divendres, 22 de maig de 2009

[020] A mig matí

¬¬¬¬¬

Malgrat la lectura de Corretger al simposi sobre Gabriel Ferrater de 1997, no em sembla un poema especialment difícil. La Càtedra Màrius Torres ens ha posat a l'abast una edició de Da nuces pueris amb anotacions autògrafes de Ferrater, que determinen dos detalls: la procedència de la personificació inicial del sol, en el poema "Coming Up Oxford Street: Evening", de Thomas Hardy, amb els versos "...the same warm god explores / ...problems with chymists' bottles / Profound as Aristotle's...", i l'eco de la frase popular francesa "Tu l'as voulu, George Daudin", que fa referència a una comèdia de Molière titulada George Dandin ou le Mari confondu (en què un pàges es busca la ruïna canviant la seva fortuna per un títol de noblesa).

Què ens diu el poema? Que el dia avança ineluctable fins al migdia, moment que gradualment es va tornant més proper, violent i temible (els 10 primers versos) --és molt bonic veure com Ferrater prepara l'efecte de brusquedat des de la inicial personificació bonhomiosa: "li tremolen" (vers 3), "tremolem" (vers 4), "arrencar" (vers 6), "xisclarà" (vers 9). Però el moment de la clarividència i la plenitud és també, paradoxalment, tràgicament, una situació impenetrable i desconcertant, perquè la vida resulta estranya. Ferrater canvia de persona en els quatre versos finals; passa de la primera del plural a una segona del singular en què es parla a ell mateix, com si ens suggerís que tothom comparteix aquest destí, però és ell qui no l'assimila. El sentit del poema es contrapunta amb el de "Paisatge amb figures", poema confrontat a Les dones i els dies i que fa una afirmació de sentit contrari.

Els motius en què es concreta la imaginació del poema no són difícils d'entendre. Només val la pena recordar --a instància de Coral Romà-- que la flauta d'Iblis apareix a la carta 21 de Ferrater des de l'Alt Aragó, on feia el servei militar (és de Barbastre, del 15 de juny de 1945, i es pot llegir a Papers, cartes, paraules, pàg. 331): "Però --quina calor! Iblis, el dimoni del migdia, llença el seu desesperat solo de flauta, i la terra es retorç lúbricament, calcinada fins als ossos. Es veuen les onades de calor que agiten l'aire; tot el paisatge agafa un caràcter submarí: els arbres semblen manyocs d'algues, una mica febrils quan fa vent, i el sol, com un pop fastigós, ens estreny amb els seus tentacles i ens cobreix de suor, com d'una bava.".

Apunt encetat el 18 d'agost de 2011, i revisat el 21 d'agost

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites