dissabte, 12 de juny del 2010

[118] Poemes no inclosos a Les dones i els dies

¬¬¬¬¬

"Se dice que a un autor debemos buscarlo en sus obras mejores; podría replicarse (paradoja que no hubiera desaprobado Unamuno) que si queremos conocerlo de veras, conviene interrogar las menos felices, pues en ellas --en lo injustificable, en lo imperdonable-- está más el autor que en aquellas otras que nadie vacilaría en firmar" Jorge Luis Borges (1937)

Arran de l'edició de Les dones i els dies que publica Jordi Cornudella al juny de 2010, esborro d'aquesta llista quatre poemes: "Any", "Cadaqués", "Midsommarnatt" i "Prop dels dionou". L'edició crítica del mateix Cornudella, del setembre de 2018, fa perdre utilitat a aquest apunt, des del moment que aplega tots aquests poemes en una edició neta i còmoda, i encara n'hi afegeix cinc més, també descartats, que figuraven a l'exemplar de Da nuces pueris  enviat a la censura: "Per l'amnistia", "Il gran rifiuto", "Tibi soli peccavi", "La rosa bruta" i "Reserva mental" --que no copiaré, ara que poso al dia aquest apunt, per consideració al treball de Cornudella i Edicions 62. Tampoc copio "Estiu", poema descartat, destinat a Teoria dels cossos, conservat al Fons Valentí de la Biblioteca de Catalunya.
  • En la presentació de l'edició crítica a l'Ateneu Barcelonès, Cornudella va llegir "Per l'amnistia", i va explicar que José María Valverde l'havia trobat a faltar en el que va ser l'edició definitiva de Da nuces pueris; ho confirma la carta reproduïda per Jordi Amat, a la biografia Vèncer la por, pàg. 46. De fet, l'exemplar presentat a la censura tenia un ordre ben diferent del que va ser el definitiu i començava amb "Per l'amnistia"! Xavier Macià i Núria Perpinyà, en la ressenya de l'edició crítica, han apuntat els probables motius de la supressió. Albert Roig, al seu llibre Posseït, ha destacat la magnficiència de la poesia d'amor dels poetes llatins, que podria ser també darrere del poema.
  • L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat ha tingut la feliç idea de publicar comentaris dels poemes de Les dones i els dies: arran d'una crida feta l'any passat, han aconseguit que hi participessin 110 persones. La iniciativa es titula Apadrina un poema. Van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater. Després n'han anat publicant un parell per setmana. El comentari de Francesc J. Gómez sobre "Il gran rifiuto" va aparèixer el 24 d'abril. Ens recorda que era el segon poema de Da nuces pueris, d'acord amb l'ordenació de l'exemplar presentat a la censura --darrere de "Per l'amnistia", hi havia quatre poemes de rebuig amorós, que constituïen doncs un primer motiu temàtic del llibre, omesos a l'edició definitiva, els quals culminaven en "El mutilat". És un poema que combina els decasíl·labs i els dodecasíl·labs, una característica mètrica que compartia amb altres poemes omesos. Gómez descriu els motius de la tradició literària que sustenten el poema: l'amor vassallàtic, la puella que el governa i rebutja el servitium amoris. Recorda amb encert el famós vers 60 del cant III de l'Infern de Dante, que es refereix a l'avantsala de l'infern on van a parar els pusil·lànimes, incapaços de fer el bé ni el mal. El motiu és reprès en el poema de Cavafis que porta el mateix títol: "Il gran rifiuto" --hi ha una imprecisió sobre la data, ja que Ferrater coneixia Cavafis d'abans del 1958, segurament per revistes i per la traducció italiana, com explica en una carta enviada al director de Serra d'Or el 1962 arran de la publicació dels poemes de Cavafis traduïts per Carles Riba. Gómez --un especialista en Ausiàs March-- crida l'atenció sobre el senyal plena de seny (vers 13) de March, tan pertinent per descriure la noia d'aquest poema. També observa que el jo no apareix fins al vers 12 --es nega i apareix per denigrar-se-- i es contraposa a un tu al mateix vers. -- Em sembla un motiu hiperbòlic, detonant de la crisi personal que descriu el poema, el fet que la noia es vulgui apropiar del present i fins i tot dels records del narrador, com si aquesta cançó, "The fundamental things of life" (el títol pròpiament és "As time goes by"), se la pogués fer seva, quan havia estat d'una altra noia, dotze anys enrere. "The world will always welcome lovers" diu el vers final de la cançó, en contrast agut amb el rebuig d'ella, en una posició oposada a la que ens descriuen "By natural piety" o altres poemes com "Lorelei". El "jo cruel" del vers 12 sorprèn, perquè no casa amb el motiu tradicional, en què ella, la "plena de seny", és la cruel, en el seu rebuig. Es presta a una interpretació psicoanalítica? Al marge que al final el descartés, sense la paradoxa del "jo cruel" el poema seria ben tòpic.
Consigno els títols dels poemes inclosos en aquest apunt (les traduccions de poemes són en un apunt a part):
  • "A favor del futur"
  • "Auguri"
  • "Desistint de l'homenatge"
  • "Les amigues"
  • "Non tu corpus eras"
  • "Sacrifici idealista"
  • "Sense amor"
  • "La vida perdurable"
  • "Començaments"
  • "Per celebrar una joventut"
  • Un poema inclòs en una carta a Helena Valentí, del 15 d'octubre de 1962
  • "Sinite parvulos venire"
  • "A Jaime Gil de Biedma, dedicant-li un poema de Teoria dels cossos"
  • "Per a Joaquim Molas"
  • "On mating"
  • "Mestre Foix de Sarrià", resposta de Ferrater a una carta de JV Foix
  • ["Sobre un meublé, a Carmen Rojo"]
  • [Dedicatòria d'un llibre a Isabel Rocha]
  • ["I tu, fill de verra, Linés"]
  • Dues tankes de l'any 1947
***

A favor del futur

Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irrepressibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida.
   Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el setè vers seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.

Berta Giraut ha llegit el poema per celebrar el centenari de Gabriel Ferrater. També l'ha llegit Antònia Farré en la presentació del número monogràfic de la Revista del Centre de Lectura de Reus publicat per l'Any Ferrater. 

***

Auguri

"D'aquí cinc anys, serà ben maca", penso,
i penso que és igual. D'aquí cinc anys,
anant tot bé, m'hauria de ser igual
que surtin noies o s'estronquin. Si, una mica
sencer, ni tant demano, si una mica
més desesperançat, sabés asseure'm
al sofà de vellut vermell, sense fumar
ni passejar-me ni odiar l'uixer polsós
que mira sempre el caixonet de serradures,
o bé, si aplanant-me sota el sol
com una vella sargantana, em fos donat
de no sentir-me urgent la cua, i d'acceptar
la sàvia fatiga del monyó, ja estrangulada
la impulsió cap a més vida. Però, no.
La processó és més llarga, i em caldrà
d'aquí cinc anys com ara, anar portant
l'estendard d'exigència, que no és
que pesi molt, però que té molt de balanç,
i es fa penós de caminar pels adoquins
tacats de cera, i acomplir amb prou equilibri
el lent i sinuós ritu d'anar vivint.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el vers 6 i els versos 11-12 seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.

Tomàs Arias ha destacat la imatge poderosa de la cua que perd la sargantana (vers 12) en relació amb la hipotètica pèrdua de la "cua" del narrador, com a metonímia del desig sexual. El comentari d'Arias és competent, si bé es decanta massa cap a les conjectures biogràfiques. Va aparèixer dins la iniciativa Apadrina un poema de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès (més d'un centenar de persones van triar un poema de Ferrater per comentar, i el 2022, amb l'inici del centenari, el web de l'Associació va començar a publicar-los: el comentari d'Arias va aparèixer dos anys després de l'Any Ferrater, el 22 d'abril de 2024.

***

Desistint de l'homenatge

De la lloança, és curt el benefici
que sabem treure'n, si és sincera. Els altres
fan bé si ens deixen sentir veus obedients
a la manera nostra d'estimar-nos
i jubilem en la polifonia,
fidel al tema nostre, i no ens esqueixa
la revulsió sorda d'un reclam
a les garrigues de virtut incultivada
que ells, vianants dominicals, troben obertes
vora les nostres partions, i les rialles
i les cançons que el vent ens porta ens són cruels
com una minva de possessió.
"Bona ciutat per saquejar-la", va dir Blücher
a Londres. La ciutat no devia agrair
la veritat profunda de l'amor
d'aquell soldat. I tu, si em mires
com ara, com dient-me que no vols
ser el rei argiu, trepitjar la catifa
roja i final, fins a una veritat
de tu que no és la teva, i que et figures
no sé com de sagnant i tràgica, no puc
sinó enrotllar catifes, com faig ara.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno els versos 5-6 i el vers 14 seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.

***

Les amigues

Des Schrecklichen Anfang. En direm doncs bellesa?
Per què adular aquest odi que ens emporta?
I si doncs mai no ve amb nosaltres, si
mai sinó de nosaltres no ho rebem,
si ens concedeix tan poc, si es mostra tan
poc deferent, tan deslligat, i tan
esquerp que ens cal encara anar estimant-nos
quan no ens agrada ni en sabem, i si
se'n va endins de nosaltres, que som lluny
del nostre benefici, de la dolça
cessió de la llum, i resseguim
un arc trencat i vague amb els ulls tristos
en la mullena repel, lent del vell anhel
extenuat però no dit, i si
tot ens ho fem nosaltres, per què no
les deixem córrer?
                            Només les altres
ens són amigues. No ens volen sincers,
ni massa prop, ni proven d'allunyar-se
perquè passem al primer terme. Ens volen
al nostre lloc, on hem sabut posar-nos
pel poc o molt de traça mentidera
que els anys ens han deixat. I vénen, clares,
i quan se'n van, allò que no era nostre
no ho és, però hem après a figurar-nos-ho.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. L'Aula Màrius Torres ha recuperat els sis poemes amb anotacions autògrafes. Aquest va ser barrat per Ferrater.


***


Non tu corpus eras

Primer s'obre una esquerda
dubtosa. La memòria
fuig, covarda, de dir-nos
que és el cos que fereix.
Les rels entren segures:
prenen tot el seu temps
per estendre's i fendre's
i fer un gargot espès
per tota la paret.
Fins que s'eixamplen, premen,
treballen. Un ofec
d'esma atònita: ens té
del tot, el germà gran,
massa intencionat
i fosc de rudes traces.
Que s'ho permeti tot,
que ens trossegi. Llisquem
a grans esllavissades.
Sabem si som nosaltres,
o que és ell? En això
no el volem reconèixer.
   Quan veu que no podríem
sofrir-lo, es desix brusc
i ens deixa jaure al jaç.
Horriblement passius,
escoltem el silenci.
Ni lliçó, ni designi.
Un aguait vil. Que el temps
vulgui a la fi tornar-nos
paraules que serveixin
per tractar el cos amic.

Inclòs a "Hiberno ex aequore", sis poemes amb la versió castellana en prosa del mateix Ferrater, publicats a Papeles de son Armadans (Madrid-Palma), núm. 55, octubre de 1960, pàg. 63-72: va ser l'únic poema, dels sis de publicats a la revista, que Ferrater no va incloure a Menja't una cama. Joan Manuel Pérez i Pinya ha repassat les decisions d'autor que van portar a fixar els poemes canònics de Les dones i els dies, i ha llegit el poema amb atenció.

L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès ha començat a publicar la seva iniciativa Apadrina un poema: 110 persones van triar l'any passat un poema de Ferrater per comentar. El comentari de "Non tu corpus eras" de Joan Manuel Pérez i Pinya, concentrat aquí en el poema --que em sembla difícil--, figura, aquest 25 de gener de 2022, entre els 10 primers que han publicat al seu web. En publicaran 2 més cada dimarts.

***

Sacrifici idealista

L'ideal els fa enclítics o proclítics,
però no en vol de tònics, pel que es veu.
Ni els cal un mot audible. S'arrepengen
ells amb ells, com les canyes amb les canyes
d'un bancal d'incoades mongeteres.
Estirem els enclítics o els proclítics,
i es vinclaran els altres. Buits d'alè,
s'estellaran per deixar-nos sentir
l'extàtic espetec de l'ideal.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "Moeurs exotiques" i precedia "Literatura". José María Valverde, en la carta de resposta a la recepció de Da nuces pueris, li va dir de descartar-lo; també va proposar que descartés "Faula primera" i "Literatura" (la reprodueix Jordi Amat a la biografia Vèncer la por). 


***

Sense amor

Després, tot ve després d'aquell moment
d'atroç sorpresa. El teu dolor. L'ofec
i les mans turmentades, que fugien
d'agafar mai més res, de consentir
a les coses injustes. Tu sofries
molt prop de mi, de l'estrany ignorant.
La cessió del cor, brusc cap a tu.
Després, el teu record, a cada pas
retrobat i cercat. Sempre girant-me
per a sorprendre't viva en mi, foc únic
rere un garbuix de nit i de fullatges.
Però han passat cinc dies, i ara veig
que en mi no hi ha res teu sinó una mica
de sofriment. La gota de reïna
caiguda en terra meva, va cremant
amb l'ardor malvolent que et deformava.
No trenca en mi el teu dia. Quan no vull
veure't encara sofrir, no sé veure't
nova i feliç, ni seguir-te en un temps
llargament teu. Sembla que no t'estimo.
Cap endemà, després d'aquell moment.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "A l'inrevés" i precedia "Diumenge". Jordi Malé, citant Jordi Cornudella, ha apuntat que el va suprimir "segurament perquè en l'experiència que hi poetitza s'evidenciava un 'excés de participació per part de l'autor, que no ha sabut posar prou distància entre l'escena de la vida i el poema'".

Joan Tres i Laura Alegre van fer una lectura de Gabriel Ferrater en directe per instagram durant el confinament per la COVID-19, dins un cicle d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès que van titular "Poesia confinada". Llegeix el poema Laura Alegre.




***

La vida perdurable

El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "A mig matí" i precedia "Començaments", un altre poema descartat. José María Valverde el considerava entre el "puñado de poemas de nivel absoluto", amb "Mecànica terrestre", "Petita guerra" i "Cambra de la tardor" (d'acord amb la carta de resposta a la recepció de Da nuces pueris, el 1961, que reprodueix Jordi Amat a la biografia Vèncer la por, pàg. 45-47).

L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat ha tingut la feliç idea de publicar comentaris dels poemes de Les dones i els dies al llarg del centenari. La iniciativa es titula Apadrina un poema. Han aconseguit que hi participessin 110 persones. Van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater. Després n'han anat publicant un parell per setmana. El comentari d'Anna Aguilar-Amat sobre "La vida perdurable" va aparèixer el 6 de març. Em convenç quan afirma que la frase final del poema al·ludeix als cromos, dels quals podem fer col·lecció i que podem tenir repetits, amb les implicacions que en deriva. No em convenç, en canvi, el to general del seu comentari, sobretot les insistents referències a premonicions suïcides que observa en els versos. El paràgraf de conclusió mostra, des del meu punt de vista, havent llegit quatre cops el text d'Anna Aguilar-Amat, un excés d'imprecisions i de desordre argumental: "El poema és inclòs al volum Da nuces pueris (‘Donar fruits secs’), títol que entronca de manera fractal amb allò que ens ocupa aquí, car de la vida plena de color, de fructosa, de suc dolç de la fruita fresca, ens resta la sequedat, no per eixuta menys valuosa, i, per suposat, molt més perdurable: el text escrit.".

L'ha llegit Salvador Forés, amb motiu de l'Any Gabriel Ferrater.

Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català, publica les versions espanyola, italiana i hongaresa del poema: "La vida perdurable"de José Agustín Goytisolo; "Nem múló élet", de György Jánosházy, i "La vita durevole", de Livio B. Wilcock.

***

Començaments

Una parada pobra del mercat
de llibres vells. En un caixó de fútil
rebuig, trobo el fascicle de revista
que conté els primers versos publicats
pel gran poeta. El compro, però sé
que el llençaré sense llegir-lo. És brut
i depriment, imprès en un estil
desuet i ridícul. Quant als versos
són clarament dolents. I doncs, creuré
que això que m'angunia va tenir
algun valor, un dia, pel poeta?
Càndid, ell es recorda una alegria
sencera: és la revista que aleshores
tocaven a trobar prestigiosa.
Si no s'hagués agraït aquests versos,
hauria volgut tan bons els altres?
O potser inversament: sense el perplex
esforç que va seguir, no li caldria
imaginar un goig primer, ni captar
del seu passat tributs de pietat.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "La vida perdurable", poema també descartat, i precedia "Mala memòria". Crida l'atenció que Arthur Terry, lector perspicacíssim, l'inclogués a la seva traducció d'una selecció de poemes de Ferrater, Women and Days

En el pròleg a les Versions de Hölderlin de Carles Riba, reproduït al llibre Sobre literatura, Ferrater explica una anècdota significativa, que fa pensar en "Començaments":


"Quan Riba va fer la selecció dels seus poemes publicada per Ínsula amb una traducció castellana, va eliminar molt pocs poemes del llibre segon d'Estances (només dos, em penso), i una el numerat 7 [...] Molt poc abans, si no em falla la memòria, Josep Palau-Fabre havia publicat els Poemes de l'Alquimista, on comenta aquell poema 7. Vaig dir a Riba que jo opinava, com Palau, que era un dels poemes seus millors, i que era una llàstima que l'hagués suprimit. Ell va fer un gest d'impaciència i de repugnància, i em va dir una cosa així com que 'un escriptor agraeix sempre que els altres apreciïn allò que ell no s'agraeix gens'. Sentia doncs aversió pel poema, i no crec anar massa llluny si dic que és perquè el poema el delatava (davant d'ell mateix, és clar: Riba no era pas tan càndid que no tingués netes les regles del joc amb els lectors)." (pàg. 37-39)


Així mateix, Gil de Biedma, al final de la "Nota preliminar", datada al gener de 1980, a l'edició definitiva del llibre El pie de la letra, fa una puntualització que també connecta amb "Començaments" i crec que en precisa el significat:


No me contenta la debilidad de uno de mis primeros ensayos, "Sensibilidad infantil, mentalidad adulta", que hoy en su mayor parte me parece un galimatías; ocurre, sin embargo, que en los últimos párrafos acierto en un planteamiento que influyó más que ningún otro en la concepción y realización de mis poemas. Así que lo he conservado por gratitud. 


Cito el fragment del volum Jaime Gil de Biedma, Obras: Poesía y prosa (Galaxia Gutenberg -- Círculo de Lectores, pàg. 494.

***

Per celebrar una joventut

Or i cirera i taronja. Colors
tots d'ànima vermella. Si els explico,
si els poso en un bon ordre, i dic que d'or
ho és el cabell, parlo d'un roig de llavis
i d'un vestit taronja, faré prou,
ara que parlo d'una noia? Em sembla
que encara hauria de comprendre l'ànima
vermella d'aleshores, els colors
desordenant-se àgilment, i fugint
cadascun d'ell mateix, per a ser més
germà dels altres, i cremar a la flama
vermella, on se'm fonia el fil de plom
per on m'allargo gris, quan no em sorprèn
cap ànima, i no em toca sinó creure
que sé el que dic (i parlo d'una noia).

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "Paisatge amb figures" i precedia "Posseït". L'ha llegit 
Antònia Farré en la presentació del número monogràfic de la Revista del Centre de Lectura de Reus publicat per l'Any Ferrater. 

***

[Poema inclòs en una carta a Helena Valentí, del 15 d'octubre de 1962]

un astre és la cosa que té més seny: recorre
espai, però no talla camins ni dibuixa cap ordre,
terròs mut per la foscor sorda,

i què diria si vegés a mont palomar
els homenets que fressegen i es creuen importants
perquè treballen de nits, apuntant

l'especte de l'estrella, les mil xifres
del seu pes i de l'ordre que complica
junt amb les altres estrelles de qui ella no és pas amiga.

oh, senyoreta helena, segur que és una sort
que no tinguis gaire idea quines coses fa amb el teu record
un home que hi ha a calafell i que és tot vellot.

t'enrabiaries si sabessis com ell abusa
i no et mira pas embadalit com si fossis una lluna
i ell un poeta romàntic. sinó que t'usa

per ficar-se amb tu entre dos llençols, avui
(som la nit que surt del diumenge i entra al dilluns)
en fa com sempre un gra massa, avui sense anar més lluny

li ha donat pels teus peuets. desvergonyides,
les seves mans viuen de renda perquè no obliden
les dues formes menudes, van, i se les lliguen

a l'esquena, i no vulguis saber
què passa després, i tot és perquè
tu ets lluny, i miserable s'ha tornat l'endreç
de l'univers (l'ecclesiastès

no ho va dir, però hauria pogut dir-ho). sigues
bona noia, i perdona l'home que t'estimaria
moltíssim més a tu verídica,

però et fa el salt (com que no pot
fer altra cosa) amb el teu record,
que és el que més se t'assembla, però

no se t'assembla gaire: i és la pena
d'aquests mig-versos fets per tu, helena.

***

Sinite parvulos venire

Que els meus versos són indecents? Ho pots ben dir
tu, Olibrius. Tu vas fent versos
tot gatzara d'ocells i nuvolets que es disfressen
de roses innocents de la platja,
i no hi deixes entrar cap home ni cap dona
que hagin rodat per aquest món. Tu no perilles. Mai
en els teus versos no es dirà res lleig. No s'hi troba
ningú que et conegui, i que parli de tu.

Era el poema que cloïa Menja't una cama, llibre que s'obria amb "Tam gratumst mihi". Comentat per Julià2007, pàg. 72-73. "Sinite parvulos venire ad me" és una frase de Jesús segons l'evangeli de Mateu, 19, 14. Jordi Amat, a la biografia Vèncer la por, pàg. 52-53, apunta que el poema era un dard contra Tomàs Garcés per haver-li negat el premi Carles Riba.


***

A Jaime Gil de Biedma, dedicant-li un exemplar de Teoria dels cossos

How many ways of winking
are there? Jaime, I could
wish my book to bring you
just a wink for each one
of three devious ways
I know for meeting you:
one, bringing back to you
the dear bitch, poetry, who
cuckolds us with each other;
one for friendship and days;
one even for the highway
where Spain robs us, the old bitch.

Escrit el 1966, Gil de Biedma s'hi refereix a El pie de la letra: Ensayos completos (Barcelona: Crítica, 1994, pàg. 272), i Joan Ferraté el reprodueix en la seva edició de Cartes a l'Helena.

***

Per a Joaquim Molas

Sats veym quab mal govern
Manta gent se governa,
Mays suonarem tabal
E ceyl quens atabala
Haurà fuyr tron lo pec
Suferrà pec, puys peca.

1.8.66


Poema aparentment polític, irònic, dissimulat en català antic. Hexàsíl·labs amb la gràcia del govern-governa, tabal-atabala i pec-peca. Què devia passar el dia 1 d'agost de 1966? L'any 1966 és l'any que el general Franco va fer aprovar la Llei orgànica de l'Estat, una aparença de constitució que va ser aprovada en referèndum al gener de 1967 amb un 98% de vots afirmatius.

***

On mating

Being told that the sweetness
Of life lies in mating,
I tried hard to know
The sweetness of life.
By now, I have found
That life has no sweetness.
To atone for this,
There is only left
To us, now and then
Heart-wringing, the trying
Bitterness of mating.

El poema apareix a Cartes a l'Helena, amb una traducció a peu de pàgina de Joan Ferraté i una nota addicional que ens explica que Gabriel Ferrater el devia escriure el 1966, per publicar-lo a Serra d'Or, tot edulcorant-lo amb la substitució del fucking de primera redacció per mating. L'edició crítica de Jordi Cornudella precisa que el poema és del 1958, i que el va anar copiant, de memòria, a diverses persones, al llarg dels anys: en dona tres versions. Josep Manuel Pérez i Pinya l'ha relacionat amb "Non tu corpus eras"

***

["Mestre Foix de Sarrià", resposta a una carta de JV Foix]

Mestre Foix de Sarrià:

Mil perdons, sense raons
De mal pagador amb escreix.
Deo volente, diumenge
Passaré a tornar els maons
(La "Revista" que era neta).
Avui matí, sense menja
(Mai no esmorzo), duc ja un feix
De paperam en maleta.
Si tanmateix no ens veiem
Fins passat l'estiu extrem,
Que us sigui pròsper, Poeta.

Vint-i-quatre, set, setanta.

La sensacional Càtedra Màrius Torres reprodueix la carta manuscrita de JV Foix i la resposta mecanogràfica de Ferrater.

***

[Sobre un meublé, a Carmen Rojo]


I aquells llençols que sé
que me'n puc recordar,
¿me n'he de recordar
per tantes tardes més?

I aquell túnel obert
per on entraven taxis,
¿de veres he de creure
que ens ha estat important?

I tanmateix que sí,
que ens ha estat important.

I tanta, mira, generació
que ens hi hem educat,
¿què hem de fer sinó creure?

Text proporcionat per Miquel Bassols, que conservava la nota de Ramon Barnils publicada al diari El Món el dia 29 d'abril de 1983. Els punts suspensius entre els versos 10 i 11 corresponien a un vers que Ramon Barnils i Carmen Rojo --per a qui Ferrater havia escrit el poema per explicar-li què era un meublé-- no van saber desxifrar, d'acord amb el que recordava Barnils. L'edició crítica de Les dones i els dies inclou "La Casita Blanca", nom d'un meublé famós de Barcelona, amb el títol descriptiu "Sobre un meublé, a Carmen Rojo" dins la secció "Altres poemes", i aclareix que l'original, que era propietat de Carmen Rojo, s'havia escrit en dos menús i que la ratlla de punts suspensius indicava, en la còpia de Barnils, el canvi d'un full de menú a l'altre. L'ha llegit Joan Tres, al final d'un reportatge de Cugat Mèdia pel cinquantenari de la mort de Gabriel Ferrater.

***

[Dedicatòria de llibre a Isabel Rocha]


Isabel, tant de temps,
tants dies han fugit,
que quasi no et sé dir
com et sento prop meu.
Però t'hi sento. Aquest
llibre d'ara, no vull,
sortint del seu embull,
sinó que et digui que,
Cateta, et vull feliç.

Text publicat per Alexandre, en un apunt sobre Ferrater del seu bloc Llibre del professor, amb la imatge de la dedicatòria.


***

Text trobat a la Llibreta de tapes blanques del Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres:

I tu, fill de verra, Linés,
matemàtic fallat, que furgues,
amb el morro i no amb el talent,
i un bigoti com un llimac
se't mou sota el nas i et remuga,
i aproves tota monja mula,

***

Dues tankes de l'any 1947


El cor recorda:
retornen les desferres
d'aquell naufragi.
Cantaran les sirenes
novament, oh esperança?

Amor, tempesta.
Vent, esfulla les roses
de la recança;
desarrela la trista
vida que ahir estimava.

Poemes publicats en un número extraordinari de la Revista del Centre de Lectura de Reus.

--
Apunt revisat el 24 de juny de 2024

[117] Prop dels dinou

¬¬¬¬

Darrer dels quatre poemes inclosos en el "Suplement" de l'edició que Jordi Cornudella publica l'any 2010 de Les dones i els dies. És un poema, que em fascina, que havia llegit per primera vegada dins de la magnífica antologia Vers i prosa, a càrrec del mateix Cornudella, amb un dels millors textos que s'han escrit sobre Ferrater com a estudi introductori (només la síntesi biogràfica ja és de primera). Aquella antologia tenia apunt propi al blog, com si fos un llibre de Ferrater, justament perquè era l'únic lloc on podíem llegir "Prop dels dinou". Amb l'aparició de l'edició de 2010, des del moment que "Prop dels dinou" i la resta de textos ja figuren als llibres canònics de Gabriel Ferrater, l'apunt va deixar de tenir sentit i el vaig esborrar.

***

Cornudella indica que el manuscrit del poema porta la data "10.12", i que la destinatària del poema, "Júlia Samaranch", feia 19 anys el 22 de desembre de 1969. Cabré2002, pàg. 202, ens explica que deien que es va enamorar de la seva alumna Julia Samaranch, a qui va dedicar un dels pocs poemes escrits després de Les dones i els dies. Fins aleshores, jo pensava que no l'hagués dedicat a Julia, la filla de José Agustín Goytisolo.

Bernat Puigtobella, director del diari digital de cultura en català Núvol, el 10 de desembre de 2012, en el quaranta-tresè aniversari de l'escriptura del poema, i gairebé tancant l'any que hem commemorat el quarantè aniversari de la mort i el norantè del naixement de Gabriel Ferrater, publica un article en què Júlia Samaranch explica l'origen del poema.

***

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres incloïa una Llibreta de tapes blanques, sense data, amb una versió manuscrita del poema. Hi constaven esmenes amb la mateixa cal·ligrafia, que figuren a l'edició de Jordi Cornudella, llevat de la del vers 1 --Cornudella segueix, amb bon criteri, la lliçó de la versió mecanoscrita que tanca la Llibreta.
  • El vers 1 ratlla la paraula final, tinguis, substituïda per facis: Quan falten dotze dies perquè facis,
  • En el vers 13, hi ha La penombra, ratllat, i damunt L'ombra, també rallat, i damunt de les dues variants anteriors, la definitiva Fosca: Dones i homes. Mans nuades. Fosca
  • En el vers 22, hi deia sàpigue't, ratllat i substituït per t'has de gosar: t'has de gosar estimar.
  • En el vers 26, hi deia, al principi, quan tinguis, ratllat i substituït per i et siguin, i al final del vers, recorda, ratlla i substituït per no oblidis: i et siguin lluny els dinou anys, no oblidis
Entre el mecanoscrit final i el manuscrit, la Llibreta de tapes blanques inclou una carta i dues postals de Júlia Samaranch a Gabriel Ferrater.
Gabriel Ferrater fent classe a la Universitat Autònoma de Barcelona, on va coincidir amb Júlia Samaranch


Apunt revisat el 5 de juny de 2021

--

[116] Midsommarnatt

¬¬¬¬

Tercer dels quatre poemes inclosos en el "Suplement" de l'edició que Jordi Cornudella publica l'any 2010 de Les dones i els dies. Poema dedicat a Marta Pessarrodona, que hi va respondre amb un poema també.

Va aparèixer al full venal La mosca, amb dipòsit legal del 1968, amb una nota de Gabriel Ferrater que Cornudella reprodueix en la seva "Nota al suplement":

"Midsommarnatt correspon evidentment a Midsummer Night, i Ljusa blaa natt vol dir "clara nit blava". La frase surt de Doktor Glas de Hjalmar Söderberg. Traduint aquest llibre, es va donar la coincidència que el dia mateix de Sant Joan em va tocar el passatge que descriu una nit de Sant Joan. Em fa l'efecte que la nit antiga de Tyko Gabriel Glas se'm va confondre una mica amb la meva nit precedent, i que d'aquesta confusió en va sortir aquest poema. No sé si em pot servir de consol de pensar que no és pas el primer poema del món que resulta d'un cert estat de confusió mental --i que tal com van les coses no serà segurament el darrer." (pàg. 213).

Com que s'ha incorporat fa poc a Les dones i els dies, és un poema que havia llegit poques vegades. És un poema senzill, consultats al diccionari el significat de manent i gleva (el joc del vintè vers amb serf de la gleva és obvi i conegut, és clar, fins i tot ignorant el significat precís de gleva). El text que hi va dedicar Marta Pessarrodona, "Midsommarnatt: notes memorialistes a un poema de Gabriel Ferrater" (PDF: 4 pàg.), publicat a Revista d'Igualada, núm. 35, setembre de 2010, és un record personal, impagable, que ens explica la majúscula de Murtra, al·lusió a Marta --en contrast amb la murtra, planta consagrada a Afrodita, símbol tradicional de l'amor. Marta Pessarrodona enceta l'article precisament arran de l'edició de Cornudella, quan rellegeix el poema.

  • Xavier Serrahima publica un bon apunt sobre el poema al bloc Xavier Serrahima: El racó de la paraula i en dóna el text, al costat de la rèplica de Marta Pessarrodona, "Nit trista de Sant Joan".

***

L'ha llegit la mateixa Marta Pessarrodona: l'enregistrament d'Izaskun Arretxe comença pel quart vers, però el document és únic. Hi ha un altre enregistrament de Pessarrodona, de poca qualitat però del poema sencer, fet en un acte a Montcada al maig de 2022. També l'ha llegit Jordi Cornudella, en un acte d'homenatge a Gabriel Ferrater a Sant Cugat, davant la casa on va viure Ferrater. Segurament és l'únic poema escrit a Sant Cugat.


--
Apunt revisat el 3 de novembre de 2022


[115] Cadaqués

¬¬¬¬

Segon dels quatre poemes inclosos en el "Suplement" de l'edició que Jordi Cornudella publica l'any 2010 de Les dones i els dies. L'havia publicat Joan Colomines en un article de Serra d’Or del 1969, i l'havia reproduït Julià2004B, pàg. 47, que diu que refà el tòpic trobadoresc de l’amor de lonch, en en el qual l’amant es lamenta per la distància de la seva amada, amb un component d’abandonament, com si hi hagués un engany.

És un poema dedicat a Helena Valentí, com els de la secció 4. Cornudella2019 (pàg. 162-165) l'ha llegit en detall. Ha observat el paral·lelisme entre ell, que diu que va ser com el poble i que ho vol tornar a ser, i ella, a "Kensington", que se sent transformada en el barri de Londres. Si bé li sembla una coincidència fortuïta, la imaginació del poema és consistent de dalt a baix amb la comparació de Cadaqués amb el narrador --és un lloc i a la vegada és com un amant possessiu que la té tancada. Inclòs a la secció, és el primer poema en què apareix la separació transitòria dels amants.

Em crida l'atenció que el patró estròfic, marcat en l'alternança de versos masculins i femenins i en les rimes assonants mantingudes fins al final del poema (amb l'excepció dels versos 2 i 4), està supeditat a les unitats de sentit. Així, el record viu d'ella, evocat al començament de la tercera s'estrofa, s'allarga cinc versos, no pas els quatre que el lector podia esperar, i n'hi queden tres per exposar la decisió final de tornar a Cadaqués l'endemà mateix. 

Estilísticament, sembla un exercici sobre els valors de la conjunció i: hi trobem l'encadenament col·loquial del vers 2, al límit dels usos sintàctics escrits ("Cadaqués és [...] / com jo vaig ser i vull tornar-hi."); el polisíndeton del vers 4, amb un valor de contrast en la segona conjunció ("als braços et té / i t'hi adorms i no dorms gaire"); la conjunció, quasi disruptiva, iniciant una nova frase al vers 7 ("Ploro que he perdut el teu cos, / com si te m'haguessis fet vella. / I et retorna jove un alcohol"); en contrast amb la negació al vers 9, i donant un matís diferent, més emfàtic, del que tindria la conjunció ni ("No et miraré i no et tocaré"), i, per acabar, en el vers que trenca l'esquema estròfic, la mera unió d'elements homòlegs del vers 13 ("et guia el pas i et tanca amb ell"). Gabriel Ferrater havia reflexionat sobre els valors de la conjunció de del punt de vista lingüístic: vegeu el que va escriure sobre la coordinació, en una de les entrades que va redactar per a la Gran enciclopèdia catalana. 

L'ha llegit Jaume Coll Mariné, en l'acte Pervivència de Gabriel Ferrater, a l'Ateneu Barcelonès, arran de la publicació de l'edició crítica de Les dones i els dies.



--
Apunt revisat el 17 de febrer de 2021

[114] Any

¬¬¬¬¬

Primer dels quatre poemes inclosos en el "Suplement" de l'edició que Jordi Cornudella publica l'any 2010 de Les dones i els dies. Cornudella compta, amb més bon criteri que el meu, 114 poemes a l'edició original de Les dones i els dies perquè considera dos poemes el "Poema inacabat" i la seva "Tornada".

Es tracta d'un poema dedicat a Helena Valentí que va ser censurat, substituït per "Corda", i que figurava originalment en el primer lloc de la segona secció de Teoria dels cossos. S'havia pogut llegir al suplement "Quadern" del diari El País el 16 de febrer de 2006.

El cas és que fa ràbia lectora que la censura ens l'escatimés --per la futilitat de l'al·lusió al coit del setè vers i, cosa que devien considerar pitjor, la brillant comparació de la parella que s'estima a la intimitat amb una cèl·lula clandestina del partit comunista. El poema és ben fàcil d'entendre, i tenia la gràcia --al costat de l'epígraf algebraic referit al cos de Galois C2, consistent en dos elements, que encapçalava la secció i que va desaparèixer de Les dones i els dies-- d'establir amb claredat el marc de tota la segona secció de Teoria dels cossos: els poemes de l'any d'amor d'un home i una dona, del poeta i d'Helena Valentí. Partint d'aquest poema, vaig escriure un article, "50 anys d'una història d'amor", publicat a Núvol al desembre de 2012. 

Jordi Cornudella, en la seva "Nota al suplement" de Les dones i els dies, l'encerta: "Si l'edició definitiva de Les dones i els dies l'hagués feta l'autor, és segur que 'Any' i 'Cadaqués' haurien anat a parar al lloc que els correspon per ordre alfabètic dins de la secció 4, mentre que 'Midsommarnatt' i 'Prop dels dinou' s'haurien afegit versemblantment a la cua de la secció 5, just abans del poema de clausura, 'Teseu'." (pàg. 212).

***

Cornudella manté el criteri de considerar "Any" el poema que hauria de començar la secció 4, a la seva edició crítica, i llegeix el poema en un article publicat l'any 2019 (pàg. 158-162) al monogràfic de la revista de poesia Reduccions dedicat a Gabriel Ferrater. Posa de manifest la simetria de la primera i la darrera estrofa, reforçada per la repetició de la frase "un any de dies i nits" als versos 5, just després de la primera, i 28, just abans de la darrera. Destaca la idea que es tracta d'un amor clandestí, idea que no es repetirà enlloc més de la sèrie.

L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat ha tingut la feliç idea de publicar comentaris dels poemes de Les dones i els dies: arran d'una crida feta l'any passat, han aconseguit que hi participessin 110 persones. La iniciativa es titula Apadrina un poema. Van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater. Després n'han anat publicant un parell per setmana. El comentari de Salvador Oliva sobre "Any" va aparèixer el 24 d'abril. Hi explica que ni "Any" ni "Cadaqués" van aparèixer dins Teoria dels cossos, per preservar la parella de Ferrater-Valentí, que es duien 18 anys de diferència: "Any" explicava el moment; "Cadaqués", el lloc. La seva relació era clandestina, circumstància que Ferrater aprofita irònicament en la seva comparació amb una cèl·lula comunista. El vers 12, "Tinguem els cossos astuts." no és pas una metonímia, com ja havia apuntat Jordi Cornudella al monogràfic de la revista Reduccions. 

Seguint l'ordre alfabètic, el poema, d'exaltació d'un amor que comença i té un any per davant, hauria contrastat brutalment amb el poema següent, "Boira", que preveu que el final de l'amor és inevitable: "el poema assumeix, sense dir-ho, des d’una lucidesa extrema i com a punt de partida, el fet que, per la mateixa naturalesa de tota relació amorosa, l’amor s’acaba.". "No hi ha maneres de saber per què Ferrater va voler aquest contrast. En tot cas, no és pas l’únic de l’apartat 4 de Les dones i els dies. Però ell ho va voler així, i va ser ell que va posar els títols i els va ordenar per ordre alfabètic". La repetició del vers "un any de dies i nits" emmarca la part central del poema, de la segona a la sisena estrofes (que són de quatre versos heptasil·làbics, el patró de les cançons a moltes llengües) --i ja és estrany que Oliva, sempre atent a treure partit dels recursos de formalització dels poemes, no esmenti que tots els versos són masculins i que les estrofes rimen de manera assonant amb l'esquema abba.

La biografia de Jordi Amat Vèncer la por, pàg. 218-9, fa els càlculs del segon vers: els 7.765 dies són 21 anys, 3 mesos i 10 dies, els dies viscuts per Helena Valentí des del 5 de juny de 1940. "El 8 de setembre de 1961, doncs, Ferrater ha arribat allà on semrpe havia volgut ser. Aquell dia, viscut com l'esperat moment de plenitud, s'instal·la a la seva consciència i del seu record i de la relació que comença en naixerà el cicle més pletòric de la seva biografia i de la seva poesia.". 

Helena Valentí i Gabriel Ferrater, a Londres, al juliol de 1963


Apunt revisat el 4 de juliol de 2022

--

diumenge, 6 de juny del 2010

Pessarrodona2010B

¬¬¬¬¬

Pessarrodona, Marta. Conferència "Un exiliat intel·lectual: Gabriel Ferrater", dijous 6 de maig, 19.30 h. Biblioteca Central d'Igualada

Puc dir que no coneixia Pessarrodona quan vaig assistir a la conferència --en el moment d'escriure aquest apunt, ja n'he llegit uns quants llibres, i he parat compte a la seva gran activitat com a traductora. Em va semblar una escriptora potent, amb coses per dir, tot i que no m'agrada gaire com escriu. La conferència va començar a les 19.40 h, just quan vaig aconseguir arribar --em va saber greu perdre'm la presentació (molt de trànsit a la sortida de Barcelona, i em vaig extraviar per Igualada)--, i va acabar, inclòs el torn de preguntes, a les 21.00 h.

En acabar, vaig prendre algunes notes, que aprofito ara. Marta Pessarrodona va començar explicant com es van conèixer --sense gaires novetats respecte a l'entrevista que n'havia llegit no feia gaire--, i va evocar la mare de Ferrater. Va dir també que ella insistia perquè ell i la mare es veiessin més sovint, els darrers anys. Va parlar del llibre que acabava de publicar, França 1939, quatre anys de feina, i va afirmar que "Gabriel Ferrater, el va matar la Guerra Civil". Va llegir-ne poemes, entre els quals "Sobre literatura" i "Midsommarnatt", poc conegut, directament d'un exemplar de la revista La Mosca on va aparèixer, i el poema de resposta d'ella --va recomanar la traducció de Ferrater de Doktor Glass, que inspira en part el poema. També va llegir "Bella dama coneguda", poema, de títol carnerià, que ella havia dedicat a la mare de Ferrater, una dona que va qualificar de peculiar.

Pinzellades:
  • Ferrater anava a casa de Carles Riba, sovint amb Carles Barral i Jaime Gil de Biedma, i guanyava l'aposta que aquell any tampoc cauria Franco, contra Riba i Gil. Sempre parlaven de la guerra.
  • Compara el premi no concedit a Da nuces pueris amb el cas de La plaça del Diamant.
  • Quan el va conèixer, ell li va dir que era lingüista. No sabia llengües: era capaç de llegir, traduir i escriure en altres llengües sense arribar a parlar-les, ni tan sols l'anglès. Es llevava d'hora, a les sis; feia poca vida social; treballava molt, amb gran concentració. Ella l'havia deixat unes quantes vegades per l'alcohol, perquè volia que abandonés l'hàbit; ell ho havia intentat. "De què va morir el teu pare?", li va preguntar un cop. "Es va suïcidar, era un ximple".
  • Insisteix en el concepte anglès de minor poet --com Valverde--, que exemplifica comparant l'Ulisses (major) amb Mrs Dalloway (minor). Les Elegies de Bierville també serien major, pel macrocosmos que hi ha al darrere --però em pregunto si "In memoriam" no seria també un major poem.
  • Joan Coromines, el 1971, li va proposar que podia ser el continuador de la seva obra.
  • Pessarrodona es va definir com a bibliòpata. Ferrater podia viure, en canvi, amb cent llibres només.
  • Va dir que Joan Ferraté tenia paranoia.
  • El pare, Ricard Ferraté, el va arruïnar la llei, promulgada durant la Guerra Civil, de responsabilitat civil --és la perla amb què tanca França 1939.
  • La mare, Amàlia Soler, es va suïcidar també.
  • A propòsit de França 1939, va destacar la importància de Lluís Nicolau d'Olwer: no coneixem prou el que tenim, i això dificulta que ens coneguin a fora --subscric la idea.
  • Considera que el llibre d'Eduard Bonet és una de les poques aportacions no banals que hi ha hagut sobre Ferrater els darrers anys.
  • Va confirmar que Jordi Cornudella prepara l'edició crítica.
Li vaig demanar, de tu --i em va dir amb elegància que preferia el vostè, com he pogut constatar al cap de les setmanes, llegint els seus llibres--, si Riba devia haver llegit els poemes de Ferrater. No ho sap del cert, però sí que li havia aconsellat que els publiqués.

--

dimarts, 1 de juny del 2010

Cornudella2003

¬¬¬¬¬

Cornudella, Jordi. "Presentació", pàg. 9-19, dins Ferrater, Gabriel. Poema inacabat. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2003, 85 pàg.

Cornudella es fa càrrec de presentar aquesta pulcra edició del "Poema inacabat", que inclou la joia d'un comentari previ del mateix Ferrater, transcrit per Oriol Ponsatí, a una seva lectura del poema el 1966 (pàg. 23-30).

Cornudella ens recorda que Ferrater va escriure tota la seva poesia en només cinc anys, del 1958 al 1963, i que va publicar Teoria dels cossos el 1966, i sap exposar per què va causar un gran impacte: per "la renovació temàtica i formal --i lingüística i estilística-- que va introduir" (pàg. 12). "Mort Riba, en efecte, l'eclosió de Ferrater va fer envellir tot d'una molta de la poesia que s'escrivia aleshores." (pàg. 11). Els seus poemes "incorporaven [...] una manera insòlita de concebre el poema com a exploració dels ressorts íntims de la vida personal (una manera perfectament insòlita aquí, però molt arrelada en altres tradicions contemporànies); exhibien un treball formal meticulós i sobri, però molt allunyat dels patrons més o menys a l'ús, i, en fi, dessacralitzaven la figura del poeta despullant-la de les màscares comunes de l'ofici." (pàg. 12).

El "Poema inacabat" són 1.080 versos escrits a Cadaqués entre mitjan setembre i mitjan octubre del 1961, i la segona part són 250 versos escrits a Barcelona a començament del 1962. La "Tornada", remarca Cornudella, suggereix les idees de retorn i represa i el sentit tècnic d'endreça final d'una composició en vers (pàg. 13). Coincideixo amb ell que el "Poema inacabat" --que he llegit un cop més-- és un gran poema.

Cornudella documenta a continuació, pàg. 14-18, els estira-i-arronses amb la censura a propòsit de Teoria dels cossos i, en concret, del "Poema inacabat". Creu que Ferrater devia conèixer el recurs que Edicions 62 va presentar contra la decisió de denegar-los-en la publicació, del qual reprodueix un extens fragment. Diu que potser va intervenir i tot en la redacció del recurs. Amb l'arbitrarietat habitual, la censura no va posar cap obstacle a la publicació de Les dones i els dies.

En la lectura de Ferrater que es conserva, va llegir el "Poema inacabat" íntegre, uns mesos abans de la publicació de Teoria dels cossos. Cornudella recalca el valor del comentari previ, en què Ferrater parla de la pròpia obra i explica la història que el poema no arriba a narrar.
--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites