dijous, 13 d’abril del 2023

La meravella del disc de Meritxell Gené 'No diré res de mi'

¬¬¬¬¬ 

Meritxell Gené. No diré res de mi. Microscopi, abril de 2023

Avui s'ha estrenat el disc de Meritxell Gené en què ha musicat tretze poemes de Gabriel Ferrater: No diré res de mi. Els mecenes de Verkami ens el vam poder descarregar ahir. L'he escoltat sencer ja tres vegades. Resulta que és una de les grans aportacions de l'Any Ferrater: les cançons s'havien pogut escoltar el 20 de maig de l'any passat al Teatre Auditori de Sant Cugat, dins l'espectacle Ferrater G., que va cloure el Festival Barnasants 2022.

Meritxell Gené s'ha apropiat dels poemes de Ferrater en el millor sentit del concepte d'apropiació: se'ls ha fet seus, sense distorsionar-los, amb fidelitat al poema, a la seva composició particular i als seus ritmes. Això és difícil. Els tretze poemes triats són, per aquest ordre, "Si puc", "Dits", "Joc", "Posseït", "La lliçó", "El ponent excessiu", "A l'inrevés", "Ídols", "La platja", "Xifra", "Cambra de la tardor", "Metrònom" i "Paisatge amb figures". Són poemes més aviat breus, amb una presència notable dels que es componen de versos curts: el més llarg amb diferència de tot el disc és "Metrònom", de 32 versos, pentasíl·labs. Aquestes cançons són petites peces d'orfrebreria, que duren dos o tres minuts. 

M'han fascinat la riquesa instrumental i d'arranjaments, les múltiples variacions, la gamma de tonalitats de veu, sempre clara i matisada, al servei del poema cantat. Gené té un gran sentit de les pauses i dels ritmes. Interpreta els poemes amb contenció i sobrietat, ens obre una nova mirada als poemes de Les dones i els dies. Ha resolt magníficament els canvis de to, el moviment intern que tenen els poemes de Ferrater (una de les seves grans qualitats): només cal fixar-se en la manera de dir els darrers versos de "La lliçó". Les lletres repeteixen determinats versos o paraules sempre amb intenció, anant a ressaltar el nucli de sentit del poema: així, "No soc sinó la mà amb què tu palpeges", a "Posseït", o el "de fúria total" de "La platja". És significatiu l'ordre de les cançons dins del disc, començant per "Si puc", en què Gené repeteix el gest humil i apassionat de Ferrater. "A l'inrevés" brilla com a tema central, amb el contrast de la seva composició musical, que oposa l'enumeració de tots els versos i la repetició persistent del vers final: "Diré el que em fuig. No diré res de mi.". La producció de Diré el que em fuig m'ha semblat del tot solvent.

"Cambra de la tardor" és un dels grans poemes de Gabriel Ferrater i s'ha convertit en una joia de cançó de Meritxell Gené. Es desplega lentament, cenyint-se al ritme dels versos del poema, amb pauses posades amb astúcia, repetint versos per donar més força a la sensació del pas del temps dels amants, i resol la dificultat de l'alternança de veus de manera brillant, original, per acumulació, posant en joc la gran consistència de recursos de tot el disc. I encara, la música i els arranjaments són plens d'ecos, de detalls que, a mi almenys, em fan pensar en les cançons dels anys seixanta, suggerint un homenatge a Gabriel Ferrater i Helena Valentí. No em canso d'escoltar-la, en bucle. Hi ha molta passió artística en aquest disc, i una energia continguda a l'abast de pocs intèrprets.

***

Havíem pogut escoltar fins ara, com a primícies, dues de les cançons del disc: "Joc" i "Posseït".

***

No he llegit encara les entrevistes que li han fet a Meritxell Gené:

Imatge del vídeo "Joc", capturada del canal de Meritxell Gené a YouTube

--

dimecres, 5 d’abril del 2023

Vilella2023

¬¬¬¬¬ 

"Eduard Vilella ens parla de Chrétien de Troyes", vuitena de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 7 de març de 2023

Enric Sullà presenta Eduard Vilella amb molta simpatia: medievalista, romanista de formació, professor de Filologia Italiana i col·lega a la Universitat Autònoma de Barcelona. En destaca el llibre Doble contra senzill, sobre la incògnita del jo i l'enigma de l'altre a la literatura, amb una sòlida base filosòfica. També ha publicat La literatura admirable: Del Génesis a Lolita. Sullà va ressenyar el primer llibre a Els Marges. El segon contenia un capítol sobre Chrétien de Troyes, d'un gran entusiasme i cordialitat, que proposava la lectura de Chrétien com un contemporani. Vilella és un lector interessat també en la literatura moderna, que ha escrit sobre Nabokov, Calders, Monzó. 

L'interès per Chrétien de Troyes de les universitats catalanes, reflectit al "Poema inacabat" per l'examen que Helena Valentí ha de baixar a fer a Barcelona, prové de Martí de Riquer, que situava Chrétien entre els autors centrals del cànon de la literatura romànica medieval. Vilella constata que hi ha hagut sempre consciència de la seva importància, a la vegada que és un autor poc conegut. Dubta que Ferrater no conegués força bé Chrétien d'abans de començar a escriure el "Poema inacabat". Segons com, sembla gairebé el repte d'un poeta molt dotat, capaç d'agafar una forma remota i d'expressar-hi el que vol. Hi ha també un punt d'autoafirmació: Ferrater reivindica els medievals enèrgicament i això els converteix en una ressonància explícita, que es fa ben present al llarg de tot el poema --Ferrater es fa un lloc dins la nostra literatura mitjançant una operació de kenosi, segons la nomenclatura de Harold Bloom. El "Poema inacabat" és un poema molt rellevant dins l'obra de Gabriel Ferrater. Constitueix una de les cinc seccions de Les dones i els dies, justament la central, i representa una tercera part del llibre per la quantitat de versos.   

Sabem que Chrétien de Troyes ja escrivia el 1160 i encara el 1191. La seva obra s'insereix en tot un esclat de literatura romànica que es produeix entre el 1150 i el 1250. Així, les primeres novel·les en francès antic reben el nom de romans. Són novel·les llargues. Chrétien critstal·litza les diferents formes que havien sorgit en aquella època i en crea un model: escriu en versos de vuit síl·labes apariats, amb rima. Ara: domina l'art de fer versos. Chrétien i també Ferrater tenen la traça d'esquivar l'esquema mètric dels rodolins. Les seves cinc obres més famoses, que sumen entre vint-i-cinc mil i trenta mil versos, són Érec et Enide, Cligés, Yvain (Le chevalier au Lion), Le cheavliers a la charrete i Li contes del Graal. També va escriure sobre la llegenda de Tristany i Isolda una obra perduda. Cap al 1225 sorgeix el Roman de Lancelot, escrit no en vers sinó en prosa, llibre molt extens, un dels més llegits a Europa fins al segle XVI. És el que llegeixen, per exemple, la jove parella luxuriosa del cant V de l'Infern de Dante.

Els llibres de Chrétien de Troyes impliquen un públic lector (o almenys algú que llegís els llibres en veu alta), impliquen un cert refinament i sofisticació culturals, diferents de l'èpica popular de la Chanson de Roland. Plantegen un ideal cavalleresc i l'amor cortès, sorgit de la cultura dels trobadors, un model que es reflecteix en la literatura i que Vilella recorda que continua vigent: la invenció de la idea que l'amor és la garantia d'una vida plena i realitzada resulta essencial en la nostra existència, com Hollywood reflecteix encara, al cap dels segles. La conciliació de l'amor i el matrimoni és el tema d'Érec et Enide, la seva muller s'ha convertit en la seva amant. Érec, per massa amor, abandona les armes.

Sorprèn d'entrada que un poema del segle XX, fragmentari, digressiu, imiti una poesia del segle XII, dedicat a la matèria de Bretanya, una narració d'aventures i amor cortès. Però Vilella recorda les declaracions de Ferrater sobre l'edat mitjana i sobre Chrétien de Troyes. De l'edat mitjana, no en vol ni la manipulació moderna ni versions edulcoradores a la Camelot. Vol la mirada realista, fresca i eixuta. Hi ha força detalls que fan pensar en la literatura medieval. La referència, per exemple, a l'Helena fina i a donar al vers passades de llima fa pensar en Arnaut Daniel, il miglior fabbro, que utilitza aquesta imatge sovint. La "Tornada" del poema també és al capdavall un motiu de la poesia trobadoresca. Chrétien de Troyes tampoc va acabar algunes de les seves obres: el títol de "Poema inacabat" es pot interpretar doncs com un homenatge. El geni, a vegades, no acaba l'obra, va apuntar l'erudit i especialista en Chrétien Charles Méla, com Leonardo segons Freud --o com Velázquez segons Ortega.

El cicle Poetes de Ferrater va començar amb l'Any Ferrater, i segueix el 2023:

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024

dilluns, 27 de març del 2023

Oller2022

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "El dir i el fer: indicacions creatives de Gabriel Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 6, monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, novembre de 2022, pàg. 466-477

Dolors Oller torna en aquest article a una de les seves preocupacions crítiques, la distinció entre el que els poetes declaren sobre la poesia i el que fan. Ressegueix tres observacions ferraterianes. La primera es refereix al que Ferrater denomina tècnica de "l'ideograma" en un informe negatiu aplegat a Noticias de libros: retreu del poeta autor del llibre la mala decisió d'utilitzar aquesta tècnica, copiada de l'imatgisme d'Ezra Pound, la qual Oller descriu amb precisió per plantejar-nos la paradoxa que aquesta tècnica és una estratègia formal molt eficaç de l'espai expressionista d'alguns poemes memorables de Ferrater. "I, jo afegeixo: no és la tècnica que fa el poeta sinó una altra cosa molt més inaferrable: l’experiència i l’emoció profundament sentides, el talent, la força del pensament i la inspiració, totes qualitats de la poesia de Ferrater." (pàg. 467). Oller analitza l'ús magnífic d'aquesta tècnica de superposició ideogramàtica a "La mala missió".

La segona observació parteix dels comentaris de Ferrater a propòsit del primer sonet de Sol, i de dol, de J. V. Foix, que descriuen una estratègia imaginativa associada a la negative capability de què parlava Keats, consistent en "la facultat de renunciar a formar un tot personal comprensible, i de donar-se amb passió a la localitat, a les particularitats del món". Aquesta estratègia, també descrita per Oller amb precisió i amb l'ajuda d'alguns fragments de Ferrater, es relaciona amb el poder cognitiu i de significació poètica de les imatges. Oller es fixa en "Matèries", com a poema exemplar d'aquesta estratègia de contextualització imaginativa de l'experiència amb les particularitats del món, del seu món, del seu temps i de les seves circumstàncies.  

La tercera observació s'observa en una qualitat de la poesia de Ferrater d'alt efecte que és central en la poesia de Charles Baudelaire: el desemmascarament. Hi ha en el poema un nucli d'emoció i forma: l'experiència poètica, que ha de ser prou interessant per atreure el mateix autor i el lector, i que no consisteix pas a explicar una mera vivència sinó que és una estratègia formal. "Aquesta estratègia provoca en la consciència lectora descobriments entranyables, desemmascaradors d’una experiència íntima que ens sorprèn i ens aclapara, i el descobriment de la qual fa que ens trobem, 'desconcertats' i que 'ens descobrim sabent-la sense voler'. Amb ella i en ella es produeix un moment d’emoció profundament sincera." (pàg. 473). Oller utilitza en aquesta tercera observació, com a exemples, "Punta de dia" i "Boira".  

L'article és magnífic per la claredat expositiva i per la densitat, sàviament administrada, del teixit teòric que desplega, i encara més per les lectures que Oller apunta sobre els quatre poemes que li serveixen d'exemple. Recomano llegir-lo, amb aquest benentès:

El problema amb la poesia és que qualsevol comentari és sobrer —si no és un altre poema. I també que la lectura és individual: la consciència de cada persona que llegeix té el seu escenari mental. Però com que jo sostinc que la meva consciència és sempre consciència d’alguna cosa que m’hi apareix (en presència o en absència), crec també que la lectura performa la consciència que llegeix, de manera que, i fins un cert punt, és útil explicar les figures mentals, morals i sentimentals que, suscitades per i en el teixit verbal del poema, poden ser desemmascarades, i suscitar alguna experiència vicària, però plena de sentit. Per tant, si m’hi atreveixo (a fer el comentari, vull dir) és perquè vull explicar-ne una possible experiència. [pàg. 474]

Dolors Oller a la presentació del número 6 de la revista Veus baixes, el monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, el dimarts 28 de febrer de 2023, a l'Institut d'Estudis Catalans. A la fotografia, l'acompanyen, de l'esquerra a la dreta, Miquel Àngel Llauger i Jordi Cornudella.

-- 

dimarts, 21 de març del 2023

Oroval2023

¬¬¬¬¬ 

"Josep Maria Oroval ens parla de William Shakespeare", setena de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 7 de febrer de 2023

Miquel Santaeulàlia fa una presentació brevíssima de Josep Maria Oroval, com a vell conegut dels assistents --és el president de l'Associació Shakespeare de Catalunya. Oroval fa una estupenda conferència, concentrada en Shakespeare, però il·luminant Ferrater. Esmenta d'entrada tres coincidències casuals entre Gabriel Ferrater i William Shakespeare: comencen a escriure poesia quan ja són grans, tenen un èxit immediat i tenen un origen provincià. Quan Shakespeare arriba a Londres, hi ha un grupet d'autors, els university wits, que han estudiat a Oxford i Cambridge i menyspreen a tothom. Valoren Marlowe però menyspreen Shakespeare, perquè comença la seva carrera fent d'actor. Ferrater arriba a Barcelona i es fa amb el grup que escriu en català (Riba, Foix, Vinyoli, Leveroni...), més grans que ell. El grup amb qui contacta que escriu en castellà procedeix de la burgesia industrial de Barcelona, són joves, propers familiarment al poder polític i econòmic, concentrats en un incipient màrqueting generacional; Ferrater procedeix d'una burgesia comercial agrària de Reus, a més a més d'una família arruïnada i que ha perdut la guerra, represaliada mitjançant les exaccions del tribunal de responsabilitats polítiques.

Oroval esmenta l'origen de l'interès de Ferrater per Shakespeare, explicat per José María Valverde, reiterat a les dues entrevistes de Baltasar Porcel, a la de Federico Campbell i a la de Lluís Pasqual --hi ha un apunt d'aquest blog que conté la primera entrevista de Porcel, que no va ser inclosa a Papers, cartes, paraules. Esmenta, dels seus escrits, "El enigma de la personalidad de Shakespeare", un article publicat al níumero de Destino que commemorava els 400 anys del naixement de Shakespeare, i els afegits a la traducció de la Història de la literatura universal d'Erwin Laaths, a més de la traducció dels dos primers actes de Coriolà. Oroval veu paral·lelismes amb Shakespeare al llarg de tota la seva obra.

Hi ha en Shakespeare i Ferrater unes coincidències substancials. Coincideixen a pensar que la poesia és el més important que fan a la seva vida. Tots dos són molt innovadors en el llenguatge. Fan una obra inclusiva, que dona els diferents punts de vista de cada situació, amb personatges molt humanitzats --Oroval destaca que a El mercader de Venècia Shakespeare dona veu a Antonio, el mercader cristià, i a Shylock, de manera prou diferent que Marlowe a El jueu de Malta, i a Enric V el rei es disfressa la nit abans de la batalla i parla amb els soldats, que qüestionen que el rei i els nobles els hagin enviat a la guerra per motius poc clars. Entre història i literatura, el que compta és la literatura: Shakespeare aprofita les cròniques i altres fonts, per fer obres completament noves (la història és un pretext). Tenen present el pas del temps, en dos aspectes: el conflicte de generacions, ben manifest a El rei Lear, i la confrontació de joventut i vellesa (cita un afegit de Laaths: "Pocas obras literarias expresan el asco ante la senilidad con el despiadado vigor de Henry IV, que, en cierto modo, es un 'ejemplo' de cómo la vejez devora a la juventud."). Donen veu a la dona: de forma inaudita a l'època de Shakespeare, quan les nenes no estudiaven ni les dones tenien gairebé drets. Tots dos posen punt final a la seva obra de manera conscient: Shakespeare, amb The tempest, que cobreix molts temes que havia tractat al llarg de la seva obra.

Pel que fa a Ferrater, la nota final de Da nuces pueris, la seva poètica, i la cura que té per recollir tota la seva poesia a Les dones i els dies són un principi i un final que fan evident el seu propòsit de ser reconegut com a poeta pels seus coetanis i per les generacions futures. En vida, Shakespeare i Ferrater sols publiquen la seva poesia. Josep Maria Oroval recorda com Salvador Oliva ha explicat molt bé el canvi de dicció de Gabriel Ferrater dins la poesia catalana: com modernitza el llenguatge i amplia l'aspecte temàtic. El músic Joan Artigas llegeix "Boira", que li serveix a Oroval per posar en relleu tot el treball lingüístic del poema. Ferrater també és inclusiu, dona molts punts de vista, oposats; no pren posició: Oroval recorda la presentació que es conserva del "Poema inacabat", i en cita unes frases, que jo allargo aquí (pàg. 29-30 de l'edició del Poema inacabat que va preparar Jordi Cornudella el 2003, amb presentació transcrita per Oriol Ponsatí, per a la Diputació de Barcelona): 

Els prego que jutgin davant de cada idea o opinió que el poema manifesti, si no hi ha la idea o l'opinió contrària que la segueixi o la precedeixi perquè (això em sembla que és una llei general de tot escriptor) a | mi no m'interessa precisament expressar... Vull dir: ja he deixat molt enrere l'edat en què a un li interessa expressar les idees o les opinions de les quals participa. A mi, m'interessa molt més expressar les idees o les opinions que sóc capaç d'imaginar bé; és a dir, de les quals crec que en puc donar la coherència i l'enquadament dins d'una mentalitat.

Els personatges dels seus poemes són persones que ha conegut. Davant del dilema d'història o literatura, Ferrater tria també la literatura. Si convé, la història, la canvia: per exemple, la família Ferraté torna de l'exili el 1942 però els bombardejos contra Bordeus, on mor l'Oliva, sòn del 1943-44. Ferrater també dona veu a les dones: Rosamaria Bruguera llegeix "Neu", "Noies", "Kensington"; Oroval recorda "Cambra de la tardor". Finalment, "Teseu" és el poema que recull els grans temes de la seva obra, el pas del temps, la por (tema central d'"In memoriam"), l'oblit, la memòria, les dones --última paraula del poema i del llibre, que tanca la seva poesia, com va fer Shakespeare a The tempest.

El cicle Poetes de Ferrater va començar amb l'Any Ferrater, i segueix el 2023:

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024

dijous, 16 de març del 2023

IborraEnric2022

¬¬¬¬¬

Iborra, Enric. "Els dies i les edats de la vida", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 6, monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, novembre de 2022, pàg. 460-465

Enric Iborra parteix d'una observació de Gabriel Ferrater, a la nota que tancava Da nuces pueris: "quan escric poesia, l’única cosa que em preocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral". I apunta de seguida una tesi llaminera, amb molta punta: 

La definició o descripció d’una actitud moral apareix estretament lligada en Les dones i els dies a la reutilització d’alguns tòpics de la tradició literària com una manera d’aprofundir-hi. Al mateix temps, això posa en un primer pla la qüestió de la representació literària de l’experiència humana. De fet, alguns dels poemes més coneguts de Ferrater es poden llegir com una revisió crítica de certs tòpics literaris.

La literatura pesa molt en la vida de Gabriel Ferrater.

Enric Iborra es fixa en l'analogia entre el pas del dia o de les estacions i el transcurs de la nostra vida. Des de la literatua antiga fins ara les estacions i els moments del dia han servit de metàfora de les edats de l'home. Ferrater qüestiona el tòpic de la posta de sol com a metàfora del final de la vida a un poema com "El ponent excessiu". "El sol es pon com si fos l’última vegada, com si el seu cicle no hagués de recomençar. Per això és exagerat, excessiu.", remarca Iborra (pàg. 462).

Així mateix, Ferrater trenca el tòpic en tres poemes amb títol que es refereix a diferents moments del cicle solar: "Punta de dia", "A mig matí" i "Hora baixa". Són anotacions ancorades en el present del poeta. Hi ha una metàfora del començament de la vida a "Punta de dia", cap a la part final de la complexa imatge que ens suggereix que el dia es va obrint, "com la insistent finor del bisturí que esquinça / l'úter amb la imposició de l'excessiva vida". Ara: no hi trobem ni el tòpic de la separació dels amants propi de les albades ni cap invocació del carpe diem. El nou dia serà una repetició,  rutinària, desolada. En el poema "A mig matí" el sol del migdia no representa cap culminació ni plenitud, cap moment de revelació del significat de l'existència. Al contrari, la vida se li fa del tot estranya al narrador: el migdia revela que no pot comprendre la vida, ni tenir esperança de comprendre-la. A "Hora baixa" la voràgine d'ocupacions de la parella d'amants els separa i els fa ignorar com corre el temps; no s'adonen de la nit que arriba --el poema és una mena d'antialbada. 

La literatura pesa molt en la vida de Gabriel Ferrater. Però els seus poemes no es deixen arrossegar pels tòpics literaris. Hi prevalen, sempre, el seu sentit crític i ambició exemplar com a poeta.

--
Apunt revisat el 21 de març de 2023

dimarts, 14 de març del 2023

Ibáñez2022C

¬¬¬¬¬ 

"Jordi Ibáñez ens parla de Bertolt Brecht", sisena de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 4 d'octubre de 2022 

Miquel Santaeulàlia presenta breument Jordi Ibàñez com un escriptor prolífic, autor d'assaigs i de poesia, i professor d'Estètica i Filosofia a la Universitat Pompeu Fabra. Ibáñez explica que l'ocasió li va semblar idònia, quan Enric Sullà li va fer la proposta d'aquesta conferència: tenia ganes de rellegir Brecht i acabava d'enllestir un llibre sobre Ferrater i la política --que es va publicar al cap de poc de la conferència. (Aquest apunt es titula Ibáñez2022C perquè és la tercera aportació de Jordi Ibáñez de l'any 2022 de la qual prenc notes al blog, si bé va ser de fet la segona, ja que és anterior a la publicació del llibre Gabriel Ferrater i la política i posterior a la seva contribució al curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència.)

Hi ha tres referències a Brecht en textos de Ferrater, diu Ibáñez. Les dues primeres indiquen que el descobriment de la poesia de Brecht li va resultar revulsiu:

  • La nota que tancava Da nuces pueris, just després de la referència a la branca de la poesia anglesa a l'ombra de la qual escriu: "Però Bert Brecht és qui primer em va dir que la poesia es pot estar de molts luxes.".
  • El text autobiogràfic, en tercera persona, que trobem a Papers, cartes, paraules, pàg. 20, que s'havia publicat pòstumament en el número de Serra d'Or del juny de 1972: "Brecht el va decantar, suggerint-li la possibilitat d'escriure avui com escrivia La Fontaine, amb ironia i sense hipnotisme.".
  • Una referència dins de la carta informe sobre Dashiel Hammett, de l'any 1966, escrita a Jaime Salinas, que diu cap al final: "Mi hermano está entusiasmado con Torres Naharro. Dice que es tan bueno como Brecht y del mismo modo, y tiene ganas de decirlo." (Papers, cartes, paraules, pàg 467).

(Hi ha més referències a Brecht als llibres que s'han anat publicant amb textos i testimonis de Gabriel Ferrater. Em sorprèn que Ibáñez no esmentés almenys tres qüestions que considero notables:

  • La idea brechtiana de distanciació, que trobem als apunts de Joan Alegret de la conferència sobre Josep Carner i a la transcripció de l'enregistrament perdut de la conferència sobre J. V. Foix (Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 20 i 220), també al pròleg del Nabí (Sobre literatura, pàg. 13), i en un afegit de Ferrater de la seva traducció de la Historia de literatura universal de Fritz Martini (copiat en un apunt d'aquest blog). Aquest afegit tanca ara, des de final del 2023, els textos de Ferrater dins els seus Papers sobre literatura, editats per Jordi Cornudella.
  • La reforma mètrica que representa Brecht en alemany, que Ferrater considera homòloga a la de Pound en anglès, i a la de Foix en català (Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 226), i la reforma estilística de Brecht, equivalent a la de Josep Pla (Curs, pàg. 345).
  • La provocadora resposta a una enquesta sobre poesia social, publicada l'any 1962 a Serra d'Or: "En el nostre segle només trobo dos poetes polítics de gran estil: W. B. Yeats, que era un home de dreta, i Bertolt Brecht, que en els seus bons moments parlava com un pillet antisocial, innocent de tota distinció de dretes i esquerres." (Papers, cartes, paraules, pàg. 495).)

Jordi Ibáñez recorda que hi va haver un moment que Bertolt Brecht ocupava el nostre imaginari literari. Recomana l'article "Ascensión y caída de Brecht en Barcelona", de Pablo Ley.

Ferrater detestava les ideologies i la poesia polititzada, mentre que Brecht era un escriptor comunista. Ara: el 1926 ja havia fet una certa distinció entre la seva poesia, de caràcter més aviat privat, i el seu teatre, de caràcter públic. Ibáñez afegeix que el marxisme distingeix entre ideologia i ciència. La ideologia són les creences; la ciència són les condicions materials. Brecht s'oposava en aquest sentit al que anomena l'art de tendència, l'art ideològic, que intenta exaltar el públic. Pretén en aquest sentit fer entendre les raons dels drames socials, perquè el públic sigui capaç de pensar per si mateix. Aquesta distinció, també l'aplica, en certa manera, Gabriel Ferrater, quan diu que no li interessen les idees ideològiques (diferents de les idees matemàtiques, per exemple). 

Ibáñez llegeix i comenta els tres poemes que Ferrater va traduir de Brecht, i fins i tot completa una d'aquestes traduccions, que va deixar inacabada. Els temes són molt ferraterians, amb una mirada des de fora, analítica. No són dels poemes fàcils de Brecht, sinò dels difícils: són densos. Són poemes eròtics, no són polítics. No és el Brecht que acostumem a llegir. Ibáñez es pregunta quina edició de Brecht devia llegir Ferrater. Si fem cas de l'evocació de Jaime Salinas al Simposi de 1997, es podia tractar de Hundert Gedichte 1918-1950 (pàg. 402). -- Hi ha de fet un quart poema, breu, de Brecht traduït per Ferrater, inclòs a les pàgines finals de la seva traducció El estructuralismo, l'assaig de Manfred Bierwisch sobre l'estructuralisme lingüístic.

Ibáñez acaba la conferència llegint tres poemes més de Brecht, famosos, traduïts per Feliu Formosa: "Contra la seducció", "Certament, visc en uns temps molt foscos" i "Canvi de roda".


El cicle Poetes de Ferrater va començar amb l'Any Ferrater, i segueix el 2023:

--

Apunt revisat el 14 de març de 2024

dissabte, 11 de març del 2023

Dyakonova2022

¬¬¬¬¬

Dyakonova, Xènia. "«También son hombres», un cas d’alquímia. Metamorfosi d’un poema de Benn en mans de Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 6, monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, novembre de 2022, pàg. 454-9

Aquest article és una petita meravella. Xènia Dyakonova comença elogiant la qualitat de la traducció al castellà que Gabriel Ferrater va fer de dotze poesies de Gottfried Benn, ja que hi aconsegueix preservar alguna cosa essencial, arrelada en el llenguatge, de l'original. Es van publicar l'any 1957 a la revista Papeles de Son Armadans. No sabia que "Das sind doch Menschen" ("También son hombres") era una poesia aleshores ben recent, escrita per Benn l'any 1954 --Caterina Calafat havia escrit un article sobre aquests poemes traduïts de Benn, però s'havia concentrat en els que provenien del llibre Morgue, de l'any 1912. A mi la traducció de Ferrater em recorda molt el to dels poemes de Da nuces pueris, i el motiu de l'observació del cambrer em fa pensar en "Mecànica terrestre"

Dyakonova constata que les altres traduccions del poema que ha pogut llegir discrepen de la traducció de Ferrater en la segona estrofa. Per això va demanar-li una traducció literal a Marta Pera. L'article reprodueix la traducció de Ferrater i la traducció de Pera; també dona enllaços a l'original i a altres traduccions. L'original i la majoria de traduccions es concentren en els homes de negocis de la taula reservada, amb el cambrer gairebé com a contrapunt social i fent un paper que és poc més que un element de l'escenari. La traducció de Ferrater dona protagonisme al cambrer --tant de protagonisme que jo sempre havia interpretat que el "també són homes" es referia als cambrers. Havia llegit el poema com si el narrador es fixés, del començament al final, en aquell cambrer. I si la reflexió es referia a un plural, era el dels cambrers en general, les persones que ens envolten i en qui no parem atenció. Aquell "oficio" del vers 10 es referia a servir taules etc. També afavoria la interpretació meva que el narrador utilitzés formes impersonals per designar-se i fins i tot la primera persona del plural ("piensa uno" al primer vers; "Ya ves", vers 7; "esto no lo sabemos, ni podemos", vers 22). Qui segués a la taula reservada m'era quasi indiferent. De fet, la taula està amagada; el narrador no la veu, precisa l'original.

El que és incontestable és que Ferrater adapta l'original d'una manera notable, i en sorgeix un poema traduït molt afí a la seva poesia. És una observació valuosa. L'article de Xènia Dyakonova acaba amb una aportació de lectura de José Mateo.

--

divendres, 3 de març del 2023

Edo2022

¬¬¬¬¬ 

"Miquel Edo ens parla de Cesare Pavese", quarta de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 7 de juny de 2022 

Enric Sullà introdueix la sessió. Recorda l'interès de Gabriel Ferrater per la poesia i també per la prosa de Cesare Pavese. Presenta Miquel Edo, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitzat en la traducció de l'italià al català, traductor ell mateix, editor de dos dels volums de l'edició crítica de Salvador Espriu, autor de nombrosos articles i ressenyes de traduccions.

La qualitat de l'àudio de la intervenció de Miquel Edo és deficient alguns minuts, cap al principi (t'obliga a fer de tant en tant pauses per acabar d'entendre què diu). Comença presentant breument Cesare Pavese. Esmenta precedents de l'interès de la relació de Pavese i Ferrater: destaca l'article d'Enric Balaguer; també els de Montserrat Corretger i Jaume Vallcorba. Xavier Macià, Núria Perpinyà i Jordi Julià citen sovint Pavese en els seus estudis crítics. Edo considera que Pavese va ser per a Ferrater una confirmació, més aviat que un influx. Dona per segur, pels testimonis, que el coneixia d'abans almenys d'escriure Menja't una cama i Teoria dels cossos. Constata una certa efervescència pavesiana aquells anys, coincidint amb una relativa relaxació de la censura. Biogràficament, coincideixen en el suïcidi, fet que en part ha marcat la recepció literària de tots dos. Pavese va publicar en vida Lavorare stanca, i pòstumament va aparèixer el recull, més breu i amb una veu diferent, pessimista, Verrà la morte e avrà i tuoi occhi. 

Edo, seguint Pere Gimferrer, creu que hi ha uns quants malentesos ferraterians. El primer és que Les dones i els dies és poesia narrativa. Ho és "In memoriam", però hi predominen els poemes no narratius, de reflexió sobre el temps, de narrativitat qüestionable. A Pavese li passa el mateix, pel primer poema, "I mari dei sud", de Lavorare stanca. Jordi Cornudella i Jordi Julià han trobat un ritme pavesià, anapèstic, als poemes "Les generacions" i "Les mosques d'octubre", un ritme que predomina a Lavorare stanca, però Ferrater no l'arriba a mantenir ni a tots els versos d'aquests dos poemes, potser perquè li resultava massa marcat, monòton, si bé al seu article sobre mètrica, recollit dins Sobre el llenguatge, es refereix al ritme anapèstic de Pavese.

Ferrater va dir a Narcís Comadira i a Jaume Vallcorba que "Cambra de la tardor" s'inspirava en "Dopo", de Pavese. Tots dos poemes coincideixen a reflexionar sobre els records i a contraposar diferents temps. Però en general, als poemes de Pavese hi ha més paisatge, si bé és un paisatge molt treballat artísticament, més aviat poc realista. La seva poesia és quasi petrarquista, en el gust per repetir els mots clau, de tornar-hi centrípetament, mentre que Ferrater desplega més la imaginació i el seu vocabulari, amb una certa tendència centrífuga, diu Edo, i també és més irònic. Coincideixen també en el to col·loquial però estilitzat, sobri. Als poemes de Ferrater hi ha una gran presència del jo; al Pavese de Lavorare stanca, hi predomina l'experiència en tercera persona. No són en principi ni simbolistes ni fan poesia social. Però coincideixen en l'ús de metàfores, personificacions, la fal·làcia patètica, el correlat objectiu, el recurs al llenguatge abstracte. "El ponent excessiu" seria proper al paisatgisme de Pavese, si bé Ferrater acostuma a ser menys tremendista. El poema "La platja" es podria relacionar amb "Dones apassionades", un poema del Pavese que evoca records ancestrals. 

Al torn de preguntes, Enric Sullà recorda les classes de Gabriel Ferrater, i en concret algun comentari sobere el ritme monòton, de sonsònia, de Pavese, que no l'acabava de convèncer. Narcís Comadira ha difós també aquesta opinió, diu Edo, a la vegada que recorda que s'ha de ser valent per escriure amb aquest ritme, tan diferent dels ritmes habituals de la literatura italiana. Sullà també ha recordat que José Agustín Goytisolo havia traduït Cesare Pavese, i ha postulat que Gabriel Ferrater en devia estar al cas. Edo destaca la importància de Pavese per a molts autors catalans, alguns dels quals el van traduir: Parcerisas, Formosa, Saladrigas, Porcel, Capmany, Susanna... També creu que els poetes de la generació de Ferrater no van aconseguir desempallegar-se del tot de l'estètica simbolista.

El cicle Poetes de Ferrater va començar amb l'Any Ferrater, i segueix el 2023:

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024

dimarts, 28 de febrer del 2023

Presentació de 'Veus baixes', núm. 6, al Centre de Lectura de Reus

¬¬¬¬¬

Una part del consell de redacció de la revista Veus baixes, Miquel Àngel Llauger i Jeroni Salom, han aprofitat que el dia 1 de març és una commemoració festiva a Mallorca per organitzar dues presentacions seguides del seu número 6, el monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater. La primera va ser ahir dilluns al Centre de Lectura de Reus, en què vaig participar. La segona ha estat aquesta tarda a l'Institut d'Estudis Catalans, amb intervencions de Jordi Cornudella i Dolors Oller, que puc imaginar que deu haver estat magnífica. Al Centre de Lectura de Reus, ens hi va acollir la bibliotecària Montserrat de Anciola. Ens va explicar breument la història i l'activitat actual del Centre de Lectura. El Miquel Àngel, el Jeroni, la Joana i jo mateix vam tenir el privilegi d'accedir a la sala d'incunables i llibre antic i contemplar-ne alguns tresors bibliogràfics. Mentrestant, tenia lloc l'assemblea anual del Centre. Montserrat de Anciola és la impulsora del Fons Gabriel Ferrater i Soler, una joia que va augmentant de pes sense parar.

Acabada l'assemblea, va començar la presentació de la revista, a la sala Miquel Ventura. Va ser a càrrec de Miquel Àngel Llauger i d'un servidor, amb David Figueres, el president de l'Associació Gosar Poder, com a moderador. Va introduir l'acte Fina Masdéu, membre de l'Associació Gosar Poder. Figueres va recordar que l'any 2012, pel norantè aniversari del naixement de Ferrater, havíem participat també tots tres en la presentació del número 0 de Veus baixes, I Studia Digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, a la biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona. Llauger hi representava el Consell de Redacció de la revista, jo havia col·laborat en la preparació del web i en la maquetació, i Figueres va llegir --recordo que esplèndidament-- uns quants poemes. Hi van assistir i intervenir també Narcís Comadira i Dolors Oller com a col·laboradors del número. Llauger va recordar dilluns els orígens de Veus baixes, com a iniciativa d'un grup d'amics, amb voluntat de fer una revista literària a internet (ja que el cost de fer-la en paper i distribuir-la els resultava excessiu). El subtítol era irònic: Paper de versos i lletres. La persona que aglutinava aquells amics, i que ens va posar en contacte aleshores, era Joan Manuel Pérez i Pinya, molt enyorat. Ell i Llauger havien estat alumnes de Jordi Làrios.

Els set números de Veus baixes publicats fins ara inclouen estudis, creació i traduccions i han tingut sempre un eix temàtic dominant a cada número, que en alguns casos ha estat exclusiu, amb caràcter monogràfic:

  • número 0, el 2012, I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, 272 pàgines
  • número 1, el 2013, sobre Villangómez, Rosselló-Pòrcel i Espriu, 176 pàgines
  • número 2, el 2014, sobre els clàssics grecollatins i la poesia satírica, 143 pàgines
  • número 3, el 2015, de re hebraica, 199 pàgines
  • número 4, el 2017, de re eslava, 254 pàgines
  • número 5, el 2019, sobre Joan Ferraté, 209 pàgines
  • número 6, el 2022, II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, 520 pàgines

Sumen 1.773 pàgines plenes de literatura, que aviat és dit. Els dos monogràfics sobre Gabriel Ferrater fan 792 pàgines, i la dediació als germans Ferraté(r) ha arribat a les 1.001 pàgines. 

Llauger va exposar la pulcritud amb què Jordi Cornudella va posar a disposició de la revista els documents de la primera part d'aquest número 6: un treball universitari de matemàtiques, la reproducció de tots els poemes datats, una mostra de dedicatòries, una traducció fragmentària i segurament alimentària dels salms, una mostra de les notes de lingüística dispereses per diferents llibretes i agendes, una entrevista de dues estudiants de batxillerat de Sant Cugat de què es va tenir notícia per l'Any Ferrater (s'havia publicat a la revista escolar) i el poema "Chamaleon's Cadmium", del 1976, de Janet Rodney (nom actual de Jill Jarrell), escrit en memòria de Gabriel Ferrater, poema que es publica acompanyat de la traducció de Martí Junceda. 

Opino que aquesta documentació biogràfica és molt rellevant, i una de les aportacions més extraordinàries de l'Any Ferrater. M'explico: l'assaig sobre la importància de l'assaig De l'esprit géométrique de Pascal en la història del pensament matemàtic i lògic és fascinant, un Gabriel Ferrater en estat primigeni, practicant els recursos argumentals que trobarem després als textos sobre pintura, en alguns dels articles inclosos a Escritores en tres lenguas i als seus textos sobre lingüística. Abans dels trenta anys ja s'havia fet càrrec de les sinuositats de la història matemàtica amb un sentit crític insòlit i admirable, capaç de qüestionar els principis consuetudinaris més incontestats --en una època que la història de la matemàtica encara no interessava. El seu talent no podia encaixar de cap manera en aquell programa d'assignatures, mig tenebrós mig convencional, de la carrera de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona. És una primarietat, doncs, jutjar el seu interès per la ciència fixant-se en les qualificacions que va obtenir a les diferents assignatures de la carrera --com feia un article publicat poc abans d'aquest Veus baixes. El mecanoscrit conservat al Fons Joan Vinyoli del poema "Paisatge amb figures", datat a Valls el 15 de març de 1953, indueix a pensar que l'escena descrita és un diumenge de calçotada --de fet, ja ho havia confirmat Jordi Cornudella, a l'edició crítica de Les dones i els dies (pàg. 309). El poema, amb aquesta hipòtesi, s'entén millor i guanya força. Som "feliços de gustar tots un sol gust", per més que el paisatge, amb el cel travessat pels dos reactors, es presenti al principi del poema amb un aspecte inquietant. La primavera latent va imposant la seva força, i ens la creiem, perquè "ens ho creiem tot". Amb el lloc i la data al peu de poema, emergeixen sentits nous. I en fi, què puc dir de la dedicatòria a Helena Valentí d'un exemplar de Les dones i els dies, amb la referència al cant XXVI del Purgatori de Dant? Que és impagable: Gabriel Ferrater hi cita el penúltim vers del cant, unes paraules d'Arnaut Daniel, resident al cercle dels luxuriosos, que tot seguit s'amaga dins del foc on va purgant el seus pecats, i sota el vers citat, Ferrater afegeix una nota irònica: "No estic gens segur que aquests focs ens refinin de cap manera!". El seu viatge pel nostre món era un altre, molt més boccaccià. Les 81 pàgines de "Documents ferraterians" fan un magnífic primer plat del monogràfic.

La part més extensa d'aquest número 6 de Veus baixes són les lectures de poemes: 47 comentaris de 45 poemes (hi ha dos poemes comentats dos cops), que ocupen 364 pàgines. Llauger va explicar que s'havien adreçat a molts lectors diferents, de totes les generacions i tendències. Aquesta és una de les grans aportacions del monogràfic, des del meu punt de vista, i de l'Any Ferrater: haver-nos proporcionat moltes mirades noves, molts enfocaments crítics renovadors. N'ha sortit un Gabriel Ferrater més complex com a poeta, també com a pensador, i com a creador capaç d'estimular també reinterpretacions des del teatre, la pintura, la música, la dansa, la fotografia, la il·lustració, el cinema, fins i tot capaç d'inspirar rutes literàries... Hi ha en aquest Veus baixes trenta noms d'autors i de crítics de qui no coneixia cap text sobre Ferrater. Alguns m'han resultat excel·lents, i començaré a llegir la seva obra. I encara és notable que sols una dotzena d'aquests lectors coincideixin a haver col·laborat en els comentaris, si més no els publicats fins ara, dins la iniciativa Apadrina un poema de l'associació ferrateriana de Sant Cugat. 

  • Aquesta és la llista de col·laboradors i autors del número: Joan Alegret, Jordi Amat, Jaume Aulet, Arnau Barios, Enric Blanes, Alba Bosch Pijoan, Enric Bou, Anna Bou Jorba, Lluís Calvo, Roser Casamayor, Carlota Casas, Carme Castells, Júlia Català Benejam, Glòria Coll Domingo, Maria Dolors Coll Magrí, Sofia Colominas, Jordi Cornudella, Xavier Dilla, Edgardo Dobry, Xènia Dyakonova, Biel Ferrer, Josep Maria Fonalleras, Marta Gort Paniello, Joan Manuel Homar, Enric Iborra, Edgar Illas, Martina Lladós Puig, Miquel Àngel Llauger, Fina Masdéu, Albert Mestres, Esteve Miralles, Andrea Montoya, Carles Morell, Salvador Oliva, Dolors Oller, Manuel Outeiriño, Anna Perera, Núria Perpinyà, Rosa Planas Ferrer, Pere Antoni Pons, Marina Porras, Marta Puxán-Oliva, Bartomeu Ribes Guasch, Oriol Ribet Casademunt, Janet Rodney, Montserrat Roser i Puig, Pau Sabaté, Cèlia Sánchez-Mústich, Llucia Serra Ferre, Simona Škrabec, Enric Sullà, Àngel Terrón, Joan Todó, Laura Torres Bauzà.

Les lectures de poemes tenen una extensió mitjana d'entre sis i vuit pàgines. Tenen article gairebé la meitat de poemes de la primera secció de Les dones i els dies; més o menys una tercera part dels articles de les seccions segona, quarta i cinquena, i hi ha un article sobre el "Poema inacabat". També hi ha lectures de "Prop dels dinou", un dels quatre poemes suplementaris, i sobre "La vida perdurable", un poema descartat. Hi ha algunes lectures de poemes que gairebé ningú havia comentat fins ara. N'he pres moltes notes, que començaré a aprofitar als apunts del blog sobre cada poema; d'igual manera, aprofitaré les notes sobre les traduccions de Llauger (ja m'havia ocupat de les traduccions d'Outeiriño al cap de poc que publiqués As mulleres e os días). Els quatre articles aplegats a la secció "Altres estudis" són més susceptibles de tenir una entrada pròpia al blog, i també el divertimento de Núria Perpinyà: un diàleg imaginat amb Gabriel Ferrater que és ple d'observacions agudes. 

  • Aquesta és la llista de poemes, que consigno sobretot per facilitar-me les actualitzacions dels apunts aquests propers dies: «In memoriam», «El mutilat» (Xavier Dilla), «El mutilat» (Pere Antoni Pons), «Com Faust», «Moeurs exotiques», «Sobre la catarsi», «A l’inrevés», «Amistat del braç», «La confidència», «Mecànica terrestre», «Temps enrere», «Petita guerra»,  «Fi del món», «Posseït», «Exeunt personae», «Cambra de la tardor», «Atra Mater», «Helena», «El ponent excessiu», «El distret», «Tro vos mi siatz renduda», «Com una pàtria», «Economies rivals», «Els miralls» (Marina Porras), «Els miralls» (Enric Sullà), «Poema inacabat», «Boira», «Dits», «Esparver», «Fe», «Ídols», «Kensington», «Metrònom», «Neu», «Sabers», «Úter», «Xifra»,  «Les mosques d’octubre», «Per José María Valverde», «Babel’», «S-Bahn» i «Teseu», més «Prop dels dinou» i «La vida perdurable».

Una de les conclusions de la presentació va ser que les revistes en format digital poden competir en igualtat de condicions des de qualsevol lloc, no han de patir per l'extensió dels continguts i poden aconseguir més visibilitat entre els lectors que les revistes acadèmiques convencionals en paper. Veus baixes n'és un exemple.

En acabat, vaig anar a sopar amb els mallorquins, Miquel Àngel, Jeroni i Joana, i els reusencs, David, Fina i Montserrat, més Antoni Veciana i Lluís Miquel Pérez, actual president del Cercle de Lectura.

De l'esquerra a la dreta, Enric Blanes, David Figueres i Miquel Àngel Llauger

--
Apunt revisat l'11 de març de 2022

diumenge, 5 de febrer del 2023

RieraMarcel2022

¬¬¬¬¬ 

"Marcel Riera ens parla de WH Auden", quarta de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 3 de maig de 2022 

L'excel·lent cicle de conferències Poetes de Ferrater va seguir al maig de l'any 2022 amb Marcel Riera, poeta, traductor, entre altres poetes, d'Auden. Organitzava el cicle l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès, a la seu de l'Ateneu Santcugatenc. Sorpresa molt agradable: acabat l'Any Ferrater, el cicle té continuació aquest dimarts 7 de febrer, ni més ni menys que amb una sessió sobre William Shakespeare, a càrrec de Josep Maria Oroval.

"Jo no soc un expert en Ferrater, jo no em dedico a estudiar Ferrater, tampoc soc un lector especialitzat en Ferrater, jo soc poeta per mi mateix", ens adverteix Marcel Riera, un home que no havia escoltat mai, de qui gairebé no he llegit res i que em resulta molt simpàtic en aquesta conferència. Durant tota la conferència va llegint poemes d'Auden, en la seva traducció. És un rapsode magnífic. L'entusiasma la poesia anglosaxona, i considera Auden el poeta central de la poesia anglesa del segle XX. Li agrada més que Eliot í el troba tan bo com Hardy. Diu que és un dels primers poetes que se senten còmodes en el segle XX. El compara amb Picasso, per l'exuberància i la capacitat d'adaptar-se. Té moltes veus. 

A Riera li sembla que la "New Year Letter" influeix en el "Poema inacabat". A Ferrater li agradava Auden, però no ens el va pas descobrir ell. Marià Manent ja l'havia inclòs a l'antologia Versions de l'anglès, de l'any 1938: prodigiosament, hi va incloure un poema d'Auden escrit cinc anys abans, quan Auden no havia estat traduït a cap altra llengua europea. 

Marcel Riera va descobrir Auden a les traduccions de Salvador Oliva publicades l'any 1978. Esmenta i elogia també altres traduccions. Els poetes catalans que li agraden tenen influència d'Auden, declarada o no (segueix aquí una observació de Pere Ballart): Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Jordi Julià, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Miquel Àngel Llauger... Llegeix també, cap al final de la conferència, dos esplèndids poemes seus, un dels quals és "Cambra de primavera", en diàleg amb Gabriel Ferrater. 

Tinc els Collected Poems, l'edició d'Edward Mendelson a Faber & Faber, i els dos llibres de traduccions de Salvador Oliva. Compraré Un altre temps: Poemes escollits, les cinc-centes pàgines de la selecció de poemes de W. H. Auden de Marcel Riera. M'encanten les seves traduccions de Thomas Hardy, Poemes de Wessex, i de Philip Larkin, La vida amb un forat a dins. Ara mateix em reca no haver llegit més llibres de Marcel Riera, poemes seus o traduccions. Penso corregir-me.

El cicle Poetes de Ferrater va començar amb l'Any Ferrater, i segueix el 2023:

--

Apunt revisat el 14 de març de 2024

diumenge, 29 de gener del 2023

Helena Valentí

¬¬¬¬¬ 

Feia molt de temps que volia dedicar un apunt a Helena Valentí. Vaig llegir tots els seus llibres de narracions i novel·les fa uns deu anys i també la traducció Una cambra pròpia, de Virginia Woolf. La considero una escriptora notable, massa poc valorada. Escriu amb senzillesa i eficàcia. Narra els fets sovint de manera esquemàtica i amb talls en la trama, amb un punt de vista de testimoni proper als personatges, sense ironia, amb pocs detalls descriptius dels objectes o les persones i una gran concentració, en contrapartida, en les relacions i motivacions personals, en un món sense orientacions positives, marcat per l'allunyament de les convencions de treball i família. Em va atreure la seva tècnica, la deliberada i constant estilització narrativa. Aquesta estilització alterna amb el detall en l'anàlisi dels sentiments, les sensacions, els neguits i dubtes i els pensaments dels personatges. Em va fer pensar en Raymond Carver. Crec que hi ha una progressió en els quatre llibres que va escriure, i que és una autora malaguanyada, que hauria donat algun llibre important si hagués viscut més anys. Qualsevol anàlisi seriosa que en pretengués fer passaria per rellegir, amb paper i llapis al costat, D'esquena al mar. M'agradaria en algun moment d'escriure un apunt també sobre Eduard Valentí i un sobre Roser Petit, els pares.

En aquella lectura dels seus quatre llibres de narrativa vaig confirmar que era un tòpic lamentable reduir-la a musa de Gabriel Ferrater, un menysteniment de la seva persona --Jordi Amat ha evocat amb detall i matisos la importància substantiva d'Helena Valentí per a Gabriel Ferrater a la seva biografia Vèncer la por (pàg. 40-43; el cinquè capítol, "Helena (1961-1963)", pàg. 211-257, i les pàg. 261-3). Quan la relació amorosa va acabar, Valentí tenia 23 anys, i l'esperaven molts anys de passió vital, política, literària, intel·lectual. Era una dona de temperament lliure. En tinc prou d'imaginar que la seva relació amb Gabriel Ferrater potser la va portar a ser encara més lliure i a afermar per sempre la seva exigència vital primigènia. L'estiu passat havia preparat un esborrany d'aquest apunt, que una esplèndida conferència d'Anna Cris Mora, plena d'informació de primera mà, m'ajuda ara a completar, ni que sigui provisionalment. De la conferència, que va tenir lloc al Centre de Lectura de Reus el 20 d'octubre, en vaig prendre basantes notes. La vaig repassar sencera ahir gràcies al vídeo del canal YouTube del Centre de Lectura: "Helena Valentí: escriptora i traductora feminista": 

La presentació de la conferència va ser de David Figueres (inici del vídeo -- minut 5), el president de l'Associació Gosar Poder, l'associació ferrateriana de Reus, impulsora de nombrosos actes durant l'Any Ferrater. Va recordar la relació amorosa de Gabriel Ferrater i Helena Valentí, tan present a Teoria dels cossos; el fet que Ferrater li adrecés el "Poema inacabat"; l'amistat amb els pares de l'Helena, Eduard Valentí i Roser Petit; la presència d'Eduard Valentí a Reus com a professor (Joaquim Mallafrè va precisar que, represaliat pel franquisme, no podia exercir de docent a Barcelona, i que s'hi havia anat acostant, durant uns anys fent de professor a Reus, havent d'estar desterrat aleshores a més de 100 km de la seva ciutat). Figueres va recordar que Helena Valentí es va llicenciar de Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, va doctorar-se a la Universitat de Cambridge amb una tesi sobre els germans Manuel i Antonio Machado, va exercir de professora a les universitats de Durham i Cambridge. David Figueres va reivindicar-la i va recordar que l'Associació Gosar Poder va fer modificar l'entrada de la Viquipèdia que la descrivia com a musa de Ferrater. Va acabar presentant breument Anna Cris Mora, autora de la tesi Helena Valentí, escriptora i traductora, defensada l'any 2016 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser present a la sala del Centre de Lectura la filla d'Helena Valentí: Andrea Weirather.

Anna Cris Mora comença vindicant Helena Valentí com a escriptora avantguardista. Com a estudiant, Mora s'havia interessat per les escriptores i traductores oblidades. Tractava de procurar-se referents femenins. El 2006 comença a fer la seva recerca. Coneix Valentí per les traduccions d'El cuaderno dorado, de Doris Lessing, i Una cambra pròpia, de Virginia Woolf. La seva obra està descatalogada --és clar que tenim la confortable xarxa de biblioteques públiques i el seu catàleg integrat. Sols pot comprar La dona errant, novel·la de l'any 1986. La sent molt propera, moderna, exploradora de temàtiques noves: la nova relació de conflicte entre mare i filla, les dones noves, la indagació existencial de la condició de dona: no són temes gens habituals a la literatura catalana de l'època, quan Valentí escriu els seus llibres. Forma part de la generació perduda, d'acord amb l'observació de Marta Pessarrodona, d'autors escolaritzats totalment en castellà, que es veuen obligats a aprendre pel seu compte el català com a llengua de cultura. Mora es planteja recuperar amb la seva tesi la memòria d'Helena Valentí com a dona, com a escriptora i com a traductora. No hi ha gairebé estudis sobre la seva obra, fora dels treballs d'Adrià Chavarria, responsable de la reedició de La dona errant, i els estudis de Pilar Godayol i Montserrat Bacardí sobre les seves traduccions. L'han esborrada com a dona subjecte, avançada a la seva època, i l'han reduïda a musa de Ferrater. Mora va acompanyar tota la seva conferència d'una projecció d'imatges de portades de llibres, publicacions, documents, correspondència, fotografies.

Maria Mercè Marçal la va considerar "una baula valuosa de la genealogia de dones escriptores i traductores catalanes del segle XX" (Sota el signe del drac: Proses crítiques 1985-1997, editades i prologades per Mercè Ibarz). Valentí és la segona dona a fer una tesi al Darwin College de la Universitat de Cambridge. S'hi integra perfectament: els seus companys la veien com una "European liberal". Amb l'ajuda de la seva germana petita Montserrat i la seva filla Andrea, Mora va tenir accés al fons personal i a,la seva biblioteca. Va ordenar i classifcar aquell fons. A la tesi va analitzar sobretot com l'havia influïda Katherine Mansfield. Valentí té una obra teatral inèdita, KM: La felicitat i altres històries. Entre les seves notes hi havia la preparació d'una historiografia feminista. El fons també conté diaris inèdits. Mora repassa també breument la biografia dels pares, Eduard Valentí i Roser Petit i la seva família, i el valor del trencament de la filla Helena. Cita textos dels diaris: "El gran tresor que portem dins i que no es compra ni es ven amb diners, la creació, el gran poder, estudiar, investigar el que van dir els antics, i la filla estudia, seduïda per la gran promesa del tresor amagat però a l'abast de qui n'endevina l'existència, i es posa en camí." --les paraules finals em recorden el poema "La mala missió", de Gabriel Ferrater.

Estudia Romàniques, fins al 1962, i després se'n va a Anglaterra --en exili voluntari, ha apuntat Mora en un dels seus textos sobre Valentí. Busca una vida nova, primer com a lectora d'espanyol a la Universitat de Durham, a partir del 1965 a la Universitat de Cambridge, preparant la tesi, fent traduccions, llegint moltes revistes d'arreu del món. En una carta de 1967 li diu a Gabriel Ferrater que ha descobert Doris Lessing --és bonic el que n'explica Marta Pessarrodona en un article inclòs a l'Àlbum Helena Valentí. Després viu a Londres. Del 1969 al 1972 s'mplica en el London Women Liberation Movement, el segon gran moviment feminista després de les sufragistes. Hi ha una foto coneguda d'Helena Valentí, amb un copalta, de la seva detenció potser l'any 1970 en una famosa protesta contra la celebració del concurs de Miss Món. Participa en la primera manifestació del Dia de la Dona, el 8 de març, a Londres. Mora esmenta un assaig inèdit sobre la interiorització de la llibertat en quatre escriptores: Caterina Albert, Charlotte Brönte, Erica Young i Doris Lessing. S'interessa pel cinema d'avantguarda: hi ha entre les seves notes apunts per fer curts, va fer un curtmetratge. Admira Godard. Viu a Anglaterra fins al 1973. Quan torna, s'instal·la a Cadaqués, enamorada de la seva llum i la proximitat del mar, al marge de la societat del benestar, fent una vida austera. El 1984 s'instal·la a Gràcia, tradueix molt, en fa la seva professió, i sempre que pot, tria les traduccions. Mora apunta que no va escriure gaire obra pròpia per la intensitat de la seva feina de traductora. L'atreu la filosofia oriental, aprèn coreà. Mor als 50 anys. Parlava i escrivia també en anglès, francès i alemany, pel testimoni de la correspondència. 

Helena Valentí trenca amb la tradició literària femenina catalana, es vincula intensament al moviment feminista anglès. Escriu quatre obres de narrativa: L'amor adult (1977), La solitud d'Anna (1981), La dona errant (1986) i, publicada pòstumament, amb pròleg de Maria-Mercè Marçal, D'esquena al mar (1991). És una exploració incessant sobre les relacions de les noves dones, sobre les relacions entre dones i homes. Les protagonistes són dones actives, independents, de vida difícil. Per les notes que Mora n'ha trobat, són novel·les molt pensades, el resultat de la cerca incessant i de la seva experiència. Les seves narracions i novel·les són de final obert, amb una simbologia recurrent, tot un cicle de gran consistència --"La narrativa de Valentí, a diferència de la de Lessing, és sòbria i lacònica, a voltes lírica, feta d’el·lipsis i amb una estructura antiliterària, com si es tractés d’instantànies que flueixen davant del lector.", ha escrit Mora en el text que encapçala les pàgines sobre Helena Valentí al web de la revista de traducció Visat. Té una recepció força positiva dels seus llibres però resulta incòmoda: està sola literàriament al seu país, li cal lligar-se a la tradició literària internacional. S'interessa sobretot per Doris Lessing, que coneix personalment, i Katherine Mansfield, de qui estudia a fons la vida i l'obra. En tradueix una selecció de narracions amb el títol Un home casat i altres crueltats, amb entusiasta presentació seva, i La Garden party i altres contes. Tradueix, de Virginia Woolf, Al far --una novel·la on el mar és molt present, més fins i tot que a The waves, Les onades, ha ressaltat Marta Pessarrodona-- i Una cambra pròpia, i una narració inclosa a la seva traducció Viatges indiscrets, una antologia de narracions de dones dels segles XIX i XX feta per Lisa St Aubin de Terán --també, al català, El factor humà, de Graham Greene, i Jo, Claudi, de Robert Graves. Quan tradueix "Bliss" de Katherine Mansfield, hi intueix un rerefons autobiogràfic: explora el tema a l'obra de teatre inèdita titulada KM. 

***

Anna Cris Mora no va parlar de Gabriel Ferrater en la seva conferència. El llibre Cartes a l'Helena  i residu de materials dispersos, editat per Joan Ferraté i José Manuel Martos (Barcelona: Empúries, 1995), contenia una part de la seva correspondència, vint-i-dues cartes escrites entre els anys 1960 i 1967 (pàg. 13-54), i la valuosa entrevista de Vicent Martí "Força dona: entrevista amb Helena Valentí", de l'any 1987 (pàg. 55-63). La carta del dilluns 15 d'octubre de 1962 incloïa un poema, que es pot llegir a l'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies, pàg. 240-1 (també en un apunt d'aquest blog titulat "Poemes no inclosos a Les dones i els dies"; sense títol, comença amb el vers "un astre és la cosa que té més seny: recorre"). Les cartes anaven precedides del text "Cartes del Gabriel a l'Helena", publicat per Helena Valentí com a presentació de quatre cartes dins el suplement Quadern del diari El País l'any 1987 (pàg. 15-16 del llibre). El primer paràgraf és magnífic, i el darrer és revelador: 

Gabriel Ferrater tenia el do de convertir qualsevol conversa i qualsevol paper en una cosa que fes goig d'escoltar o de llegir. Era un do que ell va cultivar amb gust i generositat perquè va ser la seva manera d'estar amb la gent. Tenia la idea, ben respectable, que en les relacions amb els altres no s'hi val a arrepenjar-s'hi, sinó que demanen un esforç perquè no siguin mera promiscuïtat i perquè esdevinguin una cosa creativa. D'alguna manera, a l'altre, t'hi havies de donar amb honestedat, que era el mateix que dir amb lucidesa.

[...]

La ironia n'és que, segurament, a ella, aquells anys en què tot li semblava per fer, els mots intel·ligents d'en Gabriel no l'afectaven gaire. Potser tot just l'afalagava veure com, a partir d'ella, ell es construïa. Al capdavall, és aquest esforç tan despullat de fer-se una vida el que interessa i interessarà sempre dels seus poemes i papers.

Cartes a l'Helena és una molt bona contribució al record de la dona poc corrent que va ser Helena Valentí. Al cap dels anys, Jordi Cornudella va rescatar, en el monogràfic ferraterià de la revista de poesia Reduccions núm. 113, de l'any 2019, tres cartes inèdites de Gabriel Ferrater i Helena Valentí, l'una del 1962 i les altres del 1965, que són fonamentals per entendre la seva relació i també la poesia de Les dones i els dies. Formen part de la correspondència i altres documents localitzats al Fons Valentí de la Biblioteca de Catalunya. Aquesta recerca de Jordi Cornudella encara ha ajudat a rescatar una carta més, també important, agudíssima, en què Ferrater explica a Valentí les conseqüències econòmiques de les riuades del Vallès de l'any 1962. Pel que va apuntar Cornudella en el text de presentació de les tres cartes de Reduccions, ara encara hi deu haver dues cartes i tres postals per publicar.

La relació amorosa de Gabriel Ferrater i Helena Valentí va durar del setembre de 1961 al juliol de 1963. Va inspirar el "Poema inacabat" i els poemes de la secció B de Teoria dels cossos, secció 4 de Les dones i els dies. L’escriptor Pol Guasch i la ballarina Lorena Nogal, de la companyia La Veronal, han interpretat l’espectacle No prometo donar-te res millor que un dubte, inspirat primordialment en fragments de la correspondència --en vaig tenir un tast dins l'acte de cloenda de l'Any Ferrater a Sant Cugat del Vallès (minuts 50-66). Quan escric aquestes línies, ha començat la gira de l'obra teatral Les cartes i els dies, basada en la correspondència, dirigida per David Pintó i interpretada per Queralt Casasayas i Andreu Rami.

***

Recursos:

  • Tesi doctoral d'Anna Cris Mora, Helena Valentí, escriptora i traductora (438 pàg.) --que llegiré
  • Helena Valentí (1940-1990), al web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, que inclou una nota biogràfica; una entrada sobre l'obra (en què es poden veure les portades dels quatre llibres de narrativa); quatre comentaris crítics de Marià Mercè Marçal, Adrià Chavarria, Kathleen MacNerney i Mercè Ibarz; l'entrevista "Força dona: entrevista amb Helena Valentí", de Vicent Martí, publicada a la revista El Temps l'any 1987 (inclosa al llibre de Gabriel Ferrater, editat pòstumament pel seu germà Joan Ferraté, Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos); una breu antologia, amb fragments dels quatre llibres de narrativa, i enllaços
  • Anna Cris Mora signa també l'excel·lent entrada d'Helena Valentí a Visat: La revista digital de literatura i traducció del PEN català, que conté també fragments de les traduccions d'Al far, de Virginia Woolf; La felicitat, de Katherine Mansfield, i Una cambra pròpia, de Virginia Woolf; la relació de les seves traduccions al català i a l'espanyol; la relació de llibres i d'articles que va publicar; una llarga bibliografia, i altres enllaços
  • Dins Visat també trobem la nota d'Eva Caro "Helena Valentí, indòmita i errant": destaca quatre conceptes recurrents de la seva obra i ens recorda que es va negar a deixar-se encasellar dins l'etiqueta literatura feminista
  • El web del PEN català publica l'Àlbum Helena Valentí (PDF: 28 pàg.), amb fotos de l'àlbum familiar, i la inclusió de la poderosa lectura que li va dedicar Maria-Mercè Marçal, que considera que la seva obra és coetània de les maneres del que es va anomenar "realisme brut" de la literatura nord-americana, que Valentí va conèixer posteriorment, quan aquest corrent va obtenir un gran èxit de públic internacional; l'Àlbum també inclou la documentada nota biogràfica "Helena Valentí i Cadaqués", de Rosa Ardid; "Els silencis d'Helena Valentí", d'Adrià Chavarria, que la considera una outsider, una escriptora original, intensa i exigent; la brillant anàlisi de Marta Pessarrodona “Cap a una genealogia de dones traductores: Helena Valentí”, pàg. 16-18, que recalca la importància de la seva obra de traductora; l'Àlbum Helena Valentí es tanca amb una selecció de textos de les seves narracions
  • Cal llegir l'article de Pilar Godayol, "Helena Valentí, fúria i traducció", dins Quaderns: Revista de traducció, 13, any 2006, pàg. 87-93
  • Recuperaré també el text de Mercè Ibarz, "Helena Valentí a la llum de Doris Lessing (i Godard)", inclòs a Lluïsa Julià, ed., Memòria de l’aigua. Onze escriptores i el seu món (Barcelona: Proa, 1999, pàg. 66-87), que desconeixia
  • La filla, Andrea Weirather, va dipositar el seu fons personal a la Biblioteca de Catalunya
  • No he sabut localitzar la tesi d'Helena Valentí sobre Antonio i Manuel Machado a la Universitat de Cambridge
Helena Valentí, detinguda a Londres, probablement l'any 1970 en una protesta contra el concurs de Miss Món

--

diumenge, 22 de gener del 2023

Josep Maria de Martín

 ¬¬¬¬¬ 

Diumenge passat vaig pujar a Berga per veure l'exposició retrospectiva sobre Josep Maria de Martín (1920-2005) al convent de Sant Francesc, abans que no la donin per acabada. Ocupa tres dels costats del gran claustre i dues sales adjacents, on hi ha dues sèries d'olis. M'hi vaig estar un parell d'hores llargues. Parteix de l'entusiasme i un bon treball de documentació, que cal agrair als dos comissaris, el grafista i dissenyador Jaume Capdevila, Kap, i el dissenyador gràfic Salvador Vinyes. A part de pintura, hi ha molts dibuixos, cartells, ninots, referències a la seva passió per la Patum i Berga i a la seva poesia... Són el testimoni d'una producció gràfica dispersa en revistes especialitzades o locals i en productes efímers (calendaris, cartells de festa major, programes de mà...). És una estupenda reivindicació de l'artista i la persona que va ser. Arriba al cap de dos anys del centenari, que va coincidir amb la pandèmia. Vaig comprar el catàleg Josep Maria de Martín: passió intel·lectual. Inclou una bona introducció, "El cor a la mà", pàg. 13-22, de Jaume Capdevila, i recupera, pàg. 29-33, una entrevista de Sílvia Culell Vilanova de la revista L'Erol, núm 67. de l'any 2000. L'Ajuntament de Berga ja li havia dedicat una retrospectiva de pintura l'any 2000, de la qual va sortir el catàleg Exposició antològica.

Primera constatació: Josep Maria de Martín i Gabriel Ferrater van ser molt molt amics durant uns anys. Tots dos coincidien a ser lectors immoderats, uns apassionats de la pintura, hereus que no han de treballar durant molts anys, l'un de casa bona, l'altre de família en declivi. Compartien voracitat intel·lectual, una sensibilitat extrema, un sentit de l'humor càustic, ha apuntat Jaume Capdevila. Després, el 1960, quan va morir el seu pare, de Martín es va retirar a Berga --una decisió que, salvant les distàncies, a mi em recorda la tornada de Josep Pla a Palafrugell o la residència de Joan Fuster a Sueca. La casa de la família de Martín, petita noblesa rural, barons de Balsareny a mitjan del segle XVIII, és un edifici modernista remarcable, a la vora del convent de Sant Francesc. L'exposició començava amb un text autobiogràfic, de l'any 1992, que ha conservat Laureà Bonet, amb aquests paràgrafs (pàg. 8-9 del catàleg):

Conocí entonces a Juan Ferrater quien, en 1950, me presentó a su hermano Gabriel.

En 1951 escribimos Gabriel y yo la novela policíaca UN CUERPO, O DOS, para el Premio Simenon [en va ser finalista, l'any 1952] - que no conseguimos - y, al año siguiente, los primeros capítulos de otra narración, sin título [el mecanoscrit inclòs a l'exposició du el títol Cercano está el mal], que abandonamos al juzgar muy improbable su publicación.

[...]

Por esas fechas salió a la luz LAYE [hi va col·laborar amb il·lustracions, era l'il·lustrador principal de la revista, i amb algun article signat amb el pseudònim Custodio Lopas]. Me siento muy relativamente identificado con su equipo redactor pesa a mi sólida amistad con los hermanos Ferrater, J.M.Castellet y Ramón Carnicer.

Una de les joies de l'exposició és la projecció contínua d'una entrevista de 16 minuts de Jaume Farguell, a Televisió del Berguedà, a Josep Maria de Martín, de l'any 1997, quan tenia 77 anys i devia conservar notablement les seves facultats. No havia sabut trobar aquest vídeo al web de la televisió ni a YouTube en el moment d'escriure aquest apunt, però l'endemà Jaume Capdevila em va enviar l'enllaç a l'entrevista sencera, que dura una hora. I Climent Vilella va deixar un comentari amb l'enllaç al vídeo, de 8 minuts, "Berga. Josep Maria de Martín, passió intel·lectual. 2022".

Gabriel Ferrater va escriure segurament un dels textos més penetrants sobre la pintura de Josep Maria de Martín, publicat l'any 1953, en dues parts, al penúltim i antepenúltim números de Laye, amb el títol "La pintura de José María de Martín", inclòs a Sobre pintura, pàg. 63-93, i a L'art de la pintura, pàg. 287-310. Vaig veure a l'exposició que la revista Laye n'havia arribat a publicar una separata. Recomano, lectora, lector, que tornis a llegir el començament d'aquest article, que és agut i propugna un cert mètode crític, "seguir con toda la posible precisión las curvas del desarrollo de la obra" (Sobre pintura, pàg. 65; L'art de la pintura, pàg. 288), que és gairebé la formulació del principi crític de Carles Riba i el del Gabriel Ferrater que s'ocuparà de literatura. El segueix aquesta breu nota biogràfica, abans d'entrar en matèria, és a dir, en la narració del que era en aquell moment l'obra incipient de Josep Maria de Martín:

Antes de considerar la pintura, anotemos algunos datos sobre el pintor. Nació José María de Martín en Berga y en marzo de 1920. Durante la guerra, en Pamplona, y en Barcelona en los años siguientes, colaboró con sus caricaturas en varios periódicos. Como pintor, en cambio, no fue demasiado precoz; comenzó a pintar (aconsejado por Ramón Rogent) hacia 1945, y sus primeras obras logradas datan de 1947. Ha expuesto, en Barcelona, dos veces (Librería Argos, noviembre 1950; Sala Caralt, diciembre 1952). Es Licenciado en Derecho, y autor de una obra de investigación etnológica sobre la Patum de Berga (Berga, 1944). Reside en Barcelona en invierno, y en verano en Berga. (Sobre pintura, pàg. 65-66; L'art de la pintura, pàg. 289)

Jaume Capdevila ha precisat que l'obra de recerca etnològica és una picada d'ull de Ferrater, que es refereix al petit volum humorístic Loco retablo de la Patum. L'exposició reprodueix peces magnífiques de de Martín sobre la Patum.

En les notes titulades "De la pintura catalana actual", publicades a la revista Alcalá l'any 1952, Ferrater afirma que: 

J. M. de Martín es el más deliberado de todos los pintores de la segunda épooca que se han manifestado hasta ahora. También él concibe sus telas como problemas; en rigor, como replanteamientos particulares de un problema único y constante: la creación de un estilo monumental. No es que el artista aspire a edificar grandes machines decorativas: la monumentalidad que pretende no es más que intensificación, hasta el extremo límite, de la coherencia de la obra. Se exige que todo en ella esté justificado a priori; no sólo que, una vez incorporado a la obra, cada uno de sus elementos conspire decisivamente al efecto total; deben estos elementos ser inevitables, ser consecuencias existentes del argumento en forma que constituye la obra, y cada obra debe ser un eslabón en la cadena deductiva que es la total creación del pintor. Es ésta la monumentalidad abolidora de azares a que aludía Cézanne con su frase famosa sobre la necesidad de "rehacer el Poussin del natural". (Sobre pintura, pàg. 125-6; L'art de la pintura, pàg. 257)

L'any 1956, en la segona part de la nota "III Bienal Hispano-americana de Arte", publicada a Índice de Letras y Letras l'any 1956, apunta, a propòsit dels pintors joves:

Sólito también es el todavía mayor rigor constructivo que hallamos en las telas de José María de Martín, y que esta vez se nos presenta no precisamente atemperado (¿por qué se acostumbra a hablar del rigor intelectual como si fuera algo que quema dolorosamente?), pero sí combinado con una gravitación de los valores hacia el extremo sombrío de la escala, que carga a los cuadros y por así decir los empapa de una densa sugestión terrestre. (Sobre pintura, pàg. 147; L'art de la pintura, pàg. 242 i 244)

Ferrater considerava que el seu amic derivava del cubisme, "interesado en captar la gracia simple y eficaz de los objetos naturales que le han sugestionado" (gasetilla del gener de 1955 del Diario de Barcelona, dins Sobre pintura, pàg. 165-6). Sigui com sigui, devien haver parlat molt d'art i la pintura de Josep Maria de Martín devia influir en la mirada crítica de Gabriel Ferrater.

És curiós que el to de les primeres frases de la presentació del catàleg d'una exposició de Josep Maria de Martín a la Sala Argos, l'any 1950, faci pensar en la nota que tancava Da nuces pueris. És el primer text públic de Gabriel Ferrater:

Nació en Berga, el día 8 de marzo de 1920. No parece que ningún otro incidente externo de su vida se relacione muy directamente con su pintura [...] (Sobre pintura, pàg. 401; L'art de la pintura, pàg. xx)

Vaig néixer a Reus, el 20 de maig de 1922. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar.

L'Àlbum Ferrater ja havia cridat l'atenció sobre Josep Maria de Martín. Apuntava que potser s'havien conegut abans i tot del que diu el text autobiogràfic anterior, cap al 1947, quan Gabriel Ferrater havia començat a anar a Barcelona i a freqüentar l'Ateneu. Reproduïa a més a més (pàg. 76-77) un testimoni fonamental de de Martín per comprendre Ferrater, inclòs al programa Trossos, de TV3, l'any 1987, sobre la intenció de les provatures que se n'han conservat (L'art de la pintura les ha reproduïdes, pàg. 27, 31, 251, 253, 255):

Aquestes provatures del Gabriel s'han de saber entendre bé. El Gabriel no havia tingut mai la pretensió de ser un pintor, ni tan sols la pretensió de ser un aficionat a la pintura. No, no era això. Jo entenc que aquestes provatures --a més, ho puc dir amb coneixement de causa, perquè les he vist, no és que m'ho hagin explicat-- s'han de considerar com uns exercicis. Un home que té una opinió de com s'ha de fer la crítica; un home, doncs, que vol analitzar l'obra d'un pintor coneixent el mecanisme com li treballa el cervell a aquell pintor, quasi bé, si és molt honrat, arriba un moment que vol fer el | mateix que fa aquell. Malament, potser; però vol veure com treballa allò. I això és el que jo entenc que va fer el Gabriel en aquests quadres.

La biografia de Jordi Amat, Vèncer la por, indica que Joan Ferraté va anar-se'n a Barcelona cap al 1946 i que es deiven conèixer amb Josep Maria de Martín cap al 1947: "El primer testimoni de la relació és el retrat de Ferraté que dibuixa De Martín." (pàg. 115) --em sap greu no haver vist mai aquest retrat, escrivia diumenge: dimarts un tuit de la Biblioteca de la Universitat de Girona m'enviava la fotografia d'una reproducció que hi tenen exposada a la Sala Joan Ferraté, donada, com el fons bibliogràfic, per la seva filla Amàlia, i encara al cap d'un any, arran de la publicació de la primera versió de l'índex general de l'obra de Joan Ferraté, Jordi Amat avisa que Joan Ferraté tenia a casa un parell de retrats pintats per Josep Maria de Martín, i Jaume Capdevila diu que hi ha d'haver també un retrat de la germana Amàlia Ferraté. El Joan, malalt, s'entorna cap a Reus i el Picarany, i el Gabriel arriba a Barcelona pel curs 1948-9 i entra en contacte amb els amics del germà. Hi ha correspondència entre de Martín i Joan Ferraté. La colla d'amics estan entusiasmats per la novel·la negra, per Simenon --recordem també l'esplèndida carta a Jaime Salinas, al cap d'uns anys, que és un informe de lectura sobre les novel·les de Dashiell Hammett i la possibilitat de traduir-les. El Gabriel i el Josep Maria escriuen Un cuerpo, o dos. Amat també explica (pàg. 126) que van començar una segona novel·la, que conserva Laureà Bonet, cinquanta-sis pàgines mecanografiades, amb els mateixos protagonistes que la primera, a partir d'un guió de de Martín --l'exposició reproduïa els fulls amb els dibuixos que havia fet de Martín dels caps dels personatges.

L'amistat devia durar, tot i que els anys anteriors al 1960 ja potser no es veien tan sovint. Gabriel Ferrater li envia dedicats els seus llibres a Josep Maria de Martín (la coberta de Menja't una cama, com moltes cobertes de les col·leccions de l'editor Joaquim Horta, és d'ell). 


De Martín, amb el pseudònim Bernat Meix, comença l'any 1971 a publicar una poesia molt singular, de gran rigor formal, impregnada d'humor, amb imatges brillants i llengua d'orfebreria: Els jornals del cos. Aquella dècada publica tres llibres més: El peu al coll, La mosca al nas i El nus a la cua. Els aplega amb el títol El clam a l'erm: opera omnia l'any 2001. Havia publicat anteriorment alguns llibres d'assaig, sobre la Patum, sobre la premsa berguedana, i un sobre cinema que m'agradaria llegir, ja que sembla que devia apreciar les comèdies de Billy Wilder: Para comprender el cine.

Jaume Capdevila ha escrit, pàg. 14, a la introducció del catàleg Josep Maria de Martín: passió intel·lectual (Berga: Ajuntament de Berga i Museu Comarcal de Berga, 2022, 154 pàg.), unes paraules que crec que s'han aconseguit reflectir en l'exposició retrospectiva de Berga, sobre una manera d'estar al món que em fa pensar també en la generositat de Gabriel Ferrater:

Hi ha un aspecte que fa que la figura de Josep Maria de Martín sigui més important encara que la seva obra: el factor humà. Ja Gabriel Ferrater, en l'assaig que dedica a analitzar la pintura de De Martín, cita explícitament "su peculiar humana realidad". Més enllà de la seva obra, el seu talent, i la intel·ligència de De Martín va estar posat, sempre, al servei de la gent que tenia al voltant. Per dir-ho de manera fàcil, va fer millors tots els que tenia al seu costat. I aquest fet, que és evident per a tothom qui el va tractar i conèixer, però absolutament desconegut per a la resta, resulta absolutament determinant per entendre la vida i la seva obra, per entendre'l a ell. I fer-li justícia.

Un dels primers plafons de l'exposició, amb una reproducció del retrat de Gabriel Ferrater que li va fer Josep Maria de Martín, acompanyat d'uns quants esbossos i estudis. El quadre s'exposa de manera permanent a la galeria de reusencs il·lustres de l'edifici de l'Ajuntament de Reus (Jaume Capdevila ha precisat en un tuit que és un retrat pintat els anys noranta). És prou poderós perquè tota la galeria de quadres de celebritats municipals sembli, per contrast, com a retrats, adotzenada. El llibre L'art de la pintura el reprodueix a la pàg. 295.

***

Com que, aquest apunt, m'imagino que l'aniré ampliant, començo per apuntar-hi algunes referències:

  • l'article de Ramon Felipó al diari Regió 7, "Cabré: Ferrater i de Martín", publicat al juny de 2022, quan es preparava l'exposició retrospectiva, en ple Any Gabriel Ferrater
  • l'article de Quirze Guifrell a El temps de les arts, "Exposició homenatge a Josep Maria de Martín", publicat al desembre 
  • l'article de Jordi Amat al suplement Quadern del diari El País "Un 'spin-off' de l'Any Ferrater: el redescobriment de Josep Maria de Martín" --que desconeixia quan vaig pujar a Berga i vaig escriure aquest apunt
  • una referència trobada en un plafó de l'exposició: "La novel·la Un cuerpo, o dos té, doncs, el mèrit de representar el feliç matrimoni de contrastos que s'enfronten a diversos nivells de la narració i permetre la construcció d'una trama policial en la qual només ens revela una veritat: la doble instància que envolta la creció artística." (Maria Alessandra Giovanni, "Pittura e letteratura: la riflessione estetica in 'Un cuerpo, o dos', di Gabriel Ferrater e José María Martín", dins Le arti figurative nelle letterature iberiche e iberoamericane, Atti del XIX Convegno Associazione Ispanisti Italiani, Roma 16-18 settembre 1999, Padova, Unipress, 2001, vol. I, pp. 227-234.)
Al cap de quinze dies de publicar l'apunt, m'adono que les biografies de Josep Maria de Martín i Gabriel Ferrater contrasten en un element important: el reconeixement que han obtingut fins ara com a creadors. De Martín se'n va entornar a Berga; va persistir en la seva obra amb una ambició modesta. I a part que Ferrater no podia tornar a Reus, va arriscar-se més: va ser capaç d'escriure una poesia excel·lent, d'exigència màxima, una obra exemplar i estimulant, per damunt dels seus contemporanis, gràcies a un esforç sostingut i extraordinari.

De l'any 1990, retrat de Gabriel Ferrater i autoretrat de Josep Maria de Martín (reproduïts al catàleg Josep Maria de Martín: passió intel·lectual, pàg. 77)

--

Apunt revisat el 25 de febrer de 2024
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites