Casas2021

¬¬¬¬¬

Casas, Carlota. Gil de Biedma i Ferrater, conferència organitzada per l'Associació Gabriel Ferrater, Ateneu Santcugatenc, 1 de juliol de 2021, 64:51 

Enric Sullà presenta la ponent, als quatre primers minuts del vídeo. Carlota Casas ja s'havia fet càrrec d'un parell de conferències, dins del cicle que ha organitzat aquests darrers mesos l'Associació Gabriel Ferrater sobre el que la historiografia literària espanyola ha anomenat "Escuela de Barcelona": la dedicada a Carlos Barral, el 2 de març, i la de José Agustín Goytisolo, el 29 d'abril, en què llegeix el poema "El día del entierro de un amigo" (minut 35) --que no coneixia i copio al final de l'apunt. De conferències del cicle, n'hi ha almenys una més, sobre Josep Maria Castellet, a càrrec de Teresa Muñoz.

Casas és l'autora d'un llibre important: Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, poetes de la consciència (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2015, 293 pàg.) --l'he llegit un cop i tinc pendent  de tornar-lo a llegir per dedicar-hi un apunt com cal. La seva conferència, ben travada i interessant, s'adapta al públic no especialitzat de l'Ateneu Santcugatenc. Comença fixant-se en el poema de Jaime Gil "A través del espejo", escrit en memòria de Gabriel Ferrater, inclòs a "Poemas póstumos", la darrera part de Las persones del verbo, que s'obre precisament amb una dedicatòria a Ferrater. Esmenta la inequívoca al·lusió a Carroll i, més important, el testimoni de la seva lectura de poemes a la Residencia de Estudiantes l'any 1988: 

Tiene un sentido doble. Por un lado es: yo era el espejo que reflejaba la imagen de Gabriel, que reflejo aquí; pero, a su vez, Gabriel era el espejo en que yo me veía reflejado, y me parecía un espejo bastante deprimente a veces. Es decir que es una especie de juego de dobles entre dos personas, pero que una, a la vez que sirve de espejo al otro, hace, encuentra su espejo en él.

S'havia retret a Gil que deixava malament Ferrater en aquest poema, i s'havia arribat a dir que era una venjança --ja són ganes de perdre el temps! Gil ho nega, diu que és un poema molt emocionat, a la lectura de la Residencia de Estudiantes del 1988 --també és molt dur tractant-se ell mateix a "Contra Jaime Gil de Biedma".

Carlota Casas apunta alguns trets comuns de l'obra i la teoria de Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater:

• Publiquen tres llibres, obres breus, revisades quan les recullen en un sol volum. 
• Prenen distància respecte als pressupòsits de la poesia social, dominant aleshores. Construeixen en els seus poemes un personatge que és poeta i lector, amb un conflicte per resoldre: la dicotomia entre literatura i vida.
• Hi ha la consciència de voler fer una cosa nova, fer avançar la tradició. Rebutgen el simbolisme. Retornen les seves literatures al lloc d'honor en què es trobaven abans de la guerra. Volen acostar la vida al lector. 
• Parteixen dels mateixos paràmetres estètics (Ferrater parla de confabulació), però s'inscriuen en tradicions literàries diferents, i tenen molt present aquesta tradició. Són dos poetes, doncs, ben diferents, amb una veu personal. És el moment de la poesia confessional en la poesia anglosaxona, a la qual s'acosten.

L'etiqueta poesia de l'experiència ha creat moltes confusions, diu Casas --qui ha qüestionat de manera més consistent i aguda aquesta etiqueta és Dolors Oller. El que plantegen tant Ferrater com Gil, i això els acosta com a poetes, és un "diàleg" entre la persona que viu la situació i la persona (la veu de la consciència) que reflexiona sobre aquella situació: aquesta és la gràcia d'aquests poemes, i el que els dona complexitat. No és important l'experiència del passat sinó la que té lloc en aquell moment, i que el lector reviu amb el poeta. És un moviment d'autorevelació, de coneixement.

Així, el poema "Vals de aniversario" alterna una representació idíl·lica i una reflexió més dura sobre la mateixa situació: Ferrater el va comentar en una de les cartes publicades a Papers, cartes, paraules --la important carta de 13 d'octubre de 1959, pàg. 366. Conté una referència a John Donne: Casas constata que acostuma a haver-hi aquestes referències literàries, que donen més complexitat al text, en tots dos poetes. A Casas aquest poema li fa pensar en "El mutilat": el mecanisme fora el mateix.

El retorn al passat és important, en la poesia de Gil de Biedma i Ferrater, perquè l'individu no es pot explicar sense la vida passada, moment a moment. No cal que els poemes revisquin moments transcendents: "By natural piety", per exemple, segons Casas, fora l'evocació d'un dia amical que havien passat plegats amb Yvonne Hortet, segons havia explicat Jaime Gil de Biedma --els records concrets poden ser els d'Yvonne Hortet, però el poema, d'acord amb la meva lectura, acaba desembocant en una escapada del narrador cap al bosc amb la noia i amb el coit quan ja es fa de nit.

Casas es fixa, per acabar, en "Teseu" i "Canción final", els poemes que tanquen Les dones i els dies i Las personas del verbo. Un cop publicats els seus llibres, deixen d'escriure literatura. Si apostes per la vida,  ens diu Casas, ja no pots continuar escrivint. Interpreta que, Teseu, no l'espera Ariadna sinó les dones: el poema es resol fora del llibre. "Canción final", per la seva banda, afirma en els seus versos que els poemes no són la realitat, tot i que cremin.

***

Acabada la conferència, en el torn de preguntes, Enric Sullà recorda que "De ahora en adelante" respon a una conjectura: es van proposar escriure un poema en què imaginessin què passaria l'endemà de la mort de Franco. El poema de Ferrater fora "El secret". --però hi ha alguna cosa que falla: ara veig que el mateix Ferrater va indicar, tal com consta a l'Àlbum Ferrater, que "El secret" era una rèplica a "Canción para ese día". 

Insereixo el vídeo de l'Ateneu Santcugatenc, i no el de l'Associació Gabriel Ferrater,
perquè inclou, a més de la conferència sencera, la presentació d'Enric Sullà

***

El día del entierro de un amigo

 

A Gabriel Ferrater

Esos que le leyeron

pero no le entendían

esos que siempre andaban

tomando apuntes mudos

mas que desde hoy se creen

que fueron sus discípulos

y han de emplear su nombre

para reafirmarse

deberían saber

que además de maestro

y además de poeta

este hombre fue en vida

un marginado auténtico

que odiaba los rituales

y despreciaba mitos

un solitario erguido

entre la muchedumbre

de estupidez unánime

que ahora y sin su permiso

querrá mitificarle.

Del llibre Bajo tolerancia, 1973, de José Agustín Goytisolo

--

Apunt revisat el 9 de juliol de 2021