divendres, 22 de maig del 2009

[005] Floral

¬¬¬¬¬

Terry1971 se n'ocupa a la pàg. 30 del seu assaig sobre Ferrater, i el considera un poema perfectament reeixit, amb admiració per l'efecte circular de l'al·lusió a la primavera al darrer vers --una admiració que compartim molts lectors d'aquest poema i que em porta a afegir, encara, que s'inscriu en un gir sintàctic i estilístic que a mi em fa pensar en Homer.

Tornat a llegir avui, al juny de 2015, m'adono de les òbvies al·lusions proustianes del poema. Com altres vegades, em demano si les havia observades mai, o si és la primera vegada, i m'imagino els milers de lectors que han recorregut aquests versos i han gaudit més intensament del poema gràcies a la seva perspicàcia i saber, més intensament que no fins ara jo. Les noies flors de l'antepenúltim vers --aquesta és la sinapsi. Que evident que era l'al·lusió si un parava atenció a l'absència de la coma!: "i aquell ventet menut pels llargs carrers / de noies flors i fulles, el record". No és el record d'un gust, com el de les torrades o la magdalena sucades al te, sinó la sensació del ventet menut, primaveral, que retorna a la consciència.

Ferrater no esmenta gaires vegades Marcel Proust en els seus escrits. Però el capítol que li va dedicar, recuperat al llibre Escritores en tres lenguas, és un dels assaigs més llargs, meditats i idiosincràtics d'aquell conjunt, una prova del seu interès per Proust. És notable, també, que el primer llibre de Proust es titulés Les plaisirs et les jours. I anem bé per aquest camí, perquè Ferrater --que acostuma a fixar-se en un detall estilístic dels autors que li importen més i acostuma a esprémer aquest detall fins a inferir-ne característiques generals i profundes de la literatura de l'autor--, analitzant un passatge característic de Jean Santeuil, la primera versió d'À la recherche du temps perdú, tria una descripció del vent i una flor delicada:

Sin embargo Jean se detenía, no queriendo perderse nada de aquel ruido delicioso del viento, al modo como uno respira con deleite el dolor de la flor del naranjo, como uno mira indefinidamente los hermosos colores del mar desde lo alto del acantilado, en una tarde radiante, cuando a uno se le encantan los ojos por todo el sol disuelto dentro del mar en ricas tonalidades azules, y para colmo captan tambíen el que allí brilla en ricas pepitas luminosas, yendo incluso a coger en la vela resplandeciente y la proa brillante el sol que empapa a una y moja a la otra, y a uno le parece volverse tan feliz como el mar, penetrarse como él de la felicidad de tal día hermoso.

Escriu Ferrater, esprement la seva capacitat d'observació a partir del detall estilístic:

Al viento se le aprehende en este trozo metafóricamente, mediante un uso de la imagen que es tal vez el rasgo estilístico que más netamente define a Proust: la identificación de un objeto a través de la remisión a otro u otros dotados de un valor emotivo equivalente. Pero aquí la sensación del viento es actual, y la comparación de su ruido con un olor y con una luminosidad parecen por lo mismo superfetatorias, y más bien tienden a privar de fuerza y de evidencia a la percepción básica. Pero cuando Proust se puso a escribir siempre en pasado, a expresar un mundo según se le recoge en la memoria, semejante búsqueda de equivalencias emotivas entre los objetos de dicho mundo se convirtió en efecto en el único modo posible de precisa descripción de cada objeto. La incesante comparación, que en la época de Jean Santeuil parece mero amaneramiento instintivo, se transformó en forma mental, en categoría del entendimiento de la persona, según quería Proust, precisamente muy aficionado a comparar las formas artísticas con las ideas filosóficas, afirmando por ejemplo que el uso del pretérito indefinido en Flaubert implica una visión narrativa del mundo tan innovadora y tan valiosa como la "renovación copernicana" de Kant. (Escritores en tres lenguas, pàg. 122-3)

La paradoxa sobre el record que, afeblit davant la sensualitat primaveral, es torna desig pren ara un sentit més agut, de temps retrobat. Aquest record que es fon amb el desig, és clar, és una altra al·lusió fàcil i clara, als famosos versos inicials de The Waste Land, de T. S. Eliot, que acompanyo amb la traducció de Joan Ferraté:

April is the cruellest month, breeding
Lilacs out of the dead land, mixing 
Memory and desire, stirring 
Dull roots with spring rain. 

Cruel arriba el mes d'abril, llevant
lilàs en terres mortes, barrejant
memòria i desig, estarrufant
amb la pluja les arrels ertes.

La flor de l'ametller en Ferrater, la flor del taronger en Proust, els lilàs en Eliot; les dull roots del quart vers que es corresponen amb "els negres cuirs de l'ametller" del cinquè vers de "Floral"! Tots dos, Proust i Eliot, són darrere del poema, i, més al fons, la filosofia d'Henri Bergson, tan influent en Proust, posada en qüestió per Bertrand Russell, per exemple a "The Philosophy of Bergson" --atenció al paràgraf final d'aquest assaig, a les connexions de memòria i desig en Bergson, a la força de l'instint natural, i a la cerca d'una finalitat en la nostra vida que n'espera Russell --la cerca difícil d'una finalitat en els anys que transcorren en el poema de Ferrater. -- Marcer2013, pàg. 106, ha insistit en la connexió amb el poema d'Eliot.

Genial, el verb final del poema, jugant amb els sentits de "verdejar", de no ser, la memòria, encara prou madura i de portar-li, a la vegada, al narrador, records eròtics de les noies de l'any mil nou-cents cinquanta-dos.

Pep Antoni Roig n'ha escrit un comentari, dins d'una sèrie d'articles publicats a El nacional per l'Any Gabriel Ferrater. Ha destacat que és el ventet el que s'emporta el narrador del poema cap als records del seu passat.

***

Enric Iborra l'ha llegit de manera esplèndida al costat d'"Aniversari", amb el qual comparteix el sentiment d'inquietud, "el sentiment de desajustament entre el que en podríem dir el temps cronològic i el tempo personal", a més de la mateixa referència als aniversaris (pàg. 195 de La literatura recordada: 101 contrapunts de lectura, text que tenia una versió anterior en un apunt del seu blog La serp blanca). El text també va ser publicat al número 6 de la revista El funàmbul, un magnífic monogràfic dedicat a W. G. Sebald, publicat a l'estiu de 2015.

***

El poema figurava entre els sis publicats a la revista Cuadernos Hispanoamericanos, 110, de febrer de 1959.  Aquesta primera versió difereix en els versos 8-11: en lloc de "Romanen [els anys] / inconvincents i eixuts, sota cada any / que va venint per recobrir l'edat / distreta, el blanc atònit i el verd aspre, / i aquell ventet menut pels llargs carrers", hi trobàvem "fixats i eixuts, darrera de cada any / que va venint, inconvincent, i ha de cobrir / l'edat immerescuda, aquell verd agre / i el blanc maldestre, el petit vent en els carrers", i encara una anotació autògrafa per substituir-hi "darrera" per "dessota" al vers 8. L'adjectivació de la versió definitiva em sembla molt més esmolada --planiana.

En l'edició original de Da nuces pueris, el poema apareixia darrere "Els jocs", si bé amb la seqüència "Amistat del braç" -- "La confidència" -- "El mutilat" a l'entremig. Quedava acarat amb "Punta de dia", acarament que manté l'edició original de Les dones i els dies.

***

María Ángeles Cabré, en la seva biografia Gabriel Ferrater, pàg. 171, ens recorda que Ferrater es va traslladar a Barcelona el 1952 (vers 1).

***

Johannes Beilharz va traduir aquest poema: "Blumen".

***

L'ha cantat Xavier Miró amb els músics Andrés Noarde i Daniel Llambrich (l'àudio conté una entrevista i la interpretació del poema als minuts 8:53-10:35)

Apunt revisat el 19 d'abril de 2022

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites