diumenge, 22 de desembre del 2019

Ballart2019

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "El pescador d'imatges: Ferrater en perspectiva retòrica", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 197-240

El fonament de l'article és la idea de Ferrater que "d'estil n'hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal", idea interpretada com a "resolta adhesió a una pauta formal culta i eficient, intersubjectiva, [que] revela per part seva, al meu modest entendre, una total confiança en la retòrica i en el potencial del seu repertori de recursos" (pàg. 200). L'exercici que fa Ballart de revisió de Les dones i els dies des de la perspectiva retòrica és consistent, detallat i il·luminador, i és en certa manera la seva immersió més profunda i llarga en la matèria. Fixem-nos en aquesta observació general (pàg. 203):

Com deia en la resposta a una enquesta el 1970, "n'hi ha que encara no els travessa una imatge pel cap ja es precipiten a apuntar-la apostant per les possibilitats de desenvolupament. En canvi, jo començo a concebre el poema a partir de l'argument, no pas de la forma verbal, i no em poso a redactar-lo fins que ja el tinc molt organitzat" (Papers, cartes, paraules, pàg. 501). A diferència dels qui fien el rumb del poema al poder de suggestió de la primera intuïció sobtada (verba tene, res sequentur), Ferrater perservera en un altre protocol, que és el que més aviat atribuiríem a la prosa o, en tot cas, a la poesia anterior a tot espontaneisme romàntic (rem tene, verba sequentur): fixa i cenyeix el sentit del que vols dir, que les paraules ja vindran més tard, calculadament, per animar-lo.

Les pàgines 209-237 de l'article ressegueixen les peculiaritats de l'estil ferraterià en l'àmbit figuratiu, distingint les figures de ficció i les de pensament, anant de l'al·literació a la metàfora --nombrosos apunts d'aquest blog s'han beneficiat de l'estudi de detall de Ballart. Ferrater té una gran creativitat lingüística, amb derivats, diminitius, mots compostos, dins d'un registre col·loquial, al marge de consideracions sobre barbarismes (pàg. 211). És un virtuós de la sintaxi, amb l'incís com un dels seus recursos habituals. Ballart crida l'atenció sobre la profusió de parèntesis i, en canvi, l'absència de punts suspensius ("hi ha res més contrari a Ferrater que els estats de vaga contemplació?", pàg. 216). El guió llarg indica alguna suspensió o interrupció. Hi ha molta interrogació als poemes, i pocs signes d'exclamació.

Ballart esquiva la discussió taxonòmica sobre metàfora, personificació i comparació, i es concentra en la importància, per a Ferrater, de l'activitat analògica per estructurar i organitzar la imaginació. Repassa molts exemples, i conclou que "bona part de l'eficàcia suggeridora d'aquestes imatges es deu al compromís honest de Ferrater de construir-les a partir d'una realitat d'experiència percebuda amb ulls nets, de manera gens nebulosa." (pàg. 223). I cita una important carta a Foix, de l'any 1961, inclosa a Cartes a l'Helena, en què defensa que la metàfora és un instrument per enfocar bé el món que observem. Ferrater aconsegueix que les paraules diguin més i més concisament.

Repassades les figures de ficció, Ballart va més enllà, coherentment: "De fet, la construcció de les imatges és la punta de l'iceberg de tot allò que --per no tornar a sortir més de l'estricte terreny de la retòrica-- caldria anomenar la tòpica ferrateriana." (pàg. 224), i analitza a continuació el tractament del pas del temps, la mala consciència que sotraga el poeta, "Mentre que tot el món incert de la introspecció i la memòria té molts cops el referent simbòlic del 'pou' [...], de 'galeries' i 'corredors' [...], precisament els moments de màxima consciència de la pròpia misèria coincideixen amb una claredat exterior, feta de llum i de puresa de l'aire, perquè l'epifania sigui més dolorosa" (pàg. 226).

Pel que fa a les figures de pensament, la distància que la veu poètica intenta mantenir entre el sentiment que la poesia exposa i el centre de la imaginació del poeta el porta cap a dues figures: la reticència i l'al·lusió. "La primera té a veure amb la cautela extraordinària amb què Ferrater mesura l'enunciació expressa d'allò sobre què vol parlar." (pàg. 229). Un exemple és la secció final d'"In memoriam". Pel que fa a l'al·lusió, és un procediment major, d'acord amb Ballart, per aconseguir contenció i reserva --aprofito el seu comentari de detall en uns quants apunts més del blog (per exemple, a "Petita guerra"). L'al·lusió "torna a ser un procediment major en l'estil del poeta" (pàg. 231), utilitzada de moltíssimes maneres diferents.

Ferrater dona sovint moviment als seus poemes adreçant la veu poètica a una altra instància (pàg. 235):

Les xifres parlen per si soles: de les cent catorze peces del llibre, quaranta-set són meditatives (això és, no s'adrecen formalment a ningú) mentre que les seixanta-set restants són apostròfiques, en una proporció que augmenta títol a títol en cada un dels tres llibres que componen la poesia completa de l'autor.

Per acabar, estilísticament, Ballart (pàg. 237) destaca el rendiment formidable que Ferrater aconsegueix "arran del protagonisme atorgat en els seus poemes als pronoms personals, i amb ells, a un altre dels tics verbals més típics del seu estil, com és la profusió de reflexius i datius ètics [...], cridats a complicar i fer més ric i íntim el teixit de relacions morals entre els personatges del poema.". Els recursos retòrics de Ferrater, en síntesi, estan al servei de la seva honradesa i seriositat imaginatives, al servei del seu art generós.

***

Ballart aprofita en alguns moments l'accés als capítols o notes, més breus, que no es van incloure a Escritores en tres lenguas. Cita fragments de Joseph Addison (no figurava entre els autors citats per Jordi Julià als seus llibres L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater i a El poeta sense qualitats) i Henry Vaughan (que sí que hi figurava).

La pesca de la tonyina, al final de Stromboli, de Roberto Rossellini
--

dimecres, 11 de desembre del 2019

Casas2019

¬¬¬¬¬

Casas, Carlota. "Les dones de Teseu: El paper de les figures femenines en la poesia de Ferrater", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 172-196

Carlota Casas dona consistència a Les dones i els dies com a llibre construït, articulat del principi al final, ric de sentits. Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos serien llibres poc unitaris, gairebé simples reculls de poemes. Ara: la publicació de Les dones i els dies implica una relectura de l'obra, en què el conjunt dels poemes traça una imatge, sincera i matisada, de la trajectòria vital del poeta ("el personatge que parla en el poema", precisa Casas), que a la vegada enriqueix cada poema considerat aïlladament. La tria del títol, l'epígraf de Jill Jarrell, la desaparició dels títols i epígrafs dels llibres anteriors (substituïts per la numeració de les cinc seccions) representen un canvi manifest.

En aquesta ponderació de Les dones i els dies com a obra travada, Casas fa una lectura excel·lent dels versos inicials de Jill Jarrell, com una de les claus del llibre: la problemàtica relació de literatura i vida. I també és excel·lent la seva lectura de "Teseu", el darrer poema del llibre, com a "comiat del personatge creat, que no és altre que el poeta" (pàg. 175). "Sembla lícit pensar que en la composició que tanca Les dones i els dies el poeta resolgui aquesta oposició entre vida i literatura a favor de la primera i que ho faci, com deia més amunt, acomiadant-se del personatge creat." (pàg. 178). "'Teseu' concentra i recull els motius temàtics més importants que el lector ha anat trobant al llarg de Les dones i els dies: la memòria, la construcció literària de la identitat, la por a l'oblit, la traïció que suposa tot intent de recuperació del passat i, per últim, les dones vinculades un cop més a la vida." (pàg. 179).

El final de "Teseu" indica que cal sortir del laberint i tornar cap a les dones, que "dins la poesia de Gabriel Ferrater --observació penetrant-- signifiquen, entre d'altres coses, la porta d'accés a un coneixement més profund de la naturalesa humana, en general, i de la vida moral del poeta. Són bàsicament les dones en la seva relació amb el personatge poètic les que canalitzen aquella recerca de la veritat sobre la vida que per Ferrater ha de tenir com a objectiu tota literatura que pretengui ser alguna cosa més que un artefacte estètic i busqui assolir una certa dimensió moral." (pàg. 180-1). Casas defensa que el paper dels personatges femenins en la poesia de Ferrater "va molt més enllà de les funcions que generalment s'assignen a la figura de l'estimada dins la tradició literària." (pàg. 181). El fil que va dels versos inicials de Jill Jarrell al poema final, "Teseu", té en molt bona part les dones com a fil conductor. Destaquen en l'argumentació de Casas les lectures detallades de tres poemes: "Mädchen" (pàg. 182-6), "Esparver" (186-8) i "Lorelei" (188-195) --tres lectures que no m'acaben de convèncer.

Finalment, "Teseu" apuntaria la solució a la problemàtica entre vida i literatura, una solució que rau fora del poema. "Si la literatura, i concretament la poesia, és un instrument per arribar a un coneixement més profund, un cop s'ha tingut aquest accés a aquesta comprensió d'un mateix i del món, caldrà anar més enllà i fer un pas de retorn cap a la vida per tal de tancar aquest procés." (pàg. 195). Casas insinua que "el silenci conscient --poètic, diria jo-- de Gabriel Ferrater se'ns presenta com la tria més eloqüent, i també la més honesta poèticament, de totes." (pàg. 196). És una conjectura valuosa, i no recordo haver-la sentit ni llegit mai fins ara.



--

diumenge, 1 de desembre del 2019

Cornudella2019

¬¬¬¬¬

Cornudella, Jordi. "Quatre notes parcials sobre un grup de trenta poemes. La secció 4 de Les dones i els dies", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 149-171

L'article em porta a llegir per primer cop els trenta poemes de la secció 4, amb "Any" i també "Cadaqués" als seus llocs d'acord amb l'ordre alfabètic dels títols. Era obvi que calia restaurar "Any" com a inici coherent de la secció --i per la simetria amb "Xifra", el poema final--, mentre que no m'havia plantejat mai de llegir "Cadaqués" entre "Bosc" i "Dits". Cornudella em persuadeix també de desistir de creure que podem reconstruir un fil narratiu, cronològic en els poemes. La forma de presentar els poemes, amb l'ordenació alfabètica, arbitrària, ens indica que Ferrater no vol explicar cap història, que cada poema val per si mateix. -- Ferrater considerava que la secció 4 eren els millors poemes que havia escrit mai.

Les quatre notes parcials inclouen unes quantes lectures brillants de poemes i tracten de:
  1. L'ordenació dels trenta poemes de la secció 4, alterada arran de la intervenció de la censura sobre Teoria dels cossos i per la voluntat de discreció sobre la identitat de la dona jove que estima un home madur, el poeta ("Cadaqués" es vinculava massa obertament a Helena Valentí, com "Any", declarant el moment d'inici de la seva relació de la parella). 
  2. L'homogeneïtat de la secció 4: els poemes tenen un motiu comú, la relació de parella de Gabriel Ferrater i Helena Valentí; els títols són d'una sola paraula; l'extensió es limita sempre a una sola pàgina (les pàgines de Les dones i els dies tenen de 8 a 32 versos), i s'ordenen alfabèticament, per més arbitrari que això sigui. 
  3. L'alteració, l'enriquiment, del conjunt de temes i tons de la secció 4 que suposa afegir-hi els poemes "Any" i "Cadaqués", que Cornudella llegeix en detall.
  4. La lectura atenta de "Kore", com un dels poemes clau de la secció i de Les dones i els dies, que s'allarga amb la comparació amb "Kensington" i dona pas a la lectura de "Metrònom".
De la segona nota, val la pena destacar-ne aquesta caracterització valuosa per al conjunt de la secció:

Els trenta poemes d'aquest grup, el que observen i proven de fixar són alguns dels sentiments i reaccions que ell experimenta en la vivència d'una relació amorosa, despullant-lo d'ideacions accessòries o desemmascarant aquestes ideacions; però són els propis sentiments i les pròpies reaccions: dels de l'estimada, si en parla és tot just per contrast. És ell mateix, si de cas, que se sotmet a justícia, a ella prova d'objectivar-la sense posar-la en qüestió. Aquesta particularitat, podem resseguir-la, externament, en la configuració enunciativa específica de cadascun dels trenta poemes tal com la revela l'estructura pronominal del discurs. (pàg. 155)


Jordi Cornudella
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites