dissabte, 14 de gener del 2012

Martínez-Gil2010

¬¬¬¬¬

Martínez-Gil, Víctor. "Espriu, Pere Quart i Gabriel Ferrater: tres poetes del Realisme històric" [PDF]. Ponència llegida el 10 de maig de 2010 al Seminari d'Estudis Catalans, dirigit per Mònica Güell, L'any 1960 en poesia, a la Universitat París-Sorbona, 9 pàg.

Ponència que trobo fluixa i prescindible en primera lectura, magra però acadèmicament correcta en segona lectura. Víctor Martínez-Gil hi comença parafrasejant una conferència de Joaquim Molas de final de 2005, que havia quedat inèdita per voluntat expressa de l'autor. Representa que alguns estudiants indocumentats de la Universitat de Barcelona consideraven, a finals dels anys 50, que la literatura catalana era carca, en contrast amb la bona literatura castellana representada per Antonio Machado, Miguel Hernández i Blas de Otero. Molas i Joaquim Horta haurien sucumbit a aquestes puerilitats oposant-hi respectivament Pere Quart, Salvat-Papasseit i La pell de brau de Salvador Espriu. La resistència cultural catalana ja no venia. Era postsimbolista, culturalista, no produïa poesia social. Calia realisme, per ser actuals, etc. L'any 1960 van aparèixer La pell de brau, Vacances pagades i Da nuces pueris.

Martínez-Gil es pregunta si Salvador Espriu, Pere Quart i Gabriel Ferrater són autors de poesia social. Esmenta l'enquesta sobre poesia social que va fer Serra d'Or l'any 1962 i la resposta "més aviat fastiguejada i displicent" (pàg. 3) de Gabriel Ferrater --jo la trobo ben esmolada i irònica, tornada a llegir a Papers, cartes, paraules, pàg. 495: hi va qüestionar la qualitat de la poesia social del moment (que, "pel que em sembla veure, els qui en parlen entenen poesia política d'esquerra"), i només va trobar en el segle "dos poetes polítics de gran estil: W. B. Yeats, que era un home de dreta, i Bertolt Brecht, que en els seus bons moments parlava com un pillet antisocial, innocent de tota distinció en dretes i esquerres." De la poesia catalana, només en destacava uns pocs poemes polítics de Foix, Carner i la novena elegia de Bierville, una tria destinada a sulfurar més d'un promotor de la poesia social.

Martínez-Gil recorda aquella frase, "Detesto les cases on fa fred i les ideologies", del text que tancava Da nuces pueris, i el paper secundari de la dimensió social i política a "In memoriam" per parlar d'un "realisme objectivista i d'arrel moral [...], lluny de la idea d'una poesia social al servei de la transformació social." (pàg. 6). Més avall, seguint el criteri de Castellet i Molas, antòlegs de Poesia catalana del segle XX (1963), acaba etiquetant Ferrater com a poeta del realisme històric--ara: no sé de què serveix l'etiqueta, ni li veig la punta a la ponència, si no és per fer el panegíric de la perspicàcia de Joaquim Molas, un lector, el pobre, que diu que va arribar a afirmar que Ferrater era un poeta que no acabava res, que tenia fins i tot un "Poema inacabat"!

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites