divendres, 22 de maig de 2009

[075] Esparver

¬¬¬¬¬

Tothom ha llegit aquest poema i l'ha entès en els seus termes generals. Avui, un dia ventós de desembre de l'any 2019, tinc la sensació d'haver-ne comprès l'estructura, i que aquesta --que és clara-- guia tota la lectura i posa al descobert com està de ben travat el poema i com és d'irònic.

Són cinc quartets amb dos tercets finals, amb unes molt notables coincidències entre les estrofes primera i quarta. Aquesta és la clau: una mateixa pregunta, que s'allarga quatre versos, formulada amb matisos diferents. De fet, la tercera estrofa, que és escrita des del present, després que s'hagi evocat una escena del passat a la primera i segona estrofes, serveix per reflexionar sobre aquell record: "Aquesta nit [...] sé el disbarat" són les darreres paraules d'aquesta tercera estrofa. I aleshores és com si el poeta, havent pres consciència dels fets, comencés de nou l'evocació dels fets que havia començat a narrar a la primera i segona estrofes. Com si tornés a encetar el poema, repeteix en certa manera la pregunta de la primera estrofa. Els versos que queden --casualitat-- són dos quartets i dos tercets, és a dir, un sonet --una forma ben coneguda, que fa evident el joc. Cap poema de la secció 4 alterna dues formes estròfiques diferents (a part de "Cadaqués", que té estrofes de 4-4-5-3 versos).

Seguint aquest esquema, de poema reprès, recomençat a la quarta estrofa, la relectura ens mostra vuit detalls, amb l'estructura travada que és habitual en els poemes de Ferrater i un to absolutament irònic:

  • [1] En la primera evocació, el segon quartet (versos 5-8), organitzat significativament en esticomítia, dona quatre frases en què sembla que el narrador fugi d'estudi, com justificant-se: "Un mal estiu s'emmagranava espès", diu per exemple el vers 5 --amb un estiu així, que imaginem tan xafogós, podia passar qualsevol cosa! Aquest moviment d'exculpació culmina en el vers 9: "Quin disbarat tant d'estiu i tan lluny!". Aleshores arriba el present, versos 10-12, i la visió del disbarat sense les evasives del segon quartet, la narració del que realment va passar.
  • [2] Irònicament, la reformulació, en la quarta estrofa, de la pregunta de la primera estrofa eximirà el narrador de tota responsabilitat. És la noia esparver, que era del tot furtiu, que el va enganyar, manllevant el cos de la noia que tenia lluny!
  • [3] El record de la rebolcada amb la noia esparver ("i ens rebolquem com algues en cabdell", vers 23) és viu i intens, escrit tot en present --temps verbal propiciat hàbilment des de l'al·lucinat vers 16: "que torna amb mi la noia que tinc lluny".
  • [4] Les imatges de la primera estrofa que no s'han repetit en la reformulació de la pregunta a la quarta estrofa apareixen ara en l'estrofa següent, la cinquena, presentades des del punt de vista del narrador. Brillant!
  • [5] Què signifiquen, aleshores, els versos 10-12? A mi, "Aquesta nit, que un dring ha esmicolat / vidres del cel, i m'esgarrinxa fresc / el blau urpat que riu" em fa pensar en els dos versos inicials de "La confidència" ("Tots els llums de la nit són dins dels trossos / de gel, que ens repartim i no bevem."). Podem suposar que descriuen el narrador, al cap d'un temps, mentre en un bar beu potser una ginebra amb gel? Potser sí. 
  • [6] El moment descrit a la tercera estrofa és en tot cas el detonant del record de la noia esparver, i de la sensació de disbarat: hi ha detalls, com aquell "esgarrinxat" referit al narrador i un "burxat" (vers 18) referit al ventre de la noia, que abonen la connexió, i és suggestiu sobretot el "Trepitja fort quan és molla de gin." (vers 20). Tot plegat, al narrador li torna un record ben viu i concret, jo suposo que des de l'embriaguesa.
  • [7] La sensació del disbarat comès pel narrador (vers 12) es dissipa immediatament, a l'estrofa següent, amb una pregunta que és una exculpació, i amb l'evocació de la rebolcada, més i més sensual a cada estrofa.
  • [8] La paraula "lluny" que tanca el poema té la seva correspondència amb el "lluny" que tancava la segona formulació de la pregunta. Dos sentits oposats, amb ironia òbvia, que impregna tot el poema.
***

Salvador Oliva, en un curs d'estiu a la Universitat de Girona, El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica (juliol de 2018), va comentar la segona estrofa (9:49 -- 11:07), que estic d'acord que significa alguna cosa de l'estil de "Passaran coses molt estranyes aquest estiu". Va destacar la meravella de les metàfores, que han de ser noves, hi ha una dicció nova en Ferrater (dicció en el sentit anglès, d'ordenació de les paraules).

***

L'edició crítica de Les dones i els dies de Jordi Cornudella ens indica que el poema s'havia titulat "Furtiu", d'acord amb el testimoni del Fons Helena Valentí. Feia parella amb "Estiu", un dels poemes descartats de Teoria dels cossos que Cornudella ha rescatat de l'exemplar enviat a censura. En els originals del Fons, Cornudella hi veu imitació de Foix, pel recurs a la majúscula inicial a cada vers, que Ferrater no va mantenir a l'edició del llibre.

***

Descartat "Estiu", el poema es va acarar finalment amb "Fe", amb el paral·lelisme de l'embriaguesa dels amants, abraçats a "Esparver" (magnific vers 4 per la coherència imaginativa: "als braços meus, l'ala xopa de sal"), i abraçats mentre dormen, en el son, el somni, a "Fe".

***

Casas2019 s'ha mostrat reticent a seguir el joc proposat pel poema: "queda clar que el poeta no descriu pas una situació que el lector pugui interpretar segons un codi realista i referencial", etc. (pàg. 186) i acaba no admetent el joc de la identitat de la noia esparver (pàg. 187).

***

Julià2004B, pàg. 81-89, dins del capítol en què es dedica a despalimpsestar, ens diu que darrere hi ha Skelton, The Garland of Laurell, i interpreta un dels seus poemes com la narració d'una relació heterosexual en què l’esparver és el correlat objectiu d’una noia –contra el que recordo que defensava Salvador Oliva, que hi veia una possible relació homosexual. El capítol dedicat a Skelton a Escritores en tres lenguas corrobora de fet la intuïció de Julià amb la citació i traducció d'un dels poemes que canten les bondats de les noies, el que es titula "To Mistress Margaret Husssey", precisament el que es tanca amb "hawke of the towre" ("hawk of the tower", "falcó de la torre"). Julià esmenta la repetició amb el “trepitjar fort” de “Societas pandari”, i hi detecta també una probable al·lusió al capítol 29 de Lolita, de Nabokov.

***

Pere Ballart l'ha destacat, en un assaig inclòs a El riure de la màscara, com a exemple d'analogia diàfana en personificar "en la figura d'aquest rapinyaire (ben bé a la manera de Skelton) la noia amb qui té un afer i amb qui està traint la seva" (pàg. 114).

Marylin Monroe en una escena de The Seven Year Itch
(comercialitzada a Catalunya amb el títol La tentación vive arriba)
--
Apunt revisat el 13 de desembre de 2019

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Em sembla molt interessant aquest comentari: http://veusbaixes.cat/veus_baixes/1_files/Veus_baixes1_6%20Alegret.pdf

Unknown ha dit...

N'Oliva, com sant Pere, em va negar tres cops la interpretació homoeròtica, en unes jornades organitzades amb motiu de l'exposició «Gabriel Ferrater,pintura, poesia, lingüística» (https://apps.caib.es/revpubfront/pub?p=833). Com diu, l'anònim, any després vendria la lectura de Joan Alegret a Veus baixes.
jm

Publica un comentari

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites