diumenge, 11 de desembre de 2011

Ballart2007

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Dos aspectes sobre expressió i representació a Les dones i els dies", pàg. 93-121, dins El riure de la màscara. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, 268 pàg.

Pere Ballart inclou un assaig específic sobre Ferrater en el seu esplèndid i ben escrit llibre El riure de la màscara, precedit d'un altre assaig, "El jo a l'inrevés: poesia i experiència", articulat al voltant de tres poemes, de Carner, Margarit i Ferrater ("A l'inrevés"). Hi ha fragments pràcticament idèntics en la part de Ferrater del primer assaig i aquest altre.

En una de les més remarcables descripcions qualitatives que s'han intentat sobre Les dones i els dies, Ballart destaca, com molts altres autors, que "l'art i el pensament de Ferrater, en qualsevol de les seves manifestacions, presenten una coherència tan acusada que no és cap exageració voler deduir-ne un sistema." (pàg. 93). Bandejant el tòpic del tastaolletes genial, considera els seus aparents canvis d'interès una "meticulosa i congruent persecució d'unes mateixes idees en diferents àmbits" (pàg. 94). I aleshores, gosa caracteritzar la seva poesia en relació amb dos pols entre els quals oscil·la sempre el missatge líric: el de l'expressió (que afecta la forma com el poeta enuncia el seu discurs), marcada en Ferrater per la impersonalitat, i el de la representació (que interessa en especial els variadíssims modes en què la realitat pot ser al·ludida en el poema), que descansa sobre el seu ús incisiu de les correspondències analògiques.

Ferrater és un observador de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu. Adduint diferents textos, Ballart afirma que "és indiscutible el seu refús dels suborns morals a què sempre condueix un excés d'autoindulgència en el moment d'escriure un poema. Cal defugir escriure 'a favor' de la pròpia experiència i fer-se sord a qualsevol símptoma de self-pity: el poema, Ferrater l'entén com un mètode de preservació de la higiene moral." (pàg. 98). És un poeta mesurat, però no pas insensible, sempre atent al sentit del ridícul i la gravetat. "No és que no interessi el sentiment, ni que se'l vulgui bandejar per confús o per impúdic, sinó que s'aspira a entendre'n tan exactament com es pugui els orígens i les causes, la condició veritable de les seves complexes manifestacions, que certament preocupen, i molt, el poeta." (pàg. 100). Situant en el centre de la modernitat, es tracta, d'acord amb T. S. Eliot --que parlava de Yeats--, de complir el "principi segons el qual no és sinó la impersonalitat del poeta allò que, sempre partint d'una intensa i personal experiència, és capaç d'expressar una veritat general." (pàg. 102).

Ballart culmina la primera part, dedicada a l'expressió, amb la lectura de tres poemes: "Fi del món", "A l'inrevés" --ja analitzat en l'assaig precedent del llibre-- i "Mecànica terrestre".

Com es pot conferir al discurs poètic una intel·ligibilitat que li asseguri la comunicació sense malmetre'n l'excel·lència verbal, el valor de símbol?, es pregunta Ballart en la segona part del seu assaig. Ferrater havia afirmat que el que és propi de l'art és l'activitat analògica, en la programàtica conferència "¿A dónde miran los pintores?" . I per caracterítzar la poesia de Ferrater, Ballart ens dirà que hi conviuen dues formes diferents de concebre l'analogia. En la primera, "Ferrater ens convida molt ostensiblement a construir un pont entre [...] una circumstància ocasional o imatge i una idea, sovint de fondes implicacions morals." (pàg. 113). Actualitza una part de la seva experiència que és incomunicable tot representant-hi un motiu amb uns referents tangibles, immediatament intel·ligibles. La segona forma de concebre l'analogia resulta de comprensió més difícil, més resistent a la lectura; l'enllaç entre els ordres de significació ja no és obvi, no en tenim prou amb la nostra experiència diària --hi preval la comunicació poètica de naturalesa simbòlica, amb el benentès que és el lector qui estableix un pacte amb el poeta i les imatges que ha escollit.

Del primer tipus d'analogia, en serien exemples "Els jocs", "Tres llimones", "Esparver" i "Tant no turmenta"; del segon tipus d'analogia, "Primavera", analitzat en detall, i "S-Bahn" i "Moeurs exotiques", dels quals Ballart dóna breument les claus.

Apunt revisat el 13 de desembre de 2011

--

0 comentaris:

Publica un comentari

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites