divendres, 22 de maig de 2009

[091] Riure

¬¬¬¬¬

Un tuit d'Eva Cerdà em va dur a llegir aquest poema. Em vaig adonar que no hi havia prestat mai prou atenció, tot i ser un poema singular, pel ritme sincopat. Com s'explica? Hi ha els heptasíl·labs, però altres poemes heptasíl·làbics de la secció no tenen un ritme tan marcat. Potser hi ajuda la rima assonant de cada parell de versos, ara masculins ara femenins --per cert, és magistral la repetició de la paraula bes tancant la primera estrofa i el primer vers de la segona.

La primera estrofa té 13 versos, i la segona estrofa, que en té 19, té la peculiaritat de mantenir aquesta rima assonant en els 13 primers versos.

Vaig rellegir el poema algunes vegades. Vaig apuntar algunes notes més, en un parell de paràgrafs, que encara copio i retoco:
  • El leitmotiv és conegut: la contraposició dels amants, de la joventut de la dona amb la maduresa de l'home. I el motiu és prou evident: un llarg bes, a la primera estrofa, interromput abruptament pel riure d'ella, a la segona estrofa, que l'omple a ell de dubtes i d'autocompassió per no poder seguir-la. La reflexió del poema es troba en els sis versos finals, i en l'al·lusió al famós "Un coup de dés jamais n'abolira le hasard", de Mallarmé --com si el narrador es complagués a deixar-se endur per l'atzar de l'impuls de riure de la seva amant.
  • D'altra banda, fixem-nos en les dues estrofes a la pàgina, que prenen la forma visual d'uns llavis, gràcies a la llargada similar dels versos --això és el que crec que explica el ritme sincopat, per l'escassedat de sinalefes!-- com un homenatge al famós darrer poema de Mallarmé, un precedent dels poemes visuals. Ferrater en parla a les conferències recollides al llibre Foix i el seu temps, pàg. 69, i també a les conferències aplegades a La poesia de Carles Riba, pàg. 70. Com el poema de Mallarmé trenca la linealitat del discurs poètic, el riure de la noia trenca la continuïtat del bes.
Consulto el llibre Teoria dels cossos, de Gabriel Ferrater, pàgines 57-58, de Núria Perpinyà, que inclou un comentari relativament extens del poema, amb un repàs solvent de la gramàtica metafòrica ferrateriana i una suggeridora lectura a partir de les fonts literàries del text. "Riure" es torna encara més complex, i per això Ferrater perdudarà, gràcies a la seva combinació de sensualitat i imaginació crítica:

"Riure" és un altre poema d'eufòria amorosa en què la rialla torna a materialitzar la joventut (de l'estimada) i la felicitat mútua. Hi apareixen altres connexions internes, com la imatge del sexe femení com una fruita de carn que vèiem a "Kensington"; la sal i la llimona com a senyals d'excitació eròtica ("Esparver" i "Les mosques d'octubre", i "Tres llimones" i "Poema inacabat", v. 71, respectivament) o el lligam entre mel i amor que apareixia a "Cambra de la tardor". Imatges gustatives del món natural que vénen entremesclades amb unes altres de més urbanes (vs. 6-9). Per reblar la naturalesa complexa i mudable de l'amor que comporta aquesta mixtura de sensacions, Ferrater recorre en la primera estrofa al mite de Proteu segons la recreació que apareix a l'Odissea. El "vell / de la mar que desespera" designa Proteu, i "els braços interrogants" que el prenen són, metonímicament, els de Menelau, el qual, mitjançant un parany, aconsegueix que Proteu l'assabenti del camí de retorn a casa seva. No és descartable que Ferrater també manllevi del mite el desig de l'amant per retornar a la terra-dona-mare (que quedaria recollit en els versos 8-10), car Ferrater usa "literàriament" (psicologismes de banda) el complex d'Èdip al llarg de Les dones i els dies (v. 2 "Guineu", "Teseu", "També" i "Úter"). Tanmateix, la referència més rellevant és el caràcter metamòrfic de Proteu per tal de poder subratllar el tret (tradicional) de la versatilitat de l'amor. En el vers quinzè, el poeta es refereix a una "altra llegenda"; ara serà la transformació de Dafne en un llorer, mite que insisteix en el caràcter metamòrfic de l'amor alhora que aporta l'aliança metafòrica secular entre la vitalitat de la natura, la dona i la ventura amorosa (cf. els versos al·literats de vibrants 14-23). En la reflexió del poema (vs. 29-31), el narrador matisarà el sentit de la mudança presentant-la com un atribut de l'amor dels joves que desapareix en la maduresa. A aquesta concepció tradicional caldria afegir-hi la igualment tòpica assignació de volubilitat a la dona i l'oposició entre la perseverança del seductor i els moviments dafnians d'esquivaments de la persona que es pretén seduir (que aquí són part del joc rialler de l'amor i no de la displicència). El vers final reprèn part del motiu del poema "Posseït": perquè ets meva, les teves mudances m'impliquen; d'igual manera: el teu riure és meu i busca el meu, i la teva joventut com que també és meva, em retorna la que jo he perdut.

El comentari de Perpinyà --que ressalta en un tuit el lligam amb "Plorar", el poema precedent dins de la secció-- em du a llegir el cant III de l'Odissea, el fragment en què l'Aurora explica a Menelau com podrà fer que el seu pare, Proteu, li digui quin déu el reté en el seu viatge i com podrà tornar a la seva pàtria --pots llegir el fragment en un apunt de l'impagable blog De Troia a Ítaca, al costat del poema "Proteo", de Jorge Luis Borges, inclòs al llibre de 1972 El oro de los tigres. Proteu té el poder de la metamorfosi, però Menelau, instruït per l'Aurora, l'agafa a peu ferm sense deixar-lo anar, fins que Proteu se n'avorreix --"com el vell / de la mar que desespera / la clau confusa amb què el premen / els braços interrogants". Coneixent els atributs del déu, és fàcil copsar ara tots els detalls de l'al·lusió. Proteu respon, Però Menelau, que sap que Proteu posseeix el do de la profecia, pregunta més, per la sort dels seus companys. Proteu li diu 

--Fill d'Atreu, per què m'ho preguntes? Ah, més et valdria
d'ignorar i no conèixer el meu pensament! Gaire estona
sense plorar no estaràs, quan ho sàpigues tot, t'ho asseguro.

Les disjuncions dels versos 10-12 suggereixen ara les metamorfosis que Proteu intenta per escapolir-se de Menelau. El bes pren mil formes, en forma de gustos innombrables..I la pregunta del darrer vers de la primera estrofa, "Quin és el gust del teu bes?", ens avisa que és impossible l'intent d'aprehensió del que és mudable. No besaràs mai dos cops la mateixa boca.


Apunt encetat, tot i la data, el 14 d'abril de 2015, revisat el 21 d'abril

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites