divendres, 22 de maig de 2009

[Q] Varia

¬¬¬¬¬

Esperem les obres completes que ens ha promès Jordi Cornudella. Compto que també inclouran alguns textos de Ferrater dignes de ser aplegats i publicats de forma ordenada; per posar un exemple, llegiria ben de gust les entrades que va redactar per a la Gran Enciclopèdia Catalana, com l'important article sobre Baudelaire, una excel·lent fusió d'informació biogràfica i literària posada en el seu valor històric (cito l'article més avall, in extenso).

I m'agradaria trobar-hi sorpreses, a les obres completes, com aquest text de la contracoberta de la seva traducció del suec, per a Seix Barral, de la novel·la El doctor Glas, de Hjalmar Söderberg, publicada el 1968, dos paràgrafs plens dels seus estilemes, que fan pensar en els articles d'Escritores en tres lenguas:

Hjalmar Söderberg nació en Estocolmo en 1869 y estudió en la universidad de Uppsala. Fue por breve tiempo redactor de periódicos provincianos, pero se consideraba habitante nato de una gran ciudad y pronto volvió a Estocolmo; y como por otra parte le repelían intensamente los políticos y funcionarios que por naturaleza tienen también las grandes ciudades, pensó que podría soportar mejor los de un país extranjero, y en 1917 se estableció en Copenhague, donde murió en 1941, es decir, viviendo por desgracia con tiempo a que los nazis le dieran las mejores razones que nunca para detestar a la especie de seres que detestaba ya: su último libro fue precisamente su diario cuando la ocupación y en el mismo culmina una larga obra de publicista, en lucha contra el obscurantismo y los poderes establecidos. La obra propiamente literaria de Söderberg se reduce prácticamente a tres novelas: la primera, La juventud de Martin Birck (1901), es la típica novela autobiográfica de infancia y juventud. La tercera, El juego serio (1912), es a la vez una crónica de treinta años de historia sueca y de la cada vez más decepcionada experiencia de un hombre: experiencia erótica principalmente, ya que son las mujeres el tema que obtuvo de Söderberg la máxima intensidad artística (y el "juego serio" era para él el amor).

La presente novela es de 1905, y no sólo por la fecha representa el punto de perfecto equilibrio en la creación de Söderberg. Sin ser en absoluto una novela de intriga, es una obra que juega con la experiencia del lector. Pocos libros, por otra parte, han expresado tan bien la sensualidad de una hermosa ciudad del modo que Söderberg expresa la de un verano en Estocolmo; pocos libros sugieren tan intensamente la gracia de una mujer amada (en este caso, con frustración), y tal vez ningún libro comunica un tan intenso terror y asco de las gentes moralmente sucias, autoritarias y represivas, así como de sus pretextos metafísicos.

De la Gran Enciclopèdia Catalana:
Baudelaire, Charles [París, 1821 - 1867] Poeta francès. El pare morí quan Charles tenia sis anys, i al cap d'un any i mig la mare es tornà a casar amb el comandant Aupick. L'enyorança del pare (que el poeta convertí en figura quasi mítica) i el ressentiment contra la mare, unida amb un home d'un estament i d'una mentalitat del tot estranya al poeta, contribueixen molt a fixar les actituds de Baudelaire. Un viatge per mar cap a Calcuta (1841), destinat a distreure'l de les seves suposades males companyies, el dugué només fins a l'illa de la Reunió, però les imatges dels tròpics es retroben molt sovint en la seva poesia. El 1842 entrà a la majoria d'edat i, rebuda la petita fortuna que el seu pare li havia deixat, pogué viure a la seva manera una mica més de dos anys. Però era una forma de vida dispendiosa, i el "consell de família", alarmat, el reduí (setembre de 1844) a la tutela d'un notari. Baudelaire no s'alliberà mai més del conflicte entre les seves necessitats i la renda reduïda que rebia, car la literatura no li donà mai diners apreciables. D'altra banda, el 1842 s'havia unit amb Jeanne Duval, una jove actriu mulata (a qui són destinats els seus millors poemes amorosos), la cura de la qual, aviat desfeta per l'alcohol i per la sífilis, mai no abandonà. Tot aquest complex de fets explica les actituds, externament molt sovint absurdes, adoptades per Baudelaire en els temes literaris i en el comportament amb la gent: la premissa que la condició de poeta és una maledicció, l'oscil·lació entre un dandisme ostentós i una tendència neuròtica a posar-se en ridícul a fi de poder menysprear els qui l'hi trobaven, la protesta contra l'horror de la revolució industrial manifestada paradoxalment amb l'adopció de les opinions més reaccionàries, etc. El 1845 començà a publicar poemes en revistes, crítica d'art en forma d'articles o de pamflets, un únic conte (La Fanfarlo, 1847), i, a partir de 1848, la llarga sèrie de traduccions d'Edgar Allan Poe. El 1857 aparegué la primera edició de l'únic recull poètic de Baudelaire: Les fleurs du mal ('Les flors del mal' [amb remissió interna dins la GEC]). El procés contra el llibre, per raons d'obscenitat, i la sentència condemnatòria, no feren sinó agreujar l'exasperació general en què vivia el poeta. Per contra, la mort, aquell mateix any, del general Aupick, i la consegüent reconciliació progressiva amb la seva mare, li donaren una mica de pau. El 1861 sortí la segona edició dels poemes, precedida de poc pel primer llibre de prosa, Les paradis artificiels (assaig sobre les drogues en tant que estimulants de la imaginació), i seguida per la publicació, en revistes o diaris, dels primers "poemes en prosa" que havien de compondre Le Spleen de Paris (llibre pòstum). L'obra de Baudelaire com a crític de pintura (detestava l'escultura, i no s'ocupà mai de les altres arts visuals) és de gran importància, i és la versió francesa més coherent de l'estètica romàntica, centrada en la teoria de la "imaginació", derivada de la filosofia alemanya i de Coleridge. No compta tant, altrament, la crítica literària, massa afectada per les preferències i aversions nervioses. La importància històrica de l'obra poètica de Baudelaire és extraordinària: com una plataforma giratòria que ha donat una orientació nova a tota la poesia occidental. Baudelaire és el darrer gran romàntic francès, i el més gran al costat d'Hugo, però és l'iniciador d'una nova sensibilitat, centrada en l'experiència de la vida urbana i en l'observació de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu que (expressant-ho en forma negativa) ha expulsat, des de fa un segle fins ara, la poesia de la "bellesa" en el sentit grecollatí. El sentit de la seva influència, però, s'ha anat dibuixant molt lentament: els nombrosos imitadors immediats només n'agafaven els temes externs (el "satanisme", la ficció de rigidesa formal, etc.). [Gabriel Ferrater]
Apunt revisat l'11 d'abril de 2011

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites