divendres, 22 de maig del 2009

Bonet1983

¬¬¬¬¬

Notes del llibre de Laureano Bonet Gabriel Ferrater, entre el arte y la literatura: Notas de una aventura juvenil. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1983, vii + 136 pàg.

Sabia que el llibre existia, però –és estrany—no l’havia buscat mai, no havia tractat de llegir-lo, tot i que l’estudi de Bonet sobre la revista Laye és un llibre prou apreciable. Ara me l’ha prestat la Maite, i l’he llegit durant les vacances d’octubre, a Sitges.

Bonet declara de bon principi que es deixa hipnotitzar per la prosa de Ferrater. Es nota. Sovint no aconsegueix apartar-se gaire de l’elogi i de la descripció reiterativa de les qualitats de l’autor. El contingut del llibre (més de cent pàgines de lletra menuda i línies llargues i atapeïdes), tal com està tractat si més no, hauria correspost més aviat a un article de revista d’estudis literaris: l’interès juvenil de Ferrater per la pintura i els seus articles de crítica pictòrica (1951-54) a la revista Laye. No és un gran llibre, si bé té observacions de detall agudes i em serveix per entendre millor quin era el context estètic d’on va sorgir Ferrater.

Una de les tesis de Bonet, il·luminadora i prou fonamentada, és inscriure les reflexions pictòriques de Ferrater en el racionalisme estètic posterior a la segona guerra mundial –el qual, de fet, té segons Bonet arrels en el romanticisme, tot i que ell i el grup de Laye siguin, en les seves manifestacions, antiromàntics (l’art com a via cogniscitiva, la tensió entre imaginació i reflexió, tnere el que és sensorial i el que és abstracte). Bonet defensa que aquesta tensió d’origen romàntic es manifesta en Ferrater fins i tot estilísticament: l’alternança de l’abstracció rigorosa amb les metàfores enlluernadores. Bonet vol ser brillant.

Bonet, més endavant (pàg. 28), precisa que Laye s’insereix en el cansament del surrealisme que es va donar aquells anys, en contrast amb altres posicions com la del grup de Tàpies. Ideològicament, els uns enyoren la Revista de Occidente; els altres, les avantguardes pictòriques de la República. Laye va sentir un gran entusiasme per Ortega --el mateix Ferrater diu, a l'entrevista que li va fer Lluís Pasqual a la Revista del Centre de Lectura de Reus, l'any 1970: "Quan vaig tornar a Espanya em vaig dedicar amb molta atenció a la filosofia, vaig caure dins Ortega". Ferrater és un materialista voluptuós –Bonet destaca el motiu crític de la fortuïtat, l’imprevist com a ingredient decisiu de la feina de l’artista, en contrast amb els inamovibles dogmes del crític professional (pàg. iii).

Bonet crida l’atenció sobre la buidor, el desarrelament, el tedi, la pobresa, l’alcohol, en l’escena –molt coneguda, del Diario del artista seriamente enfermo, pàg. 28-29—en què Gil de Biedma evocava de Gabriel Ferrater (pàg. 15-16). No em sé desempallegar de la impressió que Gil de Biedma estimava i a la vegada menyspreava la persona de Gabriel Ferrater: Ferrater devia ser un alcohòlic brillant i molt plasta, i aquesta imatge pesa en la recepció de la seva obra que van fer els seus amics de les tertúlies de cal Barral. Indiferència, menyspreu implícit. Un indadaptat. Se l’estimaven?

La revista Laye tenia unes pàgines blaves, falangistes, oficials, i unes pàgines blanques, en què escrivia el grup que alguns han anomenat Escola de Barcelona. Hi havia una polèmica subterrània sobre el catalanisme, amb articles ferotgement anticatalans, que la redacció deia que no necessàriament subscrivia. En qualsevol cas, el grup de Laye va ser obertament laicista, en contraposició amb el grup de Madrid: Laín Entralgo, Aranguren, Valverde, un grup que Joan Ferraté va criticar tenaçment. Així mateix, el grup de Laye va ser cosmopolitista, amb referències constants a Anglaterra, França i Alemanya, per oposició al tancament i al provicianisme imperants (pàg. 56).

Ferrater va rebutjar que la crítica pictòrica absorbís concepctes aliens a la pintura, la qual, així, evita quedar emmascarada per uns valors exòtics, estranys. Va insistir en la pintura com a misteri, com a tècnica, en contraposició a la il·luminació romàntica (pàg. 37). No existeix la pintura, sinó el pintar –és una tasca activa. El que compta és el pintar, malgrat les teories que pugui tenir el pintor, que poden ser clarament errònies (pàg. 38). El pintor treballa, intenta; el crític segrega dogmes. La pintura és drama.

Ferrater és escèptic sobre les possibilitats de la crítica. Ferrater va més enllà del racionalisme de Laye. L’article “Sobre la posibilidad de una crítica de arte”, inclòs precisament en el número 23 de Laye, el número d’homenatge a Ortega, es desprèn en tot cas dels enfocaments romàntic, positivista, psicologista… Connecta amb Ortega i amb l’Eugeni d’Ors de Tres lecciones en el Museo del Prado. A part, Ferrater també era conscient que la societat espanyola no apreciava la cultura, ni els esforços del crític, que la vida intel·lectual espanyola era buida. La crítica, mediocre; la reflexió estètica, pobríssima, plena d’idees preconcebudes. Barcelona era un poble a on no havia arribat ni un sol decisiu quadre modern.

Es veu que Molas --tan miop com de costum-- va dir que la crítica de Ferrater era circumstancial. Bonet creu que els articles de Laye deriven d’un plantejament inicial concret (pàg. 55). Tenen una mena de fil argumental, que no arriba a un desenllaç per culpa del tancament de Laye. Això ja és important i és un punt a favor de Bonet –a part d’haver recuperat l’excel·lent conferència que presenta com a apèndix del llibre.

No anoto res durant gairebé trenta pàgines. A la 86, Bonet remarca que l’atac de Ferrater contra Taine s’ha de contextualitzar en la vivacitat de la interpretació psicologista de l’art propiciada per l’èxit mundial de les idees de Freud. La crítica d’art s’omple d’ideologies alienes. Ferrater coincideix amb Heidegger, que per la mateixa època va escriure “El origen de la obra de arte”, dins Arte y poesía. Ferrater es situa al costat de l’artista, no pas del crític. I el que compta de l’artista, del pintor, és el seu art, no pas el que pugui dir amb pretensions teòriques. La missió del crític, segons Joan Ferraté, fóra recompondre dinàmicament l’esforç de l’artista –això és Riba, de fet. L’única opció del crític és el formalisme.

Sempre, contra la idea romàntica de geni: el geni, o és paciència artesanal o bé una forma de truculència. “El pintor no inventa, ordena”, diu Ferrater. L’expressivitat d’un text plàstic li és immanent, i la feina del contemplador és desxifrar les seves relacions.

Curiositats: Ferrater, de jove, signava Ferraté (pàg. iv, nota 2). Els dimarts a la nit eren el dia de reunió del grup (pàg. 17).

Observacions: L’homenot de Pla sobre Prat de la Riba –i de fet, el conjunt dels homenots-- eren una presa de posició catalanista contundent i fidel al país en l’ambient polític en què es van publicar.

Altra bibliografia i referències: Castellet, Qüestions de literatura, política i societat (pàg. 176-177, nota 4); Antoni Tàpies, Memòria personal, Crítica, 1977, pàg. 313-314; Barral, Años de penitencia, pàg. 296-297, fa autocrítica sobre la posició del grup com a fills dels vencedors i la seva tendència anarquitzant; el primer article de Joan Ferraté a Laye, número 1: “El método histórico de las generaciones”, i potser també en el mateix número és seu l’article “El problema de España”. Aranguren va elogiar Laye a l’article “A propósito de nuestra generación”, Revista, Barcelona, núm. 7-13, maig de 1953, pàg. 7; també, “Un manifiesto y un poco de buena poesía”, a propòsit d’un article d’Aranguren, Laye 4; “El habla imposible”, núm. 22. Té una ressenya de Julián Ayesta, Helena o el mar del verano, al número 20, i una ressenya d’Aranguren al número 22. Al número 13 una ressenya de Dámaso Alonso, Poesía española: ensayo de métodos y límites estilísticos, amb alguna referència a Ortega. Bonet atribueix a GF l’article “Preludios”, del número 15 (el GP de la signatura fóra un error). Al número 24 GF va traduir l’assaig de Gert Schiff “Acotaciones a la pintura alemana contemporánea”. Número 23: Carlos Barral, “Poesia no es comunicación”. Una entrevista a Gil de Biedma en la revista Camp de l’Arpa 100, juny de 1982.

--
Apunt revisat el 30 de març de 2021

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites