divendres, 22 de maig de 2009

[Q] Varia

¬¬¬¬¬

Aquest apunt inclou ara com ara probables textos de Gabriel Ferrater sobre Hjalmar Söderberg, Charles Baudelaire, Noam Chomsky, Niccolò Macchiavelli, Jean-Jacques Rousseau i la relació dels afegits que he sabut trobar que va fer a la Historia de la literatura universal d'Erwin Laaths. En un apunt a part, per la seva extensió i importància, hi ha un text sobre William Shakespeare.

***

Esperem les obres completes que ens ha promès Jordi Cornudella. Compto que també inclouran alguns textos de Ferrater dignes de ser aplegats i publicats de forma ordenada; per posar un exemple, llegiria ben de gust les entrades que va redactar per a la Gran Enciclopèdia Catalana, com l'important article sobre Baudelaire, una excel·lent fusió d'informació biogràfica i literària posada en el seu valor històric (cito l'article més avall, in extenso).

I m'agradaria trobar-hi sorpreses, a les obres completes, com aquest text de la contracoberta de la seva traducció del suec, per a Seix Barral, de la novel·la El doctor Glas, de Hjalmar Söderberg, publicada el 1968, dos paràgrafs plens dels seus estilemes, que fan pensar en els articles d'Escritores en tres lenguas:
Hjalmar Söderberg nació en Estocolmo en 1869 y estudió en la universidad de Uppsala. Fue por breve tiempo redactor de periódicos provincianos, pero se consideraba habitante nato de una gran ciudad y pronto volvió a Estocolmo; y como por otra parte le repelían intensamente los políticos y funcionarios que por naturaleza tienen también las grandes ciudades, pensó que podría soportar mejor los de un país extranjero, y en 1917 se estableció en Copenhague, donde murió en 1941, es decir, viviendo por desgracia con tiempo a que los nazis le dieran las mejores razones que nunca para detestar a la especie de seres que detestaba ya: su último libro fue precisamente su diario cuando la ocupación y en el mismo culmina una larga obra de publicista, en lucha contra el obscurantismo y los poderes establecidos. La obra propiamente literaria de Söderberg se reduce prácticamente a tres novelas: la primera, La juventud de Martin Birck (1901), es la típica novela autobiográfica de infancia y juventud. La tercera, El juego serio (1912), es a la vez una crónica de treinta años de historia sueca y de la cada vez más decepcionada experiencia de un hombre: experiencia erótica principalmente, ya que son las mujeres el tema que obtuvo de Söderberg la máxima intensidad artística (y el "juego serio" era para él el amor).

La presente novela es de 1905, y no sólo por la fecha representa el punto de perfecto equilibrio en la creación de Söderberg. Sin ser en absoluto una novela de intriga, es una obra que juega con la experiencia del lector. Pocos libros, por otra parte, han expresado tan bien la sensualidad de una hermosa ciudad del modo que Söderberg expresa la de un verano en Estocolmo; pocos libros sugieren tan intensamente la gracia de una mujer amada (en este caso, con frustración), y tal vez ningún libro comunica un tan intenso terror y asco de las gentes moralmente sucias, autoritarias y represivas, así como de sus pretextos metafísicos.
***

De la Gran Enciclopèdia Catalana:
Baudelaire, Charles [París, 1821 - 1867] Poeta francès. El pare morí quan Charles tenia sis anys, i al cap d'un any i mig la mare es tornà a casar amb el comandant Aupick. L'enyorança del pare (que el poeta convertí en figura quasi mítica) i el ressentiment contra la mare, unida amb un home d'un estament i d'una mentalitat del tot estranya al poeta, contribueixen molt a fixar les actituds de Baudelaire. Un viatge per mar cap a Calcuta (1841), destinat a distreure'l de les seves suposades males companyies, el dugué només fins a l'illa de la Reunió, però les imatges dels tròpics es retroben molt sovint en la seva poesia. El 1842 entrà a la majoria d'edat i, rebuda la petita fortuna que el seu pare li havia deixat, pogué viure a la seva manera una mica més de dos anys. Però era una forma de vida dispendiosa, i el "consell de família", alarmat, el reduí (setembre de 1844) a la tutela d'un notari. Baudelaire no s'alliberà mai més del conflicte entre les seves necessitats i la renda reduïda que rebia, car la literatura no li donà mai diners apreciables. D'altra banda, el 1842 s'havia unit amb Jeanne Duval, una jove actriu mulata (a qui són destinats els seus millors poemes amorosos), la cura de la qual, aviat desfeta per l'alcohol i per la sífilis, mai no abandonà. Tot aquest complex de fets explica les actituds, externament molt sovint absurdes, adoptades per Baudelaire en els temes literaris i en el comportament amb la gent: la premissa que la condició de poeta és una maledicció, l'oscil·lació entre un dandisme ostentós i una tendència neuròtica a posar-se en ridícul a fi de poder menysprear els qui l'hi trobaven, la protesta contra l'horror de la revolució industrial manifestada paradoxalment amb l'adopció de les opinions més reaccionàries, etc. El 1845 començà a publicar poemes en revistes, crítica d'art en forma d'articles o de pamflets, un únic conte (La Fanfarlo, 1847), i, a partir de 1848, la llarga sèrie de traduccions d'Edgar Allan Poe. El 1857 aparegué la primera edició de l'únic recull poètic de Baudelaire: Les fleurs du mal ('Les flors del mal' [amb remissió interna dins la GEC]). El procés contra el llibre, per raons d'obscenitat, i la sentència condemnatòria, no feren sinó agreujar l'exasperació general en què vivia el poeta. Per contra, la mort, aquell mateix any, del general Aupick, i la consegüent reconciliació progressiva amb la seva mare, li donaren una mica de pau. El 1861 sortí la segona edició dels poemes, precedida de poc pel primer llibre de prosa, Les paradis artificiels (assaig sobre les drogues en tant que estimulants de la imaginació), i seguida per la publicació, en revistes o diaris, dels primers "poemes en prosa" que havien de compondre Le Spleen de Paris (llibre pòstum). L'obra de Baudelaire com a crític de pintura (detestava l'escultura, i no s'ocupà mai de les altres arts visuals) és de gran importància, i és la versió francesa més coherent de l'estètica romàntica, centrada en la teoria de la "imaginació", derivada de la filosofia alemanya i de Coleridge. No compta tant, altrament, la crítica literària, massa afectada per les preferències i aversions nervioses. La importància històrica de l'obra poètica de Baudelaire és extraordinària: com una plataforma giratòria que ha donat una orientació nova a tota la poesia occidental. Baudelaire és el darrer gran romàntic francès, i el més gran al costat d'Hugo, però és l'iniciador d'una nova sensibilitat, centrada en l'experiència de la vida urbana i en l'observació de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu que (expressant-ho en forma negativa) ha expulsat, des de fa un segle fins ara, la poesia de la "bellesa" en el sentit grecollatí. El sentit de la seva influència, però, s'ha anat dibuixant molt lentament: els nombrosos imitadors immediats només n'agafaven els temes externs (el "satanisme", la ficció de rigidesa formal, etc.). [Gabriel Ferrater]
***

Hi ha un possible text de Ferrater a les dues solapes de la traducció de Cartesian Linguistics, de Noam Chomsky, llibre de 1966, traduït per ell amb el títol La lingüística cartesisana: Un capítol de la història del pensament racionalista (Barcelona: Seix Barral, 1970, "Biblioteca Víctor Seix d'estudis de llengua i literatura", 136 pàg.):
Nascut el 1928, d'una família d'origen rus establerta de temps als Estats Units, Noam Chomsky va estudiar a la Universitat de Pennsylvania, sota la direcció de Zellig S. Harris, un dels més eminents representants de l'"estructuralisme" lingüístic nord-americà, dins de la tradició de Leonard Bloomfield. Però, en col·laboració estreta amb Harris al principi, Chomsky va advertir progressivament les limitacions d'aquella tradició metòdica restrictiva i, ajudat per noves tècniques matemàtiques (per exemple la teoria de les funcions recursives) de què no disposava l'estructuralisme d'avantguerra, el seu extens tractat sobre The Logical Basis of Linguistic Theory (1955), inèdit en forma de llibre però obtenible en microfilm, va canviar per als especialistes tot el panorama del plantejament i el desenvolupament de la ciència. Per a un públic més ampli, ha estat el llibre Syntactic Structures (1957) el que ha donat notícia que la gramàtica havia fet, per obra de Chomsky, una mena de gir de noranta graus. Les publicacions ulteriors han enriquit progressivament la seva teoria i, sobretot, han precisat l'abast del seu pensament, que no es limita a | la lingüística en el sentit més estrictament teòric, sinó que representa l'exigència d'una nova "psicologia cognoscitiva", no obligada per l'estretor metòdica behaviorista. I tal com el present llibre manifesta, Chomsky mateix ha anat descobrint i proclamant com (apart del seu nou i refinat aparell tècnic) l'esperit de la seva teoria és una continuació d'una tradició intel·lectualista molt antiga, que la lingüística històrica del segle XIX havia llençat desdenyosament a l'oblit, però que vista ara es revela sorprenentment fèrtil. Dels dos darrers llibres importants de Chomsky, Aspects of the Theory of Syntax (1965) rectifica i prolonga les idees de Syntactic Structures, i The Sound Pattern of English (1968), en col·laboració amb Morris Halle, exposa la fonologia de l'anglès dins del marc de la gramàtica "generativa-transformacional", ja lligada per sempre al nom de Chomsky. Aquest, professor al Massachusetts Institute of Technology, és des de fa uns quants anys un dels guiadors del moviment de rebel·lió universitària nord-americana contra la guerra del Vietnam i la ingerència dels Estats Units en els afers interns d'altres països.
Com a directors de la col·lecció "Biblioteca Víctor Seix d'estudis de llengua i literatura", hi figuren Gabriel Ferrater i Joan Ferraté. Costa d'imaginar que el text pugui ser d'algú altre que dels germans Ferraté(r) i, posats a atribuir-lo a un dels dos, la precisió amb què la solapa explica l'obra de Chomsky es correspon amb l'atenció entusiasta que sabem que hi va dedicar Gabriel Ferrater. L'exemplar que consulto, provinent de la Biblioteca Pública de Girona, consta, amb un segell de color blau, com a donatiu de J. M. Castellet.

Així mateix, hi ha una nota del traductor, complementària a la nota 75 de l'autor (pàg. 112-3), que val la pena reproduir:
El fet que l'autor vol destacar en aquesta nota, i en el passatge del text a què la nota es refereix, és que es comprova progressivament que l'estructura de superfície d'una frase es pot fer derivar només d'una estructura profunda els elements de la qual són al seu torn frases (o en tot cas elements "quasi-frasals", com els símbols "buits" de què parla la nota 73 [:exemple afegit pel mateix Ferrater entre claudàtors a la nota 73: "en català, una construcció com és ara són massa coses les que et dic que no saps, on l'element no saps és inviable en tant que frase perquè saber és un verb essencialment transitiu, i és clar que no saps massa coses no ve a tomb quant a la construcció de la frase donada"]): és en aquest sentit que la descripció sintàctica no exigeix "cap altre mecanisme recursiu". Aquest fetno és de cap manera obvi ni trivial, i el cert és que la gramàtica grega, per exemple, semblava partir d'una pressuposició molt distinta; que els elements "nuclears" d'una llengua són les "parts del discurs", o sigui un | sistema de signes o "mots" la significació dels quals és anterior a tota construcció de frases, i és base d'aquesta construcció. En termes escolàstics, la idea era que la significatio, la referència més o menys directa als objectes, és prèvia a la consignificatio, la possibilitat que té cada signe d'enllaçar-se amb d'altres signes a fi de formar una frase.
***

Continuen apareixent textos que li podem atribuir, com aquest sobre Ausiàs March, citat a Cabré_Ortín2019, inclòs a les pàg. 267-269 del llibre Historia de la literatura universal, d'Erwin Laaths, publicat el 1967 per Editorial Labor, traducció de Juan Godo Costa de Geschichte der Weltliteratur, que consta com a llibre revisat per Carlos Pujol i ampliat per Miquel Bauçà, Salvador Clotas, Antoni Comas, Gabriel Ferrater i Agustín del Saz. Les valoracions sobre March són ben bé seves (en alguns moments l'article recorda els que es van aplegar amb el títol Escritores en tres lenguas), si bé el devia acabar potser de redactar Antoni Comas o Salvador Clotas, com a responsables de l'ampliació sobre literatura catalana, que no era la tasca assignada a Ferrater: "el escritor Gabriel Ferrater ha realizado algunas ampliaciones notables en aquellos aspectos de la literatura extranjera que por razones de afinidad o de tradición son más importantes para el lector español que para el extranjero" (pàg. VIII). Sigui com sigui, val la pena llegir-lo i ens ajuda a entendre com Ferrater es va impregnar de la poesia de March:

Indudablemente la figura poética más destacada del XV catalán es Auziàs March, nacido en Gandía en 1397 y muerto en Valencia en 1459, miembro de una conocida familia de poetas y halconero mayor de Alfonso el Magnánimo. La gran originalida, la singularidad de Auziàs March, no sólo en la poesía catalana, sino incluso en toda la poesía de su siglo, consiste en su renuncia a la retórica; Auziàs asimila perfectamente la influencia de los trovadores y de los italianos, pero se resiste a utilizar bellamente los temas en busca de una perfección formal, en lo cual va mucho más allá que el propio Petrarca. Cree tener algo muy serio que decir, es un hombre imbuido de esco | lasticismo, atormentado por problemas morales, en constante lucha consigo mismo, desgarrado por inquietudes íntimas que se traducen en una violenta tensión expresiva, y no se presta al juego de la utilización cortesana; no retrocede ante lo prosaico, ante lo vulgar, lo poco armonioso, incluso lo feo; no se preocupa por pulir sus versos ni por darles una forma más atractiva, y angustiado por la duda de la salvación de su alma, abstraído en un doloroso análisis interior llevado hasta sus últimas consecuencias, no atiende a nada más, y califica de mentirosos, de hueros, a los poetas que, como los trovadores, desfiguran y destrozan las situaciones reales:

Leixant a part l'estil dels trobadors,
qui, per escalf, traspassen veritat...

dice en un momento determinado. Pero este desaliño formal se compensa sobradamente con el apasionamiento, la humanidad cálida y torturada que el poeta sabe dar a sus versos, que rebosan vigor y patetismo, un poco a la manera de los metafísicos ingleses (hay algo de metafísico y de barroco avant la lettre en este último medieval que parece enlazar con el siglo XVII por encima de la armoniosa y equilibrada lírica del XVI). Auziàs rompe pues con todos los modelos poéticos, disloca las frases, fuerza los conceptos, lucha --ésta es la palabra-- con las normas sintácticas, y en todo momento no vacila en sacrificar la armonía del verso a la exactitud de la idea que quiere expresar. Pero su grandeza se impone desde el primer momento al lector, fascinado ante el irresistible torbellino de imágenes y de ideas que el poeta vuelca sobre él. No abundan en la poesía medieval acentos tan impresionantes como los del Cant espiritual, de angustiada y ferviente religiosidad:

Puis que sens Tu algú a Tu no basta
dóna'm la mà o pels cabells me lleva;
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a Tu mateix me tira.
.........................................................
Perdona mi, si follament te parle;
de passió parteixen mes paraules.
Yo sent paor d'infern al qual faç via;
girar-la vull, e no hi disponc mos passos.

| Llega a pedir a Dios el aniquilamiento de si mismo ante el horror de la posibilidad de verse condenado eternamente por sus culpas:

Torna a no res, yo et suplic, lo meu ésser,
car més ne val que tostemps l'etern carcer, 
Yo crec a Tu, com vulguist dir Judes
que el fóra bo no fos nat al món home.

y se asiente en contradicción con todos, ajeno a la alegría de los demás, solitario en medio de la gente:

Yo son aquell qui'n lo temps de tempesta
quant les més gents festegen prop los fochs,
e pusch haver ab ells los propis jochs,
vaig sobre meu, descalç, ab una festa.

Así vemos a Auziàs March solo y en constante desazón, campo de batalla del amor carnal y del espiritual, obsesionado por la idea de la muerte y de la condenación eterna, expresando en versos sombríos e impresionantes todas las borrascas que agitan su vida interior:

Cor malastruch, enfastijat de viure,
amich de plor e desamich de riure...

Poeta del amor y de la muerte, la intensidad de su obra no ha sido aun superada por ningún otro lírico en lengua catalana, y al cabo de cinco siglos, su palabra, difícil y abrupta, reflejo de una recia personalidad, desborda para nosotros el marco de su época para elevarse a la categoría de una de las máximas producciones poéticas de todos los tiempos; para encontrar nombres dignos de parangonarse con él, hay que recurrir forzosamente al mejor Dante de la Comedia, al mejor Villon del Testament, y éste es sin duda el más grande de los elogios que pueden hacerse del gran poeta valenciano.
***

Els afegits a la traducció espanyola de la Historia de la literatura universal d'Erwin Laaths s'indiquen entre asteriscos. Hi he trobat els següents que entenc que corresponen a Gabriel Ferrater:
  • Capítol "Egipte i Àsia Interior", secció sobre l'antiga literatura hebrea, pàg. 26, paràgraf sobre el "Càntic dels càntics".
  • Capítol "Els inicis del cristianisme", secció sobre el Nou Testament, pàg. 105-6, principi del paràgraf sobre l'Apocalipsi.
  • Capítol "L'Islam", secció sobre la literatura àrab a Espanya, potser sencera (no sé veure el signe que indica el final de l'addició, que potser en aquest cas no és de Ferrater), pàg. 142-4
  • Capítol "Àsia Oriental i Meridional":
    • secció sobre la literatura índia: darrer paràgraf, pàg. 166, a propòsit de la seva influència contemporània en la literatura occidental;
    • secció sobre la literatura xinesa: dos llargs paràgrafs, pàg. 177-8, a propòsit de la influència de la literatura occidental a la Xina des de principi del segle XIX;
    • secció sobre la literatura japonesa: llarg paràgraf final, pàg. 182-185 (amb unes quantes làmines), a propòsit de la inflència occidental.
  • Capítol "Les literatures d'Occident", secció sobre les literatures populars germàniques: dos paràgrafs, el primer molt llarg, sobre els orígens de la "Cançó de Rotllan", pàg. 191-3; una precisió al començament del paràgraf sobre els joglars a Espanya, pàg. 194, i un darrer paràgraf, pàg. 196, per apuntar que hi ha també una nombrosa èpica en castellà.
  • Capítol "Renaixement, humanisme i reforma":
    • secció titulada "De Ariosto al Martino": un llarg paràgraf sobre Maquiavel, amb una referència a Guicciardini, pàg. 286-8;
    • secció sobre la Reforma i el Renaixement a Alemanya i França: esmenta Maurice Scève i Louise Labé, iniciadors de la lírica francesa del segle XVI, insuperats fins al Romanticisme, pàg. 301, i el text no indica on acaba l'afegit --l'apartat s'allarga fins a la pàg. 305 amb Ronsard, Montaigne i Böhme;
    • secció sobre Shakespeare i els seus coetanis, un paràgraf, pàg. 307, al final de les pàgines dedicades a Shakespeare, i un llarg paràgraf, pàg. 311-2, en relació amb el teatre elisabetià; un afegit al paràgraf sobre Marlowe (pàg. 312), ponderant la importància, el to i el vers del Tamburlaine; un llarg afegit al paràgraf sobre el Shakespare madur, pàg. 318-9, i en concret la primera part d'Enric IV; un afegit extens, ja que comença a la pàg. 320 i acaba a la pàg. 327, sobre els sonets i sobre les seves vuit obres supremes: Hamlet, Troylus and Cressida, Othello, Measure for Measure, Macbeth, King Lear, Coriolannus, Antony and Cleopatra, "más el relativo fracaso de All's Well That Ends Well y el inacabado Timon of Athens. En estas obras se encierra el prodigio que es Shakespeare." (pàg. 322). Aquest llarg fragment, sensacional, manté del començament al final la intensitat analítica de la crítica ferrateriana, i l'he copiat, per la seva importància, en un apunt a part titulat "Shakespeare i Ferrater".
  • Capítol "El barroc als països germànics", secció sobre el barroc anglès, pàg. 405, amb un incís en el paràgraf sobre Milton per esmentar John Donne.
  • Capítol "El classicisme francès":
    • secció sobre els poetes francesos en el XVII, pàg. 412-3, amb un llarg afegit sobre Malherbe, que continua amb una repassada dels oblidats poetes francesos d'entre el 1585 i el 1660;
    • secció sobre Corneille, Molière i Racine: inici del primer paràgraf, pàg. 418, i una digressió sobre la decisió del romanticisme de considerar Shakespeare un arquetip de la naturalitat, amb una llarga citació de Lytton Strachey, pàg. 419-420;
    • secció sobre altres escriptors del segle XVII, pàg. 432-435, que s'ocupa de Pascal i Bossuet, de La Fontaine i Boileau.
  • Capítol "El segle XVIII a Anglaterra", secció introductória, amb un paràgraf afegit sobre Robert Burns, pàg. 439.
  • Capítol "El segle XVIII a França, Itàlia i Espanya", secció sobre el racionalisme de la literatura francesa: quatre paràgrafs finals, pàg. 459-461, que destaquen la importància de Rousseau.
  • Capítol "Literatura d'avui", pàg. 767-777: "[...] lo más cómodo y lo más seguro sería parar el reloj de la crítica en una epoca que permitiese un mínimo de perspectiva histórica, pero ello dejaría incompleta, truncada, nuestra visión de la historia de la Literatura. Los escritores rigurosamente contemporáneos forman también parte de la tradición, son sus últimos eslabones, que se explican por otros que les precedieron y a su vez completan el sentido de éstos. Hablar de un Michel Butor, de un Osborne, de un Pavese, de una Carson McCullers, encierra muchos riesgos, pero es imprescindible para dar una noción unitaria y coherente de lo que ha sido y es la actividad creadora del hombre en el campo de la literatura." (pàg. 767).
***

Dins la Historia de la literatura universal d'Erwin Laaths, considero que els afegits de Gabriel Ferrater que ens poden resultar més rellevants són els que s'ocupen de Maquiavel i Rousseau (pàg. 286-288 i 459-460), per l'extensió, per la singularitat com a literats dels autors i perquè no en parla gairebé enlloc més --a diferència dels afegits sobre Donne, La Fontaine i Malherbe, de qui va escriure tres articles excel·lents, inclosos a Escritores en tres lenguas.

Tal como la realidad política e histórica se presentaba ante su mirada, creyó que el logro de la unidad italiana, de un estado fuerte que librara de las depredaciones españolas y francesas al país más civilizado de la Europa de entonces, era la tarea más urgente y esencial. Aunque Maquiavelo insistiera ferozmente en que el estado debía apoyarse en una ancha base popular, y por ello propugnara --en la parte más copiosa y menos interesante de su obra-- la sustitución de los ejércitos mercenarios por milicias reclutadas en la propia nación, por otra parte su imaginación de hombre renacentista, fascinado por el individuo, no supo imaginar que la puesta en marcha del proceso de formación del nuevo estado nacional podría deberse más que a un héroe singular, o sea, a un tirano de los que entonces gobernaban la mayoría de ciudades italianas, y que, por asi decirlo, habían creado la forma del estado moderno sin su materia: habían alcanzado un grado extremo de organización y de concentración del poder --superior, sin duda, al que poseían Francia y España--, pero este poder se ejercía sobre grupos humanos reducidos, "demasiado humanos" todavía, y por eso no susceptibles de convertirse en grandes potencias mundiales. La ilusión de Maquiavelo era hacer de Italia una gran potencia; y esta ilusión le convirtió en un iluso, en el sentido peyorativo de la palabra: no sólo en el orden práctico --la Italia desmoralizada y destrozada, al convertirse en campo de batalla de franceses y españoles, que desplegaban de norte a sur de la Península, su guerra en acordeón, tras la calata de Carlos VIII en 1494, no podía de ningún modo organizarse rápidamente en forma de nación moderna unitaria--. sino también en un orden más profundo humano o moral. Sin escandalizarse estúpidamente ante el "maquiavelismo" que | más tarde habían de inventar, para refutarlo cómodamente, polemistas hipócritas, supo señalar con agudeza este aspecto moral  F r a n c e s c o   G u c c i a r d i n i  (1483-1540), autor de una excelente Storia d'Italia que utiliza con naturalidad y sin excitación fanática la concepción de Italia como una nación unitaria, y, sobre todo, de una admirable colección de máximas (los Ricordi politici e civili) que recogen su experiencia de diplomático desengañado, cuya vida transcurrió al servicio de la potencia más hostil a los ideales de Maquiavelo y el propio Gucciardini: el Papado. Lo que Gucciardini, a diferencia de su amigo Maquiavelo, no perdió nunca de vista fue el hecho de que para convertirse en gran potencia al estilo de Francia o España, Italia habría tenido que simplificarse socialmente y embastecerse humanamente, o sea, perder su alta cualidad de civilización, que era lo único que justificaba su orgullo patriótico y su reivindicación de preeminencia entre las naciones. Sin embargo, no hemos de creer que Maquiavelo, por mucho que sus pasiones políticos lo llevaran a desdeñar las realidades humanas inmediatas, careciera de sensibilidad humana y moral. La verdad es todo lo contrario. En sus páginas políticas no directamente propagandísticas, Maquiavelo descubre un agudísimo sentido de la movilidad de las instituciones y los designios humanos, y una cordial simpatía ante las posibilidades de invención y de liberación derivadas de esta movilidad. De ahí el escándalo que produjo. no precisamente en sus contemporáneos italianos, sino entre los hombres de los dos o tres siglos siguientes, de la rígida Europa del Barroco. Maquiavelo no es, sin duda, el primer hombre que describió la política como un juego de acciones humanas enteramente secularizadas; pero sí es el primero que dio a su descripción una vivacidad y una riqueza de elementos suficiente para convertirla en un mito, en una figura imaginativa nueva, paradigma de una interpretación de las realidades políticas enteramente desprendida de los esquemas medievales. Instrumento decisivo para trazar este mito fue su maravillosa prosa, sensible y nerviosa, libre de la aspiración al "gran estilo" periódico ciceroniano que había de ahogar la prosa italiana del siglo XVI y la española del XVII, y libre también de la abstracta severidad de la prosa clásica francesa: una prosa cuyo gran continuador había de ser Stendhal. La sensibilidad de la mente y del estilo de Maquiavelo para toda manifestación humana y todo intreccio de pasiones y de intenciones se expresa, además de sus obras polí|ticas, en su obra La mandrágora, que es, sin duda, la única obra realista de valor duradero del teatro italiano renacentista: obra que presenta una realidad muy agria, hecha de egoismo y de tontería --los tontos, antes que los malvados, fueron los grandes blancos del odio de Maquiavelo--, pero que sabe sonreír sin acritud ante tal espectáculo.
Sin embargo, la Francia del siglo XVIII no estuvo representada tan sólo por estos ideales racionalistas que encarnaban los hombres de la Enciclopedia; del seno de este mismo grupo surgió otro intelectual --un joven que había redactado artículos de música para la Enciclopedia-- que subvirtió aún más profundamente el orden de los valores establecidos, convirtiéndose en el avanzado de una serie de actitudes que en el siglo XIX tendrían plena vigencia, Jean-Jacques Rousseau (1712- 11778), nacido en Ginebra y descendiente de una familia de protestantes franceses emigrados, tras una vida de vagabundeo y aventura, empezó a darse a conocer hacia mediados de siglo con su Discurso sobre las ciencias y las artes y el Discurso sobre la desigualdad, que causaron gran sensación; acababa de nacer a la vida intelectual uno de los mayores individualistas modernos, acosado por una serie de obsesiones entre las cuales el desmesurado amor a la vida de la naturaleza y el prurito orgullosamente ostentoso de sinceridad, iban a adquirir en seguida una gran preeminencia. La Nueva Eloísa, publicada en 1761, el Contrato social, de 1762, y el Emilio o la Educación, de 1762 (obra esta última que le obligó a marchar al destierro) muestran ya las líneas fundamentales de su pensamiento, que se completan con las Confesiones --autobiografía que no apareció hasta la muerte de su autor-- y los Sueños de un paseante solitario, soliloquios de un hombre que se aparta de la compañía de sus semejantes.
La influencia de la obra de Rousseau es incalculable, y no es exagerado afirmar que con él empieza una nueva sensibilidad que va a contribuir de una manera decisiva a la formación del Romanticismo. Al racionalismo ateo de Voltaire, opone un sentimentalismo deista que terminará imponiéndose abiertamente y teniendo repercusiones de capital importancia en la historia de la literatura. Volvemos a encontrar una valoración positiva del sentimiento y de la emoción (las típicas efusiones lacrimosas que caracterizarán durante una serie de décadas a toda la literatura universal) y en la Nueva Eloísa, novela epistolar en la que hay una visi|ble influencia de Richardson, tenemos el modelo del relato sentimental; por otra parte sus libros autobiográficos inauguran la literatura personal, el afán de expresión del yo, o mejor dicho, su ostentación, esta necesidad de desnudarse espiritualmente ante el lector y mostrarle con absoluta sinceridad hasta los últimos recovecos de la propia alma. Y todo ello va unido a un género de expresión literaria absolutamente revolucionario en su tiempo: Rousseau es un escritor elocuente, lírico, que emplea un estilo lleno de musicalidad, que busca el efecto artístico, que persigue la pincelada viva, sugeridora... cuando sus contemporáneos sólo conciben un estilo seco y ajustado que se niega la menor efusividad. En cuanto a su proyección en el plano social y pedagógico, es forzoso citar aquí las frases con que define Lanson la actitud del escritor:
La Naturaleza había hecho al hombre bueno, y la socidad lo hizo malo; la Naturaleza lo había hecho libre y la sociedad lo hizo esclavo; la Naturaleza lo había hecho feliz y la sociedad lo hizo miserable. Tres proposiciones ligadas que son expresiones distintas de una misma verdad: la Naturaleza es el bien y la sociedad es el mal. En ella se funda todo su sistema.
Así, partiendo de la idea de que el hombre es bueno por naturaleza y de que es la sociedad la que le ha corrompido, propugna un sentido de educación meramente natural: hay que convertir al niño en un salvaje que viva en medio de la naturaleza, alejado de la sociedad, sin conocer ningún libro: Emilio, de este modo, conocerá por sí mismo a Dios y será bueno y feliz, sin adquirir ninguno de los vicios del hombre civilizado.
En fi, demà aniré a fer un tomb per la platja i tornaré la Historia de la literatura universal d'Erwin Laaths a la biblioteca de Torredembarra.


--
Apunt revisat l'11 de març de 2020


0 comentaris:

Publica un comentari

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites