divendres, 22 de maig de 2009

[036] Cambra de la tardor

¬¬¬¬¬

En aquest poema central de l'obra de Gabriel Ferrater --que originalment tancava el seu primer llibre, Da nuces pueris, que després va obrir Menja't una cama--, sempre hi he vist un contrast molt premeditat amb la poesia de Carles Riba, un contrast que Dolors Oller esmenta en algunes de les seves conferències. Hi he vist la confrontació amb l’abstracció de poemes com els d’Un nu i uns ulls. En el seu pròleg a la traducció castellana de principi del segle XIX de Les liaisons dangereuses (Sobre literatura, pàg. 180), que Ferrater va rescatar i revisar per a Seix Barral, hi ha un fragment formidable, profundament ètic: “La única razón concebible es la de que, precisamente, en esta novela el erotismo es sometido a juicio moral, y desde luego queda muy lejos de pasar el examen. [...] Se trata, muy sencillamente, de que éste [Laclos] nunca presenta el erotismo solo, aislado, olvidado del resto del universo, desnudo y habiendo recobrado alguna suerte de inocencia con la desnudez original.”. Laclos és un autor molt important per a Ferrater, i aquest pròleg és un dels seus textos més memorables --una lectura que jo no canviaria per tot el Victus d'Albert Sánchez Piñol.

Comentat per Terry1971, cap al final del seu article, pàg. 43-45, diu que, "a les millors poesies amoroses de Ferrater, els amants solen estar situats en el temps i en l'espai, de manera que llur relació resta submergida en una sensació del món exterior." (43). Considera un gran encert el canvi de ritme a partir del vers 7: "Que lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressa.". Terry posa de relleu el contrast entre "el cor els oblida" (vers 5) i "el cos recorda" (penúltim vers) --que sempre m'ha fet pensar en Cavafis. Terry no es refereix en cap moment a Carles Riba. A mi "Cambra de la tardor" em resulta més significatiu per l'oposició als poemes de Riba, en què els amants s'estimen en una cambra closa, separats del món. M'imagino els amants de Ferrater nus, estirats al llit, cap a final de setembre, amb la persiana encara mig abaixada perquè fa massa calor quan hi toca el sol del migdia i la finestra oberta, sentint el soroll de fora, les veus i les rialles i les cançons dels altres --és una cambra perfilada amb tot de detalls materials i sensuals, puntejats amb els detalls que insinuen que la relació dels dos amants està arribant al final.

De fet, el tercer poema de la suite "Un nu i uns ulls" (Tres suites) té unes connexions evidents amb "Cambra de la tardor", pot ser perfectament el poema de Riba amb què Ferrater volia establir contrast:

Cambra reduïda al descens
--en tres angles-- de la sorpresa 
que era sola a guardar l'estesa 
espera nua! Més intens

que els meus ulls, només hi ha cap a
la dolça forma aquest esglai
inexpressable de l'espai
que no et gosa cloure i et drapa

com d'un tendre coneixement
en blanc i en carícia i en rosa,
--oh sobtada habitud i nosa
viva conciliadament

absurdes contra mi, si, trèmul,
sóc de tanta puresa l'èmul.

Val la pena tornar a citar Arthur Terry, aquesta vegada comentant el poema de Riba: "És un poema que vol explorar l'efecte de la llum que cau des de fora sobre el cos de la dona; la tensió consisteix en el fet que l'acció de la llum és més intensa que la visió del poeta. De nou som conscients dels límits que la cambra imposa a la situació: la llum hi entra amb una precisió exacta --"en tres angles"--, de manera que la cambra esdevé una mena de prisma que conté la forma de la dona. La Llum és representada en primer lloc com una "sorpresa", i, més endavant, com "aquest esglai | inexpressable de 1'espai" i "sobtada habitud". La metàfora es pot interpretar en un sentit més o menys convencional: "la llum torna cada dia com una sorpresa". (Aquest sembla ésser el sentit de "sobtada habitud": "la llum torna habitualment, però cada vegada és una sorpresa".) "

Com devia reaccionar Carles Riba a la lectura de "Cambra de la tardor"? Va arribar a poder-lo llegir o escoltar? Jordi Cornudella esmenta a l'edició crítica algunes lectures dels poemes de Da nuces pueris, encara inèdits, a cases d'amics. La pregunta no és banal. La influència poètica --quan implica dos poetes forts, autèntics-- sempre procedeix d'un acte de correcció creativa que és realment i necessàriament una malinterpretació. La història de la influència poètica fructífera, que vol dir la tradició central de la poesia occidental del Renaixement, és una història d'ansietat i de caricatura salvadora, de distorsió, d'un pervers, deliberat revisionisme sense el qual la poesia moderna no podria existir --aquest paràgraf ve de Harold Bloom. Ara: més enllà de l'ansietat de la influència, l'estètica de "Cambra de la tardor" ens indica un altra manera de veure el món, més sensual, més fugissera --que cada lector triï la poesia que li és més afí.

***

Passejant amb Juli Grandia pel camí ral del Vendrell, anant cap al poble de Sant Vicenç de Calders, em comenta que els "trenta-set horitzons" també poden ser una al·lusió a l'edat de Gabriel Ferrater en el moment d'escriure el poema. Ja podria ser! Nat el 1922, a l'època d'escriure el poema, que va aparèixer per primera vegada dins Da nuces pueris (1960), devia tenir 37 anys. Podem imaginar que concep el poema la tardor de 1959. L'edició crítica de Jordi Cornudella ens informa que, en l'original presentat a la censura al febrer de 1960, "Cambra de la tardor" era el darrer poema del llibre, posició que va mantenir en la versió impresa per l'editor Pedreira.

***

Laura Borràs ha posat "Cambra de la tardor" en relació amb "La poma escollida", d'Els fruits saborosos, de Josep Carner. La relació és claríssima i dóna nova profunditat al poema de Gabriel Ferrater. La meva lectura de la comparació de la persiana, aquell "com un esglai que es reté de caure a terra", no tornarà a ser la mateixa. I hi ha encara una altra lliçó respecte a l'abstracció dels amants de Carles Riba: els amants de Josep Carner són també en una cambra, entremig de relacions familiars i de records i sentiments, i tenen una edat, i hi ha tendresa, una compassió profunda en la humilitat del seu motiu, en els versos de Carner. -- Avui veig "Cambra de la tardor" com un dels emblemes de la kenosi de Ferrater respecte a Carles Riba i la tradició que representa.

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

A nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

***

Terry crida l'atenció sobre l’epígraf de La Fontaine, que anava al costat mateix d'aquest poema, tancant Da nuces pueris (pàg. 45). Té raó, trobo, i crec que el fragment de La Fontaine il·lumina el sentit del darrer vers de "Cambra de la tardor", que al·ludeix brillantment al pas del temps, a l'equinocci. També val per a "Mecànica terrestre" i per a "Octubre".

***

Una reflexió de Gil de Biedma, en una entrevista, m’il·lumina el “color d’olor de poma”: “La utilización de / adjetivos del mundo de los colores o del de los sonidos, para descubrir olores, es frecuente en Baudelaire.”. I després diu que no creu que ningú es prengui seriosament les correspondències d’acord amb la visió swedenborguiana –Conversaciones, pàg. 32 (Barcelona: El Aleph, 2002). En Ferrater, la imatge funciona al contrari, en una sinestèsia brillantíssima: l’olor de les pomes connota la claror de la tardor, suggereix una tonalitat de color --les pomes de pagès s'acostumen a collir a mitjan setembre, i es conserven setmanes senceres amb una fragància intensa que impregna les cases.

Al mateix llibre, pàg. 50, recorda una cançó que els havia agradat molt feia anys, "Las hojas muertas" (atenció a la lletra i a la Viquipèdia). Dubtós però curiós, i em fa pensar en l’eco que Jordi Galli va trobar en "Posseït".

***

Shelley lliga les fulles mortes i les veus mortes en un poema esmentat per Harold Bloom a El cànon occidental. Però també es tracta d'un topos antic, de La Ilíada, d’acord amb Dinámica de la poesía, pàg. 36, de Joan Ferraté: Ilíada VI, 146-9 --potser més lligat al pas de les generacions. I no descarto, tampoc, que al·ludeixi a la famosa cançó de Jacques Prévert "Les feuilles mortes", interpretada per Edith Piaf, Yves Montand, Juliette Greco --hi ha uns quants motius coincidents (l'oblit, el record, la cançó, les fulles, les estacions) i una clau per a "les fulles altes de l'estiu, els dies / oberts i sense besos", amb una diferència general que podria ser intencionada: en la cançó de Prévert la veu masculina parla des de la separació, mentre que en el poema de Ferrater parla en un moment que intuïm que anuncia el declivi o el final de la relació.

***

Gemma Medina ha comentat el poema, al costat de dos poemes d'El cor quiet, de Josep Carner, en un article titulat "Poemes que es fan amics". Em fa rumiar. Els "trenta-set horitzons rectes i prims" ens suggereixen, inequívocament, que els amants han passat moltes hores a l'habitació, que potser ell estava despert, comptant distret els llistons de la persiana, mentre ella dormia. I com apunta Medina, els intervals de sol i ombres que projecten poden reflectir-se en la pell de la dona, al vers final.

***

Rosa Novell va recitar aquest poema per al documental d'Enric Juste Metrònom Ferrater --en què al final només apareixen les seves lectures de "Si puc" i"Metrònom". El vídeo en què Rosa Novell recita "Cambra de la tardor" s'ha publicat al blog sobre el documental. -- És una lectura magnífica, que es va recordar en els funerals de l'actriu.

***

Joan Artigas ha posat música i ha cantat el poema  (vídeo 5:40).

***

Johannes Beilharz va traduir aquest poema, "Room in fall", i a l'alemany, "Zimmer in Herbst".



Apunt revisat el 17 de novembre de 2019

--

1 comentaris:

Anònim ha dit...

Sóc Joan Artigas:
Gràcies per la referència a la cançó Cambra de la tardor musicada per mi i per l'enllaç inserit.
Us deixo un altre en´´aç amb la mateixa cançó interpretada per tota la meva banda.
https://www.youtube.com/watch?v=3lVXPuBDTak

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites