dissabte, 7 de març de 2020

Murgades2020

¬¬¬¬¬

Murgades, Josep. Conferència "Gabriel Ferrater: un intel·lectual a contracorrent", dijous 6 de març de 2020, 19.30 h. Fundació Privada Reddis. Reus

Sala plena, amb cadires addicionals, per seguir una conferència excel·lent, sàvia: planera, concebuda per al públic local, i a la vegada amb un to sostingut, exigent, graciós, magnífic, una hora llarga molt suggeridora sobre Gabriel Ferrater --tan interessant com la seva conferència del 2012 al Centre de Lectura de Reus, però amb més humor, més penetrant. Presentacions de Carme Buixeda, presidenta de la Fundació Privada Reddis, i de David Figueres, en nom dels organitzadors, l'Associació Gosar Poder.



Josep Murgades va començar afirmant que el realisme socialista europeu d'entreguerres va ser adaptat a la nostra postguerra per Joaquim Molas amb el nom de realisme històric o poesia social --utilitzar la denominació original hauria estat temerari, òbviament-- i amb la mateixa filosofia poètica: considerar que la literatura era un mitjà per lluitar contra l'alienació de la massa obrera, amb una forta distinció entre el fons, que era el que comptava, i la forma. El poema havia d'intervenir en la història, havia de transformar la societat etc. Enmig d'aquest panorama Da nuces pueris irromp en sentit contrari, des del mateix títol, que es presenta com un precepte ètic a favor de la felicitat.

Aquest contrast estètic va ser exemplificat per Murgades amb la distribució d'una fotocòpia per les dues cares a cadascun dels assistents. Ens va demanar que miréssim la cara del davant i que esperéssim a mirar què hi havia a la cara del darrere. La cara del davant incloïa tres textos:


"De nit a casa, junts", de Raimon

I de nit a casa, junts
escoltàvem la música,
de nit a casa junts.
I serenament esperàvem
que d'un moment a l'altre
l' ascensor es parés al nostre pis.
Ells arribarien
de nit, n'érem segurs.
I parlàvem de quines altres coses
podríem fer,
i de què faríem
quan arribassen.
De nit a casa, junts
escoltàvem la música,
de nit a casa junts.

No arribaren aquesta volta
però tu i jo ho sabem...
De nit a casa, junts
escoltàvem la música
de nit a casa junts.

I parlàvem de quines altres coses
podríem fer,
i de què faríem
quan arribassen.


"Què volen aquesta gent?", cançó de Maria del Mar Bonet, amb lletra de Lluís Serrahima

De matinada han trucat,
són al replà de l'escala,
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?",
"N'és adormit a la cambra,
què li volen, al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

La mare ben poc en sap
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Encara no ben despert,
ja sent viva la trucada
i es llança pel finestral
a l'asfalt, d'una volada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Els que truquen resten muts,
menys un d'ells —potser el que mana—
que s'inclina al finestral,
darrere xiscla la mare.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

De matinada han trucat,
—la llei una hora assenyala—
ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?


I al costat d'aquestes dues lletres de cançó, Murgades hi havia afegit el final de la novel·la M'enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo (del fragment, en copio les frases del principi i les frases finals):

A tocar de la finestra, la Renata, que mirava cap a fora, m'interromp i en un to d'urgència fa:
--Aleix... Vine de pressa!
I amb el gest reforça les seves paraules.
--Què hi ha?
Però ja separo ràpidament la cadira de la taula, corro cap a la finestra, i ella assenyala:
--Mira...
Encara arribo a temps de veure el segon home, que fa petar la porta del cotxe abans de desaparèixer cap a l'entrada.
--La policia!
[...]
Quan m'incorporo, el timbre de la porta ressona, llarg i urgent.
--Ja són aquí...
--Sí.
Ens mirem, immòbils, però respirem fort i el cor ens rebota contra les parets del menjador. Després me la trobo entre els braços, la boca en la meva, ni ella ni jo no sabem si per darrera vegada.
El timbre ressona de nou, foraster, enemic, i aleshores faig:
--Anem...
I avancem enllaçats, tots dos a punt de destí.


Era fàcil imaginar quin poema hi havia a la part del darrere de la fotocòpia: "La vida furtiva", de Gabriel Ferrater! Un poema del 1962, aparegut a Menja't una cama, el 1963, i que va anar a parar immediatament a la famosa Antologia general de la poesia catalana de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, partisana a favor de la poesia social des de la introducció i fins a la tria de l'últim poema.


LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall del corredor. Comun minador
que surt d’un pou em pujarà
des del sileci de tota la casa.brusc,
el ronc de l’ascensor. M’aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
pel replà, i endevinaré l’instant
que arrencarà a trremolar l’angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.


Murgades va apuntar que en el poema de Ferrater les imatges descriuen un estat de consciència, aquell en què els records reprimits surten a la superfície, i no ens els podem negar, si som lúcids i honrats amb nosaltres mateixos --una lectura quasi psicoanalítica, gens política ni social. Trobo que va saber mostrar el to i el nucli del poema lúcidament, sense explicar-lo massa, deixant de banda detalls polèmics i prou coneguts.

No hi ha transcendentalisme ni redemptorisme en Gabriel Ferrater. Murgades va exemplificar les seves posicions a contracorrent, a partir d'aquell moment i fins al final de la conferència, recordant anècdotes sucoses de Ferrater i analitzant les respostes esmolades, que contrastaven amb les respostes ortodoxes i grandiloqüents de la majoria, a un qüestionari del 1963 (publicat el 1968) dels que inclou el llibre Papers, cartes, paraules (pàg. 496-498):

  • Si haguéssiu de proposar una definició de poeta per a un diccionari, ¿què diríeu? Un home o una dona que fa versos.
  • ¿Subordineu les idees a l'estructura del poema? Només tinc idees d'estructura.
  • ¿Per quina causa creieu que se sent més atret el lector, per allò que diu el poeta o bé per la manera com ho diu? El poeta diu com diu allò que diu.
  • ¿Quines són les fonts del vostre llenguatge? Procacitat reusenca, prosa francesa, vers anglès, Freud i Marx, arrels indoeuropees.

Les anècdotes, algunes de procaces, ens van fer riure, sobretot aquella de la botifarra que no li arribava en un sopar, que Murgades va ampliar respecte a la versió que jo en coneixia. Es veu que era un sopar literari, molt concorregut, amb uns quants escriptors, entre els quals Espriu. Ferrater no s'hi va voler plegar a menjar el menú sinó que va demanar una botifarra amb seques. Els comensals anaven menjant els plats del menú i la seva botifarra no arribava. La reclamava i no l'hi servien. Cansat, es va aixecar i va cridar "On és la meva pobra, bruta, trista, dissortada botifarra?". Espriu va entrar en còlera --en la versió que jo coneixia, pel llibre d'Eduard Bonet, una animeta càndida l'hi va contar a Espriu, que no hi era, l'endemà, i Espriu va dir, congestionat, "Aquest home és un terrorista intel·lectual!".  Murgades va recordar també una anècdota personal de Ferrater, en una tertúlia amb estudiants joves, quan ell devia tenir vint anys: va dir "Llegint els poemes de l'Espriu, te n'adones que és un home que no deu haver folgat mai amb dona".

Murgades va ressaltar que Salvador Espriu era en aquell moment el poeta de l'status quo, el poeta que havia condensat en uns pocs poemes la resistència antifranquista. Va afirmar que aquells exemples no pretenien qüestionar Espriu i la seva poesia, que respectava, sinó mostrar que Ferrater actuava a contracorrent de la majoria i que era procaç i gamberro, una actitud que ens va dir que era pròpia de Reus, un intel·lectual anticonvencional, insultant a vegades fins a la injustícia. Gabriel Ferrater deia que escrivia en català perquè és l'única llengua en què sabia fer-hi faltes: violentar la llengua exigeix un gran domini de la llengua.
  • Els organitzadors de la conferència, l'Associació Gosar Poder, han recuperat al seu web l'article de Murgades, de l'any 1992, "Gamberro intel·lectual", publicat al diari El Punt

***

Miquel Bonet en va escriure, de seguida, una crònica fresquíssima, "Ciutat de gamberros", per a Tarragona Digital.

Foto d'Antoni Veciana: el públic de la sala, en el moment que Murgades havia repartit un full imprès per les dues cares. Ens havia dit que miréssim primer la cara del full on hi havia les lletres de les cançons de Raimon i Maria del Mar Bonet i el final de la novel·la M'enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo, i després l'altra. Què hi havia a l'altra cara? "La vida furtiva", de Gabriel Ferrater.

--
Apunt revisat el 26 de setembre de 2020

diumenge, 1 de març de 2020

Dilla2019

¬¬¬¬¬

Dilla, Xavier. "Joan Ferraté (i Gabriel Ferrater), lector(s) d'Ausiàs March", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, número 5, juny de 2019, pàg. 59-80

Article formidable, concentrat en l'aportació decisiva de Joan Ferraté a la nostra lectura d'Ausiàs March --el que ens explica també il·lumina la importància de March per a Gabriel Ferrater, a més de descriure'ns l'antologia en què havia estat treballant (pàg. 77-79). Quan vaig llegir el monogràfic de la revista Reduccions dedicat a Gabriel Ferrater, no el coneixia. Sabia que havia sortit el monogràfic de Veus baixes de Joan Ferraté, i estava convençut de la qualitat de les col·laboracions, coneixent el rigor de l'equip de redacció de la revista. He llegit l'article de Xavier Dilla fa unes setmanes, gràcies a un seu comentari a l'apunt del blog sobre l'article que van publicar a Reduccions Lluís Cabré i Marcel Ortín "L'interès de Gabriel Ferrater per la poesia d'Ausìàs March". Mentrestant, he vist totes les contribucions del curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, impartit a la Universitat de Girona el juliol de 2018, inclosa la conferència de Xavier Dilla "Ausiàs March, llegit i entès pels germans Ferraté(r)".

El comentari de Dilla enviat a Un fres de móres negres situa amb precisió el seu article: "Al número de juliol de 2019 de la revista digital Veus baixes vaig publicar una versió endreçada i ampliada de la meva participació en el seminari ferraterià a la Universitat de Girona de juliol de 2018. En aquesta versió escrita amplio la presentació de l'interès de Gabriel Ferrater per Ausiàs March, que a Girona, per manca de temps, només vaig esbossar, i ho lligo amb la dedicació de Joan Ferraté al poeta valencià. Inevitablement, el meu article se solapa, en bastants aspectes, amb el de Cabré i Ortín, perquè tots dos aborden, pràcticament, el mateix objecte.".

Xavier Dilla, gran coneixedor d'Ausiàs March, el considera "la màxima figura de la líria europea del segle XV" (pàg. 60). Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, des de l'edició de Pere Bohigas, iniciada els anys cinquanta, el van anar llegint, durant anys, per entendre'l a còpia de tenacitat i passió lectora, sense prejudicis, al marge de l'acadèmia, ja que els resultava "radicalment present al cap de cinc segles" (60). Dilla repassa la bibliografia prèvia sobre Ausiàs March, exigua, historicista i sovint de poca volada. L'aportació de Joan Ferraté, en llibres i articles rigorosos i plens de lectura atenta sobre Ausiàs March, acabarà sent, al cap de vint anys d'aquelles primeres lectures, destacadíssima.

Xavier Dilla recorda el mètode de Joan Ferraté, que no era medievalista però sí un filòleg clàssic competent: "es llança a la feina amb una determinació fèrria i un mètode sistemàtic que ell mateix va explicar: copiar el text a màquina, regularitzar-ne l'ortografia i puntuant-lo de manera adequada (els manuscrits medievals no porten signes de puntuació), fins que queda entès i s'arriba a aconseguir una 'interpretació estrictament sincrònica' que copsi la 'radicalitat de visió i intensitat d'experiència' de March" (pàg. 66). Puntuar March és interpretar-lo. Llegir March com "una estructura coherent de sentit, que fa que sovint un vers, una paraula o un poema s'expliquin per analogia o contrast amb un altre vers, paraula o poema que trobarem més endavant" (pàg. 72) ens explica March per March, sense atribuir-li doctrines que no són seves o no l'acaben d'identificar. El mateix Dilla va poder participar, l'any 1990, en les vuit sessions d'un seminari dirigit per Ferraté, de lectura i comentari de March.

Ferraté va anorrear les interpretacions pseudobiogràfiques, que agrupaven els poemes segons les endreces trobadoresques a les dames. Interpretant March en sentit contrari, en va donar una "visió unitària i coherent de l'obra com un dens corpus ple de sentits que s'interrelacionen i interactuen en múltiples direccions" (pàg. 73). Fins i tot concentrant el seu llibre Llegir Ausiàs March en sols dotze poemes, apunta una lectura més àmplia, "ens proporciona al capdavall una resposta completa al repte d'entendre la poesia de March" (pàg. 76).

***

Pel que fa a Gabriel Ferrater, Dilla esmenta que "entre els papers que va deixar i que va conservar el seu germà Joan, hi ha un mecanoscrit amb una antologia de vint-i-un poemes de March i altres escrits relacionats" (pàg. 65): Ferrater havia estat treballant en l'antologia de March, encarregada per l'editor Josep Maria Cruzet, que finalment va preparar Joan Fuster. Dilla constata que l'antologia de Ferrater, 22 poemes, la majoria corresponents a l'època de maduresa, la que menys s'adiu amb les escorrialles del trobadorisme, no coincideix gens amb la de Fuster, que a la pràctica ha esdevingut una mena de cànon de March. "El resultat d'aquesta divergència és esclatant: si llegim la tria de Ferrater, traurem una imatge de March més aviat fosca i sòrdida, menys 'romàntica', molt allunyada del cànon establert per Fuster, parcialment musicat per Raimon i que ha estat reprès en gairebé totes les antologies publicades després i a les llistes de poemes que es proposen com a lectures del Batxillerat." (pàg. 79). Així, els poemes de maduresa de March han acabat sent el menys llegits.

Com que l'article va aparèixer en un monogràfic sobre Joan Ferraté, Dilla no s'estén sobre el seu germà Gabriel, si bé sembla que té moltes coses sucoses a dir-ne: "Que March és present en l'obra lírica de Gabriel Ferrater s'imposa amb tota evidència" pàg. 77), afirma per començar, i en dona uns quants exemples, incontestables, entre els quals el seu ús del decasíl·lab. El que afegeix a continuació és remarcable: "I encara la puntuació, amb algunes comes posades més per facilitar l'entonació que no pas per criteris sintàctics, podria relacionar-se amb el criteri indicat per Ferrater" sobre la puntuació de March (indicat a la carta a un filòleg nord-americà). "En fi, que no és el lloc, no entraré a considerar la relativa afinitat de la veu poètica, prosaica i amb gruix i franquesa moral, que permetria associar March amb Ferrater.".

***

Ara esperem que els marmessors publiquin les obres completes de Gabriel Ferrater, amb els textos sobre March relacionats amb l'antologia, i les obres completes de Joan Ferraté, que inclouran alguns comentaris de poemes posteriors a Llegir Ausiàs March. Dilla cita unes paraules memorables de Ferraté, d'una entrevista amb Lluís Bonada l'any 1996:

Els catalans són incapaços de llegir March. Un poeta com Ausiàs March no és fet per als lectors catalans. Ara potser, als valencians, els agafarà una febrota ausiasmarquista i potser el llegiran. Els catalans s'hi adormiran. La veritat és l'última cosa que interessa els catalans.

M'entusiasma també un dels comentaris finals de Xavier Dilla, parlant de l'aportació de les dues lectures germanes (pàg. 79):

És un March, en definitiva, que ja no té gaire a veure amb la lectura romàntica del segle XIX, sinó que s'ha d'entendre més aviat dins una tendència alternativa, una mica subterrània o marginal respecte al corrent principal de la líric europea, una poesia més aspra, molt moral, menys "bonica" i eufònica, que trobem en les rime petrose de Dante o en poetes com John Donne, Unamuno, Cernuda... i Gabriel Ferrater.

***

Llegiré aviat el monogràfic sobre Joan Ferraté de Veus baixes, que sembla, per l'índex, realment extraordinari. Joan Ferraté és un dels nostres millors poetes i esmolats lectors. I naturalment, tractaré de llegir Ausiàs March, malgrat que soc català.

Coberta del llibre de Xavier Dilla
En passats escrits: Una lectura de la poesia d'Ausiàs March

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites