[001] In memoriam

¬¬¬¬¬

"In memoriam" destaca immediatament per la seva gran eficàcia narrativa; pel seu to alegre, que contrasta amb la truculència d'alguns dels fets que s'hi expliquen i amb el to greu i la intenció transcendent d’altres poetes en tractar de la guerra civil (Riba, Espriu, Foix i la majoria) --en una conferència del 1977, Castellet havia destacat aquest contrast respecte a Riba i a Espriu. Ja el títol en podia fer emprenyar més d'un, aquest "in memoriam" habitual als obituaris i epitafis, que suggeria una època ja difunta, o també el mateix final del poema, de què parlaré més avall, amb l'al·lusió a la guerra d'Algèria, a una altra guerra civil. "In memoriam", en fi, contenia molts elements de provocació al lector consuetudinari de l'època, mostrava una bel·ligerància contra els hàbits mentals i tòpics equiparable al que en el seu moment devia representar l'aparició de Les flors del mal. Devia incomodar el relat de les dissensions internes entre els republicans, dels afusellaments indiscriminats a la rereguarda, de la por davant l'arbitrarietat i la violència dels milicians que ostentaven el poder. I devia irritar extraordinàriament els vencedors de la guerra civil, pel menyspreu que els arribava d'aquell poema després de vint anys triomfals, i a tots, els nacionals i els republicans, pel tall generacional dràstic que plantejava Ferrater amb els qui, més grans que ell, havien fet la guerra. Era un poema prou intens i extens per imposar al lector la idiosincràsia d'una nova veu i obrir el camí als altres poemes del llibre.

"In memoriam" destaca també immediatament per la qualitat col·loquial de la seva llengua, pels jocs de paraules, els jocs amb frases fetes des del principi, amb aquell "De moment, no em va fer gaire efecte.", per referir-se al principi de la guerra, o els versos inicials darrere del primer punt i a part: "Acabades les vacances, sí, / vaig veure que al meu món algú li havia / fet una cara nova." (versos 34-36). Aquesta qualitat col·loquial serà un recurs molt més evident encara al “Poema inacabat”. Ferrater diu a propòsit de Tres oratoris, de Riba, el següent, que es pot aplicar per oposició a "In memoriam":

"Riba es va deixar endur a un terreny de la literatura on ell no era bo, perquè, per escriure poemes narratius, s'ha de tenir un enorme control de la llengua que en podríem dir col·loquial, de la llengua del diàleg, de la llengua ordinària. Ara bé: el control d'aquesta mena de llengua, Riba no el va tenir mai. Ell només podia, només era gran poeta, i era molt gran poeta, però només era gran poeta donant-se, per dir-ho així, una altura musical força alta de la veu i sense moure's d'aquesta altura." (Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 163; La poesia de Carles Riba, pàg. 115).

En un podcast (26:33) de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, publicat el 19 de maig de 2022, Jordi Cornudella i Enric Sullà s'han ocupat amb entusiasme del començament del poema. Salvador Oliva n'ha analitzat la mètrica, i ha caracteritzat el canvi de dicció que aporta la poesia de Ferrater a la poesia catalana. Joaquim Mallafrè ha analitzat també amb detall la llengua del poema, en un article en què valora també la qualitat de la traducció que en va fer Pere Gimferrer al castellà.

***

Durant molts anys havia interpretat els nou primers versos d'"In memoriam" com si continguessin alguna conya; havia interpretat aquell "que ara encara jutjo més important" com a ironia. Un dia em vaig adonar que aquell judici, sobre la importància de la poesia, era de debò, seriós, fins i tot el doble sentit de l'encara. Com podia haver entès malament durant tant de temps el sentit profund, moral, d'aquelles paraules, que d'altra banda eren coherents amb el poema? Com és que me'n vaig poder adonar tot d'una? El sentit real d'un text, ens espera?

Patrizio Rigobon, en el seu comentari dins la iniciativa de 'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès Apadrina un poema, és qui potser ha evocat millor la sopresa contínua que aquest poema ha provocat en moltíssims lectors, a mesura que l'hem anat rellegint. Ell va començar fa quaranta anys, a la Universitat de Venècia, amb la claredat dels primers 72 versos, inclosos a l'antologia de Castellet i Molas Poesia catalana del segle XX. Aquells primers versos, el desconcert de llegir que la guerra, a aquell noi, no li havia fet gaire efecte, van esclatar al Memorial Walter Benjamin de Portbou, llegint les paraules que l'escultor Dani Karavan hi havia consignat: "Schwerer ist es, das Gedächtnis der Namenlosen zu ehren als das der Berühmten. Dem Gedächtnis der Namenlosen ist die historische Konstruktion geweiht" ("És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no pas la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom"). Benjamin era un gran lector de Baudelaire. "El punt de vista de Ferrater era precisament benjaminià.", diu Rigobon. L'autèntica construcció històrica es trobava en aquell poema, en les seves persones anònimes, el Guiu, el senyor Subietes, el Ton, l'Oliva. Més tard, més gran, Rigobon hi ha vist també El rei Lear --i tant que hi és! Acaba: "Malgrat això, amb el temps, aquesta suposada claredat s’ha fet més complexa i més espessa. Complexitat i espessor: les marques d’una investigació poètica que el lector no sembla mai poder arribar a copsar, tingui l’edat que tingui.".

Christopher White ens va fer veure que el poema de Jaime Gil de Biedma "Intento formular mi experiencia de la guerra" pren "In memoriam" com a referència, amb la diferència que la veu narradora en el poema de Gil correspon a un nen, mentre que la veu principal d'"In memoriam". També Manuel Outeiriño, a l'article publicat al monogràfic sobre Gabriel Ferrater de la revista Veus baixes de l'any 2022 (el número 6, pàg. 488), ha remarcat aquesta coincidència dels dos poemes.

El mateix Outeiriño observa que els versos inicials d'"In memoriam" mostren el desconcert d’un moment históric de ruptura o discontinuïtat. La qüestió de la discontinuïtat histórica és un dels nuclis de The idea of History, de Robin George Collingwood, de qui Ferrater menciona idees crítiques sobre historiografia al «Poema inacabat»."

No m'ha interessat, en canvi, el comentari de Giuseppe Grilli, publicat l'1 de maig. És digressiu sense solta: per exemple, allarga el primer paràgraf per deixar anar l'acudit que encapçalar Les dones i els dies amb "In memoriam" és un costum editorial, quan, si de cas, hauria donat joc preguntar-se per què Gabriel Ferrater va decidir finalment que encapçalés el llibre, seguint les indagacions de l'edició crítica de Jordi Cornudella i d'Anna Perera. Opta per concentrar el seu comentari en la darrera escena de la narració, abans de la reflexió dels versos finals, quan l'Oliva puja l'escala on vivien i la mare del narrador l'atén i li dona roba. Especula que era la dona de l'Oliva qui va pujar l'escala, i que el poema potser s'ha d'entendre com un homenatge a la figura de Penèlope, que espera a casa. En fi...

***

Gabriel Ferrater va declarar, per exemple a l'entrevista amb Baltasar Porcel del 1972, que s'havia inspirat en William Shakespeare, en les seves obres dramàtiques. I a l'entrevista del 1970 amb Lluís Pasqual havia dit: "L'estiu del 57, vaig descobrir Shakespeare. Em va caure el món a sobre. Vaig veure que en poesia es podia dir tot... [...] Jo intento demostrar que en poesia es pot dir tot (Shakespeare ho fa).". També el vers blanc... és evident. Hi ha una altra qualitat, de totes maneres, que pesa: l'arrencada furiosa del poema, amb els seus primers versos espaterrants, un inici digne de la majoria de les obres de Shakespeare que Ferrater va rellegir cíclicament, a l'estiu i la tardor de 1957, abans d'encetar l'escriptura de Da nuces pueris. 

Arriscant en l'esquema, "In memoriam" es deixa dividir en cinc parts, com cinc actes, de dos paràgrafs cadascun:

• Versos 1-33 i 34-72: l'inici de la guerra i la por de la tardor de 1936
• Versos 73-107 i 108-156: les putes i el robar (la bicicleta mig presa mig llogada i l'incident amb el comitè) --el primer bombardeig de Reus és de l'estiu de 1937
• Versos 157-185 i 186-218: pispar eslips a can Subietes i l'assassinat del senyor Subietes
• Versos 219-253 i 254-314: l'Oliva i l'incident del concert
• Versos 315-341 i 341-350: el verspre de Bordeus i la reflexió final sobre la por.

Potser l'esquema és forçat. Ara: em fa constatar el leitmotiv de la por, en tots cinc segons paràgrafs de les hipotètiques cinc parts. Un dels temes essencials del poema és la por, com ja havia subratllat Christopher Whyte a la seva ponència del 1997.

A l'entrevista que li va fer Lluís Pasqual per a la Revista del Centre de Lectura de Reus, l'any 1970, Gabriel Ferrater hi exposa el seu record de la guerra, hi destaca la por, a més de l'ensorrament de l'autoritat paterna:

El segon fet que m'ha marcat ha estat la guerra. Per la gent dels catorze anys va ésser l'ensorrament de l'autoritat paterna. Tothom anava mort de por. La por era el que dominava els homes i el temps. Recordo un oncle meu que abans de sortir al carrer mirava que no hi hagués ningú i treia abans el cap. Com si pel cap no el poguessin encertar! I tothom tenia por, perquè malgrat totes les il·lusions sabíem des del primer dia que els anglesos van prohibir als francesos de donar armes a la República i estàvem perduts. I era curiós, perquè la por produïa llavors una mena de "fugida endavant" amb moltes atzagaiades, però valenta o potser "temerària". Tots volíem fer alguna cosa. Recordo que un company meu va fabricar una bomba i va fer volar la porta de l'Institut.

No --em diu després d'una altra parada-- no t'ho creguis, no vaig tenir una infància desgraciada: érem inconscients i no teníem autèntica por.

D'altra banda, l'altra entrevista que Porcel va fer a Ferrater, el 1967 per a Destino (cinc anys abans de l'entrevista publicada pòstumament a Serra d'Or), també conté una referència a William Shakespeare: 

Las posibilidades de la poesía me las descubrió sobre todo, el verano del cincuenta y siete, la lectura de Shakespeare. El lyceé francés me había metido en la cabeza que todo el teatro tenia que ser como el de Racine, y esta estupidez tuvo una consecuencia excelente: que no leí a Shakespeare hasta que era capaz de entender una buena parte del mismo. Por cierto, que no sé si nadie se ha dado cuenta (a mis amigos se lo he dicho yo) que "In memoriam" es una imitación de King Lear (¡y dispensen!)...

L'exemplar de Da nuces pueris que conserva la Càtedra Màrius Torres inclou un "King Lear" al costat dels versos 70-72:

Era el procés de sempre, i compreníem

obscurament que amb nosaltres la roda

s'accelerava molt. Érem feliços.

I de fet, Gabriel Ferrater, en els seus afegits sobre Shakespeare a la història de la literatura d'Erwin Laaths, havia destacat El rei Lear entre les seves grans obres i l'havia caracteritzat temàticament:

El segundo tema [de Shakespeare] es el afán de poder; pero éste, que había constituido el centro de las historias, raras veces, o acaso sólo en Macbeth, se presenta desnudo y en la raíz de la acción en las grandes tragedias; ya iremos viendo, obra tras obra, cómo Shakespeare la modula; pero señalemos ya desde ahora su variación más interesante: su inversión, por decirlo así, que en el duque de Measure for Measure, y en el viejo rey Lear toma la forma de insensato apetito de cesión y abolición del poder; y, en suma, de sentimentalismo o idealismo ruinoso.

De fet, El rei Lear presenta a moltes escenes una confrontació de les edats, una tensió entre generacions, la del vell rei i els fidels cavallers Gloucester i Kent en oposició a les seves tres filles i gendres i Edmund. "Quan els vells cauen, els joves prosperen" ("The younger rises when the old do fall"), diu el vers final de l'escena III de l'acte III en la traducció de Salvador Oliva. Hi apareix també el motiu de la roda del temps: "La roda ha completat la volta." ("The wheel is come full circled."), li diu Edmund al seu germà Edgard, a l'escena III de l'acte V (pàg. 157 de la traducció d'Oliva de l'any 1998).

***

Cal remarcar l’habilitat, l’agilitat narrativa d'"In memoriam". Cabré2002 refà la història personal de Ferrater durant aquells anys. Sublevat el veí Aragó, la reacció popular a Reus va portar a la crema d’esglésies i convents i el col·legi de capellans (pàg. 31). El devia impactar la mort del sergent Guiu, el seu antic professor de gimnàstica (33) –però trobo que no ho narra amb gaire pena. Va anar molt de putes (34). Els primers bombardejos de Reus són de final de l’estiu del 1937. Se’n va a la masia de l’Almoster i ja no segueix el curs (36). Surten de Reus cap a Barcelona al març del 1938 (el 20 de febrer havia caigut el front de Terol) (36-37). Van amb avioneta a Tolosa de Llenguadoc a final de juliol. El pare ja hi era, perquè havia aconseguit una feina al consolat espanyol a Bordeus (39); s’havia fet presentar davant del ministre d’Estat de la República, que el va nomenar cònsol, però després el van degradar (40). Són molts fets, condensats en uns pocs centenars de versos --uns fets complementats pel poema inicial de la secció cinquena de Les dones i els dies, "Cançó idiota". 

David Figueres ha trobat al llibre de records L'agulla en un paller, de Xavier Amorós, una referència de quatre pàgines al professor de gimnàstica Guiu i a la seva mort. Tal com passava en el cas del llibre de Ramon Gomis El Gabriel Ferrater de Reus, els versos d'"In memoriam" mostren una enorme capacitat de síntesi dels records de la guerra civil i la traça del poeta d'adequar els fets a la narració.

Terry1971 ja va veure que és un poema narratiu amb alguns elements de reflexió, que aparentment està construït al voltant d'anècdotes de la Guerra Civil, algunes d'entrellaçades, les quals "queden enfocades, gràcies als fragments reflexius, per a subratllar la manera en què l'experiència no se sol entendre en el moment, sinó més tard" (pàg. 17). Estic d'acord amb la interpretació, tot i que "In memoriam" diu molt més. Terry destaca que l'essència de les anècdotes és la seva relació amb el món dels adults. Conclou que la visió del món adult que ens proposa el poema és pessimista, en contraposició a la felicitat adolescent. El sentit últim del poema seria l'evocació d'un món que ja ha mort --a mi em sembla que els versos finals fan pensar que aquest sentit últim va més enllà de l'evocació, sentimental: aquests versos impregnen l'escriptura del poema d'un sentit moral que contemporàniament retrobem en W. G. Sebald. Hi ha tres morts amb nom, al poema: Guiu, Subietes i Oliva. 

La qualitat estètica d'"In memoriam" és innegable i a la vegada resulta elusiva, difícil de descriure. Pere Gimferrer, en el seu interessant testimoni al simposi de 1997, considera que és un poema poderós i que s'imposa com un objecte ambigu.

Per cert, diu Gabriel Ferrater a propòsit del poema "A l'inrevés" que Twain no diu res d'ell. Quants anys té Huck? Uns catorze, com el protagonista d'"In memoriam", l'autobiografia juvenil de Ferrater, un poema plantejat a l'inrevés que la novel·la de Twain.

Perpinyà1997 considera que “In memoriam” participa del mite clàssic de la recerca dels orígens, en buscar l’explicació del seu jo de manera retroactiva fins a la infància - l'adolesència, un mite tradicional, "que, malgré Ferrater, va agradar molt als romàntics.".

***

El descobriment de Les fleurs du mal implica també el descobriment de Baudelaire, de l'egoisme, "l'exercici / de l'estilita singular, la nàusea / de l'enfilat a dalt de si mateix", esmentats pocs versos més avall. Ferrater, en encetar Da nuces pueris --i anys més tard Les dones i els dies--, ens parla, conseqüent, del seu descobriment d'una poesia, d'un poeta i d'una forma d'afirmar la pròpia presència al món. "In memoriam", òbviament, és ple de flors del mal: les putes i el robar, el desordre civil, els comitès incontrolats, els assassinats, els bombardejos, la guerra. Coetani estricte, nascut també el 1922, Joan Fuster exposa, en l'entrevista documental de Televisió Espanyola del programa Esta es mi tierra (1983), el seu record de la guerra civil, als 14 anys, que és ben diferent, fora del motiu de la por: fam, por, angoixa. I en una de les primeres cartes a Vicenç Riera Llorca, el 27 d'agost de 1950, havia escrit: "La guerra civil és, per a mi, una boira anguniosa que envolta la meua adolescència: uns anys passats inconscientment, patint fam i por." (Epistolari Joan Fuster - Vicenç Riera Llorca, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Barcelona: Curial, 1993, pàg. 31). En canvi, Fabian Estapé, nat el 1923, dona un testimoni semblant al de Ferrater a les seves memòries, De tots colors: “per a mi aquells anys van ser dels millors de la meva vida: no hi havia exàmens, no hi havia assignatures, no hi havia obligacions, no hi havia res. Tot era llibertat absoluta.” (pàg. 24). “Jo ja tenia tretze i catorze anys. Els pares no manaven res. Si havies complert amb la pesca, la llenya i la llet, la resta era festa.” (pàg. 26). La família Estapé s’havia refugiat a Sant Llorenç de la Muga.

És lògic que Baudelaire fos important per a Ferrater als 14 anys, però també després.

• Cap al final, el vers 257, en francès, “parfois nous prend comme une mer”, és de Baudelaire. El seu poema “La musique” comença amb el vers “La musique souvent me prend comme une mer!”! És brillant que Ferrater el citi en plural, contraposat al singular del poema original, que també remarca el contrast entre la poesia, entre l'escriptura i la lectura individuals, i l'art de la música, acte executat i rebut per una pluralitat de persones. Veig que Terry1971, pàg. 19, ja havia posat en relació l'episodi del concert i el descobriment de la poesia, i la tornada cap a la idea de la revolta --amb el brillant retorn a Baudelaire, i la deliberada repetició de la paraula revolta, al vers 282.
• Joan Ferraté inclou un assaig sobre Baudelaire com a poeta didàctic dins Dinámica de la poesía. "Primero, en cuanto a su intención total, la poesía de Baudelaire es una poesía de carácter didáctico, en el sentido de que se orienta ante todo a la sacudida de la conciencia moral del lector" (pàg. 42). "Su actitud [del lector] ante los hechos de la vida tal vez no sufra por ello ninguna modificación práctica; pero no hay duda que, para persistir en dicha actitud, tendrá él que decidir en algún sentido acerca de la experiencia obtenida con la lectura de Les Fleurs du Mal. Sostengo que no era otro el propósito de su autor." (pàg. 54). La poesia de Gabriel Ferrater té també aquest caràcter didàctic --el títol amb què havia presentat els seus primers poemes quan els va llegir en una sessió privada era Lliçons, com ha explicat Perera2019.
• Si la memòria no em falla, Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater havien llegit plegats, a Nava de la Asunción, Baudelaire. Hi ha un assaig de Gil rellevant per comprendre les operacions creatives de tots dos poetes i la importància que donaven a Baudelaire: "¿De dónde, pues, nace la fuerza de estos versos? La explicación hay que buscarla en una cualidad exclusivamente prósica: la precisión en el pensamiento, es decir, en la sintaxis. [...] Esa tendencia prosística, en contraste con la vehemencia del sentimiento y con la valentía de la imagen --usada siempre como instrumento de precisión intuitiva, y no como decoro ornamental--, es la que confiere a algunos de sus versos esa crispada sentenciosidad, ese aire de constituir a la vez una proposición general y la expresión de una personalísima experiencia que les hace verdaderamente memorables." ("Emoción y conciencia en Baudelaire", pàg. 537-9, assaig de l'any 1961 inclòs a El pie de la letra, que cito per l'edició de Poesía y prosa de Galaxia Gutenberg - Círculo de Lectores, pàg. 533-544). 
• Les referències a Baudelaire són nombroses a l'obra de Gabriel Ferrater. En destaco tres amb fortes implicacions en la seva poètica:
• L'entrada "Baudelaire, Charles" de la Gran Enciclopèdia Catalana, copiada en un apunt d'aquest blog. Devia voler fer-se'n càrrec expressament, ja que la seva col·laboració a la GEC es va concentrar en les entrades de lingüística. -- Marina Porras l'ha reproduïda a la seva antologia Donar nous als nens (pàg. 174-6).
• Parlant d'uns poemes de Manuel Machado, diu que "estos poemas derivan de Baudelaire en algo muy central, muy distinto de los rasgos de superficie que el fin de siglo imitaba. Un poema de Baudelaire se ovilla alrededor de algo que es emoción y forma a la vez, y que pudiera llamarse el desenmascaramiento: el recurso, como última razón de la vitalidad del poema, a la experiencia que sobrecoge por ser irrefutable, y no a la intensidad pasional que arrastra o a la belleza que seduce." (Papers, cartes, paraules, pàg. 181, un text que havia quedat inèdit, prou important: "Manuel Machado", pàg. 177-184; també es va incloure a Escritores en tres lenguas, pàg. 318-324).
• Tractant de caracteritzar la crítica de Carles Riba, en resposta a un qüestionari, recorda el valor singular de Les fleus du mal: "Per fer curt, és la crítica que fonamenta tots els seus judicis de valor damunt d'una distinció: entre la 'imaginació', que agrumolla en una visió única tota l'experiència de l'home, i la 'fantasia', que la dispersa a dibuixar un objecte darrere l'altre [...]. Els hi fonamenta tant, que ja no li cal ni formular judicis de valor: és la crítica 'des de dintre', amb la implícita tesi que només val la visió 'dins' la qual ens podem tancar. I certament, ben poca cosa sap de literatura qui no s'ha deixat endur per algun d'aquells al·lucinats maelstroms (The prelude o Les Fleus du Mal) d'experiència que s'absorbeix ella mateixa, de supernatura que bull per concentrar-se i no evaporar-se." (Papers, cartes, paraules, pàg. 499).
• A l'entrevista amb Lluís Pasqual, diu "L'any 36 vaig descobrir Verlaine.". Els detalls que sabem, per Ramon Gomis i per altres testimonis, indiquen que "In memoriam" va exigir-li un gran treball de tria dels fets que recordava: és un record reelaborat de manera profunda.

***

Rellegeixo les conferències sobre Foix. Parla del fàstic i l'horror dels poetes anglesos a la Primera Guerra Mundial: "Ara bé: ells s'ho van mirar sota un aspecte, que es troba també a la literatura francesa i alemanya i italiana, però que en aquestes altres literatures queda més aviat recobert sota l'aspecte polític, que és la reacció de subversió i de fàstic contra els seus pares, per dir-ho així, contra la generació que havia fet la guerra i que els havia enviat a ells a l'escorxador. Aquesta reacció es troba en tots els països, però, ja dic, a Anglaterra és més impressionant i més intensa perquè és quasi l'única. Els escriptors anglesos no es van orientar cap a la política, diguem, fins cap a l'any 30 i tants, amb la crisi econòmica; la guerra va produir una reacció purament moral." (pàg. 43 de Foix i el seu temps, pàg. 228 del Curs de literatura catalana contemporània). Andreu Jaume, en un recomanable article tot i el to insidiós que no sap evitar, ha sintetitzat aquella revulsió de Ferrater davant la guerra com el descobriment de l'individualisme com a única forma de salvació davant les atzagaiades de la història, descregut de qualsevol forma de redempció social i política, col·lectiva.

D'altra banda, les conferències sobre Foix i la reflexió sobre la guerra il·luminen la relació del pare i el fill a "In memoriam", la distància habitual, quasi administrativa, entre pares i fills a la societat catalana, on les famílies no eduquen els seus descendents, un motiu a explorar. Hi ha la conversa amb el pare, al cafè, després de l'incident del concert (versos 276-283), i a la vegada, el fàstic de la guerra i dels qui l'han provocada (els pares irresponsables --els adults immadurs que poc després Ferrater descobrirà a l'obra de Witold Gombrowicz).

La paraula fàstic és clau a "Els aristòcrates", i crec que entronca amb l'actitud descrita a les conferències sobre Foix per descriure la literatura de Wilfred Owen, Siegfried Sassoon o David Jones, a part de Robert Graves. A la vegada, és evident que no és pas la reacció del narrador dels fets d'"In memoriam". L'home adult que reflexiona en els versos finals del poema és exemplarment fidel al punt de vista de l'adolescent que va ser, sap trobar la distància justa. Ens recorda el que enunciava el text que, a tall de nota biogràfica i poètica, tancava Da nuces pueris:

Quan escric una poesia, l'única cosa que m'ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en prodríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l'energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l'obligació primera del poeta davant d'un tema, és de posar-lo al seu lloc sense contemplacions.

***

Sempre m'ha cridat l'atenció la metàfora de "l'anyell íntim" (vers 30). Intueixo què significa i comprenc quina funció fa en la part final de la primera estrofa del poema --o potser valdria més escriure primer paràgraf de la narració?--, amb el seu simbolisme cristià, que contrasta amb les flors del mal, etc. La lectura de l'esplèndid poema "Sacrifici", de Narcís Comadira, que hi al·ludeix, encara em torna la imatge més clara, i ara fa que m'adoni que els versos 28-34, els que comencen amb "Després vénen els anys", ens condueixen, com si es tractés d'un preludi, al present del poeta, que no tornarà a aparèixer amb igual intensitat fins a la reflexió final --"Sacrifici" és un poema inclòs al final de L'art de la fuga (2002) (i a Formes de l'ombra: Poesia 1966-2002, pàg. 513).

Aquesta imatge d'Alba Domingo que il·lustra l'edició de Da nuces pueris de l'editorial Peu de Mosca em va donar una sensació inquietant. Col·locada entre els versos de l'excursió al castell de Tamarit, tot d'una em va fer adonar que els nois del poema, que manlleven bicicletes i descobreixen les putes i el robar, eren una colla que feia por. Eren fills de famílies més o menys situades al poder; podien entrar impunement a tot arreu, als prostíbuls o a cal Subietes. Sí, el punt de vista de la narració dona el to del poema amb una precisió exigentíssima, i es manté al llarg dels versos d'una manera admirable. Aquesta por que provoquen els joves en les generacions adultes és un element més de significat que concorda amb El rei Lear.

"In memoriam" és un poema travadíssim en els seus detalls, com exposa, entre altres observacions valuoses, el llibre de Francesc Tosquelles Funció poètica i psicoteràpia: Una lectura de “In memoriam” de Gabriel Ferrater.

***

L'Oliva és un dels fils conductors del poema. La narració de les aventures adolescents, gairebé jocs finals de la infantesa, culmina amb el robatori a can Subietes i el record de l'assassinat del vell botiguer, per ordre de l'Oliva, que ja no desapareix del poema, com a personatge principal dels versos següents i amb protagonisme en l'episodi de les bicicletes i també en la narració de l'incident del concert d'orquestra, l'evocació posterior del pare, el vespre de Bordeus en què la mare el va conèixer ("sis o set anys més tard" --un record inventat, si els pares van tornar a Reus l'any 1942, com afirma l'Àlbum Ferrater, pàg. 45--) i la reflexió final. L'Oliva, també el podem imaginar en l'assassinat del Guiu i en la detenció per la bicicleta no prou ben llogada, com a responsable del comitè --l'Oliva, que deixarà que els alemanys es facin responsables del seu destí (vers 291). El poema, llevat dels versos de reflexió finals, acaba amb la mort de l'Oliva en un bombardeig anglès, el darrer fet narrat.

Cada vegada més trobo que Ferrater devia tenir ben present Wittgenstein. El final d'"In memoriam" sembla que postuli la necessitat moral de parlar del que saps, i compleix la mateixa funció, en els seus nou versos i mig, que les frases sentencioses amb què es tanquen molts dels seus poemes: aquesta funció és, en les paraules de la nota que tancava Da nuces pueris, "definir la meva actitud moral". -- Arran del quarantè aniversari de la mort de Ferrater, Antoni Veciana havia recordat el seu oncle avi Tonet, conductor forçat de l'autocar que va requisar el comitè de Reus per passejar els presos davant d'un suposat desembarcament italià, que apareix encara en la reflexió final del poema, en el penúltim vers (l'enllaç a aquell escrit s'havia trencat: aquest 2022 Veciana ha tornat a narrar la història en un article, "Ferrater, Subietes i Tonet", a El Punt - Avui). Ferrater ho explica tot: també els assassinats de la rereguarda.

***

Llegeixo a El passat imperfecte, de Pla, que Sartre vivia a Saint-Germain des Près, el barri dels intel·lectuals de París, que Camus també freqüentava. L'al·lusió final a l'oranès de Saint-Germain, gairebé un insult digne de JV Foix, sembla inequívoca, si bé aquest oranès era un argentí a Da nuces pueris (Gimferrer ha dit que era una al·lusió sarcàstica a Cortázar). A Sobre literatura, pàgines 116 i 192, hi ha referències al Faubourg Saint Germain com a lloc que controla i imposa normes i que combrega amb rodes de molí. D'altra banda, als primers versos, la "revolta" i aquell "més revoltat que no pas jo" fan pensar en L'homme revolté de Camus, i "la nàusea" (vers 24), en el llibre de Sartre que havia entusiasmat el jove Ferrater. Camus, en tot cas, havia estat un autor llegit, comentat --Fabian Estapé, per exemple, recorda a les seves memòries, De tots colors (Barcelona: Edicions 62, 2000, 3a edició, pàg. 50), que havia discutit llargament sobre la transcendència de Camus amb Josep Maria Castellet, al bar del Juanito i al pati de la Facultat de Lletres. 

El poema no utilitza la paraula revolució, tot i que l'original de Da nuces pueris de la Càtedra Màrius Torres mostra una anotació autògrafa de Ferrater al vers "Va ser un moment només, dos o tres mesos" (vers 242): Orwell, Homage to Catalonia.

***

Torno a llegir la carta a Die Zeit del 1966, en resposta a Golo Mann, reproduïda a Papers, cartes, paraules (pàg. 379-385, original anglès; pàg. 544-548, versió en català). Ferrater hi compara els generals espanyols revoltats el 18 de juliol de 1936 amb els militars Massu, Salan i Argoud defensors de l'Algèria francesa i organitzadors de l'OAS, en contraposició a un De Gaulle o fins i tot un Pétain... Tot d'una sóc conscient que els horrors de la guerra d'Algèria es produïen mentre Ferrater escrivia el seu poema i, doncs, els versos finals al·ludeixen un Camus allunyat de la guerra del seu país --un Camus que havia escrit, el 1948, un article com "La siècle de la peur", per a la revista Combat. Hi ha doncs un paral·lelisme entre aquells militars francesos i els militars espanyols africanistes que van impulsar el cop d'estat del 18 de juliol de 1936. 

I encara la torno a llegir, avui, 13 de gener de 2012, aquesta importantíssima carta, i hi veig clar: Gabriel Ferrater afirma amb tota rotunditat els paral·lelismes i les diferències del cop d'estat de l'exèrcit colonial francès a Algèria, un exèrcit derrotat a Indoxina i que calia dissoldre, i l'exèrcit espanyol de la Guerra civil, un altre exèrcit colonial derrotat, i veig que té molt de sentit, que no perd el to, l'excurs final amb l'al·lusió a la guerra d'Algèria --de fet, representa considerar la guerra civil una revolta més, dins la successió històrica de guerres europees del segle XX, com si qüestionés també l'obsessió exclusiva d'alguns autors amb la nostra guerra civil. Vaja, que la voluntat de provocació contra els tòpics recorre el poema i arriba fins al final. -- Arthur Terry, a la seva ressenya primerenca de Da nuces pueris i Menja't una cama, del 1962, va qualificar els versos finals d'exabrupte: li semblaven un error. 

***

Seguint una pista de la biografia de Jordi Amat Vèncer la por, pàg. 20-21, torno a llegir la ressenya de Gabriel Ferrater del primer guanyador del Premi Planeta: Juan José Mira, En la noche no hay caminos. És un text elogiós, de l'obra d'un autor que coneixia molt bé (n'havia llegit fins i tot una novel·la inèdita). Es va publicar al número 23 de la revista Laye, el 1953: es pot llegir a Sobre literatura, pàg. 155-163. M'adono que el punt de vista del narrador d'"In memoriam" és una troballa essencial, un narrador que recorda, sense jutjar-la, la seva adolescència durant la guerra civil, un efecte de distanciació insubornable, obtingut per Ferrater amb tota deliberació. Fixem-nos què escrivia (pàg. 158-9) sobre la novel·la de Mira:

[...] Pero poco importan las explicaciones del carácter de un personaje de novela; nos interesa verle actuar. Para mostrarnos el suyo [Andrés Lozano] en actuación, Juan José Mira le envuelve en el caos de la guerra civil.

Ahí jugaba nuestro autor una arriesgada partida. El riesgo era doble. En primer lugar, el tema de la guerra civil es, según parece, demasiado vidrioso todavía, y en cuanto se le toca lectores y críticos se salen inmediatamente de madre, perdiendo toda serenidad. Y la sequedad, la tacañería sentimental, de Lozano, al reflejar un fenómeno de arrebatada pasión colectiva como fue la guerra, lo deforman mu|cho más todavía que a un incidente del curso normal de los días. Al contar la guerra civil según la vió su protagonista, Mira se exponía a enajenarse dos clases de lectores: los que contribuyeron positivamente, en uno u otro bando, a la guerra y a la formación de las pasiones que la motivaron, y que en el libro se ven enfrentados a alguien que, irremediablemente, no los entiende ni quiere entenderlos; y en el extremos opuesto, los que rehusaron, con mayor o menor energía y con mayor o menor fuerza de expresión, participar en la guerra activamente, y que ahora pueden verse caricaturizados en la actitud de pura incomprensión de Lozano. El segundo riesgo que amenazaba a Mira era mucho más grave, puesto que era de orden puramente artístico. Nos referimos a la dificultad de narrar un complejo de acontecimientos desde el punto de vista de un personaje que no participa en ellos ni los entiende. El autor corre el peligro de explicar en vez de narrar, de razonar en vez de presentar, y de darnos así un esquema de novela, en lugar de una novela cumplida.

***

"In memoriam" i Guerra i pau parlen de la vida que transcorre durant la guerra, més enllà del tòpic. Els versos finals d'"In memoriam" compleixen la mateixa funció reflexiva que l'últim capítol de l'epíleg de Guerra i pau, i en constitueixen, per la seva contundència, una crítica implícita --per més que el que hi pesa més és l'al·lusió a Camus i la concreció de la posició moral del poeta --que em fa pensar en Wittgenstein. Què devia escriure Ferrater sobre Tolstoi? Va dictar una conferència sobre novel·la, en què recordo que esmentava en algun moment els mestres russos... D'altra banda, Tolstoi era un autor important per a Wittgenstein, que havia deixat algunes breus notes sobre Shakespeare que Ferrater devia conèixer, i sabem que Shakespeare és darrere del poema, etc. Hi ha terreny per explorar.

***

Afegeixo, al març de 2015, tres observacions més de lectura sobre "In memoriam" en un altre apunt del blog, en relació amb la política.

***

Altres referències

• Comentat per Terry1971, pàg. 17-20
• Article de Salvador Oliva sobre la mètica d'"In memoriam" (PDF: 17 pàg.)
• Hi ha alguna al·lusió a la pel·lícula Lladre de bicicletes?
• La recomanable biografia de Ramon Gomis El Gabriel Ferrater de Reus repassa els dies de la guerra civil, i ens fa adonar --per si se'ns havia oblidat-- que l'escriptura del poema implica una reelaboració dels records al servei de l'eficàcia narrativa.
• El bloc La Teiera conté un apunt, "Recordant Ferrater al refugi de ca la Sol", amb fotografies imprescindibles (versos 91-94).

***

Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català, publica la versió anglesa del poema: "In memoriam", de Christopher Whyte.

***

L'ha llegit sencer Maria Cabrera en l'acte Pervivència de Gabriel Ferrater, a l'Ateneu Barcelonès, arran de la publicació de l'edició crítica de Les dones i els dies. N'havia llegit uns fragments també el col·lectiu En veu alta (el vídeo reprodueix un tall del videolit FerrateR, d'Aleix Cort, amb edició de Roger Bessó, i imatges del poeta i  la guerra civil).

El refugi de ca la Sol (fotografia de Salvador Palomar)

Apunt revisat el 28 de febrer de 2024

--