divendres, 22 de maig de 2009

[036] Cambra de la tardor

¬¬¬¬¬

En aquest poema central de l'obra de Gabriel Ferrater --que originalment tancava el seu primer llibre, Da nuces pueris, que després va obrir Menja't una cama--, sempre hi he vist un contrast molt premeditat amb la poesia de Carles Riba, un contrast que Dolors Oller esmenta en algunes de les seves conferències. Hi he vist la confrontació amb l’abstracció de poemes com els d’Un nu i uns ulls. En el seu pròleg a la traducció castellana de principi del segle XIX de Les liaisons dangereuses (Sobre literatura, pàg. 180), que Ferrater va rescatar i revisar per a Seix Barral, hi ha un fragment formidable, profundament ètic: “La única razón concebible es la de que, precisamente, en esta novela el erotismo es sometido a juicio moral, y desde luego queda muy lejos de pasar el examen. [...] Se trata, muy sencillamente, de que éste [Laclos] nunca presenta el erotismo solo, aislado, olvidado del resto del universo, desnudo y habiendo recobrado alguna suerte de inocencia con la desnudez original.”. Laclos és un autor molt important per a Ferrater, i aquest pròleg és un dels seus textos més memorables --una lectura que jo no canviaria per tot el Victus d'Albert Sánchez Piñol.

Comentat per Terry1971, cap al final del seu article, pàg. 43-45, diu que, "a les millors poesies amoroses de Ferrater, els amants solen estar situats en el temps i en l'espai, de manera que llur relació resta submergida en una sensació del món exterior." (43). Considera un gran encert el canvi de ritme a partir del vers 7: "Que lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressa.". Terry posa de relleu el contrast entre "el cor els oblida" (vers 5) i "el cos recorda" (penúltim vers) --que sempre m'ha fet pensar en Cavafis. Terry no es refereix en cap moment a Carles Riba. A mi "Cambra de la tardor" em resulta més significatiu per l'oposició als poemes de Riba, en què els amants s'estimen en una cambra closa, separats del món. M'imagino els amants de Ferrater nus, estirats al llit, cap a final de setembre, amb la persiana encara mig abaixada perquè fa massa calor quan hi toca el sol del migdia i la finestra oberta, sentint el soroll de fora, les veus i les rialles i les cançons dels altres --és una cambra perfilada amb tot de detalls materials i sensuals, puntejats amb els detalls que insinuen que la relació dels dos amants està arribant al final.

Va llegir Gabriel Ferrater els seus poemes a Carles Riba? La pregunta no és banal. No crec que els hi llegís; en tot cas, no "Cambra de la tardor". La influència poètica --quan implica dos poetes forts, autèntics-- sempre procedeix d'un acte de correcció creativa que és realment i necessàriament una malinterpretació. La història de la influència poètica fructífera, que vol dir la tradició central de la poesia occidental del Renaixement, és una història d'ansietat i de caricatura salvadora, de distorsió, d'un pervers, deliberat revisionisme sense el qual la poesia moderna no podria existir --aquest paràgraf ve de Harold Bloom.

***

Laura Borràs ha posat "Cambra de la tardor" en relació amb "La poma escollida", d'Els fruits saborosos, de Josep Carner. La relació és claríssima i dóna nova profunditat al poema de Gabriel Ferrater. La meva lectura de la comparació de la persiana, aquell "com un esglai que es reté de caure a terra", no tornarà a ser la mateixa. I hi ha encara una altra lliçó respecte a l'abstracció dels amants de Carles Riba: els amants de Josep Carner són també en una cambra, entremig de relacions familiars i de records i sentiments, i tenen una edat, i hi ha tendresa, una compassió profunda en la humilitat del seu motiu, en els versos de Carner. -- Avui veig "Cambra de la tardor" com un dels emblemes de la kenosi de Ferrater respecte a Carles Riba i la tradició que representa.

***

Terry crida l'atenció sobre l’epígraf de La Fontaine, que anava al costat mateix d'aquest poema, tancant Da nuces pueris (pàg. 45). Té raó, trobo, i crec que el fragment de La Fontaine il·lumina el sentit del darrer vers de "Cambra de la tardor", que al·ludeix brillantment al pas del temps, a l'equinocci. També val per a "Mecànica terrestre" i per a "Octubre".

***

Una reflexió de Gil de Biedma, en una entrevista, m’il·lumina el “color d’olor de poma”: “La utilización de / adjetivos del mundo de los colores o del de los sonidos, para descubrir olores, es frecuente en Baudelaire.”. I després diu que no creu que ningú es prengui seriosament les correspondències d’acord amb la visió swedenborguiana –Conversaciones, pàg. 32 (Barcelona: El Aleph, 2002). En Ferrater, la imatge funciona al contrari, en una sinestèsia brillantíssima: l’olor de les pomes connota la claror de la tardor, suggereix una tonalitat de color --les pomes de pagès s'acostumen a collir a mitjan setembre, i es conserven setmanes senceres amb una fragància intensa que impregna les cases.

Al mateix llibre, pàg. 50, recorda una cançó que els havia agradat molt feia anys, "Las hojas muertas" (atenció a la lletra i a la Viquipèdia). Dubtós però curiós, i em fa pensar en l’eco que el Jordi Galli va trobar en "Posseït".

***

Shelley lliga les fulles mortes i les veus mortes en un poema esmentat per Harold Bloom a El cànon occidental. Però també es tracta d'un topos antic, de La Ilíada, d’acord amb Dinámica de la poesía, pàg. 36, de Joan Ferraté: Ilíada VI, 146-9 --potser més lligat al pas de les generacions. I no descarto, tampoc, que al·ludeixi a la famosa cançó de Jacques Prévert "Les feuilles mortes", interpretada per Edith Piaf, Yves Montand, Juliette Greco --hi ha uns quants motius coincidents (l'oblit, el record, la cançó, les fulles, les estacions) i una clau per a "les fulles altes de l'estiu, els dies / oberts i sense besos", amb una diferència general que podria ser intencionada: en la cançó de Prévert la veu masculina parla des de la separació, mentre que en el poema de Ferrater parla en un moment que intuïm que anuncia el declivi o el final de la relació.

***

Rosa Novell va recitar aquest poema per al documental d'Enric Juste Metrònom Ferrater --en què al final només apareixen les seves lectures de "Si puc" i"Metrònom". El vídeo en què Rosa Novell recita "Cambra de la tardor" s'ha publicat al blog sobre el documental. -- És una lectura magnífica, que es va recordar en els funerals de l'actriu.

***

Joan Artigas ha posat música i ha cantat el poema  (vídeo 5:40).

***

Johannes Beilharz va traduir aquest poema, "Room in fall", i a l'alemany, "Zimmer in Herbst".

Apunt revisat el 5 de setembre de 2016

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites