divendres, 22 de maig de 2009

[007] El mutilat

¬¬¬¬¬

Si hi ha un poema brillant i entenedor de Ferrater, és aquest. La crítica podrà anar afegint a la interpretació les abstraccions que vulgui: escissió del subjecte, desdoblament... En tinc prou de veure com la intriga plantejada en els sis versos inicials, el secret amorós compartit entre el tu i el jo, persisteix al llarg dels versos, gràcies al joc constant de les tres persones del singular, a les quals es sumen els pronoms de primera i segona del plural, fins a arribar al final del poema, al vers 53, que estableix la identitat entre el jo i ell. Com en una bona pel·lícula de misteri, el lector tenia indicis que la trama no era tan òbvia com semblava: aquell "Tots tres, si tu ens ajudes" del vers 3 era sospitós, per la implicació, amical en excés, interessada, del jo en l'afer. La narració en temps futur, als versos 7-33, contenia unes afirmacions tan detallades que feien pensar en una confiança excessiva del jo sobre la reacció d'ell. Els versos 34-45 donaven per descomptat l'allunyament dràstic d'ell ("I quan sigui tan lluny / que mig el creguem mort", versos 34-35), i induïen a creure --magnífica pista falsa-- que el jo el substituiria amb seguretat com a amant, ben satisfet d'imaginar el futur amb ella, sense cap sentiment de pena: "podrem recordar i dir / que no te l'estimaves. / No ens farà cap angúnia / de veure com li manques." (versos 34-37, amb l'oposició del vers 35 i el vers inicial del poema).

L'única dificultat és saber què és una gueule cassée, el nom que es donava als soldats mutilats o deformats a la Primera Guerra Mundial --hi havia, realment, el costum de posar aquestes fotos macabres als aparadors, o col·leccionar-les per fer-ne àlbums (com les fotos de morts de la pel·lícula Los otros, d'Alejandro Amenábar).

Gueule cassée

En tot cas, la imatge de la gueule cassée, i la descripció de la fredor amb què l'observen, prepara els versos finals (46-53), i també la nostra comprensió definitiva tant de l'encert del títol com de la força extraordinària de la metàfora del desamor com una mutilació. I aleshores, recordant, rellegint el poema, ens meravella la magnífica adequació del seguit de motius que ha anat acumulant la imaginació de l'autor per plasmar amb tal força la idea de l'amor no correspost, més enllà del tòpic de la ferida, com una mutilació --uns mutilació d'una part del passat i del futur, les il·lusions, de l'enamorat.

No recordo que hi hagi cap comentari que hagi incidit en el motiu del tot rellevant del manteniment del secret sobre la relació amorosa, que apareix de forma explícita al vers 4 i al vers 5, i en algunes accions d'allunyament d'ell (versos 7-15), també en la mena de sentit de ridícul o discreció dels versos 46-47, rematada pel "Callem" de la darrera frase (vers 51).

Tampoc recordo que ningú hagi parlat de Borges, un autor que entusiasmava Ferrater --el coneixia abans que no fos famós, i devia contribuir de fet a la seva fama internacional, atès que el va proposar el 1961 per al Premi Formentor, que va guanyar amb Samuel Beckett. És un recurs habitual de Borges el contrast entre la primera i la tercera persona del singular com a base de les seves reflexions (així, "Borges y yo", dins El hacedor).

Algunes observacions:
  • Comentat breument a Mallorca Web > Mag Poesia > Ferrater.
  • Cabré2002, pàg. 174, diu que Ferrater anava a buscar Isabel Rocha a la sortida de classes (ell feia de traductor) i se l’enduia a la plaça Reial a menjar ostres. Li va fer molts regals (veus baixes?). Parlaven entre ells en castellà, i Cabré ens confirma que el poema està dedicat a ella (176). El detall biogràfic es completa amb el documental d'Enric Juste, Metrònom Ferrater, que inclou una entrevista amb Isabel Rocha (de la qual hi ha un aperitiu al bloc del documental).
  • Ballart1998, pàg. 183: recurs de la tercera persona, “però el poeta, segurament conscient d’aquests inconvenients associats al seu ús, ha fet que tot l’efecte graviti damunt la xocant presència simultània del jo i l’ell (en imaginari diàleg amb un tu, per més complicació) que acaben demostrant que són la mateixa persona.” Pàg. 185: semànticament, el desdoblament és pertinent, el personatge ha quedat escindit, mutilat, i traspassa el dolor a l’”altre” per cauteritzar la ferida i afrontar-la amb inexcusable distància. El lector avança en la lectura de la creença innocent que pot ser que s’al·ludeixi a algú aliè a la conversa, a la sospita –que el vers final torna certesa—que no pot ser més absoluta la intimitat del jo poètic amb aquest personatge dissortat.”
  • Comentat per Julià2007, pàg. 224-225.
  • Carme Riera, en el seu estudi La Escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma y Goytisolo, el núcleo poético de la generación de los 50, ha comentat que "El mutilat" ve a ser un exercici poètic per posar lletra a una música de Georges Brassens (pàg. 60).
  • Salvador Iborra va presentar el seu darrer treball de recerca, sobre la deconstrucció, amb una molt breu lectura del poema a tall de conclusió pràctica. El treball ha estat ressenyat, i el poema, llegit, també a partir dels pressupòsits d'Iborra, per Jordi Florit, en un article publicat dins el número d'homenatge a Iborra de la revista Forma.
***

Hi ha un àudio d'aquest poema, recitat per Mercè Rayner.

***

Dins el documental Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos, Rosa Novell recita aquest poema, al minut 27.

Apunt revisat el 23 de maig de 2015

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites