divendres, 22 de maig de 2009

[B] Da nuces pueris

¬¬¬¬¬

A Les dones i els dies Ferrater va suprimir de Da nuces pueris el poema "Sense amor", massa evident, fluix. Tampoc hi va incloure "Sacrifici idealista", "La vida perdurable", "Començaments" i "Per celebrar una joventut" --tots cinc poemes es poden llegir en un apunt del blog que aplega els poemes no inclosos a Les dones i els dies. Jordi Cornudella ens ha rescatat encara cinc poemes descartats més que figuraven a l'exemplar enviat a la censura. Anna Perera ha explicat detalladament la gènesi del llibre, seguint de la vora les aportacions de l'edició crítica de Les dones i els dies, de Cornudella. 

El llibre s'havia de titular Lliçons. Subscric les paraules de Xavier Macià i Núria Perpinyà en la seva ressenya de l'edició crítica: "La intenció moral i pedagògica, ni que fossin lliçons incertes, li devia semblar massa explícita. Va encertar descartant-lo [el títol] i triant-ne un de més radiant." (pàg. 341).

Da nuces pueris va aparèixer al març del 1961, tot i constar el 1960 com a any d'edició. Els seus poemes van passar majoritàriament a la secció 1 de Les dones i els dies. S'ha tornat a publicar com un volum solt, mantenint-hi els poemes que Ferrater no va incloure a Les dones i els dies, en dues ocasions, crec: a Edicions 62 -- Empúries l'any 1998 i a Peu de Mosca l'any 2022, Any Ferrater, com a estrena d'aquesta editorial, amb pròleg de Fina Masdéu i il·lustracions d'Alba Domingo. "Cambra de la tardor", que tancava el llibre, va encapçalar Menja't una cama i, després, la secció 2 de Les dones i els dies.

* * *

La cèlebre nota que tanca el llibre ens orienta molt sobre la poètica de Ferrater. Aplego en aquest apunt algunes observacions, sobre la nota i, en general, sobre la poètica que s'hi descriu.

[1] "Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar.". Aquest inici amb punta fa pensar en l'inici del primer text que Gabriel Ferrater va publicar, uns deu anys abans, dins el catàleg de mà de l'exposició de Josep Maria de Martín a la Sala Argos, amb la mateixa articulació de la breu frase de naixement i una segona frase memorable que cobreix tota la vida del protagonista: "Nació en Berga, el día 8 de marzo de 1920. No parece que ningún otro incidente externo de su vida se relacione directamente con su pintura.".

[2] "Detesto les cases on fa fred i les ideologies.", la frase que tanca el primer paràgraf, va ser comentada amb agudesa per Salvador Oliva, en una taula rodona (minuts 111:58-114:20) amb Jordi Cornudella i Javier Cercas, al curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, a la Universitat de Girona, l'any 2018, connectant-la amb una entevista inclosa a Papers, cartes, paraules. (entrevista de Federico Campbell, pàg. 514-5).

[3] "La poesia medieval em té per un bon lector, i no li costa gens de persuadir-me. A Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, hi trobo una còpia de veritat eixuta i àgil, vista amb ulls nets i sentida amb cordialitat [...] Els poetes catalans que més sovint recordo són March i Carner [...]": en el segon paràgraf, les primeres frases lliguen amb la darrera, ja que les qualitats de la poesia medieval s'estenen naturalment a March i el sentida amb cordialitat que he ressaltat amb cursiva s'adiu amb Carner. N'he estat conscient arran d'una lectura i comentari de poemes a càrrec de Núria Perpinyà i Jaume Subirana, quan he vist que "Tro vos mi siatz renduda" (títol que ve d'un vers de Bertran de Born) i "Josep Carner" són dos poemes que apareixen acarats a Les dones i els dies.

[4] "Però Bert Brecht és qui primer em va dir que la poesia es pot estar de molts luxes."
  • S'ha comentat sovint la frase anterior a aquesta, en què Ferrater declara que "he provat de fer-me un racó a l'ombra de la branca de poesia anglesa que surt a Thomas Hardy, i s'allarga amb Frost, Ransom, Graves, Auden.". De l'interès per Brecht, sols recordo que Jaime Salinas va explicar, en la seva evocació personal del simposi de 1997, que cap a l'any 1957, a l'època que van tenir un contacte més intens, l'havien vist amb el llibre Hundert Gedichte, de Brecht, amunt i avall. Són notables les traduccions dels tres poemes de Brecht (una d'inacabada) que es van reproduir a l'Àlbum Ferrater.
  • En la carta de resposta a la recepció del llibre, José María Valverde li va dir: "en los acknowledgements, tenía que haber ido el nombre de Shakespeare. ¿O me engaño al pensar que él fue quien disparó tu chorro lírico?" (copio la frase de la carta de resposta a la recepció de Da nuces pueris, reproduïda a la pàg. 46 de la biografia de Jordi Amat Vèncer la por).
[5] "Els poetes catalans que més sovint recordo són March i Carner"
  • En la sessió que Andreu Jaume va impartir en un curs sobre Ferrater, al gener de 2022, va destacar que Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater havien optat per amarar-se de la tradició de la poesia anglesa més realista, la més clàssica, decisió que contrastava amb la influència imperant de la poesia francesa, sobretot d'arrel simbolista, en els poetes de la seva generació i de les generacions anteriors. Jaume va llegir el paràgraf des del principi, i es va aturar en aquesta frase, en el cognom de Carner. Va ometre la referència a Jaume Roig, que té un efecte, en un paràgraf de declaració tan seriosa i contundent, de provocar la caiguda del to, de tornar-nos a la realitat --és la mateixa tècnica que Josep Pla utilitza constantment, així que el to del fragment que acaba d'escriure li sembla massa elevat, bufanúvols. La frase segueix així: "[...] Carner; i també Jaume Roig, que a cada pas em retrec de no haver llegit encara.". De fet, el Llibre de les dones és conegut per la seva misogínia, tan oposada a la passió amorosa i amical de Ferrater per les dones.
[6] "Aquestes poesies han estat escrites l'any 58, llevat de quatre que són del 59. A mi em fa l'efecte que el llibre seria una mica millor si les poesies no haguessin sortit totes atapeïdes en un temps tan curt"
  • Un dels precedents de la nota és el prefaci de Jaime Gil a Compañeros de viaje, que s'articula al voltant d'una defensa de l'escriptura lenta: "Bueno o malo, por el mero hecho de haber sido escrito despacio, un libro lleva de si tiempo de la vida de su autor. El mismo incesante tejer y destejer, los mismos bruscos abandonos y contradicciones revelan, considerados a largo plazo, algún viso de sentido y la entera serie de poemas una cierta coherencia dialéctica.".
[7] "Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d'un home ordinari, com ho sóc jo" 
  • La cursiva de la frase és meva. El terme "la vida moral" apareix, ara me n'adono, en la disquisició inicial d'"In memoriam", versos 18-19. 
  • Aquesta idea estètica fonamental té potser una connexió amb les Estances de Carles Riba: "el tema general de la poesia del primer període de Riba podríem dir que és l'intent de reconstruir la pròpia identitat a través dels sentiments de cada moment" (conferència II de La poesia de Carles Riba, pàg. 41).
  • La important carta a Jaime Gil de Biedma del 13 d'octubre de 1959, arran de la publicació de Compañeros de viaje (pàg. 365-8 de Papers, cartes, paraules), acaba amb les paraules següents (la cursiva és meva): "siendo la intención principal de tu poesía trazar una imagen sincera y matizada de la vida moral de un hombre, cada toque irá cobrando más valor a medida que se le añadan otros --cada poema enriqueciendo el sentido de los demás. En esto, creo que mi caso es el mismo.". 
  • També coincideix en part --es complementen-- amb una de les frases finals del prefaci de Jaime Gil a Compañeros de viaje: "Al fin y al cabo, un libro de poemas no viene a ser otra cosa que la historia del hombre que es su autor, pero elevada a un nivel de significación en que la vida de uno es ya la vida de todos los hombres, o por lo menos --atendidas la inevitables limitaciones objetivas de cada experiencia individual-- de unos cuantos entre ellos.".
  • El capítol sobre James Joyce recollit a Escritores en tres lenguas (pàg. 228) cita la carta en què Joyce ofereix el llibre Dublinesos a un possible editor: "Mi intención fue la de escribir un capítulo de la vida moral de mi patria, y elegí Dublín como escenario porque la ciudad me parecía ser el centro de la parálisis. Intenté presentarla al público indiferente bajo cuatro de sus aspectos: la infancia, la adolescencia, la madurez y la vida pública. En este orden se siguen los cuentos. Los escribí, en su mayor parte, en estilo de concienzuda mediocridad".
  • Joan Fuster va destacar aquesta frase a la breu ressenya publicada a Destino poc després de la distribució de Da nuces pueris, pels volts de Sant Jordi del 1961.
  • Pere Gimferrer va fer notar al simposi de 1997 que aquesta frase havia portat a interpretar Ferrater com un poeta realista que parla d'aspectes de l'experiència, una etiqueta que és una caricatura reduccionista. Afegeix que qualsevol persona que hagués conegut Ferrater no diria que era un "home ordinari": Gimferrer hi veu una captatio benevolentiae i també una mica de sarcasme. -- Aquí, no hi estic d'acord: Ferrater considera el seu jo com el d'un home entre els homes; els testimonis d'aquesta posició a les conferències sobre Riba i Foix (el mateix precedent que estableixen en la seva poesia aquests dos mestres) i a les cartes a Helena Valentí publicades fa poc al monogràfic de la revista Reduccions haurien de ser suficients en el discerniment d'aquesta qüestió estètica essencial.
[8] "Cap de les coses que les meves poesies consignen no té cap valor eminent, i és la complicació i l'equilibri dels temes que pot donar al conjunt un interès de veritat sostinguda."
  • És la frase següent de la nota. Aquest equilibri i la complicació dels temes destaca a Da nuces pueris, i a Les dones i els dies, per la disposició de moltes parelles de poemes en pàgines contigües, recuperada amb encert per Jordi Cornudella a la seva edició del llibre. 
  • Llegeixo La Rochefoucauld, que disposa també les seves màximes amb la mateixa deliberació --tot un precedent il·lustre.
[9] "Ara veig que és del tot legítim de distingir el fons de la forma d’un poema, i no sé per què m’he d’obligar a confondre un viatge per l’infern amb el patró estròfic de la terza rima.". 
  • És inequívoca, en el context, la frase sobre la distinció entre el fons i la forma del poema. Però tot d'una sóc conscient, gràcies a Narcís Comadira --la conferència sobre Dante inclosa a l'excel·lent Les paraules alades: Papers sobre el sentit de la lletra--, que l'al·lusió a la Divina Comedia està molt ben portada a col·lació, atès que el significat de la forma és importantíssim en Dante, un dels casos de màxima simbiosi entre fons i forma. 
  • Aquesta idea està expressada amb rotunditat al pròleg del primer llibre de poemes de Marta Pessarrodona, Setembre 30, de l'any 1968 (text aplegat a Sobre literatura, pàg. 139-143, amb el títol "Sobre la forma realista (pròleg a un llibre de versos)": "La teoria romàntica, que el contingut i la forma d'una obra d'art es codeterminen, és una mísera bajanada, i qui en conclou que un contingut real és un llast innecessari no s'hi enganya pas més que qui en conclou que el patetisme del contingut marcarà la forma amb un estigma de veritat immediatament persuasiva. Contingut i forma són dues coordenades ortogonals i les variacions al llarg d'un eix són completament independents de les variacions al llarg de l'altre." (pàg. 139). Salvador Oliva considera que Ferrater, al pròleg de Setembre 30, Ferrater matisa la posició de la nota de Da nuces pueris: "en art, tot és forma, i fins i tot les formes d'art realista són precisament formes i no cap altra cosa" (Sobre literatura, pàg. 139). 
[10] "Penso que és el fons que fa el poema, i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d'estil només amoïnen les senyoretes aficionades."
  • La idea que és el fons que fa el poema és constant a les Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida, d'Eckermann --un autor que Carles Riba tenia molt present, per cert, a tota la seva obra crítica. 
  • En la feliçment recuperada traducció de Jaume Bofill i Ferro (Barcelona: Columna, 1994), tenim fragments penetrants --si deixem de banda el masclisme de l'època-- com ara el següent: "Té tota la raó", ha dit Goethe, "és així. I en això pot apreciar-se la gran importància que té el motiu, una importància que ningú no arriba a capir. Les nostres dames no en tenen ni el menor pressentiment. Diuen que una poesia és bella, i amb això es refereixen únicament als sentiments, a les paraules, al vers. Però que la veritable força i el veritable efecte d'un poema radiqui en el motiu, en l'argument, no s'acut a ningú. I és per això que trobem milers de poemes en els quals el motiu és enterament nul, i que només semblen reflectir una mena d'existència per obra dels sentiments i de la sonoritat dels versos." (pàg. 140)
[11] "D'estil n'hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu."
  • Hi ha tota una declaració estètica darrere d'aquesta frase, lluny dels postulats de la poesia pura i la paraula pura, de Mallarmé a Valéry (crec que la referència als "mots de la tribu" ja ve de Mallarmé, del poema sobre la tomba de Poe: "oyant jadis l'ange / Donner un sens plus pur aux mots de la tribu"). Trenca amb el mite romàntic de l'estil individual.
[12] "Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat."
  • Frase amb un eco de la memorable presentació de Carles Riba de la seva traducció en prosa i en vers de les tragèdies de Sòfocles, en referir-se a la traducció en prosa: "ben poca cosa seria poèticament un poema si a través d'un honest trasllat no mantingués un mínimum suficient del seu poder de produir efectes". 
  • També hi ha un eco del prefaci de Jaime Gil a Compañeros de viaje: "Muy pobre hombre ha de ser uno si no deja en su obra --casi sin darse cuenta-- algo de la unidad e interior necesidad de su propio vivir.".
[13] "Òptimament, tot poema hauria d'ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit. Es pot perdonar que un poeta sigui deficient en alguna cosa, però no trobo perdonables els molts poetes d'ara que reserven per a la poesia les seves estupefaccions, i la seva poesia dona d'ells una imatge tan ximple que no pot ésser la de cap persona viva, car una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones."
  • Gabriel Ferrater i els seus amics miraven de posar sensatesa als seus poemes. Així, diu a l'entrevista amb Lluís Pasqual del 1970 a la Revista del Centre de Lectura de Reus: "El fet que no m'agradi la poesia de la generació del 27 és perquè no diu res. A nosaltres, a mi, m'interessen els homes i les dones i la meva poesia parla d'homes i dones, no es pot fer --i torno a insistir en el 27 per posar un exemple-- el que fa Emilio Prados quan descriu l'estiu de l'any 36 i en un tros diu: ...Las mariposas fedundaban / los cuerpos desnudos de las muchachas / a la orilla de los ríos... I ens explica [apunta Pasqual] les anècdotes que va suscitar aquest poema en ell i Jaime Gil de Biedma.". A l'entrevista amb Baltasar Porcel del 1972 (Papers, cartes, paraules, pàg. 532-3), hi torna i Porcel detalla el comentari irònic de Gil: "Si esto ocurría, el Ejército tuvo razón de echarse a la calle". 
  • I a l'entrevista amb Lluís Pasqual encara afegeix, a continuació, parlant de la seva poesia i la de Gil: "La nostra poesia tenia un caire plantejat contra el naixement del que se'n va dir 'poesia social de tots els 'Blas de Otero' que en el fons no deixaven de ser ànimes càndides.".
  • I encara més: "El que detesto és creure que en poesia només es poden dir una sèrie de coses. Hi ha autors que restringeixen els temes en poesia i en canvi quan escriuen teatre, per exemple, no ho fan. S'hi pot arribar per sistemes diferents. La poesia meva i la d'en Foix, per exemple, no s'assemblen; malgrat tot en Foix té una temàtica rica i interessant.".
  • Marcer2013, pàg. 60, ha considerat que l'enumeració dels adjectius de la primera frase citada té l'ojectiu de declarar els seus prinicips poètics, i que amb l'bjectiu clar s'oposa a tota retòrica obscurantista, hermètica o excessiva. Els adjectius lúcid i apassionat apareixen junts intencionadament, amb la finalitat de remarcar que el poeta ha de sentir-se immers emocionalment en el que escriu (pàg. 67). L'adjectiu divertit implica adscriure's a la intenció lúdica de la poesia d'Auden (pàg. 70-71). Elisenda Marcer veu en aquesta enumeració d'adjectius, i la manera d'escriure poesia que comporta, una estratègia de Ferrater per renovar la poesia catalana i fer que els seus poemes fossin perdurables.
[14] "Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l'energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l'obligació primera del poeta davant d'un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions." 
  • En les conferències sobre Foix, Ferrater, citant Brecht, explica que havia reaccionat contra la literatura precedent, que "és una literatura que consisteix a magrejar constantment el seu tema". Podem atribuir a la poesia de Ferrater el que ell diu de Brecht: "Brecht parlava de l'efecte de distanciació que ell volia obtenir, justament per intel·lectualitzar la literatura i per tornar-la a l'objectivació i al deixar de magrejar el tema." (pàg. 57). Una nota seva, a peu de pàgina, de la traducció Historia de la literatura alemana de Fritz Martini consisteix en una explicació del que Brecht, a propòsit del seu teatre, designa amb el terme Verfremdungseffekt i ell tradueix per "efecto de distanciación narrativa".
  • I encara (pàg. 61), caracteritza la literatura essencialment antiromàntica de Foix dient-ne "que elimina essencialment la intimitat de la participació personal del poeta, i en això, ja dic, és frapant el contrast amb Riba, que era exactament el tipus oposat de poeta.". Castellet1977 ja observa amb agudesa que Ferrater és el primer i únic a trencar poèticament amb Riba, amb una certa violència, amb un gran esforç per connectar la literatura catalana amb la tradició literària europea --esmenta Auden i Brecht. Al seu testimoni al simposi de 1997 hi torna, amb la idea que la seva poesia va ser construïda contra la poesia catalana del seu temps.
[15] "No cal dir que la frase que dóna el títol d'aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l'epitalami de Catul. Jo l'entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat."
  • La paraula felicitat que tanca el text té un pes determinat, en aquell moment. Fixem-nos en l'anotació del 14 de setembre de 1959 del Diari de Joan Fuster: “La 'felicitat'... En francès encara sona bé la paraula, segons sembla, perquè tothom l'empra amb una encomiable desimboltura. Fullegem Malraux, Aragon, Sartre, Camus, Éluard: bonheur hi figura ara i adés, sense escrúpols. Al sud dels Pirineus, en canvi, 'felicitat' és terme d'ús més aviat restringit. L'adjectiu que en deriva, 'feliç', i l'adverbi, 'feliçment', tenen una vigència regular; però ningú no s'atreveix a escriure 'felicitat', com no sigui en el curs d'una frase feta, o amb un punt d'ironia. Ens fa la impressió que el mot pertany a un vocabulari desacreditat: de novel·la rosa, de poesia cursi, de serial radiofònic, d'afectació petit-burgesa...” (pàg. 606 del primer volum de l'Obra completa de Joan Fuster: Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, a cura d'Antoni Furió i Josep Palàcios).
  • Hi ha un poema de William Cliff, del llibre Matières fermées, un sonet polar (amb els tercets entremig), que crec que va dedicat a Ferrater, recordant que deia sovint una frase de Baudelaire (de Mon coeur mis à nu). William Cliff va conèixer Gabriel Ferrater: és el traductor del "Poème inachevé" i un poeta que ha tingut sempre present Ferrater. Crec que la frase surt en alguna carta de Ferrater, que ara no localitzo. Copio el context de la frase de Baudelaire, de la traducció de Vicent Alonso, El meu cor al descobert, citada per Enric Iborra dins Un son profund: Dietari d'un curs de literatura universal (Barcelona: Viena, 2013, 366 pàg.), pàg. 288, que em fa pensar en Ausiàs March i Rosa Leveroni: "Aquests bells i grans vaixells, imperceptiblement balancejats (gronxats) sobre les aigües tranquil·les, aquests robusts vaixells, d'aspecte desenfeinat i nostàlgic, ¿no ens diuen en una llegenda muda: 'Quan partim cap a la felicitat'?". Copio el poema de William Cliff:
« Quand partons-nous pour le bonheur ? » disait-il en
répétant la phrase de Charles Baudelaire,
mais on voyait sous son sourire en même temps
la pitoyable issue qu’il allait devoir faire.

« Quand partons-nous pour le bonheur ? » Hélas ! celui
qui inventa ces mots comment a-t-il fini ?
et nous-mêmes comment finirons-nous la route ?

L’on tourne le dos à ses amis, l’on s’en va
où peut-être jamais l’on ne se reverra,
Mais nous avons parlé à travers la déroute

du temps, nous avons échangé tout en buvant
des phrases d’amitié burinées dès longtemps
et que nous répétons malgré cette nuit noire,
comme pour enchanter le temps de notre histoire.
  • Un article de Segimon Serrallonga de l'any 1965 va donar una explicació crítica a aquest títol, ben coherent amb l'interès de Ferrater per Catul, expressada una mica més amunt: "Catul és l'únic poeta antic que he arribat a conèixer".
  • Fina Masdéu, en el pròleg del Da nuces pueris publicat per l'editorial Peu de Mosca, segueix Josep Murgades: l'imperatiu Da nuces pueris, que s'adreça a un concubí, es pot referir al costum de repartir nous com a senyal de bon auguri o, també, com a símbol que els concubins abandonaven tot joc infantil. Masdéu ha esmentat també el precedent de "Les nous del berenar", poema d'Els fruits saborosos, de Josep Carner.
  • Marcer2013, pàg. 39-41, ens recorda que també Jaime Gil de Biedma va declarar, diverses vegades, la seva afinitat amb Catul, i que un epígraf de Catul encapçala un dels seus poemes majors, "Pandémica y celeste". L'erotisme i el prosaisme de Catul els atreien --Joan Ferraté, així mateix, té un poema, "Hipòlit sota la dutxa", de filiació catul·liana--, i Auden havia valorat l'estil mitjà de Catul, la musicalitat de la seva llengua de barri baix.
[16] La nota escrita per Gabriel Ferrater coincideix en alguns detalls amb el prefaci que el 1959 Jaime Gil de Biedma havia escrit per al seu llibre Compañeros de viaje --si bé la nota de Ferrater supera de bon tros, en ambició i profunditat de la reflexió estètica, el prefaci de Gil, més modest, articulat al voltant del tòpic de l'escriptura lenta.
Jordi Amat ha recuperat, a la biografia Vèncer la por, pàg. 44-45, una breu entrevista de l'abril de 1961 a la revista Destino a la qual Ferrater respon amb algunes frases i idees del postfaci de Da nuces pueris.

Aquest postfaci obre l'antologia de textos representatius del pernsament de Gabriel Ferrater que Marina Porras ha publicat l'any del centenari: Donar nous als nens. Havia estat també la primera de les dues peces del prefaci de Papers, cartes, paraules, a cura de Joan Ferraté. Havia tancat la secció "Poesia", amb el títol "Poètica", marcat entre claudàtors per indicar que no era de l'autor sinó un afegit de l'editor, a l'antologia Vers i prosa, a cura de Jordi Cornudella.
  • A la presentació de Donar nous als nens a Sant Cugat del Vallès, Àlex Susanna ha parlat amb entusiasme d'aquest text.
  • Molts anys abans, el 1961, en la carta de resposta de José María Valverde a la recepció del llibre, podem llegir aquest paràgraf: "Y siento que, por razones editoriales, hayas hecho algo tan unfair para tus poesías como es largar esas dos soberbias páginas finales de prosa, que tanto me hacen dolerme de la pérdida de tu 'diario', pero que no debías haber puesto: la gente está deseando que le descarguen del verso --obsceno, inquietante-- y en cuanto das un asidero de prosa, se tiran a él, dejando la poesía." (copio de la pàg. 46 de Vèncer la por: Vida de Gabriel Ferrater, la biografia de Jordi Amat). -- "El paper en prosa final del seu llibre és magnífic", li va dir Pla, al final de la seva carta.
* * *

Malgrat el peu d'impremta de 1960, el llibre es va distribuir pels volts de Sant Jordi de l'any 1961. Da nuces pueris representa una entrada impetuosa dins la literatura catalana, seguida de Menja't una cama l'any següent. Hi ha tres ressenyes que reconeixen la força de la irrupció de Gabriel Ferrater, començant per la que Joan Fuster va publicar al maig, dins de la secció sobre literatura catalana de la revista Destino.
***

De la bibliografia sobre Ferrater, en destaquen diverses observacions més, específiques sobre Da nuces pueris:
  • Un article de Pere Ballart, "Hereus de J. Alfred Prufrock: la filial catalana", que enumera les qualitats més rellevants del poema "The love song of J. Alfred Prufrock", de T. S. Eliot, les quals es deixen aplicar a la majoria dels primers poemes de Ferrater.
  • Julià2004B, pàg. 20-21: poemes en decasíl·labs blancs, fora de tres excepcions: la combinació de decasíl·labs i alexandrins a “Punta de dia”, una silva a “Sobre la catarsi” i “El mutilat”, compost en hexasíl·labs.
  • Julià2004B, pàg. 27-28, ens diu que Ferrater havia aconsellat a Comadira que escrigués sonets, que llegís Carner i Foix. Julià2004B, pàg. 29-xx, observa que Ferrater hi utilitza sovint els poemes de catorze versos blancs, i col·loca sovint els poemes per parelles.
  • Julià2004B, pàg. 38, defensa que Ferrater agrupa, dins Da nuces pueris, els poemes llargs amb decasíl·lab blanc al final del llibre (una figurada tercera part començaria amb “El lleopard”, i la segona amb “El distret”, on juga amb els versos cesurats, els versicles i els poemes anisosil·làbics). Els poemes de la figurada primera part havien estat escrits el 1960, i enllacen amb la manera de fer de Teoria dels cossos.
  • Julià2004B, pàg. 137, indica el fragment de La Fontaine, del poema titulat “L’Astrologue qui se laisse tomber dans un puits”, amb què es clou el llibre.
  • Cabré2002, pàg. 230, esmenta males llengües que diuen que Teixidor i Garcès es van negar a premiar-lo per “Sobre la catarsi”. Publicat el 1960, l’havia presentat al Carles Riba del 1959. Ferrater ens diu que els va fer emprenyar al principi del "Poema inacabat".
  • Cabré2002, pàg. 233: el va encetar la primavera del 1958.
  • Cabré2002, pàg. 243, reprodueix la dedicatòria que va escriure per al jove Salvador Clotas: “A Salvador Clotas, que sap ser superficial, aquest llibre que ho ha volgut ser del tot”.
  • Ballart1998, pàg. 59, ha cridat l’atenció sobre la modernitat de Catul, que representa una diferència qualitativa respecte a la lírica grega arcaica i als poetes hel·lenístics (recomana Paul Allen Miller, Textos lírics i consciència lírica, del 1994).
  • Cabré2002, pàg. 180, ens diu que l’epitalami de Catul resumeix l’instint de felicitat que el mou, perquè donar nous als nens no és més que una invitació a assaborir els fruits de la vida. -- El que és clar és que Gabriel Ferrater defensa la felicitat davant la negror d'aquelles dècades. Ens dóna nous i ens commina a donar-ne.
  • Narcís Comadira, a Les paraules alades: Papers sobre el sentit de la lletra (pàg. 207-8), ha connectat el títol de Ferrater amb el poema de Carner, dins Els fruits saborosos, "Les nous del berenar".
* * *

Cabré2002, pàg. 231, diu que Da nuces pueris va tenir una recepció irregular, entre les congratulacions de Joan Fuster i la queixa de Vallverdú que no s’entenia la posició política de l’autor a “In memoriam”. Ara: hi destaca la carta que Josep Pla va escriure a Gabriel Ferrater en resposta a la tramesa de Da nuces pueris. S'adona que és un llibre excel·lent, i posa un desconegut, un autor inèdit fins aleshores, al nivell de Salvador Espriu, per la capacitat d'observació i de narrar.


Apunt revisat el 4 de juliol de 2022

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites