diumenge, 11 de desembre del 2011

Ballart2007

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Dos aspectes sobre expressió i representació a Les dones i els dies", pàg. 93-121, dins El riure de la màscara. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, 268 pàg.

Pere Ballart inclou un assaig específic sobre Ferrater en el seu esplèndid i ben escrit llibre El riure de la màscara, precedit d'un altre assaig, "El jo a l'inrevés: poesia i experiència", articulat al voltant de tres poemes, de Carner, Margarit i Ferrater ("A l'inrevés"). Hi ha fragments pràcticament idèntics en la part de Ferrater del primer assaig i aquest altre.

En una de les més remarcables descripcions qualitatives que s'han intentat sobre Les dones i els dies, Ballart destaca, com molts altres autors, que "l'art i el pensament de Ferrater, en qualsevol de les seves manifestacions, presenten una coherència tan acusada que no és cap exageració voler deduir-ne un sistema." (pàg. 93). Bandejant el tòpic del tastaolletes genial, considera els seus aparents canvis d'interès una "meticulosa i congruent persecució d'unes mateixes idees en diferents àmbits" (pàg. 94). I aleshores, gosa caracteritzar la seva poesia en relació amb dos pols entre els quals oscil·la sempre el missatge líric: el de l'expressió (que afecta la forma com el poeta enuncia el seu discurs), marcada en Ferrater per la impersonalitat, i el de la representació (que interessa en especial els variadíssims modes en què la realitat pot ser al·ludida en el poema), que descansa sobre el seu ús incisiu de les correspondències analògiques.

Ferrater és un observador de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu. Adduint diferents textos, Ballart afirma que "és indiscutible el seu refús dels suborns morals a què sempre condueix un excés d'autoindulgència en el moment d'escriure un poema. Cal defugir escriure 'a favor' de la pròpia experiència i fer-se sord a qualsevol símptoma de self-pity: el poema, Ferrater l'entén com un mètode de preservació de la higiene moral." (pàg. 98). És un poeta mesurat, però no pas insensible, sempre atent al sentit del ridícul i la gravetat. "No és que no interessi el sentiment, ni que se'l vulgui bandejar per confús o per impúdic, sinó que s'aspira a entendre'n tan exactament com es pugui els orígens i les causes, la condició veritable de les seves complexes manifestacions, que certament preocupen, i molt, el poeta." (pàg. 100). Situant en el centre de la modernitat, es tracta, d'acord amb T. S. Eliot --que parlava de Yeats--, de complir el "principi segons el qual no és sinó la impersonalitat del poeta allò que, sempre partint d'una intensa i personal experiència, és capaç d'expressar una veritat general." (pàg. 102).

Ballart culmina la primera part, dedicada a l'expressió, amb la lectura de tres poemes: "Fi del món", "A l'inrevés" --ja analitzat en l'assaig precedent del llibre-- i "Mecànica terrestre".

Com es pot conferir al discurs poètic una intel·ligibilitat que li asseguri la comunicació sense malmetre'n l'excel·lència verbal, el valor de símbol?, es pregunta Ballart en la segona part del seu assaig. Ferrater havia afirmat que el que és propi de l'art és l'activitat analògica, en la programàtica conferència "¿A dónde miran los pintores?" . I per caracterítzar la poesia de Ferrater, Ballart ens dirà que hi conviuen dues formes diferents de concebre l'analogia. En la primera, "Ferrater ens convida molt ostensiblement a construir un pont entre [...] una circumstància ocasional o imatge i una idea, sovint de fondes implicacions morals." (pàg. 113). Actualitza una part de la seva experiència que és incomunicable tot representant-hi un motiu amb uns referents tangibles, immediatament intel·ligibles. La segona forma de concebre l'analogia resulta de comprensió més difícil, més resistent a la lectura; l'enllaç entre els ordres de significació ja no és obvi, no en tenim prou amb la nostra experiència diària --hi preval la comunicació poètica de naturalesa simbòlica, amb el benentès que és el lector qui estableix un pacte amb el poeta i les imatges que ha escollit.

Del primer tipus d'analogia, en serien exemples "Els jocs", "Tres llimones", "Esparver" i "Tant no turmenta"; del segon tipus d'analogia, "Primavera", analitzat en detall, i "S-Bahn" i "Moeurs exotiques", dels quals Ballart dóna breument les claus.

Apunt revisat el 13 de desembre de 2011

--

diumenge, 20 de novembre del 2011

Julià1997

¬¬¬¬¬


Julià, Jordi. "La voluntat crítica de Gabriel Ferrater: Escritores en tres lenguas", pàg. 235-248 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Julià va presentar en el simposi del 1997 una ponència que ampliaria els anys següents amb altres contribucions, especialment al seu llibre La crítica de Gabriel Ferrater: Estudis d'una trajectòria intel·lectual, però també a L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater  i a El poeta sense qualitats. Considerava que s'havia parat poca atenció a l'obra de Ferrater com a crític literari, i que aquesta desídia era inadmissible des de la publicació, el 1994, del llibre Escritores en tres lenguas, que aplegava una part dels articles que li havia encarregat l'editorial Salvat, escrits entre el final del 1962 i el 1964. Tot i atenir-se al gènere crític de la biografia literària, no eren mers articles d'encàrrec per a una enciclopèdia literària universal, des del moment que s'hi imposa la voluntat crítica de Ferrater, de la qual Julià reivindicava la validesa i l'actualitat.

Julià va destacar el caràcter iconoclasta de la crítica de Ferrater: "sempre està disposat a destruir qualsevol imatge distorsionada donada per única i certa, i sempre està preparat per proposar-nos una nova visió de l'autor" (pàg. 241). I el va emparentar amb Edmund Wilson i el seu Axel's Castle per la seva explicació sociocultural de molts fets biogràfics (pàg. 242); de fet, Ferrater cita en les seves bibliografies --escatimades per Marcos-- aquest llibre de Wilson i The Wound and the Bow. En la bibliografia no inclosa al final dels articles també hi ha The Liberal Imagination, de Lionel Trilling --del qual Julià destaca els articles "Art and Neurosis" i "Freud and Literature".

Ferrater fa una crítica eminentment valorativa (plenament si l'autor és antic; no tant si l'autor és contemporani), i encara tria de molts autors les millors obres (pàg. 244-5). "Sol presentar les diferents interpretacions que una obra ha rebut al llarg del temps, tot intentant explicar el perquè de cada lectura en cada moment i, si s'escau, proposant-ne una de nova" (pàg. 246). Intenta rescatar la intenció que l'obra mateixa proposa, com havia fet Carles Riba; Julià creia que el concepte "imaginació moral" de la crítica de Ferrater ja prefigurava el concepte "horitzó d'expectatives" de Hans Robert Jauss i el de "comunitat interpretativa" de Stanley Fish.

--

dilluns, 14 de novembre del 2011

Massip2010

¬¬¬¬¬

Massip i Graupera, Estrella. "Da nuces pueris (1960) de Gabriel Ferrater: a favor de la felicitat" [PDF]. Ponència llegida el 10 de maig de 2010 al Seminari d'Estudis Catalans, dirigit per Mònica Güell, L'any 1960 en poesia, a la Universitat París-Sorbona, 9 pàg.

Estrella Massip conclou la seva ponència, pàg. 8-9, amb el paràgraf següent:

Encara que el títol Da nuces pueris sigui entès per Gabriel Ferrater com un precepte ètic, com una frase a favor de la felicitat, la felicitat sembla doncs absent dels poemes de Da nuces pueris: el subjecte líric i la majoria dels altres éssers als quals aquest fa referència no són feliços; sí ho foren fou durant la seva infantesa i adolescència, però aquest temps no es pot recuperar; en el present no són feliços; en el futur ho seran «potser». El subjecte líric de Da nuces pueris no s’entesta a omplir la seva vida de felicitat i de plaer, lluitant contra si mateix i contra el temps: sembla vençut d’entrada. I això malgrat que Gabriel Ferrater faci de la felicitat gairebé una exigència vital.

Per ascendir fins a la conclusió anterior, Massip ens recorda la nota, a tall de poètica, amb què Ferrater tancava Da nuces pueris, absent a Les dones i els dies; en concret, el seu darrer paràgraf:

No cal dir que la frase que dóna el títol d’aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l’epitalami de Catul. Jo l’entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat.

Subscric una observació de Massip a l'inici de la seva ponència: de la mateixa manera que la frase da nuces pueris exhorta a donar nous als nens, Ferrater s'exhorta a donar poemes als seus lectors, perquè els agradaran. I llavors, és clar, recordo --com devia tenir present Massip-- que Ferrater, amb Gil de Biedma, s'havien declarat partidaris de la felicitat.

Massip comença bé, doncs. Però descarrila per excés de mecanicisme de seguida que s'endinsa en l'anàlisi dels poemes. Així, considera que "In memoriam" o "Un pas insegur" representen una mera felicitat del passat. La seva lectura consisteix, en bona part, a anar resseguint poemes, per trobar-hi indicis d'infelicitat, desamor, desil·lusió en el present, i per postular que la felicitat es trobarà si de cas en el futur --un plantejament massa escolar: em ve al cap, i em sap greu, un capítol de Milan Kundera, ara no recordo de quina novel·la, en què fustigava la falta de perspicàcia i de sentit de l'humor d'un parell d'alumnes nord-americanes en un seminari sobre Ionesco, incapaces de reconèixer la intel·ligència esmolada de l'autor.

Em penso que la felicitat, en Ferrater, comença afirmant-se de manera rotunda, explícita, amb un poema com "In memoriam", que contrasta poderosament amb tota la literatura adolorida que s'havia escrit fins aleshores sobre la guerra civil. És una actitud que mantenen els poemes narratius següents, "Faula primera" i "Faula segona", que observen la vida amb ulls nets, amb sentit de l'humor i ironia, amb un to que és el dominant a Da nuces pueris. Que el llibre inclou poemes de to més greu, com "El mutilat", "Amistat del braç", "La confidència" o "Punta de dia" i uns quants més? Indiscutible. Ara: en el fons, l'actitud generosa, plena de simpatia, de l'autor no varia pas en aquests poemes, si considerem que hi pretén sacsejar la nostra consciència moral, d'una manera semblant a la poesia de Les flors del mal. Propiciar la nostra felicitat com a lectors, o, un pas més enllà, induir-nos a ser feliços gràcies a la lectura d'aquests poemes, no era una missió que es pogués acomplir pel sol recurs de parlar-hi de la felicitat --calia posar en qüestió els nostres prejudicis; convenia que algú ens desclovés les nous.

--

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Ibáñez1997

¬¬¬¬¬

Ibáñez, Jordi. "Gabriel Ferrater, crític d'art: valor i vigència d'una mirada diferent a l'art contemporani", pàg. 207-234 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Suggestiva ponència, que valora críticament l'activitat de Gabriel Ferrater en relació amb el seu interès per l'art, una activitat que tindria lloc entre el 1951 i el 1959 --només hi ha dos escrits que siguin posteriors, circumstancials i prescindibles, de presentació d'exposicions, inclosos igualment a Sobre pintura. La dedicació a la pintura es plasma en els principals articles publicats a Laye, entre el 1951 i el 1954; en la substitució de José Milicua al Diari de Barcelona els anys 1954 i 1955; en la història de la pintura que preparava per a Seix Barral, entre els anys 1954 i 1959, i en el capítol titulat "The Wise Hand" de la novel·la Un cuerpo, o dos, escrita amb Josep Maria de Martín cap al 1951, un dels primers escrits de Ferrater sobre pintura (Laureà Bonet ha provat que el capítol en qüestió va ser escrit per Ferrater) --aquest capítol ha estat inclòs, i és un encert, al llibre titulat L'art de la pintura. L'interès per l'art hauria començat, d'acord amb el que diu Joan Ferraté al pròleg de Sobre pintura, el 1947, arran d'una visita a El Prado.

Per què es va deixar d'interessar per la pintura?, en algun moment entre el 1957 i el 1959, es pregunta Ibàñez (pàg. 209). No se'n coneixen pas les raons biogràfiques, i, doncs, podem imaginar que hi prevalen les raons intel·lectuals. Aquesta hipòtesi d'Ibáñez té dos punts. En primer lloc, Ferrater "va prendre un partit com a crític d'art que a finals dels | cinquanta ja es podrà considerar com a 'equivocat' o 'perdedor' segons les tendències dominants tant en la crítica com en el mercat de l'art de llavors ençà." (pàg. 209-210). En segon lloc, "Ferrater se sent interessat en la pintura per una sèrie de motius que, quan hagin madurat, li permetran accedir a la poesia tot acomplint un veritable canvi de pell. Quan Ferrater s'adoni que en la pintura no és possible d'aconseguir allò que sí que li funciona en la poesia, aleshores senzillament deixarà de preocupar-se per les arts plàstiques i abandonarà en silenci les posicions que defensava, les quals ara, sense grans canvis, passaran a integrar-se al seu mínim però sòlid ideari poètic." (pàg. 210). L'interès per la pintura fa que Ferrater arribi a l'escriptura de la seva poesia, postula Ibáñez, amb una clarividència estètica que altrament potser no hauria tingut.

Ibáñez destaca que Ferrater ignori el grup Dau al Set i l'informalisme (pàg. 212), que sorgeixen precisament quan ell s'interessa per la pintura. No s'ocupa de Cuixart, Tàpies, Ponç ni figures encara en actiu com Miró i Dalí; no esmenta Pollock i es desentén de l'avantguarda posterior al cubisme, i defensa artistes "literalment desapareguts del mapa", com Maria Girona, Ramon, Rogent, Josep Maria de Martín. Ferrater associa abstracció i decorativisme (pág. 213-4). Jordi Ibáñez analitza en detall el cas exemplar de l'anàlisi de Ferrater sobre el Guernica, d'una "bellesa crítica enlluernadora" (pàg. 214-7), però amb incongruències que l'incapacitarien per veure el quadre: el traeix, d'acord amb Ibáñez, el criticisme formalista i immanentista, i el desborda la pintura contemporània que no beu explícitament de Cézanne. Creu que Ferrater era conscient d'escriure a contracorrent (pàg. 217).

Seguint Ibáñez, hi hauria quatre idees que li dificultarien a Ferrater l'apreciació crítica de l'art contemporani: [1] l'antihistoricisme; [2] l'oposició a la intrumentalització i politització de l'art i als "abusos espiritualistes que, dins del mateix moviment modernista, es cometen amb la fórmula de l'art per l'art i amb tota la trama d'esoterisme, teosofia i misticisme que recorre totes les avantguardes artístiques i literàries des del simbolisme, tot proporcionant sovint un fonament fal·laç a la insubstancialitat de moltes obres" (pàg. 219); [3] l'atac a l'expressionisme, i [4] la voluntat d'incrementar els elements ordenadors. La idea d'Ibáñez no és banal: el col·lapse teòric com a crític d'art posa Ferrater en disponibilitat intel·lectual per a la poesia (pág. 221-2) --com la crisi sentimental tantes vegades recordada, o com la lectura de Shakespeare. Ferrater "va mirar cap a la seva poesia, que ve a ser com el revelat en positiu de les seves idees en negatiu sobre pintura: coses convertides en formes, en lloc de formes convertides en coses." (pàg. 234).

--
Apunt revisat el 14 de gener de 2013

diumenge, 4 de setembre del 2011

Grilli1997

¬¬¬¬¬

Grilli, Giuseppe. "De Gabriel Ferrater a Joan Maragall", pàg. 199-206 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Desordenada ponència, farcida d'afirmacions generalistes i rotundes de la mena de "la novetat i l'evolució que amb Joan Maragall comença en la poesia catalana tal volta s'acaba amb Gabriel Ferrater, epíleg tardà (i per cert magnífic) del modernisme." (pàg. 200). Grilli promet fer una lectura de "Sobre la catarsi" , i omple la ponència de digressions i autocites. L'interpreta com si fos un comentari crític del poema "El comte Arnau", bàsicament com una invectiva contra la ideologia que veia en la paraula una essència a rescatar o defensar. No m'interessa gaire.

--

dijous, 18 d’agost del 2011

Corretger1997

¬¬¬¬¬

Corretger, Montserrat. "Provar de creure: la construcció existencial d'alguns poemes de Ferrater a la llum de Pavese i Frost", pàg. 183-197 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Fluixa ponència, que he llegit quatre vegades. Corretger concentra les seves observacions en tres poemes de Da nuces pueris, "Primavera", "Paisatge amb figures" i "A mig matí", als quals troba similituds notables. El propòsit general queda establert a l'inici de la ponència, un cop llegits els tres textos: "La impotència dels éssers humans per conèixer el significat de la vida i l'arbitrarietat de l'existència --sensació sempre vinculada al pas inexorable del temps-- es troba a la base de molts poemes de Gabriel Ferrater, alguns dels quals utilitzen un pretext paisatgístic com a fonament analògic d'una imatge conceptual eficaç per vehicular aquest conflicte." (pàg. 185).

La lectura de Corretger em fatiga pel seu mecanicisme interpretatiu en clau existencial i per l'arbitrarietat i pobresa de les connexions --no les nego pas-- que planteja respecte a Pavese i Frost (pàg. 188-192).  Abans de gastar munició parlant de la contingència, la incertesa i la relativitat --fins i tot amb una gratuïta, desafortunada referència a Einstein--, n'hi hauria hagut prou d'adduir l'epígraf de La Fontaine (Fables, II, 13: "L'astrologue qui se laisse tomber dans un puits") que tancava Da nuces pueris:


Le firmament se meut ; les astres font leur cours,
            Le soleil nous luit tous les jours,
Tous les jours sa clarté succède à l'ombre noire,
Sans que nous en puissions autre chose inférer
Que la nécessité de luire et d'éclairer,
D'amener les saisons, de mûrir les semences,
De verser sur les corps certaines influences.


Al meu parer, "Paisatge amb figures" i "A mig matí" són dos poemes relativament senzills, fàcils d'entendre, que cal recordar que apareixen confrontats a Les dones i els dies --no ho estaven pas a Da nuces pueris--, en un contrapunt que matisa el sentit de tots dos poemes. D'altra banda, "Primavera" es confronta amb "La platja". Discrepo sobretot de la lectura de Corretger del poema "Paisatge amb figures", que trobo optimista, amb un coixí d'ironia.

--.

dimecres, 27 de juliol del 2011

Bou1997

¬¬¬¬¬

Bou, Enric. "Els termes d'una confabulació: Gil de Biedma i Ferrater", pàg. 173-182 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Tant Gabriel Ferrater com Jaime Gil de Biedma s'havien vantat, un moment o altre, de la seva confabulació. Enric Bou els cita, a l'inici de la ponència (pàg. 174-5): així, Gil, resumint les antítesis programàtiques que compartien "contra la autonomía estética, contra quines reservan la poesía para sus estupefacciones, contra el exceso de estilo, contra la identidad de fondo y forma, contra la abstracta formalización de la experiencia" (El pie de la letra, pàg. 272). De fet, cita Gil i Ferrater de forma brillant al llarg de tota la ponència, posant en paral·lel les seves declaracions i escrits.

Bou no creu que tots dos autors es puguin llegir des d'una mateixa perspectiva, perquè la relació amb la tradició literària en la pròpia llengua és més sòlida en el cas de Gil de Biedma; Ferrater, diu, va "haver de reinventar-se una tradició literària". No ho acabo de veure: si bé admetré que la historiografia literària catalana és precària, en comparació amb la castellana, Ferrater té una relació crítica molt intensa, com a poeta, amb determinats autors de la seva tradició, Carner, Riba i Foix, en una operació que ha fet i farà qualsevol autor que no sigui un analfabet i que tingui un mínim d'ambició i de generositat. Ferrater, opino, porta a terme aquesta operació amb normalitat i sobretot per desempallegar-se de l'influx de Riba.

Discrepo també de Bou quan afirma que Ferrater va adoptar, literàriament, una imatge d'outsider. Si de cas, era ja un outsider com a persona. El que intenta Ferrater, amb èxit, és no ser un epígon dels grans poetes que l'havien precedit en les dècades anteriors. No veig tampoc altres detalls de la ponència de Bou, com la prudència que atribueix a Ferrater en el comentari polític a "In memoriam" o "Petita guerra", que contrastaria amb un Gil de Bidema més agosarat a "Años triunfales" o "Intento formular mi experiencia de la guerra".

Coincidint amb el que ja havia dit Ferrater en les entrevistes amb Federico Campbell i Baltasar Porcel, Bou conclou que les diferències amb Gil de Biedma s'expliquen per la pertanyença a sistemes literaris diferents. Goso concretar: darrere Gil, hi veig Machado; darrere Ferrater, Carner, dos autors enormes, de llarga influència --i més afins entre si que no sembla, d'acord amb l'observació de Ferrater en l'important text "Josep Carner" (Escritores en tres lenguas, pàg. 303).

Apunt revisat el 5 d'agost de 2011

--.

dimecres, 29 de juny del 2011

Besa1997A

¬¬¬¬¬

Besa, Josep. "Teoria dels cossos: dispositio alfabètica i rizoma", pàg. 159-172 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Josep Besa explora les implicacions de la disposició dels poemes de la segona secció de Teoria dels cossos, que Ferrater va ordenar alfabèticament pels títols, compostos d'una sola paraula. Seguint Núria Perpinyà, recorda les raons exposades per Auden a l'hora de presentar-nos els poemes dels Collected Shorter Poems per l'ordre alfabètic del primer vers. Es tractava d'impossibilitar una lectura històrica o biogràfica del llibre, una lectura que Auden no es veia amb cor d'assumir.

Discrepo de Besa --pel meu gust, la seva ponència es fonamenta en un excés d'elucubracions que no porten enlloc, si bé conté alguns detalls valuosos sobre "Teseu". (El rizoma del títol, "Teoria dels cossos: dispositio alfabètica i rizoma", remet a un sistema acentrat, no jeràrquic i no significant --un objecte a usar més aviat que a interpretar--, un sistema del qual són exemple els diccionaris.)

La discrepància amb la tesi d'aquest article em va portar a donar voltes un cop més a la disposició alfabètica dels poemes i a trobar-hi una explicació, no immediata però que crec plausible, que en un primer desenvolupament vaig afegir a continuació dels dos paràgrafs anteriors. L'afegit d'un segon argument em porta a traslladar tota l'argumentació al seu lloc, a l'apunt sobre Teoria dels cossos.

Apunt retallat l'11 de febrer de 2012

--

diumenge, 22 de maig del 2011

Rics del que donem

¬¬¬¬¬

Ara fa un any havia fet ja balanç d'Un fres de móres negres, i vaig pensar que aquest 22 de maig de 2011, segon aniversari del bloc, podia ser el moment idoni per tornar-hi. L'experiència continua sent satisfactòria. Quan torno a llegir l'enumeració de 2010 del que m'havia donat el bloc, constato que la puc subscriure i que m'ha continuat fent pensar més, i llegir més en general, i també Ferrater. Sobretot, m'ha fet conèixer persones que no hauria pogut conèixer pas abans, o almenys m'hi ha posat en contacte.

Respecte al que us havia donat el bloc, l'any passat Quim Roig va observar-me amb saviesa que la cultura és un procés de donar i rebre. Seguint doncs el seu consell, m'he plantejat d'aprofitar la lectura, per feina, de Web Analytics: An Hour A Day, d'Avinash Kaushik, un expert de referència en la comprensió del que fem en navegar per internet i el que fan en visitar els nostres webs i blocs i perfils a les xarxes socials.

Què és el que podríem saber sobre les visites d'aquest bloc i el seguiment del meu compte a Twitter? M'arriscaré a encetar una primera llista de reflexions i de dades, sense donar l'apunt per tancat, amb la intenció que puguin tenir alguna utilitat per a altres blocaires i twittaires.


Observacions sobre dos anys de visites a Un fres de móres negres
  • Per saber què passa al bloc, utilitzo Google Analytics des del primer dia, una eina magnífica, gratuïta, prou fàcil d'incorporar a qualsevol web (en el bloc, només cal afegir un codi identificador al final del codi HTML de la plantilla).
  • Blogger --propietat de Google-- ha incorporat una pestanya titulada Estadístiques al seu tauler de control, que té la virtut d'oferir unes poques bones dades a qualsevol dels seus usuaris. No té punt de comparació amb l'eina anterior, però m'ha proporcionat un enginy útil a la columna esquerra: hi he afegit una llista dels deu apunts més visitats, que pot orientar algú, i una llista dels tres apunts més visitats la darrera setmana, que em confirma si els nous apunts es consulten, gràcies a la difusió per Twitter, o si sorgeix algun interès sobtat per algun poema --que a vegades m'ha portat a ampliar l'apunt corresponent.
  • Seguint Avinash Kaushik, em vaig plantejar un objectiu respecte al bloc: atès que Un fres de móres negres conté prou informació rellevant sobre Gabriel Ferrater, m'agradaria que aparegués entre els deu primers resultats del cercador Google en escriure el nom i cognom del poeta. La primera vegada que vaig comprovar-ho, el bloc figurava a l'onzena pàgina de resultats, és a dir, entre el resultat 101è i el 110è. Avui apareix com a 45è resultat, si bé ha arribat a aparèixer a la primera pàgina, just després d'haver-ne publicat un nou apunt --la disputa de posicions a Google és duríssima.
  • El bloc ha sumat, en dos anys, 17.976 pàgines vistes, amb 5.713 visitants, poc més de 4 minuts i mig de navegació mitjana, poc més de 3 pàgines per visita, amb un 55% de visites noves i un 52% de taxa de rebot (aquest percentatge acostuma a ser alt als blocs, sobretot si la pàgina inicial presenta uns quants apunts seguits: la taxa de rebot indica la gent que arriba a un web i l'abandona sense passar per més pàgines). Fa un any hi havia 8.372 pàgines vistes,de 2.533 visitants, amb 3 pàgines de mitjana per visita i 4 minuts i mig de navegació.
    • Els 4 minuts i mig de la visita mitjana s'han de considerar un gran èxit, d'acord amb un estudi de Chao Liu per a Microsoft Research (resumit per Jakob Nielsen en el seu article "How long do users stay on web pages?").
  • Apuntem més dades, enllà de la comparació amb l'any anterior. El 60% utilitza els navegadors Firefox i Chrome. La majoria tenen el navegador configurat en català. Hi ha 631 visitants que han consultat el bloc més de 25 vegades. 2.754 visites han consultat almenys un parell de pàgines --cal tenir en compte que Un fres de móres negres presenta a la seva pàgina inicial els sis darrers apunts. El 40% de les visites prové de Google; el 8%, de Blogger; el 7%, de Twitter. El bloc obé moltes visites a partir de cerques de Google consistents en el nom i el cognom del poeta i el títol del poema; a vegades, combinen només el cognom i el títol, o consisteixen només en el títol; el 6% de les cerques es relacionen amb el nom del bloc.
  • He escrit 23 apunts més, n'he revisat 44 i n'he encetat 7 que ja estaven creats (apareixien en blanc, eren poemes sense cap anotació publicada).
  • Sense arribar a fer-ne l'anàlisi estadística, l'observació de la llista de visites indica que en reben tots els apunts sobre poemes i llibres, tot i haver estat creats un mateix dia de maig. Anem d'un màxim de 351 d'"In memoriam" a un mínim de 8 de "Les generacions", amb la mediana en les 35 visites de "Dits", i el primer i el tercer quartils en les 69 de "Metrònom" i les 20 de "Kensington". És la teoria de la cua llarga, que ens diu que a internet o en un web pesa molt el conjunt, molt més que els webs o pàgines de gran èxit relatiu.

Observacions sobre el compte de Twitter @eblanes
  • L'activitat a Twitter es pot controlar amb una eina com Klout, que em dóna una puntuació global de 32 i em considera un activista, avui (abans em considerava un explorador: no és que hagi pujat de categoria sinó que afinen més en la seva categorització). Klout em diu que arribo a 138 persones (tot i tenir 358 seguidors). He rebut 117 retuits, de 40 persones, i 34 mencions, per 1.359 tuits. Les gràfiques de Klout indiquen que les meves dades baixen de pressa perquè aquestes darreres setmanes he llegit força i he tingut molta feina; he estat poc actiu a Twitter.
  • Les dades de Twitter de fa un any eren 238 tuits, 149 seguidors, seguiment de 354 persones, aparició a 9 llistes, 16 retuits rebuts.
  • Ara segueixo 797 comptes, organitzats en 16 llistes. Figuro a 33 llistes, i segueixen les meves llistes 77 persones.
Apunt revisat el 12 de setembre de 2011

--

diumenge, 8 de maig del 2011

Pessarrodona2011

¬¬¬¬¬


Pessarrodona, Marta; Bonet, Eduard, i Moix, Ana María. Taula rodona sobre Gabriel Ferrater, divendres 29 d'abril de 2011, 20.00 h. Biblioteca Central Gabriel Ferrater (Sant Cugat del Vallès)

Les notes en què es basa aquest apunt, que vaig prendre en tornar a casa, tracten de donar compte de tot el que van dir els tres ponents que em resultava més o menys nou respecte a Ferrater, en comparació amb conferències anteriors o llibres seus.

Marta Pessarrodona va actuar a la pràctica de moderadora de la taula rodona. Va dona primer la paraula a Eduard Bonet, que va fer una intervenció breu i ben travada, amb la idea central que la figura de Ferrater s'ha empetitit a còpia d'insistir que només era un poeta, de recordar-nos a tort i a dret que era un alcohòlic, un diletant de la matemàtica, darrerament per la insistència en la relació amb el seu germà Joan [potser pensava en un article de Jordi Amat publicat no feia gaire a La Vanguardia]. Va defensar, repetint la tesi del seu gran llibre sobre Ferrater, que era un home de cultura integral, totalment al dia dels avenços de l'àlgebra i la filosofia analítica, i que aquesta seva faceta científica i lògica va desembocar finalment, amb plena coherència, en l'interès per la lingüística. Bonet considera que som un país que no paeix bé la grandesa d'algunes persones d'intel·ligència brillant, com la de Ferrater. Va lloar el municipi de Sant Cugat pel respecte que mostra cap a Ferrater donant-li el seu nom a la seva biblioteca central --on va tenir lloc l'acte.

Ana María Moix va fer una intervenció amb quatre records mal explicats, més aviat desinflada. Va esmentar la gauche divine, la capacitat d'aprendre molt més amb les converses amb Jaime Gil, Carlos Barral i Gabriel Ferrater que no a l'execrable universitat de l'època. Amb l'ajuda de Marta Pessarrodona, van recordar que, els darrers anys, Ferrater només havia llegit tres novel·les --al marge de les seves feines editorials--, que eren Julia, de la mateixa Moix; Reivindicación del conde Don Julián, de Juan Goytisolo, i, per instigació de Pessarrodona, La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, que el va emocionar. La novel·la de la jove Moix li va agradar, trencant la seva creença que el novel·lista d'interès havia de tenir almenys 40 anys, i la va fer publicar a Seix Barral. Li va recomanar de totes maneres que, si no tenia ganes d'escriure més, que tingués un fill i l'eduqués, que era molt més difícil.

Marta Pessarrodona va referir-se a la seva conferència anterior i als darrers llibres que havia escrit, entre els quals hi ha França 1939. Va recordar el pare de Ferrater, com el van perseguir a la postguerra, com va ser un pèssim empresari, tot i que havia tingut la idea --que la família no li havia deixat tirar endavant-- de comprar tot el litoral de Salou. Va dir que cada vegada veu més marcat per l'exili Gabriel Ferrater, i va explicar, a tall d'exemple, que no volia sortir mai fora, a l'estranger, com Mercè Rodoreda. Tot i això, van arribar a anar a París, amb l'Esther Tusquets i el seu marit d'aleshores.

Ferrater ja no escrivia poesia quan el va conèixer, i és qui li va donar a llegir Doris Lessing. Va coincidir amb Eduard Bonet que, sobre Ferrater, abunda massa la xafarderia de poc nivell, com l'article de Jordi Amat al diari, ja esmentat, o el famós F., de Justo Navarro, que li va agrair la seva ajuda, com molts altres, i no li va arribar a fer cap pregunta, tot i haver-s'hi ofert. TV3 ha tractat Ferrater fatal --maltracta els grans autors, els deconstrueix, diu.

Ferrater, va explicar Pessarrodona, tenia l'habit de matinar, vivia amb poques coses, amb 200 llibres i prou. Li havien arribat fins i tot a tallar la llum del pis de Sant Cugat sense que se'n preocupés, continuava treballant. Va ser una persona sempre independent, generosa, competent, que Joan Coromines, arran de la lectura dels articles de Serra d'Or, aplegats sota l'epígraf comú "De causis linguae", havia cridat perquè hi col·laborés. Era un autor rigorós, que estripava molt. una persona humil, amb capacitat pedagògica, que li deia que "les matemàtiques, no te les han ensenyades bé". Va ser un intel·lectual de risc, el darrer que hi ha hagut al país.

Responent les preguntes del públic, Marta Pessarrodona aclareix que no té drets sobre l'obra de Ferrater, que són en poder dels marmessors, que no sap quan publicaran les promeses obres completes de Ferrater. Va considerar que no hi ha prou cura sobre el llegat de Ferrater. La sorprèn que ni tan sols s'hagi difós l'extraordinari pròleg de Seamus Heaney a la traducció anglesa d'Arthur Terry, Women and Days. Però destaca les aportacions d'Eduard Bonet i de Jordi Julià.

A la taula rodona, hi havia d'assistir també Esther Tusquets, que estava malalta. N'acabava de llegir les Confesiones de una editora poco mentirosa (Barcelona: RqueR editorial, 2005, 198 pàg.), un llibre lleuger, sentimental, amb els seus records d’editora de Lumen, amb molta informació de primera mà pel seu contacte amb nombrosos autors, sobretot en castellà. El capítol 19, “Recuerdos muy personales del encierro en Montserrat”, pàg. 139-146., conté algunes referències a Gabriel Ferrater. Tusquets explica que anava consternat d’una banda a l’altra, preguntant-se què feia enmig d’aquella insensatesa i amoïnat pel que li diria la Marta Pessarrodona –a qui es veu que havia recriminat l’interès per la política moltíssimes vegades. Recorda també un viatge que van fer a París amb la Marta Pessarrodona i el Gabriel Ferrater i el seu marit Esteban, en què va trobar Ferrater fatigat, escèptic.

Entre el públic assistent a la taula rodona de Sant Cugat hi havia Carmen Rojo, l'antiga propietària d'El Mesón.

Al final de la taula rodona, la Maite i jo ens vam acostar a saludar els ponents. Vam poder felicitar Eduard Bonet pel seu llibre i enraonar-hi una mica. Va comentar-nos que el suïcidi de Ferrater havia provocat una reacció insòlita d'irritació. Després va arribar el poc afortunat llibre de Servià.

Foto de Pep Tugues

--

dimecres, 27 d’abril del 2011

Amat2010

¬¬¬¬¬

Amat, Jordi, ed. Fons José María Valverde (1942-1996: Fragments d'una biografia intel·lectual. Barcelona-Catarroja: Afers - Centre d'Estudis Històrics Internacionals, 2010, 149 pàg. Col·lecció "Els Papers del Pavelló de la República", 7.

De la documentació de José María Valverde dipositada al Centre d'Estudis Històrics Internacionals (a partir de l'Inventari del Fons FP. Subsèrie José M. Valverde de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona; PDF: 17 pàg.), Jordi Amat n'ha fet una tria, sobretot de cartes rebudes per José María Valverde i de textos inèdits, poc coneguts o gens divulgats. Amat encapçala el llibre, pàg. 9-39, amb una "Introducció", consistent en una recomanable nota biogràfica i una exposició dels criteris de la tria del Fons.

Les 35 cartes incloses en el llibre són de Vicente Aleixandre, Ernesto Cardenal, Pere Casaldàliga, Josep Maria Castellet, Salvador Espriu, Roberto Fernández Retamar, Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Bernardo Giner de los Ríos, editorial Guadarrama, Jorge Guillén, Juan Ramón Jiménez, José Luis López Aranguren, Juan Marichal, Leopoldo Panero, Carles Riba, Dionisio Ridruejo, Pedro Salinas, Fernando Savater, Antonio Tovar, Mario Vargas Llosa i Luis Felipe Vivanco, més una carta de Valverde a Savater.

El llibre es completa amb l'apartat "Prosa pública", pàg. 103-147, una tria de textos notables:
  • "Maragall y las ideas estéticas" (1960) --una conferència que conté algunes reflexions que són pertinents per entendre una mica millor Ferrater--, 
  • "Quién es José María Valverde. Autocharla" (1962), 
  • "Memoria de un maestro" (1962, sobre Jaume Vicens Vives), 
  • "Retorno a las fuentes y apertura de la catolicidad" (1965), 
  • "Introducción a la Guía de la Literatura Castellana Medieval" (1965-1968)
  • "Algunas notas sobre Gabriel Ferrater"
  • "Nicaragua: el imperio gana una guerra"
  • "El 22: buena añada de libros" (1990)
  • "Autobiografía académica. Apunte de un currículum" (1991)
  • "Aranguren, 1946-1965"
  • "Text de presentació de Primera clandestinidad" (el segon volum de les memòries de Gregorio López Raimundo, que ja no va poder llegir en persona).

Valverde va conèixer Ferrater el 1956, i li va proposar de "traduir conjuntament Rilke per a l'editor Janés (una feina que finalment va fer Valverde sol i per la qual va rebre el Premi Nacional Fray Luis de León)" (pàg. 17). La resposta a Valverde es troba en una de les dues cartes de Ferrater incloses en el llibre, la del 28 de juliol de 1956. La segona, del 10 d'agost del mateix any, respon a una altra proposta de Valverde de col·laboració amb ell i amb Martí de Riquer en una història de literatura universal, en què destaca la distribució per matèries per al segon volum, dels segles XVI al XVIII, que proposa Ferrater. Però la col·laboració no es va concretar per incompareixença de Ferrater, que passava una mala temporada, com Valverde explica en el text "Algunas notas sobre Gabriel Ferrater", pàg. 124-127. Valverde insinua que Ferrater, en aquell moment, ja havia pensat en el suïcidi, i "había quemado su gran obra, unos 600 de folio de algo que, quizá, habría sido un paralelo al Oficio de vivir pavesiano.". Les notes es construeixen al voltant d'unes quantes anècdotes: com es van conèixer, la col·laboració fallida de la història de la literatura universal, el Ferrater políglota, entusiasta sobtat de Shakespeare, la seva conversa insòlita, els contactes fins a la sortida de Valverde cap a Amèrica el 1967.

En el moment de la dimissió de la càtedra, el 1965, Ferrater, ens explica Amat, li va enviar manuscrit el poema "Per José María Valverde". La capsa 27 del Fons inclou traduccions de la poesia de Ferrater.

--

dijous, 31 de març del 2011

Ballart1997B

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Ferrater i la 'concreció imaginativa': un lloc comú del crític i el poeta", pàg. 145-157 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Intel·ligent ponència de Ballart que posa en relleu la coincidència entre els judicis crítics de Ferrater i la seva creació. Com que investigar el conjunt de premisses de Ferrater sobre el que són i han de ser l'art i la literatura en contrast amb els seus poemes excedia les possibilitats de la ponència, Ballart es va concentrar en una de les idees de Ferrater: la concreció imaginativa.

Ja als primers textos sobre pintura i literatura Ferrater havia caracteritzat els processos de la lectura i la interpretació com una veritable re-creació de l'obra --el principi crític de Riba, que Ballart no esmenta. L'art es fonamenta en la intuïció, en un acte de concreció imaginativa, escriu Ferrater el 1954, adduint Croce. El tema específic preval, en l'art, sobre el tema general. La qualitat de l'art deriva de la vitalitat individual i momentània del seu tema específic.

La forma del poema és l'únic que té valor --una posició que emparenta Ferrater amb Croce, els new critics i Eliot. Amb aquest replantejament, la seva crítica refusa per fàcils les interpretacions ideològiques, reductores de la significació de les obres, i demana una escrupolosa atenció als detalls formals de tota obra artística

És especialment il·luminador l'examen minuciós de Ballart de les opinions de Ferrater sobre els escrits dels altres. Així, la idea de la concreció imaginativa, expressada de diferents formes, apareix sovint a Escritores en tres lenguas, per destacar un llibre en el qual arriba a fer-se qualitat prevalent, sobretot en dos articles memorables --hi coincideixo--, que són el de Marcel Proust i el de Manuel Machado. Al llarg de la ponència, Ballart anirà repassant les aparicions de la concreció imaginativa en textos crítics, cartes, entrevistes i poemes.

Ferrater va lloar, de Compañeros de viaje, de Jaime Gil de Biedma, que els pooemes particularitzaven molt els detalls locals de la seva situació (pàg. 150). Els poemes de Les dones i els dies destaquen així mateix pel gust pels detalls, per la sensualitat --en oposició a la ideologia. "La seva poesia és un exemple paradigmàtic (en el cas del seu primer llibre, Da nuces pueris, fins i tot d'una acusada ortodòxia) del que Goethe va definir com a poesia de circumstàncies" (pàg. 154) --que era la pròpiament artística i no pas la poesia que parla de generalitats, com el mateix Ferrater va insinuar a "Els aristòcrates".

--

divendres, 25 de febrer del 2011

Arqués1997

¬¬¬¬¬

Arqués, Rossend. "Canibalisme i possessió eròtica. Una lectura de 'Posseït' de Gabriel Ferrater", pàg. 127-143 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

D'aquest poema, se n'han escrit algunes lectures minucioses, excel·lents, que he consignat a l'apunt corresponent.  Rossend Arqués, en el simposi Gabriel Ferrater, va presentar una ponència que incloïa una anàlisi de fonts extensa, entre les quals em persuadeixen especialment la de Quevedo (pàg. 133), un poema de què sabem que Ferrater havia parlat amb els seus amics, i la de Riba (nota 13).  Arqués hi va esprémer també les relacions internes del text, algun cop forçadament, com el cas de revolt i cucs (pàg. 139).

No em convencen alguns dels seus malabarismes finals. Faig una lectura més senzilla del poema, com l'exercici virtuós d'una hipèrbole, òbvia, que Ferrater porta al límit.

--

diumenge, 16 de gener del 2011

Joan Ferraté

¬¬¬¬¬

"Pero lo que operaba con más fuerza era una razón verdaderamente insensata, y es que la inmensa gloria de Antonio, poeta desde luego de rango mucho más alto que Manuel, originaba una especie de irritación contra éste. Sin tocar su absurdo moral, el fenómeno encierra un absurdo crítico: no se admira bien a Antonio si no se arroja una clara luz sobre Manuel.”
(Gabriel Ferrater, “Manuel Machado", pàg. 319, dins Escritores en tres lenguas)


No hi entenc prou. Ara: no és Joan Ferraté un dels poetes catalans més importants de les darreres dècades? El Catàleg general 1952-1981, el llibre que aplega tota la seva poesia, és una meravella, començant per la tirada virtuosíssima de tetrasíl·labs que fan de pròleg a la primera secció, “Les taules de Marduk i altres coses”, i acabant per la sàtira esmolada dels 17 rodolins de la quarta i darrera secció, “Catorze professionals i dos escaigs (més un extraviat d’última hora)”; a l'entremig, el punt d'inflexió que representen en la literatura catalana els sis poemes amorosos de Llibre de Daniel --i no ho dic pas perquè es tracti d'una relació homosexual ni perquè el llibre aparegués el 1976, raons banals, sinó per la seva insòlita falta de pudor i valentia. La dicció de la poesia de Ferraté, precisa, bastida amb rigor i planera a la vegada, sorprenent i lúcida, s'ha d'estendre a les seves traduccions apassionades, apropiacions en diu ell: Cinquanta poesies de Du Fu, Les poesies de C. P. Cavafis, els Líricos griegos arcaicos. És una veu singular, i diferent de la del seu germà Gabriel.

La seva obra crítica ha obtingut un reconeixement indiscutit. Es va situar de ben jove en primera línia, amb el sensacional Carles Riba, avui (de l’any 1955, inclòs el 1993 a Papers sobre Carles Riba), seguit dels assajos inclosos a Dinámica de la poesía: Ensayos de explicación 1952-1966. A la seva maduresa va continuar publicant llibres importants: els assajos sobre Carner aplegats a Papers sobre Josep Carner; la seva edició d’Ausiàs March i les lectures incloses a Llegir Ausiàs March; la seva traducció i interpretació de La terra gastada d’Eliot. Va anar editant amb pulcritud, en un esforç d'anys, els escrits esparsos del seu germà, i la mateixa correspondència amb ell i amb Jaime Gil de Biedma. No són tampoc desdenyables els articles i les notes de diari aplegats a Provocacions i Apunts en net, ni les entrevistes d'Opinions a la carta. L’excel·lència crítica de Ferraté ha afavorit potser que es negligís la seva poesia, com si es tractés d’un crític considerable que hagués publicat alguns versos. Un dels millors lectors que ha donat el país, va exercir de professor una bona part de la seva vida a l'estranger, primer a Santiago de Cuba, després, molts anys, a la Universitat d'Alberta, a Edmonton, al Canadà. Diuen que trobava que el nostre clima intel·lectual era dominat per la covardia i la reticència.

Víctor Obiols, autor d’una tesi que és l’origen del llibre Catàleg general 1952-1981: Elements intertextuals en l’obra de Joan Ferraté (Reus: Institut Municipal d’Acció Cultural, 1997), ha argumentat la seva defensa de l'obra poètica ferratiana millor que no jo: “condemnat a una mena d’ostracisme crític per raons que ara no vénen al cas, està destinat probablement a ocupar un lloc assenyalat en l’àmbit de la literatura catalana de la segona meitat de segle: crític, traductor, poeta, editor de clàssics, la seva obra, personalíssima, és exponent d’un rigor extrem, d’una densitat de pensament considerable i d’un gust i d’un criteri segurs” (pàg. 11). I afegeix, per caracteritzar la seva poesia: “L’obra poètica de Joan Ferraté planteja una gran paradoxa: aconsegueix de distingir-se per la seva singularitat, per la plasmació literària d’una personalitat idiosincràtica, per la seva originalitat al capdavall, i tot això mitjançant una pràctica fonamentalment derivativa, imitativa i plagiària; una obra en la qual l’heroi no és el ‘jo’ líric sinó la pròpia literatura; una obra que fonamentalment reformula mitjançant procediments paròdics una vasta tradició literària, en una revisitació irònica d’allò-que-ja-ha-estat-dit.” (pàg. 16).

A propòsit de les relacions entre la poesia de Gabriel Ferrater i la poesia de Joan Ferraté, copiaré només el poema "4 juny 1970", dedicat a Josep Carner, el poeta admiradíssim de tots dos germans, i el paràgraf final del "Prospecte" a Papers sobre Josep Carner, un text memorable i eloqüent que ens explica el sentit profund de les paraules finals, “Com una pàtria”, del poema “Josep Carner” de Gabriel Ferrater.


4 juny 1970

Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava
pel camp i que, en tornant de donar un volt,
deia el que havia vist, a tots portant consol.
Josep Carner és mort: tota la saba
del món ha refluït cap a l'abís,
i és ara una ganyota, la faç del paradís.


Paràgraf final del "Prospecte" a Papers sobre Josep Carner (pàg. 8-9)

És llegint Carner quan tenia tretze anys que vaig aprendre a entendre la poesia, i d'ençà d'aleshores li he estat fidel i l'he seguit llegint amb una admiració que no sembla que hagi d'arribar mai al seu límit. És en relació amb la seva obra que he jutjat bona part dels autors que en el curs dels anys he tingut la sort de conèixer, i sempre he tornat a la lectura de Carner com qui torna a casa i a la veritat d'un mateix. M'omple d'orgull el seu art, cada vegada que en torno a comprovar l'excel·lència, comparable al de Shakespeare per la seva generositat i al de Góngora per la complexitat del seu funcionament intern, germà del de Machado per la qualitat de la imaginació, però diferent del de tots ells per l'heroisme abnegat que el projecta damunt de l'experiència comuna incorporada en els termes aleatoris d'una llengua que es dóna el cas que és la meva, al mateix temps que és la de Carner. Aquesta diferència és el fonament de la meva fidelitat i la justificació del meu orgull. Només que fossin uns quants més que un grapat a sentir un orgull semblant i potser aquest país començaria a tenir una mica de mèrit.

Gener de 2023: Però la relació dels dos germans és més profunda encara. Trobo a l'exposició retrospectiva sobre Josep Maria de Martín a Berga, un plafó que cita una frase de Joan Ferraté, procedent dels seus diaris, que es van publicar amb el títol Del desig: "La finalitat de la meva vida ha estat la saviesa". I aquesta frase em recorda una de les il·luminacions de l'Any Ferrater, el que va dir la filla de la seva germana Amàlia, la neboda Anne Barlow, en unes paraules prèvies, breus, a una conferència de Jordi Cornudella, que el seu oncle Gabriel era un home amb "una set de coneixements sense límits". -- Al cap d'un parell de dies, com que vaig escriure a l'apunt sobre de Martín que no havia vist mai el seu retrat de Joan Ferraté, la Biblioteca de la Universitat de Girona em fa arribar una fotografia de la reproducció que en tenen a la Sala Joan Ferraté, donada per la seva filla Amàlia, com el fons bibliogràfic.

D'altra banda, el poema de Joan Ferraté fa pensar en el dístic de Pietro Bembo que figura a la tomba de Rafael:

Ille hic est Raphael timuit quo sospite vinci
Resum magna parens et moriente mori.

Josep M. Fonalleras, al deliciós llibre Tot el que hi veig, il·lustrat per Marc Vicens, recorda que li va ensenyar la inscripció Modest Prats, que va traduir així els dos versos (pàg. 14-15):

Aquí jau Rafael. Mentre va ser viu, la natura va témer de ser vençuda per ell; quan va morir, va pensar que amb ell moriria.


Alguns enllaços
  • Fitxa del llibre Catàleg general 1952-1981 a Quaderns Crema
  • Joan Ferraté al web escriptors.cat
  • “Li He, poemes de cavalls”, traducció de Dolors Folch i Joan Ferraté, Reduccions, núm. 38, 1988, pàg. 29-39
  • “’Poesia’, de Josep Carner, ressenya i vindicació”, Els Marges, 8, 1976, pàg. 15-32, l'article de Joan Ferraté que va situar Carner al centre del cànon literari català
  • Carles Miralles, “Joan Ferraté (1924-2003)”, nota necrològica publicada a Estudis Romànics, 27, 2004, pàg. 585-596, un text intel·ligent concentrat en la seva obra crítica, traductora i poètica
  • “Les lectures de Joan Ferraté”, Núria Perpinyà, Els Marges 47, 1992, pàg. 90-107, amb molta informació de primera mà per contextualitzar la pràctica crítica de Joan Ferraté. Perpinyà ha explicat que el tractament d'aquest article --imprescindible-- com unes notes, en lletra menuda, al final de la revista, va ser un primer indici del rebuig dels acadèmics catalans davant de Joan Ferraté (curs d'estiu de la Universitat de Girona, esmentat més avall en aquesta llista, minuts 32:47-37:00 de la seva conferència, de gran nivell).
  • "Joan Ferraté, vida i obra", un Ciutat maragda sencer (62:04), el programa de literatura de Catalunya Ràdio, presentat pel solvent David Guzman, del 27 de gener de 2018, amb Jordi Cornudella, Núria Perpinyà, Maria Bohigas i Jordi Puntí. Una lectura imprescindible sobre Joan Ferraté són els tres primers capítols de la segona part del llibre de Jordi Cornudella Les bones companyies (Barcelona: Cercle de Lectors / Galàxia Gutenberg, 2010, 258 pàg.).
  • Esperem amb candeletes la publicació dels diaris de Joan Ferraté, arran de la publicació de l'article "El desig de Joan Ferraté", de Martí Sales (La Vanguardia, 24 d'octubre de 2015: versió en castellà; text en català, que exigeix donar-se d'alta a LV) --es van publicar l'any 2018, amb el títol Del desig: Andreu Jaume en va fer una ressenya notable, amb referències també a Gabriel Ferrater i a l'edició crítica de Les dones i els dies.
    • A final de l'any 2022 la Universitat de Girona va publicar deu diaris manuscrits de Joan Ferraté , escrits entre el 1945 i el 1975, digitalitzats al seu repositori: el primer, entre el 1945 i el 1950, és inèdit
  • Jordi Amat havia recuperat quatre valuoses cartes a Albert Manent, tres del 1951-2 i una del 1955, escrita des de Santiago Cuba (es van publicar a la revista Els Marges l'any 2005). Abans, el mateix Joan Ferraté havia publicat la correspondència dels anys 1966-1969 amb el seu germà Gabriel, dins Papers, cartes, paraules, pàg. 387-458, i el volum Jaime Gil de Biedma: Cartas y artículos (Barcelona: Sirmio - Quaderns Crema, 1994, 222 pàg. I encara, arran d'un tuit, Jordi Amat m'avisa que s'ha publicat també la correspondència amb Castellet dels anys 1949-1951, inclosa al llibre Josep M. Castellet, editor i mediador cultural, a cura d'Enric Gallén i José Francisco Ruiz Casanova (Maó: Punctum, 2015, 375 pàg.) -- Gener de 2024: Ja l'he llegit: se'n conserven sobretot cartes de Josep M. Castellet, inquiet i insegur, en contrast amb un Joan Ferraté també insegur però en formació i creixement constants, i de prosa cada any més nítida.
  • Al juliol de 2018 la Universitat de Girona va organitzar el curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, del qual hi ha els vídeos --amb aportacions imprescindibles--, coioncidint amb la cessió  a la seva biblioteca i la catalogació del seu fons bibliogràfic particular, que conservava una de les seves filles.
  • Fons especial Joan Ferraté a la Biblioteca de la Universitat de Girona
  • Al juny de 2019 va aparèixer el número 5 de la revista Veus baixes, monogràfic dedicat a Joan Ferraté, que incloïa alguns textos inèdits, articles dels ponents del curs de l'estiu anterior a la Universitat de Girona (aquests articles no són les transcripcions de les ponències) i alguns altres d'inèdits.
  • Enric Sullà ha evocat el Joan Ferraté professor universitari en conversa amb Borja Bagunyà i Marina Porras, al programa de ràdio de l'escriptora, Les coses fonamentals, del 23 d'octubre de 2019, amb el títol "Els germans Ferraté(r) i la crítica cultural" (69:00). El programa s'ocupa, en una primera part, sobretot de Gabriel Ferrater, i a la segona, de Joan Ferraté.
  • El professor George Lang ha escrit una evocació de l'inici de la literatura comparada al Canadà, amb una referència a les classes de Joan Ferraté a Edmonton, a la Universitat d'Alberta, i amb títol pres d'una carta del Joan al seu germà Gabriel: "Edmonton is fun after all". Es pot llegir al seu blog Before I forget. El professor Lang ha traduït "Ídols" a l'anglès amb el títol "After Gabriel Ferrater".
No tot són enllaços. Entre els textos essencials sobre Joan Ferraté, hi ha els records i els homenatges del llibre de Jordi Cornudella Les bones companyies: Poetes i poemes.

Enceto al blog un apunt consistent en l'índex general de noms de l'obra de Joan Ferraté.

***

Significativament, Jordi Amat dedica a la memòria de Joan Ferraté Las voces del diálogo: Poesía y política en el medio siglo (Barcelona: Península, 2003, 283 pàg.). El llibre explica les dissensions dins de la dictadura, arran de la derrota feixista a la segona guerra mundial, entre els sectors més immobilistes, més falangistes, que havien dominat els seus sectors culturals durant la guerra civil i els primers anys de la postguerra, i altres sectors que intentaven impulsar, també dins de la dictadura, una reorientació. El paradigma de vencedors i vençuts, i la seva dinàmica excloent, tenia una alternativa en grups més comprensius, al voltant del ministre Ruiz-Giménez, els directius de l'Institut de Cultura Hispànica, la revista Cuadernos Hispanoamericanos, els futurs catedràtics López Aranguren i José María Valverde. Aquests grups continuaven essent anticomunistes i catòlics, però s'obrien als contactes amb l'exili, al reconeixement de la tradició liberal d'Ortega y Gasset, a la reivindicació d'Unamuno i Machado i altres autors "suspectes", a la valoració de l'avantguarda, a un moderat europeisme, a la tolerància respecte a la literatura catalana i al diàleg. Dels seus esforços sorgeixen els congressos de poesia, començant pel de Segovia, el 1952, pels quals Carles Riba, gairebé com a líder moral de la resistència catalanista, un home insigne que s'havia vetat la vida pública, en exili al seu propi país, va apostar personalment. Hi va anar per la pau i el diàleg, malgrat que els dirigents feixistes de Barcelona van tractar d'impedir-ho intensificant just abans del Congrés de Poesia les arbitrarietats, prohibicions i detencions. Hi va anar com a missatger de bona voluntat, afirmant-se com a català i com a poeta de llengua catalana, sense queixar-se ni reclamar, sense parlar de la guerra i evitant les discussions apassionades i inútils.

En aquell moment històric, que va durar poc, la revista Laye va publicar un número monogràfic dedicat a Ortega, acompanyat d'una targeta postal amb un retrat d'Ortega dibuixat per Josep Maria de Martín --el pintor amic de Gabriel Ferrater, amb qui va escriure la novel·la policíaca Un cuerpo, o dos-- i, a l'anvers, una frase d'Ortega de l'any 1914 (la copio del llibre d'Amat, pàg. 214): "Tardará más o menos en venir; pero el más humilde de vosotros tiene derecho a levantarse delante de esos hombres que quieren perpetuar la Restauración y que asumen su responsabilidad, y decirles: 'no me disteis lo que tiene derecho a recibir todo ser que nace en latitudes europeas'.”. Entre els articles del monogràfic, n'hi havia un de Joan Ferraté, "De generaciones y de cuentas, y de una esperanza" (es pot llegir a les pàg. 209-213 del llibre de Laureano Bonet La revista Laye: Estudio y antología. Barcelona: Nexos, 1988, i també en línia, a les pàg. 170-173 d'aquell número, que era el 23 i corresponia a l'abril-juny de 1953). L'article era tota una declaració de principis contra els grups excloents de la dictadura, però també contra els grups diguem-ne comprensius. Impugnava l'operació de legitimació generacional que estava intentant el falangista Dionisio Ridruejo, amb el seu canvi cap a posicions més obertes. A la generació que havia fet la guerra amb entusiasme, Ferraté no li concedia l'oportunitat de poder ser una generació integradora (tampoc als més joves que intentaven distanciar-se de les posicions del bàndol nacional però hi havien participat). L'article qüestionava expressament l'article de López Aranguren "A propósito de nuestra generación", publicat a Revista, nom de la revista de Ridruejo, i implícitament deixava en evidència el manifest fundacional d'aquella revista, escrit per Ridruejo, que s'havia titulat "Excluyentes y comprensivos". El fracàs era l'únic relat de la generació del 36. 

Joan Ferraté va ser expulsat de la revista Laye, que va deixar de publicar-se un número després. Val la pena copiar un paràgraf de l'epíleg que va afegir, amb data 1981, al seu llibre Dinámica de la poesía: Ensayos de explicación, 1952-1966 (Barcelona: Seix Barral, 1982, 2a edició, 458 pàg.; la primera edició era del 1968), pàg. 424-5:

Dos de los artículos incluidos en la primera sección, y notoriamente el que la inicia, "Aspectos de la obra de arte", se publicaron originalmente en Laye, revista en cuyo primer número apareció en 1950 mi primer trabajo (si no recuerdo mal, bajo seudónimo) y de cuya redacción fui expulsado en 1953, por rojo-separatista. Sendos artículos míos, uno donde atacaba abiertamente la política oficial contra Cataluña y otro en que maltraté sin duda a los intelectuales falangistas que en aquel entonces adoptaron posturas seudo-liberales para contrarrestar el creciente empuje del Opus Dei, y una rabieta | histérica de la Soli [Solidaridad Nacional, diari falangista] (en un suelto de primera plana titulado: "¡Estos cuervos no nos sacarán los ojos!") dirigida especialmente contra el segundo motivaron la decisión del director, que el resto de los redactores aceptó sin chistar. Curiosamente, no era yo entonces, ni lo he sido nunca ulteriormente (tal vez me pareció serlo cuando era un crío, en el curso de la guerra civil), ni marxista ni nacionalista, aunque, como en cierta ocasión le dije al embajador de Cuba en México: "¿Quién que es no es marxista?", y a pesar de que no he perdido nunca de vista en el curso de mi vida que mi lengua materna, y por tanto mi primera lengua de cultura, es el catalán. (Y no menos curiosamente, ni mis artículos ni el incidente de la Soli ni mi expulsión se mencionan en un trabajo reciente de Barry Jordan dedicado a sacarle las cuentas a esa revista: acaso el autor prefirió no correr el riesgo de poner en entredicho, ni siquiera tácitamente, la "integridad" de quienes, a pesar de la expulsión, siguieron escribiendo para Laye y cuya auténtica vocación, ya manifiesta entonces, de manipuladores de la conciencia y satélites del poder los ha instalado en su condición de figurones marxistas y nacionalistas, aunque en 1953 parecía ser el falangismo lo que a su juicio debía favorecerles.)

***

Aquest 2024 m'he proposat llegir més textos de Joan Ferraté. Hi ha d'entrada els articles publicats a la revista Laye, que no va tornar a publicar, llevat d'unes poques excepcions. Signa els articles com a Juan Ferrater, i com a Joan Ferrater en dues ocasions: la traducció de T. S. Eliot La terra eixorca i una nota sobre el Cant espiritual de Blai Bonet. A Laye, els autors de les ressenyes acostumaven a signar-les amb les inicials, detall que comporta l'inconvenient que algunes de les ressenyes escrites per J. F. podrien correspondre a un altre col·laborador, esporàdic: Jaume Ferran Clua. Les inicials del segon cognom figuren al primer número (J. F. S.) i al darrer (J. F. C.). 
  • Número 1, març de 1950, 12 pàg.: "El método histórico de las generaciones", pàg. 9 i 11, article signat J. F. S.
  • Número 3, maig de 1950, 12 pàg.: "Burckhardt, el crítico del poder", pàg. 8, article signat Juan Ferrater.
  • Número 4, juny de 1950, 12 pàg.: "Un manifiesto y un poco de buena poesía", pàg. 6, article signat Juan Ferrater.
  • Número 5-6, juliol-agost de 1950, 16 pàg.: "Fidelitat de Jordi Cots", pàg. 13, ressenya signada J. F., de gairebé dues columnes, mitja pàgina.
  • Número 10, desembre de 1950, 16 pàg.: "Sobre el Ethos Clásico y el Romántico", pàg. 13, signat amb la puntualització "Fragmento de Juan Ferrater".
  • Número 12, març-abril de 1951, 78 pàg.: 
    • "En torno al Glosari, 1906-1910 de Eugenio d'Ors", ressenya extensa, pàg. 69-71 (pàgines compostes a dues columnes, que equivalen a una mica més de dues pàgines), signada J. F.
    • "Carlos Bousoño: La poesía de Vicente Aleixandre", pàg. 74-75, ressenya signada J. F.
  • Número 13, maig de 1951, 66 pàg.: 
    • "Hesiodo y Heidegger", pàg. 15-17, article signat Juan Ferrater.
    • "Dámaso Alonso Poesía española: Ensayo de métodos y límites estilísticos (Madrid 1950)", pàg. 60-62, ressenya signada J. F.
    • "Linguistique generale et linguistique française, de Charles Bally (3a ed., Berna, 1950), pàg. 63-64, ressenya signada J. F.
    • "The Oxford Classical Dictionary (Oxford, Clarendon Press, 1949), pàg. 64, ressenya signada J. F.
  • Número 16, novembre-desembre de 1951, 82 pàg.: 
    • "Jean Hartzfeld. Alcibíade: Étude sur l'histoire d'Athènes à la fin du Ve. siècle", pàg. 62-63, ressenya signada J. F.
    • "Jean Paul Sartre. Le diable et le bon Dieu", pàg. 68-70, ressenya signada J. F.
  • Número 17, gener-febrer de 1952, 112 pàg.: "El carrer Estret, novela", pàg. 41-48, article signat Juan Ferrater 
      • Potser un dels millors articles de la postguerra sobre Josep Pla, i en tot cas una de les anàlisis més penetrants sobre l'escriptura de Pla fins a la publicació del llibre de Xavier Pla Josep Pla: Ficció autobiogràfica i veritat literària. Ferraté revela com la minuciosa construcció formal d'aquesta novel·la determina, com a gran literatura, el seu sentit. El mateix Xavier Pla considera aquesta crítica de Ferraté un antecedent, vint anys abans, de la narratologia de Figures III de Gérard Genette. Un dels epistolaris o dels llibres amb textos inèdits de Pla que s'han publicat aquests darrers anys --no recordo quin, potser l'epistolari amb l'editor Cruzet-- incloïa un testimoni de l'interès de Pla per aquesta crítica.
  • Número 18, març-abril de 1952, 148 pàg.: "Uranus, de Marcel Aymé", pàg. 59-62, article signat Juan Ferrater --un número molt literari del començament al final.
  • Número 19, maig-juny de 1952, 128 pàg.: 
    • "Aspectos de la obra de arte", pàg. 5-10, article signat Juan Ferrater --inclòs a Dinámica de la poesía.
    • "Les hores retrobades de Joan Vinyoli", pàg. 51-55, article signat per Juan Ferrater --inclòs a Dinámica de la poesía.
  • Número 20, agost-octubre de 1952, 115 pàg.: 
    • "Erich Auerbach. Mímesis. La representación de la realidad en la literatua occidental", pàg. 64-67, ressenya signada J. F.
    • "J. Marouzeau. Précis de Stulistique française", pàg. 76-77, ressenya signada J. F.
    • "Julián Ayesta, Helena o el mar del verano", pàg. 83-85, ressenya signada J. F.
  • Número 21, novembre-desembre de 1952, 108 pàg.: 
    • "La terra eixorca de T. S. Eliot", pàg. 44-54, traducció signada Joan Ferrater.
    • "De Alcalá a Cataluña", pàg. 98-99, article signat per J. F.
  • Número 22, gener-març, 163 pàg.: 
    • "El habla imposible", pàg. 58-64, article signat Juan Ferrater.
    • "José Luis Aranguren, Catolicismo y protestantismo como formas de existencia", pàg. 89-90, ressenya signada per J. F.
    • "Antonio Magariños, Desarrollo de la idea de Roma en su siglo de oro", pàg. 90-93, signat per J. F.
    • Dins l'article "Los premios 'Ciudad de Barcelona' 1952", la secció "Poesía catalana", pàg. 107-108 va signada per Juan Ferrater.
  • Número 23, abril-juny de 1953, 181 pàg.:
    • "Introducción a las Elegies de Bierville, de Carles Riba", pàg. 46-55, article signat Juan Ferrater
    • "Stephen, héroe, por James Joyce", pàg. 104-116, consta com a "versión de J. F."
    • "Cant espiritual, de Blai Bonet", pàg. 117-119, article signat Joan Ferrater.
    • "Agustí Esclasans. La meva vida (1895-1920)", pàg. 157-160, ressenya signada per J. F.
    • "De generaciones y de cuentas, y de una esperanza", pàg. 170-173, article signat Juan Ferrater.
Aquests números de Laye contenen sovint articles de Gabriel Ferrater i Josep Maria Castellet, més esporàdicament de Carles Barral. El número 17 conté un article de Jaime Gil sobre Pedro Salinas i una ressenya seva de Cántico, de Jorge Guillén. El número 19 comença amb un editorial irònic que replica una queixa del diari Madrid per un article sobre Miguel Hernández ("Madrid, acaso por creer que la sentencia fué liviana, parece desear que a la pena temporal de cárcel se añada una condena de silencio eterno para su obra, que conocemos a través de ediciones legalmente aurorizadas", pàg. 3). El número 21 conté la traducció catalana de The waste land, de T. S. Eliot, i un article d'Arthur Sewell, aleshores director de l'Institut Britànic a Barcelona, "El teatro poético en Inglaterra: T. S. Eliot y Christopher Fry". El número 22 inclou poemes de Jaime Gil de Biedma, agrupats amb el títol "Según sentencia del tiempo". Al número 23 Carlos Barral hi publica el bel·ligerant article "Poesía no es comunicación". El número 24 conté col·laboracions de Carlos Barral, Josep Maria Castellet, Jaume Ferran, Gabriel Ferrater, José Agustín Goytisolo, Juan Goytisolo, Manuel Sacristán Luzón, entre altres.

Joan Ferraté i Daniel J. Szsotakiwisky (1970)

--
Apunt revisat el 24 de febrer de 2024

dissabte, 8 de gener del 2011

Valverde1982

¬¬¬¬¬

Valverde, José María. "Ferrater: l'experiència de traduir-lo" (article traduït per L. Soldevila). Faig, 16 (març de 1982), pàg. 18-19

Fou tan important per a mi Gabriel Ferrater que, per a escriure un article sobre ell, prefereixo limitar-me a algun aspecte marginal i poc personal: la meva experiència d'haver traduït una part dels poemes aplegats en el volum bilingüe Mujeres y días.

Breu, bonic, elogiós article, agut i dens, escrit al cap de 10 anys de la mort de Gabriel Ferrater en record d'una amistat intensa. Valverde hi explica la seva experiència de traductor en Las mujeres y los días; li van tocar els poemes més hermètics, diu, en la distribució de feina que van fer amb Pere Gimferrer i José Agustín Goytisolo. Esmenta el poema que Ferrater li va dedicar, "Per José María Valverde", amb l'observació que el tema és a la data, data que sols Valverde podia interpretar, com a exemple del caràcter hermètic d'alguns poemes del seu amic.

El decasíl·lab predominant a Les dones i els dies prové del ritme d'Ausiàs March i, sobretot, del vers blanc de Shakespeare, de qui Valverde afirma que Ferrater es va tornar el més gran coneixedor a tot l'Estat --s'intueix que en poc temps, després d'haver-ne parlat amb Valverde. Així va obtenir una forma poètica que tenia la flexibilitat conversacional de la prosa. Encomiàsticament, i per la seva afinitat amb Robert Graves, Valverde va afirmar que Ferrater era un poeta anglès que escrivia en català.

Clou l'article considerant exemplar l'art de Ferrater: "l'art de ser un poeta menor, deliberadament ajustat a unes fronteres en l'expressió, que realçaven d'aquesta manera la vàlua del que es contenia en el seu territori" (pàg. 19).
***

L'observació de Valverde apareix, més desenvolupada, més abstracta, al seu assaig La literatura: Qué era y qué es (Barcelona: Montsesinos, 1982; el cito per la segona edició, del novembre de 1983, text de 119 pàg.). Hi trobo moltes coincidències amb els articles de Ferrater; una referència que potser explica detalls d'un poema de Les dones i els dies, "Primavera", i també la citació compartida d'un vers de Matthew Arnold sobre Shakespeare. Copio de la pàgina 66, gairebé al començament del capítol "La literatura como tradición", un paràgraf sencer:

Otras veces, en cambio, falta un precedente, un registro, dentro de las posibilidades literarias de una lengua, y el escritor que lo conquista para su literatura, generalmente, trasplantándolo desde otra literatura, es como un héroe que cambia el estado de cosas, aunque la posteridad --o los que le leen desde otra lengua-- no le encuentren tanto mérito, al dar por consabida esa posibilidad, no siendo así capaces de imaginar el choque que representó tal novedad. Pensemos, si lo conseguimos, en lo que introdujo Walt Whitman en la poesía de lengua inglesa, aún apenas aprovechado: o, viniendo al caso del catalán, para dar un ejemplo actual, comprendamos que la incorporación, lograda por Gabriel Ferrater, de la tradición coloquial de la poesía inglesa, coexistente en él con un peculiar hermetismo, ha podido representar un logro decisivo, acaso por encima del valor intrínseco de cada uno de sus poemas, sobre todo, a efectos de aprovechamiento por parte de los sucesivos poetas catalanes. Los más difícil para el lector normal es darse cuenta de que la "tradición" es el conjunto de facilidades y dificultades que presenta el modo establecido de uso de una lengua a quien la escribe con pretensiones literarias, y eso, especialmente en la relación que, por la historia cultural y social, existe entre "lengua escrita" (por los escritores) y "lengua hablada" (por todos).

--
Apunt revisat el 27 de setembre de 2022

dijous, 6 de gener del 2011

El text dels poemes

¬¬¬¬¬

He preparat aquest apunt pensant en qui hagi vingut a parar al blog sense conèixer Gabriel Ferrater, o sense tenir la seva poesia a mà. Conté enllaços a tots els poemes inclosos a Les dones i els dies, copiats i a vegades comentats per tota mena de lectors en les seves pàgines sobre literatura i els seus blogs i webs personals. Miro de satisfer, de pas, l'expectativa de qui es pensava que, darrere de la llista sencera de títols dels poemes que apareix a la columna esquerra, hi trobaria els textos. Els títols de l'esquerra només porten a les meves notes sobre cada poema, amb el mateix criteri que més avall aplico a la llista de llibres de Ferrater i a la bibliografia.

En aquest apunt, quan no he trobat el poema enlloc de la xarxa, o quan apareixia en un document llarg i difícil de destriar, he enllaçat amb la pàgina corresponent a l'edició de 1968 de Les dones i els dies que reprodueix el Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres. He aplicat el mateix criteri en els poemes més llargs, que només havia trobat com a fragments: "In memoriam" i "Poema inacabat" amb la seva "Tornada".



Per llegir la poesia de Ferrater, de totes maneres el millor que un pot fer ara mateix és comprar l'edició que en va publicar Jordi Cornudella a Edicions 62 a començament de l'estiu de 2010. És una edició barata i pulquèrrima, neta dels possibles errors de còpia dels poemes a la xarxa i respectuosa amb la composició tipogràfica original i el deliberat acarament del poema de la pàgina esquerra amb el de la pàgina dreta. Té les mateixes virtuts, augmentades amb tot d'al·licients extraordinaris, l'edició crítica del mateix Jordi Cornudella, publicada el 2018 també a Edicions 62.






Textos de Les dones i els dies
  • Versos de la Jill Jarrell, al blog del documental Metrònom Ferrater, d'Enric Juste
  • In memoriam, al web de la Càtedra Màrius Torres, de l'exemplar de Da nuces pueris, amb anotacions autògrafes de Gabriel Ferrater al marge
  • Faula primera, al web de la Càtedra Màrius Torres, de l'exemplar de Les dones i els dies
  • Faula segona, al web de la Càtedra Màrius Torres, de l'exemplar de Da nuces pueris
  • Els jocs, al blog Rodapoemes, d'Alexandre Planas
  • Floral, al blog Menjar blanc v. 2, de Marc Vicens
  • Punta de dia, al blog Travesso carrers sense mirar res, de Carles de Santa Eugènia de Berga
  • El mutilat, al blog d'Alicia Molina
  • Com Faust, al blog Menjar blanc v. 2, de Marc Vicens
  • Veus baixes, al blog Gòtic - Flamíger, de Carles Alòs
  • Primavera, al llibre de Jordi Julià A través dels versos (Google Books)
  • La platja, al blog Anoarra
  • Moeurs exotiques, al web de la Càtedra Màrius Torres, de l'exemplar de Da nuces pueris, amb anotacions autògrafes de Gabriel Ferrater al marge
  • Sobre la catarsi, al blog col·lectiu I wish you were here, Ferrater
  • A través dels temperaments, al blog Una cosa molt gran en una de molt petita, d'Helena Bonals
  • Literatura, al web de Massimo Rizzante, amb traducció italiana
  • A l’inrevés, al blog Desescrits de psicoanàlisi lacaniana, de Miquel Bassols
  • Diumenge, al web Versos.cat
  • Amistat del braç, en un blog titulat Llengua catalana i literatura
  • La confidència. al blog Lletres ebrenques, d'Emigdi Subirats i Sebastià
  • A mig matí, al blog La matinada clara, de Maria Cabrera
  • Paisatge amb figures, al blog Menjar blanc v. 2, de Marc Vicens
  • Mecànica terrestre, dins el web El poder de la palabra
  • Octubre, al tumbrl Capdou
  • El secret, dins el mateix apunt sobre el poema
  • Lliçó d’història, al web Amiarma.eus, amb traducció basca
  • Temps enrere, al blog Un passeig pels somnis, d'Aitana
  • Petita guerra, dins el mateix apunt sobre el poema
  • Mala memòria, al blog Otra iglesia es imposible, de Jorge Aulicino, amb traducció castellana
  • Fi del món, al blog Declina, de Marina Estruch
  • La mala missió, al web Susa Literatura, amb traducció basca
  • Un pas insegur, al blog Vol de milana, de Paula
  • Posseït, al blog Les beceroles successives, de Ramon Boixeda
  • Maria, al blog Menjar blanc v. 2, de Marc Vicens
  • By Natural Piety,  al web de la Càtedra Màrius Torres, de l'exemplar de Da nuces pueris, amb anotacions autògrafes de Gabriel Ferrater al marge
  • Exeunt Personae, al web Mag Poesia
  • Cambra de la tardor, al web de la Càtedra Màrius Torres, de l'exemplar de Da nuces pueris, amb anotacions autògrafes de Gabriel Ferrater al marge
  • Tres llimones, al web Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català
  • Si puc, al web Quadern de mots
  • Hora baixa, al blog Extrarradiografías, de Jordi Bernal
  • No una casa, al blog Eportafil Carlos Resina 4tD
  • Però non mi destar, al llibre L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater, de Jordi Julià
  • Atra Mater, en un article de Narcís Comadira a la revista Veus baixes
  • La cara, al blog personal de Tuli Márquez
  • Per no dir res, al blog El so dels silencis, de Gemma
  • Dues amigues, al blog Menjar blanc
  • Helena, al blog Metrònom Ferrater, d'Enric Juste
  • Matèries, al blog Menjar blanc v. 2, de Marc Vicens
  • Naixença, al web Susa literatura, amb traducció basca
  • El ponent excessiu, al blog Ma pitom!, de Miraculosa Miró
  • Tam gratumst mihi, en un article sobre Gabriel Ferrater de Sílvia Claramunt a Tot Sant Cugat
  • El distret, al blog CaPaLTaRD, a PoQueTa Nit!, de Josep Rof
  • Sacra rappresentazione, al web de la Càtedra Màrius Torres, dels originals de Les dones i els dies
  • Caragol, al blog Tinta xinesa, de Biel Barnils
  • La ciutat, al blog Enfilant finestres, d'Empar i Ferran
  • Tro vos mi siatz renduda, al blog Eumolp
  • Josep Carner, al blog Els orfes del senyor Boix
  • La vida furtiva, a Eix Diari, dins un article titulat "Ateneu poètic, 8: Gabriel Ferrater"
  • Tant no turmenta. al blog Menjar blanc, de Marc Vicens
  • Economies rivals. al blog Siento pasar el tiempo, de Pedro Casas, amb traducció castellana
  • Cançó de bressol. al blog Siento pasar el tiempo, de Pedro Casas, amb traducció castellana
  • El lleopard, a El bloc d'en Pere: El fil dels dies
  • Els polls, a l'exemplar de Les dones i els dies reproduït a la Càtedra Màrius Torres
  • Societas Pandari. al blog Siento pasar el tiempo, de Pedro Casas, amb traducció castellana
  • Els miralls, al blog Send me your mirrors, de Gemma P.
  • L’oncle, a l'original de Les dones i els dies reproduït a la Càtedra Màrius Torres
  • Els innocents. al blog Siento pasar el tiempo, de Pedro Casas, amb traducció castellana
  • Le grand soir. al blog Siento pasar el tiempo, de Pedro Casas, amb traducció castellana
  • Guineu, al blog Illa en blanc, de Bartomeu Ribes
  • Poema inacabat (amb la seva Tornada), al web de la Càtedra Màrius Torres, dels originals de Les dones i els dies
  • Boira. al blog La panxa del bou, de Júlia Costa
  • Bosc, al web de Feliu Gasull
  • Corda, al blog Siento pasar el tiempo, de Pedro Casas, amb traducció castellana
  • Dits, al blog GloBos.blog: Més de 1.000 poemes, de Glòria Bosch i Morera
  • Esparver, al web Poeteca
  • Engany, al blog Antologics, de Laia Balcells
  • Fe, al blog Peces de trencaclosques
  • Fill, al blog del documental Metrònom Ferrater
  • Idolets, al blog Siento pasar el tiempo, de Pedro Casas, amb traducció castellana
  • Ídols, al blog Obstinacions, d'Antoni Casals i Pascual
  • Joc, a GloBos.blog, de Glòria Bosch
  • Kensington, a Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN Català
  • Kore, al blog El orden reina en Berlín
  • Lorelei, al web Viasona
  • Metrònom, al web Mallorcaweb
  • Mudances, a GloBos.blog, de Glòria Bosch
  • Neu, al blog A de Frederica
  • Noies, a Google Books, un fragment del llibre de Jordi Julià Al marge dels versos
  • Oci, al web Poeteca.cat 
  • Perdó, al web Viasona, com a lletra d'una cançó de Joan Artigas
  • Plorar, al web Relats en català, amb un comentari del poema
  • Riure, al blog Antologics, de Laia Balcells
  • Sabers, al mecanoscrit original de Teoria dels cossos, disponible a la Càtedra Màrius Torres
  • Signe, a l'exemplar de Les dones i els dies reproduït a la Càtedra Màrius Torres
  • Solstici, a l'exemplar de Les dones i els dies reproduït a la Càtedra Màrius Torres
  • També, a l'original de Les dones i els dies reproduït a la Càtedra Màrius Torres
  • Úter, al web enespiral.net
  • Xifra, al blog Globos.blog, de Glòria Bosch
  • Cançó idiota, al web Poeteca.cat
  • Tempestiva viro, al web Endecrrock.cat
  • De lluny, al blog De Troia a Itaca, amb comentari
  • Maîtresse de poète, a l'original de Les dones i els dies reproduït a la Càtedra Màrius Torres
  • Les mosques d’octubre, al blog Si dissabte plou...
  • Les generacions, a l'original de Les dones i els dies reproduït a la Càtedra Màrius Torres
  • La lliçó, al blog Les misèries d'en Flea
  • El lector, al web d'Emma Vilarasau
  • Aniversari, al blog Ucronies, de Joan Casalpeu
  • Cançó del gosar poder, al web Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català
  • Per José María Valverde, al blog Torredembarra sur mer, de Josep Bargalló, amb comentari
  • Els aristòcrates, en un article, "El fàstic", de Marina Porras, a Diacritic.cat
  • Babel, al principi de l'article d'Arnau Barios sobre aquest poema, a la revista Veus baixes
  • S-Bahn, al blog Poemes al pati, d'Igor
  • Mädchen, a l'original de Les dones i els dies reproduït a la Càtedra Màrius Torres
  • Teseu, al blog Miralls discrets, de Macià Florit
  • Any, al blog So i sentit: Literatura des de la Bisbal, de Marià Sais i Sisa Ibars
  • Cadaqués, al blog Des de l'àtic
  • Midsommarnatt, al web Endrets: Geografia literària dels Països Catalans
  • Prop dels dinou, al blog La república poètica d'Ernest Farrés
  • [Poètica], inclosa a Da nuces pueris, del qual la Càtedra Màrius Torres reprodueix un exemplar amb anotacions autògrafes
Apunt revisat el 26 de juny de 2022
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites