divendres, 22 de maig de 2009

[033] Maria

¬¬¬¬¬

Un tuit de la portentosa Laura Borràs, amb les paraules “Tu, nòmada de molt lluny, cap a molt lluny. Jo com el vent, jo insistint amb el vent.”, em fa tornar a llegir aquest poema. Hi he dedicat poca atenció, tot i trobar-se en una posició important dins de Les dones i els dies, fent parella amb el famós "Posseït" i just davant de "By natural piety", una peça major.

L'escena que el poema em fa imaginar és una platja, en un dia ventós, amb un noi i una noia. És una arbitrarietat, perquè podríem imaginar també que es tracta d'una parella adulta --m'influeix el record d'alguna referència de Ferrater, potser en alguna entrevista, a aquesta escena, però no aconsegueixo precisar on devia ser. És cert que hi ha la "Maria d'ull dolç", esmentada quan recorda i vindica les noies de Reus de la seva joventut, a la "Tornada" del "Poema inacabat". I també ajuden a imaginar que el poeta recorda la seva joventut el diminitiu "monyets" i el "molt lluny", que connota també una distància temporal. -- 12 de març de 2016: fullejant el "Poema inacabat", apareix la referència que recordava i no vaig saber trobar, als versos 499-512:

Les hores joves i felices
que em nodreixen l'instint de vida,
quines són? Vaig estudiar
la teoria de Galois,
i en una tarda de setembre,
de llum que es rebolcava lenta
pel sorral on s'ajeu Salou
(que és tan diferent d'aquest clos 
Cadaqués: abstracta i estesa,
una ratlla de costa oberta)
vaig pentinar i refer els monyets
amb què la Maria Bonet
ens amagava les orelles
(ja ho he posat en un poema).

El noi acarona, una llarga estona, els rínxols rossos, una acció suggerida minuciosament, al llarg de cinc dels set versos, i també mitjançant el verb final, "insistint". La descripció dels cabells, "aquella bàrbara finor d'un or escític" --escític, brillant adjectiu foixià, ple de connotacions, combinat amb la comparació clàssica dels cabells rossos amb l'or--, i la comparació central del jo masculí amb el vent, em suggereixen una actitud esquerpa, esmunyedissa de la noia, reblada per la seva designació com a "nòmada" --com els escites.

Com passa sovint a Les dones i els dies, "Maria" intensifica --i potser fonamenta-- el seu sentit en contrast amb el poema amb què està acarat; en aquest cas, "Posseït". Imaginem una relació sexual que ha arribat a la sacietat i, a la pàgina següent, a tall d'antítesi, un joc sensual, adolescent, un tast eròtic només. La brillant metàfora de la mà, en el vers final de "Posseït", té fins i tot una correspondència amb les mans del primer vers de "Maria". I a continuació, "By natural piety", la narració de la primera relació sexual d'una noia, i les paraules finals, "Dóna'm la mà, que és l'obra bona del passat, que ets tu".

Arracades d'or escites

Vista de la platja de Salou, els anys 30

Apunt encetat, malgrat la data, el 8 de desembre de 2015, revisat el 12 de març de 2016
--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites