dimecres, 30 de març del 2022

Donar nous als nens

¬¬¬¬¬

Ferrater, Gabriel. Donar nous als nens: Antologia. Porras, Marina, ed. Barcelona: Comanegra, març de 2022, 398 pàg.

L'antologia Donar nous als nens que ha preparat Marina Porras mereix tenir molts lectors per tres raons. L'extens pròleg de Porras --de què em vaig ocupar en un apunt escrit fa quatre dies-- és un retrat introductori de Ferrater consistent, de to sostingut, que funciona perfectament com a narració i fa venir ganes de llegir l'antologia sencera. La idea del llibre és un encert, una aportació suculenta a l'Any Gabriel Ferrater: compleix la seva funció fonamental, que és posar novament a l'abast dels lectors el pensament de Ferrater, sobretot a l'abast de moltes persones que no han trobat mai a les llibreries Sobre el llenguatge, Sobre pintura, Cartes a l'Helena, Escritores en tres lenguas, descatalogats de fa anys. La tria no era senzilla, perquè, a part dels llibres de poesia, els textos de Ferrater recuperats pòstumament sumen unes dues mil pàgines. Amb el llibre acabat de llegir sencer, ressegueixo l'índex: els textos són molt representatius i mostren a la vegada un Ferrater complex, atractiu, coherent --dono el detall del contingut al final d'aquest apunt. Un altre encert de l'antologia és l'extensió de les peces, que deixa fluir el pensament de Ferrater i produeix al lector la sensació que no queda saciat, que vol llegir més. Finalment, el llibre mateix té un gruix mesurat, es deixa portar amunt i avall; com a objecte és agradable, fa de bon de llegir. El títol Donar nous als nens m'entusiasma. 

Anem al moll de l'os, l'antologia. El postfaci de Da nuces pueris és un text idoni per començar, que sembla que es torni quasi ineludible just darrere del pròleg de Porras. Els sis autors catalans de la primera secció, presentats en ordre cronològic, March, Maragall, Carner, Riba, Foix, Pla, compten per a Ferrater. Són ben presents a la seva obra poètica (també Maragall, a través de Riba). Els textos són d'origen i to variat, tots brillants; és especialment feliç la idea de recuperar la carta al professor Nims sobre March i també la carta que li va escriure a J. V. Foix arran de la publicació d'Onze Nadals i un cap d'any (massa poc conegudes). Tornats a llegir els textos, un cop més, hi veig detalls que no m'havien cridat prou l'atenció fins ara. Per exemple, aquesta conjectura: "Lucreci ha de ser a la base de l'ascensió de March des de les seves obretes de rel provençal fins a les llargues obres mestres del final.". Tancar aquesta secció amb dues reflexions sociològiques molt àcides sobre la nostra cultura i sobre les seves relacions amb la política ens dibuixa Gabriel Ferrater com un intel·lectual de risc, de manera congruent amb la figura que ens ha presentat Marina Porras al pròleg.

La segona secció, "Sobre literatura (II)", consisteix també en autors que compten per a Ferrater: Shakespeare, Baudelaire, els autors de la branca de la poesia anglesa a l'ombra de la qual va provar de fer-se un racó (Hardy, Ransom, Graves, Auden), i també el trident Proust, Joyce i Kafka (tres dels millors capítols d'Escritores en tres lenguas), més Gombrowicz. Els textos triats tenen la gràcia de recuperar-nos l'entrada "Charles Baudelaire" de la Gran Enciclopèdia Catalana, de donar-nos un text sobre Kakfa prou diferent del conegut pròleg de la traducció d'El procés i d'il·luminar aspectes clau de la poesia de Ferrater. Significativament, aquesta segona secció de textos sobre literatura inclou més autors i ocupa més pàgines que la primera. Llegint-la, entenem per què Ferrater actua com a escriptor amb la mateixa ambició que aquests autors insignes, com un igual. 

Les quatre seccions següents no arriben a sumar tantes pàgines com "Sobre literatura (II)". La tria de textos lingüístics i sobre pintura és sumària: dos textos, molt representatius, i amb implicacions estilístiques i estètiques. "Les gramàtiques de Pompeu Fabra" és el primer article sobre llengua que Ferrater va publicar. Representa una entrada en el camp de batalla de la lingüística imponent, molt coratjosa contra els tòpics i els partits presos, dissolvent, crítica, de vocació eminentment científica, que mostra una preparació d'altíssima categoria: havia estat capaç de fer-se càrrec de tota la producció en lingüística teòrica i de l'escola gramatical descriptivista des de començament de segle. El text sobre pintura, derivat d'una conferència que havia fet als 32 anys, té el valor de presentar la posició estètica teòrica, una reflexió sobre l'activitat artística en sentit ampli (incloent-hi l'activitat literària), que Ferrater va defensar tota la vida. Les cartes públiques són totes importants: divertida i inapel·lable la defensa de la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Joan Oliver, i molt valentes la rèplica a Golo Mann a Die Zeit i la crida a la comunitat lingüística internacional perquè reaccioni davant l'expulsió d'Espanya de Joan Coromines (que li impedia prosseguir el seu treball de camp). Les cartes privades estan molt ben triades, així mateix, començant pel fet de reduir-les a dos corresponsals i donar solament, dels epistolaris, les cartes escrites per Ferrater: sis cartes a Helena Valentí, que ens mostren una intimitat crua, i aprofiten de manera excel·lent la novetat de les cartes recuperades per Jordi Cornudella al monogràfic de la revista Reduccions de l'any 2019, i tres cartes a Jaime Gil de Biedma, testimoni d'una gran amistat i de la seva confabulació poètica.

El llibre acaba esplèndidament amb totes les entrevistes publicades fins ara i una selecció de qüestionaris, és a dir, amb el Gabriel Ferrater oral i dialèctic. Responia els qüestionaris sempre de manera molt aguda, cenyint-se a la pregunta i responent-la a la contra, sovint reduint-la a l'absurd --els qüestionaris són com una traca final! D'altra banda, tenim la sort que les entrevistes que li van fer a Gabriel Ferrater són totes valuoses (no passa el mateix, per exemple, amb les entrevistes a Jaime Gil): els entrevistadors de Ferrater tenien criteri i les seves respostes eren àgils, lúcides i iconoclastes, memorables.

En resum, Donar nous als nens és una antologia molt llaminera, concentrada en l'escriptor i crític, plena de perles, que ens donen una imatge atractiva, molt solvent de Ferrater i que soprendran la majoria de lectors. Aquestes nous són una aportació magnífica a l'Any Ferrater. Cal felicitar Marina Porras i l'editorial Comanegra. Espero que Donar nous als nens es llegeixi tant i sigui tan influent com l'edició de Cornudella de les conferències de la Universitat de Barcelona, el Curs de literatura catalana contemporània. I que tots plegats, en el moment de publicar aquest apunt, gaudeixin d'una gran presentació, com aquest llibre mereix, a la Fàbrica Lehmann!

***

Contingut de l'antologia:

  • Prefaci: "Vaig néixer a Reus...", 3 pàg.
  • Sobre literatura (I)
    • Ausiàs March, 4 pàg.
    • Joan Maragall, 4 pàg.
    • Josep Carner, 8 pàg.
    • Carles Riba, 8 pàg.
    • J. V. Foix, 5 pàg.
    • Josep Pla, 7 pàg.
    • Literatura i política (I i II), dos fragments de 12 i 17 pàg.
  • Sobre literatura (II)
    • William Shakespeare, 5 pàg.
    • Charles Baudelaire, 3 pàg.
    • Thomas Hardy, 10 pàg.
    • Marcel Proust, 13 pàg.
    • Robert Frost, 8 pàg.
    • James Joyce, 11 pàg.
    • Franz Kafka, 8 pàg.
    • John Crowe Ransom, 6 pàg.
    • Witold Gombrowicz, 4 pàg.
    • Wystan Hugh Auden, 8 pàg.
  • Sobre el llenguatge: "Les gramàtiques de Pompeu Fabra", 11 pàg.
  • Sobre pintura: "¿A dónde miran los pintores?", 13 pàg.
  • Cartes públiques
    • Sobre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (Tele/Estel), 2 pàg.
    • En rèplica a Golo Mann (Die Zeit), 7 pàg.
    • En favor de Joan Coromines (carta a Roman Jakobson, quan Coromines va ser detingut, expulsat i vetat de tornar a Espanya), 4 pàg.
  • Cartes privades
    • Sis cartes a Helena Valentí, 14 pàg.
    • Tres cartes a Jaime Gil de Biedma, 12 pàg.
  • Entrevistes i qüestionaris 
    • Sombra del paraíso [resposta al qüestionari Auden], 2 pàg.
    • Enquesta: la poesia social, 2 pàg.
    • Qüestionari Poemes 1963, 3 pàg.
    • Primera entrevista de Baltasar Porcel (Destino, 1967), 7 pàg.
    • Entrevista de Roberto Ruberto, 11 pàg.
    • Entrevista de Federico Campbell, 16 pàg.
    • Entrevista de Lluís Pasqual, 6 pàg.
    • Segona entrevista de Baltasar Porcel (Serra d'Or, 1972, publicada pòstumament), 18 pàg.

***

L'apunt Índex de noms de l'obra de Ferrater afegeix a les seves entrades el buidatge de l'antologia de textos que ha preparat Marina Porras.

Coberta de la primera edició del llibre

--
Apunt revisat el 13 d'abril de 2022

dissabte, 26 de març del 2022

Porras2022

¬¬¬¬¬

Porras, Marina, "Sobre Gabriel Ferrater", pàg. 11-92, pròleg de Gabriel Ferrater, Donar nous als nens: Antologia, selecció de Marina Porras. Barcelona: Comanegra, 2022, 398 pàg.

Crec que l'Any Ferrater, ara com ara, ha situat per al públic general Gabriel Ferrater entre els clàssics de la nostra literatura, com un dels grans poetes de la segona meitat del segle XX. La poesia de Ferrater s'erigeix com una poesia sòlidament fonamentada en els grans poetes que el precedeixen i, a la vegada, com una poesia de ruptura, nova, que obre les portes cap a la literatura contemporània. Compto que l'Any Ferrater tindrà un segon efecte, al qual l'antologia de Marina Porras Donar nous als nens contribuirà d'una manera important: la reivindicació del pensament de Gabriel Ferrater. La inauguració de l'Any Ferrater a Reus ja es va orientar cap a l'èmfasi central en la seva poesia i la presentació exuberant dels testimonis del seu valor intel·lectual. Mentre els llibres que aplegaven els textos no poètics de Ferrater van estar descatalogats, impossibles de trobar a les llibreries, era difícil que el seu pensament fos gaire present. La fertilitat d'un llibre com el Curs de literatura catalana contemporània (2019), en què Jordi Cornudella va editar impecablement tots els testimonis de les conferències a la Universitat de Barcelona, fins aleshores dispersos entre diversos llibres introbables, s'ha notat fins i tot aquest començament d'any en les sessions del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, de l'Institut d'Humanitats de Barcelona: ha estat el llibre més citat, al costat de Les dones i els dies. L'antologia Donar nous als nens pot ser igualment fèrtil, té les condicions per acomplir la seva funció primordial de portar nous lectors cap al pensament de Ferrater.

Marina Porras escriu el pròleg pensant sobretot en els nous lectors de Gabriel Ferrater. Repassa la seva trajectòria vital i intel·lectual amb amenitat, narrant-la amb un to sostingut que cal recalcar. Aprofita molts textos del mateix Ferrater i testimonis dels qui el van conèixer. Contrapunta sovint, i amb sentit, la vida de Gabriel i el seu germà Joan. Fa emergir la figura del pare, Ricard Ferraté, en contrast amb els comentaris més aviat despectius dels seus fills. Posa en valor el llibre de Ramon Gomis El Gabriel Ferrater de Reus, sense el qual "no sabríem gairebé res dels primers trenta anys de Ferrater." (pàg. 92). Explica bé l'allunyament progressiu de Reus. Posa en context, amb equanimitat, sense idealitzar-la, el paper de la revista Laye. Deixa clar que Gabriel Ferrater i el seu germà Joan eren catalans, no hi renunciaven, dins del grup de nois de Laye, que eren fills dels vencedors de la guerra civil, d'ambient molt espanyolitzat, intel·ligents, simpàtics i lliures en una Barcelona grisa i reprimida. Constata l'evolució de la prosa de Ferrater, d'uns primers textos quasi enrevessats i amb tics d'època a la prosa neta dels seus últims anys. Porras el va dibuixant, detall a detall, com un bevedor social, com algú que bevia per estar amb la gent i ser el més agut en la conversa. El pròleg té un gran al·licient també per als qui estem més familiaritzats amb la biografia de Ferrater, per la consistència del retrat i pels nombrosos detalls que afloren a cada pàgina, poc coneguts o recordats. El Gabriel Ferrater del pròleg de Marina Porras és complex, matisat, té llum i ombra.

No m'ocuparé en aquest apunt del contingut de l'antologia. Donar nous als nens mereix un apunt propi i figurar, a la columna esquerra d'aquest blog, entre els llibres de Gabriel Ferrater. Conec tots els textos que inclou i ara els tornaré a llegir, per plaer i també per veure quin efecte fan plegats, seguint l'ordre en què han estat disposats per Marina Porras. Com que compto que el llibre es vendrà bé i serà una eina de consulta habitual, el buidaré a l'índex general de noms dels llibres de Ferrater.

***

Al cap de pocs dies de l'aparició del llibre, Roger Escapa va entrevistar Marina Porras (20:27) dins de l'espai de literatura del programa El suplement de Catalunya Ràdio.

Marina Porras ha anat fent presentacions de llibres i atenent els mitjans, sobretot arran del 20 de maig, dia del centenari del naixement de Gabriel Ferrater:

Marina Porras, en un moment del seu espai sobre llibres del programa de cap de setmana El suplement, de Catalunya Ràdio

--
Apunt revisat el 5 de juliol de 2022

divendres, 18 de març del 2022

Masdéu2022

¬¬¬¬¬

“Pròleg” de Masdéu, Fina, pàg. 11-20, a Ferrater, Gabriel. Da nuces pueris (Barcelona: Peu de Mosca, febrer de 2022, 100 pàg.)

L'apunt Masdéu2022, l'he escrit en dos dies consecutius i té dues parts. La primera deriva de la lectura, divendres a la tarda, del Da nuces pueris de l'editorial Peu de Mosca, i inclou algunes notes a propòsit del pròleg de la professora Fina Masdéu. La segona part consigna les impressions de la presentació del llibre, l'endemà al matí, a Riudoms, al Casal Riudomenc.

***

Aquesta tarda he tornat a llegir Da nuces pueris en l'edició de la nova editorial Peu de Mosca, que s'acaba de distribuir a les llibreries. El llibre fa molt de goig: materialment, fins i tot pel tacte i l'olor de tinta, i en els detalls tipogràfics i per totes les combinacions que desplega de les dues tintes, des dels títols i els versos dels poemes fins a la coberta i les il·lustracions. El tipus i cos de lletra, l'interlineat entre els versos són de molt bon llegir. M'han sorprès els dibuixos d'Alba Domingo, que acompanyen els poemes amb una intenció gens decorativa, amb punta, com si Domingo llegís també els poemes al costat nostre, aportant-hi la seva mirada.

El disseny que Quim Pallarès ha preparat dels primers llibres de Peu de Mosca fa que aquest Da nuces pueris, fins i tot, tingui un punt de llibre propi. I a la vegada, manté les decisions tipogràfiques de l'edició original, a les quals sabem que Gabriel Ferrater estava atent: l'ús de les versaletes als títols, en composició amb caixa centrada; el mateix nombre de versos a les pàgines que a l'original; gairebé la totalitat dels acaraments de poemes, tot superant la dificultat afegida de combinar-hi les il·lustracions de Domingo. Ferrater acara sovint els seus poemes i l'edició de Peu de Mosca ho respecta: amb el llibre obert, es complementen el que diu el poema de la pàgina esquerra i el que diu el de la dreta (per exemple, les dues pàgines que requereix un poema de la llargada d'"El mutilat" es presenten sempre juntes, de forma que el lector tingui el poema sencer al davant, o, fixant-nos en el sentit, "La mala missió" ens porta del record del nen cap al present mentre que el poema amb què s'acara, a la seva dreta, "Un pas insegur", ens porta del present cap al record del nen).

El pròleg de Fina Masdéu és eficient, escrit de manera àgil. Tot el que diu s'havia de dir i està ben sintetitzat i explicat: la trajectòria de Ferrater com a poeta, la pluralitat d'interessos intel·lectuals, la nota biogràfica, el sorgiment i les qualitats de la seva poesia, i en concret d'aquest primer llibre, Da nuces pueris. Masdéu té l'encert d'aprofitar unes quantes observacions il·luminadores de Josep Murgades, que deuran resultat una novetat per a gairebé tothom: una interpretació del títol Da nuces pueris, una possible al·lusió del títol Les dones i els dies. En conclusió: evitant d'allargar massa el pròleg, introdueix perfectament els lectors en el llibre, i crec que els pot persuadir d'anar, com ha fet ella, més enllà en el coneixement de la poesia i l'obra de Ferrater:

Quan llegeixes Ferrater, ja no el pots deixar de banda, sempre et serà a prop; perquè la seva obra traspua, encara, la intensitat --irònica, o dolorosa, o hedonista-- del moment en què va ser escrita. [pàg. 20] 

***

Aquest dissabte 19 de març, al Casal Riudomenc, he tingut la sort de poder assistir a la presentació d'aquesta nova edició del Da nuces pueris de Gabriel Ferrater, la primera presentació que feia la nova editorial Peu de Mosca. A mig matí, sala plena, un acte de format auster i de contingut rodó. Hi han intervingut un dels tres editors de Peu de Mosca, crec que David Torres; l'autora del pròleg, la professora Fina Masdéu (que és membre de l'Associació Gosar Poder de Reus), i la il·lustradora Alba Domingo.

Fina Masdéu ha exposat, de manera molt amena, intercalant-hi la projecció de fotos i diapositives, les idees del seu pròleg. Alba Domingo ha explicat --és ben difícil fer-ho-- el seu procés creatiu. S'ha fet entendre, fins i tot projectant el vídeo dels diferents estadis de treball fins a arribar a la il·lustració de "La confidència". S'ha explicat sense simplificar la descripció de les operacions que du a terme ni renunciar a apuntar la complexitat d'il·lustrar un llibre de poesia i traslladar al paper les seves intuïcions, que no es deixen reduir, és clar, a una mera paràfrasi narrativa i que cal adir a un text que ja conté imatges poderoses. Masdéu i Domingo han fascinat especialment el públic a partir del moment que han començat a dialogar sobre els poemes.

Dos rapsodes, un home i una dona --de qui em sap greu no haver anotat els noms--, han llegit amb sentit del ritme, sense histrionisme i amb veu clara, cinc poemes de Da nuces pueris: "Posseït", "La confidència", "Sobre la catarsi", "Temps enrere" i "Exeunt personae". "Posseït" és el primer poema de Gabriel Ferrater que va atreure tant Fina Masdéu com Alba Domingo --i si no estic confós, hi coincideix el poeta Jordi Cornudella, responsable de l'edició crítica de Les dones i els dies i comissari de l'Any Ferrater. Llevat de "Temps enrere", els poemes de Da nuces pueris llegits eren poemes que han estat il·lustrats per Domingo. La lectura de "Si puc", el poema seleccionat per al Dia Mundial de la Poesia 2022, ha tancat l'acte. 

Al final de la presentació, he pogut enraonar amb els dos editors presents, que m'ha presentat Fina Masdéu --els tres editors de Peu de Mosca són Eduard Arnal, Quim Pallarès i David Torres. He aprofitat per comprar l'altre llibre amb què s'estrena Peu de Mosca: Antologia sentimental de la música catalana, de Joan Magrané (amb pròleg de Raül Garrigasait) --la vocació de l'editorial és publicar assaig. 

Alba Domingo m'ha signat una dedicatòria del llibre, amb un dibuix del cap d'un llop com els que hi ha a la pàg. 29 del llibre, una inquietant il·lustració d'"In memoriam" que des d'ahir se m'ha quedat gravada a la retina i que em fa mirar el poema amb ulls nous. Les seves il·lustracions del llibre han estat nominades, el 2 de juny, als World Illustration Awards 2022, un premi prestigiós.

Una il·lustració inquietant d'Alba Domingo, del poema "In memoriam"

--

Apunt revisat el 2 de juny de 2022

dimecres, 16 de març del 2022

Taula rodona Gabriel Ferrater: l'amic i el poeta

¬¬¬¬¬ 

Taula rodona Gabriel Ferrater: l'amic i el poeta, amb Eduard Bonet, Marta Pessarrodona i Jordi Cornudella, a Barcelona, sala d'actes d'ESADE, 15 de març de 2022

Aquest vespre ha tingut lloc un dels actes que, d'aquí a final d'any, quan haurà acabat el centenari, ens hauran acostat potser més al Gabriel Ferrater apassionat per la ciència, la lògica, la filosofia analítica, les matemàtiques. Eduard Bonet és professor emèrit d'ESADE, matemàtic, amic de Ferrater. L'acompanyaven en aquesta taula rodona Marta Pessarrodona i Jordi Cornudella. Hi faltava Salvador Oliva, que no hi ha pogut assistir. L'acte ha començat amb la lectura, amb veu en off, dels primers versos d'"In memoriam" i la presentació del director general d'ESADE, Koldo Echebarria.

La conversa entre Bonet, Pessarrodona i Cornudella ha anat fluint, amb una certa vivacitat, i de manera prou equilibrada entre tots tres, amb un to amical constant. Han coincidit a destacar, de Gabriel Ferrater, la ironia, la intel·ligència admirable i sense vanitat, la capacitat de penetració amb rigor i fondària dins qualsevol matèria que l'interessés, el despreniment, la llibertat personal, la vocació com a professor. Bonet ens ha recordat una frase que Ferrater li deia: "Per ser intel·ligent, se n'ha de voler ser". Hi ha d'haver esforç, perserverança, dedicació per arribar a un resultat intel·lectual. El va moure sempre la seva passió intel·lectual, no el seu present material. No el va preocupar mai convertir el seu coneixement en una carrera professional. Marta Pessarrodona ha citat una frase de Paco Porrúa, el primer editor de Gabriel García Márquez: "El lector que t'entendrà és el que neix quan tu escrius". Eduard Bonet ha explicat l'interès de Ferrater per la cultura científica, que considerava el fonament de tota cultura sòlida. Bonet va publicar un llibre de lectura ineludible per comprendre el pensament de Ferrater: Gabriel Ferrater i Robert Musil, entre les ciències i les lletres. Marta Pessarrodona ha apuntat avui, en un moment del diàleg, que una fórmula matemàtica, en la mentalitat de Ferrater, era com una frase, i Eduard Bonet ha ampliat la idea: frase i fórmula, totes dues articulades amb estructures de signes, amb regles internes estrictes, totes dues destinades a escrutar la realitat. L'observació em fa pensar que la seva aproximació a la lingüística és científica, contrària a les posicions dels mestretites, atents sobretot a fer llistes i consignar excepcions, desorientats pel que ell anomenava "trivialitats sense estructura".

N'han explicat detalls biogràfics. Marta Pessarrodona ha recordat com la llei franquista de responsabilitat civil va perjudicar el seu pare, que va patir la incautació d'una bona part del patrimoni familiar --ho havia explicat al seu llibre França 1939: La literatura catalana a l'exili, i avui ha afegit que ho creien tots tres germans. L'escolarització tardana i la falta de convalidacions d'estudis entre França i Espanya van fer que Gabriel Ferrater fes l'examen d'estat als 25 anys, després de tres anys i mig de servei militar, sense haver pogut optar a fer milícies universitàries (el cas de Gil de Biedma). El seu germà Joan, en canvi, dos anys més jove, va tornar de l'exili als 15 anys, va anar a un internat i va poder encarrilar els estudis acadèmics. Jordi Cornudella ha apuntat que es conserva un treball escolar de Gabriel Ferrater, del 1946, sobre Pascal i la història de les matemàtiques. Es va matricular de Ciències Exactes, i va seguir els cursos des de Reus, on treballava a l'empresa familiar. Assistia als seminaris de doctorat de matemàtiques. Era un home independent, també incòmode, que sovint molestava: als seixanta, per exemple, el van convidar a anar a Cuba, quan hi anaven tots els intel·lecutals, i no va acceptar --també devia tenir informació de primera mà del seu germà, que hi havia fet de professor. Antoni Comas, gran amic de Ferrater, ja s'havia preocupat que impartís, fora del programa acadèmic i abans de llicenciar-se, les conferències que ara s'apleguen dins el llibre Curs de literatura catalana contemporània (i va encarregar que s'enregistressin). Va insistir-li que havia d'acabar la llicenciatura --Marta Pessarrodona ha recordat que l'havia acompanyat a fer els darrers exàmens. Comas va aconseguir contractar-lo a l'Autònoma, a Sant Cugat, aprofitant que les universitats autònomes, creades a finals dels anys seixanta, tenien llibertat de contractació. 

La part final de l'acte ha consistit en la lectura d'alguns poemes de Les dones i els dies. Jordi Cornudella ha llegit "Joc", i l'ha comentat breument, en la línia de la seva sessió al curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència (Institut d'Humanitats de Barcelona, gener-febrer de 2022). Ha apuntat que l'escena de "Signe" es refereix a una posició sexual que proven els amants: a ella li resulta nova, a ell li porta records. Eduard Bonet ha mostrat un exemplar de la primera edició i un de la segona d'Espais de probabilitat finits, escrit en intensa col·laboració amb Gabriel Ferrater, a partir d'uns apunts passats a ciclostil pels alumnes d'ESADE --amb un esperit cordial que es donava amb naturalitat al centre de formació empresarial i que s'ha alegrat que encara perduri. Marta Pessarrodona ha llegit el poema que li va dedicar, "Midsommarnatt", evocant una nit de Sant Joan a Barcelona, quan encara es feien fogueres a l'Eixample (van ser en una a Bailén amb Diputació, ha dit), i al port, i la rèplica que ella va escriure, "Nit trista de Sant Joan", enfadada --ha explicat que s'hi enfadava tot sovint i que tornava amb ell al cap de tres dies. L'acte ha acabat amb la veu en off de Salvador Oliva, que havia enregistrat la lectura d'"Esparver". No hi ha hagut torn obert de paraules. -- M'he rescabalat de no haver assistit, ara fa tres setmanes, a una taula rodona, a Girona, amb Salvador Oliva, Marta Pessarrodona, Jordi Cornudella i els joves poetes Maria Callís i Jaume Coll Mariné. 


--
Apunt revisat el 24 de març de 2022

diumenge, 13 de març del 2022

Fulquet2022

¬¬¬¬¬

"Josep Maria Fulquet ens parla de Robert Lowell", primera de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 4 de febrer de 2022 

Josep Maria Fulquet és traductor de Robert Lowell. Havia publicat l'any 1988 Morts per la Unió. A final de l''any 2019 va ampliar la seva traducció amb Life Studies & For the Union Dead: Apunts del natural -- Morts per la Unió, llibre també publicat dins la col·lecció "Poesia dels Quaderns Crema", en edició bilingüe, amb una presentació seva. Fulquet fa una semblança biogràfica de Lowell --que no resumiré en aquest apunt-- i després analitza la seva relació amb Gabriel Ferrater, especialment en el poema "Els aristòcrates".

Literàriament, explica Fulquet, la poesia de Lowell apareix lligada d'entrada al New Criticism: deriva cap a la poesia confessional. Els poetes de la seva generació van seguir el criteri dominant dels new critics John Crowe Ransom, Robert Penn Warren, Allen Tate, Cleanth Brooks, que s'inspiraven en els principis teòrics i pràctics de T. S. Eliot. Van exercir de corrent crític de referència durant gairebé quaranta anys, des dels anys trenta fins als seixanta, defensors d'una poesia formalista i retòrica coneguda als Estats Units com a Modernism (1910-1965). Preconitzaven que la poesia no havia d'alliberar les emocions, sinó que havia de fugir de les emocions. Havia de ser impersonal. Havia de ser formalista, en contrast amb la tradició romàntica. En va resultar, doncs, una poesia densa, difícil, amb gust per l'ambigüitat i l'hermetisme, basada en un intens treball lingüístic i retòric. 

Lowell havia seguit els dogmes dels new critics. Era un poeta reconegut. Però aquelles constriccions no eren sostenibles en el temps. Lowell no s'hi devia sentir còmode, apunta Fulquet, des del moment que, als seus versos i poemes, el toc autobiogràfic hi treu sovint el nas. Lowell trenca amb els postulats dels new critics quan publica, el 1959, Life studies. Fulquet en llegeix poemes, inclosos a la seva traducció Estudis del natural -- Morts per la Unió: "Dunbarton", "Comandant Lowell", "Últims dies a Beverly Farms", "Navegant a casa des de Rapallo". Al final de la conferència, llegeix encara "El dormitori del meu pare" i "En venda" (tots els poemes que tria són d'Apunts del natural). Fulquet destaca que Lowell és molt hàbil en els ritmes, la mètrica. Torna als poetes metafísics, del segle XVII, sobretot a George Herbert i Andrew Marvell i les seves metàfores. És una poesia plena d'al·lusions culturals, que a vegades aprofita la tècnica del flux de la consciència. L'escola confessional de Robert Lowell va tenir un impacte notable en la poesia de W. D. Snodgrass, Anne Sexton, John Berryman, a la recerca de la veritat i l'autenticitat.

La segona part de la conferència es concentra en la relació de Robert Lowell i Gabriel Ferrater. Indica que segueix de prop l'apunt sobre "Els aristòcrates" d'aquest blog, i és una llàstima que la conferència fos el 4 de febrer, perquè l'11 de febrer vaig afegir-hi una nota sobre Witold Gombrowicz que m'hauria agradat saber si Fulquet trobava pertinent: la meva hipòtesi és que el "buidat de por" del vers final ve de Gombrowicz. És una picada d'ullet a aquest escriptor europeu, d'origen realment aristocràtic, exiliat a l'Argentina, allunyat per la força de la història del seu país. Tenim Borges i Lowell, invocats en el primer vers del poema, i Ferrater i Gombrowicz, implícitament en el jo narrador i en una esmolada al·lusió final. Fulquet subscriu la meva observació que és deliberat l'acarament de "Per José María Valverde" i "Els aristòcrates" tant a Teoria dels cossos, en què Ferrater afegeix els dos poemes a darrera hora, quan el llibre ja havia superat el tràmit de censura, com a Les dones i els dies: Valverde és un plebeu, però fa un gest de patrici.

Fulquet comença llegint "Els aristòcrates". Crec que esprem a fons l'apunt d'aquest blog i hi aporta observacions propies valuoses. Així, el darrer vers li recorda Eliot, el "Prufrock", concretament la tornada "Les dones van i venen pel saló de Miquel Àngel". Destaca la ironia del títol, que subverteix la superioritat tòpica dels europeus respecte als nord-americans. Contrasta l'actitud crítica i analítica de Lowell respecte a la seva tradició amb la por de Ferrater davant la seva pròpia tradició. Ressalta l'aspecte clau de l'article que jo esmentava d'Andreu Jaume: el contrast, també, entre el fracàs del poeta Ferrater, que no ha pogut articular-se en la seva societat, i el cas de Borges i Lowell, que malgrat tot formen part d'una tradició sòlida, en el seu ambient familiar.

Hi ha dues observacions pròpies de Josep Maria Fulquet que em semblen molt rellevants:

  • Cita Ferrater, parlant del passat carlí de la família de Guerau de Liost, a la conferència ara inclosa dins el Curs de literatura catalana contemporània, quan, referint-se a les guerres carlines, afirma: "Perquè no s'ha dit mai prou sobre cap punt de la història d'aquest país". Es correspon amb l'afirmació del vers 7, entre parèntesis: "(fet vell perquè ningú no en diu la història)".
  • Cita el famós assaig de T. S. Eliot "Tradició i talent individual", que Gabriel Ferrater no podia ignorar: la tradició implica tenir sentit històric, una percepció clara del que és passat i és present, que porta el poeta a escriure amb tota la seva tradició present i a ser a la vegada molt conscient de la seva contemporaneïtat.


El cicle Poetes de Ferrater coincideix amb l'Any Ferrater:

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024

diumenge, 6 de març del 2022

Calafat2013

¬¬¬¬¬

Calafat, Caterina. "Gabriel Ferrater, traductor de Gottfried Benn", dins Catalan Review: international journal of Catalan culture, vol. 27, 2013, pàg. 117-135

No coneixia aquest penetrant article de Caterina Calafat, que potser té un precedent en una ponència llegida a la International Conference del Centre for Catalan Studies de la Queen Mary University, a Londres, el 2-3 de juliol del 2009. Gabriel Ferrater publica l'any 1957, a Cuadernos de Son Armadans, la revista de Camilo José Cela, la traducció al castellà de dotze poemes de Gesammelte Gedichte (Poesies completes) de Gottfried Benn, publicat poc abans de la mort del poeta, l'any anterior --no són únicament de Morgue (1912), el seu primer llibre de poemes. Agraeix la revisió dels textos a Carlos Barral: "sin su ayuda, serían mucho más infieles al original y, sobre todo, al genio de la lengua española.". Fins aquell moment havien aparegut escasses antologies de poesia i prosa de Benn en altres idiomes: Tre gamle mænd: samtaler (Copenhagen, 1951); Poesie (Florència, 1954); Poèmes (París, 1956); Primal Vision. Selected Writings of Gottfried Benn (Connecticut, 1958). La recepció de Benn, amb l'excepció d'aquestes traduccions de Ferrater, és més aviat tardana dins la literatura en castellà.

Calafat apunta l'interès de Gabriel Ferrater per Gottfried Benn i Ausiàs March en una carta a José María Valverde, el 1956 (reproduïda, a Amat2010, pàg. 62-63). La hipòtesi és valuosa: "Atès que la traducció parcial de Morgue ens situa a un any escàs dels preliminars de la creació poètica ferrateriana, Morgue deu haver configurat, d’alguna manera, els seus primers poemes i, alhora, l’escriptor Ferrater hi ha deixat la seva petja" (pàg. 131). Ferrater troba en aquest llibre de Benn --que caracteritza a Escritores en tres lenguas com a propi de l'experiència directa de l'estudiant de medicina-- un antisentimentalisme, una cruesa i corporalitat, no exempts d'ironia, i una capacitat de subversió que contrasten amb l’excés de sentimentalitat de la poesia tradicional i també de la poesia social que emergia aleshores. Benn s’havia oposat al romanticisme combinant els estereotips tradicionalment poètics amb els temes macabres i fastigosos de la sala d'autòpsies.

L’expressionisme atreia Ferrater. Sabem, pels escrits aplegats a Sobre pintura, que primer l'havia assimilat pictòricament. Poc després d'haver escrit la seva obra poètica, constatem que vuit dels tretze autors alemanys de què tracta als capítols d'Escritores en tres lenguas o bé van integrar el moviment expressionista o bé havien estat recuperats per aquest corrent. Jordi Julià afegeix més expressionistes alemanys entre els autors als quals també va dedicar capítols, més breus, que no van ser inclosos en aquell volum: Hans Arp, Albert Ehrenstein, Iwan Goll, Klabund, Kokoschka, Alfred Lichtenstein, Oskar Loerke, Ernst Stadler, Paula Modersohn-Becker (El poeta sense qualitats, pàg. 61). La tria dels poemes de Benn a Papeles de Son Armadans resulta significativa per un aire de gran proximitat poètica. L'expressionisme juga un paper essencial en l'obra de Ferrater.

Calafat compara l'original amb les dues versions del poema "Negerbraut", traduït amb el títol "La novia del negro", en vers a Papeles de Son Armadans (en hendecasílabos predominantment femenins) i en prosa al capítol sobre Benn (escrit el 1964), aplegat al llibre Escritores en tres lenguas (pàg. 12), i encara amb una traducció d'Arturo Parada, de l'any 2003. "Entre els poemes que componen el recull, un dels més sorprenents pel seu verisme cru és aquest." (pàg. 123). Copio el text alemany i les versions de Ferrater:

Negerbraut
Dann lag auf Kissen dunklen Bluts gebettet
der blonde Nacken einer weißen Frau.
Die Sonne wütete in ihrem Haar
und leckte ihr die hellen Schenkel lang
und kniete um die bräunlicheren Brüste,
noch unentstellt durch Laster und Geburt.
Ein Nigger neben ihr: durch Pferdehufschlag
Augen und Stirn zerfetzt. Der bohrte
zwei Zehen seines schmutzigen linken Fußes
ins Innere ihres kleinen weissn Ohrs.
Sie aber lag und schlief wie eine Braut:
am Saume ihres Glücks der ersten Liebe
und wie vorm Aufbruch vieler Himmelfahrten
des jungen warmen Blutes.
                                                               Bis man ihr
das Messer in die weiße Kehle senkte
und einen Purpurschurz aus totem Blut
ihr um die Hüften warf.

La novia del negro
Yacía en un cojín de oscura sangre
la rubia nuca de una mujer blanca.
El sol se enfurecía en su cabello,
lamía con pasión los muslos claros,
se arrodillaba ante el moreno sexo
sin mácula de vicios o de partos.
Un negro a su costado, al que una coz
partió la frente en dos, que introducía
dos de los sucios dedos del pie izquierdo
dentro de su menuda y blanca oreja.
Dormía la mujer, en paz, como una esposa:
al borde de la dicha del amor
primero, en la inminencia
de muchas ascensiones de la sangre
ardiente y juvenil.
                                                    Pero tan sólo
el bisturí se hundió en su garganta,
y un purpúreo mandil de sangre muerta
le cubrió las caderas.

Y, recostada en almohadas de oscura sangre, yacía la rubia nuca de una mujer blanca. El sol se enfurecía en su cabello i iba lamiendo los claros muslos, y se arrodillaba ante los morenos pechos, todavía no estropeados por vicio ni parto. Un negro a su lado: una coz le partió los ojos y la frente. Y adentraba dos dedos de su sucio pie izquierdo en la menuda blanca oreja de ella. Pero la mujer yacía y dormía como una desposasa: al borde de su dicha de amor primero, y como en espera de muchas ascensiones de su joven sangre cálida. --Hasta que le hundieron el bisturí en la blanca garganta y le cubrieron las caderas con un purpúreo mandil de sangre muerta.

Caterina Calafat fa una lectura precisa d'aquest poema de Benn, i detecta algunes errades de traducció de Ferrater. Recalca el valor de la seva traducció en vers. Ens diu que caldria analitzar la resta de poemes. Destaca el valor testimonial i la gosadia de les versions de Ferrater.

***

Joan Ferraté va traduir també Gottfried Benn al castellà. Podem llegir la seva col·laboració a Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 112 (abril de 1959), pàg 18-22: "Siete poemas de 'Apreslude' (1955) / por Gottfried Benn (traducción de Juan Ferraté)".

Caterina Calafat, professora de la Universitat de les Illes Balears i traductora

--
Apunt revisat el 28 de setembre de 2022

dijous, 3 de març del 2022

Oliva2022

¬¬¬¬¬

Oliva, Salvador. "Ferrater i el llenguatge", sessió del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats de Barcelona, 14 de febrer de 2022 

Darrera sessió del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència. La vaig veure el diumenge 20 de febrer, i va confirmar les meves expectatives. La vaig tornar a veure ahir, 2 de març. Abans de veure-la el primer cop, havia respost un qüestionari de l'Institut d'Humanitats sobre les sessions del curs, que vaig qualificar d'excel·lents. Vaig apuntar sols, a les observacions, que m'havia faltat en el programa del curs una sessió sobre el Ferrater apassionat per la lingüística, la filosofia i les matemàtiques, si bé responia sense haver vist encara la darrera sessió... Tot i el seu títol, la sessió de Salvador Oliva no va cobrir la cara científica del pensament de Ferrater: es va ocupar primordialment de la poesia, del seu llenguatge poètic, de manera també excel·lent, com tots esperàvem.

Consigno en aquest apunt algunes notes de la primera part de la sessió; la segona part, més llarga que la primera, va consistir en la lectura d'alguns poemes de la quarta secció de Les dones i els dies, que aprofitaré en els apunts del blog sobre cada poema. Salvador Oliva comença recordant que José María Valverde li va presentar Gabriel Ferrater a la tardor del 1964. Van coincidir després en el curs 1967-8 a la Universitat Autònoma, a Sant Cugat. Oliva havia acabat la carrera de Filologia Romànica i hi feia d'ajudant del doctor Antoni Comas, encarregat de les classes de sintaxi. Seguia les classes de Ferrater de crítica literària perquè era una meravella sentir-lo, que s'allargaven a El Mesón, amb set o vuit estudiants, durant hores de tertúlia. A vegades hi anava també el seu germà Joan, en any sabàtic. Oliva va assistir també els dissabtes, de franc, a un seminari de Gabriel Ferrater sobre el Nabí. 

Destacava per la seva intel·ligència excepcional i única. Conèixer Gabriel Ferrater era conèixer el que era ser un geni. Li agradava cultivar la fascinació sobre la seva persona: era la seva manera d'estar amb la gent. Li costava trobar un interlocutor al seu nivell. No s'ha parlat prou de la seva bondat i generositat (Oliva explica una anècdota que ja havia inclòs a l'apunt Frases que li atribueixen). Recorda el poema, un dels millors seus, que li va dedicar Valverde, en què parla també de la bondat de Ferrater. Valverde va fer una gran definició de Ferrater: "Dante sense Florència". Era plenament conscient de les situacions tragicòmiques que pateixen els escriptors catalans en les seves relacions amb la política del país. Oliva es pregunta per què Catalunya no reconeix el talent: "Que els historiadors ens ho diguin!". En aquest país, sobresortir no és tolerat, recorda que havia dit Blai Bonet.

Valverde no suportava Chomsky perquè escrivia malament. Ferrater, no és que hi cregués molt, en la gramàtica generativa: “Chomsky ha començat a veure peixos, però no n'ha pescat ni un”, deia. Però li interessava la gramàtica generativa perquè elevava el nivell de l'anàlisi gramatical. El deliberat trencament lingüístic que estableix la poesia de Gabriel Ferrater és enorme. Hi ha un abans i un després de Ferrater, com havia passat en l'anglès amb Wordsworth i Coleridge. És un canvi de dicció, en el sentit d'elocutio, de tria i combinació de mots. Wordsworth i Coleridge van acostar el llengutatge poètic a la llengua viva de l'època, com Ferrater. Oliva cita William Cliff: a més d'aquest canvi de dicció, tenia una capacitat poderosa de connectar amb el que estava amagat a la consciència de la seva generació. Utilitza paraules que no s'havien utilitzat en la poesia catalana, com ara alcohol, putes, cuneta, eslips, purgacions, i paraules sense pedigrí, com acera, enxufat, entregar, lampista. 

Coleridge parlava de la forma exterior (l'organització sonora, mètrica, rítmica) i la forma interior (les metàfores, metonímies, sinècdoques). Oliva hi afegiria la forma intermèdia: l'organització de la sintaxi. Oliva va poder discutir molt amb Ferrater i el seu germà la distinció de forma i fons postulada a la nota que tancava Da nuces pueris. L'any 1968, al pròleg del llibre de Marta Pessarrodona, Ferrater afirmarà que "en art, tot és forma, i fins i tot les formes d'art realista són precisament formes i no cap altra cosa" (Sobre literatura, pàg. 139) --ara: també dirà en aquest mateix pròleg, a la mateixa pàgina que "La teoria romàntica, que el contingut i la forma d'una obra d'art es codeterminen, és una mísera bajanada, i qui en conclou que un contingut real és un llast innecessari no s'hi enganya pas més que qui en conclou que el patetisme del contingut marcarà la forma amb un estigma de veritat immediatament persuasiva. Contingut i forma són dues coordenades ortogonals i les variacions al llarg d'un eix són completament independents de les variacions al llarg de l'altre.". En tot cas, Salvador Oliva s'estima parlar més aviat de forma i interpretació (la interpretació que les formes permeten de fer és el que té valor en un poema). Formidable teòric, d'expressió diàfana, apunta que tot art té només forma, i la interpretació és el que fan els lectors o els contempladors. Així, en pintura, no és important el motiu sinó la manera en què està pintat: la forma és bàsica. Per interessants que siguin els temes, si estan mal escrits, no valen res. -- A Gabriel Ferrater no li agradava gaire el Carner anterior a La paraula en el vent. A Joan Ferraté, en canvi, li agradaven Els fruits saborosos.

Acabada aquesta introducció, Salvador Oliva va llegir, resseguir formalment i interpretar alguns poemes de Gabriel Ferrater. Es va ocupar en detall de dos poemes molt formalitzats i formalitzats d'una manera diferent: "Boira" i "Esparver", i entremig, va llegir també "Kensington" i "Neu". La seva lectura de "Boira" em sembla exemplar, i va una mica més enllà de la versió escrita que n'havia publicat al seu llibre Poesia i veritat.

***

Algunes de les idees d'aquesta sessió apareixen a l'article "Gabriel Ferrater: Dante sin Florencia", publicat per Salvador Oliva a La puñalada.

***

Les sessions anteriors del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència van ser:

--
Apunt revisat el 25 d'abril de 2022

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites