divendres, 22 de maig de 2009

[037] Tres llimones

¬¬¬¬¬

Simona Škrabec publica un article, "Sols davant l'atzar", sobre Quim Monzó, a la revista L'Avenç, febrer de 2010, pàg. 52-54, amb un apunt final a propòsit dels versos finals del poema, "Cap surt de la memòria / no abolirà la plàcida / manera de morir-se / que tenen els records.", que considera una paròdia de Mallarmé, l'amor fati, allò de cap joc de daus pot abolir mai l'atzar. "Ferrater, en canvi, ens recorda que no és el futur que és inaccessible, sinó que no tenim tampoc cap accés al passat, per molt immediat que sigui." (pàg. 54).

***

Més notes i observacions:
  • Ballart1998, pàg. 143, tematitza críticament una possible epifania (el capítol del llibre es titula “Epifanies”). En destaca els versos finals.
  • Ballart2007, pàg. 113, en canvi, el presenta com un exemple d'analogia diàfana, per presentar "amb la mítica visió d'aquestes fruites la impossibilitat d'aprehendre la realitat ni tan sols com a record".
  • El veig molt associat a la reflexió de “Mecànica terrestre”.
  • Les llimones com a correlat objectiu de les dones tenen un precedent en els poemes d'Antonio Machado dedicats a Guiomar (veg. Papers, cartes, paraules, pàg. 179)
  • El "cor seduït" (vers 14) em fa sempre pensar en Carles Riba.
  • L'inici del poema, "Gener benigne", va darrere de "Cambra de la tardor", dos poemes amb referències temporals al títol. Hem passat de la tardor a l'hivern, i uns nous cossos femenins atreuen l'atenció del poeta.
***

És probable que Ferrater es referís a aquest poema en la cèlebre entrevista a Baltasar Porcel (pàg. 529-530 de Papers, cartes, paraules):

     --Com definiries la importància que la dona ha tingut en la teva vida?
     --No sé ben bé com dir-ho... Deixant de banda la part sexual, encara que sigui difícil deixar-la de banda, les dones m'interessen molt, com m'interessa molt tota la gent jove, sense distincions de sexes, i pel mateix motiu m'agrada donar classes d'universitat: són, què et diré jo?, com ocells, com fruites, i ara em cito a mi en un poema. A un intel·lectual, i em fa vergonya d'emprar el mot, el que li convé és tractar persones com menys intel·lectuals millor. Però, així com un botiguer ens mata d'avorriment, una noieta o un noi ens són simpàtics i ens poden donar una reacció de frescor davant la vida que ni tu ni jo tenim. En canvi, tractar gent que té reaccions primàries, no interferides per ideologies, és sa.

***

El sentit del poema és clar, al marge que el motiu de les tres llinones no deixi de ser elusiu. Exploro el prometedor detall de les llimones com a correlat objectiu de les dones, que parteix del brillant article sobre "Manuel Machado": "si Manuel cierra 'Lirio' con una imitación de Antonio, éste debe a su hermano (al soneto 'Un principe de la Casa de Orange') nada menos que la famosa y espléndida imagen del limón en la mano de Guiomar". Llegeixo els poemes de Manuel Machado i d'Antonio. I aleshores, pensant que les tres llimones fan referència a tres dones --reconec d'entrada que és molt forçat, és el que se m'ha vingut al cap--, recordo el quadre "Tres nus en el bosc", també conegut com a "Pastoral" i "Paisatge amb tres nus", de Joaquim Sunyer, comentat i esmentat moltes vegades per Ferrater en el capítol dedicat al pintor en la història de la pintura en què estava treballant per a l'editorial Salvat (Sobre pintura, pàg. 225-251; Ferrater s'hi refereix amb el títol "Pastoral", que era el que constava en el Museu d'Art Modern de Barcelona). 

"Tres nus en el bosc" (1913) devia ser un quadre rellevant per a Ferrater, des del moment que Joan Ferraté, en editar Sobre pintura, va optar per fer-lo reproduir a la coberta. El paisatge que envolta les dones fa pensar, de fet, en la pineda que envoltava el Picarany i en les provatures pictòriques del mateix Gabriel que s'han conservat. Els detalls del poema s'adiuen amb el quadre (el sorprenent "Sota molt d'aire verd" inicial; les tres dones que "es mullen de sol", enllaçades per una "mètrica senzilla"; la llosa), i la insistència en l'imperatiu "Mira" ens fa imaginar que el poema interpel·la algú que es troba en la posició de contemplador. El capítol sobre Joaquim Sunyer ens recorda que la seva exposició del 1911 a Barcelona havia causat una enorme polèmica, i que Joan Maragall, a petició de Miquel Utrillo, havia escrit un article en defensa del pintor, una carta oberta titulada "A un amigo", que Ferrater qualifica de cèlebre (les cursives de la citació, pàg. 235, són meves): 

"Merece todavía citarse el pasaje capital del artículo de Maragall: 

'Así llegué delante de aquella Pastoral donde me pareció ver resumida, aclarada y sublimada toda la obra del artista. Me pareció encontrarme en una encrucijada de nuestras montañas, de estos montículos tan característicos de nuestra tierra catalana, áspera y suave [gener benigne] al mismo tiempo, simplemente enjuta [àrida] como nuestra alma. Y que el aire estaba tan limpio que el paisaje parecía sin atmósfera, sin distancias, y que por tanto todo parecía tocarse: el sentido del tacto parecía transferido a los ojos [...]'".

Llegeixo l'article de Maragall sencer, reproduït en els annexos del catàleg de la gran exposició retrospectiva sobre Joaquim Sunyer que l'any 1983 va organitzar el Centre Cultural de la Caixa de Pensions, aleshores amb seu al Palau Macaya (pàg. 212-3), i hi trobo altres referències complementàries (les marco també amb cursiva): 

"Tenía el artista una visión de hombre primitivo, unos ojos fascinados por la corporeidad (dejadme decirlo así) de las [cosas?] por las líneas con que la masa de ellas recortaba el aire, y por las convexidades y concavidades interiores de su bulto, y fascinado por esto, adivinando que en el juego de aquellas líneas estaba el divino secreto de las cosas, estaba manifiesto el ritmo de la creación, esencia de ellas, se esforzaba en darnos lo esencial, desdeñando todo lo demás. Parecía decirnos: ¿Ves lo que es la vida?".

Pastoral
    Tres nus en el bosc

    No afirmo pas que Ferrater escrigui el poema amb el quadre de Sunyer com a motiu. Penso més aviat que, davant d'una situació en què havia observat tres dones, reflexiona i recorda tant el quadre de Sunyer com el poema de Maragall, i hi al·ludeix en el poema.

    Completo, en fi, l'apunt amb els dos poemes esmentats més amunt, "Un príncipe de la Casa de Orange", de Manuel Machado, i les "Canciones a Guiomar", d'Antonio:


    Un Príncipe de la Casa de Orange

    A este joven señor, tan bellamente
    vestido, blanco el traje y la gorguera,
    blanca la tez, envuelve en luz poniente
    el oro viejo de su cabellera.
    De su apostura la elegante gracia
    tiene una laxitud de laxitudes,
    y en el pecho, podridas, las virtudes
    de su clara y fatal aristocracia.
    Tedio y desdén en la orgullosa frente,
    vago pesar en la mirada infausta...,
    lujosísima espada en joyas rica.
    Cruza una banda el busto indiferente.
    Blanca mano espectral, de sangre exhausta,
    y en la mano un limón, que significa...


    Canciones a Guiomar

    I

      No sabía
    si era un limón amarillo
    lo que tu mano tenía,
    o el hilo de un claro día,
    Guiomar, en dorado ovillo.
    Tu boca me sonreía.
      Yo pregunté: ¿Qué me ofreces?
    ¿Tiempo en fruto, que tu mano
    eligió entre madureces
    de tu huerta?
      ¿Tiempo vano
    de una bella tarde yerta?
    ¿Dorada esencia encantada?
    ¿Copla en el agua dormida?
    ¿De monte en monte encendida,
    la alborada
    verdadera?
    ¿Rompe en sus turbios espejos
    amor la devanadera
    de sus crepúsculos viejos?

    II

      En un jardín te he soñado,
    alto, Guiomar sobre el río,
    jardín de un tiempo cerrado
    con verjas de hierro frío.
      Un ave insólita canta
    en el almez, dulcemente,
    junto al agua viva y santa,
    toda sed y toda fuente.
      En ese jardín, Guiomar,
    el mutuo jardín que inventan
    dos corazones al par,
    se funden y complementan
    nuestras horas. Los racimos
    de un sueño -juntos estamos-
    en limpia copa exprimimos,
    y el doble cuento olvidamos.
      (Uno: Mujer y varón,
    aunque gacela y león,
    llegan juntos a beber.
    El otro: No puede ser
    amor de tanta fortuna:
    dos soledades en una,
    ni aun de varón y mujer.) 
    *
      Por ti la mar ensaya olas y espumas,
    y el iris, sobre el monte, otros colores, 
    y el faisán de la aurora canto y plumas,
    y el búho de Minerva ojos mayores.
    Por ti, ¡oh Guiomar!...
            
    III

                            Tu poeta
    piensa en ti. La lejanía
    es de limón y violeta,
    verde el campo todavía
    Conmigo vienes Guiomar;
    nos sorbe la serranía.
    De encinar en encinar
    se va fatigando el día.
    El tren devora y devora
    día y riel. La retama
    pasa en sombra; se desdora
    el oro del Guadarrama.
    Porque una diosa y su amante
    huyen juntos, jadente,
    los sigue la luna llena.
    El tren se esconde y resuena
    dentro de un monte gigante.
    Campos yermos, cielo alto.
    Tras los montes de granito
    y  otros monte de basalto,
    ya es la mar y el infinito.
    Juntos vamos; libres somos.
    Aunque el Dios, como en el cuento
    fiero rey, cabalgue a lomos
    del mejor corcel del viento,
    aunque nos jure violento,
    su venganza,
    aunque ensille el pensamiento,
    libre amor, nadie lo alcanza.
    *
      Hoy te escribo en mi celda de viajero,  
    a la hora de una cita imaginaria.  
    Rompe el iris al aire el aguacero,  
    y al monte su tristeza planetaria.  
    Sol y campanas en la vieja torre.  
    ¡Oh tarde viva y quieta  
    que opuso al ''panta rhei'' su ''nada corre'',  
    tarde niña que amaba a su poeta!  
    ¡Y día adolescente  
    -ojos claros y músculos morenos-,  
    cuando pensaste a amor, junto a la fuente,  
    besar tus labios y apresar tus senos!  
    Todo a esta luz de abril se transparenta;  
    todo en el hoy de ayer, el Todavía  
    que en sus maduras horas  
    el tiempo canta y cuenta,  
    se funde en una sola melodía,  
    que es un coro de tardes y de auroras.  
    A ti, Guiomar, esta nostalgia mía.

    Apunt revisat el 17 de desembre de 2015

    --

    0 comentaris:

    Publica un comentari a l'entrada

     

    Comparteix Un fres de móres negres

    Creative Commons License
    Un fres de móres negres es publica
    sota una llicència Creative Commons 2.5

    Add to Technorati Favorites