divendres, 22 de maig de 2009

[017] Diumenge

¬¬¬¬¬

Comentat per Terry1971, pàg. 26-27, que el destaca com un dels exemples sobre els conceptes falsos de la vida, al voltant de l'hipotètic tema central ferraterià: què és ser viu. Els primers cinc versos de "Diumenge" indicarien que la vida sol produir uns sentiments inconnexos que més tard ens obliga a abandonar. "En termes superficials, el poema descriu el final d'una excursió de diumenge i la sensació d'haver de tornar un altre cop a la vida col·lectiva de la ciutat" (pàg. 26).

***

No puc deixar de recordar, llegint el poema de Ferrater, el poema homònim del seu amic Joan Vinyoli, inclòs a El callat, llibre publicat el 1956, poc abans de l'escriptura de Da nuces pueris. Ferrater el devia considerar un poema important, del moment que el destaca al text titulat "Joan Vinyoli", inclòs a Papers, cartes, paraules (i aplegat també a l'apèndix d'Escritores en tres lenguas). El qualifica de poema enigmàtic, "en el que una remota imaginación germánica enriquece de latencias un material objetivo marcadamente mediterráneo".


DIUMENGE

Quan ja per entre els pins 
fresseja el mar de l’aire 
i les copes són plenes 
de l’hidromel solar; 
quan esclaten les roses 
i les flors de migia cremen 
a les terrasses vora l’aigua. 
Diumenge, dret a les escales, 
en el replà d’un alt silenci, 
ric dels secrets de cel·les i de pòrtics, 
mira per sobre les teulades 
la llisa mar guspirejant i sap.


Després de molta lluita, sols després  
de l’incessant combat entre la roca 
i el foc, madura i pren la flama. 
Després de molta lluita, sols després, 
pot la mirada omplir-se i retenir 
calladament. I el gra madura als camps. 


La interpretació en clau vinyoliana no és gens forçada; és més, aporta moltíssima gràcia a la lectura. El poema de Ferrater passa al vespre, en contrast deliberat amb el migdia de Vinyoli. Pren molts elements imaginatius d'El callat i dels llibres que el van precedir, començant per la identificació del poeta amb els arbres, que es plasma en la insòlita personificació dels tres primers versos --és clar que Arbres, de Josep Carner, s'havia publicat el 1953. El "Diumenge" de Ferrater ens parla un home que ha estat sol, però que no és el solitari quasi místic de molts poemes de Vinyoli, sinó un home que comparteix la intuïció de petites veritats, que no pot idealitzar pas una natura que a la pràctica anorreem, que es veu compel·lit a barrejar-se amb les multituds de la ciutat i a deixar que el seu jo cedeixi el pas al nosaltres, a aquesta primera persona del plural que narra, del principi al final del poema, l'experiència del diumenge que s'acaba. Hi ha uns quants paral·lelismes entre els dos poemes, dels quals n'apunto un: la correspondència dels "secrets de cel·les i de pòrtics" que coneix el personificat Diumenge de Vinyoli amb els balls i les "coves de penombra gelatinosa" (els cinemes) d'on surten els que s'han quedat a la ciutat en el poema de Ferrater.

El gra que madura als camps, del vers final de Vinyoli, té el seu correlat en el nen dels versos 25-26, i, irònicament, l'esclat difícil de la vida de la darrera estrofa de Vinyoli es transposa en el globus rebentat, que fa plorar el nen, que es resisteix a admetre que el dia festiu s'acaba, mentre nosaltres riem satisfets, del tot beneits, conformats amb el retorn a la rutina dels dilluns de feina. Ferrater acaba el poema amb la sentència "Cap de nosaltres / no es veu amunt per l'escala dels éssers", que Vinyoli subscriuria, per més que la seva imaginació poètica sigui més abstracta, com exemplifica la poderosa personificació central del poema: "Diumenge, dret a les escales / en el replà d'un alt silenci, / ric dels secrets de cel·les i de pòrtics, / mira per sobre les teulades / la llisa mar guspirejant i sap.".

No és lluny, tampoc, de la imaginació del "Diumenge" de Gabriel Ferrater la sèrie de tres poemes de Jaime Gil de Biedma "Sábado", "Domingo", "Lunes", inclosos a la secció "Por vivir aquí" de Compañeros de viaje, llibre publicat el 1959 --Marcer2013 també veu la relació amb "Domingo", de Gil de Biedma, i en tots dos poemes, amb el Prufrock d'Eliot.

***

Marcer2013, pàg. 80-82, ha posat en relació amb aquest poema el Prufrock d'Eliot, seguint Ballart ("Hereus de J. Alfred Prufrock: la filial catalana", Els marges, 91, desembre de 2002, pàg. 5-26, que no he llegit), que també havia apuntat la prosa "Diumenge a les nou del vespre", de Les bonhomies de Carner --una relació clara i profunda, que subscric [llegeixo l'article de Pere Ballart al novembre del 2021, que és formidable del començament al final, una gran aportació sobre els fils que teixeixen la poesia; reprodueix, sencera, la prosa de Carner, a la pàg. 28 de l'article, per si algú no la té a mà]. Inclou dues problemàtiques esssencialment modernes: la irreconciliació de l'home urbà amb la naturalesa i la dissolució del jo. Marcer afegeix: 

Ferrater ha assimilat el poema d'Eliot fins al punt de ser capaç de sintetitzar en una sola anècdota, la del nen que se li rebenta el globus, tot el malestar de la condició humana. [...] En aquest cas concret, interpreta l'explosió del globus com una pèrdua estúpida de les il·lusions i esperances que hom | ha tingut durant la infantesa. El globus vindria a ser el contingut feble i vulnerable de les veritats universals com ho és, al meu parer, la "pilota" (vers 94) de Prufrock: "To have squeezed the universe into a ball" [haver espremut l'univers en una pilota]. [...] La naturalesa només és vàlida si serveix per descriure la ciutat, és a dir, per fer palès que la naturalesa ja no té cabuda en la realitat ni en la poesia moderna o existeix per testimoniar la decadència que comporta la societat moderna. (pàg. 80-81)

Marcer també hi detecta el tema, recurrent en Auden, de la pèrdua de la infantesa com a espai protegit.

***

L'article de Pere Ballart esmentat més amunt, "Hereus de J. Alfred Prufrock: la filial catalana", compara "The Love Song of J. Alfred Prufrock", de T. S. Eliot, amb "L'heroi en el desert", de Josep Carner; "Diumenge", de Gabriel Ferrater, i "Remolcadors entre la boira", de Joan Margarit. Comença amb una extensa i argumentada caracterització del "Prufrock" (quinze qualitats rellevants) com a primer poema contemporani, que supera el corrent romanticosimbolista. Una bona part d'aquesta caracterització es deixa aplicar als poemes de Da nuces pueris.

***

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb un parell de correccions en aquest poema. El vers 13 --el marco amb cursiva-- deia "Hem estat sols / però ara ens estrenyem als colls d'embut" en comptes del definitiu "però ara embussem els colls d'embut", amb la gràcia al·lusiva de la repetició. El vers final deia "Tots ens mirem / i riem satisfets. Cap de nosaltres / no és gaire amunt en l'escala dels éssers." en comptes del definitiu "no es veu amunt per l'escala dels éssers", menys taxatiu, amb més joc irònic respecte a la frase anterior.

Joan Vinyoli

--
Apunt revisat el 25 de novembre de 2021

1 comentaris:

Júlia Florences ha dit...

Llegir el poema ferraterià amb la paral·lela lectura de vinyoli m'ha semblat mol encertat i, de fet, té un cert sentit. A més, fa més entenedor els versos de Ferrater que, a simple vista, es presenten una mica enigmàtics.
Gràcies pel blog, m'ha servit de molta ajuda!
Visca la literatura, company.

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites