diumenge, 29 de gener del 2023

Helena Valentí

¬¬¬¬¬ 

Feia molt de temps que volia dedicar un apunt a Helena Valentí. Vaig llegir tots els seus llibres de narracions i novel·les fa uns deu anys i també la traducció Una cambra pròpia, de Virginia Woolf. La considero una escriptora notable, massa poc valorada. Escriu amb senzillesa i eficàcia. Narra els fets sovint de manera esquemàtica i amb talls en la trama, amb un punt de vista de testimoni proper als personatges, sense ironia, amb pocs detalls descriptius dels objectes o les persones i una gran concentració, en contrapartida, en les relacions i motivacions personals, en un món sense orientacions positives, marcat per l'allunyament de les convencions de treball i família. Em va atreure la seva tècnica, la deliberada i constant estilització narrativa. Aquesta estilització alterna amb el detall en l'anàlisi dels sentiments, les sensacions, els neguits i dubtes i els pensaments dels personatges. Em va fer pensar en Raymond Carver. Crec que hi ha una progressió en els quatre llibres que va escriure, i que és una autora malaguanyada, que hauria donat algun llibre important si hagués viscut més anys. Qualsevol anàlisi seriosa que en pretengués fer passaria per rellegir, amb paper i llapis al costat, D'esquena al mar. M'agradaria en algun moment d'escriure un apunt també sobre Eduard Valentí i un sobre Roser Petit, els pares.

En aquella lectura dels seus quatre llibres de narrativa vaig confirmar que era un tòpic lamentable reduir-la a musa de Gabriel Ferrater, un menysteniment de la seva persona --Jordi Amat ha evocat amb detall i matisos la importància substantiva d'Helena Valentí per a Gabriel Ferrater a la seva biografia Vèncer la por (pàg. 40-43; el cinquè capítol, "Helena (1961-1963)", pàg. 211-257, i les pàg. 261-3). Quan la relació amorosa va acabar, Valentí tenia 23 anys, i l'esperaven molts anys de passió vital, política, literària, intel·lectual. Era una dona de temperament lliure. En tinc prou d'imaginar que la seva relació amb Gabriel Ferrater potser la va portar a ser encara més lliure i a afermar per sempre la seva exigència vital primigènia. L'estiu passat havia preparat un esborrany d'aquest apunt, que una esplèndida conferència d'Anna Cris Mora, plena d'informació de primera mà, m'ajuda ara a completar, ni que sigui provisionalment. De la conferència, que va tenir lloc al Centre de Lectura de Reus el 20 d'octubre, en vaig prendre basantes notes. La vaig repassar sencera ahir gràcies al vídeo del canal YouTube del Centre de Lectura: "Helena Valentí: escriptora i traductora feminista": 

La presentació de la conferència va ser de David Figueres (inici del vídeo -- minut 5), el president de l'Associació Gosar Poder, l'associació ferrateriana de Reus, impulsora de nombrosos actes durant l'Any Ferrater. Va recordar la relació amorosa de Gabriel Ferrater i Helena Valentí, tan present a Teoria dels cossos; el fet que Ferrater li adrecés el "Poema inacabat"; l'amistat amb els pares de l'Helena, Eduard Valentí i Roser Petit; la presència d'Eduard Valentí a Reus com a professor (Joaquim Mallafrè va precisar que, represaliat pel franquisme, no podia exercir de docent a Barcelona, i que s'hi havia anat acostant, durant uns anys fent de professor a Reus, havent d'estar desterrat aleshores a més de 100 km de la seva ciutat). Figueres va recordar que Helena Valentí es va llicenciar de Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, va doctorar-se a la Universitat de Cambridge amb una tesi sobre els germans Manuel i Antonio Machado, va exercir de professora a les universitats de Durham i Cambridge. David Figueres va reivindicar-la i va recordar que l'Associació Gosar Poder va fer modificar l'entrada de la Viquipèdia que la descrivia com a musa de Ferrater. Va acabar presentant breument Anna Cris Mora, autora de la tesi Helena Valentí, escriptora i traductora, defensada l'any 2016 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser present a la sala del Centre de Lectura la filla d'Helena Valentí: Andrea Weirather.

Anna Cris Mora comença vindicant Helena Valentí com a escriptora avantguardista. Com a estudiant, Mora s'havia interessat per les escriptores i traductores oblidades. Tractava de procurar-se referents femenins. El 2006 comença a fer la seva recerca. Coneix Valentí per les traduccions d'El cuaderno dorado, de Doris Lessing, i Una cambra pròpia, de Virginia Woolf. La seva obra està descatalogada --és clar que tenim la confortable xarxa de biblioteques públiques i el seu catàleg integrat. Sols pot comprar La dona errant, novel·la de l'any 1986. La sent molt propera, moderna, exploradora de temàtiques noves: la nova relació de conflicte entre mare i filla, les dones noves, la indagació existencial de la condició de dona: no són temes gens habituals a la literatura catalana de l'època, quan Valentí escriu els seus llibres. Forma part de la generació perduda, d'acord amb l'observació de Marta Pessarrodona, d'autors escolaritzats totalment en castellà, que es veuen obligats a aprendre pel seu compte el català com a llengua de cultura. Mora es planteja recuperar amb la seva tesi la memòria d'Helena Valentí com a dona, com a escriptora i com a traductora. No hi ha gairebé estudis sobre la seva obra, fora dels treballs d'Adrià Chavarria, responsable de la reedició de La dona errant, i els estudis de Pilar Godayol i Montserrat Bacardí sobre les seves traduccions. L'han esborrada com a dona subjecte, avançada a la seva època, i l'han reduïda a musa de Ferrater. Mora va acompanyar tota la seva conferència d'una projecció d'imatges de portades de llibres, publicacions, documents, correspondència, fotografies.

Maria Mercè Marçal la va considerar "una baula valuosa de la genealogia de dones escriptores i traductores catalanes del segle XX" (Sota el signe del drac: Proses crítiques 1985-1997, editades i prologades per Mercè Ibarz). Valentí és la segona dona a fer una tesi al Darwin College de la Universitat de Cambridge. S'hi integra perfectament: els seus companys la veien com una "European liberal". Amb l'ajuda de la seva germana petita Montserrat i la seva filla Andrea, Mora va tenir accés al fons personal i a,la seva biblioteca. Va ordenar i classifcar aquell fons. A la tesi va analitzar sobretot com l'havia influïda Katherine Mansfield. Valentí té una obra teatral inèdita, KM: La felicitat i altres històries. Entre les seves notes hi havia la preparació d'una historiografia feminista. El fons també conté diaris inèdits. Mora repassa també breument la biografia dels pares, Eduard Valentí i Roser Petit i la seva família, i el valor del trencament de la filla Helena. Cita textos dels diaris: "El gran tresor que portem dins i que no es compra ni es ven amb diners, la creació, el gran poder, estudiar, investigar el que van dir els antics, i la filla estudia, seduïda per la gran promesa del tresor amagat però a l'abast de qui n'endevina l'existència, i es posa en camí." --les paraules finals em recorden el poema "La mala missió", de Gabriel Ferrater.

Estudia Romàniques, fins al 1962, i després se'n va a Anglaterra --en exili voluntari, ha apuntat Mora en un dels seus textos sobre Valentí. Busca una vida nova, primer com a lectora d'espanyol a la Universitat de Durham, a partir del 1965 a la Universitat de Cambridge, preparant la tesi, fent traduccions, llegint moltes revistes d'arreu del món. En una carta de 1967 li diu a Gabriel Ferrater que ha descobert Doris Lessing --és bonic el que n'explica Marta Pessarrodona en un article inclòs a l'Àlbum Helena Valentí. Després viu a Londres. Del 1969 al 1972 s'mplica en el London Women Liberation Movement, el segon gran moviment feminista després de les sufragistes. Hi ha una foto coneguda d'Helena Valentí, amb un copalta, de la seva detenció potser l'any 1970 en una famosa protesta contra la celebració del concurs de Miss Món. Participa en la primera manifestació del Dia de la Dona, el 8 de març, a Londres. Mora esmenta un assaig inèdit sobre la interiorització de la llibertat en quatre escriptores: Caterina Albert, Charlotte Brönte, Erica Young i Doris Lessing. S'interessa pel cinema d'avantguarda: hi ha entre les seves notes apunts per fer curts, va fer un curtmetratge. Admira Godard. Viu a Anglaterra fins al 1973. Quan torna, s'instal·la a Cadaqués, enamorada de la seva llum i la proximitat del mar, al marge de la societat del benestar, fent una vida austera. El 1984 s'instal·la a Gràcia, tradueix molt, en fa la seva professió, i sempre que pot, tria les traduccions. Mora apunta que no va escriure gaire obra pròpia per la intensitat de la seva feina de traductora. L'atreu la filosofia oriental, aprèn coreà. Mor als 50 anys. Parlava i escrivia també en anglès, francès i alemany, pel testimoni de la correspondència. 

Helena Valentí trenca amb la tradició literària femenina catalana, es vincula intensament al moviment feminista anglès. Escriu quatre obres de narrativa: L'amor adult (1977), La solitud d'Anna (1981), La dona errant (1986) i, publicada pòstumament, amb pròleg de Maria-Mercè Marçal, D'esquena al mar (1991). És una exploració incessant sobre les relacions de les noves dones, sobre les relacions entre dones i homes. Les protagonistes són dones actives, independents, de vida difícil. Per les notes que Mora n'ha trobat, són novel·les molt pensades, el resultat de la cerca incessant i de la seva experiència. Les seves narracions i novel·les són de final obert, amb una simbologia recurrent, tot un cicle de gran consistència --"La narrativa de Valentí, a diferència de la de Lessing, és sòbria i lacònica, a voltes lírica, feta d’el·lipsis i amb una estructura antiliterària, com si es tractés d’instantànies que flueixen davant del lector.", ha escrit Mora en el text que encapçala les pàgines sobre Helena Valentí al web de la revista de traducció Visat. Té una recepció força positiva dels seus llibres però resulta incòmoda: està sola literàriament al seu país, li cal lligar-se a la tradició literària internacional. S'interessa sobretot per Doris Lessing, que coneix personalment, i Katherine Mansfield, de qui estudia a fons la vida i l'obra. En tradueix una selecció de narracions amb el títol Un home casat i altres crueltats, amb entusiasta presentació seva, i La Garden party i altres contes. Tradueix, de Virginia Woolf, Al far --una novel·la on el mar és molt present, més fins i tot que a The waves, Les onades, ha ressaltat Marta Pessarrodona-- i Una cambra pròpia, i una narració inclosa a la seva traducció Viatges indiscrets, una antologia de narracions de dones dels segles XIX i XX feta per Lisa St Aubin de Terán --també, al català, El factor humà, de Graham Greene, i Jo, Claudi, de Robert Graves. Quan tradueix "Bliss" de Katherine Mansfield, hi intueix un rerefons autobiogràfic: explora el tema a l'obra de teatre inèdita titulada KM. 

***

Anna Cris Mora no va parlar de Gabriel Ferrater en la seva conferència. El llibre Cartes a l'Helena  i residu de materials dispersos, editat per Joan Ferraté i José Manuel Martos (Barcelona: Empúries, 1995), contenia una part de la seva correspondència, vint-i-dues cartes escrites entre els anys 1960 i 1967 (pàg. 13-54), i la valuosa entrevista de Vicent Martí "Força dona: entrevista amb Helena Valentí", de l'any 1987 (pàg. 55-63). La carta del dilluns 15 d'octubre de 1962 incloïa un poema, que es pot llegir a l'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies, pàg. 240-1 (també en un apunt d'aquest blog titulat "Poemes no inclosos a Les dones i els dies"; sense títol, comença amb el vers "un astre és la cosa que té més seny: recorre"). Les cartes anaven precedides del text "Cartes del Gabriel a l'Helena", publicat per Helena Valentí com a presentació de quatre cartes dins el suplement Quadern del diari El País l'any 1987 (pàg. 15-16 del llibre). El primer paràgraf és magnífic, i el darrer és revelador: 

Gabriel Ferrater tenia el do de convertir qualsevol conversa i qualsevol paper en una cosa que fes goig d'escoltar o de llegir. Era un do que ell va cultivar amb gust i generositat perquè va ser la seva manera d'estar amb la gent. Tenia la idea, ben respectable, que en les relacions amb els altres no s'hi val a arrepenjar-s'hi, sinó que demanen un esforç perquè no siguin mera promiscuïtat i perquè esdevinguin una cosa creativa. D'alguna manera, a l'altre, t'hi havies de donar amb honestedat, que era el mateix que dir amb lucidesa.

[...]

La ironia n'és que, segurament, a ella, aquells anys en què tot li semblava per fer, els mots intel·ligents d'en Gabriel no l'afectaven gaire. Potser tot just l'afalagava veure com, a partir d'ella, ell es construïa. Al capdavall, és aquest esforç tan despullat de fer-se una vida el que interessa i interessarà sempre dels seus poemes i papers.

Cartes a l'Helena és una molt bona contribució al record de la dona poc corrent que va ser Helena Valentí. Al cap dels anys, Jordi Cornudella va rescatar, en el monogràfic ferraterià de la revista de poesia Reduccions núm. 113, de l'any 2019, tres cartes inèdites de Gabriel Ferrater i Helena Valentí, l'una del 1962 i les altres del 1965, que són fonamentals per entendre la seva relació i també la poesia de Les dones i els dies. Formen part de la correspondència i altres documents localitzats al Fons Valentí de la Biblioteca de Catalunya. Aquesta recerca de Jordi Cornudella encara ha ajudat a rescatar una carta més, també important, agudíssima, en què Ferrater explica a Valentí les conseqüències econòmiques de les riuades del Vallès de l'any 1962. Pel que va apuntar Cornudella en el text de presentació de les tres cartes de Reduccions, ara encara hi deu haver dues cartes i tres postals per publicar.

La relació amorosa de Gabriel Ferrater i Helena Valentí va durar del setembre de 1961 al juliol de 1963. Va inspirar el "Poema inacabat" i els poemes de la secció B de Teoria dels cossos, secció 4 de Les dones i els dies. L’escriptor Pol Guasch i la ballarina Lorena Nogal, de la companyia La Veronal, han interpretat l’espectacle No prometo donar-te res millor que un dubte, inspirat primordialment en fragments de la correspondència --en vaig tenir un tast dins l'acte de cloenda de l'Any Ferrater a Sant Cugat del Vallès (minuts 50-66). Quan escric aquestes línies, ha començat la gira de l'obra teatral Les cartes i els dies, basada en la correspondència, dirigida per David Pintó i interpretada per Queralt Casasayas i Andreu Rami.

***

Recursos:

  • Tesi doctoral d'Anna Cris Mora, Helena Valentí, escriptora i traductora (438 pàg.) --que llegiré
  • Helena Valentí (1940-1990), al web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, que inclou una nota biogràfica; una entrada sobre l'obra (en què es poden veure les portades dels quatre llibres de narrativa); quatre comentaris crítics de Marià Mercè Marçal, Adrià Chavarria, Kathleen MacNerney i Mercè Ibarz; l'entrevista "Força dona: entrevista amb Helena Valentí", de Vicent Martí, publicada a la revista El Temps l'any 1987 (inclosa al llibre de Gabriel Ferrater, editat pòstumament pel seu germà Joan Ferraté, Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos); una breu antologia, amb fragments dels quatre llibres de narrativa, i enllaços
  • Anna Cris Mora signa també l'excel·lent entrada d'Helena Valentí a Visat: La revista digital de literatura i traducció del PEN català, que conté també fragments de les traduccions d'Al far, de Virginia Woolf; La felicitat, de Katherine Mansfield, i Una cambra pròpia, de Virginia Woolf; la relació de les seves traduccions al català i a l'espanyol; la relació de llibres i d'articles que va publicar; una llarga bibliografia, i altres enllaços
  • Dins Visat també trobem la nota d'Eva Caro "Helena Valentí, indòmita i errant": destaca quatre conceptes recurrents de la seva obra i ens recorda que es va negar a deixar-se encasellar dins l'etiqueta literatura feminista
  • El web del PEN català publica l'Àlbum Helena Valentí (PDF: 28 pàg.), amb fotos de l'àlbum familiar, i la inclusió de la poderosa lectura que li va dedicar Maria-Mercè Marçal, que considera que la seva obra és coetània de les maneres del que es va anomenar "realisme brut" de la literatura nord-americana, que Valentí va conèixer posteriorment, quan aquest corrent va obtenir un gran èxit de públic internacional; l'Àlbum també inclou la documentada nota biogràfica "Helena Valentí i Cadaqués", de Rosa Ardid; "Els silencis d'Helena Valentí", d'Adrià Chavarria, que la considera una outsider, una escriptora original, intensa i exigent; la brillant anàlisi de Marta Pessarrodona “Cap a una genealogia de dones traductores: Helena Valentí”, pàg. 16-18, que recalca la importància de la seva obra de traductora; l'Àlbum Helena Valentí es tanca amb una selecció de textos de les seves narracions
  • Cal llegir l'article de Pilar Godayol, "Helena Valentí, fúria i traducció", dins Quaderns: Revista de traducció, 13, any 2006, pàg. 87-93
  • Recuperaré també el text de Mercè Ibarz, "Helena Valentí a la llum de Doris Lessing (i Godard)", inclòs a Lluïsa Julià, ed., Memòria de l’aigua. Onze escriptores i el seu món (Barcelona: Proa, 1999, pàg. 66-87), que desconeixia
  • La filla, Andrea Weirather, va dipositar el seu fons personal a la Biblioteca de Catalunya
  • No he sabut localitzar la tesi d'Helena Valentí sobre Antonio i Manuel Machado a la Universitat de Cambridge
Helena Valentí, detinguda a Londres, probablement l'any 1970 en una protesta contra el concurs de Miss Món

--

diumenge, 22 de gener del 2023

Josep Maria de Martín

 ¬¬¬¬¬ 

Diumenge passat vaig pujar a Berga per veure l'exposició retrospectiva sobre Josep Maria de Martín (1920-2005) al convent de Sant Francesc, abans que no la donin per acabada. Ocupa tres dels costats del gran claustre i dues sales adjacents, on hi ha dues sèries d'olis. M'hi vaig estar un parell d'hores llargues. Parteix de l'entusiasme i un bon treball de documentació, que cal agrair als dos comissaris, el grafista i dissenyador Jaume Capdevila, Kap, i el dissenyador gràfic Salvador Vinyes. A part de pintura, hi ha molts dibuixos, cartells, ninots, referències a la seva passió per la Patum i Berga i a la seva poesia... Són el testimoni d'una producció gràfica dispersa en revistes especialitzades o locals i en productes efímers (calendaris, cartells de festa major, programes de mà...). És una estupenda reivindicació de l'artista i la persona que va ser. Arriba al cap de dos anys del centenari, que va coincidir amb la pandèmia. Vaig comprar el catàleg Josep Maria de Martín: passió intel·lectual. Inclou una bona introducció, "El cor a la mà", pàg. 13-22, de Jaume Capdevila, i recupera, pàg. 29-33, una entrevista de Sílvia Culell Vilanova de la revista L'Erol, núm 67. de l'any 2000. L'Ajuntament de Berga ja li havia dedicat una retrospectiva de pintura l'any 2000, de la qual va sortir el catàleg Exposició antològica.

Primera constatació: Josep Maria de Martín i Gabriel Ferrater van ser molt molt amics durant uns anys. Tots dos coincidien a ser lectors immoderats, uns apassionats de la pintura, hereus que no han de treballar durant molts anys, l'un de casa bona, l'altre de família en declivi. Compartien voracitat intel·lectual, una sensibilitat extrema, un sentit de l'humor càustic, ha apuntat Jaume Capdevila. Després, el 1960, quan va morir el seu pare, de Martín es va retirar a Berga --una decisió que, salvant les distàncies, a mi em recorda la tornada de Josep Pla a Palafrugell o la residència de Joan Fuster a Sueca. La casa de la família de Martín, petita noblesa rural, barons de Balsareny a mitjan del segle XVIII, és un edifici modernista remarcable, a la vora del convent de Sant Francesc. L'exposició començava amb un text autobiogràfic, de l'any 1992, que ha conservat Laureà Bonet, amb aquests paràgrafs (pàg. 8-9 del catàleg):

Conocí entonces a Juan Ferrater quien, en 1950, me presentó a su hermano Gabriel.

En 1951 escribimos Gabriel y yo la novela policíaca UN CUERPO, O DOS, para el Premio Simenon [en va ser finalista, l'any 1952] - que no conseguimos - y, al año siguiente, los primeros capítulos de otra narración, sin título [el mecanoscrit inclòs a l'exposició du el títol Cercano está el mal], que abandonamos al juzgar muy improbable su publicación.

[...]

Por esas fechas salió a la luz LAYE [hi va col·laborar amb il·lustracions, era l'il·lustrador principal de la revista, i amb algun article signat amb el pseudònim Custodio Lopas]. Me siento muy relativamente identificado con su equipo redactor pesa a mi sólida amistad con los hermanos Ferrater, J.M.Castellet y Ramón Carnicer.

Una de les joies de l'exposició és la projecció contínua d'una entrevista de 16 minuts de Jaume Farguell, a Televisió del Berguedà, a Josep Maria de Martín, de l'any 1997, quan tenia 77 anys i devia conservar notablement les seves facultats. No havia sabut trobar aquest vídeo al web de la televisió ni a YouTube en el moment d'escriure aquest apunt, però l'endemà Jaume Capdevila em va enviar l'enllaç a l'entrevista sencera, que dura una hora. I Climent Vilella va deixar un comentari amb l'enllaç al vídeo, de 8 minuts, "Berga. Josep Maria de Martín, passió intel·lectual. 2022".

Gabriel Ferrater va escriure segurament un dels textos més penetrants sobre la pintura de Josep Maria de Martín, publicat l'any 1953, en dues parts, al penúltim i antepenúltim números de Laye, amb el títol "La pintura de José María de Martín", inclòs a Sobre pintura, pàg. 63-93, i a L'art de la pintura, pàg. 287-310. Vaig veure a l'exposició que la revista Laye n'havia arribat a publicar una separata. Recomano, lectora, lector, que tornis a llegir el començament d'aquest article, que és agut i propugna un cert mètode crític, "seguir con toda la posible precisión las curvas del desarrollo de la obra" (Sobre pintura, pàg. 65; L'art de la pintura, pàg. 288), que és gairebé la formulació del principi crític de Carles Riba i el del Gabriel Ferrater que s'ocuparà de literatura. El segueix aquesta breu nota biogràfica, abans d'entrar en matèria, és a dir, en la narració del que era en aquell moment l'obra incipient de Josep Maria de Martín:

Antes de considerar la pintura, anotemos algunos datos sobre el pintor. Nació José María de Martín en Berga y en marzo de 1920. Durante la guerra, en Pamplona, y en Barcelona en los años siguientes, colaboró con sus caricaturas en varios periódicos. Como pintor, en cambio, no fue demasiado precoz; comenzó a pintar (aconsejado por Ramón Rogent) hacia 1945, y sus primeras obras logradas datan de 1947. Ha expuesto, en Barcelona, dos veces (Librería Argos, noviembre 1950; Sala Caralt, diciembre 1952). Es Licenciado en Derecho, y autor de una obra de investigación etnológica sobre la Patum de Berga (Berga, 1944). Reside en Barcelona en invierno, y en verano en Berga. (Sobre pintura, pàg. 65-66; L'art de la pintura, pàg. 289)

Jaume Capdevila ha precisat que l'obra de recerca etnològica és una picada d'ull de Ferrater, que es refereix al petit volum humorístic Loco retablo de la Patum. L'exposició reprodueix peces magnífiques de de Martín sobre la Patum.

En les notes titulades "De la pintura catalana actual", publicades a la revista Alcalá l'any 1952, Ferrater afirma que: 

J. M. de Martín es el más deliberado de todos los pintores de la segunda épooca que se han manifestado hasta ahora. También él concibe sus telas como problemas; en rigor, como replanteamientos particulares de un problema único y constante: la creación de un estilo monumental. No es que el artista aspire a edificar grandes machines decorativas: la monumentalidad que pretende no es más que intensificación, hasta el extremo límite, de la coherencia de la obra. Se exige que todo en ella esté justificado a priori; no sólo que, una vez incorporado a la obra, cada uno de sus elementos conspire decisivamente al efecto total; deben estos elementos ser inevitables, ser consecuencias existentes del argumento en forma que constituye la obra, y cada obra debe ser un eslabón en la cadena deductiva que es la total creación del pintor. Es ésta la monumentalidad abolidora de azares a que aludía Cézanne con su frase famosa sobre la necesidad de "rehacer el Poussin del natural". (Sobre pintura, pàg. 125-6; L'art de la pintura, pàg. 257)

L'any 1956, en la segona part de la nota "III Bienal Hispano-americana de Arte", publicada a Índice de Letras y Letras l'any 1956, apunta, a propòsit dels pintors joves:

Sólito también es el todavía mayor rigor constructivo que hallamos en las telas de José María de Martín, y que esta vez se nos presenta no precisamente atemperado (¿por qué se acostumbra a hablar del rigor intelectual como si fuera algo que quema dolorosamente?), pero sí combinado con una gravitación de los valores hacia el extremo sombrío de la escala, que carga a los cuadros y por así decir los empapa de una densa sugestión terrestre. (Sobre pintura, pàg. 147; L'art de la pintura, pàg. 242 i 244)

Ferrater considerava que el seu amic derivava del cubisme, "interesado en captar la gracia simple y eficaz de los objetos naturales que le han sugestionado" (gasetilla del gener de 1955 del Diario de Barcelona, dins Sobre pintura, pàg. 165-6). Sigui com sigui, devien haver parlat molt d'art i la pintura de Josep Maria de Martín devia influir en la mirada crítica de Gabriel Ferrater.

És curiós que el to de les primeres frases de la presentació del catàleg d'una exposició de Josep Maria de Martín a la Sala Argos, l'any 1950, faci pensar en la nota que tancava Da nuces pueris. És el primer text públic de Gabriel Ferrater:

Nació en Berga, el día 8 de marzo de 1920. No parece que ningún otro incidente externo de su vida se relacione muy directamente con su pintura [...] (Sobre pintura, pàg. 401; L'art de la pintura, pàg. xx)

Vaig néixer a Reus, el 20 de maig de 1922. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar.

L'Àlbum Ferrater ja havia cridat l'atenció sobre Josep Maria de Martín. Apuntava que potser s'havien conegut abans i tot del que diu el text autobiogràfic anterior, cap al 1947, quan Gabriel Ferrater havia començat a anar a Barcelona i a freqüentar l'Ateneu. Reproduïa a més a més (pàg. 76-77) un testimoni fonamental de de Martín per comprendre Ferrater, inclòs al programa Trossos, de TV3, l'any 1987, sobre la intenció de les provatures que se n'han conservat (L'art de la pintura les ha reproduïdes, pàg. 27, 31, 251, 253, 255):

Aquestes provatures del Gabriel s'han de saber entendre bé. El Gabriel no havia tingut mai la pretensió de ser un pintor, ni tan sols la pretensió de ser un aficionat a la pintura. No, no era això. Jo entenc que aquestes provatures --a més, ho puc dir amb coneixement de causa, perquè les he vist, no és que m'ho hagin explicat-- s'han de considerar com uns exercicis. Un home que té una opinió de com s'ha de fer la crítica; un home, doncs, que vol analitzar l'obra d'un pintor coneixent el mecanisme com li treballa el cervell a aquell pintor, quasi bé, si és molt honrat, arriba un moment que vol fer el | mateix que fa aquell. Malament, potser; però vol veure com treballa allò. I això és el que jo entenc que va fer el Gabriel en aquests quadres.

La biografia de Jordi Amat, Vèncer la por, indica que Joan Ferraté va anar-se'n a Barcelona cap al 1946 i que es deiven conèixer amb Josep Maria de Martín cap al 1947: "El primer testimoni de la relació és el retrat de Ferraté que dibuixa De Martín." (pàg. 115) --em sap greu no haver vist mai aquest retrat, escrivia diumenge: dimarts un tuit de la Biblioteca de la Universitat de Girona m'enviava la fotografia d'una reproducció que hi tenen exposada a la Sala Joan Ferraté, donada, com el fons bibliogràfic, per la seva filla Amàlia, i encara al cap d'un any, arran de la publicació de la primera versió de l'índex general de l'obra de Joan Ferraté, Jordi Amat avisa que Joan Ferraté tenia a casa un parell de retrats pintats per Josep Maria de Martín, i Jaume Capdevila diu que hi ha d'haver també un retrat de la germana Amàlia Ferraté. El Joan, malalt, s'entorna cap a Reus i el Picarany, i el Gabriel arriba a Barcelona pel curs 1948-9 i entra en contacte amb els amics del germà. Hi ha correspondència entre de Martín i Joan Ferraté. La colla d'amics estan entusiasmats per la novel·la negra, per Simenon --recordem també l'esplèndida carta a Jaime Salinas, al cap d'uns anys, que és un informe de lectura sobre les novel·les de Dashiell Hammett i la possibilitat de traduir-les. El Gabriel i el Josep Maria escriuen Un cuerpo, o dos. Amat també explica (pàg. 126) que van començar una segona novel·la, que conserva Laureà Bonet, cinquanta-sis pàgines mecanografiades, amb els mateixos protagonistes que la primera, a partir d'un guió de de Martín --l'exposició reproduïa els fulls amb els dibuixos que havia fet de Martín dels caps dels personatges.

L'amistat devia durar, tot i que els anys anteriors al 1960 ja potser no es veien tan sovint. Gabriel Ferrater li envia dedicats els seus llibres a Josep Maria de Martín (la coberta de Menja't una cama, com moltes cobertes de les col·leccions de l'editor Joaquim Horta, és d'ell). 


De Martín, amb el pseudònim Bernat Meix, comença l'any 1971 a publicar una poesia molt singular, de gran rigor formal, impregnada d'humor, amb imatges brillants i llengua d'orfebreria: Els jornals del cos. Aquella dècada publica tres llibres més: El peu al coll, La mosca al nas i El nus a la cua. Els aplega amb el títol El clam a l'erm: opera omnia l'any 2001. Havia publicat anteriorment alguns llibres d'assaig, sobre la Patum, sobre la premsa berguedana, i un sobre cinema que m'agradaria llegir, ja que sembla que devia apreciar les comèdies de Billy Wilder: Para comprender el cine.

Jaume Capdevila ha escrit, pàg. 14, a la introducció del catàleg Josep Maria de Martín: passió intel·lectual (Berga: Ajuntament de Berga i Museu Comarcal de Berga, 2022, 154 pàg.), unes paraules que crec que s'han aconseguit reflectir en l'exposició retrospectiva de Berga, sobre una manera d'estar al món que em fa pensar també en la generositat de Gabriel Ferrater:

Hi ha un aspecte que fa que la figura de Josep Maria de Martín sigui més important encara que la seva obra: el factor humà. Ja Gabriel Ferrater, en l'assaig que dedica a analitzar la pintura de De Martín, cita explícitament "su peculiar humana realidad". Més enllà de la seva obra, el seu talent, i la intel·ligència de De Martín va estar posat, sempre, al servei de la gent que tenia al voltant. Per dir-ho de manera fàcil, va fer millors tots els que tenia al seu costat. I aquest fet, que és evident per a tothom qui el va tractar i conèixer, però absolutament desconegut per a la resta, resulta absolutament determinant per entendre la vida i la seva obra, per entendre'l a ell. I fer-li justícia.

Un dels primers plafons de l'exposició, amb una reproducció del retrat de Gabriel Ferrater que li va fer Josep Maria de Martín, acompanyat d'uns quants esbossos i estudis. El quadre s'exposa de manera permanent a la galeria de reusencs il·lustres de l'edifici de l'Ajuntament de Reus (Jaume Capdevila ha precisat en un tuit que és un retrat pintat els anys noranta). És prou poderós perquè tota la galeria de quadres de celebritats municipals sembli, per contrast, com a retrats, adotzenada. El llibre L'art de la pintura el reprodueix a la pàg. 295.

***

Com que, aquest apunt, m'imagino que l'aniré ampliant, començo per apuntar-hi algunes referències:

  • l'article de Ramon Felipó al diari Regió 7, "Cabré: Ferrater i de Martín", publicat al juny de 2022, quan es preparava l'exposició retrospectiva, en ple Any Gabriel Ferrater
  • l'article de Quirze Guifrell a El temps de les arts, "Exposició homenatge a Josep Maria de Martín", publicat al desembre 
  • l'article de Jordi Amat al suplement Quadern del diari El País "Un 'spin-off' de l'Any Ferrater: el redescobriment de Josep Maria de Martín" --que desconeixia quan vaig pujar a Berga i vaig escriure aquest apunt
  • una referència trobada en un plafó de l'exposició: "La novel·la Un cuerpo, o dos té, doncs, el mèrit de representar el feliç matrimoni de contrastos que s'enfronten a diversos nivells de la narració i permetre la construcció d'una trama policial en la qual només ens revela una veritat: la doble instància que envolta la creció artística." (Maria Alessandra Giovanni, "Pittura e letteratura: la riflessione estetica in 'Un cuerpo, o dos', di Gabriel Ferrater e José María Martín", dins Le arti figurative nelle letterature iberiche e iberoamericane, Atti del XIX Convegno Associazione Ispanisti Italiani, Roma 16-18 settembre 1999, Padova, Unipress, 2001, vol. I, pp. 227-234.)
Al cap de quinze dies de publicar l'apunt, m'adono que les biografies de Josep Maria de Martín i Gabriel Ferrater contrasten en un element important: el reconeixement que han obtingut fins ara com a creadors. De Martín se'n va entornar a Berga; va persistir en la seva obra amb una ambició modesta. I a part que Ferrater no podia tornar a Reus, va arriscar-se més: va ser capaç d'escriure una poesia excel·lent, d'exigència màxima, una obra exemplar i estimulant, per damunt dels seus contemporanis, gràcies a un esforç sostingut i extraordinari.

De l'any 1990, retrat de Gabriel Ferrater i autoretrat de Josep Maria de Martín (reproduïts al catàleg Josep Maria de Martín: passió intel·lectual, pàg. 77)

--

Apunt revisat el 25 de febrer de 2024

diumenge, 15 de gener del 2023

Ibáñez2022B

¬¬¬¬¬

Ibáñez Fanés, Jordi. Gabriel Ferrater i la política. Les veus que canten. Igualada: Edicions del Molí de Dalt, 2022, 193 pàg.

Vaig llegir el llibre a final de desembre, quan crec que no feia gaires setmanes que s'havia publicat: va ser gairebé la meva darrera lectura dins l'Any Ferrater. Es compon de dos assaigs. El primer, pàg. 11-109, és el que m'interessa al blog: parteix de la conferència que Ibáñez va donar al curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats de Barcelona a començament d'any, al qual vaig tenir la satisfacció d'assistir. N'és una versió molt ampliada, amb un cert gust per la digressió --que em recorda a estones el "Poema inacabat" i també la manera d'Albert Roig a Posseït. La conferència va ser el 7 de febrer, i Ibáñez la va ampliar i revisar entre el febrer i el març --de forma que no va poder aprofitar les aportacions biogràfiques de Vèncer la por, de Jordi Amat, ni va poder contrastar la seva posició amb la introducció de Marina Porras a la seva antologia Donar nous als nens. El text d'Ibàñez simula la transcripció d'un text oral, a la manera de les sessions de Ferrater que s'han aplegat al Curs de literatura catalana contemporània, i té els meandres explicatius que podem esperar en una classe. El segon assaig es planteja per què cantem i observa el prodigi o misteri de la veu, el fet de tenir o no tenir veu per cantar. 

L'assaig es titula "'Però resulta que hi ha els detalls': Gabriel Ferrater i la política". La conferència s'havia titulat, a suggeriment d'Andreu Jaume, l'organitzador del curs, "Ferrater i la política: el fàstic de la història". Ibáñez dedica unes pàgines (16-20) a repassar el poema "Els aristòcrates" --una referència que, induïda l'expectativa pel títol, jo havia trobat a faltar a la conferència. Com que Ibáñez intueix que un dels temes de fons del poema és la relació entre pares i fills, esmenta els versos finals de "La lluvia", el poema de Borges inclòs a El hacedor --títol que Ferrater destaca a la seva llista de llibres de poesia del segle XX inclosa a la primera edició de Teoria dels cossos. Els versos són pertinents:

[...] La mojada
Tarde me trae la voz, la voz deseada,
De mi padre que vuelve y que no ha muerto.

Ibáñez apunta que Borges i Lowell, els poetes interpel·lats a "Els aristòcrates", descendien de famílies amb personatges actius a les guerres civils que van marcar la història dels seus països. M'encanta que els comentaris sobre aquest poema acabin amb una referència a Gombrowicz (pàg. 20).

Els escrits i testimonis orals de Gabriel Ferrater, segons Jordi Ibàñez, es refereixen poques vegades a la política: hi ha les conferències del Curs de literatura catalana contemporània, la carta de resposta a Golo Mann al diari Die Zeit (Papers, cartes, paraules, pàg. 379-385; Donar nous als nens, pàg. 279-285) i les entrevistes de Campbell, Roberto i Porcel --jo hi afegiria alguns poemes: "In memoriam", "Economies rivals", el "Poema inacabat", la "Cançó del gosar poder", "Per José María Valverde", el mateix "Els aristòcrates" i "Babel'", i encara les respostes a l'enquesta sobre la poesia social (1962) i l'enquesta sobre el Festival del Price (1970), publicades a Papers, cartes, paraules, pàg. 495 i 503, i ara a Papers sobre literatura, pàg. 349 i 357. Ibáñez esmenta de fet alguns d'aquests poemes, i en concret el "Poema inacabat" per donar compte del canvi de posició política de Ferrater, amb un detall rellevant: el fàstic de la història es correspon també amb l'episodi, records del servei militar a Barbastre, de la vomitada amb un coronel per la rendició alemanya. Ibáñez apunta també la referència despectiva a la vaga de tramvies de l'any 1951 en el seu article sobre l'exposició de Joaquim Sunyer, publicat a Laye. Ferrater era escèptic davant les reivindicacions col·lectives, tot i que el 1970 va participar en la tancada de Montserrat --és significatiu el testimoni d'Esther Tusquets, exposat en una taula rodona amb Marta Pessarrodona i Ana María Moix.

Ibáñez considera que no hi ha pensament polític destacable, interessant en Ferrater, però sí que ens interessa el pensament polític de Ferrater, des del moment que ell ens interessa molt (pàg. 79). És conscient que els testimonis del pensament polític de Ferrater es poden prestar a manipulació: "Tot i que és cert que Ferrater, espigolat aquí i allà, es presta de fet a qualsevol jugada, encara és més cert que és absolutament ingovernable i incontrolable en termes polítics, i aquí rau per a mi una gran part del seu interès no solament com a home de lletres, sinó com a tipus que convida a pensar en la política en uns termes i en unes posicions que no són fàcils, que conviden a trencar amb conforts del gregarisme." (pàg. 74). De forma conseqüent, el llibre de Jordi Ibàñez no consisteix en cap anàlisi sistemàtica del pensament polític de Ferrater, tot i desenvolupar unes quantes observacions a tenir en compte:

  • Es pot postular que hi havia una posició generacional de vergonya davant del record de la guerra civil i d'absoluta repugnància pel franquisme.
  • La complexitat d'aquest pensament es reflecteix en el seu comentari de l'elegia IX de Bierville, "l'elegia pròpiament política, l'única pròpiament política de les Elegies de Bierville" (pàg. 140 del Curs de literatura catalana contemporània; el comentari s'allarga fins a la pàg. 144). Ibáñez, tot i interpretar, crec, en el sentit contrari el comentari de Ferrater de l'elegia IX, ja que hi veu la separació de política i literatura, se'n serveix per exposar amb claredat la posició general de Ferrater: "un pot tenir idees polítiques, sensibilitat política, com si diguéssim, però defugir les servituds de la sociabilitat que les idees polítiques, i el gregarisme que comporten, poden comportar." (pàg. 28).
  • Ibáñez diu que discrepa de Cornudella en una qüestió important. Cornudella considera que Ferrater explica de manera persuasiva en les conferències del Curs que la generació de Riba, Foix i Pla trenca amb la política del catalanisme en un sentit semblant al que es produeix en aquells anys entre determinats escriptors d'altres literatures europees. Ibáñez considera que el que fa Ferrater és una crítica del catalanisme de dretes, i que seria com si segons Ferrater no hi hagués un catalanisme d'esquerres. A mi aquestes pàgines (44-62) em recorden el joc dels disbarats: per aquí Cornudella em diu una cosa i per allà Ibáñez me'n diu una altra. Subscric la valoració de Cornudella, i la posició d'Ibáñez em sembla un non sequitur. Però és legítim que Ibáñez es pregunti quina era la posició de Ferrater respecte al catalanisme d'esquerres, i s'hi posa finalment a partir de la pàg. 62.
    • Diu Ibáñez, pàg. 63: "Suposo que també es pot dir que, segons Ferrater, sí que hi havia hagut un catalanisme d'esquerres, perquè negar això històricament seria molt fort. No podia no saber que hi havia hagut gent com Francesc Layret --la 'crossa del poble'--, o el Noi del Sucre, o Marcel·lí Domingo, o Companys i el Partit Republicà Català [...] Tendeixo a fer el mateix que els amics del morro fort: llegeixo la història des del que el tambor la meva pell política em diu que ara ressona. I em temo que Ferrater, a mitjans dels anys seixanta, feia el mateix.".
    • Ibáñez oblida Andreu Nin (oblida l'entrevista de Baltasar Porcel publicada pòstumament: Papers, cartes, paraules, pàg. 523-4; Donar nous als nens, pàg. 370): "Cap a l'estiu del trenta-vuit, el meu pare, que ja t'he dit que, naturalment, de ruc, no ho era, ja va veure que la guerra estava completament fotuda. Com que era amic del conseller de la Generalitat Serra Pàmies, del PSUC, com també era amic d'Andreu Nin, el qual encara recordo venint al mas que teníem nosaltres... Ah, ah! I ara et diré una cosa, i t'agrairé que no la suprimeixis i que la posis allà on et vagi bé. No ho treguis, eh? I és que una de les canallades pitjors que he vist en la meva vida és de José Bergamín, que va fotre un prefaci a un pamflet publicat després de l'assassinat de Nin a la zona republicana, dient aquella bestiesa: que Nin i tots els del POUM tenien línia directa amb el general Cabanellas, a Saragossa. És una d'aquestes canallades que no tenen perdó de Déu, em penso.". Ferrater no sembla gaire donat a seguir el ritme dels tambors dels altres.
  • A partir de la pàg. 65, fins a la 73, Jordi Ibáñez salta del catalanisme al nacionalisme. Comença analitzant la carta de dimissió de Gabriel Ferrater com a membre del jurat del Premi Internacional de Literatura després de la maniobra de Mario Vargas Llosa que va impedir que el 1965 guanyés Witold Gombrowicz. Des del meu punt de vista, Ibáñez es fa un embolic, pensant que Ferrater no li pot atribuir nacionalisme a Vargas Llosa i que potser se l'atribueix ell mateix. La frase de conclusió de la carta és inequívoca (hi afegeixo les comes, tot i ser sobreres): "No veig cap raó per a concedir, a la compassió d'ells mateixos que puguin tenir els altres, més drets que no he concedit a la meva.". Ferrater defensa una actitud racional, i considera que el nacionalisme és una forma de compassió d'un mateix (és una irracionalitat, no tolerable). La frase anterior de la carta afirma: "Com a català que sóc, m'he passat la vida abandonant estúpides barquetes [la metàfora té sentit en el context de la carta: barquetes val per posicions] de nacionalisme on m'exhortaven a aferrar-me.". Ell no s'ha concedit caure en la compassió de si mateix i no admet que hi hagi caigut, i l'hagi arrossegat, Mario Vargas Llosa.
  • Ferrater té "un rebuig profund, intens, tant del gregarisme polític com de la socialització cortesana amb el poder, i per descomptat: tingui el color que tingui aquest poder." (pàg. 78). La literatura és un procediment higiènic per destruir les ideologies, com a sistemes de prejudicis que ens venen donats.
  • Ibáñez destaca dos principis prepolítics de Ferrater, que casen amb la seva voluntat de lucidesa: "estiguem atents als detalls, no els sacrifiquem en nom ni del bon relat ni de la gran causa. Els detalls són la cosa i la causa. I siguem decents [en el sentit de la famosa carta a Jaime Gil de Biedma a propòsit de Compañeros de viaje: "tiene tu libro lo que, al leerlo ahora entero, me ha parecido ser su tonalidad moral básica: la decencia. Ya entiendes que llamo decentes a los que prefieren la verdad a la dignidad o la exaltación."]. És a dir, estiguem de la banda de la veritat, no de les exaltacions ni de les apel·lacions a la dignitat." (pàg. 91).
  • L'assaig acaba destacant les conferències sobre Carles Riba, les quals culminen amb la defensa que Ferrater fa de les seves darreres poesies, de l'emoció de la nostra vida animal, de l'aptitud de viure, que comporta l'afirmació de la persona plenament, també com a ésser civil, i de pas comporta també el rebuig de tota ideologia.
Acabat d'escriure aquest apunt, busco l'autor i el títol del llibre per aconseguir una imatge de la portada, i vaig a parar a un article de Jordi Amat, publicat a Política & Prosa el 3 de gener: "'Minima moralia' de Gabriel Ferrater".

El mateix Jordi Ibáñez ha parlat del llibre al podcast Mentrimentres, al número 129: Jordi Ibáñez (Ferrater, Bozal, Trías), que dura 51 minuts. Al començament es refereix a un article d'Andreu Jaume i a un apunt d'aquest blog escrits al setembre de 2012.


--
Apunt revisat el 15 de gener de 2024

diumenge, 8 de gener del 2023

Oller1992

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors, “L’assaig de Gabriel Ferrater: contemporaneïtat i mètode”, pàg. 219-242, dins Aprendre de la lletra: La construcció del sentit seguida de noves lectures. Barcelona: Grup Editorial 62 -- Educaula, 2012, 324 pàg.

En aquesta ponència d’un congrés que va tenir lloc al cap de vint anys de la mort de Gabriel Ferrater, Dolors Oller s'aproxima al que considera que Ferrater va aportar fonamentalment al pensament literari i a la construcció del gènere assagístic: el seu mètode de pensament, les seves estratègies de construir pensament i argumentacions, la manera d’enfocar “els objectes de la seva reflexió, més que no pas els objectes per ells mateixos.” (pàg. 221). Oller constata, el 1992, que les observacions de Ferrater sobre l’art del segle XX no havien estat gaire apreciades ni tingudes en compte, ni tampoc la seva feina com a lingüista, i que les seves reflexions sobre literatura s’havien considerat extravagants o impertinents. La seva posició és la contrària: “Doncs bé, el que jo em proposo ara és presentar dues hipòtesis: la primera, sobre algunes de les raons per les quals els assaigs de Gabriel Ferrater representen un punt d’inflexió important en el pensament contemporani. I la segona, i a manera de corol·lari, la percepció de les raons per les quals la forma del seu procedir en l’assaig constitueix una base logística per entendre el funcionament de les seves construccions poètiques.” (pàg. 223). La ponència reivindica amb arguments forts els assaigs de Ferrater, i manté encara avui la qualitat de connectar la seva mirada com a poeta i com a assagista.

En els seus assaigs, Ferrater fa indagació fenomenològica, i coincideix així amb el formalisme rus, l’estilística filològica o el New Criticism: “Tot és en el text, però és en l’operació de la lectura on cada lector, cada crític literari, aposta per una determinada construcció del sentit.” (pàg. 226). És més una actitud general que no pas una simple estratègia aplicada. Oller l'exemplifica amb l’informe de lectura sobre el llibre d’Eric Auerbach Literatursprache und Publikum in der Lateinischen Spätantike und im Mittelalter, el pròleg del Nabí de Josep Carner i les conferències sobre Carles Riba. Joan Ferraté ja havia apuntat que el seu germà havia llegit molta filosofia: Ortega i els fenomenòlegs alemanys Husserl, Scheler i Heidegger. “Els assaigs de Gabriel Ferrater es construeixen a partir de l’observació dels fets, sí, però allò que interessa Ferrater és trobar-ne la intencionalitat més originària, ‘una idea d’estructura que expliqui gairebé la gènesi de l’objecte’. És a dir, a Ferrater li interessa més preguntar-se per què aquell objecte és com és que no pas descriure’l o interpretar-lo subjectivament.” (pàg. 230). 

Oller para atenció a la resposta sobre la crítica de Riba (Papers, cartes, paraules, pàg. 499-500; Donar nous als nens, pàg. 117-8), en què veu la presència de T. S. Eliot, un altre fenomenòleg de la literatura. Considera aquella resposta, breu i esmolada, “un veritable assaig de teoria crítica” (pàg. 232) –de fet, la crítica de Riba també persegueix la intenció originària del text. Constata en les seves notes sobre Foix aquesta actitud implicada com a lector, i implicativa –en el sentit que els seus lectors hi participem.

Els assaigs de Ferrater són sobretot interrogatius: s’hi planteja l’experiència com a problemàtica, com un problema de coneixement de la consciència activa. Són assaigs que es plantegen com a problemes, la solució dels quals consisteix a presentar les dades i a seguir l’operació que les fa significatives per a la consciència que medita, reflexiona, escriu o llegeix. “Aquest estil interrogatiu construeix el discurs en espiral i reprodueix, des d’un centre inherent a la naturalesa de l’objecte, el procés de construcció poètica d’aquest objecte, revelant-ne així la raó formal més profunda i, en definitiva, algun dels seus sentits més radicals. Aquest mètode és, per altra part, també el que regirà en els seus poemes interrogatius, de reflexió moral.” (pàg. 230).

“Ferrater, en els poemes, igualment que en els assaigs, busca gairebé sempre suscitar una experiència en el lector, més que no pas simplement explicar-la.” (pàg. 237). Oller utilitza com a exemple “A l’inrevés”, que és la formalització d’una “experiència poètica basada en la percepció i en la formulació d’una figura conceptual i retòrica: la paradoxa.” (pàg. 238). Ferrater hi evoca la seva actitud com a poeta davant la seva pròpia vida imaginativa, com farà en les notes sobre la poesia de J. V. Foix, que se li podrien aplicar a ell perfectament (“per dir allò que sap d’ell mateix, a Foix li cal buidar d’intimitat les seves formes”). Oller esmenta com a fonament teòric d’aquesta posició la probable lectura de Ferrater del llibre de Robert Langbaum The Poetry of Experience: The Dramatic Monologue in Modern Literary Tradition. També recorda la carta a Jaime Gil de Biedma del 15 de febrer de 1956 (Papers, cartes, paraules, pàg. 341-4; Donar nous als nens, pàg. 307-11), i la referència concreta als “fars del camió a la matinada pútrida del mercat”, que passaran als versos 11-13 de “A l’inrevés”, que es torna encara més complexa quan la carta associa l’escena del mercat amb una reminiscència purament imaginària del “Boston de 1910 según me lo figuro” –Oller no ho diu, però Boston i el 1910 i la neu d’aquella nit fan pensar en Robert Frost.

“Ferrater no ens guanya pas per la seva qualitat retòrica, moral o sentimental. Ens convenç perquè ens encara amb els fets. Aquests hi són descrits d’una manera positiva i material; però passa que aquesta matèria apareix analitzada i explicada des de l’experiència subjectiva.” (pàg. 242). Són uns assaigs, diu Oller, que interpel·len el lector en el coneixement de l’objecte, que segueixen una estratègia poètica en la seva argumentació. 

--

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites