divendres, 22 de maig de 2009

[018] Amistat del braç

¬¬¬¬¬

Jordi Cornudella en fa una anàlisi magnifica, entre les millors que s'han escrit d'un poema de Ferrater, en el seu "Estudi introductori" a l'antologia Vers i prosa, que va preparar amb Joan Ferraté i que va publicar Tres i Quatre el 1988. La subscric malgrat un error de detall en la interpretació que fa de les paraules finals, aquella metàfora coordinada tot d'una, amb una el·lipsi immillorable, que Ferrater enceta en el penúltim vers: "i el súbit trenc / d'una corda del cello, la més baixa.". Cornudella llegeix bé que el so de la corda del cello al·ludeix a la frenada del metro, però es pensa que la corda del violoncel es trenca, desorientat per trenc, que en el context té més aviat el sentit d'arrencada (com al vers 9 de "Tant no turmenta"), d'inici de la música, tot insinuant la incisió sagnant del soroll en l'escena (la imprecisió ha passat a altres lectures d'aquest poema i també a la traducció al castellà, dins el volum Mujeres y días). A partir d'aquí Cornudella força la lectura, ja que la confusió li fa veure un escreix de sentit en el final del poema que ha de "posar en relació amb un trencament significatiu del protagonista" (la cursiva és meva). Tanmateix, la badada no el fa desbarrar gaire; em sembla vàlida i pertinent per a molts poemes la distinció que acaba fent entre el jo objectiu protagonista de l'escena i el jo subjectiu de la veu que traspua l'enunciat, l'actitud del qual en determina la significació --com va apuntar el mateix Ferrater, "quan escric poesia, l'única cosa que m'ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació". En fi, que subscric la lectura de Cornudella amb una discrepància de detall que em fa veure "Amistat del braç" com un poema menys dramàtic, més elegíac que no ell.

En llegir aquest poema, la Maite va pensar, a propòsit de la darrera metàfora, en Rosa Leveroni. Va recordar la vuitena de les "Elegies dels dies obscurs", ara a la pàgina 170 de la impagable edició d'Abraham Mohino de l'Obra poètica completa (Girona: CCG Edicions, setembre de 2010, 558 pàg.). L'al·lusió és claríssima, molt intencionada:

Aquest so greu de corda adolorida
que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l'alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d'aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d'un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l'inútil
navegar procel·lós veig la tristesa
i el conhortament... Ombra benigna
que m'acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva'm els braços
eternament oberts...

Copio un paràgraf de les Confessions i quaderns íntims, un paràgraf en què Leveroni explica que ha rellegit el seu dietari; que li ha portat records; que li ha fet pensar en la presència creixent, obsessiva del seu amant: "Continuo l'excursió pel dietari i em resulta fortament interessant. La simfonia --deixa'm emprar una imatge-- d'aquests darrers anys de la meva vida --des de l'entrada a l'Escola-- té alguns temes que s'alternen [en?] l'actualitat: L'eufòria de sentir-se viure amb plenitud intel·lectual i física. La inquietud innominada, angoixosa, amb un cert regust d'infern. La constatació d'influències diverses, sentimentals i intel·lectuals... Molt aviat, però, de primer suaument, d'una manera imperceptible gairebé, apareix el 'leitmotiv': tu. Un 'leitmotiv' que es diversifica en variacions, però que no perd mai la seva essència. A mida que avança el temps va esdevenint més acusat i més ferm, i els altres motius queden reduïts a l'acompanyament. Arriba a ésser un 'leitmotiv' obsessionant, que apaivaga tots els altres sons. Tan obsessionant que el dietari sofreix diferents col·lapses. Apareix aleshores aquest Llibre de l'amor [no en cursiva sinó en versaletes en el text editat per Pujol i Mohino]. La simfonia ha finit, sols queda per ara l'apassionat violoncel solista amb el mateix 'leitmotiv'..." (pàg. 81-82).

El poema de Leveroni forma part d'un grup d'onze elegies aplegades sota el títol "Elegies dels dies obscurs", d'un to, admirablement sostingut, dominat per l'enyorança i l'exaltació continguda, ben diferent del d'"Amistat del braç". Les evocacions del passat no comprometen Ferrater sentimentalment. Hi manté sempre la distància respecte al motiu --fins i tot en un poema tan personal com "In memoriam"--, un principi que havia explicitat al text que cloïa Da nuces pueris. I encara, en contrast amb Leveroni, tria un motiu ben poc agraït, un viatge amb metro i un contacte quasi fortuït.

L'11 de gener de 2012 Simona Škrabec ressenya Les hores angleses, el dietari de Ferran Soldevila (diari Ara, pàg. 37), i comença ni més ni menys que esmentant "Amistat del braç" i preguntant-se pel violoncel del vers final (també llegint erròniament que se'n trenca una corda, com Cornudella). Precisament Ferran Soldevila havia descrit una situació homòloga, el 12 de desembre de 1927, en un tramvia --resultarà, encara, que no parem gaire lluny del plantejament de "Per José María Valverde", des del moment que l'anècdota li devia resultar familiar a Rosa Leveroni, i que el dilema entre la tria i l'acceptació podia al·ludir la seva intimitat. -- Škrabec, traductora de Ferrater a l'eslovè, lectora magnífica, va més enllà, si bé en una altra direcció "el poeta també delata el vergonyós càlcul de què som capaços: si és lletja, la noia no interessa. La gent no vol saber res del fet que les forces es poden invertir i que, aquell que observa, un dia es podria donar el cas que fos ell, l'observat, el negligit, l'ignorat. / No veure l'altre significa no veure's a si mateix.".

  • Relacionar el fragment d'Hores angleses, de Ferran Soldevila, amb el poema no és un disbarat. Enric Iborra recorda que el va publicar el 1938 la Institució de les Lletres Catalanes, "com un gest simbòlic en defensa de la continuïtat i de la normalitat. I d'esperança. La societat britànica era vista per una part significativa de la intel·lectualitat catalana com un model del que podria ser Catalunya una vegada s'hagués acabat la guerra i s'hagués posat fi al feixisme: un país desenvolupat, civilitzat i culte. El llibre va obtenir un gran èxit i l'edició es va esgotar ràpidament. Durant la postguerra, es va reeditar el 1947 i va adquirir un caràcter emblemàtic entre els cercles de la resistència cultural, com un símbol de l'alt nivell literari assolit per la cultura catalana del primer terç del segle XX." (contrapunt 44 del llibre d'Enric Iborra La literatura recordada: 101 contrapunts de lectures, pàg. 135). -- Que diferent que és l'escena, en tot cas, de l'evocació de la parella d'enamorats, que acullen a Londres, Riba i Arderiu (elegia III de Bierville).
***

Terry1997, pàg. 105, posa aquest poema com un exemple que "la reflexió moral sovint implica un distanciament de l'anècdota, una sensació que tan sols ara es reconeix quelcom que no es comprenia en el passat.". Els versos finals indiquen "que, a l'època de l'anècdota, el que parla només coneixia una sola manera d'aproximar-se a les dones --mitjançant la tria; allò que ha après mentrestant és que pot establir una relació a través de l'acceptació de part de la dona, és a dir, una relació que té en compte l'altra persona.".

***

N'ha fet una bona lectura Jordi Malé al final (minut 53) de la seva conferència "Ressons ribians en la poesia de Gabriel Ferrater", al Curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, a la Universitat de Girona, al juliol de 2018, amb la curiositat que segueix la confusió de Cornudella de prendre trenc en el sentit de trencament --reconeix que el desconcerta.

***

Comenta també aquest poema Jordi Julià, a L'art imaginatiu: les idees estètiques de Gabriel Ferrater, pàg. 76. Diu que té com a origen "Confession", de Baudelaire. La font és bona; Ferrater tenia sens dubte aquest poema al cap, que per cert acaba amb una estrofa que ens obliga a pensar en el poema següent, "La confidència", que apareixia acarat amb "Amistat del braç" en l'edició original i en la definitiva de Cornudella de Les dones i els dies:

J'ai souvent évoqué cette lune enchantée,
Ce silence et cette langueur,
Et cette confidence horrible chuchotée
Au confessional du cœur.

***

Finalment, cal considerar la molt probable relació d'aquest poema amb "Amistad a lo largo", de Jaime Gil de Biedma, que enceta la part corresponent a Compañeros de viaje dins Las personas del verbo, una de les dotze poesies que Ferrater triava entre les millors del llibre (carta del 13 d'octubre de 1959, publicada a Papers, cartes, paraules). Òbviament, hi ha el motiu comú del braç abandonat: però el motiu és refet per Ferrater, tractat baudelairianament, a part del detall que el poema s'acara amb "La confidència", un poema de relacions dures, egoistes, de gent aplegada en un bar i que en el fons estan sols amb les seves misèries, aïllats.

Pasan lentos los días
y muchas veces estuvimos solos.
Pero luego hay momentos felices
para dejarse ser en amistad.
                                                       Mirad:
somos nosotros.

Un destino condujo diestramente
las horas, y brotó la compañía.
Llegaban las noches. Al amor de ellas
nosotros encendíamos palabras,
las palabras que luego abandonamos
para subir a más
empezamos a ser los compañeros
que se conocen
por encima de la voz o de la seña.

Ahora sí. Pueden alzarse
las gentiles palabras
--esas que ya no dicen cosas--,
flotar ligeramente sobre el aire;
porque estamos nosotros enzarzados
en mundo, sarmentosos
de historia acumulada,
y está la compañía que formamos plena,
frondosa de presencias.
Detrás de cada uno
vela su casa, el campo, la distancia.

Pero callad.
Quiero deciros algo.
Sólo quiero deciros que estamos todos juntos.
A veces, al hablar, alguno olvida
su brazo sobre el mío,
y yo aunque esté callado doy las gracias,
porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.
Quiero deciros cómo todos trajimos
nuestras vidas aquí, para contarlas.
Largamente, los unos a los otros
en el rincón hablamos, tantos meses!
que no sabemos bien, y en el recuerdo
el júbilo es igual a la tristeza.
Para nosotros el dolor es tierno.

Ay el tiempo! Ya todo se comprende.

De fet, hi ha una segona al·lusió en relació amb Jaime Gil. L'excel·lent assaig "El ejemplo de Luis Cernuda", publicat el 1962, cita un fragment,  potser comentat algun cop amb Ferrater, de "Historial de un libro" que li havia cridat l'atenció (i jo el cito del llibre de Gil Poética y prosa, pàg. 547-8):

En Ocnos, "Aprendiendo olvido", me he referido a la anécdota personal que está tras los versos de "Donde habite el olvido". La historia era sórdida, y así lo vi después de haberla sobrepasado; en ella mi reacción había sido demasiado cándida (mi desarrollo espiritual fue lento, en experiencia amorosa también) y demasiado cobarde. Son necesarios, además, algunos años, aunque no sabría | decir cuántos, para aprender, en amor, la parte de egoísmo que, no del todo conscientemente, arriesgamos en él. Si la sección segunda de La realidad del deseo es una de las que menos me satisfacen en el libro, también es de ésas la sección quinta, "Donde habite el olvido", aunque no por motivos estéticos, como la "Égloga, elegía y oda", sino éticos, y su relectura me produce rubor y humillación.

Apunt revisat el 18 d'abril de 2020

--

0 comentaris:

Publica un comentari

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites