dijous, 31 de desembre de 2020

Alegret2013

¬¬¬¬¬

Alegret Llorens, Joan. "Anàlisi del poema 'Esparver'", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 1, maig de 2013, pàg. 72-90

Gràcies a Joan Alegret, es conserven les conferències de Gabriel Ferrater a la Universitat de Barcelona, els anys 1965-1967, ja que, a indicació del professor Antoni Comas, les va enregistrar i transcriure: ara les podem llegir totes en un sol volum, titulat Curs de literatura catalana contemporània. En aquest article --que en principi havia de publicar-se al monogràfic de la revista Veus baixes dedicat a Ferrater--, fa una lectura minuciosa, i profitosa, del poema "Esparver" --lectura de la qual discrepo en un punt fonamental.

Alegret comença donant-nos una descripció predominantment formal del poema, estrofa a estrofa, amb unes primeres gotes d'interpretació (pàg. 72-77):

  • A la segona estrofa, els tres verbs en imperfet donen un sentit duratiu als dies de mal estiu, fins que va succeir el fet inesperat que té perplex el jo poètic i que motiva el poema.
  • La tercera estrofa està ben travada gràcies a la repetició de la paraula "disbarat".
  • Interpreta, a la cinquena estrofa, que el subjecte és "la noia que tinc lluny" del vers precedent (el 16, darrer vers de la quarta estrofa) --no compro aquesta interpretació: la meva lectura és que són dues noies diferents, la noia que és lluny, la diguem-ne parella habitual, i la noia esparver que caça el narrador furtivament. De manera consistent amb la seva lectura, Alegret imagina que la noia que és lluny li fa el salt al narrador.
  • Als dos tercets finals, descriu els versos amb encert: remarca el polisíndeton del primer tercet, lligat amb les copulatives del segon, que uneixen quatre "activitats bucals" (llengüejo, ric, mossego, xuclo), un tercet que culmina amb tres aposicions consecutives, la darrera de les quals és certament abrupta, l'adverbi lluny. 
  • Els vint-i-sis versos són únics a l'obra de Ferrater, amb la quarta síl·laba sempre tònica i a final de mot, a la manera d'Ausiàs March. Són versos blancs i masculins. Entre la quarta i la cinquena síl·laba acostuma a haver-hi una pausa sintàcticament clara. Alegret revisa amb detall la versificació del poema (pàg. 73-75).
  • Les repeticions del verb riure (riu, als versos 12, 14 i 21, amb rima interna amb furtiu al vers 14, i ric, vers 24) són coherents amb l'acceptació del joc eròtic de l'esparver --s'hi pot afegir el contrast deliberat de les dues persones del verb, riuric, dels primers versos de tots dos tercets, un canvi preparat amb la primera persona del plural del vers final del primer tercet: "ens rebolquem".
  • La repetició del "Sabia jo...?" suggereix perplexitat o estranyesa, o justificació i disculpa, per una aventura inesperada.

La descripció formal que acabo d'apuntar amb unes poques pinzellades, la segueixen un apartat d'interpretació del poema (pàg. 77-81) i un apartat que exposa les discrepàncies amb les interpretacions anteriors de Núria Perpinyà, Jordi Julià i Pere Ballart (pàg. 82-90). Si entenc Alegret, l'esparver és la imatge d'un noi, de cabells curts, que és amant del jo narrador en absència de la noia que té lluny, una relació homosexual que el poema, publicat l'any 1966, no podia fer gaire explícita --però llavors, què en fem, de la cinquena estrofa i el femení "molla de gin"? És una referència a la noia que és lluny i a les seves sortides de nit en un altre poble i les seves relacions promíscues amb altres homes, "un salt imaginatiu", ens aclareix. I què en fem, a l'estrofa quarta, del cos manllevat per l'esparver, tan femení que el narrador el confon amb la noia que té lluny? I com s'explica que els primers detalls de descripció de l'esparver, als versos 2-3 del poema, reapareguin sintetitzats precisament al vers 17, el vers inicial de la cinquena estrofa, si el text es refereix a la noia que és lluny i no a l'esparver? Crec que Gabriel Ferrater no acostuma a ser tan maldestre; al contrari, qualsevol lectura atenta i persistent et va mostrant com de fortament travats són els seus poemes.

Alegret acumula arguments de detall a favor de la seva interpretació: els cabells curts, més propis d'un home; l'autoritat d'Oller, Oliva i Comadira (amb qui va contrastar la seva lectura, que van considerar plausible); l'absència d'imatges al·lusives a una còpula d'home i dona als tercets; l'engany amb gust de sal del vers 22; la "valvada orella, fruit / de fosca mar" (versos 25-26) com un succedani de la vagina absent, "un brillant assoliment del bon escriptor que era Gabriel Ferrater" --que baixi Freud i ens ho aclareixi, si us plau--, i al darrer vers, aquell "la mar de noies, lluny": "no les té a l'abast, momentàniament no pot accedir a fer l'amor amb cap d'elles" (perquè aquesta nit és amb un home).

A l'apartat final de l'article, Alegret exposa la seva discrepància amb les lectures anteriors. Comença amb la repassada a Núria Perpinyà, que també llegeix "Esparver" com el poema d'una relació homosexual dins del seu llibre 'Teoria dels cossos', de Gabriel Ferrater (pàg. 46-47). L'esparver és un ocell caçador, símbol masculí, diu Perpinyà. Alegret li retreu que s'equivoca al cinquè paràgraf, que segons ell no es refereix a l'esparver sinó a la noia que és lluny, i descarta una al·lusió a un poema en prosa de Baudelaire que Perpinyà proposava --coincideixo amb Alegret que és un eco poc probable. 

Pel que fa a Jordi Julià, Alegret considera que el seu error principal és considerar que l'esparver és la imatge d'una noia, basant-se en el precedent d'un poema de Skelton que el mateix Ferrater havia citat i traduït al seu article sobre Skelton que podem llegir a Escritores en tres lenguas. Alegret enceta una digressió detallada en què posa en evidència que la traducció de Ferrater d'un dels versos és imprecisa --massa lliure-- i, doncs, no va entendre bé Skelton i cal descartar aquesta font, o en tot cas podria admetre que Ferrater, si va treure res de Skelton, va ser precisament la imatge de l'ocell com a representació "d'un cos humà jove, seductor". Proposa a continuació una font alternativa, el poema "Furit aestus" --al qual no sé veure la relació amb "Esparver"--, de Gabriele d'Annunzio --a qui Ferrater es refereix sols tres vegades a tota la seva obra, de manera més aviat denigratòria. Corrobora, en canvi, una altra possible font del poema proposada per Jordi Julià: alguns fragments de Lolita, de Vladimir Nabokov. Les discrepàncies prossegueixen amb el detall de la paraula "dring" del vers 10, que Julià associa als glaçons d'alguna beguda --hi estic d'acord--, mentre que Alegret ens diu que el dring ha estat causat per l'esparver. Aquest "dring" fa imaginar a Julià una situació que el narrador recorda al cap d'un temps: Alegret remarca --i crec que l'encerta i és una aportació fonamental del seu article-- que el temps del poema és el present, és "aquesta nit" (al mateix vers 10).

L'article acaba amb la discrepància respecte a Pere Ballart, que havia ensopegat amb la mateixa pedra: identificar a la cinquena estrofa la noia, "molla de gin", amb l'esparver, al seu article del monogràfic sobre Gabriel Ferrater de la revista Veus baixes. Ballart, de fet, era ben conscient de l'existència de la interpretació d'"Esparver" com un poema que narra una relació homosexual, i assigna a l'adjectiu "molla" el paper decisiu per interpretar que la relació és heterosexual, que l'esparver és la imatge d'una noia, amb l'afegit d'una persuasiva defensa del poema de Skelton com a font, ja que s'hi compara una noia, alegre i bona, amb un ocell de presa.

En fi, l'article de Joan Alegret ens dona una lectura minuciosa, que il·lumina molts detalls d'"Esparver" però que resulta forçada, des del meu punt de vista, en la seva interpretació central com un poema que narra una relació homosexual, per més entusiasme que Alegret hi posi. Em quedo amb Julià i Ballart, i amb l'ajuda del precedent de Skelton, i sobretot amb l'estructura del mateix poema (de què vaig ser conscient just ara fa un any). Al capdavall, que l'engany sigui amb un noi o amb una noia ens hauria de resultar secundari: el que compta és la meravella de la narració dels fets amb un present immediat, una trobada de sobte, "aquesta nit", que arrossega el jo narrador que ja comença a empescar-se excuses per haver-se deixat caçar per un esparver, furtivament, un prodigi d'ironia. 

Recordem que la poesia medieval tenia Ferrater per un bon lector, com diu a la nota que tanca Da nuces pueris. Marinela Garcia Sempere, en un article titulat "Els ocells caçadors de la poesia medieval", apunta el següent:

Quan la caça i l'amor s'identifiquen en la poesia amorosa medieval, sorgeixen algunes imatges especialment interessants; la del vol de l'ocell=amor, dama, etc., que busca una presa; la del falcó=dama, i la de l'ocell caçador que prèviament és caçat pel caçador, el qual l'ensinistrarà. En quasi tots els casos l'ocell és la dama, encara que en alguna ocasió, com hem vist, representava el poeta.

Sense ser tan unívoca com les imatges de què parlàvem al començament, és evident que, com la mar i la guerra, la caça era un motiu utilitzat en la lírica medieval per a representar, a mes d'escenes reals, situacions i imatges amoroses, i generalment l'ocell s'assimilava a la dama.

El Castell Reial de Cotlliure, des de la platja del Port d'Avall
(a l'edició de  Teoria dels cossos, els poemes de la segona secció, on apareixia "Esparver", anaven encapçalats per una citació de l'algebrista Paul Dubreil i per la indicació "Londres, Cotlliure, Hamburg")

--


dissabte, 12 de desembre de 2020

Garolera2020

¬¬¬¬¬

Garolera, Narcís. "'Aniversari', de Gabriel Ferrater. Una mostra d'intertextualitat", dins Els Marges: Revista de Llengua i Literatura, núm. 121, primavera de 2020, pàg. 59-62

Nota breu i estimulant sobre el poema "Aniversari": Narcís Garolera destaca que l'aniversari és el dels 41 anys, naturalment, i, des del punt de vista formal, l'alternança dels versos masculins i femenins i les rimes consonants i assonants, que no segueixen un esquema evident. La nota exposa tres models o influències versemblants, que simplement enumeraré després de copiar-ne la conclusió:

És agosarat parlar de models o influències d'un autor en un altre, d'una obra literària en una altra, però sempre són útils --si més no, per als estudiosos-- les possibles fonts d'un text literari, que, sens dubte, l'enriqueixen. La literatura és plena d'influències d'escriptors anteriors o, fins i tot, coetanis. Tothom que escriu ha llegit, i en el cas de Gabriel Ferrater és encara més palmari. (pàg. 62)

Les tres fonts són:

  • "Quaranta-un anys", poema xinès Po Txiu-I, traduït per Josep Carner, inclòs a Poesia, dins la secció "Lluna i llanterna (represa de temes xinesos)"
  • L'inici de "Le testament", de François Villon
  • Una frase del primer capítol de la tercera part de l'Ulisses, de Joyce
Exploro aquestes fonts a l'apunt sobre "Aniversari", i em pregunto si aquesta vegada, com en altres ocasions --Baudelaire a "Si puc", Eliot a "La vida furtiva", Pavese i Riba a "Cambra de la tardor", per exemple--, un poema conegut no li ha servit a Gabriel Ferrater de punt de partida per intentar anar més lluny que els seus predecessors. Crec que la conclusió de Garolera respecte a "Aniversari" s'aguanta: les fonts presents als seus versos hi són en qualitat d'homenatge, solament com a ecos indefugibles de lectura. Garolera ens confirma que Carner i Villon compten dins la poesia de Ferrater --que no és pas poc.

Narcís Garolera en una presentació
de la seva edició crítica d'El quadern gris, de Josep Pla
--

diumenge, 29 de novembre de 2020

PéreziPinya2012

¬¬¬¬¬

Pérez i Pinya, Joan Manuel. "«Hiberno ex aequore», notes de lectura sobre un poema no canònic: Del cànon poètic i les decisions autorals", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 150-182

Qui podia haver escrit millor un article com aquest? Joan Manuel Pérez i Pinya és l'autor d'una exhaustiva bibliografia a l'entorn de Gabriel Ferrater, que titula Índex Ferrater: Assaig bibliogràfic, document sempre actualitzat (té 148 pàgines en el moment d'escriure aquestes línies). Les seves notes al monogràfic de la revista Veus baixes sobre la gestació dels llibres de Ferrater es mantenen ben esmolades i del tot pertinents en aquest article de 2012, anterior a l'aparició de l'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies (per més que aquesta ens hagi aportat nombroses certeses i novetats, entre les quals sis poemes que no coneixíem fins aleshores, inclosos a l'exemplar enviat a censura de Da nuces pueris). Pérez ressegueix al detall les 14 decisions autorals de Ferrater que havia pogut documentar quan Veus baixes va publicar el seu número 0, el monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater.

Ferrater difon sempre alguns pocs poemes abans de l'edició dels seus llibres. Tria unes quantes vegades revistes de literatura en castellà, una via de difusió excèntrica en comparació amb els autors coetanis en llengua catalana. Ferrater, remarca Pérez, actua sempre amb la naturalitat de qui considera que la seva poesia pertany a una literatura occidental més, en igualtat al costat de les altres. Així, comença publicant uns primers poemes a Cuadernos Hispanoamericanos i Papeles de Son Armadans, revistes en castellà habitualment poc poroses a la literatura catalana, on ja havien publicat els seus amics i hi tenia contactes professionals. 

L'article repassa les decisions d'autor de Ferrater, que van culminar en la traducció Mujeres y días, de Pere Gimferrer, José Agustín Goytisolo i José María Valverde, i pròleg d'Arthur Terry. Les decisions textuals i de selecció d'aquell llibre, que es van prendre cap al 1970 --tot i que el llibre s'acaba editant el 1979--, van ser exclusivament de Ferrater: hi va deixar 96 poemes, davant dels 118 de l'edició definitiva, de manera semblant a Gil de Biedma, que havia fet una tria de la seva poesia el 1969, a Colección particular, que deixava fora 19 poemes ja publicats, per derivatius o incipients.

Pérez llegeix amb atenció (pàg. 157-164) un poema descartat de Menja't una cama, "Non tu corpus eras", inclòs a "Hiberno ex aequore", la tria de sis poemes que Ferrater havia publicat a Cuadernos Hispanoamericanos (el títol del poema són unes paraules de l'inici del vers sisè de la IV epístola d'Horaci; el títol que encapçala la tria de poemes són també unes paraules d'Horaci, del vers 235 de la sàtira III, llibre II). Els altres cinc poemes sí que van passar a Menja't una cama. Recomano la lectura que Pérez fa del poema, minuciosa i també atenta al context llaminer de les citacions d'Horaci. Per què el va descartar? Per la seva inconcreció imaginativa? Per l'excés d'abstracció? Pérez relaciona, en tot cas, el motiu central d'aquest poema amb "On mating", ara inclòs a l'edició crítica de Les dones i els dies, i ens mostra la finesa imaginativa de Gabriel Ferrater.

Joan Manuel Pérez i Pinya, guardonat amb el Premi Ciutat de Palma de Poesia,
Joan Alcover 2018, pel seu primer llibre, Atletes de la fuga


--

diumenge, 22 de novembre de 2020

Salinas1997

 ¬¬¬¬¬

Salinas, Jaime. "Evocación de Gabriel Ferrater", pàg. 399-407 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Darrer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997, una gran peça final. Jaime Salinas havia arribat a Barcelona el 1955, procedent dels Estats Units i d'un any a París (el pare, el poeta Pedro Salinas, s'havia exiliat el 1937). Va ser presentat per Carlos Barral als seus amics a final de l'hivern del 1956, i de seguida li va cridar l'atenció Gabriel Ferrater. Un cop instal·lat en una torre al carrer Felip Gil*, al Putxet, Ferrater va començar a visitar-lo i fins i tot va disposar d'una habitació durant uns quants mesos per treballar-hi, fent traduccions i encàrrecs editorials, fins que Salinas va entrar a l'editorial Seix Barral, contra el consell de Ferrater, i va haver de canviar la casa per un pis petit, a la primavera del 1957. Algunes tardes li llegia els seus poemes: els hi traduïa després al castellà i els hi tornava a llegir en català. Salinas recorda com una tarda inoblidable quan el va dur a conèixer Carles Riba: "Comprendí el aislamiento, el secretismo, la soledad a que estaban condenados. Guardando las distancias, sentí mi propio desamparo. Ellos, en esa peligrosa soledad, mantenían su lengua viva, mientras que yo, en el marasmo del exilio americano, había perdido la mía." (pàg. 405). A l'estiu del 1957, Salinas va ser al Picarany, poc abans que el venguessin --va ser quan Ferrater li va dir que es suïcidaria abans de fer 50 anys. Es devien tractar, amb Jaime Salinas, gairebé deu anys: va veure per darrera vegada Gabriel Ferrater el 1967, a Tunis, pel Premi Internacional dels Editors, quan va aconseguir, amb una brillant intervenció, que el concedessin a Witold Gombrowicz. 

Jaime Salinas va parlar molt amb Gabriel Ferrater de la seva vida als Estats Units, i també de literatura anglesa. Coincidien a sentir aversió per l'Espanya de Franco, i eren escèptics sobre el seu futur. Salinas havia conegut Robert Frost, li recitava a Ferrater "Stopping by Woods on a Snowy Evening". Creu que va propiciar que Gil de Biedma i Ferrater, a la torre del carrer Felip Gil, enraonessin molt de la literatura escrita en anglès, en detriment de la francesa, que interessava més Barral. Els amics es trobaven sovint en aquella casa: Ferrater hi feia martinis amb la ginebra Giró que li va descobrir Salinas, s'enredava en discussions brillants amb Gil de Biedma fins ben tard a la nit. 

Jaime Salinas es refereix breument a la detenció de Ferrater: va anar a esperar-lo a l'estació de França amb el seu germà Joan, no hi va arribar. Salinas creu que aquell incident va portar-lo a concentrar-se més en la seva poesia. També explica (pàg. 404) la crisi sentimental amb Cateta Rocha, cosina de Carlos Barral, que és a l'origen del rampell poètic que va acabar conduint-lo a escriure el seu primer llibre, Da nuces pueris. "Ferrater era, ante todo, partidario de la felicidad, de una felicidad cargada de sensualidad [l'entusiasmava la pintura de Sunyer, els seus nus femenins]. Por ejemplo, achacaba la zafiedad de los castellanos a una ancestral frustración, alegando que en esa llanura árida, desarbolada, las jóvenes parejas nunca habían podido encontrar donde ocultarse para fornicar felizmente." (pàg. 605).

* Jaime Gil de Biedma esmenta la casa als seus diaris: "Duermo en casa de Jaime Salinas después de una noche tumultuosa [...] Es, o mejor dicho: era sábado. [...] Jaime ha tenido la gran ocurrencia de poner el desayuno en el mirador. Entra el sol, luz de domingo. Se ve el jardín diminuto, los árboles y las casas al otro lado de la calle de Felipe Gil. El barrio apartado, tranquilo, burgués, con jardineros y perrazos, devuelve la infancia." (Diarios 1956-1985, edició a cura d'Andreu Jaume, Barcelona: Lumen, 2015, pàg. 238.). I també, després d'un dinar a ca la germana d'Yvonne Hortet, la dona de Barral: "No | todo ha de ser Felipe Gil número 5 y ginebra con Jaime y con Gabriel: las formas posibles de la irrealidad son muchas." (pàg. 326-7). 


Jaime Salinas amb la seva parella Gudbergur Berggson, a Barcelona, a la torre del Putxet, el 1957

--
Apunt revisat el 13 d'agost de 2021  

dissabte, 21 de novembre de 2020

Gomis1997

¬¬¬¬¬

Gomis, Ramon. "Apunts per a una biografia", pàg. 379-397 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Cinquè dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997, la ponència va precedir la publicació del llibre El Gabriel Ferrater de Reus, publicat per Editorial Proa l'any següent. Gomis havia començat el seu treball biogràfic l'any 1974, amb nombroses entrevistes a persones que havien conegut Ferrater i treball de camp a l'arxiu de l'institut on va estudiar el batxillerat i al Centre de Lectura de Reus i als arxius de Bordeus i Liborna. Explica en aquesta ponència els primers anys de Gabriel Ferrater, fins a l'inici de la Guerra Civil.

La Colla dels Quatre, el 1935: el Pitu, l'Albert, el Gabriel i l'Agustí

--

dissabte, 14 de novembre de 2020

Castellet1997

¬¬¬¬¬

Castellet, Josep Maria. "Record de Gabriel Ferrater", pàg. 373-378 [transcripció de l'exposició oral en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Quart dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: Josep Maria Castellet ofereix un record vital, d'amic. Explica que havia sentit l'obligació d'escriure un text llarg sobre Gabriel Ferrater, que havia conegut el 1947: ja n'havia escrit una cinquantena de pàgines quan el va deixar córrer, amb sensació de fracàs, perquè veia que "no havia sabut copsar la figura de Ferrater", se li havia escapat la seva personalitat (pàg. 374). -- Castellet va acabar publicant l'any 2009 un text, "Gabriel Ferrater: La passió per la literatura", dins el seu llibre Seductors, il·lustrats i visionaris: Sis personatges en temps adversos, més aviat pla, per sota del que s'exigia en la seva intervenció del 1997, un text que abona el mite del Ferrater genial i excessiu.

El descriu com a amic: "Era bastant donat a fer confidències de tipus profund i bastant íntim" (pàg. 373). "Que era un home extraordinàriament sensible, és un fet que sabíem els seus amics. Lamento no tenir una paraula millor que global per definir la sensibilitat de Ferrater, perquè afectava la seva relació amb el món, amb les persones i amb els productes artístics de la societat. Era una persona d'una sensibilitat extraordinària, especialment sobre la pintura, la llengua i la literatura." (pàg. 375). "Era una persona extraordinàriament alegre, però també extraordinàriament dramàtica" (pàg. 377). El caracteritza finalment com un secuctor intel·lectual: la seva manera de fer, de pensar, de manifestar-se era molt atractiva.

Castellet també fa una pertinent observació literària: "la seva és una poesia voluntàriament construïda contra la poesia catalana del seu temps. [...] Va arribar un moment que va considerar que ja en | tenia prou, que en aquest país no es podia seguir vivint amb la literatura que es feia en aquell moment." (pàg. 375-6). S'explica: els escriptors que es van quedar a Catalunya eren resistents, feien una literatura de capellans --l'expressió és de Joan Fuster--, eren els poetes conservadors d'abans de la guerra, la majoria catòlics. Resultaven insuportables per als joves (Castellet, equànime, recorda l'admiració i respecte de Ferrater per Riba i l'ajuda i protecció de Montserrat): "parlàvem malament d'Espanya, del règim i dels capellans [...]. Naturalment Gabriel Ferrater no fa literatura anticlerical, el que va fer va ser portar la literatura cap al camp laic i introduir-hi tota aquesta vasta cultura poètica, literària, que ell tenia" (pàg. 376).

Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, als anys seixanta

--

dissabte, 7 de novembre de 2020

Gimferrer1997

¬¬¬¬¬

Gimferrer, Pere. "Malentesos ferraterians", pàg. 361-369 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Tercer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: lector atent, traductor de part dels poemes de Mujeres y días, poeta i prosista rigorós, Gimferrer es formula algunes preguntes no trivials sobre la poesia de Gabriel Ferrater. Els malentesos que repassa comencen per la mateixa caracterítzació com a poeta realista que parla d'aspectes de l'experiència, que és, ens diu, una caricatura reduccionista. El consideren també el mateix tipus de poeta que Jaime Gil de Biedma, i eren molt amics i tenien admiracions comunes, però Gil és més llegible com a poeta de l'experiència i els seus poemes són al capdavall entenedors, i "de Gabriel Ferrater no es pot dir pas això." (pàg. 362). Gimferrer tancarà la seva intervenció amb aquestes paraules (pàg. 368-9):

[Esbrinar cap a on on ens porta l'obscuritat de Ferrater] ens mostraria en Gabriel un poeta molt més modern que no pas un simple poeta de l'experiència; potser més modern en aquest sentit que Gil de Biedma, que és un poeta excel·lent però que s'emmarca en un terreny històric molt concret (en el qual té uns resultats magnífics). Gabriel en canvi va més enllà.

Gimferrer esmenta alguns exemples de poemes difícils d'entendre, o de motiu profund no coincident amb el motiu superficial: "Moeurs exotiques", "Cançó del gosar poder", "El mutilat". Es fixa també en poemes que semblen senzills, d'una facilitat immediata, amb un català literari molt planer i molt llis, diferent del de Carner, Riba i Foix. Gimferrer puntualitza que Ferrater fa evolucionar el català literari, i obté "efectes expressius d'ambigüitat molt inesperats de construccions aparentment molt planeres", un aspecte que considera poc estudiat i no gaire aprofitat per la poesia catalana posterior, que no té la traça de Ferrater a estilitzar la parla quotidiana (pàg. 365). 

Gimferrer posa, com a exemple de poemes aparentment senzills, "In memoriam" i "Els jocs", que considera excel·lents. Fa la paràfrasi d'"In memoriam": resumeix la narració de fets, tallada bruscament per la reflexió final sobre la por:   

L'he traduït i me'l sé de memòria en català i en castellà. A on ens porta, aquesta construcció? Perquè si ens porta simplement a explicar que a la guerra van matar gent i s'hi va passar por això no ens porta enlloc, no és aquesta la finalitat del poema. S'imposa com a objecte ambigu..." (pàg. 364)

"Què són els poemes de Gabriel Ferrater?", es pregunta Gimferrer (pàg. 366). Aquesta és la qüestió central: 

Són artefactes verbals i intel·lectius en la major part dels casos de molt difícil interpretació: s'imposen per la seva ambigüitat. Ara, això caracteritza una obra d'art important [...] Això es pot dir tant d'un poema molt obscur de Rimbaud o de Mallarmé com d'un poema aparentment clar de Baudelaire: no són pas clars. Amb més motiu es pot dir de Gabriel Ferrater. Sobre un canemàs externament tan clar com el d'alguns dels poemes dels Tableaux parisiens de Baudelaire, el que fa són construccions per començar mentalment complexes, en segon lloc gramaticalment molt ambigües i en tercer lloc --i potser el més important-- molt difícils de copsar quant a la seva finalitat última.

Hi ha potser en aquesta referència a l'ambigüitat el record de Seven types of ambiguity, de William Empson, que Gimferrer no arriba a esmentar però que sabem que havia llegit per indicació de Gil de Biedma, el qual probablement l'havia conegut per Ferrater (Papers, cartes, paraules, pàg. 345-6). Ferrater el considerava el gran crític anglès contemporani del New Criticism, i en va escriure una peça breu per a l'editorial Salvat, no inclosa a la tria d'articles titulada Escritores en tres lenguas. El darrer malentès que enumera Pere Gimferrer és que la teoria literària que exposa Gabriel Ferrater en els seus escrits, informes i conferències és consistent, però la seva pràctica poètica no sempre hi casa --una de les tesis fonamentals desenvolupades per Oller al capítol sobre Ferrater del seu llibre Accions i intencions (2010). En canvi, "la dicció --el que tradicionalment en deien la forma-- sí que la té en comú, sempre és molt reeixida, molt compacta, és una cosa a la qual no sembla que li puguis llevar ni afegir res" (pàg. 367).

Gimferrer conclou que Gabriel Ferrater és una "personalitat poètica molt poderosa" --a la poesia catalana de postguerra sols s'hi pot comparar Brossa, apunta-- "però alhora en gran manera desaprofitada des del punt de vista de la seva continuïtat." (pàg. 367). Narcís Comadira o Salvador Oliva, que el van tractar i el coneixen profundament com a poeta, s'hi deixen influir parcialment, no de manera plena, La història literària catalana i la crítica l'han tendit a considerar un poeta diàfan: no ho és. Gimferrer reclamava un cos d'opinió més generalitzat i divers dins la història i crítica literària catalana contemporània per apreciar Ferrater.



--

divendres, 23 d’octubre de 2020

deAzúa1997

¬¬¬¬¬

de Azúa, Félix. "Sobre Ferrater sobre pintura", pàg. 349-354 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Primer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: és una penetrant reivindicació del Gabriel Ferrater de Sobre pintura, és a dir, dels articles i assaigs dispersos que havia publicat quan tenia trenta anys:

Nos queda, gracias a estos artículos, un legado de mínimos que me voy a permitir reproducir una vez más: para que la crítica no se reduzca a un ejercicio de periodismo debe eliminar de su análisis el aspecto psicológico tanto del autor como del receptor, el intuitivo y el valorativo del intérprete y el histórico (no el historizante) de la obra. No está mal, como programa de mínimos.

Aquestes són les paraules finals (pàg. 354) del testimoniatge de Félix de Azúa, que considera que Sobre pintura "es una de las aportaciones más notables que se han producido en la Estética española de este siglo." (pàg. 349), uns escrits plens d'idees i d'entusiasme teòric, amb uns principis que en aquell moment resultaven agosarats, gairebé fent estructuralisme i semiòtica avant la lettre, postulant una crítica científica de les arts. A diferència d'altres, de Azúa és conscient que el Gabriel Ferrater dedicat a escriure sobre pintura està condicionat per la producció artística de la seva època: els seus escrits són anteriors a l'aparició de l'art de la segona meitat del segle XX --si bé els seus plantejaments crítics, opina de Azúa, haurien pogut donar compte del llegat de Duchamp i dels conceptuals. Félix de Azúa va ser catedràtic d'Estètica i Història de l'Art a l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica.

Félix de Azúa, l'any 1970, l'any que Josep Maria Castellet va incloure'l a l'antologia Nueve novísimos
(seu al final de la taula, davant de Mario Vargas Llosa)


--

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Whyte1997

¬¬¬¬¬

Whyte, Christopher. "Ferrater remembering with Gil de Biedma", pàg. 335-346 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Christopher Whyte, poeta escocès, novel·lista, traductor (de Pasolini, Monzó, Sergi Pàmies, de poemes de Gabriel Ferrater, Marçal, Comadira) i crític, ofereix en aquesta ponència una lectura d'"In memoriam" amb alguns contrapunts d'"Intento formular mi experiencia de la guerra", de Jaime Gil de Biedma. La ponència planteja dues hipòtesis: (a) tots dos poemes s'ocupen del moviment personal cap a la maduresa, amb diferents connotacions, per la diferent orientació sexual dels escriptors, i (b) la llengua influeix en el que escriuen, amb el castellà com a llengua dels vencedors de la guerra civil i el català com a llengua dels perdedors.

A la pràctica, el que fa Whyte és resseguir "In memoriam", amb la narració de la guerra --a la rereguarda-- i la narració, que s'hi contraposa, del pas de l'adolescència a la maduresa, vistos pel Ferrater madur al cap dels anys. Enumera totes les al·lusions sexuals dels primers versos (la primera pàgina), i destaca amb encert les fites, al llarg del poema, de la maduració del protagonista com a adult --sovint, expressades amb al·lusions sexuals inequívoques. Observa que els fets vitals de l'adolescent predominen per damunt dels fets bèl·lics, si bé la por (paraula repetida tres cops a final de vers: vv. 63, 65 i 68, i quatre cops més al darrer paràgraf: vv. 342-350) és el tema essencial del poema.

Gil de Biedma revisa el passat en un poema més breu, de 61 versos, escèptic sobre la seva memòria i sobre la possibilitat de fer cap deducció útil de l'experiència d'aquells anys, amb una maduració més incerta i amagada, i com si el seu ús del castellà, la llengua dels vencedors, l'aboqués a l'eufemisme, a abdicar del coneixement, la perspectiva i l'autoritat --aquesta és la conclusió de Whyte, que crec que no té en compte que el poeta té 6 anys quan comença la guerra i 9 quan acaba. A mi em sembla forçada, respecte a Jaime Gil, la seva hipòtesi (a), i la hipòtesi (b), una primarietat.

Des del meu punt de vista, comparar tots dos poemes, això sí, és encertat, ja que Jaime Gil devia tenir present, per força escrivint "Intento formular mi experiencia de la guerra", inclòs a Moralidades (1966), el precedent del seu amic Gabriel Ferrater: "In memoriam". De fet, cal recordar "In memoriam" per afinar la lectura d'"Intento formular mi experiencia de la guerra". Els motius dominants de les estrofes del poema de Jaime Gil semblen tot un calc dels records de l'adolescent Ferrater, dibuixats en els records del nen Gil: l'afirmació de la felicitat, el fet de viure intensament el món simple de la guerra, la por i el desordre i els assassinats, l'excursió a Coca (correlat del concert de Reus), més la contraposició de la victòria i retorn a Barcelona i la derrota i exili a Bordeus. El paràgraf final, que talla l'evocació de records i és una conclusió meditativa, té una funció anàloga als darrers versos d'"In memoriam":

Cuando por fin volvimos
a Barcelona, me quedó unos meses
la nostalgia de aquello, pero me acostumbré.
Quien me conoce ahora
dirá que mi experiencia
nada tiene que ver con mis ideas,
y es verdad. Mis ideas de la guerra cambiaron
después, mucho después
de que hubiera empezado la postguerra.

Christopher Whyte, en una fotografia de l'any 2006

diumenge, 11 d’octubre de 2020

Vallcorba1997

¬¬¬¬¬

Vallcorba, Jaume. "Les fulles roges de les veus", pàg. 327-333 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

L'obra de Jaume Vallcorba em mereix un respecte enorme, per la seva direcció editorial de Quaderns Crema, i també d'Acantilado, com a editor de J. V. Foix i Eugeni d'Ors i com a professor universitari. De Gabriel Ferrater, en va publicar l'esplèndid Papers, cartes, paraules; les conferències aplegades amb el títol Foix i el seu tempsi Sobre el llenguatge, tots tres llibres a cura de Joan Ferraté, i va recuperar al segell Sirmio Un cuerpo, o dos, la novel·la escrita amb Josep Maria de Martín, a més d'encarregar a Jordi Cornudella i Núria Perpinyà l'imprescindible Àlbum Ferrater. 

En aquesta ponència Vallcorba ens recorda que "Cambra de la tardor" reprèn un tema tradicional, en diàleg fructífer amb altres poetes, com és propi de la veritable literatura: el pas ineluctable del temps, la llarga pena "per les hores que se'n van de pressa" i el record, suggerits pel cicle de les fulles dels arbres, un tòpic que ja apareix a la Ilíada (VI, 146-149):

Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer. 
Tal la raça dels homes, neixen uns, d'altres moren.
(traducció de Miquel Peix)

La imatge brillant recorre els segles i té dos precedents italians: l'un, "Dopo", de Sergio Corazzini, resignat cristianament en el camí cap a la mort, Gabriel Ferrater el podia conèixer, ja que el seu germà Joan l'esmenta al capítol "Ideas del alma", text del 1956 inclòs dins Dinàmica de la poesia; l'altre, posterior, titulat també "Dopo", de Cesare Pavese, el coneixia (li va dir al mateix Vallcorba que l'havia tingut present): ens mostra un record immediat de l'estimada, que, fora de la cambra, volta per algun lloc de la ciutat, i el seu possible retrobament l'endemà (es tracta probablement d'una resposta terrenal de Pavese al poema de Corazzini). Vallcorba cita els dos poemes in extenso i els comenta; en el de Pavese, interpreta que passen anys en el record --em sap greu, que no ho sé veure: hi llegeixo un sol dia, amb la seva sera i l'esperança de retrobar l'amant domani. La discrepància respecte a Pavese n'apunta una de més profunda sobre Ferrater, em sembla forçada la lectura que Vallcorba proposa de "Cambra de la tardor":

En el present que el poema descriu, tan sols hi ha la veu del poeta, des de la tensa solitud de l'home que es fa gran, i que les cometes del diàleg solament indiquen, per la seva, diem-ho així, aparent falta de "coherència tipogràfica", el diàleg entre el passat i el present, i que no crec que indiquin cap altra cosa que la resposta del poeta, des del present, a les preguntes que li van ser fetes en el passat. És a dir, que al poema hi ha només el poeta qui, a la seva tardor, recorda l'amor en aquella cambra. (pàg. 332)

El present del poema, des del meu punt de vista, és el d'un amor que els amants saben que acabarà: les seves trobades a la cambra compartida, com la d'aquesta tarda, tindran un final, que tots dos recordaran de manera incerta en els seus pensaments i profundament en els seus cossos. Vallcorba apunta amb encert que els trenta-set horitzons de la persiana es refereixen a l'edat de l'home, i que és brillant l'assimilació de les fulles i les veus i els besos.

El gran valor de la ponència de Jaume Vallcorba és posar en evidència que Gabriel Ferrater dialoga amb la tradició, recorrent a un topos antic, recordant un poema de Pavese --o un d'Apollinaire o de Shakespeare. Ferrater no es conforma a repetir la imatge: intenta anar sempre més enllà que els seus predecessors, i en aquest cas la reflexió terrenal i a la vegada transcendent de "Cambra de la tardor" puja enllà de l'evocació de l'enyorança, tan física i immediata, i lleugerament literaturitzada o idealitzada, dels amants del poema de Pavese --si és que llegeixo bé "Dopo"--,  a la vegada que Ferrater basteix uns versos d'imaginació més travada i memorable. No hi ha enyor al poema de Ferrater, sols una lliçó de vida carnal.

En el motiu de la lentitud del món i la pervivència del dolor per l'amor perdut, hi ha un eco, pel to i el timbre, de "Le pont Mirabeau", d'Apollinaire, ens diu Vallcorba, "un poeta que ja que hi som treu el nas reiteradament a Les dones i els dies." (pàg. 333). Copio el text del poema, que no figura a la ponència:

Le Pont Mirabeau

Sous le pont Mirabeau coule la Seine
Et nos amours
Faut-il qu’il m’en souvienne
La joie venait toujours après la peine

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Les mains dans les mains restons face à face
Tandis que sous
Le pont de nos bras passe
Des éternels regards l’onde si lasse

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

L’amour s’en va comme cette eau courante
L’amour s’en va
Comme la vie est lente
Et comme l’Espérance est violente

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Passent les jours et passent les semaines
Ni temps passé
Ni les amours reviennent
Sous le pont Mirabeau coule la Seine

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Guillaume Apollinaire, Alcools, 1913

Vallcorba esmenta, finalment, el sonet 73 de Shakespeare, el que comença amb el vers "That time of the year thou mayst in me behold". Les coincidències hi són.

Jaume Vallcorba amb J.V.Foix,
uns anys abans del 1997, any de la ponència sobre Ferrater
i de l'inici de l'edició crítica
de l'obra completa de Foix a Quaderns Crema
(foto de Robert publicada a El Punt Avui)


--

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Uyà1997

¬¬¬¬¬

Uyà, Josep M."'Res no conferirà mai més sentit'", pàg. 315-326 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

El títol de la ponència prové d'un vers del poema "S-Bahn". Des del meu punt de vista, Uyà es llança a una sèrie de digressions més o menys connexes a partir de textos fragmentaris de Gabriel Ferrater: el paràgraf d'una carta a Helena Valentí, alguns versos de "S-Bahn", de "Els jocs", "Fi del món", "Però non mi destar", "Diumenge", "El secret", "A mig matí", "Octubre", "A l'inrevés", "Teseu". Els fragments triats reflecteixen un alè existencial del poeta ple de foscor, que es nega a si mateix, amb uns records, un saber, una consciència que no es poden comunicar, estrany a les seves pròpies paraules. El poeta viu a la irrealitat, ve a dir Uyà. -- No compro: podria donar una interpretació oposada triant altres fragments de cartes i versos.

De fet, Uyà acaba reconeixent, cap al final de la ponència, que "Tot aquest enrenou de citacions barrejades amb conceptes que he fet fins ara, l'ha provocat, realment, un sol poema, la lectura del qual m'ha obert un seguit de coses que abans no veia en els versos de Ferrater." (pàg. 323). Es tracta de "Les mosques d'octubre". Al simposi, el va llegir sencer i el va comentar breument, pàg. 324-325, amb una interpretació en clau simbòlica, del to dels dos paràgrafs següents, congruent amb la lectura de Ferrater com un poema fonamentalment pessimista i trist:

La platja "s'encrosta" [v. 1], com la vida, que s'endureix amb el temps, i és "buida | de sols" [vv. 2-3], tal com la vida és buida d'ideals, ideals que reviuen només amb l'amor, "quan un llavi retroba la sal insolent d'una pell" [v. 4]. Amor, però, amarg, per salat, i insolent, per no demanat i inevitable.

Costa de viure així cada matí, i encara costa més ensopegant un cop i un altre, sigui el poeta qui ensopega, siguem tots qui ho fem. I costa encara més si el sentiment queda atrapat en les imatges, i no oblida mai, car tot és present en els records, per altra banda, recordem, inútils.

dimecres, 30 de setembre de 2020

Sala1997

 ¬¬¬¬¬

Sala, Jordi."La vigència d'una estètica: l'ús de les veus narratives en la poesia de Gabriel Ferrater", pàg. 293-313 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Ponència que em sembla de tràmit. Jordi Sala intenta caracteritzar la poesia de Gabriel Ferrater: la qualitat que en destaca és la narrativitat, més enllà de l'exposició d'esdeveniments i situacions, propiciada (a) per la introducció d'anècdotes que singularitzen el cabal imaginatiu i moral del poema, (b) per l'habilitat de Ferrater a pujar i baixar de registre, amb una sintaxi àgil i un to de veu amical (una dicció de tonalitat nova dins la poesia catalana, encara ara) i (c) per la relació que s'estableix entre el jo poètic i el món del poema. Seguint Dolors Oller, Sala afegeix que la reflexió moral dels poemes de Ferrater acostuma a ser una operació complexa, en què hi ha un jo projectat pel poema i una veu per damunt que produeix el discurs didàctic, que interpreta. Això, potser herència de la poesia de Robert Graves, apunta Sala, és el que li proporciona una forta objectivitat i l'allunya de l'estètica romàntica.

Sala recorre a les conegudes tres veus que va distingir T. S. Eliot en la poesia (a l'assaig "The three voices of poetry", del 1953). Les reconeix en els poemes de Ferrater, i comenta detalls dels poemes per il·lustrar l'ús de les tres veus. Hi destaca la importància de la veu dramàtica, que, si bé no apareix a Da nuces pueris, va guanyant posicions a Menja't una cama i es torna molt present a Teoria dels cossos. "La intercalació d'altres veus en el poema allibera el narrador global de l'enunciació completa del discurs." (pàg. 300). La veu èpica pren un to col·loquial en Ferrater, en els poemes narratius, en què el narrador sovint adreça el seu discurs a una segona persona. I finalment, ben present al llarg de Les dones i els dies, la veu lírica del poeta, que parla amb si mateix i posa distància entre el jo narrador i el jo personatge. La poesia de Gabriel Ferrater és sovint un repte per als lectors, "una deconstrucció avant la lettre del pensament establert" (pàg. 312), i ens fa pensar més, conclou Sala.





--

dilluns, 31 d’agost de 2020

MaciàPerpinyà2019

¬¬¬¬¬

Xavier Macià -- Núria Perpinyà. "Les noves dones i els nous dies: Ferrater editat per Cornudella", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 334-342

Ressenya entusiasta i plena de simpatia de l'edició crítica de Les dones i els dies, preparada per Jordi Cornudella "de manera pacient des de fa molts anys" (pàg. 339). Xavier Macià i Núria Perpinyà, dos dels crítics de referència sobre Gabriel Ferrater, consideren que hi surt mudat i rejovenit, resituat al lloc preeminent que li correspon dins la literatura catalana. "L'edició ens aclareix molts dubtes, enigmes i malentesos, com el caràcter tan primmirat que tenia Ferrater a l'hora d'ordenar els poemes i de compaginar." (pàg. 334). Valoren positivament la pulcritud de les variants, de l'aparat de cites i de totes les informacions col·laterals sobre els poemes i els llibres. 

Macià i Perpinyà aprofiten per posar en valor els vint poemes, inèdits, descartats i esparsos, que no figuraven a l'edició de l'any 1968. A tots, hi reconeixen la veu de Gabriel Ferrater. Hi repassen els trets següents, entre altres característiques de la poesia de Ferrater: els datius íntims o (po)ètics, les citacions i intertextos estrangers, els correlats, els encavallaments, les dones. Fan dues observacions valuoses a propòsit de les dones: "L'obra de Ferrater conté molts poemes de felicitat amorosa i sexual, cosa que fou tot un detonant que obrí noves vies d'expressió en la poesia catalana, més enllà de la tradició ribiana i carneriana. No obstant això, Les dones i els dies continuen posseint el to trobadoresc de súplica i frustració envers dones inaccessibles." (pàg. 338). 

S'ha obert una mina per entendre més Gabriel Ferrater, gràcies a l'edició crítica. Per què va descartar determinats poemes? "Per l'amnistia", per exemple, un poema brillant, que havia d'obrir Da nuces pueris, va caure, ens recorden Macià i Perpinyà: "Qui sap, potser l'avorrí perquè incloïa l'anagrama Roma-amor i s'autocriticà per haver emprat aquest clixé. O perquè, com ens informa Cornudella, contenia el mot ànima, una paraula que a Ferrater li era repel·lent." (pàg. 337). "Ferrater renuncia a una poesia massa abstracta, sentimental i formalista." (pàg. 338) --aquesta depuració sembla una de les operacions clau, d'acord amb la descripció de variants i supressió de poemes i paratextos que Cornudella ens forneix per Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos i per Les dones i els dies.

Núria Perpinyà i Xavier Macià, el 1984, en la presentació de la tesi de Perpinyà
(fotografia procedent del web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana)

--

dimarts, 28 de juliol de 2020

Porras2019

¬¬¬¬¬

Porras, Marina. "Gabriel Ferrater llegint la literatura catalana", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 327-333

Marina Porras, crítica literària, és una de les autores joves que llegeix més apassionadament Gabriel Ferrater. Acumula uns quants articles notables a la premsa al voltant de l'exemplaritat de Ferrater com a escriptor i intel·lectual; va dedicar-li un estudi dins del llibre Comparatistes sense comparatisme: La lliteratura catalana a Catalunya, a cura d'Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás (Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2018, pàg. 261-278), i ha fonamentat el seu assaig L'enveja (Barcelona: Fragmenta, octubre de 2019, 76 pàg.) en la lectura de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, amb una incursió en el poema "Els miralls", de la segona secció de Les dones i els dies.

La nota de Reduccions revindica el Ferrater crític i lector de la literatura catalana, que no ha rebut el reconeixement que mereix. Porras el situa ben de pressa, des del punt de vista intel·lectual, com un crític exigent, que posa la literatura catalana "en relació i en conflicte amb estructures literàries més grans, concretament amb la literatura europea i la seva tradició." (pàg. 328). Considera que la seva crítica té un component comparatista. També ens el situa vitalment, com una persona que escriu el que pensa, que no mira de quedar bé, que no fa equilibris. El cita extensament com a observador agut de la nostra sociologia en relació amb la literatura, i sobretot amb el problema literari --persistent encara a les conferències de Ferrater dels seixanta-- de la manca d'una tradició sòlida de prosa --un problema que Antoni Martí Monterde postula que s'acaba amb la voluminosa aparició de Josep Pla i Joan Fuster, que exerceixen en la nostra tradició una funció semblant a la prosa dels moralistes en la literatura francesa.

El que Marina Porras escriu, seguint Ferrater, sobre la prosa de Josep Pla és transcendent per caracteritzar un dels motius centrals de la seva crítica, que ara podem llegir còmodament al llibre Curs de literatura catalana contemporània, recull de les seves conferències a la Universitat de Barcelona, ordenades cronològicament, en les quals es pot apreciar l'acuïtat de la seva lectura dels textos i el fil conductor que les ordena:

El que Josep Pla intentava d'alguna manera, des de la seva prosa, és omplir el cercle de tradició que quedava buit entre la realitat més propera i la cultura universal [vegeu Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 331-3]. El mèrit de Pla és omplir aquest forat des de la individualitat, i ho fa trobant els moments neutres, conversacionals i col·loquials que fan falta per escriure prosa. Ferrater diu que aquests moments són molt difícils d'obtenir per a un escriptor que no se senti lligat a la societat que l'envolta, i que per això Pla hi troba sortida fent de memorialista de la gent. 

La de Pla, diu Ferrater, és una obra pensada per parlar de tu a tu amb els grans escriptors europeus, i el seu lligam amb la cultura francesa i la influència d'Sterne i Stendhal estaran presents en tota la seva obra. El mèrit d'aquesta ambició, segueix el crític, és que ho fa sense referències, sense prosa de segona fila sobre la qual construir la pròpia. "Pla ha sabut veure una cosa que li ha fet molt de mal a la seva carrera: no tenia prosa de segon o tercer ordre per recolzar-s'hi. Se l'ha haguda de crear ell mateix." [Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 335].

Estic segur que ens arribaran més textos de Marina Porras sobre Gabriel Ferrater. Dels que ha anat publicant fins ara, n'apunto uns quants:


--

dijous, 25 de juny de 2020

Parramon2019

¬¬¬¬¬

Parramon i Blanco, Jordi. "La renovació de les noves rimades al 'Poema inacabat' de Gabriel Ferrater", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 316-326

Jordi Parramon constata que el "Poema inacabat" és l'únic poema de Gabriel Ferrater que utilitza apariats octosil·làbics assonantats, a imitació dels romans de Chrétien de Troyes, que en la poesia catalana medieval va caracteritzar el gènere de les "noves rimades". En descriu, al llarg de deu pàgines, tots els aspectes mètrics de manera minuciosa, observant en què s'acosta a les noves rimades i en què se'n separa. Ferrater escriu octosíl·labs sense cesura, amb un respecte escrupolós de la prosòdia acadèmica en la separació de síl·labes --Parramon hi detecta sols dues llicències en 1.334 versos-- i no gaires llicències en els contactes vocàlics --que detecta i repassa un a un. 

"El ritme bàsic amb què es presenten els octosíl·labs és el binari, que implica un accent rítmic a totes les síl·labes parelles. Generalment, el predominant és el de la quarta" (pàg. 318). Els encavalcaments són continus i molt lliures. Hi alternen els apariats masculins i femenins, una pràctica que, apunta Parramon, no es va establir en francès fins a l'època de Ronsard, en el segle XVI. 

La rima assonant separa el "Poema inacabat" dels precedents medievals --i també dels rodolins. Parramon repassa els errors d'assonància del poema, pàg. 323-4, amb un to en algun moment quasi esverat, per concloure: "En fi, que hi ha alguns casos esporàdics de rimes fallides sense justificar, però no arriben a desvirtuar la tendència general del poema a distingir entre les set vocals tòniques." (pàg. 324). També la "Tornada", de 250 versos, era una fórmula de cloenda estranya a les "noves rimades", pròpia de la poesia lírica trobadoresca.

M'agrada el final de l'article, citant els versos 76-79:

"Vull que d'un cop tots es refacin
que copio els medievals.
Sempre ho he fet i declarat
i sempre he vist que no s'ho creien."

Ja és hora que ens ho creguem.

L'emblema de la col·lecció, d'Editorial Barcino, dirigida
per Josep Maria de Casacuberta (esmentat al vers 220)
--

divendres, 1 de maig de 2020

Fuster1971

¬¬¬¬¬

Fuster, Joan."Gabriel Ferrater", pàg. 367-369 [secció del llibre], Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1982, 6a edició, 1a edició 1971, 410 pàg.

Literatura catalana contemporània, de Joan Fuster, comença amb Maragall i acaba amb els seus contemporanis, els autors nascuts a tot estirar cap al 1925. Ferrater i Fuster van néixer el mateix any, el 1922. El llibre és un esforç de comprensió enciclopèdic, d'un home sol, portat a bon port amb apassionament i mirada crítica, amb independència de criteri i al marge de l'acadèmia, en una època que eren raríssimes les monografies i tesis i escassos els articles publicats sobre la nostra literatura, per les dècades de prohibició de revistes en llengua catalana i la postergació sistemàtica a la universitat. Publicat el 1971 --distribuït probablement el 1972, ja que rep el Premi de la Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig el 1973--, el llibre de Fuster sols s'ocupa de l'obra poètica de Gabriel Ferrater, si bé l'esmenta en una enumeració d'autors amb obra crítica --els seus assajos i articles esparsos no van ser recollits fins a l'any 1979, a l'enullernador Sobre literatura: Assaigs, articles i altres textos 1951-1971, edició a càrrec de Joan Ferraté. A la frase final, Fuster afirma que "la projeccció de Gabriel Ferrater no ha tingut encara les repercussions que es mereix.".

La secció sobre Gabriel Ferrater equival a dues pàgines senceres del llibre --en l'edició de què disposo. Tanca l'apartat "Continuïtat de la poesia", pàg. 361-369, que consisteix en una introducció, de poc més de dues pàgines; una secció sobre Josep Palau i Fabre, de menys d'una pàgina; una sobre Joan Brossa, d'una pàgina i mitja; una de titulada "Més poetes", d'una pàgina i mitja. Apareix dins el tercer capítol del llibre, titulat "Uns anys decisius (1931-1961), pàg. 321-422. En el pròleg a la segona edició, l'any 1976, parlarà "dels grans poetes del període --de Maragall a Ferrater" (pàg. vi). La literatura catalana estava amenaçada per la repressió de la dictadura: el factor polític amenaçava la seva supervivència, i dificultava la mateixa possibilitat de tenir un públic lector, amb l'idioma prohibit per a qualsevol ús oficial, bandejat de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació. Tot i això, hi va haver continuïtat i resistència: "contra tota adversitat, i no eren poques, la 'creació' s'obria pas." (pàg. 361). 

(El llibre és una "llarga i madurada experiència de lectura", en paraules del mateix Joan Fuster, partint de les seves notes de lector particulars. El seu plantejament és agut, antidogmàtic, apartat de les interpretacions historicistes i sociològiques mecàniques que predominaven a l'època. És clar que Fuster, que no combregava amb rodes de molí, ja havia escrit el 1955 la brillant nota marginal "Sobre algunes relacions entre l'art i la política", en què comparava el comunisme amb l'Església i l'estat comunista amb un estat teocràtic. Va aparèixer el 1957 dins el llibre Figures de temps, i es pot llegir ara editada per Edicions 62 dins la col·lecció "Clàssics catalans" al segon volum de l'Obra completa de Joan Fuster: Assaig I, a cura d'Antoni Furió i Josep Palàcios, pàg. 151-168. Literatura catalana contemporània va ser el primer llibre de l'editorial Curial, de Max Cahner: acollit amb silenci i menysteniment, les dues armes recurrents dels nostres tristos mandarins.).

Joan Fuster ens recorda que Gabriel Ferrater va irrompre a la literatura catalana amb una obra madura, densa, amb un sediment cultural fora de sèrie, i amb una matèria poètica nova, insolent, militant a favor de la felicitat, que "ataca una sèrie de tendres inèrcies socials, segures i cohibitives" (pàg. 369), i una dicció col·loquial, "un to de conversa, barrejada d'explicació i de narració, elaborada amb experiències íntimes | i amb sobreentesos doctes." (pàg. 367-8). I arrisca una descripció del realisme de Ferrater i de la seva consecució dels principis estètics que havia exposat en la nota final de Da nuces pueris, amb aquella idea d'evitar l'excés de participació en els insidiosos temes dels poemes i de saber-los observar a distància, sense contemplacions (pàg. 368):

La càrrega palesament autobiogràfica dels poemes de Gabriel Ferrater només permet de concloure que la "participació" --"romàntica"--, evident, hi obté una objectivació literària "distinta". En el fons, tampoc no és gaire "distinta". Gabriel Ferrater, si bé es mira, és l'únic autèntic hereu del Neonoucentisme. [que té, d'acord amb Fuster, com a figura ínsigne Carles Riba]

En qualificar-lo d' "únic autèntic", ja en descartem la refracció mimètica i epigonal, que repeteix fórmules o calca propòsits. Gabriel Ferrater, en efecte, parteix d'una concepció meticulosament "antiromàntica" de la literatura, i per tant, antimaragalliana, anitsalvatpapasseitiana, anti... [...]

La "poesia-diversió" [Ferrater], com la "poesia-cultura" [Riba] o la "poesia-experiment" [Foix] és encara una reminiscència del que a Catalunya fou el primitiu Noucentisme. És, també, una correlació de totes les altres literatures occidentals.

Des del meu punt de vista, Fuster caracteritza esplèndidament la poesia de Ferrater: el singularitza i a la vegada l'imbrica en la tradició literària --no discutiré mai les etiquetes historicoliteràries, que en el cas de Fuster, lector poderós i escriptor infatigable, l'ajuden a fer-se entendre: com diu Fuster mateix en el seu paper sobre Stendhal (1968), "la crítica literària es mou dificultosament dins el convencionalisme d'un vocabulari contrafet". Augura, també, la importància i influència creixents de Ferrater en les dècades posteriors a la publicació de Les dones i els dies, llibre que havia aparegut sols tres anys abans de Literatura catalana contemporània. Fuster no prodiga elogis com aquest --sols li recordo un auguri semblant respecte a Vicent Andrés Estellés: "feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent" (pàg. 358).

Joan Fuster a Barcelona, al desembre de 1971

--
Apunt revisat el 23 de novembre de 2020

dimecres, 15 d’abril de 2020

Fuster1961

¬¬¬¬¬

Fuster, Joan, "Un nombre nuevo", Destino, núm. 1240, 13 de maig de 1961, pàg. 15 [pàgina 39 dins el conjunt de la revista d'acord amb l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues]

La segona ressenya que va tenir Da nuces pueris va aparèixer dins la secció, signada per J. Fuster, "Libros catalanes" de la revista Destino --una secció que Josep Pla i l'equip de Destino havien trigat moltíssims anys a poder incloure al setmanari per prohibició de la dictadura franquista, que tractava de marginar tant com fos possible la literatura catalana. En aquell número la mitja pàgina de Joan Fuster, composta a quatre columnes, es divideix en tres seccions de llargada similar, "Sarcasmos y otras cosas", "Un nombre nuevo" i "'Prosía' y 'Cantata'", on s'ocupa respectivament dels llibres Vacances pagades, de Joan Oliver; Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater, i Comèdia, de Blai Bonet. Hi ha foto de Joan Oliver i de Blai Bonet al principi de la secció dedicada al seu llibre; no n'hi ha de Gabriel Ferrater. Da nuces pueris, tot i portar data d'impremta de l'any 1960, s'havia distribuït pel Sant Jordi del 1961.

Joan Fuster es fixa amb encert en una de les frases centrals de la nota final de Da nuces pueris: "Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d'un home ordinari, com ho sóc jo.". Considera que la poesia de Ferrater és un testimoni de la seva vida moral, i que el seu to més segur és el dels poemes narratius, com "In memoriam", "Els jocs" i "Petita guerra", ben contraposat a qualsevol deliqüescència subjectiva i ornamentació retòrica. Constata que aquell primer llibre és una obra madura, que anuncia una entrada poderosa en la literatura catalana:

La larga "narración" de "In memoriam" --un pasaje de adolescencia, durante la guerra-- merece ser colocado entre los textos más significativos de la poesía catalana de hoy. Creo que Da nuces pueris es el primer libro de versos de Gabriel Ferrater. Si es así, con este centenar de páginas de endecasílabos blancos --voluntariamente duros a veces, de vocabulario a un tiempo culto y coloquial--, Ferrater consigue, de entrada, un alto puesto en nuestro escalafón literario. No es ya lo que se dice un "joven" --nació el 22-- y tiene en su haber muchos papeles de especulación y de análisis en materias de literatura. Quiere decirse, pues, que nos hallamos ante un escritor "hecho" y que Da nuces pueris nos da la confianza de una obra futura de indiscutible interés.

El títol "Un nombre nuevo" em fa pensar que la primera referència pública que havia rebut Joan Fuster pels seus versos havia estat de Carles Salvador, amb l'article "Un nuevo poeta" al diari Las provincias: "Me'n recordaré tota la vida perquè era la Mare de Déu dels Desemparats i m'havia quedat a València per estudiar" (detalls explicats al "Perfil biogràfic de Joan Fuster", pàg. xxv, escrit per Antoni Furió, al primer volum de l'Obra completa de Joan Fuster: Poesia, aforismes, diaris, vinyetes i dibuixos, edició a cura de Josep Palàcios i Antoni Furió). Diuen que Fuster va deixar d'escriure poesia després de llegir Gabriel Ferrater. No sé pas si m'ho acabo de creure: de fet, no m'ho crec, llegint els articles d'Antoni Martí Monterde aplegats a Joan Fuster: la paraula assaig.

Joan Fuster i Josep Pla, l'any 1964

--
Apunt revisat l'1 de desembre de 2020

dilluns, 13 d’abril de 2020

Serrallonga1965

¬¬¬¬¬

Serrallonga, Segimon. "Entorn a dos punts de Menja't una cama", dins Inquietud artística, 34, novembre de 1965, pàg. 14-17, reproduït dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 299-315

Jaume Coll Mariné presenta, pàg. 299-301, de manera impecable el context en què es va publicar aquest article de Segimon Serrallonga, feliçment recuperat en el monogràfic de Reduccions: "un dels articles coetanis a Ferrater que més bé en va llegir i entendre l'obra, a part de ser un dels textos que, encara avui, més ens poden ajudar a llegir-lo [...], un text que, com pocs, parla a favor de la lectura de Ferrater." (pàg. 301). Serrallonga va culminar amb aquesta peça una sèrie d'articles de qüestionament del realisme històric, a la vegada que hi començava a perfilar les seves idees sobre poesia.

L'article és, i continua sent, important. És posterior a la ressenya d'Arthur Terry de Da nuces pueris i Menja't una cama de l'any 1962, publicada a Serra d'or, i arriba enmig d'una etapa de rebuig i indiferència crítiques, ben descrites per Núria Perpinyà. És anterior al pròleg de Josep Maria Castellet (inspirat pel mateix Ferrater) a Teoria dels cossos, llibre publicat el 1966. Segimon Serrallonga organitza el text --un dels seus primers articles-- amb una introducció breu, que situa Ferrater com el millor dels nous poetes del moment, i dues parts, la primera dedicada a Catul, i la segona, a tractar de descriure l'actitud poètica davant del món que reflecteixen els dos primers llibres de Ferrater.

No recordo que ningú hagi enunciat la influència de Catul en Ferrater d'una manera més clara i detallada que Serrallonga. Comença recordant que "hi ha motius per creure que Ferrater, quan diu que Catul és l'únic poeta antic que ha arribat a conèixer, vulgui dir, en la sobrietat de l'expressió, que en sap les implicacions literàries i socials i que el coneix directament de cap a cap." (pàg. 303). Ben vist: hem constatat moltes vegades que les afirmacions literàries, estètiques, de Ferrater són consistents amb la seva escriptura poètica. D'entrada, Ferrater pot anar més enllà, en to i contingut, llegint Catul, que Costa i Llobera llegint Horaci, que es queda en un exercici més formal. Serrallonga insinua que la passió de Ferrater per Catul li és un revulsiu, un exemple de claredat, de veritat clàssica, un precedent d'obra viva, també en el recurs a una llengua col·loquial i culta a la vegada. -- Serrallonga devia desconèixer l'amistat de Gabriel Ferrater amb Joan Petit, el traductor, amb Josep Vergés, de Catul per a la Fundació Bernat Metge (el llibre es va publicar el 1928). 

Serrallonga nega que hi hagi estirabots o exaltacions o rareses en la poesia de Gabriel Ferrater --devien ser tòpics instal·lats en alguns cercles de lletraferits. "Té una actitud oposada del tot a les actituds dels romàntics, dels simbolistes i dels avantguardistes, justament perquè es dreça de la coherència clàssica a la coherència moderna." (pàg. 307). Partint de la darrera frase de la nota que tancava Da nuces pueris, Serrallonga analitza l'origen del títol del seu primer llibre dins l'epitalami de Catul, que Ferrater presentava com un precepte ètic a favor de la felicitat (pàg. 306):

Si per a una lectura general del llibre basta d'entendre els poemes en termes de precepte ètic, les motivacions que el mateix Catul tingué i anotà dins el seu poema aclareixen l'actitud del lector Ferrater i contribueixen a determinar la seva manera de tractar la tradició.

Els mots que fan de títol al llibre són repetits quatre vegades a l'indret on Catul engega els fascennins tot comportant-se, respecte a la frase popular da nuces pueris, d'una manera en darrer terme exactament igual a la de Ferrater: prenent-los pel cantó de l'alegria, marca el tros amb el sentit més fecund de l'expressió i per ell ho integra tot al moviment general del poema, la circumstància, l'anècdota també s'esmuny, però el moviment hi ha passat a cavall de l'alegria del poble. Ferrater, en fer-ne un precepte, l'ha desprès de l'epitalami, però no del sentit que hi prenia. 

Finalment, Serrallonga ens recorda "Tam gratumst mihi", la versió de Catul que obria Menja't una cama: Ferrater se situa així dins la història literària, d'una manera semblant a la de Catul respecte a Cal·límac i Safo.

A la segona part de l'article, Serrallonga constata la importància del temps en els dos llibres i el tractament subtil de l'espai, i enumera molts versos que el corroboren  --no sé si hauria valgut més que hagués comentat a fons dos o tres poemes sencers. Acaba amb una frase que val la pena citar:

La solució donada [per Ferrater davant el món], essent la més radicalment antisimbolista de totes les presentades pels poetes nous, és la que més reté del real allò que feu possible els més alts valors de la poesia simbòlica de tots els temps.

Segimon Serrallonga, l'any 1958

Serrallonga amb Foix, a mitjan anys setanta
--
Apunt revisat el 21 de juny de 2020

diumenge, 12 d’abril de 2020

Terry1962

¬¬¬¬¬

Terry, Arthur, "DA NUCES PUERIS, per Gabriel Ferrater. -- "Les quatre estacions". Ed. Óssa menor. Barcelona. 1961. MENJA'T UNA CAMA, per Gabriel Ferrater. -- Col·lecció "Signe". Ed. Joaquim Horta. Barcelona, 1962." [ressenya], Serra d'Or, any IV, núm. 11, novembre de 1962, pàg. 38-39 

Esplèndida caracterització primerenca de la poesia de Gabriel Ferrater a partir dels seus dos primers llibres. L'inici de l'article és taxatiu:

Aquests dos primers llibres, publicats amb un any escàs de diferència, situen de seguida Gabriel Ferrater com el poeta català més important de la seva generació. La varietat i la riquesa de Da nuces pueris pressuposen un talent llargament incubat. 

Terry considera Ferrater un antiromàntic, i diu que la seva complexitat moral recorda la de Baudelaire. En destaca la tècnica descriptiva i de vegades novel·lística, i com en alguns poemes "es dóna una sensació viva de la violència pública, sense ultrapassar els límits de l'experiència personal, sotmesa, no cal dir-ho, a una inquisició moral rigorosa i intel·ligent." (pàg. 38). Parla de la ironia compassiva de Ferrater, de la reacció davant l'absurditat i el patetisme humans: "si la seva generositat fonamental es decanta cap a l'esperança, es tracta d'una esperança mesurada i sense eufòries". I del tema de la memòria, la fragilitat dels records, sense sentimentalisme.

El plaer que [aquests poemes] donen al lector no ve d'una sola direcció; a la sinceritat amb la qual s'hi comuniquen les emocions, s'ha d'afegir llur extraordinària qualitat tècnica, que consisteix, no tant en l'estil (un concepte que a Ferrater no li agrada), sinó en la mateixa manera de construir el poema. En la millor poesia de Ferrater sempre és important l'angle des del qual el poeta s'apropa al tema: àdhuc en els poemes en què el contingut pot semblar trivial, la postura inicial i el joc de metàfores que encamina presten una solidesa al conjunt que probablement hauria escapat a un poeta menys hàbil. (pàg. 39)

Encara al pròleg a la seva traducció d'alguns poemes de Gabriel Ferrater, Women and Days (llibre publicat pòstumament l'any 2004), Arthur Terry evocava la revelació que li va representar la lectura de Da nuces pueris i Menja't una cama, que va ressenyar per encàrrec de Serra d'Or.

Portada de Serra d'Or de novembre de 1962, sobre fons blanc:
la riuada del Vallès Occidental, que va provocar set-cents morts, havia tingut lloc el 25 de setembre

dissabte, 11 d’abril de 2020

Malé2019

¬¬¬¬¬

Malé, Jordi. "Les dones i els homes en alguns poemes de Gabriel Ferrater i Carles Riba", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 276-296

Jordi Malé llegeix uns quants poemes de Gabriel Ferrater i hi constata afinitats temàtiques amb alguns poemes de Carles Riba, com si hi hagués una represa a Les dones i els dies d'algunes reflexions morals subjacents als poemes d'amor de Riba, que Ferrater havia llegit amb intensitat en la seva joventut. Comença l'article interpretant "Posseït", pàg. 276-280, a partir del sentit de la paraula "regust", amb la seva connotació negativa; de la comparació amb el poema "Sense amor", descartat a Les dones i els dies, i dels dos canvis que Gabriel Ferrater va introduir en la versió del poema a Les dones i els dies respecte a la versió de Da nuces pueris:

  • El primer vers --el marco amb cursiva-- deia "Sóc ben lluny d'estimar-te. Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu." en comptes de "Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs". 
  • El vers 5 deia "I ets tu / que indecentment t'has estimat per mi / fins que, a la fi saciada de tu, / ara t'excites, te me'n vas darrera / d'un altre cos, i em refuses la pau." en comptes de "fins al revolt: saciada de tu". 

Malé fa una paràfrasi del que vindria a dir el poema, fonamentat en el contrast agut entre l'home, posseït per la dona, impregnat d'ella fins al moll de l'os, i la dona, per a qui ell sols és un record superficial en les seves noves relacions amoroses. "Aquest tipus de relació entre la dona i l'home no seria gaire lluny de l'expressada en diversos poemes del segon llibre d'Estances de Carles Riba" (pàg. 280). Posa com a exemple, en concret, el poema 9, que ens presenta una dona gaudint del seu cos i nodrint-se de si mateixa, mentre que l'home queda relegat a un paper secundari, totalment dominat per ella.

La comparació entre els dos poetes segueix amb el poema 20 del segon llibre d'Estances, que Gabriel Ferrater havia comentat en una de les seves conferències sobre Carles Riba. Jordi Malé el llegeix en detall, pàg. 281-286, i es pregunta què interessava a Ferrater d'aquest poema respecte al vincle dels amants. Hi compara "Kore", un poema que ens descriuria una relació amorosa purament sensual, i el poema que el segueix, "Lorelei", dos exemples de pietat bondadosa de la noia per l'home. Malé relaciona la situació descrita en aquests dos poemes amb els poemes 21 del segon llibre d'Estances i 40 del primer, i rebla l'article citant la interpretació de Ferrater d'aquest darrer poema, que considerava que reflecteix una experiència important i intensa, d'una gran vivacitat moral (les explicacions i les omissions entre claudàtors són de Malé):

Després de l'experiència eròtica amb una dona, el que tendeix a ocupar-ne el lloc és [...] l'instint abassegador, l'instint possessiu de la persona estimada [...]. O sigui que el que passa és que, un cop l'experiència eròtica s'ha apagat, l'ànima casta [es refereix a la del poeta], l'ànima despresa de l'activitat eròtica concreta [per això és casta], es vessa cap a un instint de possessió total, de possessió moral, de la persona estimada. Ara bé: aquest instint de possessió total està destinat a la frustració, i només és una follia [...] (La poesia de Carles Riba, pàg. 30; Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 99-100)

L'article té uns quants punts de contacte amb la conferència de Malé "Ressons ribians en la poesia de Gabriel Ferrater", del curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, del juliol de 2018, a la Universitat de Girona. Continuo creient que un dels contrastos més significatius de l'estètica de Gabriel Ferrater respecte a la poesia de Carles Riba es dona a "Cambra de la tardor".

Carles Riba, el 1953, als seixanta anys, a la casa de Cadaqués
(foto de Francesc Català Roca)

--

dissabte, 7 de març de 2020

Murgades2020

¬¬¬¬¬

Murgades, Josep. Conferència "Gabriel Ferrater: un intel·lectual a contracorrent", dijous 6 de març de 2020, 19.30 h. Fundació Privada Reddis. Reus

Sala plena, amb cadires addicionals, per seguir una conferència excel·lent, sàvia: planera, concebuda per al públic local, i a la vegada amb un to sostingut, exigent, graciós, magnífic, una hora llarga molt suggeridora sobre Gabriel Ferrater --tan interessant com la seva conferència del 2012 al Centre de Lectura de Reus, però amb més humor, més penetrant. Presentacions de Carme Buixeda, presidenta de la Fundació Privada Reddis, i de David Figueres, en nom dels organitzadors, l'Associació Gosar Poder.



Josep Murgades va començar afirmant que el realisme socialista europeu d'entreguerres va ser adaptat a la nostra postguerra per Joaquim Molas amb el nom de realisme històric o poesia social --utilitzar la denominació original hauria estat temerari, òbviament-- i amb la mateixa filosofia poètica: considerar que la literatura era un mitjà per lluitar contra l'alienació de la massa obrera, amb una forta distinció entre el fons, que era el que comptava, i la forma. El poema havia d'intervenir en la història, havia de transformar la societat etc. Enmig d'aquest panorama Da nuces pueris irromp en sentit contrari, des del mateix títol, que es presenta com un precepte ètic a favor de la felicitat.

Aquest contrast estètic va ser exemplificat per Murgades amb la distribució d'una fotocòpia per les dues cares a cadascun dels assistents. Ens va demanar que miréssim la cara del davant i que esperéssim a mirar què hi havia a la cara del darrere. La cara del davant incloïa tres textos:


"De nit a casa, junts", de Raimon

I de nit a casa, junts
escoltàvem la música,
de nit a casa junts.
I serenament esperàvem
que d'un moment a l'altre
l' ascensor es parés al nostre pis.
Ells arribarien
de nit, n'érem segurs.
I parlàvem de quines altres coses
podríem fer,
i de què faríem
quan arribassen.
De nit a casa, junts
escoltàvem la música,
de nit a casa junts.

No arribaren aquesta volta
però tu i jo ho sabem...
De nit a casa, junts
escoltàvem la música
de nit a casa junts.

I parlàvem de quines altres coses
podríem fer,
i de què faríem
quan arribassen.


"Què volen aquesta gent?", cançó de Maria del Mar Bonet, amb lletra de Lluís Serrahima

De matinada han trucat,
són al replà de l'escala,
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?",
"N'és adormit a la cambra,
què li volen, al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

La mare ben poc en sap
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Encara no ben despert,
ja sent viva la trucada
i es llança pel finestral
a l'asfalt, d'una volada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Els que truquen resten muts,
menys un d'ells —potser el que mana—
que s'inclina al finestral,
darrere xiscla la mare.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

De matinada han trucat,
—la llei una hora assenyala—
ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?


I al costat d'aquestes dues lletres de cançó, Murgades hi havia afegit el final de la novel·la M'enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo (del fragment, en copio les frases del principi i les frases finals):

A tocar de la finestra, la Renata, que mirava cap a fora, m'interromp i en un to d'urgència fa:
--Aleix... Vine de pressa!
I amb el gest reforça les seves paraules.
--Què hi ha?
Però ja separo ràpidament la cadira de la taula, corro cap a la finestra, i ella assenyala:
--Mira...
Encara arribo a temps de veure el segon home, que fa petar la porta del cotxe abans de desaparèixer cap a l'entrada.
--La policia!
[...]
Quan m'incorporo, el timbre de la porta ressona, llarg i urgent.
--Ja són aquí...
--Sí.
Ens mirem, immòbils, però respirem fort i el cor ens rebota contra les parets del menjador. Després me la trobo entre els braços, la boca en la meva, ni ella ni jo no sabem si per darrera vegada.
El timbre ressona de nou, foraster, enemic, i aleshores faig:
--Anem...
I avancem enllaçats, tots dos a punt de destí.


Era fàcil imaginar quin poema hi havia a la part del darrere de la fotocòpia: "La vida furtiva", de Gabriel Ferrater! Un poema del 1962, aparegut a Menja't una cama, el 1963, i que va anar a parar immediatament a la famosa Antologia general de la poesia catalana de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, partisana a favor de la poesia social des de la introducció i fins a la tria de l'últim poema.


LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall del corredor. Comun minador
que surt d’un pou em pujarà
des del sileci de tota la casa.brusc,
el ronc de l’ascensor. M’aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
pel replà, i endevinaré l’instant
que arrencarà a trremolar l’angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.


Murgades va apuntar que en el poema de Ferrater les imatges descriuen un estat de consciència, aquell en què els records reprimits surten a la superfície, i no ens els podem negar, si som lúcids i honrats amb nosaltres mateixos --una lectura quasi psicoanalítica, gens política ni social. Trobo que va saber mostrar el to i el nucli del poema lúcidament, sense explicar-lo massa, deixant de banda detalls polèmics i prou coneguts.

No hi ha transcendentalisme ni redemptorisme en Gabriel Ferrater. Murgades va exemplificar les seves posicions a contracorrent, a partir d'aquell moment i fins al final de la conferència, recordant anècdotes sucoses de Ferrater i analitzant les respostes esmolades, que contrastaven amb les respostes ortodoxes i grandiloqüents de la majoria, a un qüestionari del 1963 (publicat el 1968) dels que inclou el llibre Papers, cartes, paraules (pàg. 496-498):

  • Si haguéssiu de proposar una definició de poeta per a un diccionari, ¿què diríeu? Un home o una dona que fa versos.
  • ¿Subordineu les idees a l'estructura del poema? Només tinc idees d'estructura.
  • ¿Per quina causa creieu que se sent més atret el lector, per allò que diu el poeta o bé per la manera com ho diu? El poeta diu com diu allò que diu.
  • ¿Quines són les fonts del vostre llenguatge? Procacitat reusenca, prosa francesa, vers anglès, Freud i Marx, arrels indoeuropees.

Les anècdotes, algunes de procaces, ens van fer riure, sobretot aquella de la botifarra que no li arribava en un sopar, que Murgades va ampliar respecte a la versió que jo en coneixia. Es veu que era un sopar literari, molt concorregut, amb uns quants escriptors, entre els quals Espriu. Ferrater no s'hi va voler plegar a menjar el menú sinó que va demanar una botifarra amb seques. Els comensals anaven menjant els plats del menú i la seva botifarra no arribava. La reclamava i no l'hi servien. Cansat, es va aixecar i va cridar "On és la meva pobra, bruta, trista, dissortada botifarra?". Espriu va entrar en còlera --en la versió que jo coneixia, pel llibre d'Eduard Bonet, una animeta càndida l'hi va contar a Espriu, que no hi era, l'endemà, i Espriu va dir, congestionat, "Aquest home és un terrorista intel·lectual!".  Murgades va recordar també una anècdota personal de Ferrater, en una tertúlia amb estudiants joves, quan ell devia tenir vint anys: va dir "Llegint els poemes de l'Espriu, te n'adones que és un home que no deu haver folgat mai amb dona".

Murgades va ressaltar que Salvador Espriu era en aquell moment el poeta de l'status quo, el poeta que havia condensat en uns pocs poemes la resistència antifranquista. Va afirmar que aquells exemples no pretenien qüestionar Espriu i la seva poesia, que respectava, sinó mostrar que Ferrater actuava a contracorrent de la majoria i que era procaç i gamberro, una actitud que ens va dir que era pròpia de Reus, un intel·lectual anticonvencional, insultant a vegades fins a la injustícia. Gabriel Ferrater deia que escrivia en català perquè és l'única llengua en què sabia fer-hi faltes: violentar la llengua exigeix un gran domini de la llengua.
  • Els organitzadors de la conferència, l'Associació Gosar Poder, han recuperat al seu web l'article de Murgades, de l'any 1992, "Gamberro intel·lectual", publicat al diari El Punt

***

Miquel Bonet en va escriure, de seguida, una crònica fresquíssima, "Ciutat de gamberros", per a Tarragona Digital.

Foto d'Antoni Veciana: el públic de la sala, en el moment que Murgades havia repartit un full imprès per les dues cares. Ens havia dit que miréssim primer la cara del full on hi havia les lletres de les cançons de Raimon i Maria del Mar Bonet i el final de la novel·la M'enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo, i després l'altra. Què hi havia a l'altra cara? "La vida furtiva", de Gabriel Ferrater.

--
Apunt revisat el 26 de setembre de 2020
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites