divendres, 22 de maig del 2009

[102] Les mosques d’octubre

¬¬¬¬¬

Poema que ocupa una pàgina sencera de Les dones i els dies, és a dir, 32 versos (el poema següent, "Les generacions", que també succeeix a la platja de Calafell i a l'octubre, és una mica més extens i presenta, és clar, 32 línies a la seva primera pàgina). Algú --em sap greu no haver anotat qui va ser-- va remarcar el ritme anapèstic a la Pavese d'aquest poema, i de "Les generacions". "Les mosques d'octubre" s'articula en cinc blocs, el segon i el quart dels quals consisteixen en un parèntesi. El primer parèntesi, dos versos hexasíl·labs, comenta el primer bloc de set versos, de connotacions evidents, amb la pluja d'octubre i els dies que van escurçant-se, amb el sol mig amagat una part del dia, tot i que encara "un llavi retroba la sal insolent d'una pell" (vers 4), com a la plenitud de l'estiu. Irònicament, el poema insisteix en imatges de la naturalesa a la manera romàntica, que s'adiuen amb l'ànim decaigut del narrador, a qui s'adreça en segona persona, i amb la tardor de la vida, com si es tractés d'una obsessió de la qual no pot desempallegar-se --si algú no hi veu la ironia, que torni a llegir "A través dels temperaments". "(Un cor de mal drenatge. / La imatge que no es fon.)" diuen els dos hexasíl·labs dels versos 8-9, per indicar-nos que hi ha un record persistent, no paït --amb una imatge que fa pensar en la que ja havia utilitzat a "Fi del món".

El diguem-ne tercer bloc, entre els dos parèntesis, comença amb tres versos (10-12) que un diria que estan descrivint les mosques del títol, només que resulta que es refereixen als records, sorprenent subjecte posposat de la frase (no es pot descartar que Ferrater recordés Les mosques, de Sartre, i al·ludís al títol el motiu dels remordiments). El narrador, caminant per la platja, imagina els mesos que vindran, sense bany, solitari (vv. 13-17), amb una descripció de la mar de connotacions també intencionades, suggerint la seva inquietud i les fiblades del record, amb la mateixa funció de correlat irònic que les imatges del primer bloc. El parèntesi següent, vv. 18-27, descriu uns gestos d'amor d'un home i una dona, units per damunt de les seves pors, com submergits dins el mar, i com un presagi de repetició dels fets que el narrador recordava al primer bloc (vv. 1-7). Interpreto les dues preguntes finals del parèntesi, vv. 26-27, "--tornaràs a dir-ne vida? No val més | que caigui un hivern?)", com una reflexió: davant del record tan punyent, que no abandona el narrador, podrà tornar a estimar plenament una altra dona?, o val més que no ho intenti, que doni per acabada la seva vida amorosa?

Als darrers versos, 28-32, el narrador ha continuat caminant per la platja de Calafell, s'ha anat fent fosc, el poble té la tranquil·litat de l'estiu acabat, i els trens, amb la via a la vora, se senten: l'exprés passa a tota velocitat i xiula, com imposant la vida, imparable. És una sola frase final, construïda sense verb principal. Ferrater acostuma a excel·lir en aquests detalls sintàctics o verbals: "els trens de nit" són el subjecte d'aquests versos finals i l'home a qui els quatre blocs anteriors s'adreçaven en segona persona deixa de ser protagonista, pren una posició passiva, com si pogués ser endut per la crida a viure concretada en el xiulet dels trens. Apareix encara en tercera persona, com l'home que voldria tenir la certesa que la infelicitat del record de l'amor perdut no tornarà: les paraules finals del poema semblen, de fet, la resposta a les dues preguntes del final del parèntesi anterior: "que la vida ha estat tota, | que res no serà.". Ara: aquests trens de nit, "cruels de projectes" (v. 29), "torcen | un somriure a l'home", com esvaint-li el record (vv. 29-30) --un final optimista, per tant, una afirmació de la vida que continua, que en certa manera confirma el poema següent, "Les generacions": els trens reclamen aquest home perquè se'n vagi de Calafell i oblidi.

L'edició crítica de Jordi Cornudella ens en dona una versió anglesa, corresponent a la redacció definitiva del poema, enviada en una carta a la Jill Jarrell el 20 d'octubre de 1963.

L'havia llegit amb una certa atenció Josep M. Uyà, en una ponència del simposi del 1997, en clau simbòlica, dins d'una caracterítzació de la poesia de Gabriel Ferrater com a fruit d'un intens pessimisme existencial. Era menys trivial la lectura de Núria Perpinyà al llibre "Teoria dels cossos", de Gabriel Ferrater (Barcelona: Empúries, 1991), pàg. 78-79 --la torno a llegir el 4 d'octubre de 2020, un cop escrit, pràcticament sencer, aquest apunt. Perpinyà hi dedica un sol paràgraf, d'una trentena de línies, que subscric, llevat de la interpretació final: el passat que no se'n vol anar i l'amarg desdesig acaben, des del meu punt de vista, als versos finals, amb el xiulet dels trens, que aparten el protagonista del record obsessiu, amb un moviment anímic digne dels millors poemes de Ferrater.

***

L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat ha tingut la feliç idea de publicar comentaris dels poemes de Les dones i els dies: arran d'una crida feta l'any passat, han aconseguit que hi participessin 110 persones. La iniciativa es titula Apadrina un poema. Van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater. Després n'han anat publicant un parell per setmana. El comentari d'Isabel Giménez-Caro sobre "Les mosques d'octubre" va aparèixer el 3 d'abril. El comentari consisteix en una paràfrasi atenta del poema. Destaca que la platja és un motiu associat a la plenitud solar de l'estiu, a l'esperança i la felicitat. Descriu la veu poètica dels dos parèntesis com una veu desolada, que arriba a preferir que arribi l'hivern.

Vista aèria de les platges al nord de Calafell als anys seixanta,
amb la via del tren posada amb tiralínies

--
Apunt revisat el 16 d'abril de 2022

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites