diumenge, 28 de març de 2021

Llauger2012

¬¬¬¬¬

Llauger, Miquel Àngel. "No pensar-hi: un eco de Riba a 'Temps enrera'", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 109-116

Article important, que ens dona una prova seriosa de la manera en què Ferrater llegeix la tradició literària, prenent en aquest cas la reflexió central d'un poema simbòlic i conceptual i traslladant-la a un poema narratiu i de tessitura referencial. Miquel Àngel Llauger planteja la hipòtesi que el darrer vers de "Temps enrere", el poema de Gabriel Ferrater, és una al·lusió al darrer vers del sonet VII de Salvatge cor, de Carles Riba. L'un diu "anem de fred en fred, sense pensar-hi", i l'altre, "morim d’amor, i no s’hi pensa". Tots dos versos són bimembres, amb una seqüència final de quatre síl·labes situada després d’una coma i el contingut és pràcticament calcat. Llauger ens recorda que Ferrater considerava Riba molt important, se'l sabia de memòria. L'havia tractat, n'era amic, el considerava un escriptor de rang superior. "Temps enrere" és un dels primers poemes de Ferrater, que Riba potser devia arribar a conèixer.

Llauger segueix la interpretació del sonet VII de Salvatge cor que va fer Joan Ferraté el 1953, dins l'article "Poesía y símbolo", inclòs a Dinámica de la poesía, pàg. 83-118 --especialment a les pàg. 112-118. Ferraté considerava brillants els dos darrers versos, "Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa.", per la seva contraposició d'una expressió sublim i a la vegada banal. Llauger matisa Joan Ferraté: no veu connotació negativa en aquell "i no s'hi pensa", en l'abandonament del pensament racional i la consciència en un mateix, sinó un acostament a l'absolut, a la nostra condició purament física, animal, que havia destacat Gabriel Ferrater en les seves conferències sobre Carles Riba. 

També interpreta Llauger "Temps enrere", i el caracteritza com un poema eminentment narratiu en què una veu recorda fets de la joventut i els jutja, com en altres poemes cabdals de Da nuces pueris, per exemple "In memoriam". La veu s'adreça a un tu, que és la noia. La parella viu dins la felicitat dels amants, amb una certa pèrdua de consciència --com al sonet VII--; Llauger esmenta aquell "Ja ens hem oblidat / de nosaltres", dels versos 27-28. Els tres darrers versos, amb els arbres de l'avinguda, i el fred que senten quan van passant sota cada seva ombra, són una metàfora de la felicitat intermitent i inconscient, amb una funció, habitual en tants poemes de Ferrater, d'epifonema. -- No som lluny tampoc de l'afirmació de Carner, que la felicitat ens sorprèn fent cara d'enze, motiu que trobem en uns quants poemes de Ferrater.

Miquel Àngel Llauger culmina l'article dibuixant amb gran precisió el funcionament d'aquesta al·lusió a Riba, com un homenatge, de manera que val més citar-lo in extenso. A més a més, el que en diu Llauger val per a les al·lusions d'altres poemes, amb la condició que es tracti d'un homenatge (i no d'una paròdia o d'un d'aquells tours de force en què Ferrater emula i supera el seu predecessor):

Crec que, vistos així tots dos poemes, és més fàcil definir la trajectòria de significació que va des del «i no s’hi pensa» de Riba al «sense pensar-hi» de Ferrater. Hi ha un homenatge, crec. Però hi ha també una voluntat d’enriquir el sentit del poema propi amb el cúmul de significació que l’al·lusió aporta, i d’aprofitar-lo d’acord amb els propis interessos poètics. Riba va ser un poeta intensament intel·lectual, però va xifrar en la innocència dels amants, de caire gairebé animal, la joia de viure. Ferrater reprèn el motiu, tot i que l’adapti a una poesia molt diferent de la del mestre: el «no pensar-hi» de Riba s’emmarca en una reflexió més abstracta i més amarada d’alè religiós, mentre que el «no pensar-hi» de Ferrater se situa en el món més quotidià dels homes que enyoren una joventut en la qual situen els besllums de felicitat que la vida ens concedeix. Homenatge, aprofitament de la càrrega de significació i adaptació al propi univers de sentit: no hi ha manera més sàvia d’enriquir els versos propis amb l’eco dels mestres. 

Miquel Àngel Llauger, el 2018, quan va guanyar el Premi de Poesia Gabriel Ferrater amb Fourmillante

--

dissabte, 20 de març de 2021

Al cor d'una rosa de fulles moixes

¬¬¬¬¬

Les activitats que prologuen el centenari del naixement de Gabriel Ferrater, el 2022, han començat a Reus amb un espectacle titulat Al cor d'una rosa de fulles moixes. Ha tingut lloc aquest dissabte al migdia al pati de la Casa Rull, un racó esplèndid, amb un escenari i taules de terrassa i cadires (un lloc obert per facilitar les mesures de prevenció de l'emergència per la COVID-19), un acte organitzat amb el suport de la Fundació Reddis. Hi ha hagut una presentació breu del regidor de Cultura de l'Ajuntament de Reus, Daniel Recasens, i del president de l'Associació Gosar Poder, David Figueres. La programació del pròleg a l'Any Gabriel Ferrater inclou més actes suculents.  

Al cor d'una rosa de fulles moixes --que m'expliquen que ja s'havia escenificat l'any 2017, al claustre de l'Institut Salvador Vilaseca-- és una idea original del poeta, rapsode i activista literari David Figueres, consistent en una selecció de textos de Gabriel Ferrater que no és gens l'habitual, la que podria esperar el públic: si bé comença amb un fragment de la coneguda nota autobiogràfica que tancava Da nuces pueris, segueix amb gran força amb una escena de la traducció de Ferrater del primer acte de Coriolà, de William Shakespeare, que m'imagino que no s'havia representat mai, i continua endavant amb fragments de les conferències que ara s'apleguen al Curs de literatura catalana contemporàniaintercalats sobretot amb cartes i amb respostes a qüestionaris i entrevistes. Acaba amb la lectura dels primers versos d'"In memoriam". El gruix dels textos triats per David Figueres ens presenten un Gabriel Ferrater que reflexiona de manera iconoclasta sobre el seu país i el seu temps, un home intel·ligent que perseguia entendre el món de manera apassionada i insubornable. És un gran poeta i, per a una gran part dels espectadors i lectors, és un intel·lectual de risc, per descobrir. Figueres té la traça d'obrir al públic aquesta altra dimensió de Gabriel Ferrater sense obrir-les totes alhora, sense pretendre tampoc resseguir ni la seva biografia ni els seus múltiples interessos. L'efecte és sorprenent i memorable. M'ha fet recordar, per la qualitat de l'espectacle, Ara que els ametllers ja estan batuts, la tria de textos de Josep Pla que va portar a escena Josep Maria Flotats.

La companyia de teatre La gata borda, dirigida per Ester Cort, porta a escena els textos que conformen Al cor d'una rosa de fulles moixes amb un enorme sentit del ritme, amb varietat de solucions escèniques, traient un inesperat profit avui de les condicions que imposava l'escenari obert del pati de la Casa Rull i el seu balcó. Els intèrprets Mercè Bonet, Carme Merlo, Pau Nogués, Quim Prats, Elena Rius i Antoni Veciana diuen els textos amb la dicció acuradíssima que exigeix aquest tipus d'espectacle, en què la precisió és el fonament de l'obra. Mantenen del principi al final un to mesurat, del tot efectiu, sense cap concessió a la facilitat ni a l'histrionisme. Resulten impecables en els seus gestos i moviments, al servei dels textos triats i d'unes paraules brillants. Just al començament, després d'haver llegit la nota autobiogràfica que obre l'espectacle, executen l'escena de Coriolà amb una energia i un convenciment que, a mi que no els coneixia, m'ha fet anar a buscar on i quan podré veure el Molt soroll per res que anuncia el seu compte de Twitter. M'ha sabut greu que no tornessin a sortir a l'escenari perquè els aplaudiments han durat encara una bona estona després que se n'haguessin anat --m'aclareixen que "De veritat que no esperàvem uns aplaudiments tan llargs i ja estàvem posant-nos els abrics perquè estàvem erts de fred.": ara s'entén, el públic anàvem abrigadíssims, a part que el vermut també escalfa. En tot cas, Al cor d'una rosa de fulles moixes és un espectacle que fa honor a Gabriel Ferrater i que hauria de poder-se veure arreu del país el 2022 amb motiu del centenari. 

***

--

Apunt revisat el 29 de març de 2021

divendres, 19 de març de 2021

Torresi2008

¬¬¬¬¬

Torresi, Stefano. "Gabriel Ferrater, entre tradició (catalana) i europeisme (lingüístic i literari)", dins La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni. Associazione italiana di studi catalani. Atti del IX Congresso internazionale [l'article es pot llegir navegant per l'índex de les actes del Congrés] (Venècia, 14-16 de febrer de 2008), Di Girolamo, Constanzo; Di Luca, Paolo, i Scarpati, Oriana, ed. a la xarxa, 2008-2009, 8 pàg.

El professor Stefano Torresi, de la Universitat de Macerata, revisa la relació de Gabriel Ferrater amb la tradició literària catalana, com a intel·lectual amb una gran consciència crítica i històrica. Constata que Ferrater s'inscriu com a autor dins la literatura catalana amb màxim rigor, sense edulcorar les mancances d'aquesta tradició. Torresi va espilogant cartes, articles, entrevistes, versos, testimonis de tercers per afirmar que Ferrater supera el predominant dualisme català-castellà des del moment que situa el català i la literatura catalana en un pla d'igualtat amb les llengües i literatures europees, entre les quals el castellà no és pas la seva segona literatura d'interès. Llegeix, parla, escriu i treballa en unes quantes llengües. La seva curiositat literària no té límits, llegeix en la llengua original dels autors. És un intel·lectual internacional, d'un marcat europeisme, obert, crític (no pas incondicional), d'interessos amplis que reflecteixen els seus múltiples interessos vitals, exigent, que no es limita a la pròpia llengua ni a la pròpia tradició literària.

--

dissabte, 13 de març de 2021

Julià2012

¬¬¬¬¬

Julià, Jordi. "La valoració i el prestigi dels assaigs de Gabriel Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 93-107

Aquesta revindicació de Gabriel Ferrater com a assagista, ordenada i entusiasta, refà una conferència del 2009 de Jordi Julià, conspicu lector de Ferrater. D'acord amb la ponderació de Julià, si veiem Carles Riba com un autor que és poeta i assagista, i traductor, el poeta assagista a la manera de T. S. Eliot més important de la literatura catalana a la primera meitat del segle XX, hauríem de veure Gabriel Ferrater com el poeta assagista més important de la segona meitat del XX. El fet és que el reconeixement del Ferrater assagista és encara minoritari. Han perjudicat la recepció dels assaigs de Ferrater la seva publicació pòstuma i dilatada al llarg de 30 anys (del 1979 al 2010) i el prejudici contra el seu origen fragmentari i circumstancial. Va ser reconegut des del principi com un poeta molt important i, si de cas, com un lingüista prometedor. I així, encara el 1988 Jaume Medina i Joan Lluís Marfany van ser incapaços de veure el seu paper com a crític i assagista, com a contribuïdors de l'onzè volum de la Història de la literatura catalana dirigida per Joaquim Molas --una part de l'acadèmia no sap què fer-ne, de Ferrater.

Quantitativament, es tracta de més de 2.000 pàgines d'assaigs escrites en 22 anys, del 1951 al 1972: "1.280 pàgines de crítica literària publicada, 430 de crítica pictòrica i 208 de reflexió lingüística, i aproximadament 230 pàgines de crítica literària inèdita (pel que jo en sé). Ben bé el doble de pàgines que la crítica ribiana." (pàg. 96). Em pregunto si una literatura que posseeix un assagista formidable com Joan Fuster, fragmentari, que escriu sobretot pro pane lucrando, indagador incansable, que assaja tota mena de camins en les seves reflexions, pot ser llepafils a l'hora d'admetre com a assaig els escrits dispersos de Gabriel Ferrater. Jordi Julià ens recorda (pàg. 96-101) les apreciacions sobre la qualitat dels assaigs de Ferrater de Joaquim Marco, Núria Perpinyà, Jordi Cornudella, Félix de Azúa, Valeriano Bozal, Laureà Bonet, Dolors Oller, Álvaro García, Pere Gimferrer, davant d'una recepció acadèmica àtona, parcial o tendenciosa. De fet, l'obra crítica de Gabriel Ferrater és influent: "No crec que m’equivoqui gaire quan dic que destacats crítics, teòrics, assagistes i professors actuals reconeixen la crítica ferrateriana com un model." (pàg. 102).

Jordi Julià completa la seva afirmació del valor dels assaigs de Ferrater amb més testimonis, sobretot de la seva voluntat crítica, rigorosa, no historicista, singular, perspicaç, com a docent i en els seus escrits, davant de les posicions a vegades defensives i conservadores de les autoritats acadèmiques: cita Félix de Azúa, Laureà Bonet, Giuseppe Grilli, Josep Murgades, Joan A. Argente, i també els filòlegs Carles Miralles i Lola Badia. Al final de l'article, Julià postula Gabriel Ferrater com a intel·lectual de talla europea, al costat de Roland Barthes i d'Italo Calvino. Acaba l'article citant unes paraules de Dolors Oller:

Gabriel Ferrater no només és important dins la cultura catalana, sinó que és una de les figures que fan que aquesta formi part de la cultura europea amb tot dret, naturalitat i competència. I això només és privilegi de pocs, en cadascun dels països que la integren.

***

Des de la redacció d'aquest article de Jordi Julià, s'ha produït una publicació valuosa, el Curs de literatura catalana contemporània, a cura de Jordi Cornudella, que aplega les conferències de Gabriel Ferrater a la Universitat de Barcelona, conegudes fins aleshores mitjançant la seva aparició dispersa, al llarg dels anys, en diferents llibres (La poesia de Carles Riba, Foix i el seu temps i Tres prosistes entre els principals). La visió de conjunt que el Curs proporciona als lectors ressalta la consistència crítica i el poder interpretador de Gabriel Ferrater que Jordi Julià atribueix als seus assaigs. Esperem amb candeletes l'edició de tots els seus escrits i conferències (a cura de Jordi Cornudella, el pulquèrrim editor de Les dones i els dies), incloent-hi les 230 pàgines de crítica literària inèdites que esmentava Julià en aquest article i peces brillants com els seus afegits a una història de la literatura universal d'Erwin Laaths, on hi ha, per exemple, una anàlisi de primer ordre de l'obra de William Shakespeare

D'altra banda, farem bé de recordar que hi ha un Ferrater sempre present en els assaigs però àgraf: l'home seriosament imbuït de la filosofia analítica, l'anàlisi matemàtica i la lògica que va rescatar-nos el testimoni irrepetible d'Eduard Bonet. Gabriel Ferrater acostuma a superar les nostres expectatives.

Jordi Julià, en una fotografia de l'any 2012, quan va publicar l'assaig Poètica de l'exili.

--

dimarts, 9 de març de 2021

"Gabriel Ferrater y la poesía moral", l'altra entrevista de Baltasar Porcel

¬¬¬¬¬

La lectura de la tesina de Zofia Stasiakiewicz em va conduir cap al número 1572 de la revista Destino, del 23 de setembre de 1967, al text de Baltasar Porcel "Gabriel Ferrater y la poesía moral", pàg. 38-39 (disponible gràcies a l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues de la Biblioteca de Catalunya). Sembla una secció habitual del setmanari: "Los encuentros de Baltasar Porcel", de la qual devien derivar dos llibres, el 1969 i el 1971, que es titulen Los encuentros: primera serie i Los encuentros: segunda serie. Stasiakiewicz citava aquesta entrevista unes quantes vegades amb profit i la consignava a la bibliografia: és una peça a tenir en compte, que cal recuperar en unes obres completes de Ferrater. De Porcel, n'havíem pogut llegir l'excel·lent entrevista del 1972 publicada a Serra d'Or, pòstumament, reproduïda a Papers, cartes, paraules

Copio el text de les respostes de Gabriel Ferrater sencer, destacades amb cursiva com a la revista, i escurço alguns dels comentaris i les descripcions de Baltasar Porcel, llevat de l'entradeta inicial, que deixo sencera. L'entrevista inclou com a respostes, un parell de cops, fragments sencers, traduïts al castellà, de la nota que tancava Da nuces pueris, que es considera la poètica de Ferrater: m'imagino que a Porcel li devien anar bé per acabar de farcir la col·laboració, o bé per reproduir amb exactitud, d'alguna manera, el que Ferrater li havia explicat. He distingit aquests dos fragments en rodona.

***

Los encuentros de Baltasar Porcel

GABRIEL FERRATER Y LA POESÍA MORAL

Encontré a Gabriel Ferrater al anochecer, en un tren atiborrado de gente. Iba sentado, la expresión entre abstraída y enconada, plegadas en ángulo agudo sus largas piernas, las rodillas casi a la altura del pecho. Yo no le había visto desde que se le concedió el Premio Crítica 1967 de Poesía --a base de este jurado, que es lo que cuenta: Josep M. Castellet, Joan Fuster, Joaquim Molas, Joan Triadú i Joan Lluís Marfany-- por su libro Teoria dels cossos. Recordé la ideas que sustenta Ferrater --"Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d'un home ordinari, com sóc joc. Cap de les coses que les meves poesies consignen no té cap valor eminent..."-- y, naturalmente, le pregunté por su vida y su obra.

     --Esta vida que me ganó traduciendo. Y es durísimo. Me pongo delante de la máquina de escribir, solo, en casa, y miro el papel blanco y me entra una especie de angustia, algo como un vacío en el estómago. Para poder ir comiendo, necesito traducir siete u ocho horas diarias, si soy capaz de resistirlo. Estoy deprimido. Ahora me he matriculado en la Universidad para acabar una carrera y marcharme a los Estados Unidos, de profesor. Hay poco que pelar, aquí. ¿Mis ideas políticas? Creo que todos los políticos son unas malas bestias, pero también que hay unos que son peores que los otros. Stalin, por ejemplo, era una bestia peor que Trotski. Seguramente es por esto que Trotski las pasó moradas y que a Stalin les salió todo perfecto... Estoy deseando llegar a Sant Cugat para tomar una cerveza. Debería no beber ni fumar, sobre todo ahora que ya empiezo a sentirme los años y que las resacas se me han hecho agónicas, aunque debo tener un higado de aluminio porque no dice ni palabra. Pero ya explicó Malcolm Cowley que el alcohol es la enfermedad laboral del escritor. Casi no bebo más que whisky (Scotch y a veces Bourbon), ginebra (seca, del tipo inglés, nunca holandés) y vodka. Y mucha cerveza. El vino no me gusta si no es muy bueno, y el vino muy bueno es muy caro.

Habla prácticamente a gritos, con su voz nerviosa y chillona, que a ratos tartamudea. [...] Gabriel Ferrater es un gran poeta:

     --¿Te parecen estrambóticos los títulos de mis dos primeros libros? ¡Oh, no sé por qué! "Menja't una cama" es un título muy simple. Y "Da nuces pueris" todavía más. Esta frase, que como mucha gente sabe pertenece a un epitalamio del poeta latino Catulo, es usada por mi al margen de su contexto. Yo la entiendo como un precepto ético, y lo es altamente por cuanto se hace cargo del hecho de que a los niños les gustan las nueces. Es una frase que habla a favor de la felicidad. Por otra parte, mis títulos me parecen mucho menos estrambóticos que "Les fleus du mal", que "El diablo mundo" o que "El veire encantat". En todo caso, un título no es sino una etiqueta, destinada a vaciarse de sentido y a descender al nivel de la palabra "Kodak", por ejemplo... Bueno, pero puede que sí, que tiendo a titular los libros en broma, seguramente para insinuar que considero ridícula la manía de los poetas, desde "Les contemplations" hasta hoy, de componer libros llenos de puertas y ventanas bien distribuidas. Las únicas unidades de sentido, para decirlo así, que me tomo seriamente, son el poema individual y la obra entera de un poeta. Inventarse unidades intermedias, con apartados y visillos, considero que es una forma como otro cualquiera de peinar el gato.

La poesía tuvo, en el país, una posguerra extensa y dorada. Atrincherada en el simbolismo, probablemente porque la realidad era dura, fue el eje y la expresión mayor de nuestra literatura. La muerte de Carles Riba, bandera de reciedumbre total, y la marea de la poesía social cuartearon la antigua situación, entre cuyos pedazos vacilantes surgió una literatura, y sobre todo una concepción de la literatura, más atenta a la realidad cotidiana y al quehacer del hombre en su geografía y en su situación histórica. Fue cuando el paso de los cincuenta a los sesenta. La obra de Josep Pla, por ejemplo, que antes había sido calificada como carente de trascendencia metafísica y demasiado a ras de suelo, entró en una nueva fase de absoluta revalorización. [...] Gabriel Ferrater, que publica en 1960 su primer libro, a los treinta y ocho años de edad, se coloca rápidamente entre los escasos poetas radicalmente densos que ha manufacturado Cataluña el último cuaro de siglo. Sus poemas "In memoriam" y "Poema inacabat" pueden leerse y releerse --y hablo de una experiencia personal-- tantas veces como "Mari del sud", pongo por caso, y teniendo en cuenta que la ironía de Gabriel Ferrater no tiene nada que ver con la nostalgia de Cesare Pavese.

     --De mis poesías me encuentro más bien satisfecho, en el sentido que considero haber dicho en ellas aquello que quería decir. Lo que me proponía era, simplemente, esto: apuntar algunas observaciones sobre mí y sobre otras personas. Recuerdo muy bien que esas observaciones se me acudieron mucho antes que el vehículo a través del cual comunicarlas. Pasé un tiempo en que creí que mi forma literaria sería el aforismo, algo en la línea de La Bruyère o de Nietzsche. Pero tuve que convencerme de que mi prosa no era lo suficientemente buena. Las posibilidades de la poesía me las descubrió sobre todo, el verano del cincuenta y siete, la lectura de Shakespeare. El lyceé francés me había metido en la cabeza que todo el teatro tenia que ser como el de Racine, y esta estupidez tuvo una consecuencia excelente: que no leí a Shakespeare hasta que era capaz de entender una buena parte del mismo. Por cierto, que no se si nadie se ha dado cuenta (a mis amigos se lo he dicho yo) que "In memoriam" es una imitación de King Lear (¡y dispensen!)... En rigor, desearía que me hubieran influido todos los escritores que he leído, porque si no me han influido quiere decir que he sido poco sensible hacia ellos. Ya sé que este idea es irrealizable, pero puedo decir que soy un imitador sistemático y profuso, y que he copiado todo lo que me ha parecido copiable, en concreto, todo aquello que era marcadamente diferente a lo mío. De hecho, no conozco ninguna otra forma segura de llegar a ser original. Si me dedico a copiar a Malherbe, supongamos, como no tengo ni la más remota posibilidad de semejarme a él, caeré fatalmente en la originalidad. En cambio, si copio a Aragon o a algún otro contemporáneo, lo más fácil es que la copia me salga perfecta, y solamente seré un plagiario. Es | lo que pasa con los poetas castellanos actuales: cada uno imita al vecino de al lado, y han llegado a una entropía casi absoluta. Una pequeña suerte que he tenido es que "Letter to Lord Byron", de Auden, ha sido durante muchos años inencontrable, y que escribí mi "Poema inacabat" antes de leerla, porque de conocerla me hubiera impedido el escribirlo, y hasta a mí me parece increíble la pura verdad: que no imitara en nada a Auden. El hecho real, desde luego, es que tanto Auden como yo imitamos el "Don Juan", y como tenemos más o menos la misma edad (creo que Auden me aventaja de quince años), es inevitable que ambos miremos a Byron con idénticos ojos.  

Descendemos del tren y andamos por las calles desiertas de Sant Cugat del Vallès, entre farolas tenues. [...]

     --Poca cosa es un poeta, te lo aseguro, si es incapaz de redactar sin angustias, paso a paso y en cualquier momento, con una firme eficacia estilística, cualquier motivación que haya llegado a concebir con claridad. Óptimamente, todo poema debería ser claro, sensato, lúcido y apasionado, en una palabra: divertido. Puede perdonarse que un poeta sea deficiente en algún aspecto, pero son para mi imperdonables los muchos poetas de ahora que reservan para la poesía sus estupefacciones, y su poesía refleja de ellos una imagen tan idiota que no puede ser la de ninguna persona viva, por cuanto una vida no se conserva si no está muy atenta a las leyes del dinero y a los movimientos de los hombres y de las mujeres. Cuando escribo una poesía, la única cosa que me ocupa, y que me cuesta, es la de definir con precisión mi actitud moral, o sea, la distancia que hay entre el sentimiento que la poesía expone y lo que podríamos denominar el centro de mi imaginación... Sin embargo, debo añadir que en estos momentos no siento ningún deseo particular de decir absolutamente nada. Y puede que, con un poco de optimismo, pueda tomármelo como indicio de que mis poemas han dicho, en efecto, lo que tenían que decir... Lo que hago, en cambio, es estudiar lingüística. Mi propósito inicial fue el de entender un poco el mecanismo del catalán, pero pronto descubrí que no existe ninguna gramática catalana. Fabra era admirable, pero iba tremendamente con pies de plomo, y no cubrió sino el terreno mínimamente necesario. Sin contar que por disciplina, que entonces creían que era una virtud importante, aceptó muchas burradas de los mallorquines con sotana. Y los que han venido después no han hecho otra cosa que trivializar. De todas formas, pronto descubrí que las buenas gramáticas son una de las cosas de vuelo más elevado, en todo el mundo. Hace un par de años que solo leo lingüística y puedes creerme si te digo que intentar penetrar en Sapir o en Benveniste, los dos mejores lingüistas que conozco, en Bloomfield, en Chomsky, en Jakobson, en Hjelmslev, es superlativamente divertido. Pero las gramáticas del francés o del inglés, o del castellano, si sobre este idioma existiera alguna, no pueden servirnos de modelo. Se trata de gramáticas de un uso literario muy fijado, y el uso del catalán es fluctuante y estirajeado por los dialectos. Las únicas lenguas que se hallan en un estado en parte similar al nuestro son el rumano y el noruego, y especialmente el polaco, el checo y el eslovaco. Pero, hoy por hoy, todo lo que yo sé de eslavo puede envolverse en una hoja de brezo. Tengo trabajo para rato.

Hemos llegado frente al monasterio románico. [...] Y sigue charlando con vehemencia, fulgurante la mirada.

     --Nuestra literatura es, sin duda, mucho más floja que la inglesa, pero quizá no sea mucho más débil que la rumana. Sin embargo, el problema más devastador y siniestro que pesa sobre ella no depende de ella misma: reside en el hecho de no formar parte de un complejo cultural amplio y rico. Por muy pesimistas que queramos ser sobre la literatura catalana, nadie puede negar que es incomparablemente mejor que la matemática catalana, la física catalana, la lingüística catalana, la etnología catalana y, sobre todo, la burguesía catalana, que ni tiene dinero sólido, ni lo deja ir, ni lo usa con un mínimo de criterio. Fíjate en la famosa Fundació Bernat Metge: nunca fue una tal fundación, por cuanto en ningún banco hubo jamás una cuenta a su nombre. Era un negociejo particular del señor Cambó, señor que no fue ningún mecenas. El mecenas fue Carles Riba, trabajando años y años por un pequeño sueldo mensual... ¿Sabes lo que veo a mi alrededor? Muchas imposibilidades absolutas.

***

Hi ha un apunt d'aquest blog que consisteix en un índex de noms del conjunt de llibres i textos esparsos de Ferrater, entre els quals he inclòs el buidatge d'aquesta entrevista.

Baltasar Porcel, en una foto del 1969, més o menys a l'època de l'entrevista

--

dissabte, 6 de març de 2021

Stasiakiewicz2012

¬¬¬¬¬

Stasiakiewicz, Zofia. Entre Catalunya i Polònia: Witold Gombrowicz i Gabriel Ferrater. Correspondència inèdita (1965-1967). Tesina del Màster en Iniciació a la Recerca en Humanitats, dirigida per Xavier Pla. Universitat de Girona, curs 2011-2012, 106 pàg.

La tesina de Zofia Stasiakiewicz inclou l'edició de la correspondència inèdita de Gabriel Ferrater i Witold Gombrowicz, i cartes de Gombrowicz amb Seix Barral i amb Edicions 62, a més de la documentació completa de l'expedient de censura de La seducción i dels testimonis de Josep Maria Castellet i Jordi Cornudella, Jill Jarrell i Rita Gombrowicz. Es tracta d'una aportació important a la bibliografia ferrateriana, perquè documenta la defensa a ultrança de Gombrowicz que Ferrater va portar a terme a les convocatòries del Premi internacional dels editors de 1965 i 1967, quan va aconseguir que guanyés el premi, i perquè confirma l'interès extraordinari de Ferrater per Gombrowicz, que el condueix a aprendre polonès i a traduir Pornografia (publicada amb el títol La seducción, per poder rebre l'autorització de la censura).

El treball de Stasiakiewicz rescata la joia de la correspondència Ferrater-Gombrowicz i conté dues perles més: la correspondència editorial, d'entre la qual destaca, per la franquesa biogràfica, la carta del 3 d'octubre de 1967 de Barral a Gombrowicz (pàg. 70-71) per excusar la demora de Ferrater en la seva traducció, i, dins els annexos documentals, el correu electrònic de Janet Rodney, nom actual de Jill Jarrell (pàg. 102), en què hi ha algunes de les claus de l'interès de Ferrater per Gombrowicz --que des del meu punt de vista il·luminen l'obra literària de Ferrater. 

Per si l'edició de tota aquesta documentació fos poca cosa, el text introductori de la correspondència, pàg. 3-39, i les conclusions de Stasiakiewicz, pàg. 86-87, escrites amb un molt meritori català, ens donen una aproximació a Ferrater gens vulgar, amb una utilització esmolada de bibliografia que no s'acostuma a tenir en compte --hi he descobert, per exemple, una entrevista notable de Baltasar Porcel a la revista Destino.

La fama de geni de Gabriel Ferrater té un dels seus fonaments en les seves llegendàries intervencions a les convocatòries del Premi internacional dels editors, vindicant-hi Foix el 1961 i després Gombrowicz, i també en la seva decisió d'aprendre prou polonès per poder traduir Pornografia. Qui ens havia explicat el seu paper al Premi internacional era Josep Maria Castellet, al capítol "Gabriel Ferrater: La passió per la literatura", pàg. 127-143, del seu llibre Seductors, il·lustrats i visionaris: Sis personatges en temps adversos (Barcelona: Edicions 62, 2009, 253 pàg.). La correspondència amb Gombrowicz i l'estudi de Stasiakiewicz completen el que sabíem dels premis, i ens presenten el plantejament de la traducció de Pornografia, amb l'ajuda d'una gramàtica i un diccionari polonesos i tenint davant les traduccions francesa i alemanya. 

La capacitat d'afrontar el coneixement d'una nova llengua casa amb el que sabíem per la correspondència amb el seu germà Joan: que Gabriel havia passat per una voràgine d'aprenentatge de llengües: 

La meva mania lingüística segueix florent, però va passar per un encallament de desesperació, quan vaig decidir que havia de deixar, de moment, les generalitats, i posar-me a aprendre llengües.--Com un animal, em vaig posar a estudiar-les totes alhora, o sigui (renunciant, amb pena, al sànscrit) el grec, el llatí, el rus, i totes les germàniques. D'aquesta logofàgia me'n va venir una indigestió impressionant. (carta de 12 de gener de 1967: Papers, cartes, paraules, pàg. 428). 

Stasiakiewicz ha demostrat que va ser Gabriel Ferrater qui va obrir el camí del reconeixement de Witold Gombrowicz a l'Estat espanyol amb la seva traducció de Pornografia (publicada en polonès el 1960), que era la seva última novel·la publicada, i amb l'ajuda de l'aposta de l'editorial Seix Barral, que va donar suport a la seva candidatura al Premi internacional de literatura a Valescure el 1965 i a Gammarth el 1967 (Edicions 62 també va apostar, a instància de Ferrater, per publicar una traducció catalana de Ferdydurke el 1968, a partir de la traducció argentina de l'obra, en què havia intervingut el mateix Gombrowicz). La decisió de Ferrater de traduir Pornografia és pública el 1965, però el llibre no apareix fins al 1968, en part per problemes de censura, que la tesina exposa i presenta també documentalment als seus annexos, i pel retard del traductor, que les cartes reflecteixen amb detall. 

D'acord amb el testimoni de Jill Jarrell, Stasiakiewicz postula que Ferrater veia semblances entre Gombrowicz i ell --m'agrada un dels detalls que apunta Jarrell: "compartía Gabriel con Gombrowicz un fuerte deseo de llevar la contraria a los elementos represivos de la cultura, fuese la polaca, fuese la época franquista en España.". Postula també que Ferrater potser trobava que la llengua literària polonesa i la catalana compartien un ús fluctuant, amb una tradició literària poc fixada. Jarrell també va confirmar que ella i Ferrater havien visitat Gombrowicz a Vence (no gaire lluny de Valescure) el 1965. Ferrater va demanar-li els drets de traducció de Pornografia: Gombrowicz va acabar qualificant l'esforç de traducció de Ferrater d'heroic, i la seva apologia perquè guanyés el Premi internacional de literatura, d'instrument de la providència. Una de les cartes també indica que Ferrater tenia la intenció de traduir Ferdydurke al català, i que Gombrowicz n'estava complagut --va arribar a començar aquesta traducció?

***

Ferrater va escriure un article, "Witold Gombrowicz", a la revista Presencia, núm. 39, al març de 1966, que va fer arribar a Gombrowicz (el coneixem, de ja fa uns anys, gràcies a Papers, cartes, paraules, pàg. 192-194). Podem llegir la carta en què aprofita per trametre l'article i la resposta de Gombrowicz, entusiasta, a les pàg. 54-56 de l'edició de la correspondència. Stasiakiewicz també ens recupera (pàg. 88) la contracoberta editorial de La seducción, que va redactar el mateix Ferrater: l'he copiada a l'apunt del blog que aplega textos que encara no s'han publicat dins dels llibres de Ferrater. Gombrowicz es va sorprendre que no tingués un to més comercial, i Barral li va aclarir que era el to, deliberat, amb què Seix Barral presentava els seus llibres. Des del meu punt de vista, aquests són els dos textos fonamentals per entendre l'interès de Ferrater per Gombrowicz, i la importància que li donava ("Gombrowicz es, según mi plena convicción, el mayor prosista de hoy", PCP, pàg. 192), juntament amb el missatge de correu de Jill Jarrell.

***

Zofia Stasiakiewicz ha continuat estudiant la recepció de Gombrowicz a Catalunya i a Espanya, una recepció a la qual va dedicar la seva tesi doctoral:

***

Hi ha una anècdota sensacional de Mario Vargas Llosa, que confirma l'interès de Gabriel Ferrater per Witold Gombrowicz. Forma part dels materials del documental Metrònom Ferrater, d'Enric Juste.

***

Hi ha un apunt d'aquest blog que consisteix en un índex de noms del conjunt de llibres i textos esparsos de Ferrater, entre els quals he inclòs el buidatge d'aquesta correspondència i els seus annexos documentals.

Witold Gombrowicz a Vença (Vence, en francès, a la Costa Blava),
on Gabriel Ferrater i Jill Jarrell el van visitar al maig del 1965

--

Apunt revisat el 3 de maig de 2021
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites