divendres, 13 d’agost del 2021

Jaime Salinas

¬¬¬¬¬

Jaime Salinas havia participat en el simposi de 1997, recordant la seva amistat amb Gabriel Ferrater. Era el darrer dels sis testimonis personals que s'hi van poder escoltar, una gran peça final de tancament del llibre on es van publicar les ponències, a cura de Dolors Oller i Jaume Subirana. També apareix als dos documentals d'Enric Juste: Metrònom Ferrater i --m'imagino: no ho he comprovat ara-- la seva adaptació per a la televisió espanyola Trabajos de seducción perdidos.

Llegeixo Cuando editar era una fiesta: Correspondencia privada (Barcelona: Tusquets, febrer de 2020, 631 pàg.), una edició de papers privats, fragments d'entrevistes, testimonis d'amics i coneguts, a cura d'Enric Bou. Jaime Salinas havia publicat un llibre de memòries d'infantesa, adolescència i joventut, Travesías: Memorias (1925-1955), que acabava amb la seva arribada a Barcelona i entrada a l'editorial Seix Barral --no l'he llegit, va tenir una recepció crítica molt positiva. Molts amics li havien demanat que publiqués un segon volum de memòries, que no va arriba a escriure. Pòstumament, el 2013 l'editorial Alfaguara va publicar El oficio de editor: Una conversación con Juan Cruz, que reprodueix una llarga conversa de l'any 1996 (Salinas va viure fins a l'any 2011). Enric Bou va ajudar Jaime Salinas, a partir de l'any 1989, a recopilar l'epistolari del seu pare, Pedro Salinas, i a dipositar-lo a la Houghton Library de la Universitat de Harvard, un esforç del qual han sorgit el llibre amb les cartes a Catherine Whitmore i una mostra inclosa a les Obras completas, que va publicar amb Andrés Soria el 2007.

Enric Bou, aplegant els materials de Cuando editar era una fiesta, ha construït un llibre singular, esplèndid, plantejat com una continuació biogràfica de Travesías, com si fos el segon volum de memòries de Jaime Salinas. Hi aprofita sobretot la correspondència amb la seva parella, l'escriptor i traductor islandès Guðbergur Bergsson, que va ser assídua, pràcticament setmanal (mantinguda contra el "vici" de parlar per telèfon). La tria de fragments d'aquestes cartes és el fonament de tots els capítols del llibre, un testimoni fresc i íntim, en primera persona: li serveixen a Bou per anar teixint els diferents fils biogràfics d'una manera consistent i complexa, complementant-les amb altres textos i amb el contrapunt de nombroses entrevistes personals, una feina de documentació esforçada, de gran valor i profunditat. 

La condició personal de Salinas proporciona una imatge crítica de l'edició i la cultura a Espanya i una reflexió constant sobre les dificultats de les editorials contemporànies per formar un catàleg literari deslligat de les pressions comercials: provinent de l'exili, format als Estats Units, treballador abnegat en projectes editorials de primera línia a Seix Barral i després a Madrid (Alianza, Alfaguara, Aguilar, amb els seus èxits i les seves crisis i misèries), compromès com a director general del Llibre i Biblioteques amb el ministre de Cultura Javier Solana dins el primer govern de Felipe González, vinculat els darrers anys de vida a la Residencia de Estudiantes i a l'esforç per recuperar i preservar el patrimoni bibliogràfic i documental de l'exili, va ser un ciutadà de temperament republicà, sempre crític i distant, discret i independent, respecte als usos socials i professionals espanyols... A la vegada, el predomini dins del llibre de la correspondència privada amb Bergsson ens dona retrats sense edulcorar de moltíssimes persones, entre els quals molts amics, començant per Carles Barral i Jaime Gil de Biedma, també l'agent Carme Balcells, Josep Maria Castellet, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, i a Madrid, Juan Benet, Juan García Hortelano, més Julio Cortázar, Giulio Einaudi, Claude Gallimard, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa. Ferrater li havia desaconsellat d'entrar a Seix Barral; li insistia que es dediqués a traduir, que seria la millor manera de recuperar la seva llengua pròpia (Salinas havia crescut i s'havia educat a l'exili, en anglès i francès).

El que m'interessa, en aquest apunt del blog, són algunes referències de Cuando editar era una fiesta a Gabriel Ferrater, com a informació biogràfica crua, que copio a continuació (el llibre inclou, naturalment, llargs fragments, pàg. 142-148, de l'evocació, que ja he esmentat al començament, del simposi de 1997, que no copio): 

[visita al nou pis del carrer Mandri; carta de l'abril del 1962] Esa misma tarde me habían anunciado una visita oficial, la primera, Jaime [Gil de Biedma] y Luis [Marquesán] que llegaron con Ángel González. Me vi obligado a invitar también a los Barral, pero su presencia rápidamente redujo a Jaime y a Luis a un silencio y un malhumor visible y violento. Naturalmente pocos momentos después llegó Gabriel, que después de haber hecho la ronda por las casas de los Barral, Gil de Biedma, y no encontrar a nadie, se olió que había cónclave en casa. Gabriel en pocos segundos se pimpló una botella de ginebra, empezó a agitar brazos, labios y lengua, y todo quedó resuelto en el habitual y tradicional numerito suyo que yo interrumpí proponiendo que fuéramos todos a cenar a Masana como método de sacarlos de casa. La cena fue lenta y pesada. Gabriel y Luis se aliaron para formar un frente de impertinencias dirigidas primero a los unos y luego a los otros y yo me fui cabreando interiormente y después del café me excusé diciendo que estaba muy cansado y quería acostarme. Por Ángel supe que siguieron y luego en el estudio de Jaime hasta las tres o las cuatro, y éste (Ángel) se limitó a decirme ¡que Gabriel era un desequilibrado! (pàg. 50)

[premi Formentor, maig de 1962] Gabriel se portó como un santo en las reuniones (creo que ya te he dicho que se portó tan bien social e intelectualmente | que [Heinrich] Rowohlt le ha contratado como lector suyo). Según descubrí después --estaba un tanto extrañado porque apenas si le veía beber en público--, los whiskies se los tomaba en su habitación y antes de meterse en la cama. Sus intervenciones en las reuniones fueron brillantes como lo es él, haciendo referencias, citas, gesticulando como un molino. No metió mano a nadie, fue un Gabriel desconocido. (pàg. 84-85)

[l'amistat amb Ferrater; carta del setembre del 1962] El lunes cené con Gabriel, que se ha instalado a vivir hasta enero en Calafell, en una casa de pisos que han construido sobre la del Barón; para Calafell es un rascacielos, ¡tiene cinco pisos! Ahora tiene dinero porque escribe una serie de artículos para un monstruoso diccionario de literatura que está preparando Salvat. A principios de año se irá a Hamburgo. Sobre su vida sentimental no sé nada directamente de él. Parece que su romance con Elena Valentí ha acabado, o por lo menos así lo cuenta Miguelito, que se lo | había contado a Jaime y que me lo ha dicho a mi. No sé muy bien por qué Gabriel me quiere mucho ahora, y me invitó a pasar el fin de semana con él, pero no lo haré. Se está muy bien en este piso y me temo que en el suyo no faltaría ginebra. (pàg. 141-142)

[els premis internacionals de literatura; carta de l'abril del 1965] He oído a la gente referirse a estos días, y en acentos variados a que es como un crucero en alta mar (Ship of Fools, pienso yo) o un sanatorio psiquiátrico... Yo diría que ni lo uno ni lo otro, pero sí reflejo un poco alentador del "mundo de la edición" y de la literatura contemporánea. Anoche escuché durante una | larga hora a Gabriel, que con [Guido Davico] Bonino se lamentaba de la putrefacción de todo ello; pero en el fondo están --estamos-- todos al servicio de esa probredumbre. (pàg. 109-110)

[preparant la col·lecció "El libro de bolsillo" a Alianza Editorial; març del 1965] A eso de la una llegaron los drinks y una conversación amena, interesante y útil sobre mi proyecto. Gabriel estuvo muy bien, como sólo puede estarlo él cuando quiere. Los consejos, sus acuerdos y desacuerdos, los formuló con seriedad, con mucho sentido práctico y sin caer en pedanterías o sentir la necesidad de brillar gratuitamente. Le propuse que para entendernos mejor proyectáramos en ese momento, y verbalmente, un primer título, que le diéramos forma, que considerásemos lo que debía excluirse, incluirse, prologar y anotar. En líneas generales estábamos de acuerdo. Yo propuse como título el Cid; una parte era fácil: versión original de Menéndez Pidal, traducción de Pedro Salinas; pero la discusión surgió en el momento que pasamos al prólogo. Yo pensaba en algo de mi padre --recordaba muy vagamente uno de los capítulos de Reality and the Poet, que podía prestarse bien--; Gabriel hacía hincapié sobre la necesidad de introducir otros puntos de vista. Considera que en lo del Cid Salinas es "fiel hijo" de don Ramón, pero que desde aquel entonces muchas de las teorías de Menéndez Pidal han sido puestas en duda y que por lo tanto convendría un prólogo que si bien no se metiera a fondo en la polémica, no expusiera una nueva contrateoría, sí diera al lector conciencia que lo de don Ramón y don Pedro no era el "verbo". Gabriel por lo tanto se inclinaba por uno de Riquer; y acabó diciendo algo que hay que tener en cuenta, tener en cuenta con pru|dencia. Me dijo tienes que llevar cuidado y "not understimate the reader"; y yo creo que no hay que desestimar esa advetencia. (pàg. 191-192)

[Salinas va plegar de Seix Barral el 1964 i es va instal·lar a Madrid, visitava sovint Barcelona; carta del setembre del 1965] Te paso revista rápida a mis visitas. Carlos B. impresionantemente incambiado. Después del abrazo de rigor le pregunté que cómo estaba, y su respuesta fue la que me conozco de memoria: "Fatal, chico, fatal..."; como aclaración pasó a hablarme de Seix (pero que nunca); de la editorial (que no durará más de seis meses); de Ferrater (se ha convertido en un objeto de lujo); de Yvonne [Hortet, la dona de Barral] (ya sabes...). En toda su conversación ni un verbo, sustantivo, ni una coma u objeto directo que no viera venir yo a kilómetros. [...] // Cené con los Ferrateres; ésos tan en órbita como siempre, aunque a Gabriel se le empieza a notar desgaste. Simpáticos los dos; viven en una casa de San Cugat y Gabriel se las ha arreglado para sólo ir tres veces a la semana (por las mañanas) a la | editorial. Me hizo unas cuantas sugerencias para mi plan de publicaciones y varias de ellas muy útiles. // Cena con los Castellet [...] Tengo la impresión que su tendencia es ir dándose de baja poco a poco del papel de "gran hombre" de la literatura castellana y pasarse totalmente a la catalana. (pàg. 182-183)

[organitza Alfaguara, negocia drets i contractes amb Carme Balcells; carta de gener del 1976] El resto del tiempo estuve prácticamente a la disposición constante del viejo Joan Ferraté que al encontrarse tan solo en Barcelona sólo me dejaba de la mano a la hora de ir a dormir. ¡Qué decirte de ese extraño loco! Comparte esa demencia con su hermano Gabriel, pero sin la brillantez y la agudeza de éste. (pàg. 356)

[arran de la publicació de La escuela de Barcelona, de Carme Riera; carta del maig del 1988] No sé muy bien de dónde ha sacado sus fuentes la Riera; probablemente echará más luz, pero sí otra luz a ese mundo de Felipe Gil, et alles. En fin, que el tiempo pasa, pero de pronto vuelven a revivir esas tensiones [Jaime Gil de Biedma es va negar a assistir a la presentació del llibre de Riera perquè s'hi afirmava que "A través del espejo" era un poema de ressentiment contra Gabriel Ferrater, interpretació que Carles Barral corroborava] del Putxet en las que tanto Jaime como Gabriel y siempre Marquesán les encantaba echar leña al fuego. Ya verás el libro cuando vuelvas. (pàg. 560)

A les cartes entre Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, incloses a Papers, cartes, paraules, hi ha naturalment unes quantes referències a Jaime Salinas. Així, a la carta 4, de febrer de 1956, de Ferrater a Gil, que llavors era a Manila:

Pero en fin, sí, doy testimonio de que lo que tú veías hace unas semanas sigue existiendo y transcurriendo, y de que yo sigo vién|dolo. Seguramente lo más interesante que ahora ocurre en nuestro círculo, es la apasionada refriega de Jaime Salinas con esta España que ya sabes le está saliendo respondona y le lleva de un lado a otro como una bola de billar, en una sucesión de conmociones anímicas et autres --de "traumas", como él dice. Desgraciadamente yo estoy pasando por una temporada de depresión, en sentido sobre todo monetario, que no me deja seguir de cerca como quisiera la lucha de Jaime con este ángel fieramente carpetovetonio al que al fin ha conseguido ver la cara (es muy peligroso ponerles citas a los ángeles: acostumbran a acudir a ellas). (pàg. 341-342)

A les cartes entre Gabriel Ferrater i Helena Valentí que encara no s'havien publicat, recuperades al monogràfic de la revista Reduccions, hi ha algunes referències a Jaime Salinas. La més sucosa és aquesta, en una carta de Ferrater a Valentí de març de 1965 (pàg. 66):

En Jaime Salinas ha passat a la Revista de Occidente, on, a partir de setembre, dirigirà una col·lecció de clàdsics en forma de pocket-book -- com si diguéssim una Austral força més evoluciojnada, amb textos solvents (no pas crítics, és clar), prefacis, etc. És un projecte seu, sostingut amb capital de Gallimard, i pot ésser molt interessant. El pressupost inicial és de pagar uns 500 dollars a l'editor de cada volum, cosa que no està pas gens malament. Si se t'acudís alguna cosa que t'agradaria de fer, només cal que m'ho diguis, perquè jo estaré en contacte "estret" (com diuen) amb en Jaime. Jo, de moment, faré La lozana andaluza.

Jaime Salinas també apareix de tant en tant a les cartes entre Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, incloses a Papers, cartes, paraules. A propòsit d'un informe sobre Dashiell Hammett, Gabriel explica (carta de gener de 1967):

D'en Jaime Salinas fa moltes setmanes que no en rebo cap carta --i em penso que és per un d'aquells embolics de timideses típicament seus. Li vaig enviar un informe llarg sobre les traduccions espanyoles de Hammett (o sigui que Alianza Editorial em deu diners), però el vaig fer en forma de carta (i ell no deu saber com fer que em paguin una carta). (pàg. 427) --aquesta carta informe es pot llegir a les pàg. 464-467 de Papers, cartes, paraules i a les pàg. 168-171 de l'Àlbum Ferrater

El llibre d'editorial Tusquets Cuando editar era una fiesta, a cura d'Enric Bou, inclou fotografies com aquesta de Jaime Salinas i Gurdeburg Bergsson a la meravellosa torre dels seus primers anys a Barcelona, al carrer Felip Gil

--

Apunt revisat el 14 d'agost de 2021

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites