diumenge, 15 de gener del 2023

Ibáñez2022B

¬¬¬¬¬

Ibáñez Fanés, Jordi. Gabriel Ferrater i la política. Les veus que canten. Igualada: Edicions del Molí de Dalt, 2022, 193 pàg.

Vaig llegir el llibre a final de desembre, quan crec que no feia gaires setmanes que s'havia publicat: va ser gairebé la meva darrera lectura dins l'Any Ferrater. Es compon de dos assaigs. El primer, pàg. 11-109, és el que m'interessa al blog: parteix de la conferència que Ibáñez va donar al curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats de Barcelona a començament d'any, al qual vaig tenir la satisfacció d'assistir. N'és una versió molt ampliada, amb un cert gust per la digressió --que em recorda a estones el "Poema inacabat" i també la manera d'Albert Roig a Posseït. La conferència va ser el 7 de febrer, i Ibáñez la va ampliar i revisar entre el febrer i el març --de forma que no va poder aprofitar les aportacions biogràfiques de Vèncer la por, de Jordi Amat, ni va poder contrastar la seva posició amb la introducció de Marina Porras a la seva antologia Donar nous als nens. El text d'Ibàñez simula la transcripció d'un text oral, a la manera de les sessions de Ferrater que s'han aplegat al Curs de literatura catalana contemporània, i té els meandres explicatius que podem esperar en una classe. El segon assaig es planteja per què cantem i observa el prodigi o misteri de la veu, el fet de tenir o no tenir veu per cantar. 

L'assaig es titula "'Però resulta que hi ha els detalls': Gabriel Ferrater i la política". La conferència s'havia titulat, a suggeriment d'Andreu Jaume, l'organitzador del curs, "Ferrater i la política: el fàstic de la història". Ibáñez dedica unes pàgines (16-20) a repassar el poema "Els aristòcrates" --una referència que, induïda l'expectativa pel títol, jo havia trobat a faltar a la conferència. Com que Ibáñez intueix que un dels temes de fons del poema és la relació entre pares i fills, esmenta els versos finals de "La lluvia", el poema de Borges inclòs a El hacedor --títol que Ferrater destaca a la seva llista de llibres de poesia del segle XX inclosa a la primera edició de Teoria dels cossos. Els versos són pertinents:

[...] La mojada
Tarde me trae la voz, la voz deseada,
De mi padre que vuelve y que no ha muerto.

Ibáñez apunta que Borges i Lowell, els poetes interpel·lats a "Els aristòcrates", descendien de famílies amb personatges actius a les guerres civils que van marcar la història dels seus països. M'encanta que els comentaris sobre aquest poema acabin amb una referència a Gombrowicz (pàg. 20).

Els escrits i testimonis orals de Gabriel Ferrater, segons Jordi Ibàñez, es refereixen poques vegades a la política: hi ha les conferències del Curs de literatura catalana contemporània, la carta de resposta a Golo Mann al diari Die Zeit (Papers, cartes, paraules, pàg. 379-385; Donar nous als nens, pàg. 279-285) i les entrevistes de Campbell, Roberto i Porcel --jo hi afegiria alguns poemes: "In memoriam", "Economies rivals", el "Poema inacabat", la "Cançó del gosar poder", "Per José María Valverde", el mateix "Els aristòcrates" i "Babel'", i encara les respostes a l'enquesta sobre la poesia social (1962) i l'enquesta sobre el Festival del Price (1970), publicades a Papers, cartes, paraules, pàg. 495 i 503, i ara a Papers sobre literatura, pàg. 349 i 357. Ibáñez esmenta de fet alguns d'aquests poemes, i en concret el "Poema inacabat" per donar compte del canvi de posició política de Ferrater, amb un detall rellevant: el fàstic de la història es correspon també amb l'episodi, records del servei militar a Barbastre, de la vomitada amb un coronel per la rendició alemanya. Ibáñez apunta també la referència despectiva a la vaga de tramvies de l'any 1951 en el seu article sobre l'exposició de Joaquim Sunyer, publicat a Laye. Ferrater era escèptic davant les reivindicacions col·lectives, tot i que el 1970 va participar en la tancada de Montserrat --és significatiu el testimoni d'Esther Tusquets, exposat en una taula rodona amb Marta Pessarrodona i Ana María Moix.

Ibáñez considera que no hi ha pensament polític destacable, interessant en Ferrater, però sí que ens interessa el pensament polític de Ferrater, des del moment que ell ens interessa molt (pàg. 79). És conscient que els testimonis del pensament polític de Ferrater es poden prestar a manipulació: "Tot i que és cert que Ferrater, espigolat aquí i allà, es presta de fet a qualsevol jugada, encara és més cert que és absolutament ingovernable i incontrolable en termes polítics, i aquí rau per a mi una gran part del seu interès no solament com a home de lletres, sinó com a tipus que convida a pensar en la política en uns termes i en unes posicions que no són fàcils, que conviden a trencar amb conforts del gregarisme." (pàg. 74). De forma conseqüent, el llibre de Jordi Ibàñez no consisteix en cap anàlisi sistemàtica del pensament polític de Ferrater, tot i desenvolupar unes quantes observacions a tenir en compte:

  • Es pot postular que hi havia una posició generacional de vergonya davant del record de la guerra civil i d'absoluta repugnància pel franquisme.
  • La complexitat d'aquest pensament es reflecteix en el seu comentari de l'elegia IX de Bierville, "l'elegia pròpiament política, l'única pròpiament política de les Elegies de Bierville" (pàg. 140 del Curs de literatura catalana contemporània; el comentari s'allarga fins a la pàg. 144). Ibáñez, tot i interpretar, crec, en el sentit contrari el comentari de Ferrater de l'elegia IX, ja que hi veu la separació de política i literatura, se'n serveix per exposar amb claredat la posició general de Ferrater: "un pot tenir idees polítiques, sensibilitat política, com si diguéssim, però defugir les servituds de la sociabilitat que les idees polítiques, i el gregarisme que comporten, poden comportar." (pàg. 28).
  • Ibáñez diu que discrepa de Cornudella en una qüestió important. Cornudella considera que Ferrater explica de manera persuasiva en les conferències del Curs que la generació de Riba, Foix i Pla trenca amb la política del catalanisme en un sentit semblant al que es produeix en aquells anys entre determinats escriptors d'altres literatures europees. Ibáñez considera que el que fa Ferrater és una crítica del catalanisme de dretes, i que seria com si segons Ferrater no hi hagués un catalanisme d'esquerres. A mi aquestes pàgines (44-62) em recorden el joc dels disbarats: per aquí Cornudella em diu una cosa i per allà Ibáñez me'n diu una altra. Subscric la valoració de Cornudella, i la posició d'Ibáñez em sembla un non sequitur. Però és legítim que Ibáñez es pregunti quina era la posició de Ferrater respecte al catalanisme d'esquerres, i s'hi posa finalment a partir de la pàg. 62.
    • Diu Ibáñez, pàg. 63: "Suposo que també es pot dir que, segons Ferrater, sí que hi havia hagut un catalanisme d'esquerres, perquè negar això històricament seria molt fort. No podia no saber que hi havia hagut gent com Francesc Layret --la 'crossa del poble'--, o el Noi del Sucre, o Marcel·lí Domingo, o Companys i el Partit Republicà Català [...] Tendeixo a fer el mateix que els amics del morro fort: llegeixo la història des del que el tambor la meva pell política em diu que ara ressona. I em temo que Ferrater, a mitjans dels anys seixanta, feia el mateix.".
    • Ibáñez oblida Andreu Nin (oblida l'entrevista de Baltasar Porcel publicada pòstumament: Papers, cartes, paraules, pàg. 523-4; Donar nous als nens, pàg. 370): "Cap a l'estiu del trenta-vuit, el meu pare, que ja t'he dit que, naturalment, de ruc, no ho era, ja va veure que la guerra estava completament fotuda. Com que era amic del conseller de la Generalitat Serra Pàmies, del PSUC, com també era amic d'Andreu Nin, el qual encara recordo venint al mas que teníem nosaltres... Ah, ah! I ara et diré una cosa, i t'agrairé que no la suprimeixis i que la posis allà on et vagi bé. No ho treguis, eh? I és que una de les canallades pitjors que he vist en la meva vida és de José Bergamín, que va fotre un prefaci a un pamflet publicat després de l'assassinat de Nin a la zona republicana, dient aquella bestiesa: que Nin i tots els del POUM tenien línia directa amb el general Cabanellas, a Saragossa. És una d'aquestes canallades que no tenen perdó de Déu, em penso.". Ferrater no sembla gaire donat a seguir el ritme dels tambors dels altres.
  • A partir de la pàg. 65, fins a la 73, Jordi Ibáñez salta del catalanisme al nacionalisme. Comença analitzant la carta de dimissió de Gabriel Ferrater com a membre del jurat del Premi Internacional de Literatura després de la maniobra de Mario Vargas Llosa que va impedir que el 1965 guanyés Witold Gombrowicz. Des del meu punt de vista, Ibáñez es fa un embolic, pensant que Ferrater no li pot atribuir nacionalisme a Vargas Llosa i que potser se l'atribueix ell mateix. La frase de conclusió de la carta és inequívoca (hi afegeixo les comes, tot i ser sobreres): "No veig cap raó per a concedir, a la compassió d'ells mateixos que puguin tenir els altres, més drets que no he concedit a la meva.". Ferrater defensa una actitud racional, i considera que el nacionalisme és una forma de compassió d'un mateix (és una irracionalitat, no tolerable). La frase anterior de la carta afirma: "Com a català que sóc, m'he passat la vida abandonant estúpides barquetes [la metàfora té sentit en el context de la carta: barquetes val per posicions] de nacionalisme on m'exhortaven a aferrar-me.". Ell no s'ha concedit caure en la compassió de si mateix i no admet que hi hagi caigut, i l'hagi arrossegat, Mario Vargas Llosa.
  • Ferrater té "un rebuig profund, intens, tant del gregarisme polític com de la socialització cortesana amb el poder, i per descomptat: tingui el color que tingui aquest poder." (pàg. 78). La literatura és un procediment higiènic per destruir les ideologies, com a sistemes de prejudicis que ens venen donats.
  • Ibáñez destaca dos principis prepolítics de Ferrater, que casen amb la seva voluntat de lucidesa: "estiguem atents als detalls, no els sacrifiquem en nom ni del bon relat ni de la gran causa. Els detalls són la cosa i la causa. I siguem decents [en el sentit de la famosa carta a Jaime Gil de Biedma a propòsit de Compañeros de viaje: "tiene tu libro lo que, al leerlo ahora entero, me ha parecido ser su tonalidad moral básica: la decencia. Ya entiendes que llamo decentes a los que prefieren la verdad a la dignidad o la exaltación."]. És a dir, estiguem de la banda de la veritat, no de les exaltacions ni de les apel·lacions a la dignitat." (pàg. 91).
  • L'assaig acaba destacant les conferències sobre Carles Riba, les quals culminen amb la defensa que Ferrater fa de les seves darreres poesies, de l'emoció de la nostra vida animal, de l'aptitud de viure, que comporta l'afirmació de la persona plenament, també com a ésser civil, i de pas comporta també el rebuig de tota ideologia.
Acabat d'escriure aquest apunt, busco l'autor i el títol del llibre per aconseguir una imatge de la portada, i vaig a parar a un article de Jordi Amat, publicat a Política & Prosa el 3 de gener: "'Minima moralia' de Gabriel Ferrater".

El mateix Jordi Ibáñez ha parlat del llibre al podcast Mentrimentres, al número 129: Jordi Ibáñez (Ferrater, Bozal, Trías), que dura 51 minuts. Al començament es refereix a un article d'Andreu Jaume i a un apunt d'aquest blog escrits al setembre de 2012.


--
Apunt revisat el 15 de gener de 2024

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites