dimecres, 22 de setembre de 2021

Pessarrodona2012

¬¬¬¬¬

Pessarrodona, Marta. “Més enllà de la poesia: un apunt”, dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 15-16

Apunt breu, que ocupa una pàgina i mitja del monogràfic amb què es va estrenar la revista Veus baixes. És un dels dos testimonis que apareixen a les primeres pàgines (l'altre és el de Narcís Comadira). Marta Pessarrodona recorda que Gabriel Ferrater, al cap de tres mesos de coneixe's (any 1968), li va dur The Golden Notebook, de Doris Lessing, novel·la publicada el 1962. L'exemplar era en préstec de la biblioteca de l'Institut Britànic a Barcelona. No el devia trobar a cap llibreria, és clar: m'adono que és probable que Ferrater, que havia viscut a la vora, al carrer de Benet Mateu, fos un usuari assidu de la bona biblioteca de l'Institut Britànic. Em crida l'atenció que, davant del plany de Pessarrodona pel seu anglès deficient, la resposta d'ell fos "Així n'aprendràs!". Podem suposar que, a ell, la voracitat lectora l'havia impel·lit a aprendre llengües. Pessarrodona ens recorda que Ferrater havia estat també un gran lector de novel·la, i que coneixia prou la literatura en llengua anglesa de la mateixa segona meitat del segle XX per adonar-se que The Golden Notebook era una novel·la important, destacada. Ímplícitament, l'apunt ens fa imaginar que la seva generositat va portar-lo a proposar-li a Pessarrodona de llegir un dels emblemes de la lluita feminista. Ella, jove i vital, a penes hi va prestar atenció aleshores; però va acabar llegint i rellegint The Golden Notebook, va arribar a conèixer Doris Lessing i va encarregar-se de presentar-la quan va rebre l'XIè Premi Internacional Catalunya, el 1999, probablement a proposta de Baltasar Porcel. -- La traducció al castellà de la novel·la de Doris Lessing és d'Helena Valentí, publicada per primer cop el 1978. Víctor Compta la va traduir al català, el 2002.

Doris Lessing: foto de l'època que va escriure The Golden Notebook (El quadern daurat)

--

dilluns, 20 de setembre de 2021

Perpinyà1997

¬¬¬¬¬

Perpinyà, Núria. “La inestable modernitat de Gabriel Ferrater”, dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 204-223

Es tracta de la conferència que Núria Perpinyà havia impartit a la Universitat de Londres (a la School of Modern Languages of Queen Mary and Westfield College), dins la 8th London Conference of Catalan Studies, el 5 de desembre de 1997. Una reflexió arriscada, que ens situa en context històric el plantejament estètic de la poesia de Ferrater --difícil de sintetitzar, per la gran quantitat d'informació i de punts de vista de què dona compte. Perpinyà trenca esquemes, i constata que els lectors joves no troben tan modern Gabriel Ferrater com el trobaven els lectors de la generació d’ella o com els coetanis de Ferrater. Apunta cap al final de l'article una reflexió de fons: 

Els estudiants d’avui dia, postmoderns vulguin que no vulguin, es cansen de Ferrater perquè reflexiona massa i sap el que és millor, quan a ells els manquen al·licients per estudiar, no saben què triar i es cansen aviat de pensar. Encara que la manca d’ideologia política podria unir-los, no ho fa perquè Ferrater substitueix la ideologia per la cultura llibresca, mentre que els joves la substitueixen per la cultura audiovisual. Els estudiants de finals del XX i de principis del XXI tampoc no s’impressionen quan es presenta Ferrater com un bohemi de luxe; avui dia un jove sense treball és una fatalitat vulgar sense glamour. El gran poeta de Reus tampoc no els sorprèn per la seva sexualitat, perquè els joves actuals són impudents i promiscus, ni els estranya el seu agnosticisme, ni admiren el seu poliglotisme, perquè no consideren que sigui indispensable per tenir una visió internacional de l’existència quan naveguen per tot el món amb un anglès d’estar per casa, sense necessitat d’estudiar lleis gramaticals. (pàg. 222).

De fet, Perpinyà declara que s'ha acabat convencent que el pes de la tradició literària a Les dones i els dies és immens. Enumera a l'article els aspectes de la poesia de Gabriel Ferrater que el lliguen a la tradició i després ressegueix sobretot els aspectes que el lliguen a la modernitat, d’acord amb diferents teòrics de la literatura, no sempre coincidents, i també els aspectes que el separen de la postmodernitat, amb noves discrepàncies entre els teòrics de més anomenada.

A Perpinyà la poesia de Ferrater li sembla tradicional, amb el benentès que considera la tradició de manera positiva, en el sentit d'intemporal. És una poesia plena de llibres, amb un realisme ja conegut, ocupada en l'amor i el sexe de manera preeminent, amb els sentiments que se'n deriven (la presència del sexe i l'amor en la poesia no és cap novetat; si de cas, contrastava amb la censura ambiental del franquisme)... El paper líric de les dones en aquesta poesia és, en canvi, qüestionable, tradicionalista.

Les teories clàssiques de la modernitat, observa Perpinyà, es resisteixen a ser aplicades a Les dones i els dies --m'estenc més en la síntesi de les seves reflexions sobre la modernitat de Ferrater, que no en les reflexions sobre el deute de Ferrater amb la tradició, apuntades als dos paràgrafs anteriors. Seguint els exemples de Perpinyà, la poesia de Gabriel Ferrater no lliga amb les descripcions del que és ser modern d’Hugo Friedrich, Marcel Raymond, Carlos Bousoño, Roland Barthes, Octavio Paz. Fins i tot, sembla que trenqui amb l'inventari de característiques dels poetes moderns de l'influent L’estructura de la lírica moderna de Baudelaire fins als nostres dies, d'Hugo Friedrich, publicat el 1956.

Ara, la valoració de la modernitat depèn de la teoria de la qual partim:

  • “Un escriptor car a Gabriel Ferrater, Gottfried Benn, l’any 1951, a Problemas de la lírica, deia que l’autoreflexió creativa era el tret distintiu de la modernitat. Assenyalava quatre obstacles per a poder-ho ser: no podrà ser modern el poeta que separi el subjecte de l’objecte i transformi l’objecte en un adorn decoratiu; el poeta que abusi de les comparances massa explícites (el «je raye le mot ‘comme’ du dictionnaire» de Mallarmé); el poeta que empri adjectius de colors de clixé, i el poeta que adopti un to melodramàtic i messiànic.” (pàg. 207).
  • “A la mateixa època, l’any 1950, un altre escriptor benvolgut de Ferrater, Cesare Pavese, divideix la modernitat, i per extensió la història de la literatura, en dues classes. Segons Pavese hi hauria dues maneres d’escriure. D’una banda, la del misticisme angelical, la paralitzadora, la reaccionària, que seguiria l’escola evasionista de D’Annunzio i que apostaria per un estil hermètic. Les estètiques formalment agosarades –de les quals s’allunya Ferrater– acostumen a camuflar ideologies reaccionàries. D’una altra banda, hi hauria la literatura realista, socialment crítica, que tindria un caràcter evolutiu i progressista com la de Ferrater. Vist així, el nostre poeta sembla molt modern, mentre que en les teoritzacions anteriors semblava tot al contrari.” (pàg. 214)

Perpinyà repassa quatre denominadors comuns de la modernitat: la ciutat, el col·loquial, l’agnosticisme i el metadiscurs. M'interessa el que apunta sobre el col·loquialisme: “Per fer-nos càrrec del to col·loquial de Les dones i els dies, cal interpretar-lo de manera sincrònica i adonar-nos que la llengua poètica ferrateriana s’allunyava dels escriptors anteriors i de força coetanis. Ferrater va transgredir l’horitzó d’expectatives lingüístiques de la poesia del seu moment. Trenta i cinquanta anys després, el sistema poètic català ha assimilat els seus atreviments i els ha fet seus. La parla de Ferrater ja no sembla moderna, ja sembla literàriament normal. I per als lectors més joves ja sembla antiga i tot.” (pàg. 217). Respecte a l'agnosticisme, corroboro l'observació de Perpinyà: Ferrater és conseqüent amb l'absència de Déu fins i tot en les seves imatges, en què de manera sistemàtica "defuig les comparances celestials, les al·lusions etèries, immaterials, volàtils, abstractes.” (pàg. 217).

S'ha considerat que la poesia de Ferrater es manté allunyada de l'avantguarda, que mostra una manca d’experimentalisme. “Normalment, l’incompliment dels requisits de modernitat és vist com una insuficiència del poeta, que no és a l’alçada del seu temps. Vist així, Ferrater seria poc experimentalista. El seu germà Joan Ferraté el valora a l’inrevés; l’elogia per no haver-se deixat endur pel corrent frenètic de la modernitat.” (pàg. 213) --opino que, tanmateix, Teoria dels cossos és un llibre amb experiments considerables, començant pel "Poema inacabat" i seguint amb tota la tercera secció, i Ferrater té un contacte intens amb Foix, l'altre poeta català, amb Carner, que l'influeix profundament.

A les conclusions, Núria Perpinyà, ateses les inadequacions de Ferrater respecte a les teories sobre la modernitat literària, planteja una nova possibilitat: 

¿Tindria gens de sentit qualificar Gabriel Ferrater de postmodern? Atès que les teories de Fokkema sobre el postmodernisme s’apliquen a partir de 1950, la connexió postmoderna de Ferrater seria admissible històricament. Al parer de Fokkema, la personalitat postmoderna és una intensificació de la moderna: el text com a quelcom inacabat; el dubte epistemològic en la relació entre el text i la realitat presentada; la dimensió metaliterària; la importància del paper del lector. Gabriel Ferrater il·lustra força bé els quatre punts que ens proposa Fokkema, encara que el primer (el de l’inacabament) ha estat excessivament exagerat i connotat biogràficament. (pàg. 220). 

Novament, hi ha més teories, també sobre la postmodernitat. Ferrater no s’adapta a les característiques  de la postmodernitat que destaca Hans Robert Jauss ni a les de Gianni Vattimo. Sí que mostra de forma constant el sentiment d'incertesa i s'impregna de múltiples tradicions literàries --característiques que altres autors, com Hans-Georg Gadamer, han associat a la postmodernitat.

Com deia Auden, al seu assaig «The Poet & the City», del 1948: «The characteristic style of Modern Poetry is an intimate tone of voice, the speech of one person addressing one person, not a large audience; whenever a modern poet raises his voice he sounds phony». ("L'estil característic de la poesia moderna és un to de veu íntim, la veu d'una persona que s'adreça a una altra persona, no a un gran auditori; quan un poeta modern alça la veu, sona impostat.") Gil de Biedma acostumava a citar l’axioma d’Auden (“que un poeta modern, quan aixeca la veu, sempre sona a fals”) a propòsit de Ferrater i d’ell mateix.

Núria Perpinyà, en una fotografia de l'època
que va escriure la seva primera novel·la, Un bon error, publicada el 1998


--

divendres, 20 d’agost de 2021

Oller2012

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "Meditació inacabada", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 149-153

En aquest article, Dolors Oller exposa algunes de les reflexions sobre Gabriel Ferrater incloses al seu llibre Accions i intencions (2010) --que vaig resumir en un apunt extens. Es fonamenten en el principi crític que formula de manera sintética en el paràgraf següent (pàg. 149): 

Totes aquestes seves intencions [del poeta], tot i ser realment significatives i sincerament argumentades, no ens han de distreure de l’acció dels poemes i de l’experiència que produeixen. De fet, i més enllà de les intencions proclamades pels poetes en els seus escrits teòrics, el lector té tot el dret a fer dels poemes un nucli d’experiència pròpia. Una experiència fruit de les accions del poema, que el poema formalitza per ell mateix i en la consciència del lector.

Exposades les reflexions, les il·lustra amb tres poemes que són exemplars respecte als procediments poètics de Ferrater: “Si puc”, “Sacra rappresentaziones” i “Els artistòcrates”, en el qual veu un lament d’impotència.

--

 

divendres, 13 d’agost de 2021

Jaime Salinas

¬¬¬¬¬

Jaime Salinas havia participat en el simposi de 1997, recordant la seva amistat amb Gabriel Ferrater. Era el darrer dels sis testimonis personals que s'hi van poder escoltar, una gran peça final de tancament del llibre on es van publicar les ponències, a cura de Dolors Oller i Jaume Subirana. També apareix als dos documentals d'Enric Juste: Metrònom Ferrater i --m'imagino: no ho he comprovat ara-- la seva adaptació per a la televisió espanyola Trabajos de seducción perdidos.

Llegeixo Cuando editar era una fiesta: Correspondencia privada (Barcelona: Tusquets, febrer de 2020, 631 pàg.), una edició de papers privats, fragments d'entrevistes, testimonis d'amics i coneguts, a cura d'Enric Bou. Jaime Salinas havia publicat un llibre de memòries d'infantesa, adolescència i joventut, Travesías: Memorias (1925-1955), que acabava amb la seva arribada a Barcelona i entrada a l'editorial Seix Barral --no l'he llegit, va tenir una recepció crítica molt positiva. Molts amics li havien demanat que publiqués un segon volum de memòries, que no va arriba a escriure. Pòstumament, el 2013 l'editorial Alfaguara va publicar El oficio de editor: Una conversación con Juan Cruz, que reprodueix una llarga conversa de l'any 1996 (Salinas va viure fins a l'any 2011). Enric Bou va ajudar Jaime Salinas, a partir de l'any 1989, a recopilar l'epistolari del seu pare, Pedro Salinas, i a dipositar-lo a la Houghton Library de la Universitat de Harvard, un esforç del qual han sorgit el llibre amb les cartes a Catherine Whitmore i una mostra inclosa a les Obras completas, que va publicar amb Andrés Soria el 2007.

Enric Bou, aplegant els materials de Cuando editar era una fiesta, ha construït un llibre singular, esplèndid, plantejat com una continuació biogràfica de Travesías, com si fos el segon volum de memòries de Jaime Salinas. Hi aprofita sobretot la correspondència amb la seva parella, l'escriptor i traductor islandès Gudbergur Bergsson, que va ser assídua, pràcticament setmanal (mantinguda contra el "vici" de parlar per telèfon). La tria de fragments d'aquestes cartes és el fonament de tots els capítols del llibre, un testimoni fresc i íntim, en primera persona: li serveixen a Bou per anar teixint els diferents fils biogràfics d'una manera consistent i complexa, complementant-les amb altres textos i amb el contrapunt de nombroses entrevistes personals, una feina de documentació esforçada, de gran valor i profunditat. 

La condició personal de Salinas proporciona una imatge crítica de l'edició i la cultura a Espanya i una reflexió constant sobre les dificultats de les editorials contemporànies per formar un catàleg literari deslligat de les pressions comercials: provinent de l'exili, format als Estats Units, treballador abnegat en projectes editorials de primera línia a Seix Barral i després a Madrid (Alianza, Alfaguara, Aguilar, amb els seus èxits i les seves crisis i misèries), compromès com a director general del Llibre i Biblioteques amb el ministre de Cultura Javier Solana dins el primer govern de Felipe González, vinculat els darrers anys de vida a la Residencia de Estudiantes i a l'esforç per recuperar i preservar el patrimoni bibliogràfic i documental de l'exili, va ser un ciutadà de temperament republicà, sempre crític i distant, discret i independent, respecte als usos socials i professionals espanyols... A la vegada, el predomini dins del llibre de la correspondència privada amb Bergsson ens dona retrats sense edulcorar de moltíssimes persones, entre els quals molts amics, començant per Carles Barral i Jaime Gil de Biedma, també l'agent Carme Balcells, Josep Maria Castellet, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, i a Madrid, Juan Benet, Juan García Hortelano, més Julio Cortázar, Giulio Einaudi, Claude Gallimard, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa. Ferrater li havia desaconsellat d'entrar a Seix Barral; li insistia que es dediqués a traduir, que seria la millor manera de recuperar la seva llengua pròpia (Salinas havia crescut i s'havia educat a l'exili, en anglès i francès).

El que m'interessa, en aquest apunt del blog, són algunes referències de Cuando editar era una fiesta a Gabriel Ferrater, com a informació biogràfica crua, que copio a continuació (el llibre inclou, naturalment, llargs fragments, pàg. 142-148, de l'evocació, que ja he esmentat al començament, del simposi de 1997, que no copio): 

[visita al nou pis del carrer Mandri; carta de l'abril del 1962] Esa misma tarde me habían anunciado una visita oficial, la primera, Jaime [Gil de Biedma] y Luis [Marquesán] que llegaron con Ángel González. Me vi obligado a invitar también a los Barral, pero su presencia rápidamente redujo a Jaime y a Luis a un silencio y un malhumor visible y violento. Naturalmente pocos momentos después llegó Gabriel, que después de haber hecho la ronda por las casas de los Barral, Gil de Biedma, y no encontrar a nadie, se olió que había cónclave en casa. Gabriel en pocos segundos se pimpló una botella de ginebra, empezó a agitar brazos, labios y lengua, y todo quedó resuelto en el habitual y tradicional numerito suyo que yo interrumpí proponiendo que fuéramos todos a cenar a Masana como método de sacarlos de casa. La cena fue lenta y pesada. Gabriel y Luis se aliaron para formar un frente de impertinencias dirigidas primero a los unos y luego a los otros y yo me fui cabreando interiormente y después del café me excusé diciendo que estaba muy cansado y quería acostarme. Por Ángel supe que siguieron y luego en el estudio de Jaime hasta las tres o las cuatro, y éste (Ángel) se limitó a decirme ¡que Gabriel era un desequilibrado! (pàg. 50)

[premi Formentor, maig de 1962] Gabriel se portó como un santo en las reuniones (creo que ya te he dicho que se portó tan bien social e intelectualmente | que [Heinrich] Rowohlt le ha contratado como lector suyo). Según descubrí después --estaba un tanto extrañado porque apenas si le veía beber en público--, los whiskies se los tomaba en su habitación y antes de meterse en la cama. Sus intervenciones en las reuniones fueron brillantes como lo es él, haciendo referencias, citas, gesticulando como un molino. No metió mano a nadie, fue un Gabriel desconocido. (pàg. 84-85)

[l'amistat amb Ferrater; carta del setembre del 1962] El lunes cené con Gabriel, que se ha instalado a vivir hasta enero en Calafell, en una casa de pisos que han construido sobre la del Barón; para Calafell es un rascacielos, ¡tiene cinco pisos! Ahora tiene dinero porque escribe una serie de artículos para un monstruoso diccionario de literatura que está preparando Salvat. A principios de año se irá a Hamburgo. Sobre su vida sentimental no sé nada directamente de él. Parece que su romance con Elena Valentí ha acabado, o por lo menos así lo cuenta Miguelito, que se lo | había contado a Jaime y que me lo ha dicho a mi. No sé muy bien por qué Gabriel me quiere mucho ahora, y me invitó a pasar el fin de semana con él, pero no lo haré. Se está muy bien en este piso y me temo que en el suyo no faltaría ginebra. (pàg. 141-142)

[els premis internacionals de literatura; carta de l'abril del 1965] He oído a la gente referirse a estos días, y en acentos variados a que es como un crucero en alta mar (Ship of Fools, pienso yo) o un sanatorio psiquiátrico... Yo diría que ni lo uno ni lo otro, pero sí reflejo un poco alentador del "mundo de la edición" y de la literatura contemporánea. Anoche escuché durante una | larga hora a Gabriel, que con [Guido Davico] Bonino se lamentaba de la putrefacción de todo ello; pero en el fondo están --estamos-- todos al servicio de esa probredumbre. (pàg. 109-110)

[preparant la col·lecció "El libro de bolsillo" a Alianza Editorial; març del 1965] A eso de la una llegaron los drinks y una conversación amena, interesante y útil sobre mi proyecto. Gabriel estuvo muy bien, como sólo puede estarlo él cuando quiere. Los consejos, sus acuerdos y desacuerdos, los formuló con seriedad, con mucho sentido práctico y sin caer en pedanterías o sentir la necesidad de brillar gratuitamente. Le propuse que para entendernos mejor proyectáramos en ese momento, y verbalmente, un primer título, que le diéramos forma, que considerásemos lo que debía excluirse, incluirse, prologar y anotar. En líneas generales estábamos de acuerdo. Yo propuse como título el Cid; una parte era fácil: versión original de Menéndez Pidal, traducción de Pedro Salinas; pero la discusión surgió en el momento que pasamos al prólogo. Yo pensaba en algo de mi padre --recordaba muy vagamente uno de los capítulos de Reality and the Poet, que podía prestarse bien--; Gabriel hacía en hincapié sobre la necesidad de introducir otros puntos de vista. Considera que lo del Cid Salinas es "fiel hijo" de don Ramón, pero que desde aquel entonces muchas de las teorías de Menéndez Pidal han sido puestas en duda y que por lo tanto convendría un prólogo que si bien no se metiera a fondo en la polémica, no expusiera una nueva contrateoría, sí diera al lector conciencia que lo de don Ramón y don Pedro no era el "verbo". Gabriel por lo tanto se inclinaba por uno de Riquer; y acabó diciendo algo que hay que tener en cuenta, tener en cuenta con pru|dencia. Me dijo tienes que llevar cuidado y "not understimate the reader"; y yo creo que no hay que desestimar esa advetencia. (pàg. 191-192)

[Salinas va plegar de Seix Barral el 1964 i es va instal·lar a Madrid, visitava sovint Barcelona; carta del setembre del 1965] Te paso revista rápida a mis visitas. Carlos B. impresionantemente incambiado. Después del abrazo de rigor le pregunté que cómo estaba, y su respuesta fue la que me conozco de memoria: "Fatal, chico, fatal..."; como aclaración pasó a hablarme de Seix (pero que nunca); de la editorial (que no durará más de seis meses); de Ferrater (se ha convertido en un objeto de lujo); de Yvonne [Hortet, la dona de Barral] (ya sabes...). En toda su conversación ni un verbo, sustantivo, ni una coma u objeto directo que no viera venir yo a kilómetros. [...] // Cené con los Ferrateres; ésos tan en órbita como siempre, aunque a Gabriel se le empieza a notar desgaste. Simpáticos los dos; viven en una casa de San Cugat y Gabriel se las ha arreglado para sólo ir tres veces a la semana (por las mañanas) a la | editorial. Me hizo unas cuantas sugerencias para mi plan de publicaciones y varias de ellas muy útiles. // Cena con los Castellet [...] Tengo la impresión que su tendencia es ir dándose de baja poco a poco del papel de "gran hombre" de la literatura castellana y pasarse totalmente a la catalana. (pàg. 182-183)

[organitza Alfaguara, negocia drets i contractes amb Carme Balcells; carta de gener del 1976] El resto del tiempo estuve prácticamente a la disposición constante del viejo Joan Ferraté que al encontrarse tan solo en Barcelona sólo me dejaba de la mano a la hora de ir a dormir. ¡Qué decirte de ese extraño loco! Comparte esa demencia con su hermano Gabriel, pero sin la brillantez y la agudeza de éste. (pàg. 356)

[arran de la publicació de La escuela de Barcelona, de Carme Riera; carta del maig del 1988] No sé muy bien de dónde ha sacado sus fuentes la Riera; probablemente echará más luz, pero sí otra luz a ese mundo de Felipe Gil, et alles. En fin, que el tiempo pasa, pero de pronto vuelven a revivir esas tensiones [Jaime Gil de Biedma es va negar a assistir a la presentació del llibre de Riera perquè s'hi afirmava que "A través del espejo" era un poema de ressentiment contra Gabriel Ferrater, interpretació que Carles Barral corroborava] del Putxet en las que tanto Jaime como Gabriel y siempre Marquesán les encantaba echar leña al fuego. Ya verás el libro cuando vuelvas. (pàg. 560)

A les cartes entre Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, incloses a Papers, cartes, paraules, hi ha naturalment unes quantes referències a Jaime Salinas. Així, a la carta 4, de febrer de 1956, de Ferrater a Gil, que llavors era a Manila:

Pero en fin, sí, doy testimonio de que lo que tú veías hace unas semanas sigue existiendo y transcurriendo, y de que yo sigo vién|dolo. Seguramente lo más interesante que ahora ocurre en nuestro círculo, es la apasionada refriega de Jaime Salinas con esta España que ya sabes le está saliendo respondona y le lleva de un lado a otro como una bola de billar, en una sucesión de conmociones anímicas et autres --de "traumas", como él dice. Desgraciadamente yo estoy pasando por una temporada de depresión, en sentido sobre todo monetario, que no me deja seguir de cerca como quisiera la lucha de Jaime con este ángel fieramente carpetovetonio al que al fin ha conseguido ver la cara (es muy peligroso ponerles citas a los ángeles: acostumbran a acudir a ellas). (pàg. 341-342)

A les cartes entre Gabriel Ferrater i Helena Valentí que encara no s'havien publicat, recuperades al monogràfic de la revista Reduccions, hi ha algunes referències a Jaime Salinas. La més sucosa és aquesta, en una carta de Ferrater a Valentí de març de 1965 (pàg. 66):

En Jaime Salinas ha passat a la Revista de Occidente, on, a partir de setembre, dirigirà una col·lecció de clàsicsen forma de pocket-book -- com si diguéssim una Austral força més evoluciojnada, amb textos solvents (no pas crítics, és clar), prefacis, etc. És un projecte seu, sostingut amb capital de Gallimard, i pot ésser molt interessant. El pressupost inicial és de pagar uns 500 dollars a l'editor de cada volum, cosa que no està pas gens malament. Si se t'acudís alguna cosa que t'agradaria de fer, només cal que m'ho diguis, perquè jo estaré en contacte "estret" (com diuen) amb en Jaime. Jo, de moment, faré La lozana andaluza.

Jaime Salinas també apareix de tant en tant a les cartes entre Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, incloses a Papers, cartes, paraules. A propòsit d'un informe sobre Dashiell Hammett, Gabriel explica (carta de gener de 1967):

D'en Jaime Salinas fa moltes setmanes que no en rebo cap carta --i em penso que és per un d'aquells embolics de timideses típicament seus. Li vaig enviar un informe llarg sobre les traduccions espanyoles de Hammett (o sigui que Alianza Editorial em deu diners), però el vaig fer en forma de carta (i ell no deu saber com fer que em paguin una carta). (pàg. 427) --aquesta carta informe es pot llegir a les pàg. 464-467 de Papers, cartes, paraules i a les pàg. 168-171 de l'Àlbum Ferrater

El llibre d'editorial Tusquets Cuando editar era una fiesta, a cura d'Enric Bou, inclou fotografies com aquesta de Jaime Salinas i Gurdeburg Bergsson a la meravellosa torre dels seus primers anys a Barcelona, al carrer Felip Gil

--

Apunt revisat el 14 d'agost de 2021

diumenge, 8 d’agost de 2021

Valls2012

¬¬¬¬¬

Valls, Fèlix M. "Ferrater s'hauria menjat A. Fabra", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 259-263

Remarcable article de Fèlix M. Valls, que cal posar al costat dels que ell esmenta com a articles més destacats sobre el Gabriel Ferrater lingüísta: el de Joan Mascaró, "Gabriel Ferrater i la tradició lingüística catalana" (1984), i la part que s'ocupa de l'obra lingüística de l'estudi introductori de la selecció Vers i prosa (1988) de Jordi Cornudella, que "postulà que la literatura havia aguditzat la seua consicència lingüítica. També s'adonà que la bel·ligerància dels seus escrits més coneguts es justificava per la necessitat d'oposar-se a les actituds tòpiques que dominaren, el 1968, la celebració de l'Any | Fabra." (pàg. 260-261). Coincideixo amb Valls a valorar el llibre d'Eduard Bonet Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres.

Valls rellegeix amb agudesa, constatant-ne el mètode, els primers articles sobre lingüística que va publicar Gabriel Ferrater, recollits a Sobre el llenguatge, entre els quals destaca el primer, "Les gramàtiques de Pompeu Fabra". S'adona que Ferrater sempre formalitza la raó de les seves admiracions. D'entrada, situa Fabra entre els grans lingüistes coetanis, concentrats a descriure les llengües vives europees. Descriu, com fa als articles sobre literatura o pintura, l'ambient intel·lectual i es fixa en la persona: Fabra ja destaca al Congrés de la Llengua Catalana del 1906, en què 40 pàgines de les actes donen les seves sòlides intervencions, i s'acaba imposant amb dificultat, donant més del que se li exigia, amb una gran disciplina, amb tacte, cedint sovint. 

"L'operació ferrateriana de vindicació acostuma a prosseguir analitzant les qualitats de la millor obra de l'autor, i valorant-la en si mateixa, i en comparació amb les obres menors. [...] Les obres majors són la gramàtica del 1912 i la gramàtica pòstuma, escrita a l'exili. Gabriel Ferrater n'aïlla alguns aspectes essencials i els revisa de forma brillant, aspectes que mostren que Fabra s'hi manifestava com a lingüista, no sotmès a la necessitat de codificar la normativa, deixant portes obertes a les posteriors recerques gramaticals, recuperant l'ambició personal d'estudiós de la llengua a què havia tingut de renunciar els anys anteriors." (pàg. 262).

En conseqüència, Ferrater constitueix Fabra com la font de la nostra tradició gramatical i ens insinua la seva alta lliçó ètica: la professió de científic seriós que descriu la llengua amb mètode i prudència, que fonamenta les decisions en l'observació formal i en una base fraseològica enorme, amb un sentit crític permanent. Com Valls, espero amb candeletes que l'edició de Jordi Cornudella inclourà també notes de treball lingüístiques.

Anotacions de l'agenda de 1966 de Gabriel Ferrater (font: Càtedra Màrius Torres)

--

diumenge, 1 d’agost de 2021

Albertí1982

¬¬¬¬¬

Albertí, Josep. "Gabriel Ferrater en flash-back". Reduccions: revista de poesia, 1982, núm. 15, pàg. 89-90

Article que un es pot estar de llegir i que en tot cas no enganya: "Escric només per a mi, per aclarir la meva aigua tèrbola" (pàg. 88). Albertí considera, en un dels pocs moments que és intel·ligible, que els poemes breus de Ferrater són els més intensos: "les peces llargues ferraterianes les veig en bona part com un error" (pàg. 90). Valora Ferrater, sobretot, com a transgressor respecte als models literaris precedents.

--

diumenge, 25 de juliol de 2021

Škrabec2012

¬¬¬¬¬

Škrabec, Simona. "Un poeta «intolerable»?", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 249-257

Em fa gràcia que el primer contacte de Simona Škrabec amb Gabriel Ferrater fos, com en el meu cas, en una classe de Dolors Oller. Va llegir "Literatura", i és magnífic que ens recordi l'estupor que li va causar aquell calamar del poema, tan irònicament llunyà de l'albatros de Baudelaire o la pantera de Rilke. Aquella imatge de l'escriptor, comparat amb un animal repulsiu i sense ossos, i que acaba devorat, li va resultar insolent, indignant: atacava els seus hàbits de lectora --l'adjectiu intolerable del títol de l'article al·ludeix a la reacció de Francesc Vallverdú, en una de les primeres ressenyes de Da nuces pueris. "L’impacte d’aquell primer poema va culminar amb la traducció d’una mostra considerable | de Les dones i els dies el 2007." (pàg. 250-1): Ženske in dnevi. Ljubljana: Center za slovensko književnost, 2007.

L'article de Simona Škrabec és ambiciós: tracta de comprendre els pressupòsits estètics de la poesia de Gabriel Ferrater. Així, es fixa en tres poemes de tema literari. Recorda la lectura que Dolors Oller fa de "Literatura", dins un dels articles d'Accions i intencions, com un comentari a la trajectòria de Carles Riba, o una mirada a l'evolució de les idees literàries del romanticisme al postsimbolisme. Škrabec apunta, seguint el pròleg de Ferrater a les Versions de Hölderlin de Carles Riba, que Europa havia perdut "la fe en el llenguatge" (penúltim vers de "Literatura") entre els anys 1914 i 1945, aquella fe en el llenguatge tan essencial en Hölderlin i en Riba. Ferrater no es deixarà temptar per l'inefable. Per això, com a escriptor revolucionari i doncs molt conscient de la tradició literària, Ferrater fa una paròdia de la cerca del correlat objectiu. I per això l'exigència que el poema tingui almenys tant de sentit com una carta comercial no és un comentari banal ni humorístic, sinó l'afirmació d'una mirada serena, allunyada de qualsevol exaltació pseudoromàntica. 

Ferrater és un autor de postguerra, amb una altra manera d'entendre el món: "Ferrater jugava fort, apostava alt, confiava que introduiria prou escletxes per enderrocar el conformisme i les rutines encegadores que l’envoltaven." (pàg. 252). Era, d'acord amb Škrabec, un poeta fondament compromès a dir la nostra història, malgrat la por que ens domina, compromès a recordar els fets nets, a tocar de la pell, en la línia del precepte formulat als darrers versos d'"In memoriam", sense esquemes previs, sense ideologia.

Copio senceres, als apunts sobre aquests poemes, les reflexions esmolades de Škrabec sobre els altres dos poemes que revisa en aquest article: "Sobre la catarsi" i "Els aristòcrates". Potser "Josep Carner" li hauria donat també joc.

Simona Skrabec, en una fotografia que m'imagino (d'Editorial Afers)
que és poc anterior a la redacció d'aquest article


--

dissabte, 17 de juliol de 2021

Ortín1980

¬¬¬¬¬

Ortín, Marcel. "Anotacions a la lectura d'un poema de Gabriel Ferrater", dins Quart creixent: Revista de poesia, núm. 1, hivern de 1980, sense pagnació (11 pàg.)

El reusenc Biel Ferrer em recomana i em fa arribar a casa aquest article. És una lectura minuciosa, vers a vers, del poema "A mig matí", que ressegueix metòdicament la tria de mots, temps verbals, la sintaxi, els encavallaments i les imatges, d'un jove Marcel Ortín, ara professor de la Universitat Pompeu Fabra: l'article, de fet, és el més reculat de la seva producció bibliogràfica. No és un text que admeti un resum, de manera que el que faré en aquest apunt és copiar el comentari a un dels versos (el que marco amb negreta), a tall d'il·lustració, i les frases finals, que arrisquen una interpretació plausible del conjunt del versos. 

A MIG MATÍ

El sol, el savi vell, va dissipant
minúsculs dubtes de foscor, deixats,
fins ara, per resoldre. Li tremolen
una mica les mans, i tremolem
els arbres i nosaltres, quan sentim
que tot minut que passa ha d’arrencar,
brusc, una bena d’ombra, i ara el just
cas de la llum serà ben recte, i ara
xisclarà el prim desfici de la flauta
d’Iblis, i ho veurem tot, i tot enllà
d’espais de claredat, impenetrables
com el cristall. Tot manifest, direm:
ho has volgut tu, t’ho has buscat tu, de nit,
quan dormies només per despertar-te
i no et volies creure que la vida
se’t faria ignorada, més que el son.

Aquesta és la primera de dues seqüències introduïdes pel mateix grup conjunció-adverbi temporal; és important perquè fon dues de les línies que abans he diferenciat, i marca la transició vers la tercera. En efecte, el doble recurs ambiental i de personificació amb què el poeta havia jugat per tal d'anar introduint els diversos elements (per tal de projectar, doncs, l'eix de la combinació sobre l'eix de la selecció) es clou explícitament en aquest vers: ara, la suggestivitat roman, és clar, fins a la lectura completa del poema. La seqüència anuncia, en futur, la verticalitat del migdia solar, culminació del moviment temporal del qual el sol ([vers] 1) era el referent concret. D'altra banda, adreçada al segon subjecte --els arbres i nosaltres, però especialment nosaltres (5)-- anuncia també l'instant estricte (i és important que ho sigui) de la claredat, de la dissipació dels dubtes; els mots mateixos donen fe d'aquesta precisió: el just / cas de la llum serà ben recte (7 i 8). Així doncs, la línia que venia definida per el sol (1) en evolució cap al migdia, i que definia, al seu torn, una línia temporal, culmina en el vuitè vers. Convé recordar que aquella era motor d'un canvi el qual repercutia sobre el subjecte poètic nosaltres (5) en tant que pautava el pas del temps. Finalitzada la trajectòria espacial de el sol (1), fnalitza també el moviment temporal (final que és posat en futur: serà ben recte): a partir d'aquí el poema recollirà imatges simultànies d'un sol instant en una gradació vers el concepte pur --el problema poètic--; intel·ligible, però, gràcies a les referències anteriors. 

El grup i ara torna a aparèixer al final d'aquest vers. L'encavallament es produïa, abans, pel lligam entre l'adjectiu i el nom; ara pel recurs de paral·lelisme.

[frases finals de l'article] Recapitularé un moment: m'he referit abans a l'evolució del temps tot al llarg dels versos i a com aquesta evolució havia de determinar la visió lúcida d'un tot: en precipitar el poeta vers l'instant, el pas del temps era feridor. El moviment s'aturava al vers dotzè i es donava la visió acomplerta: tot manifest, direm...; en resultava la reflexió, record d'un passat, que feia retrocedir el temps per avançar-lo altre cop al final del poema. En els dos versos darrers es resol l'interrogant que encara persistia: quina és la revelació a la qual el poeta era menat pel pas del temps? Aquella mateix que ell s'havia negat a admetre: la certesa que no és possible arribar a l'autèntic significat de la nostra existència: que la vida --es diu el poeta en tancar la reflexió-- se't faria ignorada, més que el son.

Ortín defuig deliberadament, al llarg de l'article, la reflexió sobre el procediment creatiu de Ferrater i sobre els procediments de creació en poesia i es manté conseqüent en el seu mètode. La seva lectura m'ha fet veure aspectes d'aquest poema que no havia tingut potser mai ben presents fins ara, i un parell de relacions intertextuals que poden il·luminar el poema --les consigno a l'apunt del blog sobre "A mig matí".


--

dimarts, 13 de juliol de 2021

Ripoll2012

¬¬¬¬¬

Ripoll, Josep Maria. "Gabriel Ferrater: de la influència personal a la literària", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 225-248

Text escrit per Josep Maria Ripoll per a una conferència a la Queen Mary University de Londres, al juliol de 2009, que proporciona una visió diferent sobre Gabriel Ferrater dins del monogràfic de la revista Veus baixes: es tracta d'una reflexió sobre la influència de Ferrater, entre els qui el van conèixer en persona i el van tenir com a mestre i entre els qui sols n'han conegut la literatura. 

Ripoll va constrastant poemes de Gabriel Ferrater amb diferents poemes d'autors com ara Narcís Comadira, Salvador Oliva, Marta Pessarrodona. Es tracta sovint de poemes dedicats a Ferrater, amb al·lusions que podem considerar homenatges deliberats, picades d'ullet, doncs. A vegades la influència es manifesta de manera indirecta, com en els exemples d'Oliva, amb al·lusions a Auden o l'Arnold de "Platja de Dover" (la traducció de Ferrater). Marta Pessarrodona té un poema que es diu "In memoriam", amb una dicció diferent. Altres poetes dels setanta en citen versos, tenen ecos de Ferrater: Jaume VallcorbaPlana, Pere Fons, també utilitzen el decasíl·lab blanc o el to quotidià i intimista, de vegades mantenint la distància, com a l'"Antielegia inacabada" de Miquel Desclot. L'aparent filiació ferrateriana es nota en alguns casos pel to narratiu i els encavalcaments abruptes.

"Curiosament, però, la influència directa de l'obra ferrateriana només es manifestarà en alguns autors molt concrets de la generació següent." (pàg. 237), una influència que és intensa en els primers llibres i que sembla efímera en la resta de l'obra: així, Jordi Larios, a Home sol, 1984, i Jordi Cornudella, a Felí encès, 1985; Pep Rosanes-Creus, a La venjança de l'eunuc i també als seus llibres següents; Antoni Puigverd, Vista cansada, 1990. Als vuitanta i noranta, hi ha poetes que li dediquen homenatge sexplícits i n'agafen els elements més característics, a més dels decasíl·labs blancs, els encavalcaments abruptes i el to narratiu, les sinestèsies agosarades, la serenitat de l'elegia i la "bellesa de cicatriu que conforma molts dels moments més intensos de Les dones i els dies".

Després, al tombant de segle, la influència es torna menys directa, però es percep en el distanciament i en l'agosarament d'una certa revolta poètica; els poetes d'aquests anys són més explícits, menys el·líptics que Ferrater.

Josep Maria Ripoll, cap a l'any 2008, quan va guanyar el premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra
pel seu llibre Dir (Barcelona: Proa, 2009)

--

dimecres, 7 de juliol de 2021

Casas2021

¬¬¬¬¬

Casas, Carlota. Gil de Biedma i Ferrater, conferència organitzada per l'Associació Gabriel Ferrater, Ateneu Santcugatenc, 1 de juliol de 2021, 64:51 

Enric Sullà presenta la ponent, als quatre primers minuts del vídeo. Carlota Casas ja s'havia fet càrrec d'un parell de conferències, dins del cicle que ha organitzat aquests darrers mesos l'Associació Gabriel Ferrater sobre el que la historiografia literària espanyola ha anomenat "Escuela de Barcelona": la dedicada a Carlos Barral, el 2 de març, i la de José Agustín Goytisolo, el 29 d'abril, en què llegeix el poema "El día del entierro de un amigo" (minut 35) --que no coneixia i copio al final de l'apunt. De conferències del cicle, n'hi ha almenys una més, sobre Josep Maria Castellet, a càrrec de Teresa Muñoz.

Casas és l'autora d'un llibre important: Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, poetes de la consciència (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2015, 293 pàg.) --l'he llegit un cop i tinc pendent  de tornar-lo a llegir per dedicar-hi un apunt com cal. La seva conferència, ben travada i interessant, s'adapta al públic no especialitzat de l'Ateneu Santcugatenc. Comença fixant-se en el poema de Jaime Gil "A través del espejo", escrit en memòria de Gabriel Ferrater, inclòs a "Poemas póstumos", la darrera part de Las persones del verbo, que s'obre precisament amb una dedicatòria a Ferrater. Esmenta la inequívoca al·lusió a Carroll i, més important, el testimoni de la seva lectura de poemes a la Residencia de Estudiantes l'any 1988: 

Tiene un sentido doble. Por un lado es: yo era el espejo que reflejaba la imagen de Gabriel, que reflejo aquí; pero, a su vez, Gabriel era el espejo en que yo me veía reflejado, y me parecía un espejo bastante deprimente a veces. Es decir que es una especie de juego de dobles entre dos personas, pero que una, a la vez que sirve de espejo al otro, hace, encuentra su espejo en él.

S'havia retret a Gil que deixava malament Ferrater en aquest poema, i s'havia arribat a dir que era una venjança --ja són ganes de perdre el temps! Gil ho nega, diu que és un poema molt emocionat, a la lectura de la Residencia de Estudiantes del 1988 --també és molt dur tractant-se ell mateix a "Contra Jaime Gil de Biedma".

Carlota Casas apunta alguns trets comuns de l'obra i la teoria de Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater:

  • Publiquen tres llibres, obres breus, revisades quan les recullen en un sol volum. 
  • Prenen distància respecte als pressupòsits de la poesia social, dominant aleshores. Construeixen en els seus poemes un personatge que és poeta i lector, amb un conflicte per resoldre: la dicotomia entre literatura i vida.
  • Hi ha la consciència de voler fer una cosa nova, fer avançar la tradició. Rebutgen el simbolisme. Retornen les seves literatures al lloc d'honor en què es trobaven abans de la guerra. Volen acostar la vida al lector. 
  • Parteixen dels mateixos paràmetres estètics (Ferrater parla de confabulació), però s'inscriuen en tradicions literàries diferents, i tenen molt present aquesta tradició. Són dos poetes, doncs, ben diferents, amb una veu personal. És el moment de la poesia confessional en la poesia anglosaxona, a la qual s'acosten.

L'etiqueta poesia de l'experiència ha creat moltes confusions, diu Casas --qui ha qüestionat de manera més consistent i aguda aquesta etiqueta és Dolors Oller. El que plantegen tant Ferrater com Gil, i això els acosta com a poetes, és un "diàleg" entre la persona que viu la situació i la persona (la veu de la consciència) que reflexiona sobre aquella situació: aquesta és la gràcia d'aquests poemes, i el que els dona complexitat. No és important l'experiència del passat sinó la que té lloc en aquell moment, i que el lector reviu amb el poeta. És un moviment d'autorevelació, de coneixement.

Així, el poema "Vals de aniversario" alterna una representació idíl·lica i una reflexió més dura sobre la mateixa situació: Ferrater el va comentar en una de les cartes publicades a Papers, cartes, paraules --la important carta de 13 d'octubre de 1959, pàg. 366. Conté una referència a John Donne: Casas constata que acostuma a haver-hi aquestes referències literàries, que donen més complexitat al text, en tots dos poetes. A Casas aquest poema li fa pensar en "El mutilat": el mecanisme fora el mateix.

El retorn al passat és important, en la poesia de Gil de Biedma i Ferrater, perquè l'individu no es pot explicar sense la vida passada, moment a moment. No cal que els poemes revisquin moments transcendents: "By natural piety", per exemple, segons Casas, fora l'evocació d'un dia amical que havien passat plegats amb Yvonne Hortet, segons havia explicat Jaime Gil de Biedma --els records concrets poden ser els d'Yvonne Hortet, però el poema, d'acord amb la meva lectura, acaba desembocant en una escapada del narrador cap al bosc amb la noia i amb el coit quan ja es fa de nit.

Casas es fixa, per acabar, en "Teseu" i "Canción final", els poemes que tanquen Les dones i els dies i Las personas del verbo. Un cop publicats els seus llibres, deixen d'escriure literatura. Si apostes per la vida,  ens diu Casas, ja no pots continuar escrivint. Interpreta que, Teseu, no l'espera Ariadna sinó les dones: el poema es resol fora del llibre. "Canción final", per la seva banda, afirma en els seus versos que els poemes no són la realitat, tot i que cremin.

***

Acabada la conferència, en el torn de preguntes, Enric Sullà recorda que "De ahora en adelante" respon a una conjectura: es van proposar escriure un poema en què imaginessin què passaria l'endemà de la mort de Franco. El poema de Ferrater fora "El secret". --però hi ha alguna cosa que falla: ara veig que el mateix Ferrater va indicar, tal com consta a l'Àlbum Ferrater, que "El secret" era una rèplica a "Canción para ese día". 

Insereixo el vídeo de l'Ateneu Santcugatenc, i no el de l'Associació Gabriel Ferrater,
perquè inclou, a més de la conferència sencera, la presentació d'Enric Sullà

***

El día del entierro de un amigo

 

A Gabriel Ferrater


Esos que le leyeron

pero no le entendían

esos que siempre andaban

tomando apuntes mudos

mas que desde hoy se creen

que fueron sus discípulos

y han de emplear su nombre

para reafirmarse

deberían saber

que además de maestro

y además de poeta

este hombre fue en vida

un marginado auténtico

que odiaba los rituales

y despreciaba mitos

un solitario erguido

entre la muchedumbre

de estupidez unánime

que ahora y sin su permiso

querrá mitificarle.


Del llibre Bajo tolerancia, 1973, de José Agustín Goytisolo

--

Apunt revisat el 9 de juliol de 2021

dilluns, 5 de juliol de 2021

Vallverdú1961

¬¬¬¬¬

Roig, Ramon [pseudònim de Francesc Vallverdú]. "DA NUCES PUERIS de Gabriel Ferrater. Les Quatre Estacions, Josep Pedreira Editor, Barcelona, 1960", dins Horitzons [revista publicada a Mèxic DF], núm. 4, juliol de 1961, pàg. 56-57

És una de les primeres ressenyes del primer llibre de Gabriel Ferrater, publicada a Horitzons, la revista del PSUC, posterior a la de Joan Fuster a la revista Destino. El pseudònim Ramon Roig correspon a Francesc Vallverdú. Si bé ja insinua de bon començament alguna reticència respecte a "In memoriam", Vallverdú reconeix la superioritat de Ferrater respecte al llibre que havia guanyat el Premi Carles Riba de 1959 (Intento el poema, de J. M. Andreu). Considera Da nuces pueris excel·lent poesia, una aportació brillant a la lírica catalana moderna, amb poemes narratius i de to satíric --ben vist-- i poemes lírics predominantment amorosos. Cita "Posseït" i uns versos de "Paisatge amb figures" i d' "El secret" com a exemples.

Vallverdú li retreu a Ferrater que perdi el domini del seu art per un prosaisme injustificat, sense l'alè dels poetes anglesos i determinats poetes castellans passant pels italians, amb descasíl·labs plens d'imperfeccions, que semblen prosa mal tallada. Planteja de seguida la seva reticència, que ocupa dues terceres parts de la ressenya: "I si a aquest prosaisme, que afecta purament a l'ordre estètic, afegim un tema insolent i antisocial com és el cas de 'In memoriam', aleshores la seva poesia esdevé intolerable." (pàg. 57). L'esment de la mort dels pobres botiguers catòlics li recorda a Vallverdú que no podem ser neutrals, i que aquesta feblesa, que acosta els versos de Ferrater als comentaris insidiosos de la Ràdio Nacional d'Espanya, és una traïció. La nota final del llibre li serveix per tractar de retratar Ferrater, "amb una frivolitat digna d'un cultíssim i refinat burgès parisenc.". Literatura burgesa decadent, doncs, ja s'entén: "De debò que és una llàstima.", apunta al paràgraf final.

Les crítiques negatives acostumen a ser il·luminadores --recordo el comentari de Garcés, a les seves memòries, sobre una lectura privada dels primers poemes de Ferrater. Precisament unes paraules de Vallverdú, cap al final de la ressenya, donen encara un sentit moral més profund als versos finals d'"In memoriam". al deure de parlar dels homes que van tenir por durant la guerra civil:

Dir la veritat a mitges és sempre falsejar la veritat. ¿Vol dir, potser, aquesta afirmació nostra que el testimoni que ha presenciat solament una part del drama ha de callar sempre? Certament no. Ara bé: un elemental deure cívic li imposa que si en determinades circumstàncies, com són aquestes per les quals està passant Espanya, el seu testimoniatge no pot servir sinó l'enemic, llavors sí que, excepcionalment, cal callar; altrament, es comportarà com a encobridor de la tirania.

La censura dogmàtica de Vallverdú em fa pensar en la indignació que en el seu dia va causar Les fleurs du mal, de Baudelaire. 

  • Miquel Àngel Llauger va publicar un article al digital de cultura Núvol, l'any 2014, arran de la mort de Vallverdú, que trobo en acabat d'escriure aquest apunt, tot cercant una fotografia per il·lustrar-lo. El llegeixo tot seguit i el recomano: "Francesc Vallverdú, el poeta que sabia rectificar" 

Francesc Vallverdú, el 1962, a Florència amb Josep Maria Castellet i J. V. Foix

--

diumenge, 27 de juny de 2021

Perelló2012

¬¬¬¬¬

Perelló, Sebastià. "Em toca creure que sé el que dic", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 155-167

Lectura especulativa i valuosa del poema "A l'inrevés", escrita sense ingenuïtat, que té presents les lectures de Dolors Oller, de Pere Ballart, etc. les múltiples al·lusions dels versos. Copio un paràgraf de l'article, a tall d'exemple, unes línies que són com llampecs:

Què és intel·ligible a l’inrevés? Que s’hi desfigura? Amb què s’ha fet el poema? Si tornam a Huckleberry Finn des de la lectura de Hemingway podem treure'n alguna cosa: de Finn, deia l’autor de Men Without Women, prové tota la literatura nord-americana moderna, allò que eren escombraries i que han acabat significant el fons et origo d’una literatura. I Fitzgerald afirmava que l’obra de Twain era el lloc on per primera vegada, i des de la perspectiva de l’Oest, havien mirat enrere. I això, podem afegir, sol esborronar. Per ventura cal pensar l’obra de Ferrater des d’aquest poema fet també de repussalls, escombraries, però que es congria a partir d’allò que s’esfuma. Talment com Finn diu un món que ha desaparegut, una societat i una adolescència, Ferrater també diu el que s’ha esvanit. I no, perquè ens conforma en la pols que ens ha pastat. I diu la postguerra, i la diu des de la felicitat d’un món adolescent, i diu una inconsciència, i diu una nit de gresca, i diu la misèria, la tragèdia i la connivència, i no diu res de mi. Però diu allò que ens fuig. A l’inrevés. Imatge de nosaltres mateixos que ens caça i deixa prou vestigis fins i tot d’allò que no dirà de mi en aquest arsenal d’imatges, aquest àlbum que paradoxalment prové, almenys en part, de la biblioteca. I ja som aquests escapolons de referències que ens multipliquen i ens diuen fins i tot en excés. I el llebrer que salta ara és el de Dame Edith Stiwell, Why not be oneself? That is the whole secret of a successful appearance. If one is a greyhound, why try to look like a Pekingese? I un altre hi llegeix uns versos de The Hound of Heaven, de Francis Thompson, i ara en els lilàs d’abril, ja és Whitman qui compareix: When lilacs last in the door-yard bloom’d, l’elegia que escriu a Lincoln, assassinat l’any 1865, al mes d’abril, el mes en què es produeix la floració del lilàs. Des d’un dels episodis més traumàtics de la vida política nordamericana, fa presència en la ferida contemporània del franquisme? Eliot ve després, d’altra banda, i la ciutat irreal, i l’espectre pertorbador d’allò que fa ombra i ve de la misèria i del coneixement de la mort, just ara precisament que els records són dolços. I aquesta duplicitat del jo que diu a l’inrevés i diu allò que només se sent en la veu larval del lebrel que ha maldormido, d’uns versos de Jaime Gil de Biedma, aquell que sempre camina al seu costat, mon semblable, mon frère. Se escribe desde donde se puede leer, afirma Ricardo Piglia. 

El mateix 2012 Miquel Bassols va publicar, al seu blog Desescrits de psicoanàlisi lacaniana, quatre apunts sobre el poema, amb observacions molt suggestives, que --coincidint amb Perelló-- ens confirmen la força del poema. 

Samuel Clemens, als quinze anys, cap al 1850, abans de la Guerra de Secessió i l'abolició de l'esclavitud

--

diumenge, 20 de juny de 2021

Perpinyà2020

¬¬¬¬¬

Perpinyà, Núria. "Gabriel Ferrater. Un poeta mític, un intel·lectual heterodox", pàg. 898-904, dins de Riquer, Borja, ed. Vides catalanes que han fet història. Barcelona: Edicions 62, 2020, 1.007 pàg. 

Núria Perpinyà és l'encarregada d'escriure el capítol sobre Gabriel Ferrater d'aquest llibre singular de divulgació de Borja de Riquer (amb l'assessorament de Joaquim Albareda, Mita Casacuberta, Isabel Rodà i Josep M. Salrach), compost de 120 biografies, d'Indíbil i Mandoni a Montserrat Roig (nascuda el 1946). La darrera part del llibre, "Vides als temps contemporanis", que comença l'any 1800, és la més extensa, amb 76 entrades. N'he llegit uns quants capítols, i la veritat és que m'ha sorprès que tenen en comú, a part de la competència dels especialistes, la passió per explicar la vida de les persones de què s'ocupen. Vides catalanes que han fet història és, en certa manera, la continuació d'Història mundial de Catalunya (2018).

El capítol de Perpinyà és complet, no oblida cap faceta de Ferrater, i és molt llegidor, està escrit amb nervi, sense perdre en cap moment el fil vital de la biografia i amb pinzellades constants que posen en context històric els fets de la seva vida. És un text intel·ligent. Perpinyà descriu Ferrater com a autodidacte i lector voraç, home polifacètic, antidogmàtic i independent. Estableix que Ferrater, de carrera literària ràpida i xocant, és el fundador de la poesia catalana moderna, amb el seu estil realista i anglosaxó, i la seva visió global de la literatura. Té mèrit dir tantes coses ben dites, ponderades i exposades amb sagacitat en sis pàgines --un text de referència, que cal llegir.

Núria Perpinyà, en la fotografia difosa a final de l'any 2020, quan va guanyar el XII Premi Màlaga d'Assaig José María González Ruiz pel llibre Caos, virus, calma: La Física del Caos aplicada al desorden artístico, social y político (fotografia de Manu Bausc, procedent de la Universitat de Lleida)

-- 

diumenge, 13 de juny de 2021

Oliva2012

¬¬¬¬¬

Oliva, Salvador. "Un aspecte menor de la poesia narrativa de Gabriel Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 141-148

Salvador Oliva m'entusiasma com a poeta, traductor i crític. Els seus articles sempre són de bon llegir, i té el do de parlar de literatura amb claredat. És, també, un molt bon lector de Gabriel Ferrater. En aquest article, aprofita els paràgrafs introductoris per homenatjar José María Valverde, Baudelaire i J. V. Foix i per repartir un parell de cleques contra el gust de la majoria. Defensa la lectura de poesia com a font singular de saviesa, una lectura que té en la mètrica una petita ajuda per incitar-nos la imaginació. Al paràgraf final de l'article, un cop descrita i ponderada de manera suficient l'aportació de Gabriel Ferrater a la poesia catalana, mitjançant l'atenció a la seva mètrica, torna a la càrrega amb una observació esmolada, que ha prodigat: considera que l'oficialitat cultural ha marginat Ferrater, l'ha minimitzat tant com ha pogut.

La millor caracterització que es va fer mai de Gabriel Ferrater la va donar precisament José Maria Valverde. Va dir que era un Dante sense Florència. Una veritat com un temple. (pàg. 8)

"In memoriam" és un canvi de dicció en la poesia catalana. Hi utilitza paraules molt usuals i ordena les frases de forma planera, sense posar-hi èmfasi, amb un to conversacional. Els primers versos comencen sense cap figura retòrica. Sembla prosa, però són decasíl·labs (que ni tan sols alternen els versos masculins i femenins). Inclou en els seus versos paraules que estaven excloses del llenguatge poètic: alcohol, putes, purgacions, cuneta, eslips, menstruar...

Oliva considera que Ferrater crea una nova dicció i, en conseqüència, una nova mètrica. Analitza magistralment les 13 síl·labes del decasíl·lab "pells d'eruga escorxada. Alli, ajaçat" (vers 13), que mostren una tensió accentual dins del vers que no trobaríem mai en Carner ni Riba ni Foix. També remarca la tensió dels encavallaments, amb paraules insòlites com però i com a final de vers, o tallant un participi i el seu auxiliar, o fins i tot tallant una paraula (contra / revolta, vers 16). Oliva no creu que es proposés renovar la mètrica de forma conscient, perquè també té alguns decasíl·labs no ben formats, i no es preocupa per l'eurítmia.

El que Ferrater volia aportar a la poesia era el que havia trobat en poetes anglosaxons com Hardy, Auden i Frost: la forma interior, el to narratiu aparentment col·loquial (inèdit a la poesia catalana) i un ús mesurat i intens del llenguatge figurat com a recurs per guanyar precisió expressiva.

Salvador Oliva, en una fotografia de cap al 2012

--

dissabte, 5 de juny de 2021

El "Poema inacabat", portat a escena

¬¬¬¬¬

Dissabte passat vaig anar a Móra d'Ebre, al Teatre la Llanterna, a veure "Poema inacabat", de Produccions Lo Nostro, programat dins de la fira d'espectacles literaris Litterarum 2021. Havíem comprat entrades per anar a veure la representació de Reus, al Teatre Bartrina, el diumenge 11 d'abril, que s'havia estrenat just el dia abans dins dels actes pròleg al centenari de Gabriel Ferrater 1922-2022: tot i que em va recar, vam renunciar a anar-hi per respectar les restriccions de mobilitat per la COVID-19 que s'havien establert aquells dies, més estrictes que les de les setmanes anteriors. Vaig llegir les crítiques de Reus, favorables, i per tant vaig anar a Móra amb unes expectatives altes.

Recomano l'espectacle, les meves expectatives altes van ser satisfetes. Pau Ferran i Bàrbara Roig diuen el poema amb una dicció magnífica, amb intensitat i sense escarafalls --sense cap moment de vacil·lació en un text tan llarg i en vers i ple de sinuositats, que ja és un mèrit. La direcció treu partit de les dues veus per fer que el text tingui sempre un ritme viu i que les seves giragonses resultin de bon seguir. Les constants digresssions, un llarg parèntesi en els versos escrits posem per cas, s'entenen i brillen gràcies a la simple alternança de les veus. Aquest és l'èxit de la direcció de Pau Ferran (i la producció de Toni Veciana, que ja m'havia sorprès amb l'espectacle Al cor d'una rosa de fulles moixes, un altre dels actes del Pròleg Gabriel Ferrater). El moviment coreogràfic dels actors flueix en un escenari que queda hàbilment delimitat i concentrat per la presència de l'ampla superfície de cuina just enmig, una posició central que Mariona Quadrada ocupa discretament tot preparant una sarsuela. N'hi ha prou amb dos tamborets alts per donar una varietat versemblant als moviments dels actors. La pausa entre la part llarga del poema i els darrers 250 versos de la "Tornada" es resol de manera brillant amb el contrapunt d'una escena de dansa dels dos actors, ja amb la cuina retirada, i quan hi ha solament, al fons de l'esceneri, la taula i les cadires on l'actor i l'actriu, la cuinera i el músic acabaran menjant el plat acabat de cuinar (aquesta taula del fons de l'escenari és el lloc on comença l'espectacle, amb tots quatre intèrprets seguts, enraonant, amb els llums oberts mentre el públic va omplint les seves localitats, fins al moment d'inici). Biel Ferrer ha resseguit en una crítica tots els aspectes tècnics de l'obra amb detall i coneixement i criteri exigent.

Considereu-me un espectador d'entusiasme fàcil. El "Poema inacabat" de Gabriel Ferrater, posat en escena per Produccions Lo Nostro, llueix i és un espectacle memorable. El que a mi m'importava, gaudir del text escoltat en veu alta, dit amb ritme i intenció i veu clara, ho vaig obtenir amb escreix. Poso en dubte, sols, el recurs de farcir l'escena amb la cuina, i el mateix plat triat: resulta efectiu però em sembla inconsistent. No recordo cap comentari de Ferrater, o sobre Ferrater, en relació amb el menjar (fora de les ostres, acompanyades de vi blanc, d'"El mutilat"; els pans sortits del forn dels fatigats adolescents d'"In memoriam"), i mentre veia l'obra, em va venir a la memòria la diatriba de Josep Pla, elogiat als versos 699-706 del poema, contra la sarsuela, com un plat pretensiós i mistificador, al seu llibre El que hem menjat, volum 22 de l'Obra completa. Per què Produccions Lo Nostro tria com a plat a cuinar en directe precisament una sarsuela? Per què no una olla de peix, un plat tan propi de Cadaqués, tan elemental, i que hauria proporcionat unes paraules amb nervi del mateix Pla per engegar l'obra, més adequades al començament impetuós del poema? O posats a ser gamberros com Ferrater, unes sardines a la brasa que omplissin el teatre de fum i perfum... L'opció de la música en directe i la presència del guitarrista a l'escenari estan ben resoltes i són essencials perquè la pausa necessària abans de llegir la "Tornada" quedi ben integrada en l'obra. El recurs de la cuina enmig de l'escenari, amb la cuinera preparant el plat, dona una vivacitat benvinguda a la posada en escena del poema, i l'omple --funciona. Ara: em pregunto si no hi havia alternatives més congruents amb el poema i amb l'obra de Ferrater per obtenir aquest efecte. Apuntades aquestes objeccions, que em fan poca nosa, tornaria a veure amb plaer el "Poema inacabat" de Produccions Lo Nostro.

  • L'Associació Gosar Poder recull en la seva pàgina sobre l'espectacle el recull de premsa, que inclou també alguns talls de vídeo de les televisions
  • La fonoteca de la Càtedra Màrius Torres té una perla que sempre val la pena de recordar: un àudio amb la presentació i la lectura que el mateix Gabriel Ferrater va fer del "Poema inacabat"

--

divendres, 28 de maig de 2021

Marcer2013

¬¬¬¬¬

Marcer Cortés, Elisenda, Ressonàncies: veus i ecos en la poesia de Gabriel Ferrater. Tarragona: Arola,  2013, 136 pàg.

Des del moment que un o altre llegirà aquest blog, intento ser equànime en la revisió de les aportacions bibliogràfiques ferraterianes. Els apunts sobre els poemes de Les dones i els dies es poden permetre contenir atzagaiades i conjecturar lectures incertes, que al capdavall són a càrrec meu; en canvi, els apunts sobre bibliografia intenten ser ponderats, solidaris amb l'esforç dels crítics i estudiosos. Abans d'escriure'ls, acostumo a llegir els articles més d'un cop, per fer-me'n càrrec de la manera més completa de què soc capaç i per poder destacar-ne el que tenen de nou, d'aportació rellevant des del meu punt de vista. Així, a final d'abril vaig tornar a llegir dos cops un dels articles del monogràfic dedicat a Ferrater de la revista Veus baixes (ja havia llegit la revista sencera quan es va publicar, l'any 2012): "El gris ressò de la ferralla o la mediació de l'espai urbà en la poesia de Gabriel Ferrater", de la professora Elisenda Marcer, de la Universitat de Birmingham. Es tractava d'una aproximació nova, diferent, a l'obra de Gabriel Ferrater, que em va desconcertar. Intento precisar per què: hi intuïa una mirada nova i fèrtil sobre la poesia de Ferrater i a la vegada trobava que aquell article modificava més aviat poc la meva lectura de Les dones i els dies. Vaig adonar-me que Marcer havia publicat, el 2013, l'any següent d'aquest article, un llibre sencer sobre Ferrater, que vaig buscar.

Realment Ressonàncies: veus i ecos en la poesia de Gabriel Ferrater s'allunya del tipus de reflexió crítica que m'acostuma a interessar més, la reflexió que para atenció a la lectura de poemes concrets. La seva eina primordial d'anàlisi és la intertextualitat, no l'hermenèutica dels textos. Observa la poesia de Ferrater a més distància, fixant-se en les relacions amb l'obra d'altres poetes coetanis, o en les relacions amb les obres que, dins la literatura en llengua anglesa, van precedir Les dones i els dies unes poques dècades, o, en alguns casos, uns pocs anys. El llibre m'ha sorprès i m'ha fet rumiar. Aquell article de 2012 a Veus baixes és una secció, reelaborada i esmolada, del cinquè capítol, dins la segona part del llibre. De fet, els fonaments teòrics de l'article es troben amplificats de manera suficient a la primera part del llibre, pàg. 17-54, i tenen la solidesa de la tesi doctoral defensada per Marcer l'any 2006. El llibre es concentra en la dinàmica social i els mecanismes culturals d'assimilació i adaptació de la poesia i la crítica angloamericana dins de l'obra de Ferrater, i en el que representa aquesta renovació dins de la poesia catalana. Connecta Ferrater amb Eliot, Auden i Lowell. Marcer situa Ferrater en les coordenades intel·lectuals, culturals i històriques del New Criticism i dels principals poetes associats al corrent del High Modernism, formulat per Eliot. N'hi ha que ja ho havien dit, però Marcer descriu aquestes relacions amb una mirada més àmplia i lluminosa. Llegir Gabriel Ferrater tenint present els símbols i imaginaris que comparteix amb aquests poetes ens obre noves perspectives.

La primera part estableix doncs les bases teòriques del llibre. Revisa les influències i els elements intertexuals de l'obra de Gabriel Ferrater, ja declarades al text que tancava Da nuces pueris i confirmades a l'article d'Arthur Terry del 1962. Marcer es fixa més aviat en els aspectes discursius que no en els aspectes textuals, per apreciar l'abast de les dinàmiques culturals que Ferrater va traduir al llenguatge poètic. Ferrater comparteix una visió del món i una concepció del fet poètic amb tot un entramat de veus poètiques amb què està en contacte, amb traduccions, ressenyes, interpretacions i influències mútues, d'una manera molt més intensa que no suposàvem, més enllà del consens que s'havia establert sobre les seves afinitats amb el New Criticism als capítols d'Escritores en tres lenguas: per exemple, Ballart2004A ja l'havia col·locat entre els escriptors que, quan escriuen crítica, parlen d'ells mateixos i de la seva pròpia poesia, d'una manera molt semblant al que havien fet Eliot i Auden. 

El fet és que Ferrater també es fa seva la tradició poètica angloamericana, s'hi emmiralla per definir-se i hi juga com un igual. Aquestes relacions, Marcer les planteja com una dinàmica de les influències: "Ferrater suscitava un complex moviment de dinàmiques transnacionals i interrelacions entre diversos moviments estètics, mitjançant l'ús innovador del fet intertextual." (pàg. 52), amb la seva activitat a l'editorial Seix Barral i el premi Formentor com un dels seus nuclis operatius. Marcer assaja de plantejar una hipòtesi que ja s'havia posat a prova per explicar el Grup del 14 (Joyce, Lewis, Pound i Eliot): treballaven aquests autors col·lectivament, amb una forta intertextualitat?; van diluir el concepte d'autor subjecte en favor de les obres col·lectives? Afirmar-ho és arriscat: ara bé, hi ha una relació intensa de Ferrater amb els seus precursors de la branca de la poesia anglesa.

Auden, seguint Eliot, ja havia postulat una poètica de la impersonalitat, de to irònic, que pren distància de l'emoció, oposada al romanticisme de veu única, original i emotiva. A la vegada, Auden es separava d'Eliot preferint les referències literàries implícites, que posen en joc la participació del lector i els mecanismes intertextuals --Gil de Biedma es va deixar influir menys per Eliot que no per Auden: "el poeta inglés cuya influencia es más fácilmente advertible en mi poesía", va dir en una entrevista (recollida al llibre de Pérez Escohotado, pàg. 119). Marcer es refereix també a Robert Langbaum, al seu llibre The Poetry of Experience: The Dramatic Monologue in Modern Literary Tradition, de l'any 1957, que van conèixer i tenir en compte; Marcer defensa l'etiqueta poesia de l'experiència --que Oller2010 havia qüestionat amb agudesa. Ferrater li dirà a Gil de Biedma en un comentari als seus primers poemes que la poesia ha de ser concreta, immediata. -- Reconec que no entenc un concepte que Marcer utilitza sovint al capítol quart del llibre: la indireccionalitat.

La ciutat de Gabriel Ferrater, tot i tenir ben present el precedent de Baudelaire, es correspon sobretot amb la visió dels poetes del High Modernism, una ciutat hostil i fantasmagòrica: és el lloc on es dissol la subjectivitat i on s'experimenta la nova consciència europea. Ferrater comparteix imatges, analogies i símbols amb Eliot i la poesia angloamericana: s'apropia i reinventa el cànon urbà d'Eliot per trencar les jerarquies i assumpcions culturals --si bé Elisenda Marcer ens adverteix que l'espai urbà no es deixa descriure d'una manera massa uniforme, ja que en el mateix Eliot coexisteixen els espais habitables de "vida interior" amb la visió fragmentària i opressiva de la ciutat. "Casi todos mis poemas ocurren en la calle", dirà Ferrater en l'entrevista de Federico Campbell (Papers, cartes, paraules, pàg. 513). És cert que als poemes de Ferrater hi ha avingudes, carrers, places, cotxes, metros, i que la ciutat que descriu és plena d'objectes arbitraris. Així, un poema com "Diumenge", que té connexions amb els "Preludes" d'Eliot i imatges que provenen del "Prufrock", d'acord amb Pere Ballart, plasma dues problemàtiques essencialment modernes: la irreconciliació de l'home urbà amb la naturalesa i la dissolució del jo. Marcer diu que tot el malestar de la condició humana es condensa en l'anècdota del nen que se li rebenta el globus (pàg. 80), una imatge de les nostres vanes il·lusions i esperances.

Marcer recupera una citació que Arthur Terry va fer del diari de Thomas Hardy (1877), que estic d'acord que és especialment rellevant per entendre aquesta orientació imaginativa de la poesia de Gabriel Ferrater:

No ens interessa massa de saber si Ferrater és un "poeta social" (i sospito que a ell tampoc). Si ho és, és tan sols en el sentit que va indicar gairebé fa un segle un dels seus poetes predilectes: Un objecte creat per l'Home enmig d'un paisatge val deu vegades més que qualsevol objecte format per la Natura inconscient. Per això, els núvols, les boires i les muntanyes no tenen importància davant d'un llindar desgastat o del senyal d'una mà.

Gabriel Ferrater subordina les manifestacions de la naturalesa al domini de la màquina i el metall; té sovint un lèxic maquinitzat, tendeix en les descripcions de la naturalesa a metal·litzar-la. El seu espai urbà es caracteritza sovint per la verticalitat (conté elements que s'enlairen) i també pels sorolls estridents i irritants. Marcer es fixa que, per a un poeta com Robert Lowell, "el cotxe és molt més que una invenció moderna" (pàg. 91): concentra la superficialitat de la vida moderna. El Tudor Ford del seu "Skunk hour" proporciona imatges i to al MG d'esport d'"Els jocs" o al Chrysler que fa de taxi a "Barcelona no és bona, o mi paseo solitario en primavera", de Gil de Biedma. El cotxe és el símbol dels valors trivials i vulgars que predominen a la societat en què viuen tots tres autors, D'altra banda, Ferrater comparteix amb Eliot les imatges de la porta, el pou (que sempre requereix una lectura metafísica, que Marcer apunta que s'acostuma a associar amb la por de l'home davant de la mort ineludible) i el pas de les estacions.

Hi ha molta literaturització en l'obra de Gabriel Ferrater. Marcer, reflexionant sobre una carta, inèdita, procedent del Fons Carles Barral (escrita des d'Anglaterra, el 24 de maig de 1963), obre una qüestió crucial, que és fonamental en el llibre de Dolors Oller Accions i intencions:

Emprant una de les expressions ferraterianes més prolífiques, diria que "l'ordre de l'experiència humana" que s'hi descriu troba els seus referents en la literatura i en l'art en general. En | conseqüència, em pregunto si és Ferrater qui pensa un tema, el deixa reposar i cerca la seva formalització a través de l'observació i experiència; o en realitat, tant el tema com la selecció d'anècdotes responen a idees preconcebudes i condicionades per les lectures i coneixements culturals previs" (pàg. 78-79)

En conclusió, un poema de Gabriel Ferrater remet sovint a altres textos, sovint remet alhora a diversos autors influents de la poesia anglesa. És un poeta innovador, que opta per reconceptualitzar la imitació i la influència. Ferrater es nega a acceptar la condició de literatura "menor" de la literatura catalana, i actua amb una empenta i una decisió equiparables a les dels escriptors de les literatures "centrals" --és una actitud subversiva, que ens obliga a repensar les relacions entre sistemes literaris, com ja havia fet l'irlandès James  Joyce amb Dubliners i Ulysses, apunta Marcer seguint els postulats de l'antropologia i etnografia culturals.

***

El llibre inclou lectures de poemes concrets, més que no em pensava, que aniré aprofitant als apunts corresponents: "A través dels temperaments", pàg. 38; "Diumenge", pàg. 80-82; "No una casa", pàg. 83-86; "Els jocs", pàg. 91-92; "Matèries", pàg. 92; "Floral", pàg. 106; "Oci", pàg. 107; "Però non mi destar", pàg. 112, i "Paisatge amb figures", pàg. 113, a més d'una referència a Catul, pàg. 39-41, i al text que tanca Da nuces pueris, la diguem-ne poètica de Ferrater, pàg. 60.


--

dijous, 27 de maig de 2021

La ruta Gabriel Ferrater a Reus

¬¬¬¬¬

Dissabte passat al migdia, 22 de maig, vaig tenir la sort de seguir a Reus la tercera edició de la Ruta Gabriel Ferrater. L'organitzava l'Associació Gosar Poder, amb el suport de la Fundació Reddis i la col·laboració de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament i del Centre de Lectura, un acte emmarcat en el pròleg a l'Any Gabriel Ferrater 1922-2022. Érem una quarantena de persones, d'acord amb les recomanacions de prevenció contra la COVID-19. Recupero en aquest apunt les notes que vaig prendre amb el mòbil, i m'ajudo també de la meva escassa memòria.

El lloc de sortida va ser el vestíbul del Centre de Lectura de Reus, primera etapa de la ruta. David Figueres i Fina Masdéu van presentar l'acte breument. Els textos que havien triat per anar llegint al llarg de la ruta van ser, des del meu punt de vista, una selecció molt pertinent, un encert, amb lògiques dosis de color local. Així, van començar amb "Gamberro intel·lectual", un article esmolat, de l'any 1992, de Josep Murgades, que aguanta el pas del temps. Aquella arrencada es va complementar amb un dels al·licients de la ruta, la presència de Joan Artigas, autor del disc De l'amor i del temps, en què posa música a deu poemes de Gabriel Ferrater. Va començar cantant, amb guitarra i veu poderosa, la "Cançó del gosar poder". Elisabet Márquez va llegir el poema "Josep Carner", introduït pels coneguts versos del "Poema inacabat": "Si bé la seva edat mitjana / tirant a moréasiana / no me la crec, Josep Carner / que tots nosaltres ens ha fet / i és a Brussel·les grisa d'aigua / reclama el meu primer homenatge.". Va seguir un fragment de l'entrevista de Lluís Pasqual, de l'any 1970, amb les paraules que Ferrater va voler dedicar a reivindicar com li havia estat de decisiu tractar Carles Riba. 

Em van sorprendre la sobrietat i el rigor de l'acte, sense que hi faltés en cap moment la participació del públic ni l'alegria de celebrar el record de Gabriel Ferrater. Les quatre persones que van llegir els textos, David Figueres i Fina Masdéu sobretot els textos en prosa, i Elisabet Márquez i Carme Simó els poemes, hi van posar una dicció clara, sense afectacions, i meritòriament audible. Ens vam aturar per escoltar-los davant de l'Ajuntament, on van llegir "La ciutat", dos fragments d'"In memoriam", l'evocació poc caritativa de Reus del "Poema inacabat" (versos 653-694) i un fragment del text autobiogràfic, escrit en tercera persona, que es va incloure a Papers, cartes, paraules, pàg. 19-21. Un historiador local va aclarir que no és cert que el pare de Gabriel Ferrater, Ricard Ferraté, proclamés la República allà mateix, des del balcó --com diu la cronologia de l'Àlbum Ferrater--, sinó que la proclamació es va fer en un altre edifici, on era aleshores l'Ajuntament, i no va ser tampoc Ricard Ferraté qui hi va llegir el manifest de proclamació sinó el seu germà Amadeu. Ricard, tot i estar més implicat en política, va llegir-lo a la ràdio. Dins de l'Ajuntament hi ha una galeria de reusencs il·lustres, amb un retrat de Gabriel Ferrater pintat per Josep Maria de Martin.

L'etapa següent va ser davant de Cal Fàbregas, a la plaça de Catalunya, lloc de naixement de Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, on la família va residir --em sembla-- fins al 1925. Hi van llegir un altre fragment autobiogràfic, sobre l'escola, complementat amb unes paraules de l'entrevista de Lluís Pasqual sobre la seva educació, i els poemes "Punta de dia" i "Tres llimones". Cal Fàbregas encara no té una placa commemorativa que indiqui que hi van néixer els germans Ferraté(r). Seguint pel carrer del Raval de Santa Anna, vam veure el lloc on hi havia l'antic cinema, la Sala Reus. Vam aturar-nos davant la casa on va créixer Gabriel Ferrater: havia estat l'Hotel Europa i el pare va fer canviar l'HE de la façana per un FHER, de Ferraté Hermanos, i va llogar els baixos a un banc. Enmig del carrer, aprofitant que estava tallat al trànsit, van llegir una evocació d'Amàlia Barlow, la germana petita, de la masia Picarany (a l'Almoster), seguida del poema "A través dels temperaments". Un text de Ferrater sobre pintura va ser complementat amb unes paraules de record de Josep Maria de Martín. Joan Artigas va cantar "A l'inrevés".

Com que hi havia massa gent i xivarri davant de la Casa Navàs, vam acabar la ruta al vestíbul del Centre de Lectura de Reus. Hi van llegir el fragment d'una entrevista a Helena Valentí, parlant de Gabriel Ferrater, i una carta que ell li va escriure, crec que la del 21 de setembre de 1962, magnífica tria i emotiva lectura de David Figueres. El complement va ser un fragment de Joan Ferraté en què evocava la seva família, amb la idea que "a casa no érem carques". Joan Artigas va cantar "Cambra de la tardor" i va fer un bis a petició del públic, "Amistat del braç". En algun moment de la ruta, s'havia comentat aquella resposta de Ferrater a un qüestionari poètic, a la pregunta "Quines creieu que són les fonts del vostre llenguatge?": "Procacitat reusenca, prosa francesa, vers anglès, Freud i Marx, arrels indoeuropees.". Algú va recordar una observació de Murgades, que el títol Les dones i els dies, al·ludeix a Freud (les dones) i Marx (el temps, històric). 

Al vestíbul del Centre de Lectura de Reus, escoltant Joan Artigas (foto de l'Associació Gosar Poder)

--

dilluns, 10 de maig de 2021

Martí2012

¬¬¬¬¬

Martí, Jordi. "Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma: els conxorxats", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 135-140

Article breu, un resum molt correcte de la posició poètica de Gabriel Ferrater. 

Ferrater i Gil de Biedma es coneixen a la revista Laye, a principi dels anys cinquanta, i mantenen una relació literària fructífera els anys següents:

Tots dos varen parlar, anys més tard, d'aquesta relació [Ferrater, a l'entrevista de Baltasar Porcel, inclosa a Papers, cartes, paraules, pàg. 384-9]; tots dos varen evitar valorar la importància de l'altre a la seva pròpia obra, és a dir, qui va influir sobre qui, i ambdós la varen qualificar amb el terme ben curiós de conxorxa poètica. (pàg. 136)

Tots dos marquen distància respecte al simbolisme que els havia precedit, que consideren preciosista i encarcarat, i respecte al realisme social, grandiloqüent i proselitista. Basteixen una veu nova, conversacional, aparentment prosaica. Però Ferrater sorprèn el lector amb imatges inaudites i amb un sentit del poema complex, gens trivial, que obliga el lector a posar en joc la seva experiència per comprendre'l. Poeta i lector comparteixen afinitats, experiències, interessos comuns. El poeta narra moments de la seva experiència passada posant-hi distància i ironia, i evitant els excessos sentimentals. 

  • Biel Ferrer l'ha considerat "un dels articles més interessants (tots ho són) del número 0 de Veus baixes": "[...] breu i clar, explica la poètica de l'autor de Les dones i els dies, és a dir, la tècnica amb què fa els poemes".
  • Carlota Casas s'ha endinsat en la relació dels does poetes en un bon llibre, Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, poetes de la consciència (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2015, 295 pàg.) --no inclou l'article de Jordi Martí, que fora un precedent, dins la seva bibliografia.

--
Apunt revisat el 15 de maig de 2021

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites