¬¬¬¬¬
Cornudella, Jordi. "Ferrater, poeta: Les dones i els dies", sessió del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats de Barcelona, 24 de gener de 2022
La sessió de Jordi Cornudella al curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència va ser ara fa vuit dies, dilluns passat. La vaig recuperar dissabte. El va presentar Andreu Jaume, amb un gran elogi: “un panegíric”, en va dir Cornudella. Jaume va destacar el llibre de Cornudella Les bones companyies.
La sessió va ser modèlica. Serviria per introduir-se en la poesia de Gabriel Ferrater a qualsevol persona que no en sabés res i, a la vegada, va ser també una exposició ordenadíssima, reflexiva, plena d'il·luminacions, perquè xalem els qui hem llegit sovint Les dones i els dies. No resumiré en aquest apunt el que va dir Cornudella; sols hi consigno el que em va cridar més l'atenció, per la seva novetat o pel valor que dono a determinades afirmacions --a part, la matrícula del curs continua oberta a l'Institut d'Humanitats i un pot inscriure-s'hi i recuperar-ne les tres sessions anteriors còmodament.
Cornudella postula que la poesia de Ferrater representa un canvi de rumb de la literatura catalana, ha marcat la nostra literatura els últims seixanta anys. És una obra en principi fàcilment abastable per la seva brevetat: un sol llibre de poemes, escrits en cinc anys, en què l'autor va dir el que volia dir. El poema de Jill Jarrell, que li havia escrit a ell i que ell utilitza com a epígraf inicial de Les dones i els dies, ens indica que tenia clar que aquell llibre era definitiu. Va deixar d'escriure poesia, a diferència del que fa la majoria dels poetes, tota una lliçó, compatible amb el fet que fins al final de la seva vida es presentés com a poeta.
La nota que tancava Da nuces pueris és un text programàtic, una mena de poètica i autobiografia: ens l'hem de prendre molt seriosament, diu Cornudella. Ferrater s'oposa a la poesia catalana existent d'una manera desacomplexada, i amb solidesa. Escriu una poesia molt semblant als coetanis en llengua anglesa Larkin i Lowell, d'una dicció semblant, més enllà de les diferències culturals. Sempre és mètricament molt estricte: la poesia renaixentista va aparellar versificació i mel·lifluïtat, i això es va allargar fins entrat el segle XX; ell és antimel·liflu. El primer poema madur que reconeix és “On mating”, del 15 de gener del 1958: “Sobre el cardar”. Cornudella conjectura que, pel seu coneixement profund de la literatura en llengua anglesa, devia ser un lector molt assidu de les biblioteques de l'Institut Britànic i l'Institut d'Estudis Nord-americans.
De manera brillant, Cornudella para atenció a la “Nota” inicial de Les dones i els dies, en què Ferrater adverteix el lector que "A l'inrevés" és un comentari crític sobre el Huckleberry Finn i que la "Cançó del gosar poder" és un exercici sobre els verbs modals catalans. La nota conté, implícita, una descripció de la poesia, una descripció de tipus formal: és poesia tot allò que està escrit en vers. Un poema pot parlar de qualsevol cosa, no necessàriament del que es considera poètic; pot ocupar-se de temes no rebuscats, naturals, i pot acostar-se a la llengua del carrer, tenir un to directe, no gens impostat. Ferrater va fer desaparèixer del mapa paraules, construccions sintàctiques i un to que es consideraven, de manera convencional, intrínsecament poètics. Cornudella reflexiona sobre la darrera frase de la nota: “Però l'autor no ha arribat a escriure una prosa que no tingui forma d'esponja.”. Les esponges són toves i dúctils, de forma deixatada, ens recorda, mentre que el vers tensa, tiba.
La poesia de Ferrater va causar un gran impacte per la seva proximitat a la llengua del carrer i pels temes --la gran majoria de lectors no estaven familiaritzats tampoc amb les maneres de la poesia anglesa. El lector de la censura que va llegir Da nuces pueris ja se'n va adonar (testimoni recollit a la pàg. 254 de l'edició crítica de Les dones i els dies, a cura de Jordi Cornudella) :
Se trata de un opúsculo de poesías, total cuarenta y ocho [,] en las que el autor muestra su inspiración y en las que ofrece la novedad de tratar de asuntos comprensibles, humanos y de actualidad. Es decir [,] es un vate de los que se inspira[n] en cosas tangibles y reales que pasan en la vida y que se observan sin espejismos ni elucubraciones. PUEDE PUBLICARSE.--(Incluido el prólogo).
José María Valverde va ser el primer a escriure-li quan va rebre Da nuces pueris. Li va dir que li agradava molt. Però sempre li deia també que era massa obscur en alguns poemes, que confiava que els amics l'entendrien perquè els havia explicat l'anècdota, però que resultaria inaccessible als lectors que no la coneixien. Potser darrere hi havia la idea de "fotre la meitat del personal", com va dir Joan Ferraté, o de demostra-li a l’Espriu que era capaç d'escriure molt millor poesia que ell, com deia Valverde.
A continuació, Jordi Cornudella llegeix i comenta quatre poemes: un d'opac, tot i el seu to de llengua conversacional, "Moeurs exotiques", i tres de clars, "No una casa", "Noies" i "Joc", més els dos poemes a què Ferrater es referia en la "Nota" inicial de Les dones i els dies: "A l'inrevés" i "Cançó del gosar poder" --aprofito els comentaris de Cornudella en els apunts corresponents a cada poema. Cornudella llegeix molt bé en veu alta.
La poesia de Gabriel Ferrater té una dicció molt clara, molt poc impostada, natural, dialogal, plena d’imperatives, exclamatives. T’has d’imaginar una veu que parla i que parla a algú, diu Jordi Cornudella, recordant el “Poema inacabat”:
Faig versos
dient la meva joventut,
però veus que et parlen a tu,
que un vers que no sap a qui parla
sembla aquell que de cap es llança
a una piscina que han buidat
o que invoca l’eternitat.
Les dificultats d’ordre conceptual d'aquesta poesia mai estan fetes per aixecar-te la camisa, els seus poemes es preocupen de tenir sentit. Quan l’enfoquem, ens toca de prop, i no és mai abstracte sinó que té a veure amb situacions humanes, amb la vida moral de les persones, no entesa en un sentit d’ètica o de doctrina de comportaments, sinó de capacitat de viure la vida amb passió i immediatesa i amb capacitat de discernir i de posar-ho a lloc. Tenia voluntat de comunicació: l'anecdotari ferraterià ens diu que, a les nits al bar Carioca, llegia els seus poemes i considerava, que si no s'entenien, no funcionava.
Qualsevol poema de Gabriel Ferrater es pot acabar entenent, és un enigma que es pot resoldre. A vegades té la voluntat de ser difícil, té alguna raó per ser obscur. Andreu Jaume pregunta si són poemes de cenacle, en què no explica bé l'anècdota, com feien els simbolistes. Jordi Cornudella apunta que Ferrater, més aviat, t'obliga a fer apostes arriscades com a lector. Sempre és dialogal, i el diàleg imposa el context. Ferrater té sempre present que la racionalització traeix l'experiència, que no pots explicar l'experiència des de la racionalització: per això no explica les circumstàncies, no explica res de les anècdotes.
“Els poemes bons fan tot el que poden per ficar-se a la teva memòria” (Jordi Cornudella)
***
Les sessions anteriors del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència van ser:
- Jordi Amat, 10 de gener: "Vida de Gabriel Ferrater" --la imminència de la publicació de Vèncer la por, la biografia de Ferrater en què Jordi Amat ha estat treballant durant molt de temps, em porta a considerar que no seria correcte publicar un apunt que resumís aquella sesssió
- Andreu Jaume, 17 de gener: "Gabriel Ferrater, teòric: literatura i art"
- Núria Perpinyà, 31 de gener: "Ferrater i l'experiència amorosa"
- Jordi Ibáñez, 7 de febrer: "Ferrater i la política: el fàstic de la història"
- Salvador Oliva, 14 de febrer: "Ferrater i el llenguatge"
--
Apunt revisat el 3 de març de 2022
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada