diumenge, 25 de juliol del 2021

Škrabec2012

¬¬¬¬¬

Škrabec, Simona. "Un poeta «intolerable»?", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 249-257

Em fa gràcia que el primer contacte de Simona Škrabec amb Gabriel Ferrater fos, com en el meu cas, en una classe de Dolors Oller. Va llegir "Literatura", i és magnífic que ens recordi l'estupor que li va causar aquell calamar del poema, tan irònicament llunyà de l'albatros de Baudelaire o la pantera de Rilke. Aquella imatge de l'escriptor, comparat amb un animal repulsiu i sense ossos, i que acaba devorat, li va resultar insolent, indignant: atacava els seus hàbits de lectora --l'adjectiu intolerable del títol de l'article al·ludeix a la reacció de Francesc Vallverdú, en una de les primeres ressenyes de Da nuces pueris. "L’impacte d’aquell primer poema va culminar amb la traducció d’una mostra considerable | de Les dones i els dies el 2007." (pàg. 250-1): Ženske in dnevi. Ljubljana: Center za slovensko književnost, 2007.

L'article de Simona Škrabec és ambiciós: tracta de comprendre els pressupòsits estètics de la poesia de Gabriel Ferrater. Així, es fixa en tres poemes de tema literari. Recorda la lectura que Dolors Oller fa de "Literatura", dins un dels articles d'Accions i intencions, com un comentari a la trajectòria de Carles Riba, o una mirada a l'evolució de les idees literàries del romanticisme al postsimbolisme. Škrabec apunta, seguint el pròleg de Ferrater a les Versions de Hölderlin de Carles Riba, que Europa havia perdut "la fe en el llenguatge" (penúltim vers de "Literatura") entre els anys 1914 i 1945, aquella fe en el llenguatge tan essencial en Hölderlin i en Riba. Ferrater no es deixarà temptar per l'inefable. Per això, com a escriptor revolucionari i doncs molt conscient de la tradició literària, Ferrater fa una paròdia de la cerca del correlat objectiu. I per això l'exigència que el poema tingui almenys tant de sentit com una carta comercial no és un comentari banal ni humorístic, sinó l'afirmació d'una mirada serena, allunyada de qualsevol exaltació pseudoromàntica. 

Ferrater és un autor de postguerra, amb una altra manera d'entendre el món: "Ferrater jugava fort, apostava alt, confiava que introduiria prou escletxes per enderrocar el conformisme i les rutines encegadores que l’envoltaven." (pàg. 252). Era, d'acord amb Škrabec, un poeta fondament compromès a dir la nostra història, malgrat la por que ens domina, compromès a recordar els fets nets, a tocar de la pell, en la línia del precepte formulat als darrers versos d'"In memoriam", sense esquemes previs, sense ideologia.

Copio senceres, als apunts sobre aquests poemes, les reflexions esmolades de Škrabec sobre els altres dos poemes que revisa en aquest article: "Sobre la catarsi" i "Els aristòcrates". Potser "Josep Carner" li hauria donat també joc.

Simona Skrabec, en una fotografia que m'imagino (d'Editorial Afers)
que és poc anterior a la redacció d'aquest article


--

dissabte, 17 de juliol del 2021

Ortín1980

¬¬¬¬¬

Ortín, Marcel. "Anotacions a la lectura d'un poema de Gabriel Ferrater", dins Quart creixent: Revista de poesia, núm. 1, hivern de 1980, sense pagnació (11 pàg.)

El reusenc Biel Ferrer em recomana i em fa arribar a casa aquest article. És una lectura minuciosa, vers a vers, del poema "A mig matí", que ressegueix metòdicament la tria de mots, temps verbals, la sintaxi, els encavallaments i les imatges, d'un jove Marcel Ortín, ara professor de la Universitat Pompeu Fabra: l'article, de fet, és el més reculat de la seva producció bibliogràfica. No és un text que admeti un resum, de manera que el que faré en aquest apunt és copiar el comentari a un dels versos (el que marco amb negreta), a tall d'il·lustració, i les frases finals, que arrisquen una interpretació plausible del conjunt de versos. 

A MIG MATÍ

El sol, el savi vell, va dissipant
minúsculs dubtes de foscor, deixats,
fins ara, per resoldre. Li tremolen
una mica les mans, i tremolem
els arbres i nosaltres, quan sentim
que tot minut que passa ha d’arrencar,
brusc, una bena d’ombra, i ara el just
cas de la llum serà ben recte, i ara
xisclarà el prim desfici de la flauta
d’Iblis, i ho veurem tot, i tot enllà
d’espais de claredat, impenetrables
com el cristall. Tot manifest, direm:
ho has volgut tu, t’ho has buscat tu, de nit,
quan dormies només per despertar-te
i no et volies creure que la vida
se’t faria ignorada, més que el son.

Aquesta és la primera de dues seqüències introduïdes pel mateix grup conjunció-adverbi temporal; és important perquè fon dues de les línies que abans he diferenciat, i marca la transició vers la tercera. En efecte, el doble recurs ambiental i de personificació amb què el poeta havia jugat per tal d'anar introduint els diversos elements (per tal de projectar, doncs, l'eix de la combinació sobre l'eix de la selecció) es clou explícitament en aquest vers: ara, la suggestivitat roman, és clar, fins a la lectura completa del poema. La seqüència anuncia, en futur, la verticalitat del migdia solar, culminació del moviment temporal del qual el sol ([vers] 1) era el referent concret. D'altra banda, adreçada al segon subjecte --els arbres i nosaltres, però especialment nosaltres (5)-- anuncia també l'instant estricte (i és important que ho sigui) de la claredat, de la dissipació dels dubtes; els mots mateixos donen fe d'aquesta precisió: el just / cas de la llum serà ben recte (7 i 8). Així doncs, la línia que venia definida per el sol (1) en evolució cap al migdia, i que definia, al seu torn, una línia temporal, culmina en el vuitè vers. Convé recordar que aquella era motor d'un canvi el qual repercutia sobre el subjecte poètic nosaltres (5) en tant que pautava el pas del temps. Finalitzada la trajectòria espacial de el sol (1), fnalitza també el moviment temporal (final que és posat en futur: serà ben recte): a partir d'aquí el poema recollirà imatges simultànies d'un sol instant en una gradació vers el concepte pur --el problema poètic--; intel·ligible, però, gràcies a les referències anteriors. 

El grup i ara torna a aparèixer al final d'aquest vers. L'encavallament es produïa, abans, pel lligam entre l'adjectiu i el nom; ara pel recurs de paral·lelisme.

[frases finals de l'article] Recapitularé un moment: m'he referit abans a l'evolució del temps tot al llarg dels versos i a com aquesta evolució havia de determinar la visió lúcida d'un tot: en precipitar el poeta vers l'instant, el pas del temps era feridor. El moviment s'aturava al vers dotzè i es donava la visió acomplerta: tot manifest, direm...; en resultava la reflexió, record d'un passat, que feia retrocedir el temps per avançar-lo altre cop al final del poema. En els dos versos darrers es resol l'interrogant que encara persistia: quina és la revelació a la qual el poeta era menat pel pas del temps? Aquella mateix que ell s'havia negat a admetre: la certesa que no és possible arribar a l'autèntic significat de la nostra existència: que la vida --es diu el poeta en tancar la reflexió-- se't faria ignorada, més que el son.

Ortín defuig deliberadament, al llarg de l'article, la reflexió sobre el procediment creatiu de Ferrater i sobre els procediments de creació en poesia i es manté conseqüent en el seu mètode. La seva lectura m'ha fet veure aspectes d'aquest poema que no havia tingut potser mai ben presents fins ara, i un parell de relacions intertextuals que poden il·luminar el poema --les consigno a l'apunt del blog sobre "A mig matí".


--

dimarts, 13 de juliol del 2021

RipollJosepMaria2012

¬¬¬¬¬

Ripoll, Josep Maria. "Gabriel Ferrater: de la influència personal a la literària", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 225-248

Text escrit per Josep Maria Ripoll per a una conferència a la Queen Mary University de Londres, al juliol de 2009, que proporciona una visió diferent sobre Gabriel Ferrater dins del monogràfic de la revista Veus baixes: es tracta d'una reflexió sobre la influència de Ferrater, entre els qui el van conèixer en persona i el van tenir com a mestre i entre els qui sols n'han conegut la literatura. 

Ripoll va constrastant poemes de Gabriel Ferrater amb diferents poemes d'autors com ara Narcís Comadira, Salvador Oliva, Marta Pessarrodona. Es tracta sovint de poemes dedicats a Ferrater, amb al·lusions que podem considerar homenatges deliberats, picades d'ullet, doncs. A vegades la influència es manifesta de manera indirecta, com en els exemples d'Oliva, amb al·lusions a Auden o l'Arnold de "Platja de Dover" (la traducció de Ferrater). Marta Pessarrodona té un poema que es diu "In memoriam", amb una dicció diferent. Altres poetes dels setanta en citen versos, tenen ecos de Ferrater: Jaume VallcorbaPlana, Pere Fons, també utilitzen el decasíl·lab blanc o el to quotidià i intimista, de vegades mantenint la distància, com a l'"Antielegia inacabada" de Miquel Desclot. L'aparent filiació ferrateriana es nota en alguns casos pel to narratiu i els encavalcaments abruptes.

"Curiosament, però, la influència directa de l'obra ferrateriana només es manifestarà en alguns autors molt concrets de la generació següent." (pàg. 237), una influència que és intensa en els primers llibres i que sembla efímera en la resta de l'obra: així, Jordi Larios, a Home sol, 1984, i Jordi Cornudella, a Felí encès, 1985; Pep Rosanes-Creus, a La venjança de l'eunuc i també als seus llibres següents; Antoni Puigverd, Vista cansada, 1990. Als vuitanta i noranta, hi ha poetes que li dediquen homenatge sexplícits i n'agafen els elements més característics, a més dels decasíl·labs blancs, els encavalcaments abruptes i el to narratiu, les sinestèsies agosarades, la serenitat de l'elegia i la "bellesa de cicatriu que conforma molts dels moments més intensos de Les dones i els dies".

Després, al tombant de segle, la influència es torna menys directa, però es percep en el distanciament i en l'agosarament d'una certa revolta poètica; els poetes d'aquests anys són més explícits, menys el·líptics que Ferrater.

Josep Maria Ripoll, cap a l'any 2008, quan va guanyar el premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra
pel seu llibre Dir (Barcelona: Proa, 2009)

--

dimecres, 7 de juliol del 2021

Casas2021

¬¬¬¬¬

Casas, Carlota. Gil de Biedma i Ferrater, conferència organitzada per l'Associació Gabriel Ferrater, Ateneu Santcugatenc, 1 de juliol de 2021, 64:51 

Enric Sullà presenta la ponent, als quatre primers minuts del vídeo. Carlota Casas ja s'havia fet càrrec d'un parell de conferències, dins del cicle que ha organitzat aquests darrers mesos l'Associació Gabriel Ferrater sobre el que la historiografia literària espanyola ha anomenat "Escuela de Barcelona": la dedicada a Carlos Barral, el 2 de març, i la de José Agustín Goytisolo, el 29 d'abril, en què llegeix el poema "El día del entierro de un amigo" (minut 35) --que no coneixia i copio al final de l'apunt. De conferències del cicle, n'hi ha almenys una més, sobre Josep Maria Castellet, a càrrec de Teresa Muñoz.

Casas és l'autora d'un llibre important: Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, poetes de la consciència (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2015, 293 pàg.) --l'he llegit un cop i tinc pendent  de tornar-lo a llegir per dedicar-hi un apunt com cal. La seva conferència, ben travada i interessant, s'adapta al públic no especialitzat de l'Ateneu Santcugatenc. Comença fixant-se en el poema de Jaime Gil "A través del espejo", escrit en memòria de Gabriel Ferrater, inclòs a "Poemas póstumos", la darrera part de Las persones del verbo, que s'obre precisament amb una dedicatòria a Ferrater. Esmenta la inequívoca al·lusió a Carroll i, més important, el testimoni de la seva lectura de poemes a la Residencia de Estudiantes l'any 1988: 

Tiene un sentido doble. Por un lado es: yo era el espejo que reflejaba la imagen de Gabriel, que reflejo aquí; pero, a su vez, Gabriel era el espejo en que yo me veía reflejado, y me parecía un espejo bastante deprimente a veces. Es decir que es una especie de juego de dobles entre dos personas, pero que una, a la vez que sirve de espejo al otro, hace, encuentra su espejo en él.

S'havia retret a Gil que deixava malament Ferrater en aquest poema, i s'havia arribat a dir que era una venjança --ja són ganes de perdre el temps! Gil ho nega, diu que és un poema molt emocionat, a la lectura de la Residencia de Estudiantes del 1988 --també és molt dur tractant-se ell mateix a "Contra Jaime Gil de Biedma".

Carlota Casas apunta alguns trets comuns de l'obra i la teoria de Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater:

  • Publiquen tres llibres, obres breus, revisades quan les recullen en un sol volum. 
  • Prenen distància respecte als pressupòsits de la poesia social, dominant aleshores. Construeixen en els seus poemes un personatge que és poeta i lector, amb un conflicte per resoldre: la dicotomia entre literatura i vida.
  • Hi ha la consciència de voler fer una cosa nova, fer avançar la tradició. Rebutgen el simbolisme. Retornen les seves literatures al lloc d'honor en què es trobaven abans de la guerra. Volen acostar la vida al lector. 
  • Parteixen dels mateixos paràmetres estètics (Ferrater parla de confabulació), però s'inscriuen en tradicions literàries diferents, i tenen molt present aquesta tradició. Són dos poetes, doncs, ben diferents, amb una veu personal. És el moment de la poesia confessional en la poesia anglosaxona, a la qual s'acosten.

L'etiqueta poesia de l'experiència ha creat moltes confusions, diu Casas --qui ha qüestionat de manera més consistent i aguda aquesta etiqueta és Dolors Oller. El que plantegen tant Ferrater com Gil, i això els acosta com a poetes, és un "diàleg" entre la persona que viu la situació i la persona (la veu de la consciència) que reflexiona sobre aquella situació: aquesta és la gràcia d'aquests poemes, i el que els dona complexitat. No és important l'experiència del passat sinó la que té lloc en aquell moment, i que el lector reviu amb el poeta. És un moviment d'autorevelació, de coneixement.

Així, el poema "Vals de aniversario" alterna una representació idíl·lica i una reflexió més dura sobre la mateixa situació: Ferrater el va comentar en una de les cartes publicades a Papers, cartes, paraules --la important carta de 13 d'octubre de 1959, pàg. 366. Conté una referència a John Donne: Casas constata que acostuma a haver-hi aquestes referències literàries, que donen més complexitat al text, en tots dos poetes. A Casas aquest poema li fa pensar en "El mutilat": el mecanisme fora el mateix.

El retorn al passat és important, en la poesia de Gil de Biedma i Ferrater, perquè l'individu no es pot explicar sense la vida passada, moment a moment. No cal que els poemes revisquin moments transcendents: "By natural piety", per exemple, segons Casas, fora l'evocació d'un dia amical que havien passat plegats amb Yvonne Hortet, segons havia explicat Jaime Gil de Biedma --els records concrets poden ser els d'Yvonne Hortet, però el poema, d'acord amb la meva lectura, acaba desembocant en una escapada del narrador cap al bosc amb la noia i amb el coit quan ja es fa de nit.

Casas es fixa, per acabar, en "Teseu" i "Canción final", els poemes que tanquen Les dones i els dies i Las personas del verbo. Un cop publicats els seus llibres, deixen d'escriure literatura. Si apostes per la vida,  ens diu Casas, ja no pots continuar escrivint. Interpreta que, Teseu, no l'espera Ariadna sinó les dones: el poema es resol fora del llibre. "Canción final", per la seva banda, afirma en els seus versos que els poemes no són la realitat, tot i que cremin.

***

Acabada la conferència, en el torn de preguntes, Enric Sullà recorda que "De ahora en adelante" respon a una conjectura: es van proposar escriure un poema en què imaginessin què passaria l'endemà de la mort de Franco. El poema de Ferrater fora "El secret". --però hi ha alguna cosa que falla: ara veig que el mateix Ferrater va indicar, tal com consta a l'Àlbum Ferrater, que "El secret" era una rèplica a "Canción para ese día". 

Insereixo el vídeo de l'Ateneu Santcugatenc, i no el de l'Associació Gabriel Ferrater,
perquè inclou, a més de la conferència sencera, la presentació d'Enric Sullà

***

El día del entierro de un amigo

 

A Gabriel Ferrater


Esos que le leyeron

pero no le entendían

esos que siempre andaban

tomando apuntes mudos

mas que desde hoy se creen

que fueron sus discípulos

y han de emplear su nombre

para reafirmarse

deberían saber

que además de maestro

y además de poeta

este hombre fue en vida

un marginado auténtico

que odiaba los rituales

y despreciaba mitos

un solitario erguido

entre la muchedumbre

de estupidez unánime

que ahora y sin su permiso

querrá mitificarle.


Del llibre Bajo tolerancia, 1973, de José Agustín Goytisolo

--

Apunt revisat el 9 de juliol de 2021

dilluns, 5 de juliol del 2021

Vallverdú1961

¬¬¬¬¬

Roig, Ramon [pseudònim de Francesc Vallverdú]. "DA NUCES PUERIS de Gabriel Ferrater. Les Quatre Estacions, Josep Pedreira Editor, Barcelona, 1960", dins Horitzons [revista publicada a Mèxic DF], núm. 4, juliol de 1961, pàg. 56-57

És una de les primeres ressenyes del primer llibre de Gabriel Ferrater, publicada a Horitzons, la revista del PSUC, posterior a la de Joan Fuster a la revista Destino. El pseudònim Ramon Roig correspon a Francesc Vallverdú. Si bé ja insinua de bon començament alguna reticència respecte a "In memoriam", Vallverdú reconeix la superioritat de Ferrater respecte al llibre que havia guanyat el Premi Carles Riba de 1959 (Intento el poema, de J. M. Andreu). Considera Da nuces pueris excel·lent poesia, una aportació brillant a la lírica catalana moderna, amb poemes narratius i de to satíric --ben vist-- i poemes lírics predominantment amorosos. Cita "Posseït" i uns versos de "Paisatge amb figures" i d' "El secret" com a exemples.

Vallverdú li retreu a Ferrater que perdi el domini del seu art per un prosaisme injustificat, sense l'alè dels poetes anglesos i determinats poetes castellans passant pels italians, amb descasíl·labs plens d'imperfeccions, que semblen prosa mal tallada. Planteja de seguida la seva reticència, que ocupa dues terceres parts de la ressenya: "I si a aquest prosaisme, que afecta purament a l'ordre estètic, afegim un tema insolent i antisocial com és el cas de 'In memoriam', aleshores la seva poesia esdevé intolerable." (pàg. 57). L'esment de la mort dels pobres botiguers catòlics li recorda a Vallverdú que no podem ser neutrals, i que aquesta feblesa, que acosta els versos de Ferrater als comentaris insidiosos de la Ràdio Nacional d'Espanya, és una traïció. La nota final del llibre li serveix per tractar de retratar Ferrater, "amb una frivolitat digna d'un cultíssim i refinat burgès parisenc.". Literatura burgesa decadent, doncs, ja s'entén: "De debò que és una llàstima.", apunta al paràgraf final.

Les crítiques negatives acostumen a ser il·luminadores --recordo el comentari de Garcés, a les seves memòries, sobre una lectura privada dels primers poemes de Ferrater. Precisament unes paraules de Vallverdú, cap al final de la ressenya, donen encara un sentit moral més profund als versos finals d'"In memoriam". al deure de parlar dels homes que van tenir por durant la guerra civil:

Dir la veritat a mitges és sempre falsejar la veritat. ¿Vol dir, potser, aquesta afirmació nostra que el testimoni que ha presenciat solament una part del drama ha de callar sempre? Certament no. Ara bé: un elemental deure cívic li imposa que si en determinades circumstàncies, com són aquestes per les quals està passant Espanya, el seu testimoniatge no pot servir sinó l'enemic, llavors sí que, excepcionalment, cal callar; altrament, es comportarà com a encobridor de la tirania.

La censura dogmàtica de Vallverdú em fa pensar en la indignació que en el seu dia va causar Les fleurs du mal, de Baudelaire. D'altra banda, Núria Perpinyà, en una conferència del 1997 (publicada a la revista Veus baixes el 2012), apuntava la qüestió de fons: “Malgrat que se li ha retret una manca de compromís contra el règim franquista, com a bon intel·lectual au dessus de la mêlée no formà part ni dels cercles franquistes, ni dels avantguardistes ni dels catalanistes conservadors, no sols per raons ideològiques sinó per la seva comuna mediocritat.” (pàg. 216).

  • Miquel Àngel Llauger va publicar un article al digital de cultura Núvol, l'any 2014, arran de la mort de Vallverdú, que trobo en acabat d'escriure aquest apunt, tot cercant una fotografia per il·lustrar-lo. El llegeixo tot seguit i el recomano: "Francesc Vallverdú, el poeta que sabia rectificar" 

Francesc Vallverdú, el 1962, a Florència amb Josep Maria Castellet i J. V. Foix

--

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites