dissabte, 12 de juny del 2010

[115] Cadaqués

¬¬¬¬

Segon dels quatre poemes inclosos en el "Suplement" de l'edició que Jordi Cornudella publica l'any 2010 de Les dones i els dies. L'havia publicat Joan Colomines en un article de Serra d’Or del 1969, i l'havia reproduït Julià2004B, pàg. 47, que diu que refà el tòpic trobadoresc de l’amor de lonch, en en el qual l’amant es lamenta per la distància de la seva amada, amb un component d’abandonament, com si hi hagués un engany.

És un poema dedicat a Helena Valentí, com els de la secció 4. Cornudella2019 (pàg. 162-165) l'ha llegit en detall. Ha observat el paral·lelisme entre ell, que diu que va ser com el poble i que ho vol tornar a ser, i ella, a "Kensington", que se sent transformada en el barri de Londres. Si bé li sembla una coincidència fortuïta, la imaginació del poema és consistent de dalt a baix amb la comparació de Cadaqués amb el narrador --és un lloc i a la vegada és com un amant possessiu que la té tancada. Inclòs a la secció, és el primer poema en què apareix la separació transitòria dels amants.

Em crida l'atenció que el patró estròfic, marcat en l'alternança de versos masculins i femenins i en les rimes assonants mantingudes fins al final del poema (amb l'excepció dels versos 2 i 4), està supeditat a les unitats de sentit. Així, el record viu d'ella, evocat al començament de la tercera s'estrofa, s'allarga cinc versos, no pas els quatre que el lector podia esperar, i n'hi queden tres per exposar la decisió final de tornar a Cadaqués l'endemà mateix. 

Estilísticament, sembla un exercici sobre els valors de la conjunció i: hi trobem l'encadenament col·loquial del vers 2, al límit dels usos sintàctics escrits ("Cadaqués és [...] / com jo vaig ser i vull tornar-hi."); el polisíndeton del vers 4, amb un valor de contrast en la segona conjunció ("als braços et té / i t'hi adorms i no dorms gaire"); la conjunció, quasi disruptiva, iniciant una nova frase al vers 7 ("Ploro que he perdut el teu cos, / com si te m'haguessis fet vella. / I et retorna jove un alcohol"); en contrast amb la negació al vers 9, i donant un matís diferent, més emfàtic, del que tindria la conjunció ni ("No et miraré i no et tocaré"), i, per acabar, en el vers que trenca l'esquema estròfic, la mera unió d'elements homòlegs del vers 13 ("et guia el pas i et tanca amb ell"). Gabriel Ferrater havia reflexionat sobre els valors de la conjunció de del punt de vista lingüístic: vegeu el que va escriure sobre la coordinació, en una de les entrades que va redactar per a la Gran enciclopèdia catalana. 

L'ha llegit Jaume Coll Mariné, en l'acte Pervivència de Gabriel Ferrater, a l'Ateneu Barcelonès, arran de la publicació de l'edició crítica de Les dones i els dies.



--
Apunt revisat el 17 de febrer de 2021

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites