dissabte, 17 de setembre de 2022

Gómez2022

¬¬¬¬¬

"Francesc Gómez ens parla d'Ausiàs March", segona de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 1 de març de 2022 

Enric Sullà presenta breument i elogia Francesc Gómez, poeta (premiat amb el Gabriel Ferrater), professor de la Universitat Autònoma, editor i investigador d'Ausiàs March. Gómez ens recorda que el cinquè centenari de la mort d'Ausiàs March, el 3 de març de 1959, va representar una fita en els estudis sobre el poeta, amb la publicació del volum final de l'edició crítica de Pere Bohigas a la col·lecció "Els nostres clàssics" i la publicació de l'antologia de Joan Fuster. És l'any de la mort de Riba i de l'escriptura de molts dels poemes de Da nuces pueris. March havia produït també un canvi de dicció radical respecte als poetes de les generacions precedents amb les seves primeres cançons, escrites amb un català lliure de provençalismes i amb un patró formal molt homogeni (aquestes primeres cançons són uns trenta-cinc poemes), sovint de cinc estrofes, de vuit versos, decasíl·labs. Intel·lectualitza la poesia amorosa, hi analitza el jo, usant el mètode i la terminologia de l'escolàstica --la filosofia dominant del seu temps. Beu d'Ovidi, sobretot de les Heroides, i dels monòlegs tràgics de Sèneca, tots dos autors traduïts aleshores en català, unes fonts que són tota una novetat en la nostra tradició literària. Manté una part de la temàtica amorosa trovadoresca però amplia els temes, de manera poc convencional, amb gust per la contradicció i la paradoxa: la desigualtat dels amants en la relació corresposta i la gelosia del poeta (diferent de la gelosia del marit, dels trovadors). L'èmfasi en el jo ens el fa proper, i per això atreu Ferrater.

Gómez llegeix i comenta amb solvència poemes de March i repassa els testimonis de l'interès que hi tenia Gabriel Ferrater, començant per la carta a Jaime Gil de Biedma del febrer de 1956 en què li cita amb entusiasme uns versos del primer poema del quart volum de l'edició de Pere Bohigas, acabada de publicar (poema XCI, versos 49-50): "Los fets d'amor no puc metre en oblit, / ab qui els haguí, ne el lloc, no em cau d'esment". Es tracta d'un poema innovador d'Ausiàs March, de la seva segona etapa, allunyat de la poesia medieval, de motius sexuals, molt realista (la carta es pot llegir a Papers, cartes, paraules, pàg. 341-4, i a l'antologia de Marina Porras Donar nous als nens, pàg. 307-11). Després hi ha la nota final de Da nuces pueris, gairebé programàtica respecte a la seva poesia, amb Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, i March com a models, constituïts com una antítesi de la literatura del Renaixement. I encara serà més clar en el "Poema inacabat", quan es declara "poeta medievista": Gómez llegeix els versos 76-94, i insinua que farem bé si ens els prenem seriosament. A Menja't una cama hi havia el poema "Tant no turmenta": unes paraules del LXXIII, un poema d'absència i enyor. En la carta, del 1965, al professor John Frederick Nims (Papers, cartes, paraules, pàg. 461-3), es refereix al LXVIII i al fet que incloïa una estrofa espúria, que havien inclòs les edicions d'Amadeu Pagès i de Pere Bohigas: aquesta observació, que Ferrater havia fet a Lola Badia quan estudiava a la Universitat Autònoma, es considera ara encertada; el poema es reprodueix actualment sense l'estrofa, i hi guanya, és clar. Gómez esmenta també les llibretes que es conserven, dins el llegat Ferrater, amb anotacions de l'edició de Pere Bohigas, i un article de presentació d'Ausiàs March, en castellà, amb tres poemes traduïts, el VII, el XXVIII i el XCI --que hem de comptar que llegirem dins l'obra completa. 

Ara: si bé hi ha una simpatia indiscutible de Gabriel Ferrater per Ausiàs March, Gómez constata que n'han quedat poques traces verbals dins Les dones i els dies, perquè on és més visible és als poemes descartats, com ara "Il gran rifiuto", amb un "Tu incorruptible,  / despietadament plena de seny", i "Estiu", fet de decasíl·labs cesurats a la quarta, ausiasmarchians (tots femenins, i gairebé amb estramps, menys el "com" del tercer vers de cada estrofa). -- La conclusió profunda de la conferència de Francesc Gómez, des del meu punt de vista, és que Gabriel Ferrater actua dins la poesia catalana com un revulsiu, de la mateixa manera que Ausiàs March. Hi ha també el mestratge de March en la lucidesa literària de Ferrater, i són també els poemes de Ferrater els que ens ajuden a recobrar la poesia de March. Al cap d'un mes de la conferència precisament, Jordi Amat va publicar Vèncer la por: Vida de Gabriel Ferrater: el començament del capítol "Literatura (1956-1958)", pàg. 173-177, documenta la lectura apassionada que Gabriel Ferrater feia d'Ausiàs March aquells anys. 

El cicle Poetes de Ferrater coincideix amb l'Any Ferrater:

  • Josep Maria Fulquet, sobre Robert Lowell, 4 de febrer
  • Francesc Gómez, sobre Ausiàs March, 1 de març
  • Josep Maria Jaumà, sobre Robert Frost i Robert Graves, 5 d'abril
  • Marcel Riera, sobre W. H. Auden, 3 de maig
  • Miquel Edo, sobre Cesare Pavese, 7 de juny

--
Apunt revisat el 18 de setembre de 2022

dissabte, 10 de setembre de 2022

IborraEnric

¬¬¬¬¬

Considero Enric Iborra un dels lectors més intensos i extensos que té el nostre país. Llegeix amb la minuciositat d'un creador de literatura i amb la voracitat d'un enciclopedista. L'any 2010 va estrenar un blog de referència, La serp blanca, amb el subtítol Notes de lectura i altres històries d'Enric Iborra. El segueixo, el vaig llegint. Escriu de manera clara i aguda, amb una obertura de compàs que fa pensar en els assaigs de Joan Fuster, amb una amenitat constant, sense cap baixada de to ni d'interès. El seu primer propòsit era dur un dietari públic de l'assignatura de literatura universal, que havia començat a impartir a l'Institut Lluís Vives de València al curs anterior. A l'aula concentrava l'esforç en el comentari oral i dialogat; concep la literatura com una conversa. Les seves anotacions sobre les reaccions sinceres i espontànies dels alumnes són simpàtiques. Així, els alumnes li comenten que no llegiran pas la Bíblia: “Quede clar: per molt que Enric s'haja esforçat a fer veure les virtuts literàries de la Bíblia, no hem de caure en el radicalisme de llegir-la. Fins aquí podíem arribar!”.

Professor de dedicació enorme (retirat fa poc de la docència), va anar afegint al blog també apunts de les seves lectures, sobretot les que tenien més relació amb el curs. Una bona part de La serp blanca ha acabat publicada també en tres llibres, en versió revisada i corregida, amb un cert esforç per ordenar els textos seguint un fil conductor: Un son profund: Dietari d'un curs de literatura universal (2013), La literatura recordada: 101 contrapunts de lectures (2018) i Els còmplices: Notes sobre l'ordre sord de la literatura (2021). Una de les qualitats d'aquests llibres és que, a mesura que avances pàgines, van creixent en profunditat i capacitat d'estímul. Tenen una inesperada consistència temàtica, dins els capítols i en el conjunt. Enric Iborra és el professor que tothom voldria haver tingut i sabut aprofitar. Qui llegeixi aquestes línies i no el conegui, que navegui uns minuts pel seu blog o que llegeixi la seva introducció al Diari 1952-1960 de Joan Fuster (València: Tres i Quatre, 2021).

Enric Iborra és un lector poderós, un divulgador infatigable. Per situar-lo d'una manera complexa, copio tres observacions de La literatura recordada:

  • “Això que els grans llibres poden canviar la vida és un tòpic literari, en el pitjor sentit de la paraula: una idea falsa per poc que la contrastem amb la nostra experiència –la real, no la verbal! Els grans llibres ens poden fer veure la vida d'una altra manera, podem fer-nos conscients d'aspectes que ens havien passat per alt. Però no ens canvien. La lectura d'un gran llibre no modifica cap ni una de les rutines que conformen la nostra vida.” (pàg. 43).
  • “El problema principal de la vida literària, a hores d'ara, no és ni la rebentada ni el botafumeiro, sinó el silenci. La literatura no existeix si no se'n parla, si els llibres no es comenten, si no es valoren, si no es comparen: si no es critiquen. Els autors viuen amb resignació amarga aquest silenci, aquesta sensació d'escriure en el buit. Els crítics, els pocs que hi ha, també.” (pàg. 57). 
  • “Reconec que soc una mica escèptic respecte a aquesta virtualitat de la literatura, encara que això segurament és una conseqüència d'habitar a l'àrea peninsular tradicionalment immune a les influències de la lletra impresa.” (pàg. 72).

"Jo també sóc ferraterià. He comprat i he llegit tot el que s’ha editat de Ferrater.", diu Enric Iborra, en el començament de la seva lectura del poema "Aniversari". Trobava a faltar, és clar, un apunt en aquest blog sobre l'Iborra lector de Gabriel Ferrater, per la quantitat i la qualitat de les observacions que li ha dedicat: 

Comparteixo amb Enric Iborra la dèria de fer llistes de lectures, per als mesos que s'acosten, de llibres per comprar, per demanar a la biblioteca... Vaig afegint nous títols a la llista general de lectures pendents i llevant títols a la llista de lectures de l'any que ve, perquè es mantingui en unes proporcions raonables, prou llarga perquè no sigui capaç de cobrir-la sencera però astutament mesurada per l'inconscient per fer-me creure que sí que podré llegir-ho tot. Constato que moltes lectures que he fet els darrers dos anys segueixen les seves recomanacions. També he llegit, del seu pare, Josep Iborra, membre de la tertúlia de Joan Fuster, Breviari d'un bizantí i Fuster, una declinació personal, i tinc damunt la taula el Diari 1965-1977, editat enguany per Enric Iborra. I a la llista de llibres que em poden regalar pel meu aniversari, els dos volums de cartes de Plini el Jove, un dels autors de qui Enric Iborra parla amb més entusiasme a Els còmplices.

Enric Iborra, en una foto publicada a eldiario.es per una entrevista que li va fer Lourdes Toledo l'any 2019

-- 

dilluns, 29 d’agost de 2022

Roig2022

¬¬¬¬¬

Roig, Albert. Posseït. Barcelona: L’Altra Editorial, maig de 2022, 270 pàg.

M’agrada la gent apassionada com Albert Roig, i m’entusiasmen els llibres que m’inciten a fer noves lectures, encara més si trenquen els meus hàbits. Les vindicacions i aversions de Posseït, i els testimonis de primera mà que inclou, són llaminers. Algunes de les aversions em semblen exagerades. La majoria tiren contra el que Dolors Oller va denominar poesia vivencial, feta d'anècdotes personals i insignificants (el terme poesia vivencial segurament és més exacte que poesia de l’experiència, que sí que podem aplicar a Ferrater). El que m'interessa sobretot són les vindicacions de Roig.

He llegit el llibre d’una tirada. Aquests retrats de poetes catalans han alterat les prioritats de la meva llista de lectures dels propers mesos, i m'han fet modificar detalls d’alguns apunts del blog. Potser aquella idea de C. S. Lewis era fecunda: que “la bona literatura és aquella que permet, invita o exigeix una bona lectura”, que “el que condemna un llibre no és que tingui mals lectors, sinó que no en tingui de bons”, que al capdavall la literatura amplia el nostre ésser, “volem ser més del que som” (els tres fragments entre cometes corresponen a les pàg. 157, 170 i 203 del llibre Un experiment de crítica literària, en la traducció de Jaume Vallcorba d’aquell assaig de l’any 1961). Albert Roig és un lector singular.

Havia llegit en el seu moment L’estiu de les paparres i El gos del poeta, dos llibres de Roig en bona part coincidents amb algunes de les tesis principals de Posseït. Roig evoca ara les vides d'uns quants poetes catalans, d'entre les quals prenc notes de la de Gabriel Ferrater. La imatge que projecta aquest llibre es decanta més aviat cap a la del poeta alcoholitzat i genial, quasi inevitablement des del moment que en bona part deriva del testimoni de Blai Bonet: “En Gabriel Ferrater bevia per recordar, per poder recordar molt, tot, i per augmentar d’intensitat.” (pàg. 18; text procedent de La mirada, 1975, de Bonet). És la imatge que, des del meu punt de vista, han liquidat la biografia de Jordi Amat i la introducció de Marina Porras a l’antologia Donar nous als nens. Segons com, és també la imatge pseudoromàntica del poeta que Ferrater havia combabut. Ara: Roig té present, entén profundament, com a poeta, que Ferrater era un intel·lectual de risc, d'una gran energia creativa, compromès amb la seva obra d’una manera absoluta. Val la pena llegir el que ens en diu, i el llibre sencer, naturalment.

Albert Roig (fotografia de Jep Colomé procedent de Núvol)

 --

dimarts, 23 d’agost de 2022

Dini2022

¬¬¬¬¬

Dini, Pietro U., “Nota compietamente inconclusiva”, pàg. 91-99, dins Ferrater, Gabriel. Poema inconcluso. Dini, Pietro U., trad. Novi Ligure: Edizioni Joker, març de 2022, 105 pàg.

Poema inconcluso presenta la traducció de Pietro U. Dini acarada a doble pàgina amb l’original: pàg. 4-79. És força literal, respectuosa amb els ritmes i el to de Ferrater, laxa mètricament i sense rima. A continuació el llibre presenta:

  • 128 notes –que segueixen molt de la vora les de William Cliff i que aprofitaré en part a l’apunt sobre el “Poema inacabat”--,
  • la nota de què m’ocupo ara, de la qual les pàg. 95-99 corresponen a una síntesi biogràfica, i
  • una relació dels llibres publicats: “Opera di Gabriel Ferrater”, pàg. 101-103.

Dini destaca amb encert, seguint Jordi Parramon, que els versos del “Poema inacabat” apliquen el model medieval i a la vegada se n’allunyen, el renoven. També descriu amb precisió la mena de narració que conforma el poema: digressiva, anant de motiu a motiu, mentre el conte que el narrador ha promès d’explicar va esperant. I seguint un treball de fi de grau d’Enric Blanco Piñol --que jo no coineixia--, interpreta el poema com un joc que barreja autobiografia i ficció, que qüestiona el paper del narrador i el lector, amb un narrador mentider que ajorna constantment el tema promès i va farcint el text de relacions intertextuals, com si Ferrater abolís la linealitat de la narració convencional i ens proposés un laberint circular. El poema conté molts fragments metapoètics o metanarratius, que constitueixen una història metaescriptural del poema.

Dini tracta de precisar les divisions del poema:

  • el poema estricte, vv. 1-1084
    • pròleg, vv 1-226
    • antecedents, vv 227-361
    • iniciació de l’heroi, vv 362-582
    • iniciació de l’heroïna, vv 583-718
    • desenvolupament de l’acció, vv 719-1024
    • tancament, vv 1025-1084
  • la tornada, que fa d’epíleg de la narració, vv 1085-1334 
Pietro U. Dini, imatge de la Viquipèdia

--

Margarit-Rovira1988

¬¬¬¬¬

Margarit, Joan, i Pere Rovira, “Prólogo”, pàg. 7-21, dins Ferrater, Gabriel. Poema inacabado. Margarit i Rovira, trad. Madrid: Alianza, 1988, 105 pàg.

Joan Margarit i Pere Rovira constaten que la biografia de Gabriel Ferrater havia estat mitificada pels seus amics, i que Joan Ferraté, amb l’edició pulcra i seguida dels textos del seu germà, havia obert un espai per poder-ne conèixer i comprendre l’obra. Ja es veia aleshores que Gabriel Ferrater també era un crític important, sòlid i lliure, del nivell de Carles Riba. Apunten que havia tractat Riba amb assiduïtat i que era una de les seves referències com a poeta, sobretot a l’adolescència, i en contraposició a ell en la maduresa. Situen amb claredat la seva poesia a partir dels textos autobiogràfics i de l’entrevista amb Baltasar Porcel de l’any 1972. Tracten de precisar el seu valor també com a poeta: “Ferrater es el primer poeta plenamente moderno de Cataluña, en el sentido de que su poesia surge ya homologable con la poesia que al mismo tiempo se escribe en cualesquiera de las lenguas cultas y también en el sentido de que no hace falta ningún prolegómeno sobre el conflicto catalán para que un lector de donde fuere saque todo el partido posible de su obra poética.” (pàg. 13). Saben que era un intel·lectual incòmode, per als uns i per als altres.

En el “Poema inacabat”, els traductors hi veuen l’interès per les dones, ben congruent amb el seu gust per la poesia medieval. Precisen que Helena no li descobreix pas Chrétien de Troyes sinó l’actualitat de l’Erec et Enide, “uno de los más grandes intentos literarios de conciliación de amor y matrimonio.” (pàg. 10). La trama casa amb les noves relacions de parella dels anys seixanta: dos amants que corren els mateixos perills. Chrétien no idealitza Erec com un trovador, i Ferrater li proposa el tranquil i segur tarannà d’Enide, la seva joventut, la força del seu amor i la fe en el vincle matrimonial. “Por eso puede decirse que el “Poema inacabado” parece, además de un poema de amor, una petición de matrimonio.” (pàg. 11). La protagonista i el narrador ja s’estimen quan el poema comença.

El “Poema inacabat” dona la sensació que no hi ha cap diferència entre el narrador i el poeta. Sota una capa d’espontaneïtat del narrador, l’autor dirigeix l’arbitrarietat discursiva del personatge, enamorat, encara que no ho digui en cap moment, de l’Helena. Es contraposen l’eufòria d’escriure i el que es diu cruament, sense sublimació ni patetisme, amb un constant equilibri tonal. “Tras la apariencia de desorden, existe una línia profunda de coherencia” (pàg. 17): la veu poètica es va inclinant cap a la interlocutora, a la vegada que el conte anunciat es difumina i els suposats protagonistes queden relegats per Gabriel Ferrater i Helena. “Simplemente los pone al servicio de la caracterización moral y afectiva de su narrador: son el necesario elemento distanciador y de contraste que le permite exponer un ars amandi personal, en cuyo didactismo se cobija y al mismo tiempo se exhibe sutilmente lo que de veras importa: la emoción del enamoramiento.” (pàg. 18).

El primer ensenyament del poema es referiria a la felicitat, que passa pel dret a fer-se independent, de buscar la plenitud personal, d'assumir l’avidesa de plenitud que mou les conductes dels homes i les dones. Per això la guerra, paradoxalment, és una escola de llibertat: cal desconfiar dels valors col·lectius de la societat adulta. El narrador s’oposa a la jactància masculina, dins l’homenatge final del poema a les noies que van riure fins que el clericalisme es va imposar. No l’amoïna la societat oprimida sinó l’opressió que aquesta societat pot exercir sobre la intimitat. “Su verdad [la veritat del narrador] reside en su carácter de experiencia personal, en el encuentro del personaje maduro con la juventud de su interlocutora, y, desde ella, con la propia, de manera que la ‘lección’, llevada hasta sus últimas consecuencias, implica el reconocimiento y el repudio de la propia intimidad corrompida, por parte de un hombre que en vez de ocultar su resentimiento, intenta transformarlo en aliado del amor. Quizá en esta puesta en juego de la identidad, que sigue siendo una insobornable invitación moral, encuentren ciertos lectores otra explicación del titulo del poema.” (pàg. 21).

L’original i la traducció apareixen a doble pàgina: mantenen l’octosíl·lab i la rima assonant, però no l’alternança de rimes masculines i femenines. La traducció em sembla excel·lent, tot i la dificultat de seguir el to col·loquial, els jocs de paraules i dobles sentits de l'original. La nota 12 de Margarit i Rovira es refereix a la traducció de William Cliff: “Pese a algunas exageraciones, la edición de Cliff es de gran interès, puesto que está elaborada a partir de la consulta personal con Gabriel Ferrater. La hemos tenido muy presente, tanto al traducir como al redactar las notas.” (pàg. 104). 

Foto que Carmen Secanella va fer per a El País de Pere Rovira i Joan Margarit
a l'època de la seva col·laboració, l'any 2006

--

Cliff1985

¬¬¬¬¬

Cliff, William, “Gabriel Ferrater 1922-1972”, pàg. vii-xi, i “L’oeuvre”, pàg. xiii-xv, dins Ferrater, Gabriel. Poème inachevé. Cliff, William, trad. Brussel·les: Alain Esterzon – Éditions Revue & Corrigée, 1985, xv + 133 pàg.

El poeta William Cliff va encapçalar la seva traducció del “Poema inacabat” amb un poema biogràfic penetrant, intel·ligentíssim, que dona una imatge completa de Gabriel Ferrater, fonamentada en la intensa amistat que van mantenir. La segueix una introducció crítica que m’estiro dels cabells per què no l’havia llegida fins aquest any –m’ha sorprès que no aparegui citada sovint! El text va acompanyat d’unes notes explicatives que molt sovint il·luminen detalls del poema i de l’escriptura de Ferrater –que aprofitaré a l’apunt sobre el poema. El llibre es tanca amb la relació d’obres de Gabriel Ferrater i el text original del “Poema inacabat”. La meva sensació és que la traducció de Cliff té una qualitat de ruptura respecte a la dicció predominant a la poesia francesa del segle XX.

Si el poema biogràfic no admet paràfrasi, la sagacitat de “L’oeuvre”, considero, es deixa sintetitzar. Comença amb una frase contundent, memorable: “J’ai trouvé dans Ferrater l’expression concrète de ce qui était caché dans la conscience de ma génération.”. Cliff el considera un nou tipus de poeta, contrari a la imatge dominant a la cultura francesa moderna. Ferrater parla des d’un jo concret, d’home ordinari, de veritat, amb limitacions, perversions i febleses, sense símbols ni paràboles, sense màscara de poeta ni veu impostada. La llengua feta coses és el seu llenguatge literari, sense generalitzacions, sense pontificar, lluny de l’escriptura esotèrica, de la literatura il·luminada, que des del temps del simbolisme projecta contra el lector un terrorisme mental i sentimental. Els poemes de Ferrater no pretenen ser obres mestres formals, sinó la imatge intel·ligent d’un home concret modern que ens restitueix, als lectors, la nostra pròpia imatge. Els símbols o les paràboles de Ferrater, diu Cliff, es troben si de cas en el moviment intern dels poemes, en la transposició contemporània del Perceval de Chrétien de Troyes a la nostra vida quotidiana.

A l'esquerra, el poeta William Cliff, signant per Sant Jordi de l'any 2022, un autògraf al "Poema inacabat", amb Gorka Knörr, delegat del Govern de la Generalitat davant la Unió Europea, i Jean-Marie Armand, representant de l'Ajuntament de Brussel·les

--


diumenge, 17 de juliol de 2022

Perpinyà-Subirana2022

¬¬¬¬¬

"Núria Perpinyà i Jaume Subirana comenten poemes de Gabriel Ferrater", col·loqui al Xalet Negre de Sant Cugat del Vallès, 14 de juny de 2022

Era el darrer acte aquest d'aquest curs tan intens que ha organitzat l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès per l'Any Ferrater. El va presentar breument Miquel Santaeulàlia. En vaig prendre notes, sense tenir present que l'acte era filmat --són una associació com cal: sistemàtics, és clar! Volia fer-ne un apunt, que no sabia com acabar d'enfocar, quan l'altre dia el meu exprofessor Enric Sullà, amb qui aquell dia vaig tenir la sort d'enraonar una bona estona, va enviar-me la llista dels 19 actes que han programat fins ara, des del gener. He assistit a 3 d'aquests actes i n'he recuperat 2 en vídeo. Ja tinc feina aquest estiu.

Núria Perpinyà va obrir la seva intervenció amb unes paraules de record per Joan Manuel Pérez i Pinya. Va apuntar que enguany no s'han comentat gaire els poemes de guerra i de postguerra de Gabriel Ferrater, tampoc els poemes intel·lectuals. Ens hem fixat més aviat en els poemes amorosos i existencials. Amb Jaume Subirana van optar per concentrar-se, en aquest col·loqui, en alguns dels seus poemes sobre literatura, sobretot en els que ensenyen com es construeix un poema. Hi ha molta literatura dins dels poemes de Ferrater, la qual li serveix també per no ser romàntic, per posar distància.

La lectura conjunta de Perpinyà i Subirana va ser molt cordial, d'una gran sintonia entre tots dos, amb mirades complementàries, no sempre coincidents en el detall, sempre exuberants, sense competir, entre la murrieria de Perpinyà i l'entusiasme de Subirana. El gremi ferraterià, com va destacar Subirana, gaudeix més de les seves afinitats que no pugna per les seves discrepàncies, en contrast amb els gremis lectors d'altres grans autors. Consigno les observacions de Perpinyà i Subirana a l'apunt sobre cada poema:

Val la pena seguir el col·loqui sencer. No hi ha casualitats en Ferrater: Les dones i els dies és un llibre molt pensat, deliberat, a la vegada que és sensual, vitalista, no sols intel·lectual.

--

dissabte, 25 de juny de 2022

Homenatge a Gabriel Ferrater al Museu Deu del Vendrell

¬¬¬¬¬

Ara fa un mes, el 25 de maig, la seu territorial d'Òmnium Cultural del Baix Penedès va organitzar un acte d'homenatge a Gabriel Ferrater al Museu Deu del Vendrell. La sala de tapissos es va omplir, va caldre afegir unes quantes files de cadires addicionals. Va presentar l'acte Ignasi Carbonell, president de l'Associació Pau Casals (en substitució de la presidenta d'Omnium Cultural, que estava indisposada). Va apuntar que Ferrater havia assistit als festivals Pablo Casals amb la seva dona --detall biogràfic confirmat pel llibre de Jordi Amat Vèncer la por, pàg. 294: en una carta des de Vernet li escriu a la seva mare que "és bonic, sentim concerts de Casals, no fa calor i jo em banyo en un riu sense sofre.".

La iniciativa i la concepció de l'acte van ser a càrrec de l'artista Joan Descals. Va ser un acte sobri en conjunt, amb poemes ben dits pel grup de teatre Els Inestables, acompanyats de la guitarra de Carles Terrón. Va començar amb una meritòria, intel·ligent i extensa intervenció de Joan Descals per presentar Ferrater als assistents, que és el resultat d'una llarga lectura i assimilació de la seva poesia. El resum biogràfic va lligar lectura i vida: va reivindicar Gabriel Ferrater com un gran lector i un crític d'art extraordinari, també com un poeta capaç d'escriure amb les paraules de cada dia. Va fer una glossa singular i ben resolta d'"In memoriam", mig llegits els versos, mig narrades per Descals les peripècies. Un quadre seu, del 1978, amb tres dones, Helena Valentí, Jill Jarrell i Marta Pessarrodona, li va servir de fonament per comprendre la vida de Ferrater, les dones que va estimar. Va saber aprofitar-hi les aportacions recents de la biografia de Jordi Amat. Va posar en valor de manera comprensible els versos de Jill Jarrell que encapçalen Les dones i els dies. Va recordar l'erudició i el to lapidari del "Poema inacabat", i el perdó que demana a la "Tornada". Va explicar com Ferrater, iconoclasta, provocador, apassionat, apassionant, obre un camí nou a la literatura catalana. La intervenció de Joan Descals va exigir la intel·ligència i atenció dels asssistents, sense perdre's mai per les teories de la literatura. 

Acabada la intervenció de Descals, Carles Terrón, amb la seva guitarra, va fer la transició cap al recital de poemes amb què va acabar l'acte. La companyia Els inestables va llegir "Com Faust", "Veus baixes", "Caragol", "Dues amigues", "Xifra", "Joc", "Aniversari", "El ponent excessiu", "Si puc" i, recitada en grup, la "Cançó del gosar poder". Aquests poemes es corresponien a quadres interpretatius que Joan Descals ha pintat al llarg dels anys, projectats a la paret del fons --massa petits (almenys des de les files del fons) i amb un cert desordre: aquesta combinació devia lluir com cal a la segona edició de l'homenatge, que va tenir lloc al cap d'uns dies, l'1 de juny, a la Casa Carles Barral de Calafell. Entre els poemes, alguns arpegis de guitarra. L'acte va superar de bon tros les meves expectatives, l'hora i mitja em va passar volant. 

--
Apunt revisat el 5 de juliol de 2022

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites