diumenge, 28 de juny de 2009

Comadira1998

¬¬¬¬¬

Comadira, Narcís. Sense escut. Barcelona: Empúries, 1998, 260 pàg.

Imprescindible llibre de Comadira que aplega textos dispersos i inèdits que havia escrit al llarg dels vint anys anteriors. N'hi ha alguns de dedicats a Ferrater, de gran sentit crític, i d'altres que hi contenen referències agudes:
  • "Ser poeta i ser-ho avui a Catalunya" (1997), pàg. 65-77
  • "La fertilitat de Gabriel Ferrater" (1997), pàg. 121-127, text que entenc que va ser reproduït a Oller, Dolors i Subirana, Jaume, ed., Gabriel Ferrater, in memoriam. Barcelona: Proa, 2001.
  • "Carner i jo" (1984), pàg. 147-153
  • "Carta a Francesc Vallverdú on es parla de Gabriel Ferrater, d'uns anys i d'uns records" (1975), pàg. 211-222
"La fertilitat de Gabriel Ferrater" comença amb una referència irònica al pròleg de Castellet a Les dones i els dies: "el que és curiós és que Castellet declara que són les idees poètiques de Ferrater que canvien la poesia catalana i no diu pas que siguin els seus poemes". Comadira creu que és discutible que els poemes de Da nuces pueris esgotin les idees exposades en la nota del final del llibre i que les idees sobre poesia que s'hi defensen es puguin postular a partir dels poemes. Explica la seva relació amb Ferrater: va rebutjar Da nuces pueris, quan va sortir el 1960, pel seus temes tan prosaics i per la seva falta de musicalitat. Va conèixer poc després Ferrater, i el va llegir a fons. Comadira creu que la teoritzacio mètrica de Ferrater potser revela que el preocupava la seva falta de musicalitat --en discrepo: crec que els conceptes lligats a la musicalitat se li fonien, a Ferrater, per poc que hi pensés; no podia posar-hi al·literacions si no hi creia. També se n'aparta en els temes, perquè "sempre he cregut que la poesia sorgeix precisament de la capacitat de meravellar-se". Considera que la generació de Ferrater tenien el prejudici "racional", que els portava a la insensibilitat.

"En el cas de la poesia catalana, que ha hagut de cremar etapes tan de pressa per situar-se al propi temps, la inflexió de Gabriel Ferrater ha estat d'una gran utilitat pels que hem vingut darrere. Ens ha donat la llibertat de campar sense l'obligació històrica d'haver de fer correccions excessives o acceleracions desfermades. Ferrater va situar la poesia catalana al lloc exacte que li tocava, alliberant-la de l'esbart de carnerets i ribetes que la lligaven --en aquest context, no és pas estrany el rebuig de Garcés i de Teixidor-- i posant en evidència, abans d'hora, els possibles foixets que haurien de venir. Jo crec que Gabriel Ferrater ens va desbrossar el terreny. Va establir una nova via, en el sentit que no limitava el futur als mimetismes dels poetes més grans. Amb la particularitat que aquest nou camí no era altre que la transformació temporal del camí gran de la poesia catalana. Amb la seva inflexió, paradoxalment, ell se situava de ple en la tradició. El camí gran de la poesia catalana passa per Verdaguer, Maragall, Carner, Foix i Ferrater. Els altres poetes poden ser afluents gloriosos, però no deixen de ser laterals." (pàg. 125).

Comadira es planteja si hi pot haver cap seguidor de Ferrater que no sigui un epígon mimètic, una caricatura ridícula. Només en coneix un, de seguidor, William Cliff, que escriu en francès. "Quan un artista produeix una inflexió forta en el seu camp, qualsevol seguidor directe està abocat al fracàs." (pàg. 126), diu, una frase que subscriuria Harold Bloom des del seu The Anxiety of Influence. La fertilitat de Ferrater es pot trobar més aviat en el seu magisteri, la llibertat que va deixar-nos com a herència.

Hi ha un passatge de "Ser poeta i ser-ho avui a Catalunya" que em fa pensar en el poema "Sobre la catarsi". El cito: "Si declaro que la poesia és bàsicament ahistòrica, comprendran que em sembli impossible parlar del seu present i del seu futur. La poesia no té ni present ni futur, ni tampoc passat: només és. Quan és, anul·la el temps. I, fins i tot, s'anul·laria ella mateixa si aconseguís allò que realment es proposa: dir allò-que-no-es-pot-dir: formular la llei universal que crea i ordena i transfigura la matèria: convertir-se en Verb. Només, però, per acostar-s'hi. I és en aquesta distància entre la minúscula i la majúscula del verb on pot campar." (pàg. 69). La poesia malda per convertir-se en Verb.

Més endavant: "Aquesta anormalitat intermitent de la llengua catalana en el seu medi natural ha fet que els grans moviments de la cultura occidental moltes vegades hagin passat de llarg o hagin arribat amb retard a Catalunya. Així Verdaguer va haver de fer un esforç enorme per recuperar segles de decadència i va ser romàntic quan Baudelaire ja assajava les correspondències simbòliques. Igualment Carner és un reressagat, i Riba. Fins i tot ho és Ferrater, que es medievalitza en una operació que Eliot ja havia fet molts anys abans i que acaba atrapat en l'expressionisme pòstum de Gottfried Benn en una aposta que els que li hem anat darrere mai no li agrairem prou. De la mateixa manera que ell sempre va ser agraït amb Carner pel que li havia donat." (pàg. 73).

A "Carner i jo", un text important, Comadira explica per què considera que Carner és el primer dels nostres poetes, i diu que els hi va descobrir Ferrater, el 1967, als amics d'allò que es va anomenar "grup de Girona".

"Carta a Francesc Vallverdú on es parla de Gabriel Ferrater, d'uns anys i d'uns records" és una evocació de Ferrater com a amic. Considerava que les dues millors pel·lícules que havia vist mai eren L'Age d'or, de Buñue,l i Zéro de conduite, de Jean Vigo.

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites