divendres, 17 de desembre del 2010

Una altra cosa, que ara encara jutjo més important

¬¬¬¬¬

Reprodueixo en aquest apunt l'article que Nuria Sebastián va demanar-me per al número 26 de la Revista Artesanal Iguazú de Literatura y Cultura, que aquest migdia m'ha fet arribar ella mateixa. Tenaç i generosa, li havia cridat l'atenció aquest bloc, i va tenir l'astúcia de proposar-me si seria capaç d'explicar d'on sorgia el meu interès lector per Gabriel Ferrater. L'article omple sis pàgines de la revista, editat a doble columna, amb el text original a l'esquerra i una traducció al castellà a la dreta, feta amb Google Translate i revisada per mi mateix, il·lustrat amb una reproducció de la coberta de la nova edició de Les dones i els dies que Jordi Cornudella ha publicat enguany i amb una fotografia prou coneguda de Ferrater, dret al carrer, fumant, amb texans, vambes i camisa, cabells blancs, ulleres de sol en un dia de pluja, que brilla a la calçada, mentre un home, vist d'esquena, vestit amb trajo i amb el paraigua obert, passa caminant per la seva esquerra. Reprodueixo el text tal qual, llevat d'una frase que, per modèstia, l'editora d'Iguazú va suprimir, i només revisant-ne dues URL escrites, és clar, al paper (l'una, la d'aquest bloc, que he suprimit, i l'altra, la d'un bloc sobre Virginia Woolf, que ara s'ha tornat hipervincle).

Quan tenia uns vint anys, vaig apuntar-me en un curs de fotografia. Devia ser cap a l'any 1985: recordo que el professor, que treballava de taxista, estava entusiasmat perquè havia comprat de saldo a uns mariners russos, al port de Barcelona, unes càmeres Zenit amb una òptica excel·lent. Un diumenge al matí vam sortir la classe i el professor amb una aspirant a model pel Poblenou i el divendres següent vam fer pràctiques de laboratori en blanc i negre. Mentre que els meus companys revelaven fotos i més fotos de la model en diferents posats, de cos sencer o de mig cos i també en primer pla, preses amb la llum de primera hora i amb la llum del migdia, vestida amb una jaqueta de cuir negre o amb una samarreta clara, jo no vaig fer altra cosa que anar tirant proves d'una sola fotografia, ara sobreexposant ara subexposant el positivat, aplicant-hi reserves matusseres, variant la durada de la immersió de la foto en les cubetes. Ja es veu que sóc un home de capacitat limitada, i ja et deus imaginar que no vaig obtenir cap foto de concurs.

Amb aquest precedent, no pot sorprendre que també més o menys des dels vint anys hagi persistit a llegir un poeta que no deixa mai d'agradar-me: Gabriel Ferrater, autor dels 118 poemes que aplega l'edició que podem considerar definitiva de Les dones i els dies. El títol apareixia al final de la llista de lectures obligatòries d'una assignatura, i em vaig decidir a comprar-lo per les vacances de 1983. Tenia 19 anys. Em van entusiasmar de seguida el seu to directe; la qualitat narrativa dels poemes; la concreció dels objectes, les accions i les persones que hi apareixen; el fulgor de les metàfores; la col·loquialitat juganera, la precisió i la magnificència de la llengua; la llibertat del vers blanc; el rigor i la varietat formals; l’ambició artística; la intel·ligència irreverent de les observacions de Ferrater; la possibilitat d'intuir la lliçó dels versos sense entendre'n tots els detalls... Què més pot demanar un lector? He rellegit sovint el llibre sencer, a vegades només alguna de les seves cinc seccions, més sovint ara un poema ara uns altres. He tingut la sort de compartir la lectura amb bons amics, de sorprendre'm davant l'acuïtat d'algunes observacions del meu pare una nit que vam donar un cop d'ull a "Faula segona", d'alegrar-me que la meva dona sigui una lectora perspicaç i inconformista capaç de posar a prova en tot moment qualsevol interpretació consuetudinària. Em fa goig que el que m'ha succeït un dia, o algunes ratlles que hagi llegit, m’hagin portat moltes vegades a la memòria uns versos de Ferrater i me'ls hagin fet veure amb una nova llum, amb la satisfacció d'entendre'ls millor --no sé si això és el plaer estètic; en tot cas, és un plaer ben real.

Gabriel Ferrater va aplegar els tres llibres de poesia que havia escrit del 1958 al 1963 en un sol volum, Les dones i els dies, l'any 1968, quatre anys abans de la seva mort. Jo vaig néixer el 1964, i vaig descobrir-lo l'estiu de 1983. Naturalment, he acabat llegint tots els seus altres llibres publicats pòstumament, gràcies a la diligència del seu germà Joan, que fan un bon aplec d'articles i col·laboracions disperses, de conferències i entrevistes; he llegit una bona part de les seves traduccions més conegudes, a part de freqüentar la bibliografia sobre l'autor. M’he anat fent gran amb la poesia de Ferrater a la memòria, sense cansar-me'n mai. Que una persona a qui ha acabat important cada vegada més la lectura tingui un llibre de capçalera no em sembla pas insòlit. És més, ho recomano: tornar a uns mateixos textos de bona literatura al llarg dels anys, periòdicament, és gratificant, si bé admetré, sobretot si penso en els meus companys de curs de fotografia, que a algú li pugui semblar una dedicació dispendiosa. “Mots que romanen, / mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits, / oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.”, va escriure Ferrater al final del seu poema “Josep Carner”.

Però l'activitat íntima i solitària del lector corrent, quin interès té? El sentit del ridícul em portaria a posar ja punt final a aquest escrit si no fos que el que va cridar l'atenció de l’editora d’aquesta magnífica i tenaç revista que és Iguazú va ser un bloc que vaig encetar el 22 de maig de 2009 sobre Les dones i els dies (Un fres de móres negres: Apunts de lectura de Gabriel Ferrater). Només hauré de dir-ne aquí que és un bloc espuri, per l'anomalia d'haver-ne publicat més de cent cinquanta apunts en un sol dia, aquell 22 de maig, bàsicament un per poema i un per llibre de Ferrater, i d'haver-n'hi afegit ben pocs des d'aleshores. Al lector d'Iguazú li deurà interessar saber més aviat que vaig posar-m’hi perquè, aprofitant les oportunitats dels blocs, havia trobat tot d’una la manera òptima d'endreçar les meves anotacions de lector de bona fe, sense cap vinculació professional amb la literatura, i de revertir-les cap a altres lectors com jo.

Un fres de móres negres m'ha resultat insospitadament estimulant, com un curs de Photoshop avançat per a un veterà aficionat a la diapositiva. M'ha fet llegir Ferrater més a fons, pensar-hi més; m'ha portat a llegir de cap i de nou el seu gran amic Jaime Gil de Biedma i preguntar-me com havia pogut trigar tants anys a fer-ho; m'ha fet descobrir perles com el documental Metrònom Ferrater, d'Enric Juste; m’ha portat a nous articles, a conferències memorables, a visitar el Mas Picarany, la casa on la família Ferrater es va refugiar dels bombardejos contra Reus a la Guerra Civil; m'ha posat en contacte amb altres lectors entusiastes, com Joan Manuel Pérez Pinya, generós responsable d'una immillorable i puntual bibliografia ferrateriana que no coneixia; m'ha fet reflexionar i obligar-me a escriure sobre el que anomenen el paradigma 2.0 i la literatura... Crec que veurem cada vegada més aportacions valuoses dels lectors sobre literatura a la xarxa, i recomano, per acabar, un excel·lent bloc sobre Virginia Woolf alimentat per les aportacions de common readers: Blogging Woolf.

Enric Blanes

--

divendres, 3 de desembre del 2010

Vázquez1972

¬¬¬¬¬

Vázquez Montalbán, Manuel. "En la muerte de Gabriel Ferrater" (PDF: 1 pàg.). Triunfo, any XXVII, núm. 502, 13 de maig de 1972.

Penetrant article, una sola pàgina, de Manuel Vázquez Montalbán, publicat al maig de 1972, concentrat en el Ferrater poeta. Hi destaca l'anticonvencionalisme de Da nuces pueris respecte a la poesia catalana llavors institucionalitzada i respecte a la poesia catalana social, més vigent com a aspiració que com a realització. Ferrater, que es declarava partidari de la superficialitat, va haver d'esperar 10 anys, fins al 1968, amb la publicació de Les dones i els dies, perquè sorgís el clamor minoritari que el va saludar com l'únic gran poeta posterior a la generació d'Espriu, Vinyoli i Rosselló-Pòrcel.

La seva temàtica no s'assemblava gens a la temàtica dominant a la poesia catalana d'aleshores. "Los temas de Ferrater se referían a la propia experiencia, de la que extraía una conclusión moral, a veces descrita con un lenguaje sólo apto para dos. El lector extraño a esa relación hermética debe contentarse con otros niveles de significación, incluida la valoración contemplativa del hermetismo.". Vázquez el connecta amb el Carner d'El veire encantat.

Ferrater era un extraordinari lector: "demostró que la única función de la crítica era enseñar a leer". I era escèptic respecte al paper del poeta i la poesia a la societat actual. Vivia en la indigència d'un jove estudiant, guanyant-se la vida amb alguna traducció, amb classes mal remunerades: "vivía en esa vacuola de indiferencia que las sociedades más mediocres y pequeñas saben destilar para aislar y defenderse de lo que no entienden.". Vázquez Montalbán, per acabar, reconeix a Ferrater el paper renovador en la literatura catalana que representa Gil de Biedma en la castellana.

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites