dimecres, 29 de setembre del 2010

[P] Tres prosistes

¬¬¬¬¬

Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla és l'edició, a cura d'Oriol Ponsatí-Murlà, de les conferències del curs 1966-7 que Ferrater va dedicar a la prosa catalana, de les quals no s'ha trobat enregistrament però s'ha conservat la transcripció mecanogràfica del professor Joan Alegret i Llorens. El resultat és magnífic: dues conferències sobre "La parada" de Ruyra, del 3 i 10 d'abril de 1967 (pàg. 15-34 i 35-54); dues conferències sobre Solitud, de Caterina Albert, del 17 i 24 d'abril (pàg. 57-80 i 81-92), i una conferència sobre Pla, del 22 de maig, que havia estat precedida d'una altra que no va ser enregistrada i de la qual almenys es conserven els apunts de classe del mateix Joan Alegret (respectivament, pàg. 95-114 i 115-120, que admeten la lectura en l'ordre original: primer els apunts donats com a annex i després la conferència transcrita).

El llibre es completa encara amb un apèndix consistent en una extensa carta de Jill Jarrell, de l'abril de 1967, a Lila Karpf, editora de Farrar, Straus & Giroux, en reproducció facsímil. Jarrell hi copia un notable informe de Ferrater sobre Josep Pla preparat per interessar-hi els editors nord-americans. La traducció de l'informe, feta amb molt d'encert per Xavier Lloveras, es presenta en primer lloc (pàg. 125-129), seguida del facsímil (pàg. 131-137).

Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla és una aportació llargament esperada a la bibliografia ferrateriana. Les conferències no desdiuen gens de les publicades fins ara sobre Carles Riba, J. V. Foix, Guerau de Liost, ni del pròleg de Nabí (que té per origen també una conferència) ni el panorama de poesia catalana del 1972. Es presenten en una edició sòbria, digna, publicada a un preu mòdic pel Grup Editorial 62 dins el seu segell Empúries, a la col·lecció "Biblioteca Universal" amb el número 238, aquest mateix setembre (137 pàg.). Només em sap greu que el llibre no es subtituli, com hauria preferit l'autor de les conferències, Joaquim Ruyra, Caterina Albert i Josep Pla.

Em persuadeix un cop més la capacitat analítica de Ferrater respecte a la nostra literatura, que combina amb la lectura atenta de breus fragments de prosa que avalen les qualitats concretes de Ruyra, Albert i Pla, i precisen algunes limitacions dels dos primers. Diu, al·ludint a la famosa teoria planiana: "en l'ordre de la cultura, en principi, s'ha de donar per suposat que aquesta no existeix i tota la que existeix és de propina." (pàg. 16). I afegeix més endavant: "La novel·la catalana només hauria pogut néixer a Barcelona i, per casualitat, cap dels escriptors barcelonins no s'hi va llançar, no tenien talent o predisposició per escriure-la." (pàg. 28). Ferrater considera que el mal crònic de la literatura catalana moderna és el catalanisme (pàg. 27) --afirmació que implica que una ideologia, el catalanisme, dificulta als autors la interpretació de la realitat; els porta a interpretar, per mera facilitat, les discòrdies socials com una esquemàtica discòrdia entre Catalunya i la resta d'Espanya. -- Raül Garrigasait també va publicar, a final d'octubre de 2010, en el seu bloc La casa en obres, un penetrant apunt a propòsit d'una de les observacions teòriques de Ferrater sobre la cultura, formulada amb netedat geomètrica i d'una potencialitat interpretadora poc habitual.

Hi ha una tesi que recorre el llibre des de la primera conferència, que és la consideració de Pla com el gran prosista català modern. Sense derivar de la poesia, Pla intenta crear una forma artística purament a partir de la prosa (pàg. 95), basada en un gran esforç d'estilització de la seva llengua parlada (96-98), que es condensa en una capacitat d'adjectivació finíssima (101-103). Ferrater ja ho havia dit d'una altra manera en uns versos del "Poema inacabat": "No ens coneixem, però m'escriu, / amable, quan rep els meus llibres / i al llarg dels anys, són els seus llibres / que m'han ensenyat a mirar / la gent del país català.". Posa la capacitat d'obervació de Pla sobre la naturalesa al nivell de la de Mark Twain, i --em fa gràcia coincidir-hi-- ben per damunt de la de Thoreau --que no coneix la ironia. -- Enric Iborra també va publicar, a final d'octubre de 2010, algunes notes sobre el llibre en el seu bloc La serp blanca.

El lector de Tres prosistes interessat en Josep Pla farà bé de llegir també la segona conferència del llibre en què Joan Ferraté va aplegar les conferències del seu germà Gabriel sobre J. V. Foix: Foix i el seu temps.

Gràcies per la clarividència d'haver fet enregistrar les cintes i haver-les transcrites, professor Joan Alegret!

* * *

El 16 de novembre de 2010, Oriol Ponsatí-Murlà i Jordi Cornudella van presentar el llibre a la Biblioteca de Palafrugell, en una intervenció conjunta que es pot seguir, gràcies a la Fundació Josep Pla, en vídeo (46' 37'', amb imatge i so i lloc no gaire polits però suficients). A l'acte, hi esperaven també Xavier Pla, que no hi va comparèixer.

Cornudella situa Ferrater i les seves conferències per al públic de la sala de lectura, i afirma que és "l'intel·lectual de més talla que ha donat la cultura catalana, almenys després de Carles Riba", un home que pren la literatura com a fenomen universal, no local, i que es concentra en els autors catalans comparables als autors universals, que són, en el cas de la prosa, Albert, Ruyra i sobretot Pla. També destaca l'informe extens i extraordinàriament ben fet de l'apèndix, una bona estratègia atesa la falta de lectors de català de les editorials internacionals. Troba que es va mostrar com un lector enormement perspicaç en adonar-se de la importància d'El quadern gris, acabat d'aparèixer, dins de la futura Obra completa, i en adonar-se també, l'únic que ho va veure durant molts anys, que es tractava d'una obra reelaborada pel Pla madur.

Ponsatí-Murlà explica com va intentar trobar l'enregistrament de les conferències, que el van portar a la transcripció de Joan Alegret, aleshores jove becari del professor Antoni Comas. Considera que Ferrater és un poeta a vegades complicat, que en realitat la gent del país no ha llegit gaire. Es sorprèn que hi ha molta gent que es declara fill espiritual de Ferrater, que el van conèixer, i que no han fet res pel seu pare. Cornudella afegeix que va tenir la sort de tenir un editor pòstum magnífic, el seu germà Joan Ferraté, i que ningú vol saber res del material lingüístic de Ferrater --suposo que es refereix a les llibretes que el mateix Cornudella, un dels marmessors de Gabriel Ferrater, mostrava al documental Metrònom Ferrater--; Gabriel Ferrater incomodava i intimidava.

***

La lectura del llibre es pot complementar amb la conferència "Joan Ferraté, lector de Josep Pla", de Xavier Pla, dins del curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, que va tenir lloc a la Universitat de Girona el juliol de 2018.


--
Apunt revisat el 22 de gener de 2020

diumenge, 19 de setembre del 2010

Oller1997

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "La poètica de Gabriel Ferrater: accions i intencions". pàg. 73-99 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Aquesta ponència de Dolors Oller és potser l'intent més ambiciós de caracteritzar estèticament la poesia de Ferrater, un text crític que exigeix lectura atenta i que premia el lector amb escreix. Coherent amb el que promet al títol, Oller hi analitza la poètica de Ferrater, el mètode amb què construeix els poemes, la manera de formalitzar-hi l'experiència. Constata d'entrada que el corrent majoritari de la crítica considera Les dones i els dies una "poesia de l'experiència basada en una poètica de l'objectivitat i en una figuració realista" (pàg. 77). Però hi ha alguna cosa que se'ns hi escapa...

Oller anirà qüestionant els fonaments de la posició crítica majoritària, i allunyant-se'n. D'entrada es fixa l'etiqueta banal de poesia de l'experiència. Com havia dit Ferrater en l'entrevista de Federico Campbell, el que interessa l'artista és l'observació de la realitat, en contraposició a les ideologies. Aquest plantejament és una estratègia de realisme: "crear com tota obra important un món que s'ajusta a les paraules, unes formes que revelen el seu significat més enllà de la seguretat d'un discurs de voluntat mimètica" (pàg. 81). Oller ens recorda, seguint Ferrater, que en art tot és forma. "De manera que aquesta realitat que constitueix l'experiència, una vegada interpretada, analitzada i convertida en experiència formalitzada, ja no té gaire a veure amb el que normalment, i com a fórmula banalitzada, s'ha anat entenent com a 'poesia de l'experiència'. De fet, tal com s'interpreta aquesta fórmula, s'adiu més amb un tipus de poesia que podríem anomenar 'poesia de la vivència', o vivencial. La poesia de Ferrater és una poesia de l'experiència --com tota poesia, per altra part--, però la seva formulació respon més aviat a un 'desemmascarament' d'aquesta experiència." (pàg. 83-84).

Oller cita in extenso un fragment de l'article de Gabriel Ferrater sobre Manuel Machado, significatiu, ben triat, molt suggerent sobre la seva pròpia poesia i la seva connexió amb Baudelaire (pàg. 84). Segueix amb aquest paràgraf: "L'experiència irrefutable com a última raó vital del poema i el fet que aquesta experiència sorprengui autor i lector (i, per tant, desconeguda per tots dos abans de la seva formalització) és el programa que Ferrater aplica també als seus versos. De manera que aquesta experiència no pot ser confosa amb l'explicació senzilla d'una vivència continguda a fora del poema. El rigor conceptual de Ferrater, tant en els seus assaigs com en els seus poemes, prové d'una metodologia de pensar que no és específicament filològica sinó filosòfica, i que pot explicar-se com una fenomenologia del coneixement." (pàg. 85).

"Sacra rappresentazione" li serveix a Oller d'exemple per endinsar-se en les expliacions anteriors: és un poema que demana al lector que segueixi un camí d'experiència i que el reprodueixi també fenomenològicament. Ens aboca a la reflexió, amb un subjectivisme radical en l'origen i el desenvolupament del poema, que comporta en conseqüència dues característiques de la poesia de Ferrater: ser una poesia didàctica i de tessitura asseverativa, de forma congruent amb la visió de la poesia com a comunicació i com a coneixement del món.

Oller considera que hi ha a Les dones i els dies poemes enigmàtics, incomprensibles. Si bé "Babel'", "Per José María Valverde", "Primavera", "S-Bahn" tenen sentit, cal reconstruir-los com una forma de coneixement problemàtic. "Són les idees d'un subjecte les que constitueixen el comentari que és el poema." (pàg. 89). El poema es construeix en la consciència del lector com una experiència existencial d'autocontemplació del procés que la produeix o la reprodueix --és una estratègia fenomenològica que matisa l'objectivisme pressuposat. A la vegada, els poetes són conscients de la poca intimitat que es filtra en les seves construccions poètiques, si bé hi ha un registre poètic que intenta formalitzar, suggerir estats d'ànim íntims, en principi informulables, formulats metafòricament en el poema. "I crec també que aquesta formulació és un dels seus valors més originals en el sentit que aconsegueix un registre de sinceritat i de precisió que potser tindria a veure amb aquella 'còpia de veritat eixuta i àgil' que ell tant apreciava en els medievals" (pàg. 90).

Dolors Oller considera Gabriel Ferrater estèticament expressionista, des del moment que formalitza "aquell grumoll més inefable de l'existència". "Un dels registres més corprenedors de la seva veu és el registre líric [...] que pot definir-se com l'actualització i la formalització d'un instant d'emoció patètica en el qual el subjecte perd la seva posició de domini i s'escindeix en una alteritat anhelant, dolent, expressiva d'una carència fonamental." (pàg. 91). Així, Oller comenta "Teseu" com una experiència d'estremiment, d'emoció patètica, de pietat i de terror davant del sofriment. "Hi ha molts poemes de registre líric en el corpus ferraterià. I el que resulta més interessant és que són precisament aquests tipus de poemes els que la crítica ha destacat menys." (pàg. 92).

Del pròleg al Nabí de Carner, Oller en cita un llarg fragment, "fonamental per a una interpretació possible del fer poètic de Ferrater" en què pren Jonàs com a fibra central de l'obra de Carner. Encara afegeix, seguint el fil psicoanalític d'aquell text, que "Punta de dia", "Boira", "La mala missió" són un "exponent molt clar de l'instant d'emoció que sorgeix del sofriment que produeix la deconstrucció del jo recolzat en unes superestructures de control racional" (pàg. 94). Finalment, caracteritza la poesia de Ferrater per la figuració estrident: "estilísticament marcada per l'expressió estrident, de trets emotius fonamentalment subratllats en els seus contorns patètics".

Oller eleva el to al final de la seva ponència, amb una magnífica reflexió sobre la literatura, la creació artística i sobre Ferrater. Hi ha un fracàs inherent en la missió assumida pels poetes contemporanis, ens diu Oller --recordant "La mala missió", que li fa pensar en el Jonàs de Nabí. "La mala missió" planteja una de les característiques més patètiques de la literatura moderna: la subjectivitat escindida, al mateix temps de significació més vasta i d'experiència més solidària. "Desvetllar la veritat, buscar-la, és l'única missió important de tota vida humana. Una mala missió, perquè implica l'acceptació humil de totes les limitacions. I també implica assumir la pròpia vida, i la dels altres, amb tota cordialitat i sense il·lusions vanes, 'sense esperança ni recança'. I implica un sacrifici de la vanitat, aquesta vanitat d'alguns intel·lectuals que van anunciar cataclismes amb l'única raó que quedi confirmada la seva suposada lucidesa. Del Ferrater intel·lectual, de les seves accions i de les seves intencions, n'ha sortit una possibilitat lluminosa, racional i fèrtil. Però no pas a la manera d'aquests pedants que sempre volen fer-nos fer el seu règim. La lluminositat de la 'forma' ferrateriana rau en el seu gest poètic, i no en les seves idees. [...] En fi, un escriptor necessari, útil i divertit és aquell que no fa règims per als altres i que, almenys de tant en tant, toca fons, és a dir, que aconsegueix encarar-nos a alguna veritat cordialment sentida: l'única forma de solidaritat d'aquests insolidaris que són els creadors de signes. I, per tant, la presència de la pietat és, indiscutiblement, un dels paràmetres per mesurar la qualitat del gest poètic. I la raó és, en aquest terreny, insuficient." (pàg. 97-98).
  • En una nota a peu de pàgina, Oller es refereix a l'enregistrament no localitzat d'una conferència, "sobre una anàlisi comparativa de les estructures sintàctiques a la poesia de Carner, de Foix i de Riba, hi ha d'haver l'enregistrament d'una conferència que G. Ferrater va pronunciar al CIC --quan encara era CICF-- i que no ha estat publicada" (nota 3, pàg. 74-75).
Apunt revisat el 2 d'octubre de 2010
--

Oller-Subirana2001

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Les ponències del simposi del maig de 1997 aplegades amb el títol Gabriel Ferrater, 'in memoriam' havien figurat en aquest blog com a llibre de Ferrater, amb un apunt específic, pel fet d'incloure també una conferència seva, fins aleshores inèdita, sobre poesia catalana. Ara aquesta conferència es pot llegir al Curs de literatura catalana contemporània, l'edició de totes les conferències sobre literatura de Gabriel Ferrater, a cura de Jordi Cornudella.

Conferència a part, aquest simposi inclou 24 textos de primera fila:
Fotografia del cartell del Simposi, que era de Narcís Comadira


Jaume Subirana i Dolors Oller en la presentació del llibre, l'any 2001 (Isidor Cònsul, a la dreta de la fotografia)

--
Apunt revisat l'1 de febrer de 2022
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites