divendres, 22 de maig de 2009

[105] El lector

¬¬¬¬¬

Apunt dedicat a Joan Manuel Pérez Pinya, encetat el dia que rebo des de Mallorca el formidable obsequi dels primers poemes publicats per Ferrater a Cuadernos Hispanoamericanos i Papeles de Son Armadans i dos llibres sucosos, una versió italiana de poemes de Les dones i els dies i un estudi de Pere Rovira sobre la poesia de Jaime Gil de Biedma

El poema tenia una interpretació senzilla, potser massa òbvia pel que constato ara, fins que Jordi Amat va publicar el 20 d'abril de 2011 a La Vanguardia l'article "Los Ferraté, la familia y los días", amb diverses xafarderies que van propiciar una nova lectura d'aquest poema. En concret, el primer paràgraf de la secció titulada "Hermanos conciliables" deia el següent:

Uno de los últimos poemas de Les dones i els dies es El lector. Su tema específico es explicar la compañía que al poeta le ha hecho un cortapapeles, el objeto que durante veinte años le había permitido abrir miles de páginas. Mi amigo Manel Martos me cuenta que aquel verso repetido indignaba resignadamente a Juan Ferraté (“me cago'n cony”, tronaba, con uno de sus exabruptos más habituales). “I no recordo qui me'l va donar.” Era él, su hermano, quien se lo había dado. La anécdota vale para introducir su relación. “De petits i d'adolescents no ens enteníem de cap manera”, le dijo Gabriel a Baltasar Porcel en una entrevista, “va ésser ja de grans que ens vam fer amics, que hem lligat.”.

L'anècdota anterior em va portar a rellegir el poema i a aprofitar un intercanvi de missatges amb Joan Manuel Pérez i Pinya per plantejar-ne una nova interpretació. Copio els fragments dels nostres missatges que hi fan referència:

  • [EB] Em va sorprendre que a Joan Ferraté no li fes més aviat gràcia l'anècdota del tallapapers a "El lector". Trobo que la implicació personal el va fer badar. Els versos finals diuen "I no recordo qui me'l va donar. [amb una reiteració que no hauria calgut altrament] / No sé mentir-me un record més, alguna mà." Com li devia passar per alt que el context i el darrer vers conviden a pensar que l'escriptor Ferrater recordava prou bé qui l'hi havia donat, que mentia en el penúltim vers, per preparar un final patètic de reconeixement? No ho veus així?
  • [JMPP] Em sembla que, sabuda l'anècdota, precisament ara el poema arrodoneix la lectura en favor de la veritat: ves si GF coneixia perfectament la mà generosa. Coincidesc, idò.
  • [EB] Ara t'ho puc confessar: vaig proposar-te d'entrada la interpretació d'"El lector" amb dubtes, per provocar-te, per veure què me'n deies, trobant que en forçava el sentit, només que, a mesura que t'escrivia, veia que la nova lectura intuïda no era pas descabellada. Celebro que et convenci.
  • [JMPP] Esquer providencial, idò: no sé ben bé quan ho parlava amb un amic i no ho veia ell tan clar (d'això ja fa anys i panys); ara, per més que insisteixi a mirar-me'l amb altres ulls, el final del poema se'm clava exacte amb la clau d'aquesta intuïció teva. Ja n'has fet l'apunt al "Fres"?

Apunt encetat el 27 d'abril de 2011

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites