divendres, 22 de maig de 2009

[075] Esparver

¬¬¬¬¬

Tothom ha llegit aquest poema i l'ha entès en els seus termes generals. Avui, un dia ventós de desembre de l'any 2019, tinc la sensació d'haver-ne comprès l'estructura, i que aquesta --que és clara-- guia tota la lectura i posa al descobert com està de ben travat el poema i com és d'irònic.

Són cinc quartets amb dos tercets finals, amb unes molt notables coincidències entre les estrofes primera i quarta. Aquesta és la clau de la meva lectura: una mateixa pregunta, que enceta el poema i s'allarga quatre versos, tota la primera estrofa, apareix reformulada a la quarta estrofa, amb matisos diferents. La primera i la tercera estrofa, que tenen verbs en present, combinats amb l'imperfet inicial ("sabia") i l'imperfet dels verbs de la segona estrofa, serveixen per tractar d'explicar aquests fets immediats, aquesta vivència present: "Aquesta nit [...] sé el disbarat" són les darreres paraules de la tercera estrofa, amb el verb saber en present, sé, oposat al Sabia del vers següent. I aleshores és com si el poeta, en aquesta tercera estrofa, prenent consciència del que acaba de passar, comencés de nou l'evocació immediata dels fets que havia començat a narrar a la primera i segona estrofes. Com si tornés a encetar el poema, repeteix a la quarta estrofa en certa manera la pregunta de la primera estrofa. Els versos que resten del poema --és una casualitat?-- són dos quartets i dos tercets, és a dir, un sonet --una forma ben coneguda, i gastada, que el joc del doble començament salva amb el seu contrast irònic: el narrador ha estat caçat, com podia saber-ho?, amb l'engany del cos d'una altra noia, una situació trivial i quasi ximpleta, que ha aparegut centenars de vegades als sonets de centenars de poemes. Cap poema de la secció 4 de Les dones i els dies alterna, per cert, dues formes estròfiques diferents (a part de "Cadaqués", que té estrofes de 4-4-5-3 versos), de manera que el joc pot anar perfectament en aquesta direcció.

Seguint aquest esquema, de poema reprès, recomençat a la quarta estrofa, la relectura ens mostra vuit detalls, amb l'estructura travada que és habitual en els poemes de Ferrater i un to absolutament irònic:
  • [1] En el primer intent de narració, el segon quartet (versos 5-8), organitzat significativament en esticomítia, dona quatre frases en què sembla que el narrador fugi d'estudi, com justificant-se: "Un mal estiu s'emmagranava espès", diu per exemple el vers 5 --amb un estiu així, que imaginem tan xafogós, podia passar qualsevol cosa! Les nits d'estiu del vers 8 culminaran en "aquesta nit" del vers 10.
  • [2] El moviment d'exculpació culmina en el vers 9: "Quin disbarat tant d'estiu i tan lluny!". Què podia fer jo, amb aquesta calor i lluny de la noia que estimo? Com em vaig equivocar separant-me de tu aquests dies! Els versos 10-12, escrits ja en el temps present que predomina al poema, anuncien el disbarat, preparat per les justificacions delirants del segon quartet. A mi, "Aquesta nit, que un dring ha esmicolat / vidres del cel, i m'esgarrinxa fresc / el blau urpat que riu" em fa pensar en els dos versos inicials de "La confidència" ("Tots els llums de la nit són dins dels trossos / de gel, que ens repartim i no bevem."). Podem suposar que descriuen el narrador, sol en un bar, bevent? Les imatges casen amb les de la cinquena estrofa: la noia esparver volta pels bars de les platges i es troben i s'acaben rebolcant, ella "molla de gin".
  • [3] Irònicament, la reformulació, en la quarta estrofa, de la pregunta de la primera estrofa eximeix el narrador de tota responsabilitat, si més no en el moment present. És la noia esparver, que és del tot furtiu, que l'enganya, manllevant el cos de la noia que tenia lluny! L'adjectiu furtiu, que havia donat títol al poema, connota tant l'atac imprevist com el trencament de les normes (la caça furtiva, en terreny vedat).
  • [4] Algunes imatges de la primera estrofa que no s'han repetit en la reformulació de la pregunta a la quarta estrofa, és a dir, en la primera caracterització de l'esparver dels versos 2-4, reapareixen en l'estrofa següent, la cinquena. "Va temptant cel fins a trobar un clivell", vers 2, i "l'ala xopa de sal", vers 4, es sintetitzen al vers 17: "Roent de sal, volta cales, de nit", vers 17.
    • És curiós que la descripció que dona el poema de l'ocell, prop del mar i les cales i buscant clivells a les roques, correspon més aviat als hàbits del xoriguer, un ocell rapinyaire que sovint es confon amb l'esparver.
  • [5] El moment descrit a la tercera estrofa és en tot cas el detonant de la presència de la noia esparver, i de la sensació de disbarat: hi ha detalls, com aquell "m'esgarrinxa fresc / el blau urpat" (versos 11-12), referits al narrador, i un "burxat" (vers 18) referit al ventre de la noia, que abonen la connexió, i és suggestiu sobretot el "Trepitja fort quan és molla de gin." (vers 20).
    • La noia esparver també té consistència com a personatge gràcies als versos 18-20, en què són també evidents les al·lusions sexuals: "Els farallons estellats li han burxat / el ventre clar, quan neda dins el fosc, / Trepitja fort quan és molla de gin.". És una noia de cabells curts que no puc deixar d'imaginar com la protagonista de La collectionneuse, d'Eric Rohmer, estrenada el 1967, l'any següent de la publicació de Teoria dels cossos.
    • En una lectura del poema minuciosa, i valuosa en moltíssims detalls, Joan Alegret ha defensat, amb una bel·ligerància entusiasta, que es tracta d'una relació homosexual. Em sembla una lectura forçada.
  • [6] La sensació del disbarat que el narrador comet (versos 9 i 12) es dissipa immediatament, a l'estrofa següent, amb una pregunta que és una exculpació, i amb l'evocació de la rebolcada, més i més sensual a cada estrofa.
  • [7] La rebolcada amb la noia esparver ("i ens rebolquem com algues en cabdell", vers 23) és viva i intensa, escrita tota en present --temps verbal reforçat hàbilment des de l'al·lucinat vers 16: "que torna amb mi la noia que tinc lluny". No es tracta pas d'un record, sinó d'una evocació immediata dels fets, amb el jo poètic encara "enganyat" per la noia esparver --aquesta posició singular del narrador és una de les qualitats brillants d'aquest poema.
  • [8] La paraula "lluny" que tanca el poema té la seva correspondència amb el "lluny" que tancava la segona formulació de la pregunta. Dos sentits oposats que impregnen tot el poema, amb una ironia esclatant, a la qual convé que la situació sigui narrada en un present immediat i no pas un record.
***

Em criden l'atenció les coincidències d'"Esparver" --que marcaré amb negreta-- amb el pròleg que Gabriel Ferrater va escriure a l'edició de Nabí, de Josep Carner, i amb el mateix cant VI del poema, el del diàleg de Jonàs amb la sacerdotessa de l'Alba. Hi ha sobretot una coincidència de fons en la reflexió que exposa i la situació del jo narrador a "Esparver", buscant immediatament subterfugis per justificar-se i fer el viu. Copio unes línies del començament del pròleg, afegint als quatre versos que Ferrater hi cita del cant VI, paraules de la sacerdotessa, els versos precedents, en veu de Jonàs (entre claudàtors):

La fibra central de l'obra de Carner, el motiu a què torna sempre, podríem dir que és la consciència de la inadequació de les racionalitzacions que l'home es basteix a partir de les dades immediates de la seva experiència.

[JONÀS

És saviesa
de viure com tu fas?
La terra passa afany, el cel trontolla.
Qui gosaria dir: "Ja no et mouràs!"
(...)

DONA]

Tot és follia,
córrer i estar, vetllar i dormir;
tot és engany de vides condemnades:
donar-se i escometre i resistir.

Tot és insensatesa. No pas que tot acte estigui abocat a conseqüències de catàstrofe o de decepció: Carner és un dels pocs poetes moderns de cap manera inclinats a negar l'existència de la felicitat. Però, segons la dita cèlebre, quan aquesta sobrevé "ens agafa sempre fent cara d'enzes". Tot és insensatesa perquè tot, els actes i els mots, és una expressió molt defectuosa dels seus motius. Uns quants batecs del cor, una lleu ondulació a les aigües fosques i profundes de l'instint o, més inconcretament encara, de l'esma (un dels mots freqüents a la poesia de Carner), i ja tenim que el fatu animaló humà fa el viu, s'acuita a saber ja allò que li passa a dintre, i engega a córrer per fer el salt cap a la ximpleria.

 (pròleg inclòs a Sobre literatura, pàg. 11-12, procedent de l'edició de Nabí dins la col·lecció "Els llibres de l'Escorpí", pàg. 5-6)

 ***

Salvador Oliva, en un curs d'estiu a la Universitat de Girona, El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica (juliol de 2018), va comentar la segona estrofa (9:49 -- 11:07), que estic d'acord que significa alguna cosa de l'estil de "Passaran coses molt estranyes aquest estiu". Va destacar la meravella de les metàfores, que han de ser noves, hi ha una dicció nova en Ferrater (dicció en el sentit anglès, d'ordenació de les paraules). Abans, el 2015, havia publicat Poesia i veritat, que inclou 17 comentaris de poemes, entre els quals hi ha "Esparver": la seva interpretació, que el poema narra una relació homosexual, prové d'una conversa amb Joan Alegret (hi afegeix, m'imagino que pensant en Skelton i forçant el sentit del seu poema, el detall que hawk en l'slang actual fa referència a un xicot gai que busca una relació sexual). Oliva analitza el poema mètricament: "És l'únic poema que conec fet amb versos decasíl·labs a minore [amb accent principal a la quarta síl·laba] i masculins." (pàg. 66). Són 26 versos i 53 còlons masculins, detall que li casa amb la interpretació que els protagonistes del poema siguin un home i un noi jove. Hi destaca també la gran presència de monosíl·labs i que hi hagi al·literacions, rimes internes.

***

Julià2004B, pàg. 81-89, dins del capítol en què es dedica a despalimpsestar, ens diu que darrere hi ha Skelton, The Garland of Laurell, i interpreta un dels seus poemes com la narració d'una relació heterosexual en què l’esparver és el correlat objectiu d’una noia –contra el que recordo que defensava Salvador Oliva, que hi veia una possible relació homosexual. El capítol dedicat a Skelton a Escritores en tres lenguas corrobora de fet la intuïció de Julià amb la citació i traducció d'un dels poemes que canten les bondats de les noies, el que es titula "To Mistress Margaret Husssey", precisament el que es tanca amb "hawke of the towre" ("hawk of the tower", "falcó de la torre"). La referència a Skelton dins "Esparver" sembla un argument addicional fort per desmentir la lectura d'aquest poema que va proposar Joan Alegret

Julià esmenta la repetició amb el “trepitjar fort” de “Societas pandari”, i hi detecta també una probable al·lusió al capítol 29 de Lolita, de Nabokov.

***

Pere Ballart l'ha destacat, en un assaig inclòs a El riure de la màscara, com a exemple d'analogia diàfana en personificar "en la figura d'aquest rapinyaire (ben bé a la manera de Skelton) la noia amb qui té un afer i amb qui està traint la seva" (pàg. 114). Ha tornat a aquesta idea cap al final del seu article del monogràfic sobre Gabriel Ferrater de la revista Veus baixes. 

***

La noia esparver és una noia que riu. Roser Casamayor, en un article sobre el riure a Les dones i els dies, ha observat amb agudesa que les dones riuen molt als poemes de Gabriel Ferrater, perquè viuen el moment, senten la joia de l'acció per l'acció, el riure les dota d'una complexitat moral independent. 

***

L'edició crítica de Les dones i els dies de Jordi Cornudella ens indica que el poema s'havia titulat "Furtiu", d'acord amb el testimoni del Fons Helena Valentí. Feia parella amb "Estiu", un dels poemes descartats de Teoria dels cossos que Cornudella ha rescatat de l'exemplar enviat a censura. En els originals del Fons, Cornudella hi veu imitació de Foix, pel recurs a la majúscula inicial a cada vers, que Ferrater no va mantenir a l'edició del llibre.

***

Descartat "Estiu", el poema es va acarar finalment amb "Fe", amb el paral·lelisme de l'embriaguesa dels amants, abraçats a "Esparver" (magnific vers 4 per la coherència imaginativa: "als braços meus, l'ala xopa de sal"), i abraçats mentre dormen, en el son, el somni, a "Fe". També hi ha el motiu més profund de la continuïtat de la relació, en l'absència, en el son.

***

Casas2019 s'ha mostrat reticent a seguir el joc proposat pel poema: "queda clar que el poeta no descriu pas una situació que el lector pugui interpretar segons un codi realista i referencial", etc. (pàg. 186) i acaba no admetent el joc de la identitat de la noia esparver (pàg. 187).

***

L'ha musicat Joan Artigas Arpal. El va cantar al Casal Torreblanaca, de Sant Cugat del Vallès, el 29 d'abril de 2016.

Un fotograma de La collectionneuse, d'Eric Rohmer
--
Apunt revisat el 21 de novembre de 2021

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Em sembla molt interessant aquest comentari: http://veusbaixes.cat/veus_baixes/1_files/Veus_baixes1_6%20Alegret.pdf

Unknown ha dit...

N'Oliva, com sant Pere, em va negar tres cops la interpretació homoeròtica, en unes jornades organitzades amb motiu de l'exposició «Gabriel Ferrater,pintura, poesia, lingüística» (https://apps.caib.es/revpubfront/pub?p=833). Com diu, l'anònim, any després vendria la lectura de Joan Alegret a Veus baixes.
jm

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites