diumenge, 29 de gener del 2023

Helena Valentí

¬¬¬¬¬ 

Feia molt de temps que volia dedicar un apunt a Helena Valentí. Vaig llegir tots els seus llibres de narracions i novel·les fa uns deu anys i també la traducció Una cambra pròpia, de Virginia Woolf. La considero una escriptora notable, massa poc valorada. Escriu amb senzillesa i eficàcia. Narra els fets sovint de manera esquemàtica i amb talls en la trama, amb un punt de vista de testimoni proper als personatges, sense ironia, amb pocs detalls descriptius dels objectes o les persones i una gran concentració, en contrapartida, en les relacions i motivacions personals, en un món sense orientacions positives, marcat per l'allunyament de les convencions de treball i família. Em va atreure la seva tècnica, la deliberada i constant estilització narrativa. Aquesta estilització alterna amb el detall en l'anàlisi dels sentiments, les sensacions, els neguits i dubtes i els pensaments dels personatges. Em va fer pensar en Raymond Carver. Crec que hi ha una progressió en els quatre llibres que va escriure, i que és una autora malaguanyada, que hauria donat algun llibre important si hagués viscut més anys. Qualsevol anàlisi seriosa que en pretengués fer passaria per rellegir, amb paper i llapis al costat, D'esquena al mar. M'agradaria en algun moment d'escriure un apunt també sobre Eduard Valentí i un sobre Roser Petit, els pares.

En aquella lectura dels seus quatre llibres de narrativa vaig confirmar que era un tòpic lamentable reduir-la a musa de Gabriel Ferrater, un menysteniment de la seva persona --Jordi Amat ha evocat amb detall i matisos la importància substantiva d'Helena Valentí per a Gabriel Ferrater a la seva biografia Vèncer la por (pàg. 40-43; el cinquè capítol, "Helena (1961-1963)", pàg. 211-257, i les pàg. 261-3). Quan la relació amorosa va acabar, Valentí tenia 23 anys, i l'esperaven molts anys de passió vital, política, literària, intel·lectual. Era una dona de temperament lliure. En tinc prou d'imaginar que la seva relació amb Gabriel Ferrater potser la va portar a ser encara més lliure i a afermar per sempre la seva exigència vital primigènia. L'estiu passat havia preparat un esborrany d'aquest apunt, que una esplèndida conferència d'Anna Cris Mora, plena d'informació de primera mà, m'ajuda ara a completar, ni que sigui provisionalment. De la conferència, que va tenir lloc al Centre de Lectura de Reus el 20 d'octubre, en vaig prendre basantes notes. La vaig repassar sencera ahir gràcies al vídeo del canal YouTube del Centre de Lectura: "Helena Valentí: escriptora i traductora feminista": 

La presentació de la conferència va ser de David Figueres (inici del vídeo -- minut 5), el president de l'Associació Gosar Poder, l'associació ferrateriana de Reus, impulsora de nombrosos actes durant l'Any Ferrater. Va recordar la relació amorosa de Gabriel Ferrater i Helena Valentí, tan present a Teoria dels cossos; el fet que Ferrater li adrecés el "Poema inacabat"; l'amistat amb els pares de l'Helena, Eduard Valentí i Roser Petit; la presència d'Eduard Valentí a Reus com a professor (Joaquim Mallafrè va precisar que, represaliat pel franquisme, no podia exercir de docent a Barcelona, i que s'hi havia anat acostant, durant uns anys fent de professor a Reus, havent d'estar desterrat aleshores a més de 100 km de la seva ciutat). Figueres va recordar que Helena Valentí es va llicenciar de Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, va doctorar-se a la Universitat de Cambridge amb una tesi sobre els germans Manuel i Antonio Machado, va exercir de professora a les universitats de Durham i Cambridge. David Figueres va reivindicar-la i va recordar que l'Associació Gosar Poder va fer modificar l'entrada de la Viquipèdia que la descrivia com a musa de Ferrater. Va acabar presentant breument Anna Cris Mora, autora de la tesi Helena Valentí, escriptora i traductora, defensada l'any 2016 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser present a la sala del Centre de Lectura la filla d'Helena Valentí: Andrea Weirather.

Anna Cris Mora comença vindicant Helena Valentí com a escriptora avantguardista. Com a estudiant, Mora s'havia interessat per les escriptores i traductores oblidades. Tractava de procurar-se referents femenins. El 2006 comença a fer la seva recerca. Coneix Valentí per les traduccions d'El cuaderno dorado, de Doris Lessing, i Una cambra pròpia, de Virginia Woolf. La seva obra està descatalogada --és clar que tenim la confortable xarxa de biblioteques públiques i el seu catàleg integrat. Sols pot comprar La dona errant, novel·la de l'any 1986. La sent molt propera, moderna, exploradora de temàtiques noves: la nova relació de conflicte entre mare i filla, les dones noves, la indagació existencial de la condició de dona: no són temes gens habituals a la literatura catalana de l'època, quan Valentí escriu els seus llibres. Forma part de la generació perduda, d'acord amb l'observació de Marta Pessarrodona, d'autors escolaritzats totalment en castellà, que es veuen obligats a aprendre pel seu compte el català com a llengua de cultura. Mora es planteja recuperar amb la seva tesi la memòria d'Helena Valentí com a dona, com a escriptora i com a traductora. No hi ha gairebé estudis sobre la seva obra, fora dels treballs d'Adrià Chavarria, responsable de la reedició de La dona errant, i els estudis de Pilar Godayol i Montserrat Bacardí sobre les seves traduccions. L'han esborrada com a dona subjecte, avançada a la seva època, i l'han reduïda a musa de Ferrater. Mora va acompanyar tota la seva conferència d'una projecció d'imatges de portades de llibres, publicacions, documents, correspondència, fotografies.

Maria Mercè Marçal la va considerar "una baula valuosa de la genealogia de dones escriptores i traductores catalanes del segle XX" (Sota el signe del drac: Proses crítiques 1985-1997, editades i prologades per Mercè Ibarz). Valentí és la segona dona a fer una tesi al Darwin College de la Universitat de Cambridge. S'hi integra perfectament: els seus companys la veien com una "European liberal". Amb l'ajuda de la seva germana petita Montserrat i la seva filla Andrea, Mora va tenir accés al fons personal i a,la seva biblioteca. Va ordenar i classifcar aquell fons. A la tesi va analitzar sobretot com l'havia influïda Katherine Mansfield. Valentí té una obra teatral inèdita, KM: La felicitat i altres històries. Entre les seves notes hi havia la preparació d'una historiografia feminista. El fons també conté diaris inèdits. Mora repassa també breument la biografia dels pares, Eduard Valentí i Roser Petit i la seva família, i el valor del trencament de la filla Helena. Cita textos dels diaris: "El gran tresor que portem dins i que no es compra ni es ven amb diners, la creació, el gran poder, estudiar, investigar el que van dir els antics, i la filla estudia, seduïda per la gran promesa del tresor amagat però a l'abast de qui n'endevina l'existència, i es posa en camí." --les paraules finals em recorden el poema "La mala missió", de Gabriel Ferrater.

Estudia Romàniques, fins al 1962, i després se'n va a Anglaterra --en exili voluntari, ha apuntat Mora en un dels seus textos sobre Valentí. Busca una vida nova, primer com a lectora d'espanyol a la Universitat de Durham, a partir del 1965 a la Universitat de Cambridge, preparant la tesi, fent traduccions, llegint moltes revistes d'arreu del món. En una carta de 1967 li diu a Gabriel Ferrater que ha descobert Doris Lessing --és bonic el que n'explica Marta Pessarrodona en un article inclòs a l'Àlbum Helena Valentí. Després viu a Londres. Del 1969 al 1972 s'mplica en el London Women Liberation Movement, el segon gran moviment feminista després de les sufragistes. Hi ha una foto coneguda d'Helena Valentí, amb un copalta, de la seva detenció potser l'any 1970 en una famosa protesta contra la celebració del concurs de Miss Món. Participa en la primera manifestació del Dia de la Dona, el 8 de març, a Londres. Mora esmenta un assaig inèdit sobre la interiorització de la llibertat en quatre escriptores: Caterina Albert, Charlotte Brönte, Erica Young i Doris Lessing. S'interessa pel cinema d'avantguarda: hi ha entre les seves notes apunts per fer curts, va fer un curtmetratge. Admira Godard. Viu a Anglaterra fins al 1973. Quan torna, s'instal·la a Cadaqués, enamorada de la seva llum i la proximitat del mar, al marge de la societat del benestar, fent una vida austera. El 1984 s'instal·la a Gràcia, tradueix molt, en fa la seva professió, i sempre que pot, tria les traduccions. Mora apunta que no va escriure gaire obra pròpia per la intensitat de la seva feina de traductora. L'atreu la filosofia oriental, aprèn coreà. Mor als 50 anys. Parlava i escrivia també en anglès, francès i alemany, pel testimoni de la correspondència. 

Helena Valentí trenca amb la tradició literària femenina catalana, es vincula intensament al moviment feminista anglès. Escriu quatre obres de narrativa: L'amor adult (1977), La solitud d'Anna (1981), La dona errant (1986) i, publicada pòstumament, amb pròleg de Maria-Mercè Marçal, D'esquena al mar (1991). És una exploració incessant sobre les relacions de les noves dones, sobre les relacions entre dones i homes. Les protagonistes són dones actives, independents, de vida difícil. Per les notes que Mora n'ha trobat, són novel·les molt pensades, el resultat de la cerca incessant i de la seva experiència. Les seves narracions i novel·les són de final obert, amb una simbologia recurrent, tot un cicle de gran consistència --"La narrativa de Valentí, a diferència de la de Lessing, és sòbria i lacònica, a voltes lírica, feta d’el·lipsis i amb una estructura antiliterària, com si es tractés d’instantànies que flueixen davant del lector.", ha escrit Mora en el text que encapçala les pàgines sobre Helena Valentí al web de la revista de traducció Visat. Té una recepció força positiva dels seus llibres però resulta incòmoda: està sola literàriament al seu país, li cal lligar-se a la tradició literària internacional. S'interessa sobretot per Doris Lessing, que coneix personalment, i Katherine Mansfield, de qui estudia a fons la vida i l'obra. En tradueix una selecció de narracions amb el títol Un home casat i altres crueltats, amb entusiasta presentació seva, i La Garden party i altres contes. Tradueix, de Virginia Woolf, Al far --una novel·la on el mar és molt present, més fins i tot que a The waves, Les onades, ha ressaltat Marta Pessarrodona-- i Una cambra pròpia, i una narració inclosa a la seva traducció Viatges indiscrets, una antologia de narracions de dones dels segles XIX i XX feta per Lisa St Aubin de Terán --també, al català, El factor humà, de Graham Greene, i Jo, Claudi, de Robert Graves. Quan tradueix "Bliss" de Katherine Mansfield, hi intueix un rerefons autobiogràfic: explora el tema a l'obra de teatre inèdita titulada KM. 

***

Anna Cris Mora no va parlar de Gabriel Ferrater en la seva conferència. El llibre Cartes a l'Helena  i residu de materials dispersos, editat per Joan Ferraté i José Manuel Martos (Barcelona: Empúries, 1995), contenia una part de la seva correspondència, vint-i-dues cartes escrites entre els anys 1960 i 1967 (pàg. 13-54), i la valuosa entrevista de Vicent Martí "Força dona: entrevista amb Helena Valentí", de l'any 1987 (pàg. 55-63). La carta del dilluns 15 d'octubre de 1962 incloïa un poema, que es pot llegir a l'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies, pàg. 240-1 (també en un apunt d'aquest blog titulat "Poemes no inclosos a Les dones i els dies"; sense títol, comença amb el vers "un astre és la cosa que té més seny: recorre"). Les cartes anaven precedides del text "Cartes del Gabriel a l'Helena", publicat per Helena Valentí com a presentació de quatre cartes dins el suplement Quadern del diari El País l'any 1987 (pàg. 15-16 del llibre). El primer paràgraf és magnífic, i el darrer és revelador: 

Gabriel Ferrater tenia el do de convertir qualsevol conversa i qualsevol paper en una cosa que fes goig d'escoltar o de llegir. Era un do que ell va cultivar amb gust i generositat perquè va ser la seva manera d'estar amb la gent. Tenia la idea, ben respectable, que en les relacions amb els altres no s'hi val a arrepenjar-s'hi, sinó que demanen un esforç perquè no siguin mera promiscuïtat i perquè esdevinguin una cosa creativa. D'alguna manera, a l'altre, t'hi havies de donar amb honestedat, que era el mateix que dir amb lucidesa.

[...]

La ironia n'és que, segurament, a ella, aquells anys en què tot li semblava per fer, els mots intel·ligents d'en Gabriel no l'afectaven gaire. Potser tot just l'afalagava veure com, a partir d'ella, ell es construïa. Al capdavall, és aquest esforç tan despullat de fer-se una vida el que interessa i interessarà sempre dels seus poemes i papers.

Cartes a l'Helena és una molt bona contribució al record de la dona poc corrent que va ser Helena Valentí. Al cap dels anys, Jordi Cornudella va rescatar, en el monogràfic ferraterià de la revista de poesia Reduccions núm. 113, de l'any 2019, tres cartes inèdites de Gabriel Ferrater i Helena Valentí, l'una del 1962 i les altres del 1965, que són fonamentals per entendre la seva relació i també la poesia de Les dones i els dies. Formen part de la correspondència i altres documents localitzats al Fons Valentí de la Biblioteca de Catalunya. Aquesta recerca de Jordi Cornudella encara ha ajudat a rescatar una carta més, també important, agudíssima, en què Ferrater explica a Valentí les conseqüències econòmiques de les riuades del Vallès de l'any 1962. Pel que va apuntar Cornudella en el text de presentació de les tres cartes de Reduccions, ara encara hi deu haver dues cartes i tres postals per publicar.

La relació amorosa de Gabriel Ferrater i Helena Valentí va durar del setembre de 1961 al juliol de 1963. Va inspirar el "Poema inacabat" i els poemes de la secció B de Teoria dels cossos, secció 4 de Les dones i els dies. L’escriptor Pol Guasch i la ballarina Lorena Nogal, de la companyia La Veronal, han interpretat l’espectacle No prometo donar-te res millor que un dubte, inspirat primordialment en fragments de la correspondència --en vaig tenir un tast dins l'acte de cloenda de l'Any Ferrater a Sant Cugat del Vallès (minuts 50-66). Quan escric aquestes línies, ha començat la gira de l'obra teatral Les cartes i els dies, basada en la correspondència, dirigida per David Pintó i interpretada per Queralt Casasayas i Andreu Rami.

***

Recursos:

  • Tesi doctoral d'Anna Cris Mora, Helena Valentí, escriptora i traductora (438 pàg.) --que llegiré
  • Helena Valentí (1940-1990), al web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, que inclou una nota biogràfica; una entrada sobre l'obra (en què es poden veure les portades dels quatre llibres de narrativa); quatre comentaris crítics de Marià Mercè Marçal, Adrià Chavarria, Kathleen MacNerney i Mercè Ibarz; l'entrevista "Força dona: entrevista amb Helena Valentí", de Vicent Martí, publicada a la revista El Temps l'any 1987 (inclosa al llibre de Gabriel Ferrater, editat pòstumament pel seu germà Joan Ferraté, Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos); una breu antologia, amb fragments dels quatre llibres de narrativa, i enllaços
  • Anna Cris Mora signa també l'excel·lent entrada d'Helena Valentí a Visat: La revista digital de literatura i traducció del PEN català, que conté també fragments de les traduccions d'Al far, de Virginia Woolf; La felicitat, de Katherine Mansfield, i Una cambra pròpia, de Virginia Woolf; la relació de les seves traduccions al català i a l'espanyol; la relació de llibres i d'articles que va publicar; una llarga bibliografia, i altres enllaços
  • Dins Visat també trobem la nota d'Eva Caro "Helena Valentí, indòmita i errant": destaca quatre conceptes recurrents de la seva obra i ens recorda que es va negar a deixar-se encasellar dins l'etiqueta literatura feminista
  • El web del PEN català publica l'Àlbum Helena Valentí (PDF: 28 pàg.), amb fotos de l'àlbum familiar, i la inclusió de la poderosa lectura que li va dedicar Maria-Mercè Marçal, que considera que la seva obra és coetània de les maneres del que es va anomenar "realisme brut" de la literatura nord-americana, que Valentí va conèixer posteriorment, quan aquest corrent va obtenir un gran èxit de públic internacional; l'Àlbum també inclou la documentada nota biogràfica "Helena Valentí i Cadaqués", de Rosa Ardid; "Els silencis d'Helena Valentí", d'Adrià Chavarria, que la considera una outsider, una escriptora original, intensa i exigent; la brillant anàlisi de Marta Pessarrodona “Cap a una genealogia de dones traductores: Helena Valentí”, pàg. 16-18, que recalca la importància de la seva obra de traductora; l'Àlbum Helena Valentí es tanca amb una selecció de textos de les seves narracions
  • Cal llegir l'article de Pilar Godayol, "Helena Valentí, fúria i traducció", dins Quaderns: Revista de traducció, 13, any 2006, pàg. 87-93
  • Recuperaré també el text de Mercè Ibarz, "Helena Valentí a la llum de Doris Lessing (i Godard)", inclòs a Lluïsa Julià, ed., Memòria de l’aigua. Onze escriptores i el seu món (Barcelona: Proa, 1999, pàg. 66-87), que desconeixia
  • La filla, Andrea Weirather, va dipositar el seu fons personal a la Biblioteca de Catalunya
  • No he sabut localitzar la tesi d'Helena Valentí sobre Antonio i Manuel Machado a la Universitat de Cambridge
Helena Valentí, detinguda a Londres, probablement l'any 1970 en una protesta contra el concurs de Miss Món

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites