¬¬¬¬¬
Outeiriño, Manuel. "Vigència de Les dones i els dies: Compartir i traduir poemes de Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 6, monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, novembre de 2022, pàg. 478-494
Manuel Outeiriño va conèixer Gabriel Ferrater pel professor Enric Sullà, a la Universitat Autònoma de Barcelona, l'any 1983. L'any 2021 va publicar As mulleres e os días, la traducció completa de Les dones i els dies al gallec. Havia anat traduint Ferrater des del 1986 o el 1987:
Crec que Ferrater és un poeta tan bo que guanya amb la traducció. Aleshores, tot i que el meu treball no sigui massa reeixit, el resultat no podrà ser massa dolent, donada la qualitat dels originals. En tot cas, tinc la convicció que allò que cerca un traductor és donar oxigen a la seva cultura. Ngûgî wa Tiong’ó, a qui també vaig traduïr al gallec, va dir, molt lúcidament, que la traducció és l’oxigen de les cultures.
Outeiriño havia escrit una introducció excel·lent a la seva traducció, concebuda per al públic gallec. Aquest article, un article de fons dins un monogràfic sobre Ferrater que inclou 47 comentaris de poemes concrets de Les dones i els dies, és menys informatiu que aquella introducció, és molt més personal:
La veu de Ferrater a «In Memoriam», a «Petita guerra», al «Poema inacabat» o a «Cançó idiota» quan parla de les misèries de guerra i postguerra, de com hi havia fins i tot «putes de tren» que feien l’ofici pels vàters, em va resultar familiar. Era la veu d’una memòria històrica que no m’era plaent però en semblava, sense cap dubte, la clau explicativa de bona part de la nostra vida quotidiana, del que havia estat la vida dels meus, quan el país s’havia convertit en una mena de quarter o de severíssim internat disciplinari. [...]
Crec que el primer gust que vaig trobar a la poesia del Ferrater va ser el de l’exercici de la llibertat i la sinceritat. Però, a més a més, aquest poeta de la llibertat, enginyós i sofisticat, no és pas solemne i transmet sovint amb contenció el gust de viure i expressar la vida comuna. Insisteixo, doncs: si vaig posar-me a traduir Ferrater, ha estat per l’alegria de difondre versos com aquests:
Outeiriño creu que es poden assignar a la poesia de Ferrater les qualitats que ell va remarcar en la poesia d’Auden, que va «revolucionar la poesia anglesa per mitjà de la introducció de temes polítics i d'un to col·loquial i popular, en contraposició a l’hieratisme i l’esteticisme que, representats fonamentalment per T. S. Eliot, predominaven aleshores a la lírica anglesa» (inici del capítol sobre Auden: pàg. 159 d'Escritores en ters lenguas, pàg. 237 de Donar nous als nens). És una opció estilística molt conscient. Presenta "una subjectivitat rica, complexa, dinàmica i matisada –a més de poc convencional" (pàg. 483), pròpia d'un individu irreductible --Manuel Outeiriño coincideix amb Jordi Ibàñez--, capaç d’expressar sentiments sobre la guerra, l´amor, els jocs.
Ferrater "sap donar el to d’una època. Parla d’un temps i ho fa, de vegades, apropant-se a la vida popular, com ara a «Diumenge», «El secret» o «Les generacions». Aquests poemes poden comparar-se amb els també magnífics «Plaça vella» o «El mecànic i la seva família», que formen part de Realitats (1962) de Joan Vinyoli. [...] Convé recordar «Plaça vella» i «El mecànic i la seva família» de Vinyoli per tal de contrastar l’esguard càlid i proper, compassiu i tendre del barceloní amb l’ullada distant i sovint freda de Ferrater."
L'article conté observacions agudes sobre uns quants poemes: "In memoriam", "Els jocs", "Sobre la catarsi" i "Teseu". Les he recollides als apunts corresponents.
--
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada