divendres, 22 de maig del 2009

[025] Lliçó d’història

¬¬¬¬¬

El juny de 1940 és el mes de la derrota de França a la Segona Guerra Mundial. Des de Bordeus, que ha passat a ser la capital, el Govern francès del mariscal Pétain demana l'armistici el 22 de juny. El 18 de juny De Gaulle havia llegit per la BBC la seva crida a la resistència als francesos, amb la idea que la guerra continua perquè és una guerra mundial --demanar l'armistici, des del punt de vista de De Gaulle, és una traïció. El 23 de juny, els militars en retirada encara destrueixen ponts al Dordonya, a Gensac, Fleix. Durant la batalla de França, tant la Luftwafe com la infanteria francesa en retirada van destruir molts ponts. L'armistici signat amb els alemanys entra en vigor el dia 24 de juny a les 7 de la tarda. Ferrater vivia aleshores a Libourne, a la riba dels meandres del Dordonya, prop del que serà la línia de demarcació entre la França ocupada i la França de Vichy, i devia veure passar-hi milers de refugiats i de destacaments de soldats en desordre: "L’angoisse grandit encore lorsque les premiers détachements de l’armée française traversent la région dans le désordre le plus complet. Le 14 juin 1940, le général Sikorski, son état-major et un millier d’hommes se replient à Libourne", trobo en una nota sobre la Gironda a la Segona Guerra Mundial (el general Sikorski era el cap de les tropes poloneses que auxiliaven els francesos i va organitzar amb Churchill la fugida de 20.000 dels seus soldats cap a l'exili anglès, com De Gaulle). No em sorprèn ja el "Ve un general / i encara se'l respecta". I també entenc que, amb les tensions dels darrers dies de la batalla de França, amb les enormes pressions dels partidaris de capitular i de les posicions del mariscal Pétain, hi pugui haver un comandament militar que doni l'ordre de no fer saltar el pont sobre el Dordonya.

Val la pena de llegir les tristes peripècies dels intel·lectuals catalans exiliats, al llibre de Marta Pessarrodona França 1940: "El 13 de juny part del govern francès encara havia pogut travessar el Loira i havia arribat a Orleans abans que els francesos mateixos volessin ponts per deturar l'avanç alemany.", pàg. 188. Mercè Rodoreda va explicar, a diferents entrevistes, com va fugir de París, caminant sense descans i sense menjar entre les tropes franceses en retirada i l'avantguarda alemanya, i com va veure l'incendi d'Orleans, i el seu pas pel pont de Beaugency, minat pels artillers francesos i bombardejat pels alemanys (Mercè Rodoreda. Entrevistes, a cura d'Abraham Mohino, pàg. 179).

"Lliçó d'història" s'entén sense les precisions anteriors. Ara: amb el coneixement de la minúcia històrica que hi ha al darrere, el poema, a mi almenys, encara em fa més gràcia. En percebo més clarament la intenció i l'excel·lència. Terry1997, pàg. 106, explica per què la imatge del general traïdor entusiasma el narrador: "l'anècdota li ha fet entendre una veritat que és feliç de saber, i, retrospectivament, cada detall de l'anècdota sembla confirmar-la: la complicitat inconscient dels traïts, i, últimament, una ceguesa envers l'experiència que és molt més universal que la mera anècdota.".

El Corpus Literari Digital de l'Aula Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb una correcció en aquest poema. El vers 18 --el marco amb cursiva-- deia "El que em revela / no ha de trair-me. Estòlid, manifesta / que es traeix amb franquesa, a plena llum." en comptes del definitiu "no pot trair-me. Estòlid, manifesta", que és més exacte.

***

Johannes Beilharz va traduir aquest poema a l'alemany: "Geschichtsstunde". Theodosis Kontakis l'ha traduït al grec

Apunt revisat el 25 de novembre de 2022

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites