diumenge, 23 d’octubre de 2016

Blogger ha esbarriat --i després va arreglar-- el fres de móres negres

¬¬¬¬¬

A final de setembre, els usuaris de Blogger d'arreu del món vam trobar-nos que aquest servei havia suprimit les llistes d'enllaços i els blogrolls. Han desaparegut, doncs, en el cas d'Un fres de móres negres, la llista de tots els poemes de Les dones i els dies, la llista de tots els llibres de Ferrater i altres llistes que conformaven la columna esquerra del blog, a més de diferents llistes automàtiques de blogs que m'agradaven tant de literatura com de tota mena de camins.

Passen les setmanes i Blogger no soluciona el que semblava una incidència de la plataforma tecnològica, malgrat algunes promeses inicials dels seus enginyers. Pensant en molts altres blogs, considero que aquesta alteració és bàrbara, una degradació preocupant a la internet lliure. Hauré de traslladar tots els continguts d'aquest blog a un altre servei.

2 de novembre de 2016: Constato que Blogger, al cap d'un mes, ha recuperat les llistes d'enllaços i blogrolls. Deso una còpia de seguretat de la pàgina inicial. Medito sobre WordPress.

Sísif, de Ticià - https://www.museodelprado.es/imagen/alta_resolucion/P00426.jpg 
https://www.museodelprado.es/en/the-collection/online-gallery/on-line-gallery/obra/sisyphus/, 
Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3860214

--

dimarts, 6 de setembre de 2016

Borràs2012

¬¬¬¬¬

Borràs, Laura."Gabriel Ferrater: l'amor i el pas del temps, Les dones i els dies", pàg. 147-159, dins Dos amants com nosaltres: Grans històries d'amor i passió de la literatura catalana. Badalona: Ara Llibres, 2012, 193 pàg.

Gabriel Ferrater té capítol propi, un dels nou que componen Dos amants com nosaltres, aquesta "particular geografia amorosa literària en la literatura catalana" (pàg. 16) cartografiada per Laura Borràs, un llibre d'escriptura àgil, una tria crítica feta en primera persona. Borràs evoca la seva entrada en Gabriel Ferrater a través de "Cambra de la tardor", i la revelació de la memòria del cos del vers final, i encara ens regala una relació segura amb el preciós "La poma escollida", d'Els fruits saborosos de Josep Carner, que dóna profunditat també a la comparació de la persiana "com un esglai que es reté de caure a terra" --he copiat el poema de Carner més avall; jo vaig saber llegir la sinestèsia del "color d'olor de poma" un dia d'octubre que l'olor de les pomes tardanes impregnava el menjador de la casa dels pares a Perarruga.

Borràs repassa un seguit de poemes, "Maria", "Fe", "Kore", "Joc", "Neu" --lectura suggestiva d'aquest poema--, "Idolets", "Ídols", per caracteritzar la poesia amorosa de Ferrater:
  • L'amor com a desig de coneixement, com a esforç per comprendre els altres cossos
  • L'intent de diàleg permanent entre el jo --que té deriva cap al monòleg-- i el tu esmunyedís
  • L'escriptura com a manera de fixar els records, i de preservar l'experiència
  • La importància central de la imatge dels amants després de l'amor, després del coit
La segona meitat del capítol es concentra en el famós "Posseït", potser un dels poemes de Gabriel Ferrater que han estat més àmpliament comentats --recomano parar atenció als comentaris publicats sobre l'apunt "Posseït" en aquest blog. Borràs en ressegueix les fonts: l'al·lusió al Fedre de Plató i la relació amb "A une charogne", de Baudelaire, que no tothom havia vist amb anterioritat, i també els precedents de López-Picó, Riba i Quevedo. Destaca, per acabar la lectura, les variants conservades en les galerades de la Càtedra Màrius Torres --admirables correccions de Ferrater per acréixer el sentit del poema.

***

La poma escollida

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

--Oh petita Alidé, com és que plores tant?
--Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit 
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: --Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Josep Carner, Els fruits saborosos (1957)

***

Madame de Sennones, d'Ingres 

--

dilluns, 28 de març de 2016

La kenosi de Gabriel Ferrater

¬¬¬¬¬

El terme kenosi procedeix de The Anxiety of Influence, de Harold Bloom. És el tercer dels sis modes que descriu pels quals un poeta d'energia creativa prou forta, com Gabriel Ferrater, reinterpreta la tradició i rellegeix els seus precursors per procurar-se un espai propi. La kenosi és el mecanisme artístic de ruptura que defensa el nou autor contra la deriva que el portaria a repetir merament els camins fressats. Gabriel Ferrater estableix una discontinuïtat abrupta amb els seus precursors: nega tota pretensió de superioritat de la poesia com a discurs, indaga sobre la vida moral d'un home ordinari, separa i fa prevaldre el contingut per damunt de la forma, defensa un estil impersonal i clar, d'eficàcia administrativa (un llenguatge sense autonomia estètica), i basteix un contingut lúcid i apassionat, d'experiències concretes, feroçment antiideològic, net d'estupefaccions i preguntes buides.

El dolorós renaixement de la literatura catalana, amb Verdaguer, Maragall i Riba, es torna potència salvatge en Carner i Foix, per la llibertat omnímoda que proporciona l'absència d'una extensa tradició propera en la pròpia llengua. Carner ens crea una tradició generosa, complexa i imaginativa de poesia enllà del romanticisme, i una llengua precisa i plena. Foix vivifica en una expressió contemporània, bevent de l'avantguarda i per un insubornable sentit crític, la connexió natural de la nostra literatura amb la poesia medieval. La proesa de la literatura catalana --moltíssims més noms propis que no esmentaré--, realitzada amb una llengua perseguida, des d'una identitat que han intentat destruir al llarg dels segles, és una proesa creativa singular, de mèrit universal.

A l'estiu i la tardor de 1957 Ferrater llegeix profundament Shakespeare, una quinzena de les seves millors obres de manera cíclica. L'assimila i, a més a més, es familiaritza amb la literatura elisabetiana. Escriu "In memoriam" basant-se en Shakespeare i els poemes de Les dones i els dies, amb predomini del vers blanc. Fa recular la seva dicció segura enllà de Shakespeare, cap al ritme i la veritat eixuta i àgil i feliç dels precursors Chaucer, March, Bertran de Born i Chrétien de Troyes, buidant --diria Bloom-- Wordsworth i Baudelaire, Freud i Wittgenstein, nodrit per la saba de Carner i Foix. Qüestiona absolutament l'estètica romàntica i, més enllà, tota la literatura que havia sorgit en el Renaixement. Tria un tema especialment insidiós, la guerra civil, i sap mantenir-hi el to, donar-h valor universal. Ferrater omple els seus poemes de saviesa el·líptica, amb una dicció contrària al sublim. Aspira a escriure una poesia més gran i la realitza. Aquesta operació de buidatge, que a la vegada desfà i aïlla els precursors, és la kenosi.

Jutgem qualsevol poeta del segle XX posant els seus millors poemes al costat d'"In memoriam". Pocs resistiran la primacia de Ferrater.



--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites