divendres, 22 de maig de 2009

Cabré2002

¬¬¬¬¬

Cabré, María Ángeles. Gabriel Ferrater. Barcelona: Omega, 2002. Col·lecció “Vidas literarias”


Cabré va traduir Les dones i els dies, sencer, al castellà, i n’és una bona lectora. La traducció va tenir el vistiplau de Joan Ferraté. Aquesta biografia és un llibre escrit amb amenitat, amb molta informació rellevant, provinent de nombrosos testimonis i el bon treball de l’autora. Conté algunes opinions i excursos prescindibles, que es compensen amb observacions amb ganxo. El llibre es completa amb una antologia de textos. Un llibre per comprar. (Cabré és filla d’un rector de la Universitat de Barcelona. El seu oncle avi és Modest Cuixart.)

El que no anoto en aquest apunt resum destinat primordialment al meu ús personal, ho apunto als apunts sobre els poemes.

Cabré considera Ferrater el primer poeta plenament moderna de la literatura catalana, pàg. 16. El record de la guerra l’uniria a la generació castellana de poetes dels cinquanta, pàg. 17.

Elements biogràfics
  • Pare catalanista i republicà, membre d’Acció Catalana, partit pel qual va ser regidor en les eleccions municipals del 1934. El 14 d’abril de 1931 havia llegit un manifest per la ràdio –els seus fills li atribuïen la proclamació de la República, a Reus, des del balcó de l’Ajuntament. Va ser detingut pels militars quan a l’octubre anava amb taxi a Barcelona a donar suport a Companys en proclamar la República Catalana i va passar un temps en vaixell presó. Durant el 1936 va ser president del Socorro Rojo Internacional, organització que tractava d’ajudar les víctimes de la guerra a la zona republicana. Havia donat conferències al Cercle de Lectura de Reus. Era lector de Les Nouvelles Littéraires i tenia la seva biblioteca sempre al dia. Va fundar l’agrupació excursionista local.
  • La mare era filla d’un advocat madrileny que tenia un dels bufets més prestigiosos de Reus, i la família era oriunda de Lió, amb moltes finques per Tarragona, inclosa la d’Almoster. Parlava amb una “r” gutural francesa, que van heretar els seus fills.
  • L’oncle Joan va fer d’escriptor a la premsa local i va publicar poesia.
  • Van tenir una Fräulein alemanya, que fugia del seu pais i que els va familiaritzar amb l’idioma.
  • Potser el pare no els va portar a escola preocupat per la tuberculosi, i la mare també es va precupar per la higiene, a part que un dels oncles va acabar morint de tuberculosi. L’escola triada tenia grans finestres, bona ventilació.
  • A Gabriel Ferrater li agradava molt jugar al futbol. Anaven al cine: Marie Chapdelaine, de Julien Duvivier. Anaven a concerts –però no va aprendre mai a tocar la pianola de casa.
  • Va ser a França dels 16 als 20 anys (43) –obvi, però Cabré fa molt bé de destacar-ho. Signava ja Ferrater, amb erra. El 1940 i el 1941 són anys de relativa indolència, mentre que el seu germà Joan decideix tornar a Catalunya i fa cinc cursos en tres anys als escolapis del carrer Balmes de Barcelona; demostra un intel·lecte privilegiat, i per exemple introdueix els seus condeixebles Cuixart i Tàpies en la lectura d’Ortega (45). Però Gabriel Ferrater aprèn l’anglès. El 1940 va a París i en visita els grans museus (46). Preparava un assaig sobre Lautréamont i s’escrivia amb Joë Bousquet, escriptor de Montpeller; llegia Gide i Sartre. Feia boxa amb els soldats alemanys i, amb la seva complicitat, empaitava una noieta durant el toc de queda (47).
  • Torna a final del 1941 –els pares tornen el 1942. Llegeix i escriu poemes, que després va rebutjar. Llegeix Ortega, Heidegger, Husserl, Scheler. Hi ha testimonis que diuen que aleshores ja havia començat a beure (50).
  • Fa d’escrivent al Batalló de Muntanya XVIII, a partir de l’abril de 1943. Pot menjar i dormir fora (51). No aprova l’examen d’estat –per acabar el batxillerat-- fns al 1947 (57), i estarà matriculat a la universitat –amb alguna intermitència—del 1948 al 1968 (60).
  • Treballa amb el pare a Reus, a l’empresa exportadora de vins, però els treballadors diuen que s’escaquejava molt aprofitant-se de ser el fill (61).
  • “No advierto en Ferrater ningún atisbo de construcción de un personaje inventado que vaya más allá del que todos nos inventamos al mirarnos al espejo, sin duda un conglomerado de realidades y deseos que ni el bisturí más fino sería capaz de discernir; un personaje que paseamos sin sabernos en ningú momento impostores. Ver en Ferrater a un personaje impostado es, en mi opinión, menospreciar la fuerza de su inteligencia, lo que no quita que haya en él una dosis de timidez mezclada con otra de necesario exhibicionismo que puedan parecer lo que no son.” (63). També discrepa dels qui han mostrat Ferrater com un diletant, incapaç d’acabar res (83).
  • El pare s’enfada amb el seu germà, s’independitza com a empresari i tracta de fer un concentrat de vi (64). S’arruïna, contracta una assegurança de vida que inclou la pòlissa de mort per suïcidi, al cap d’un any d’haver-la signada, i es suïcida al cap d’un any i un dia (65).
  • Anava tot el dia amb Josep Maria de Martín, que era de Berga (69). Havia visitat el Museu del Prado al setembre de 1947, i li va provocar una autèntica revulsió intel·lectual (72). Cap al 1949 va començar a pintar: en queden alguns dibuixos a la ploma, aquarel·les (73). Narcís Comadira en conserva un dibuix i un collage (74). Freqüenta el cercle de pintors de la seva edat: Ràfols-Casamada, Maria Girona, Palà, Gusils, el grup d’Els Vuit, contrapunt a Dau al Set (76). No es va interessar gens per Dau al Set, i aquests van mirar el grup anterior amb displicència, considerant-los més complaents (77). Va ressenyar exposicions per al Diari de Barcelona del novembre del 1954 al març del 1955 (82). El van fer fora per una crítica en què insultava un pintor per ignorant (84). L’encàrrec d’una història de la pintura espanyola, l’hi va fer Seix Barral el 1954 (84). Es va encallar en el capítol sobre Joan Miró, cap al 1959, i va deixar l’encàrrec aturat (85). El llibre de capçalera del figurativisme era el Tractat del paisatge d’André Lhote (86).
  • L’Institut Francès era a la Gran Via cantonada amb el passeig de Gràcia, sota la direcció del geògraf Pierre Deffontaines, amb cercles dedicats a les arts plàstiques, la música i el cinema. El Cercle Maillol, de belles arts, reunia els seus membres en una tertúlia oberta a la nit, i s’hi exposava pintura exclosa de les sales convencionals (89). El Cercle donava beques, va organitzar una exposició en homenatge a Jean-Paul Sartre... Era un pont amb la intelligentsia local (90). Ferrater va formar part, amb Castellet, Ràfols-Casamada, Gubern..., del comitè assessor destinat a orientar els conferències i trobades literàries (91).
  • Martín li va fer llegir Espriu, que Ferrater va trobar horrorós i sobre el qual sempre va fer broma (95). Es veu que admirava Humphrey Bogart (96).
  • Després de la Caputxinada es va allotjar a la casa de Narcís Comadira, on vivia amb Dolors Oller, a Sarrià (97).
  • Tothom coincideix a dir que era molt tímid. Desprenia tendresa. Molta gent se’l va estimar (104).
  • Va conèixer Eduard Valentí ja a Reus, a l’institut. Es tornen a veure a Barcelona, amb certesa a partir del 1953. Valentí reunia a casa seva Joan Vinyoli, Joan Petit –llatinista, traductor de Catul--, Rosa Leveroni, Gumà (105). N’hi havia alguns que passaven l’estiu a Begur (106).
  • Les darreres obres de Vinyoli, a partir de Tot és ara i res, publicat el 1970, reflecteixen l’empremta ferrateriana. Amb Vinyoli bevien molt –el temien, a cal Vinyoli (107).
  • Cabré diu que Ferrater protagonitzava, quan hi anava, les tertúlies de Riba i Foix, que coincidien a fer-se els diumenges a la tarda (109). Va començar a anar a les tertúlies de Riba el 1953 (209).
  • El van acceptar de seguida dins el que es va anomenar Escuela de Barcelona. El consideraven un tio genial, admirable, d’una intel·ligència prodigiosa (113).
  • A cal Barral hi anaven Castellet, Sacristán, Badosa, els Valverde, els Carnicer, Miquel Barceló, Salvador Clotas, Antoni de Senillosa, Juan Goytisolo, les germanes Valentí; o visitants de pas com Blas de Otero, Ángel González (114-115). A vegades anaven a Calafell, també a cals Barral, que s’havien casat a l’octubre del 1954 (115). Cabré afirma que Ferrater va créixer intel·lectualment i sentimentalment a recer dels poetes d’aquesta Escuela de Barcelona (118). Li agradava de rivalitzar amb Jaime Gil (120). Es trobava de gust amb Barral, un home que escoltava molt (122).
  • Els Valverde vivien prop de la mare de Ferrater. També anaven al soterrani on vivia Gil de Biedma, hi prenien unes copes abans de sopar, sortien a algun restaurant, tornaven al pis. Salinas va importar el costum de beure ginebre, i després va arribar el whisky (116).
  • Jaime Salinas, que va arribar el 1956, es va entendre sobretot, per l’educació anglosaxona, amb Gil de Biedma i Ferrater. Ferrater el va dur a conèixer Riba, que havia conegut el seu pare. Es veu que Gil de Biedma diu al seu diari que Salinas va ser una presència breu (se’n va anar a treballar a Madrid) però molt important en la vida de Ferrater (124).
  • Valverde havia llegit i s’havia interessat per algun article de Ferrater mentre era a Roma fent de lector d’espanyol. El va voler conèixer de seguida d’arribar a Barcelona (129).
  • Cabré, pàg. 131-136, narra la detenció de Ferrater. Havien detingut Senillosa i li van trobar una agenda amb el nom de Ferrater. És fora, el detenen al tren, quan tornava de Madrid, a Guadalajara, i passa tres dies emmanillat a la comissaria madrilenya de la Puerta del Sol. El traslladen a Barcelona, a Jefatura (132). Es veu que Sacristán havia signat Víctor Ferrater un article que la policia vinculava a algú del Partit Comunista (133). Ferrater va cremar el diari aforístic que havia anat escrivint des del 1954, que va enviar a Barrral, que li va aconsellar de destruir-lo (134). Les trobades a Sant Elies van perdre força a partir d’aquell moment (136).
  • Seix Barral era a Provença, entre Rambla de Catalunya i Balmes. L’empresa s’havia dedicat a l’edició de mapes i llibres didàctics, fins a l’entrada dels hereus, Víctor Seix i Carlos Barral (138). Ferrater hi va preparar informes, hi va fer traduccions i va participar en els rigorosos comitès de lectura quinzenals (139). Comença a escriure la història de la pintura per encàrrec de Barral, i aquesta feina li donarà ocasió més endavant d’aconseguir una beca per anar a París (142). Barral participava contínuament en tota mena d’actes contestataris, contra el parer dels accionistes de l’editorial (148). Salvador Clotas i Manuel Vázquez Montalbán, detinguts el 1962 arran dels fets d’Astúries, col·laboraven a Seix Barral (149). Els propietaris opusdeistes de Seix Barral van acabar destituint Barral el 1970 (162).
  • Ferrater fotia mà a les dones (149), amb predilecció per les jovenetes (167). Bevia ja molt estant casat amb Jill Jarrell (150). L’editorial Rowohlt feia pinya amb Barral i Einaudi per premiar la trajectòria d’un autor (Prix International) i una novel·la destinada a ser traduïda i publicada simultàniament (Premi Formentor) (155). Ferrater va defensar, el 1962, a sang i foc la candidatura de Foix per al Prix International (156). En la convocatòria de Salzburg va formar part del jurat del Premi Formentor amb Mary McCarthy, Moravia, Vittorini, Guido Piovene, Butor, Vargas Llosa, Roger Callois, Dominique Aury, Castellet... L’any següent el Prix International es va donar a Saul Bellow, a la localitat de Valescourt, i després Ferrater se’n va anar amb la Jill a visitar Gombrowicz al sud de França [a Vence, no gaire lluny de Niça]. A Tunis hi va fer un discurs en defensa de Pla, importantíssim per a la creació de la llengua catalana (157). Va col·laborar en els inicis de Lumen, Tusquets i Anagrama (160).
  • Cadaqués actuava com a sucursal de Barcelona, amb Rosa Regàs d’amfitriona (160).
  • La revista La mosca, gens estudiada, va acollir en el seu primer número un article sobre lingüística, en català, de Gabriel Ferrater (162).
  • El 1970 Ferrater acabava festes molt borratxo, i fins i tot es quedava adormit al carrer (163).
  • Viure amb la mare li devia donar una certa tranquil·litat econòmica durant una època, diu Cabré (171).
  • Li agradaven les noies de bona família, amb pares de professió liberal i interessats per la cultura, com Isabel Rocha i Helena Valentí (172). Isabel Rocha era en realitat, tot i tenir gairebé la mateixa edat, neboda segona de Carlos Barral (173). L’amistat amb Isabel Rocha s’allarga fins a la primavera del 1958, i va donar lloc a una bonica correspondència, ens diu Cabré, que la destinatària no ha volgut publicar. De la crisi de la separació, de la relació no consumada, en van sortir alguns versos (178).
  • Helena Valentí havia nascut el 1940. Es va doctorar a Cambridge, va fer de traductora, va publicar tres novel·les i un llibre de relats. Influïda per l’alliberament de la dona i la sexualitat. Era nòvia de Juan Antonio Masoliver Ródenas quan Ferrater la hi va prendre. Va ser amant de Marsé, entenc que cap a mitjan dels setanta (181). Van estar junts del 1961 al 1963. Es va acabar casant amb un anglès i es va quedar a viure a Anglaterra (183). Helena Valentí vol deixar Espanya a tota costa, i això anima Gabriel Ferrater a passar una temporada a l’estranger (186). Hi va amb una beca de l’Institut Francès. De París va a Londres, a veure la seva germana Amàlia i a reunir-se amb l’Helena, on viu per primera vegada amb ella, a Kensington. Al juliol se’n va a can Rowohlt (187).
  • Jill Jarrell i Gabriel Ferrater es van enamorar només veure’s. Cabré diu que era molt simpàtica (189). Era filla d’un militar que ocupava un alt càrrec a l’ambaixada nord-americana a Madrid (190). Quan vivien a Montgat, Ferrater, de tant en tant, s’embolicava amb la feina o se li allargaven les últimes copes, i perdia el darrer tren. No arribava mai a una hora prudent (191). Els agradava també Calafell; hi van llogar un apartament, i feien vida en comú amb els amics, sobretot amb Carlos Barral. Jill no té gaire èxit a l’hora de trobar feina, si bé va participar en els primers passos de l’agència literària de Carmen Balcells. Escriu poemes i dibuixa, dues de les seves devocions. Cabré considera que els versos que encapçalen Les dones i els dies no van signats per la discreció de la Jill Jarrell (192). Gabriel Ferrater malviu de lectures de poemes, conferències, encàrrecs editorials, traduccions, i l’escepticisme de la Jill Jarrell creix (193). El 1966, publicat ja Teoria dels cossos, Jill Jarrell abandona Gabriel Ferrater i se’n va a Madrid, on viu la seva família (194). Cabré ens diu que Ferrater era conscient de la seva derrota. Se li feia evident la falta de sentit pràctic i la incapacitat per sortir de la pobresa. Castellet i Salvador Clotas el recorden plorant, amb sentiment de culpa i derrota (195). Jill Jarrell hi va mantenir contacte: postals i trucades de tant en tant des de Madrid (196).
  • Coneix Marta Pessarrodona el 1968 (198). Ella és de Terrassa, del 1941, té 26 anys, es mou en el cercle de Maria Aurèlia Capmany, s’escriu amb Simone de Beauvoir i s’interessarà pel Grup de Bloomsbury. Es va enamorar del Gabriel Ferrater (199). Ell duia sempre ulleres fosques i fumava sense parar. Va ser amb ell fins al final (200). La Marta Pesssarrodona el va cuidar molt: el va haver d’esperar sovint, o anar-lo a buscar aquí o allà, mentre ell no parava de beure a El Mesón de Sant Cugat. Era molt complidor: les seves classes ereen sagrades, procurava no fer excessos entre setmana. Feia amistat amb els alumnes, s’hi abocava (201) –Cabré creu que el devia estimar molt (205). Els feia classes particulars a El Mesón; per exemple, a Cristina Badosa. Diuen que es va enamorar de la seva alumna Julia Samaranch, a qui va dedicar un dels pocs poemes escrits després de Les dones i els dies. I també va escriure poemes en anglès per a la filipina M. Carmen Abraham, Maka –que sembla que Salvador Clotas va perdre (202). Marta Pessarrodona va començar a treballar al sector editorial el 1970, i es va incorporar a l’equip de Seix Barral format per Joan Ferraté, en absència ja de Carlos Barral –per cert, Barral es va enemistar amb Ferraté perquè va acceptar de substituir-l’hi, i això també va enrarir la seva amistat amb Gabriel Ferrater (203). Va ser Marta Pessarrodona qui el va trobar mort (206).
  • Va fer amistat amb el matemàtic Eduard Bonet, amb qui es veia de tant en tant, cap al 1970 (204).
  • La seva germana es va casar el 1954 i es va instal·lar a Londres. Joan Ferraté aconsegueix el mateix any una plaça, gràcies als bons oficis de Martí de Riquer, a la Universitat d’Oriente, a Cuba. Els anys 1954 i 1955 són els de màxima intensitat en la seva amistat amb el sector barceloní del grup poètic dels cinquanta (209) –Cabré prefereix aquesta denominació a la d’Escola de Barcelona (210). S’incorpora al comitè de lectura de Seix Barral el 1961. Carlos Barral, amb l’ajuda de Joan Petit i la col·laboració de Víctor Seix, manava a la secció literària de l’editorial. Cabré considera que Ferrater va tenir un paper rellevant en els èxits literaris de Seix Barral i en el prestigi de la col·lecció “Biblioteca Breve” (210).
  • No a arribar a llicenciar-se i va poder donar classes a la universitat gràcies a la clarividència d’alguns amics (213). Cabré diu que era pobre com molts, contra la imatge enquistada d’heterodox que ha portat a tantes inexactituds (218). Esmenta un cas similar, Josep Elías, guanyador del Carles Riba del 1970 per Per a un duc Bach escriví música d’orgre, a Weimar, que va morir més jove que Ferrater víctima de l’alcohol (218-219). La mare li proporciona petites quantitats, i no deixa de demanar bestretes pels treballs editorials (219). S’ocupa de les entrades sobre lingüística a Enciclopèdia Catalana, i hi coneix Feliu Formosa (221). La traducció d’un fragment del Coriolà, el 1970, va ser feta per encàrrec d’un director teatral (226). La traducció dels seus poemes que va fer Pere Gimferrer va tenir l’aprovació de Ferrater (227).
  • A Ferrater no li agradava gens la poesia de Tomàs Garcès (229). La poesia de Ferrater va causar més “estupor” que admiració al principi. L’havia presentat al Carles Riba del 1959; diuen que Teixidor i Garcès es van negar a premiar-lo per “Sobre la catarsi” (230). Pla el considerava brillant (237). No va participar en l’agra polèmica encetada per Carlos Barral a l’estiu del 1953 amb l’article, publicat a Laye, “Poesía no es comunicación”, atac a Teoría de la expresión poética de Carlos Bousoño. Gabriel Ferrater no va anar mai a Velintonia, la casa d’Aleixandre. Tampoc va anar a Cotlliure per commemorar el vintè aniversari de la mort d’Antonio Machado, tot i que sí que hi va anar el seu germà (238). Va tenir amistat amb Blai Bonet, tot i no apreciar gaire la seva poesia (242). Va anar a veure Salvador Clotas per Nadal quan era a la presó de Lleida i li va regalar Les liaisons dangereuses (243). El festival del Price va aplegar cinc mil espectadors; s’hi va desplegar una pancarta de Comissions Obreres, que no es veu a la pel·lícula filmada per Pere Portabella. Ferrater hi va seure a primera fila, amb Marta Pessarrodona i Salvador Espriu. Feliu Formosa hi va llegir una de les elegies de Riba i una sèrie d’actors van recitar poetes més joves. Cabré diu que Ferrater, com altres poetes consagrats, hi va llegir un poema seu: “Cançó del gosar poder” (244).
  • Va causar estralls entre les dones del cercle d’amistats en què es movia, no entre les dones de la colla de Barral, sinó entre el grup de Vinyoli, més algun embolic important a la família Valentí (234).
  • El primer curs de lingüística, el va impartir a la Residència Universitària de Sant Antoni, al carrer Urgell, el 1969. Els alumnes se sentien captivats per la capacitat didàctica de Ferrater, pels testimonis que n’han arribat. Comença a col·laborar el mateix any a Serra d’Or i a Enciclopèdia Catalana (250). Fa classes a la Universitat Autònoma de Barcelona de crítica literària, el curs 1968/69, i de lingüística, als cursos següents. Cabré creu que Comas, Valverde i Riquer devien propicar que substituís Guillermo Díaz Plaja, designat per fer crícita literària i contestadíssim pels estudiants (251). El va substituir juntament amb Francicso Rico, i tots dos s’alternaven o feien les classes plegats, i els dissabtes a la tarda improvisaven seminaris a El Mesón o cal Francisco Rico (252). Va participar per solidaritat en la tancada de Montserrat (253). El 1970 imparteix un curs a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. Detestava la gramàtica de Badia, de qui havia estat alumne (254). Com a anècdota, s’havia examinat de l’assignatura de Badia borratxo, que li va dir que pudia a alcohol i Ferrater li va replicar que Badia, catòlic fervorós, pudia a hòstia (255). Era un professor d’èxit (257). Hi ha hagut el rumor que, no sent llicenciat, cobrava sou de jardiner o que el seu sou sortia del pressupost de neteja. En tot cas, era el sou més baix d’entre els dels professors (258). Els professors d’aleshores: Joaquim Molas, Josep Romeu, Manuel Jorba i Jordi Carbonell, i en lingüística, Joan Argenté (259-260). Salvador Oliva feia va arribar a la facultat com a substitut de Comas (261). Va tenir com a alumnes Enric Sullà, Mila Sagarra, Josep Murgades, Xavier Lamuela, Oriol Pi de Cabanyes, Lola Badia, Rosa Novell, Vicenç Altaió, Jaume Vallcorba i Lluís Pascual (262). La predilecta, interessada per la lingüística, era Mila Sagarra. Es veu que va deixar una llibreta amb els seus apunts de gramàtica que acabava de començar (263).
  • Va anar a viure amb la Jill a Sant Cugat. Potser hi va influir que hi vivien els Valverde (267). Gabriel Ferrater anava sovint a cals Valverde, fins i tot a dutxar-se perquè se li havia acabat l’aigua calenta, i ja s’hi quedava tot el dia, bevent, i José María Valverde fent veure que bevia. També coneixia els Bejarano; Carmen Rojo, mestressa d’El Mesón, i el seu marit. Hi anaven sovint Antoni Comas i Dolors Lamarca (269). Sabem que no li havia agradat gens viure a Hamburg. Anaven a El Mesón els Valverde, Victoria Camps, Francisco Rico, José Manuel Blecua, Alberto Blecua, Sergio Beser, de la universitat (270), i també Maria Aurèlia Capmany, Guillermina Motta, Anna Bofill i Eduard Bonet, Esther Tusquets (271), i Joan de Sagarra, Miguel Bea i Ramon Barnils (272). A vegades es quedava adormit, borratxo, a El Mesón, i com que els feia pena, deixaven que hi dormís fins l’endemà al matí (274).

Lectures

Als 13 anys ja havia llegit La muntanya màgica i Els Buddenbrook. A la biblioteca familiar, Flaubert, Balzac, Stendhal, Céline, Verlaine, Baudelaire, Poe (traduït per Baudelaire), Wedekind (El despertar de la primavera).

A França, el professor de literatura els parla de Rabelais, de Villon.


Imatge desada a la memòria de Google d'unes aparents declaracions de Cabré sobre l'encàrrec d'aquest llibre



Apunt revisat el 17 de gener de 2010

--

0 comentaris:

Publica un comentari

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites