divendres, 22 de maig de 2009

[058] Tant no turmenta

¬¬¬¬¬

Comentat per Terry1971, pàg. 29, que el troba pessimista, en constatar que la majoria no tenim prou intel·ligència o sinceritat per gaudir del do de viure la nostra pròpia vida amb llibertat. En el poema, l'home sa deixa escolar-se la vida sense reflexionar.

El títol pot fer referència a un poema d'Ausiàs March; en concret, al primer vers de la tercera estrofa de LXXIII, "No pens algú que m'allarg en paraules".

Pere Ballart l'ha destacat, en un assaig inclòs al seu llibre El riure de la màscara, com un exemple d'un dels dos tipus d'imaginació analògica a què acostuma a recórrer Ferrater; és el tipus que podríem considerar diàfan, intuïtiu per al lector. El cito in extenso (pàg. 114-116) per matisar-lo a continuació:

Fent ús de l'habitual procediment de desdoblar la veu del subjecte tot projectant-la sobre una segona persona, el poema considera, molt lúcidament, la situació personal d'un individu que pot ocupar totes les hores de què disposa amb la companyia dels qui té per amics. Els set versos inicials, que conformen una primera part de la composició, simplement constaten favorablement aquest encadenament d'encontres, gràcies al qual el protagonista de l'experiència mai no deixa de tenir algú al seu costat, i són els cinc versos restants els que mostren amb tota cruesa quin és el revers d'aquesta situació en principi tan gratat: l'absoluta dependència d'aquest enfilall d'amistats per no prendre consciència, amb "línies terriblement verídiques", de la completa solitud en què viu, en realitat, el subjecte poètic. L'experiència, que un cop més podria estar a l'origen a frec d'un páthos enutjós, és però recreada amb la màxima animació sensible gràcies a haver-se incorporat, com qualsevol lector pot apreciar, una brillant analogia: les "hores amicals" són vistes com "els flocs | d'una boira", en què la circulació d'aquestes petites partícules d'humitat és gairebé constant. Cal sobretot destacar la inversió que el poeta ha efectuat respecte a qualsevol estereotip meteorològic; aquí el protagonista respira com "l'home sa" en un ambient no caracteritzat precisament per la puresa de l'aire, mentre que la segona part del poema presenta, en canvi, un paisatge (aquell que gairebé sempre el "tu" líric aconsegueix oblidar) en què el vent i la baixa humitat brinden una acuïtat total de la visió. Si observem llavors que allò que aquest sobtat vendaval revela és la més angoixosa de les solituds, entendrem a la fi que el que comptava de la imatge de la boira no era pas primordialment una major "respirabilitat" del meteor, sinó la seva capacitat de velar completament la percepció de l'aspecte real d'un indret: un òptim correlat, per al comportament d'algú que --no turmentat del tot, com diu el títol, gràcies només a la seva volguda ceguesa-- s'aferra desesperadament al contacte amb tot de gent i, abocant-se a un reguitzell de preteses amistats, mira de no adonar-se de la seva profunda desesperança.

Quina bona lectura, la de Ballart! Tanmateix, hi trobo a faltar l'esment d'una segona analogia. Dóna compte de la primera, la de les "hores amicals" i els flocs de boira, amb els dos elements presents. No s'ocupa, en canvi, de la segona, l'analogia de l'instant terrible com un cop de vent, que ha estat ja preparat des dels primers versos, pel contrast amb el temps dilatat de les "hores amicals" i amb l'airet fi que imaginem que, amb "lent onejar", fa fluir els flocs de boira. També hauria valgut la pena remarcar l'extraordinari joc dels versos 2 i 8, que contenen les mateixes paraules puntuades de forma diferent, potenciant encara més el contrast de les dues parts del poema: "Les hores amicals no et deixen sol | gairebé mai. No et costa gens" (versos 1-2) i "Gairebé mai no et costa gens" (vers 8).

Finalment, el poema tampoc presenta un sol tipus d'analogia des del moment que considerem que el títol al·ludeix irònicament a la tercera estrofa del poema 73 d'Ausiàs March, que copio sencer seguint l'edició de Joan Ferraté, pensant que l'estat de lucidesa descrit en la segona part del poema de Ferrater té un correlat en el dolor d'amor, que tant no turmenta, i del qual paradoxalment sorgeix el delit en el poema de March:

    1      No pens algú que m’allarg en paraules
    2      e que mos fets ab los dits enferesca,
    3      ans prec a Déu que de present peresca,
    4      si mon parlar atany en res a faules.
    5      Mos fets d’amor ab los romans acorden,
    6      que foren més que los escrits no posen:
    7      cells qui d’amor en lo mal se reposen,
    8      en creure mi consciences no els morden.

    9      Sens amor són aquells que ab mi discorden
    10     e la dolor de amor temoregen,
    11     e, quan hi són, eixir d’ella cobegen
    12     e per tots temps de si mateixs recorden.
    13     Poc és amant qui dolor lo turmenta,
    14     sí que volgués menyscabar de aquella:
    15     dins la dolor és una maravella
    16     que, no sé com, lo delit s’hi presenta.

    17     Dolor d’amor a mi tant no turmenta
    18     que eixir volgués de son amargós terme,
    19     e, si davant me veig d’absença verme
    20     e lo conhort contra amor dant empenta, 
    21     jo em dolc en tant de guarir de la plaga
    22     que cerc verins perquè lo conhort muira,
    23     i en gran delit mon cor jamés abuira
    24     fins que en amor ma pensa està vaga.

    25     Un gran delit als amadors s’amaga,
    26     a tots aquells que en molta amor no vénen:
    27     en llur voler delit d’amor no prenen;
    28     no senten bé, si esper no els falaga.
    29     No és al món tan gran delit de pensa
    30     com lo pensar en la persona amada,
    31     e qui l’ateny, tota causa ha oblidada,
    32     sí que a si no troba mentre hi pensa.

    33     Tèbeu voler delit d’amor deffensa;
    34     los extrems han de bé complit semblança.
    35     Lo poc voler no ha por ne sperança:
    36     rebre no pot gran bé ne molta offensa.
    37     E l’alt extrem ell si mateix delita:
    38     no recordant, del bé venint espera.
    39     Cascú d’aquests ha la sua carrera,
    40     e lo del mig no sap on se habita.

    41     Jo só aquell servent qui no despita
    42     si no ateny del servei coneixença:
    43     tot és aquell on ha sa benvolença
    44     i en son voler tot lo seu habilita.
    45     Tant en amor ma pensa en alt grau munta
    46     que ma arma és dins en lo cors que ama,
    47     e só content de qualsevulla fama:
    48     en res de mi voluntat he defunta.

    49     Dins si mateix veu gran glòria junta
    50     qui de amor bé ne mal no espera,
    51     altre amant ab voluntat sancera,
    52     per ses virtuts, sens passió conjunta.
    53     Nostre esperit sols béns e virtuts guarda
    54     quant solament usa de sa natura,
    55     amant per si aquella creatura
    56     que les virtuts als vicis li són guarda.

    57     Llir entre cards, qui d’amor se pren guarda,
    58     tres parts se'n fan, dues seguint natura:
    59     la una mor e l’altra tostemps dura,
    60     la terça és que fals apetit guarda.

Apunt revisat el 13 de desembre de 2011

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites