dilluns, 5 de juliol de 2021

Vallverdú1961

¬¬¬¬¬

Roig, Ramon [pseudònim de Francesc Vallverdú]. "DA NUCES PUERIS de Gabriel Ferrater. Les Quatre Estacions, Josep Pedreira Editor, Barcelona, 1960", dins Horitzons [revista publicada a Mèxic DF], núm. 4, juliol de 1961, pàg. 56-57

És una de les primeres ressenyes del primer llibre de Gabriel Ferrater, publicada a Horitzons, la revista del PSUC, posterior a la de Joan Fuster a la revista Destino. El pseudònim Ramon Roig correspon a Francesc Vallverdú. Si bé ja insinua de bon començament alguna reticència respecte a "In memoriam", Vallverdú reconeix la superioritat de Ferrater respecte al llibre que havia guanyat el Premi Carles Riba de 1959 (Intento el poema, de J. M. Andreu). Considera Da nuces pueris excel·lent poesia, una aportació brillant a la lírica catalana moderna, amb poemes narratius i de to satíric --ben vist-- i poemes lírics predominantment amorosos. Cita "Posseït" i uns versos de "Paisatge amb figures" i d' "El secret" com a exemples.

Vallverdú li retreu a Ferrater que perdi el domini del seu art per un prosaisme injustificat, sense l'alè dels poetes anglesos i determinats poetes castellans passant pels italians, amb descasíl·labs plens d'imperfeccions, que semblen prosa mal tallada. Planteja de seguida la seva reticència, que ocupa dues terceres parts de la ressenya: "I si a aquest prosaisme, que afecta purament a l'ordre estètic, afegim un tema insolent i antisocial com és el cas de 'In memoriam', aleshores la seva poesia esdevé intolerable." (pàg. 57). L'esment de la mort dels pobres botiguers catòlics li recorda a Vallverdú que no podem ser neutrals, i que aquesta feblesa, que acosta els versos de Ferrater als comentaris insidiosos de la Ràdio Nacional d'Espanya, és una traïció. La nota final del llibre li serveix per tractar de retratar Ferrater, "amb una frivolitat digna d'un cultíssim i refinat burgès parisenc.". Literatura burgesa decadent, doncs, ja s'entén: "De debò que és una llàstima.", apunta al paràgraf final.

Les crítiques negatives acostumen a ser il·luminadores --recordo el comentari de Garcés, a les seves memòries, sobre una lectura privada dels primers poemes de Ferrater. Precisament unes paraules de Vallverdú, cap al final de la ressenya, donen encara un sentit moral més profund als versos finals d'"In memoriam". al deure de parlar dels homes que van tenir por durant la guerra civil:

Dir la veritat a mitges és sempre falsejar la veritat. ¿Vol dir, potser, aquesta afirmació nostra que el testimoni que ha presenciat solament una part del drama ha de callar sempre? Certament no. Ara bé: un elemental deure cívic li imposa que si en determinades circumstàncies, com són aquestes per les quals està passant Espanya, el seu testimoniatge no pot servir sinó l'enemic, llavors sí que, excepcionalment, cal callar; altrament, es comportarà com a encobridor de la tirania.

La censura dogmàtica de Vallverdú em fa pensar en la indignació que en el seu dia va causar Les fleurs du mal, de Baudelaire. 

  • Miquel Àngel Llauger va publicar un article al digital de cultura Núvol, l'any 2014, arran de la mort de Vallverdú, que trobo en acabat d'escriure aquest apunt, tot cercant una fotografia per il·lustrar-lo. El llegeixo tot seguit i el recomano: "Francesc Vallverdú, el poeta que sabia rectificar" 

Francesc Vallverdú, el 1962, a Florència amb Josep Maria Castellet i J. V. Foix

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites