divendres, 23 d’octubre del 2020

deAzúa1997

¬¬¬¬¬

de Azúa, Félix. "Sobre Ferrater sobre pintura", pàg. 349-354 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Primer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: és una penetrant reivindicació del Gabriel Ferrater de Sobre pintura, és a dir, dels articles i assaigs dispersos que havia publicat quan tenia trenta anys:

Nos queda, gracias a estos artículos, un legado de mínimos que me voy a permitir reproducir una vez más: para que la crítica no se reduzca a un ejercicio de periodismo debe eliminar de su análisis el aspecto psicológico tanto del autor como del receptor, el intuitivo y el valorativo del intérprete y el histórico (no el historizante) de la obra. No está mal, como programa de mínimos.

Aquestes són les paraules finals (pàg. 354) del testimoniatge de Félix de Azúa, que considera que Sobre pintura "es una de las aportaciones más notables que se han producido en la Estética española de este siglo." (pàg. 349), uns escrits plens d'idees i d'entusiasme teòric, amb uns principis que en aquell moment resultaven agosarats, gairebé fent estructuralisme i semiòtica avant la lettre, postulant una crítica científica de les arts. A diferència d'altres, de Azúa és conscient que el Gabriel Ferrater dedicat a escriure sobre pintura està condicionat per la producció artística de la seva època: els seus escrits són anteriors a l'aparició de l'art de la segona meitat del segle XX --si bé els seus plantejaments crítics, opina de Azúa, haurien pogut donar compte del llegat de Duchamp i dels conceptuals. Félix de Azúa va ser catedràtic d'Estètica i Història de l'Art a l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica.

Félix de Azúa, l'any 1970, l'any que Josep Maria Castellet va incloure'l a l'antologia Nueve novísimos
(seu al final de la taula, davant de Mario Vargas Llosa)


--

diumenge, 18 d’octubre del 2020

Whyte1997

¬¬¬¬¬

Whyte, Christopher. "Ferrater remembering with Gil de Biedma", pàg. 335-346 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Christopher Whyte, poeta escocès, novel·lista, traductor (de Pasolini, Monzó, Sergi Pàmies, de poemes de Gabriel Ferrater, Marçal, Comadira) i crític, ofereix en aquesta ponència una lectura d'"In memoriam" amb alguns contrapunts d'"Intento formular mi experiencia de la guerra", de Jaime Gil de Biedma. La ponència planteja dues hipòtesis: (a) tots dos poemes s'ocupen del moviment personal cap a la maduresa, amb diferents connotacions, per la diferent orientació sexual dels escriptors, i (b) la llengua influeix en el que escriuen, amb el castellà com a llengua dels vencedors de la guerra civil i el català com a llengua dels perdedors.

A la pràctica, el que fa Whyte és resseguir "In memoriam", amb la narració de la guerra --a la rereguarda-- i la narració, que s'hi contraposa, del pas de l'adolescència a la maduresa, vistos pel Ferrater madur al cap dels anys. Enumera totes les al·lusions sexuals dels primers versos (la primera pàgina), i destaca amb encert les fites, al llarg del poema, de la maduració del protagonista com a adult --sovint, expressades amb al·lusions sexuals inequívoques. Observa que els fets vitals de l'adolescent predominen per damunt dels fets bèl·lics, si bé la por (paraula repetida tres cops a final de vers: vv. 63, 65 i 68, i quatre cops més al darrer paràgraf: vv. 342-350) és el tema essencial del poema.

Gil de Biedma revisa el passat en un poema més breu, de 61 versos, escèptic sobre la seva memòria i sobre la possibilitat de fer cap deducció útil de l'experiència d'aquells anys, amb una maduració més incerta i amagada, i com si el seu ús del castellà, la llengua dels vencedors, l'aboqués a l'eufemisme, a abdicar del coneixement, la perspectiva i l'autoritat --aquesta és la conclusió de Whyte, que crec que no té en compte que el poeta té 6 anys quan comença la guerra i 9 quan acaba. A mi em sembla forçada, respecte a Jaime Gil, la seva hipòtesi (a), i la hipòtesi (b), una primarietat.

Des del meu punt de vista, comparar tots dos poemes, això sí, és encertat, ja que Jaime Gil devia tenir present, per força escrivint "Intento formular mi experiencia de la guerra", inclòs a Moralidades (1966), el precedent del seu amic Gabriel Ferrater: "In memoriam". De fet, cal recordar "In memoriam" per afinar la lectura d'"Intento formular mi experiencia de la guerra". Els motius dominants de les estrofes del poema de Jaime Gil semblen tot un calc dels records de l'adolescent Ferrater, dibuixats en els records del nen Gil: l'afirmació de la felicitat, el fet de viure intensament el món simple de la guerra, la por i el desordre i els assassinats, l'excursió a Coca (correlat del concert de Reus), més la contraposició de la victòria i retorn a Barcelona i la derrota i exili a Bordeus. El paràgraf final, que talla l'evocació de records i és una conclusió meditativa, té una funció anàloga als darrers versos d'"In memoriam":

Cuando por fin volvimos
a Barcelona, me quedó unos meses
la nostalgia de aquello, pero me acostumbré.
Quien me conoce ahora
dirá que mi experiencia
nada tiene que ver con mis ideas,
y es verdad. Mis ideas de la guerra cambiaron
después, mucho después
de que hubiera empezado la postguerra.

Christopher Whyte, en una fotografia de l'any 2006

diumenge, 11 d’octubre del 2020

Vallcorba1997

¬¬¬¬¬

Vallcorba, Jaume. "Les fulles roges de les veus", pàg. 327-333 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

L'obra de Jaume Vallcorba em mereix un respecte enorme, per la seva direcció editorial de Quaderns Crema, i també d'Acantilado, com a editor de J. V. Foix i Eugeni d'Ors i com a professor universitari. De Gabriel Ferrater, en va publicar l'esplèndid Papers, cartes, paraules; les conferències aplegades amb el títol Foix i el seu tempsi Sobre el llenguatge, tots tres llibres a cura de Joan Ferraté, i va recuperar al segell Sirmio Un cuerpo, o dos, la novel·la escrita amb Josep Maria de Martín, a més d'encarregar a Jordi Cornudella i Núria Perpinyà l'imprescindible Àlbum Ferrater. 

En aquesta ponència Vallcorba ens recorda que "Cambra de la tardor" reprèn un tema tradicional, en diàleg fructífer amb altres poetes, com és propi de la veritable literatura: el pas ineluctable del temps, la llarga pena "per les hores que se'n van de pressa" i el record, suggerits pel cicle de les fulles dels arbres, un tòpic que ja apareix a la Ilíada (VI, 146-149):

Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer. 
Tal la raça dels homes, neixen uns, d'altres moren.
(traducció de Miquel Peix)

La imatge brillant recorre els segles i té dos precedents italians: l'un, "Dopo", de Sergio Corazzini, resignat cristianament en el camí cap a la mort, Gabriel Ferrater el podia conèixer, ja que el seu germà Joan l'esmenta al capítol "Ideas del alma", text del 1956 inclòs dins Dinàmica de la poesia; l'altre, posterior, titulat també "Dopo", de Cesare Pavese, el coneixia (li va dir al mateix Vallcorba que l'havia tingut present): ens mostra un record immediat de l'estimada, que, fora de la cambra, volta per algun lloc de la ciutat, i el seu possible retrobament l'endemà (es tracta probablement d'una resposta terrenal de Pavese al poema de Corazzini). Vallcorba cita els dos poemes in extenso i els comenta; en el de Pavese, interpreta que passen anys en el record --em sap greu, que no ho sé veure: hi llegeixo un sol dia, amb la seva sera i l'esperança de retrobar l'amant domani. La discrepància respecte a Pavese n'apunta una de més profunda sobre Ferrater, em sembla forçada la lectura que Vallcorba proposa de "Cambra de la tardor":

En el present que el poema descriu, tan sols hi ha la veu del poeta, des de la tensa solitud de l'home que es fa gran, i que les cometes del diàleg solament indiquen, per la seva, diem-ho així, aparent falta de "coherència tipogràfica", el diàleg entre el passat i el present, i que no crec que indiquin cap altra cosa que la resposta del poeta, des del present, a les preguntes que li van ser fetes en el passat. És a dir, que al poema hi ha només el poeta qui, a la seva tardor, recorda l'amor en aquella cambra. (pàg. 332)

El present del poema, des del meu punt de vista, és el d'un amor que els amants saben que acabarà: les seves trobades a la cambra compartida, com la d'aquesta tarda, tindran un final, que tots dos recordaran de manera incerta en els seus pensaments i profundament en els seus cossos. Vallcorba apunta amb encert que els trenta-set horitzons de la persiana es refereixen a l'edat de l'home, i que és brillant l'assimilació de les fulles i les veus i els besos.

El gran valor de la ponència de Jaume Vallcorba és posar en evidència que Gabriel Ferrater dialoga amb la tradició, recorrent a un topos antic, recordant un poema de Pavese --o un d'Apollinaire o de Shakespeare. Ferrater no es conforma a repetir la imatge: intenta anar sempre més enllà que els seus predecessors, i en aquest cas la reflexió terrenal i a la vegada transcendent de "Cambra de la tardor" puja enllà de l'evocació de l'enyorança, tan física i immediata, i lleugerament literaturitzada o idealitzada, dels amants del poema de Pavese --si és que llegeixo bé "Dopo"--,  a la vegada que Ferrater basteix uns versos d'imaginació més travada i memorable. No hi ha enyor al poema de Ferrater, sols una lliçó de vida carnal.

En el motiu de la lentitud del món i la pervivència del dolor per l'amor perdut, hi ha un eco, pel to i el timbre, de "Le pont Mirabeau", d'Apollinaire, ens diu Vallcorba, "un poeta que ja que hi som treu el nas reiteradament a Les dones i els dies." (pàg. 333). Copio el text del poema, que no figura a la ponència:

Le Pont Mirabeau

Sous le pont Mirabeau coule la Seine
Et nos amours
Faut-il qu’il m’en souvienne
La joie venait toujours après la peine

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Les mains dans les mains restons face à face
Tandis que sous
Le pont de nos bras passe
Des éternels regards l’onde si lasse

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

L’amour s’en va comme cette eau courante
L’amour s’en va
Comme la vie est lente
Et comme l’Espérance est violente

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Passent les jours et passent les semaines
Ni temps passé
Ni les amours reviennent
Sous le pont Mirabeau coule la Seine

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Guillaume Apollinaire, Alcools, 1913

Vallcorba esmenta, finalment, el sonet 73 de Shakespeare, el que comença amb el vers "That time of the year thou mayst in me behold". Les coincidències hi són.

Jaume Vallcorba amb J.V.Foix,
uns anys abans del 1997, any de la ponència sobre Ferrater
i de l'inici de l'edició crítica
de l'obra completa de Foix a Quaderns Crema
(foto de Robert publicada a El Punt Avui)


--

diumenge, 4 d’octubre del 2020

Uyà1997

¬¬¬¬¬

Uyà, Josep M."'Res no conferirà mai més sentit'", pàg. 315-326 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

El títol de la ponència prové d'un vers del poema "S-Bahn". Des del meu punt de vista, Uyà es llança a una sèrie de digressions més o menys connexes a partir de textos fragmentaris de Gabriel Ferrater: el paràgraf d'una carta a Helena Valentí, alguns versos de "S-Bahn", de "Els jocs", "Fi del món", "Però non mi destar", "Diumenge", "El secret", "A mig matí", "Octubre", "A l'inrevés", "Teseu". Els fragments triats reflecteixen un alè existencial del poeta ple de foscor, que es nega a si mateix, amb uns records, un saber, una consciència que no es poden comunicar, estrany a les seves pròpies paraules. El poeta viu a la irrealitat, ve a dir Uyà. -- No compro: podria donar una interpretació oposada triant altres fragments de cartes i versos.

De fet, Uyà acaba reconeixent, cap al final de la ponència, que "Tot aquest enrenou de citacions barrejades amb conceptes que he fet fins ara, l'ha provocat, realment, un sol poema, la lectura del qual m'ha obert un seguit de coses que abans no veia en els versos de Ferrater." (pàg. 323). Es tracta de "Les mosques d'octubre". Al simposi, el va llegir sencer i el va comentar breument, pàg. 324-325, amb una interpretació en clau simbòlica, del to dels dos paràgrafs següents, congruent amb la lectura de Ferrater com un poema fonamentalment pessimista i trist:

La platja "s'encrosta" [v. 1], com la vida, que s'endureix amb el temps, i és "buida | de sols" [vv. 2-3], tal com la vida és buida d'ideals, ideals que reviuen només amb l'amor, "quan un llavi retroba la sal insolent d'una pell" [v. 4]. Amor, però, amarg, per salat, i insolent, per no demanat i inevitable.

Costa de viure així cada matí, i encara costa més ensopegant un cop i un altre, sigui el poeta qui ensopega, siguem tots qui ho fem. I costa encara més si el sentiment queda atrapat en les imatges, i no oblida mai, car tot és present en els records, per altra banda, recordem, inútils.

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites