divendres, 22 de maig de 2009

[036] Cambra de la tardor

¬¬¬¬¬

En aquest poema central de l'obra de Gabriel Ferrater --que originalment tancava el seu primer llibre, Da nuces pueris, que després va obrir Menja't una cama--, sempre hi he vist un contrast molt premeditat amb la poesia de Carles Riba, un contrast que Dolors Oller esmenta en alguns dels seus articles i conferències. Hi he vist la confrontació amb l’abstracció de poemes com els d’Un nu i uns ulls. En el seu pròleg a la traducció castellana de principi del segle XIX de Les liaisons dangereuses (Sobre literatura, pàg. 180), que Ferrater va rescatar i revisar per a Seix Barral, hi ha un fragment formidable, profundament ètic: “La única razón concebible es la de que, precisamente, en esta novela el erotismo es sometido a juicio moral, y desde luego queda muy lejos de pasar el examen. [...] Se trata, muy sencillamente, de que éste [Laclos] nunca presenta el erotismo solo, aislado, olvidado del resto del universo, desnudo y habiendo recobrado alguna suerte de inocencia con la desnudez original.”. Laclos és un autor molt important per a Ferrater, i aquest pròleg és un dels seus textos més memorables --una lectura que jo no canviaria per tot el Victus d'Albert Sánchez Piñol.

Comentat per Terry1971, cap al final del seu article, pàg. 43-45, diu que, "a les millors poesies amoroses de Ferrater, els amants solen estar situats en el temps i en l'espai, de manera que llur relació resta submergida en una sensació del món exterior." (43). Considera un gran encert el canvi de ritme a partir del vers 7: "Que lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressa.". Terry posa de relleu el contrast entre "el cor els oblida" (vers 5) i "el cos recorda" (penúltim vers) --que sempre m'ha fet pensar en Cavafis. Terry no es refereix en cap moment a Carles Riba. A mi "Cambra de la tardor" em resulta més significatiu per l'oposició als poemes de Riba, en què els amants s'estimen en una cambra closa, separats del món. M'imagino els amants de Ferrater nus, estirats al llit, cap a final de setembre, amb la persiana encara mig abaixada perquè fa massa calor quan hi toca el sol del migdia i la finestra oberta, sentint el soroll de fora, les veus i les rialles i les cançons dels altres, que avui no hi són, potser perquè és diumenge --és una cambra perfilada amb tot de detalls materials i sensuals, puntejats amb els detalls que insinuen que la relació dels dos amants està arribant al final. "La persiana, no del tot tancada / [...] no ens separa de l'aire.", diuen les seves primeres paraules.

De fet, el tercer poema de la suite "Un nu i uns ulls" (Tres suites) té unes connexions evidents amb "Cambra de la tardor", pot ser perfectament el poema de Riba amb què Ferrater volia establir contrast:

Cambra reduïda al descens
--en tres angles-- de la sorpresa 
que era sola a guardar l'estesa 
espera nua! Més intens

que els meus ulls, només hi ha cap a
la dolça forma aquest esglai
inexpressable de l'espai
que no et gosa cloure i et drapa

com d'un tendre coneixement
en blanc i en carícia i en rosa,
--oh sobtada habitud i nosa
viva conciliadament

absurdes contra mi, si, trèmul,
sóc de tanta puresa l'èmul.

Val la pena tornar a citar Arthur Terry, aquesta vegada comentant el poema de Riba: "És un poema que vol explorar l'efecte de la llum que cau des de fora sobre el cos de la dona; la tensió consisteix en el fet que l'acció de la llum és més intensa que la visió del poeta. De nou som conscients dels límits que la cambra imposa a la situació: la llum hi entra amb una precisió exacta --"en tres angles"--, de manera que la cambra esdevé una mena de prisma que conté la forma de la dona. La Llum és representada en primer lloc com una "sorpresa", i, més endavant, com "aquest esglai | inexpressable de l'espai" i "sobtada habitud". La metàfora es pot interpretar en un sentit més o menys convencional: "la llum torna cada dia com una sorpresa". (Aquest sembla ésser el sentit de "sobtada habitud": "la llum torna habitualment, però cada vegada és una sorpresa".) ".

També el sisè sonet de la suite "Un nu i uns ulls" --comentat, per cert, a la primera conferència sobre Riba del Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 91; La poesia de Carles Riba, pàg. 20-- evoca la mateixa escena, i té una coincidència als versos 11-14 en l'adjectiu incerts, aplicat a mots (com en Ferrater són incertes les veus):

que incerts
els mots amb què de sobte acostes

l'ignorat que t'habita [...]
són per a mi!

Com devia reaccionar Carles Riba a la lectura de "Cambra de la tardor"? Va arribar a poder-lo llegir o escoltar? Jordi Cornudella esmenta a l'edició crítica algunes lectures dels poemes de Da nuces pueris, encara inèdits, a cases d'amics. La pregunta no és banal. La influència poètica --quan implica dos poetes forts, autèntics-- sempre procedeix d'un acte de correcció creativa que és realment i necessàriament una malinterpretació. La història de la influència poètica fructífera, que vol dir la tradició central de la poesia occidental des del Renaixement, és una història d'ansietat i de caricatura salvadora, de distorsió, d'un pervers, deliberat revisionisme sense el qual la poesia moderna no podria existir --les frases precedents venen de Harold Bloom. Ara: més enllà de l'ansietat de la influència, l'estètica de "Cambra de la tardor" ens indica una altra manera de veure el món, més sensual, més fugissera, menys platònica --que cada lector triï la poesia que li és més afí.

***

Passejant amb Juli Grandia pel camí ral del Vendrell, anant cap al poble de Sant Vicenç de Calders, em comenta que els "trenta-set horitzons" també poden ser una al·lusió a l'edat de Gabriel Ferrater en el moment d'escriure el poema. Ja podria ser! Nat el 1922, a l'època d'escriure el poema, que va aparèixer per primera vegada dins Da nuces pueris (1960), devia tenir 37 anys. Podem imaginar que concep el poema a la tardor de 1959 (i aleshores, Riba, que havia mort al juliol, no el devia haver llegit). Ja Jaume Vallcorba havia establert la mateixa relació, en el simposi de 1997. L'edició crítica de Jordi Cornudella ens informa que, en l'original presentat a la censura al febrer de 1960, "Cambra de la tardor" era el darrer poema del llibre, posició que va mantenir en la versió impresa per l'editor Pedreira.

***

Laura Borràs ha posat "Cambra de la tardor" en relació amb "La poma escollida", d'Els fruits saborosos, de Josep Carner. La relació és claríssima i dóna nova profunditat al poema de Gabriel Ferrater. La meva lectura de la comparació de la persiana, aquell "com un esglai que es reté de caure a terra", no tornarà a ser la mateixa. I hi ha encara una altra lliçó respecte a l'abstracció dels amants de Carles Riba: els amants de Josep Carner són també en una cambra, entremig de relacions familiars i de records i sentiments, i tenen una edat no indeterminada (són una parella gran), i hi ha tendresa, una compassió profunda en la humilitat del seu motiu, en els versos de Carner. -- Avui veig "Cambra de la tardor" com un dels emblemes de la kenosi de Ferrater respecte a Carles Riba i la tradició que representa.

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

A nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

***

El professor Jaume Bosquet ha vist molt bé que els temps de les dues veus del poema són diferents: "La veu masculina és o està en el temps lent, el tictac que no s’acaba mai, el temps quan es viu. La veu femenina és o està en el temps que se’n va de pressa, el temps viscut." (pàg. 85). D'altra banda, Perpinyà1997 interpreta aquest contrast d'una manera més incisiva: "La dona de 'Cambra de la tardor' fa una al·lusió beneita i inoportuna a uns paletes en lloc de centrar-se en la reflexió sobre la seva relació; ofereix el referent metafòric del pas del temps, però ho fa alegrement, sense adonar-se’n; qui copsa la metàfora temporal és el narrador.' (pàg. 206). Critica, en la poesia de Ferrater, que els personatges femenins hi tinguin assignat un rôle líric tradicionalista (pàg. 204).

***

Terry crida l'atenció sobre l’epígraf de La Fontaine, que anava al costat mateix d'aquest poema, tancant Da nuces pueris (pàg. 45). Té raó, trobo, i crec que el fragment de La Fontaine il·lumina el sentit del darrer vers de "Cambra de la tardor", que al·ludeix brillantment al pas del temps, a l'equinocci. També val per a "Mecànica terrestre" i per a "Octubre", un poema que contrasta de manera inequívoca el cos solar de l'estiu i el cos lunar de l'hivern.

Copio l'epígraf de La Fontaine (Fables, II, 13: "L'astrologue qui se laisse tomber dans un puits"):

Le firmament se meut ; les astres font leur cours,
            Le soleil nous luit tous les jours,
Tous les jours sa clarté succède à l'ombre noire,
Sans que nous en puissions autre chose inférer
Que la nécessité de luire et d'éclairer,
D'amener les saisons, de mûrir les semences,
De verser sur les corps certaines influences.

***

Hi ha un llibre extraordinari de Narcís Comadira, Marques de foc: Els poemes i els dies (Barcelona: Ara Llibres, 2012), la seva autobiografia com a poeta. Conté referències a Ferrater:

Dels poemes [de Cesare Pavese], a m i m'agradaven molt "I mari del sud" i, és clar, "Dopo", que havia servit a Gabriel Ferrater per escriure el seu "Cambra de la tardor", com ens va dir ell mateix. (pàg. 132)

Coincideix amb el record de Jaume Vallcorba, a qui Ferrater va dir que havia tingut present "Dopo" en escriure "Cambra de la tardor". Com altres vegades, Ferrater va més enllà del seu predecessor, no es conforma a repetir la imatge de Pavese. Copio el poema de la ponència de Vallcorba:

DOPO

La collina è distesa e la pioggia l’impregna in silenzio.

Piove sopra le case: la breve finestra
s’è riempita di un verde più fresco e più nudo.
La compagna era stesa con me: la finestra
era vuota, nessuno guardava, eravamo ben nudi.
Il suo corpo segreto cammina a quest’ora per strada
col suo passo, ma il ritmo è piú molle; la pioggia
scende come quel passo, leggera e spossata.
La compagna non vede la nuda collina
assopita nell’umidità: passa in strada
e la gente che l’urta non sa.

Verso sera
la collina è percorsa da brani di nebbia,
la finestra ne accoglie anche il fiato. La strada
a quest’ora è deserta; la sola collina
ha una vita remota nel corpo più cupo.
Giacevamo spossati nell’umidità
dei due corpi, ciascuno assopito sull’altro.

Una sera più dolce, di tiepido sole
e di freschi colori, la strada sarebbe una gioia.
E’ una gioia passare per strada, godendo
un ricordo del corpo, ma tutto diffuso d’intorno.

Nelle foglie dei viali, nel passo indolente di donne,
nelle voci di tutti, c’è un po’ della vita
che i due corpi han scordato ma è pure un miracolo.
E scoprire giù in fondo a una via la collina
tra le case, e guardarla e pensare che insieme
la compagna la guardi, dalla breve finestra.

Dentro il buio è affondata la nuda collina
e la pioggia bisbiglia. Non c'è la compagna
che ha portato con sé il corpo dolce e il sorriso.
Ma domani nel cielo lavato dall'alba
la compagna uscirà per le strade, leggera
del suo passo. Potremo incontrarci, volendo.

***

Una reflexió de Gil de Biedma, en una entrevista, m’il·lumina el “color d’olor de poma”: “La utilización de adjetivos del mundo de los colores o del de los sonidos, para descubrir olores, es frecuente en Baudelaire.”. I després diu que no creu que ningú es prengui seriosament les correspondències d’acord amb la visió swedenborguiana –Conversaciones, pàg. 32 (Barcelona: El Aleph, 2002). En Ferrater, la imatge funciona al contrari, en una sinestèsia brillantíssima: l’olor de les pomes connota la claror de la tardor, suggereix una tonalitat de color --les pomes de pagès s'acostumen a collir a mitjan setembre, i es conserven setmanes senceres amb una fragància intensa que impregna les cases.

***

Shelley lliga les fulles mortes i les veus mortes en un poema esmentat per Harold Bloom a El cànon occidental. Però també es tracta d'un topos antic, de La Ilíada, d’acord amb Dinámica de la poesía, pàg. 36, de Joan Ferraté: Ilíada VI, 146-9, com també va veure Jaume Vallcorba en la seva interpretació del poema --potser més lligat al pas de les generacions. Vallcorba va resseguir l'ús de la imatge al poema "Dopo", de Cesare Pavese, amb nombrosos coincidències, i també a Apollinaire i Shakespeare, una comparació que el va portar a suggerir que la literatura de Ferrater dialoga amb la tradició. No descarto, tampoc, que "Cambra de la tardor" al·ludeixi a la famosa cançó de Jacques Prévert "Les feuilles mortes", interpretada per Edith Piaf, Yves Montand, Juliette Greco --hi ha uns quants motius coincidents (l'oblit, el record, la cançó, les fulles, les estacions) i una clau per a "les fulles altes de l'estiu, els dies / oberts i sense besos", amb una diferència general que podria ser intencionada: en la cançó de Prévert la veu masculina parla des de la separació, mentre que en el poema de Ferrater parla en un moment que intuïm que anuncia el declivi o el final de la relació.

Gil de Biedma, a Conversacions, pàg. 50, recorda que la cançó "Les feuilles mortes", de Prévert, els havia agradat molt feia anys (atenció a la lletra i a la Viquipèdia). De fet, Moralidades va incloure el poema "Elegía y recuerdo de la canción francesa", amb epígraf de Kosma i Prévert, Les feuilles mortes:

C'est une chanson
qui nous ressemble.

Tot plegat em fa pensar en l’eco que Jordi Galli va trobar a "Posseït".

***

Gemma Medina ha comentat el poema, al costat de dos poemes d'El cor quiet, de Josep Carner, en un article titulat "Poemes que es fan amics". Em fa rumiar. Els "trenta-set horitzons rectes i prims" ens suggereixen, inequívocament, que els amants han passat moltes hores a l'habitació, que potser ell estava despert, comptant distret els llistons de la persiana, mentre ella dormia. I com apunta Medina, els intervals de sol i ombres que projecten poden reflectir-se en la pell de la dona, al vers final.

***

Rosa Novell va recitar aquest poema per al documental d'Enric Juste Metrònom Ferrater --en què al final només apareixen les seves lectures de "Si puc" i"Metrònom". El vídeo en què Rosa Novell recita "Cambra de la tardor" s'ha publicat al blog sobre el documental. -- És una lectura magnífica, que es va recordar en els funerals de l'actriu.

***

Joan Artigas ha posat música i ha cantat el poema  (vídeo 5:40).

***

Johannes Beilharz va traduir aquest poema, "Room in fall", i a l'alemany, "Zimmer in Herbst". Naturalment, és un dels poemes que va traduir Arthur Terry a la seva selecció Women and Days, amb el títol "Autumn room".



Apunt revisat el 2 d'octubre de 2021
--

1 comentaris:

Anònim ha dit...

Sóc Joan Artigas:
Gràcies per la referència a la cançó Cambra de la tardor musicada per mi i per l'enllaç inserit.
Us deixo un altre en´´aç amb la mateixa cançó interpretada per tota la meva banda.
https://www.youtube.com/watch?v=3lVXPuBDTak

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites