dissabte, 4 de maig del 2024

Sullà2022

¬¬¬¬¬

"Gabriel Ferrater, professor de crítica literària", a càrrec d'Enric Sullà, quarta sessió del cicle de tardor Enraonar: Programes de pensament, de Sant Cugat del Vallès, amb el lema "Gabriel Ferrater: llegir, escriure, pensar, transmetre", 7 de novembre de 2022 

El que fa aquest col·loqui extraordinari és l'esforç d'Enric Sullà de posar-se en contacte amb onze dotze companys seus del curs per tractar de reconstruir-ne el record. Va ser un mig curs d'uns cinc mesos, amb algunes classes perdudes per la declaració de l'estat d'excepció. Amb l'assignatura assumida a mig curs, no hi havia programat. No es van examinar a fnal de curs sinó que els van avaluar un treball sobre un crític literari, dirigit pels professors. Gabriel Ferrater conservava les notes d'avaluació del curs, amb el nom del crític literari de què havien fet el treball, i les fitxes dels alumnes. No se n'han conservat apunts. Durant el col·loqui, Sullà va mostrant al públic assistent tots els llibres de què parla, els llibres d'aquell curs.

El col·loqui comença amb una bona introducció de Jordi Cornudella, que repassa com s'ha anat reconstruint l'obra crítica de Gabriel Ferrater. De fet, la seva faceta com a crític literari és amagada: l'única referència tàcita que en tenim és el títol del curs impartit a la Universitat Autònoma de Barcelona en el primer semestre de 1969. Aquesta tesi de Cornudella, més elaborada, reapareix en la introducció de la seva edició dels Papers sobre literatura de Ferrater. Durant la conferència, que es desenvolupa gairebé com una conversa, Cornudella esmenta que havia estat alumne de Sullà --jo també en vaig ser alumne, i recordo l'admiració amb què ens parlava sempre de Ferrater.

Enric Sullà explica que va ser una sort tenir Gabriel Ferrater de professor de crítica literària. De fet, li va obrir la vocació per aquella matèria, de la qual ha estat professor durant quaranta anys. Recorda com es va incorporar Ferrater, juntament amb el professor de la Universitat de Barcelona Francisco Rico, com a professor de l'assignatura, a mig curs, en substitució de Guillermo Díaz-Plaja --és potser la narració més detallada d'aquells fets que li he sentit mai. 

Sullà constata que a Ferrater li agradava la joventut del seus alumnes, se'ls prenia seriosament --en contrast amb molts altres professors. Les seves classes eren el que se'n diu classes magistrals. Els proposava lectures: per exemple, Matthew Arnold, Cultura i anarquia, un llibre del 1856, amb una tercera edició de l'autor el 1888, que és un llibre que tenia un paper en la conformació de la política cultural i política literària, i que es considera encara el fonament dels actuals cultural studies --recorda també que van llegir i comentar "Platja de Dover", la seva traducció d'un poema d'Arnold. També van llegir T. S. Eliot, Función de la poesía y función de la crítica (traduït per Jaime Gil de Biedma), que és una resposta de Cultura i anarquia. Dedica un capítol a Arnold, de qui Eliot afirma que ordena la poesia anglesa de la seva època, com va fer T. S. Eliot amb la de la seva època, i com va fer Gabriel Ferrater  amb la literatura catalana del segle XX. Un altre llibre fundacional que van llegir, a l'origen del New Criticism, és Lectura y crítica, d'I. A. Richards (original, Practical criticism), llibre que havia sortit a Seix Barral quan Gabriel Ferrater hi feia de director editorial, traduït per Helena Valentí. També és un llibre de lectura de poesia: fa una dissecció dels errors de lectura dels seus alumnes. El manual de l'assignatura era la Teoria de la literatura, de René Wellek i Austin Warren, del 1949, traduït el 1955 al castellà (un encert de Dámaso Alonso) --un llibre que encara avui dia es pot llegir amb profit, diu Sullà, i que Jordi Cornudella va llegir quan va tenir Sullà de professor. Sullà apunta que caldria estudiar la relació de Gabriel Ferrater amb el New Criticism.

  • Annex a un missatge de correu que m'arriba un cop publicat l'apunt, Enric Sullà ha tingut l'amabilitat d'enviar-me el text definitiu de la conferència, que em serveix per ampliar-ne alguns detalls. Sullà puntualitza en el missatge que les relacions de Ferrater amb el New Criticism han estat ben estudiades per Jordi Julià. Al paràgraf anterior, s'hi haurien d'afegir quatre lectures: de Roman Jakobson, l'assaig “Linguistics and poetics” (1958); l'estudi de Roman Jakobson i Claude Lévi-Strauss “«Les chats» de Charles Baudelaire” (1962); el llibre de Lucien Goldmann Para una sociología de la novela (1965), i l’antologia Théorie de la littérature. Textes des Formalistes russes, a cura de Tzvetan Todorov, amb prefaci de Roman Jakobson (1965).
  • Copio la nota que tanca el text definitiu de la conferència d'Enric Sullà: "Vull fer constar el meu agraïment, en primer lloc, a Francisco Rico, Victòria Camps i Daniel Rico, i tot seguit als meus companys de curs David Carreras, Enric Cassany, Mariona Costa, Jaume Creus, Elisenda Ferran, Josep M. Fulquet, Xavier Lamuela, Silvia Mendlewicz, Núria Nardi, Enric Olivé, Júlia Samaranch i Mila Segarra; també a l’aleshores secretària de la Facultat, Rosa Maria Udina; i, en particular, a Jordi Cornudella, per l’ocasió. Sense l’ajuda de tots els mencionats la reconstrucció de l’assignatura hauria estat impossible.".

Rico i Ferrater van posar els seus alumnes al dia, presentant-los el que s'estava fent a Europa; els van obrir portes. Era l'assignatura de Crítica literària d'un país normal --justament el 1969, un any molt dur de la dictadura. Per exemple, sobre els formalistes russos un dels llibres de referència era la Teoria de la literatura del 1966, i el 1969 Rico i Ferrater ja en parlaven --per a Sullà continua sent un llibre de capçalera, que també Cornudella va llegir. El 1966 havia esclatat l'estructuralisme a França. Ferrater no tenia simpatia per Roland Barthes ni per Lévy-Strauss. L'estructuralisme aplicat a la crítica li semblava xerrameca. Sullà fa un excurs sobre Língüística i poètica, de Roman Jakobson, que va dominar el panorama poètic durant vint anys. L'estilística era el mètode dominant a la universitat espanyola, al costat de la filologia positivista, amb dos llibres de referència com a mètode, de Dámaso Alonso i Amado Alonso. Tenien, al darrere, Leo Spitzer i la romanística, però en el fons l'estilística es basava en la intuïció. Dámaso Alonso i Amado Alonso són dos grans lectors de poesia. Era una escola de lectura de poesia. El que dominava com a consigna en el món de la literatura era el realisme, propulsat per la crítica marxista. També va ser lectura de curs La teoria de la novel·la, de Gyorgy Lukàcs --el llibre menys marxista de Lukàcs. Manuel Sacristán, expulsat de la universitat, explica Sullà, va passar molts anys traduint Lukàcs, que s'havia enfrontat a Bertolt Brecht. "Ara les pàgines de crítica literrària [de Lukàcs] cauen de le mans", diu Sullà. 

Enric Sullà recorda que van llegir La spiaggia, de Cesare Pavese, i El gran Gatsby, de Scott Fitzgerald. Parlava sovint de Pavese --la poesia li va arribar més tard, no el va influir. Li agradaven El bell estiu, que tracta de la iniciació sexual d'una noia, i menys El diable als turons, sobre la iniciació d'un noi. També els va recomanar El doctor Glas, de Sorderberg. D'Isaak Babel els va recomanar dos contes: "La meva primera oca" y "Després de la batalla", i els havia explicat com havia fotut els del Partit Comunista d'Espanya enviant-los "Babel" com a poema a incloure en un llibre commemoratiu de la Revolució Russa, una reflexió sobre l'intel·lectual davant la violència de la guerra. A classe també va parlar de tres poesies: "Platja de Dover", d'Arnold, en anglès i català; "Viatge a Citerea", de Baudelaire, i la resposta de Victor Hugo, "Cerigo", el nom que li donaven a l'illa els venecians.

Els companys de claustre respectaven moltíssim Gabriel Ferrater, començant pel mateix Francisco Rico. Tothom li tenia un respecte extraordinari. Les seves classes eren apassionades. Li agradava portar la contrària. Hi havia molts alumnes que hi anaven d'oients. Els alumnes sabien qui era. Havien llegit Les dones i els dies. Els feia respecte. Rico i Ferrater els van considerar adults. No hi havia distància amb els professors en aquella primera Autònoma, la majoria molt joves i entusiastes, en un ambient irrepetible. Enric Sullà observa que Gabriel Ferrater s'havia format en francès, coneixia la cultura francesa de manera profunda, però havia fet el pas molt notable d'assimilar la cultura anglesa. Insistia als alumnes que llegissin els textos en la llengua original. Les classes anaven més enllà de l'aula, pels corredors, al carrer, i a El Mesón. Feien sessions amb el professor d'historiador de l'art José Milicua els dissabtes a la tarda: i passaven Rico, Ferrater, a vegades, també Joan Ferraté, Marta Pessarrodona. Ell va dir que volia fer l'assignatura de Lingüística el curs següent; els delegats del curs van anar a veure el rector per aconseguir-ho, i se'n van sortir. Gabriel Ferrater tenia una simpatia extraordinària.

Cicle Enraonar a Sant Cugat del Vallès:

--
Apunt revisat el 14 de maig de 2024

0 comentaris
Etiquetes:
Subscriure's a: Missatges (Atom)
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites