dijous, 30 de desembre del 2021

Ballart2002

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Hereus de J. Alfred Prufrock: la filial catalana", dins Els marges, núm. 91, desembre de 2002, pàg. 5-26

Vaig llegir aquest article fora de sèrie de Pere Ballart fa unes setmanes i el vaig aprofitar a l'apunt sobre el poema "Diumenge". Ballart hi compara "The Love Song of J. Alfred Prufrock", de T. S. Eliot, amb "L'heroi en el desert", de Josep Carner; "Diumenge", de Gabriel Ferrater, i "Remolcadors entre la boira", de Joan Margarit. Respecte a Ferrater, té la virtut de saber-nos connectar el seu poema amb uns determinats temes de la poesia contemporània que havia apuntat Eliot al "Prufrock": la irreconciliació de l'home urbà amb la naturalesa i la dissolució del jo --aquestes implicacions temàtiques han estat ben estudiades posteriorment per Elisenda Marcer, al seu llibre de l'any 2013, Ressonàncies: veus i ecos en la poesia de Gabriel Ferrater, que les ha connectat d'una manera sòlida amb Eliot, i també amb Auden i Lowell.

Ara: abans de la comparació amb els poemes de Carner, Ferrater i Margarit, l'article de Pere Ballart comença amb una extensa i argumentada caracterització del "Prufrock" com a primer poema del segle XX que supera el corrent romanticosimbolista. Repassaré a continuació les quinze qualitats rellevants del "Prufrock", seguint Ballart, pàg. 8-18, ja que en una bona part caracteritzen també molts poemes de Da nuces pueris i els de Menja't una camano faré pas una paràfrasi de les quinze qualitats exposades per Ballart, que no tindria solta, sinó que sols les apuntaré, amb algun aclariment quan calgui, i em referiré als poemes de Da nuces pueris en què cada qualitat es reflecteix d'una manera més rotunda, amb atenció específica a "In memoriam".

  1. L'adopció d'un esquema narratiu --aquesta és una de les característiques de poemes com "In memoriam", "Faula primera", "Faula segona", "Els jocs", articulats al voltant de narracions encara més versemblants, menys oníriques, que la del "Prufrock".

  2. El recurs al monòleg dramàtic en la constitució del discurs del jo poètic --Ferrater no utilitza aquest recurs, tan associat a Robert Browning abans d'Eliot, sinó en la reflexió satírica de "Literatura" i potser a "Com Faust", en què la veu és la d'un nosaltres més aviat impersonal, però aconsegueix un efecte homòleg amb el seu narrador quasi omniscient dels fets de terceres persones a "Faula primera" i "Faula segona" (o amb un narrador testimoni, com a "Lliçó d'història") i també amb la inclusió del diàleg a "Cambra de la tardor", el poema que tancava Da nuces pueris.

  3. L'audàcia i la novetat de la imatgeria --gairebé mig segle més tard que el "Prufrock", els poemes de Ferrater contenien imatges que sorprenien els lectors (fins i tot els d'Eliot) i trencaven les convencions, imatges sovint de filiació surrealista i en tot cas destinades a intensificar i precisar el que el poema tracta d'expressar, i també a donar la impressió de distància respecte a la naturalesa.

  4. L'acuïtat del retrat psicològic de Prufrock --el narrador dels poemes de Ferrater escrits en primera persona és una consciència dinàmica, atenta als moviments dels homes i les dones amb què es relaciona, severa amb si mateixa i lúcida, a poemes com "Punta de dia", "Amistat del braç", "La confidència", "El secret", i d'una gran finesa i penetració, com a "Veus baixes" o "Temps enrere".

  5. La vinculació de la neurosi del protagonista a la naturalesa urbana de la seva experiència --la vida urbana potser és més assumida pel narrador i els protagonistes de Ferrater, tot i poemes com "Diumenge", "Amistat del braç", "Le grand soir".

  6. L'adopció de nombrosos signes d'estranyament a l'hora de referir-se a l'entorn immediat --la distància analítica del narrador d'"Els jocs", la poderosa imatge de l'ala d'avió a "Punta de dia", les motos corrent per l'Arrabassada als primers versos de "Primavera", l'enunciat de "Mecànica terrestre", la personificació del sol dins "A mig matí", la tornada a la ciutat a "Diumenge".

  7. La nova percepció del temps dins de la gran ciutat --potser a "Punta de dia", "A l'inrevés", "Temps enrere", tots tres amb escenes fora de la ciutat o al seu raval, i en el record tàctil d'"Un pas insegur".

  8. El refús a oferir un significat estable i unívoc --a la manera del "Prufrock", els epifonemes que sovint culminen els poemes de Ferrater són com guspires de significat no trivial però intuïble gràcies a les seves metàfores sorprenents i precises.

  9. La malenconia grotesca, entre ridícula i divertida --la ironia com a regulador sentimental és ben present a la majoria dels poemes de Ferrater; n'esmento alguns que encara no han aparegut en aquesta llista de qualitats eliotianes rellevants: "El mutilat", "A través dels temperaments", "Moeurs exotiques", "Sobre la catarsi", "Octubre".

  10. L'apel·lació al lector per implicar-lo en l'experiència i el sentit del poema --els versos finals d'"In memoriam", la primera persona del plural a "El secret", el càlcul proposat a "Mecànica terrestre", el plural i l'imperatiu "Té" amb què acaba "Paisatge amb figures".

  11. El to propi del registre conversacional --present a moltíssims poemes, en la tria lèxica, en els girs sintàctics propis de la llengua oral; especialment notable a "In memoriam".

  12. L'alternança en la intensitat dels ingredients formals, entre la ruptura de l'expectativa del lector i un to menor --que es dona ja des dels primers versos d'"In memoriam", amb els primers versos narratius, el pas a la reflexió sobre la paraula idònia per descriure el que li passava ("La revolta? No. / Així en deia aleshores"), la reflexió generalista i sentenciosa ("i és millor recordar que als catorze anys / hem de mudar de primera persona"), la digressió cap al futur ("Després vénen els anys, i feliçment / també s'allunyen") i el final abrupte d'aquest primer bloc de versos amb la paraula "Prou" i un punt i a part.

  13. L'acusada discontinuïtat del poema --els salts de la narració d'"In memoriam" i sobretot els seus versos finals, el contrast de les dues parts de "Primavera", l'enumeració d'elements heterogenis d'"A l'inrevés", la reflexió inesperada i sangant, gràcies a la distància dels anys, respecte als fets narrats en els versos finals d'alguns poemes (entre els quals "Petita guerra").

  14. La nova manera de dialogar amb la tradició literària --potser la característica més notòria del primer llibre de Ferrater respecte a la tradició és l'ús del decasíl·lab blanc, un tipus de vers ben habitual però sense rima, amb una capacitat de moviment extraordinària gràcies a la profusio dels encavalcaments, i, també, la pràctica abolició de les al·literacions.

  15. El gran nombre d'al·lusions intertextuals --sols cal pensar en un poema com "La mala missió", en què consten set referències autògrafes de Ferrater a l'exemplar de Da nuces pueris reproduït a la Càtedra Màrius Torres, sense comptar-hi les possibles al·lusions a l'Alícia de Carroll, a les paraules pronunciades per Goethe abans de morir, més Montale, Apollinaire i el mateix Eliot (un vers de The Waste Land).
Pere Ballart conclou que hi ha encara una altra característica o qualitat més del "Prufrock", difusa a tot el poema: el fet que es tracta del relat d'un fracàs, "[no] solament el fracàs d'un personatge poètic, sinó que la fallida a què assistim amb aquest poema --i definitiva-- és la de l'idealisme romàntic." (pàg. 18). Els poemes de Gabriel Ferrater arriben cinquanta anys després del "Prufrock", més imbuïts de la filosofia analítica i amb una posició antiidealista rotunda.

(L'original es pot llegir al web de la Poetry Foundation. La traducció del "Prufrock" de Francesc Parcerisas es pot llegir al web Visat.cat, i ara a més a més hi ha a les llibreries la novetat de la traducció de la poesia completa d'Eliot feta per Josep Maria Jaumà.)

Eliot, el 1911, als 22 anys, quan escrivia el "Prufrock"
--
Apunt revisat el 4 de gener de 2022

dimecres, 15 de desembre del 2021

Amat2021

¬¬¬¬¬

Amat, Jordi. "El Reus que va fer a Gabriel Ferrater", conferència organitzada per la Cambra de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Reus, al Centre de Lectura, 14 de desembre de 2021 

M'agrada la gent que s'apassiona amb el que fa. Jordi Amat va apuntar en aquesta conferència organitzada per la Cambra de Comerç de Reus algunes idees de la biografia sobre Gabriel Ferrater en què està treballant, per encàrrec d'Edicions 62. Com s'explica que sorgeixi una persona d'una intel·ligència tan descomunal com Ferrater a Reus? Per entendre-ho, per poder escriure la biografia de Ferrater, Amat s'ha endinsat en la història industrial i comercial de Reus, i intueixo, pel que va dir, que ha comprès molts fets que es coneixien massa poc ---Reus és una anècdota, per exemple, a Industrials i polítics del segle XIX, el llibre de Jaume Vicens. Tenia tot el sentit que l'acte fos organitzat precisament per la Cambra de Comerç, en commemoració del 135è aniversari, i que tingués lloc al Centre de Lectura. L'obertura institucional de l'acte va ser doble: hi van intervenir Lluís Miquel Pérez, president del Centre, i Jordi Just, president de la Cambra. No va ser ben bé una conferència, sinó un diàleg amb Jordi Amat, conduït pel periodista Quico Domènech, director de NW Revista de Reus. Després d'una breu presentació professional, Domènech va anar plantejant preguntes prou afinades, i va deixar que Amat s'estengués força en les respostes. L'acte es va tancar amb algunes preguntes i aportacions del públic, una cinquantena de persones.

Jordi Amat va destacar, a propòsit de les conferències aplegades amb el títol Curs de literatura catalana contemporània, les observacions de Ferrater sobre la manca d'una literatura burgesa a Catalunya. Reus era la segona ciutat catalana en activitat econòmica i en població en el segle XIX. Va donar origen a una burgesia sobretot comercial: "ell era un fill perfecte d'aquesta burgesia". I a diferència de la negligència habitual de la burgesia catalana, la família Ferraté sí que es preocupava per l'educació dels fills --Amat seguia la idea del mateix Ferrater, en una de les conferències del Curs, que la burgesia catalana no educa els seus fills. Els Ferraté tenien una casa d'estil burgès, vivien com una família liberal, llegien, el pare dirigia el diari Reus. Un amic de la família, metge, volia fundar una escola nova, amb aire i sol, tota una alternativa a l'educació religiosa imperant, que el pare de Gabriel Ferrater detestava --un projecte que l'Ajuntament republicà de 1931 va acabar no aprovant. Reus té institucions úniques com el Centre de Lectura o l'Institut Pere Mata, que acrediten la seva puixança burgesa. (Al costat de la casa dels Ferraté hi havia la Llibreria Internacional.)

El títol de la conferència (amb preposició per desfer tota ambigüitat) tenia punta, doncs. Va resultar interessantíssima, tot i que Amat solament va poder esbossar la singularitat de la burgesia reusenca i com s'hi inscriu la família Ferraté. Espero amb candeletes l'any que ve, pel centenari de Gabriel Ferrater, la seva biografia de Gabriel Ferrater.

El vídeo de l'acte ja està disponible:

--

diumenge, 21 de novembre del 2021

Oliva2015

¬¬¬¬¬

Oliva, Salvador. Poesia i veritat. Barcelona: Edicions de 1984, 2015, 173 pàg.

D'ara endavant Poesia i veritat, de Salvador Oliva, serà el llibre que recomanaré a qui em digui que li costa llegir poesia. Es tracta de materials procedents dels darrers anys de docència d'Oliva a la Universitat de Girona: per començar, 17 pàgines de teoria entenedora, aplicable i lúcida, fonamentada en la lingüística, i 17 comentaris molt competents, metòdics i clars de poemes, d'unes sis pàgines de mitjana: 4 de Carner, 3 de Ferrater, 3 de Shakespeare, 1 de Cernuda, Foix, Gil de Biedma, González Iglesias, Riba i Verlaine, més un capítol (el més llarg, de 14 pàgines, titulat "Epigrames i sàtires", amb Fages de Climent, Pere Quart, Carner i Ferraté). El llibre té una tercera part, "Sobre el valor dels textos literaris", 17 pàgines més, que reprodueix un article, de "finals del segle passat", inèdit fins aleshores (rebutjat per l'stablishment literari). Oliva hi defensa el valor estètic de les obres, el qual té la capacitat de perdurar al llarg de les generacions, en contraposició a les aproximacions ideològiques a l'art i la literatura. Aquest valor estètic s'objectiva en la mètrica i en les altres relacions formals internes del poema, i "si el poema és capaç de fer que un grup de lectors, per petit que sigui, s'hi interessi i s'emocioni llegint-lo, la història també recull aquest element subjectiu per convertir el text en un text clàssic." (pàg. 45) --una idea, el fet que els textos preeminents de la literatura són els que aconsegueixen al llarg del temps l'atenció dels lectors més atents i persistents, que coincideix amb la hipòtesi d'Un experiment de crítica literària, de C. S. Lewis.

Els poemes s'han de llegir i fruir, no cal estudiar-los. Ara bé: llegir és un aprenentatge que no s'acaba mai. Mai no en sabrem prou. I a llegir se n'aprèn llegint; però també estudiant el material de què estan fets els poemes, que és el llenguatge. Aquest, i només aquest, era l'objectiu de la meva assignatura. Amb altres mots: una de les maneres més eficients d'aprendre a llegir és veure com cada poema utilitza el llenguatge. (pàgina 9, primera de la "Introducció")

Els tres poemes de Gabriel Ferrater que comenta Salvador Oliva són "Boira", "Esparver" i "Bosc" --el que en diu, ho consigno a l'apunt dedicat a cada poema. A part d'aquests tres capítols, Poesia i veritat inclou nombroses referències a Ferrater.

***

Arran de l'Any Gabriel Ferrater, Salvador Oliva ha publicat al diari El País un article, "La veu de Ferrater", que té relació amb aquest llibre perquè conté teoria: qüestiona que distingim, almenys en els poemes de Ferrater, diferents veus poètiques. Hi ha una veu d'autor. 

Quan llegim un autor, l’única veu que ens importa és la que llegim, i no cal que ens hi referim amb l’estrambòtica frase “la veu del que parla en el poema”, fent veure que hi entenem més que els altres. Podem dir perfectament “l’autor”. [...] Qui parla en els seus poemes és ell, el real. Els que vam conèixer Ferrater ho tenim encara més clar que els que només l’han llegit. [...] Ferrater, escrivint, no en reconstrueix mai cap, de situació. La seva poesia no és un mirall de cap situació real, sinó un mirall de la seva imaginació moral. I aquesta és la principal grandesa de la seva poesia.

La sèrie d'articles d'Oliva es diu "Provocacions", un títol que coincideix, a tall d'homenatge, amb el d'un llibre de Joan Ferraté, que recollia alguns dels seus articles més polèmics.

Foto, crec, de Pere Duran, en una entrevista al diari El País, del 2015

--

Apunt revisat el 15 de febrer de 2022

dissabte, 6 de novembre del 2021

Apunts dispersos

¬¬¬¬¬

A suggeriment de Juli Grandia

En el moment d'escriure aquest apunt, n'hi ha 27, d'apunts, que tenen l'etiqueta bloc. Les altres etiquetes principals, poemes, llibres, bibliografia, són òbvies i a més tenen totes les seves entrades consignades a la columna esquerra. L'etiqueta bloc cobreix els apunts que s'ocupen d'altres facetes de Ferrater: n'hi ha alguns que apareixen a la columna esquerra, però d'altres són difícils de trobar. Per això n'he fet un índex específic, que entenc que completarà l'accés a tots els apunts publicats. Amb el pas dels mesos, hi afegeixo dos apunts, amb contingut difícil de localitzar, que no tenien l'etiqueta bloc sinó llibres: corresponen a col·laboracions esparses.

Sobre Ferrater, de Ferrater

Apunts complementaris del blog

  • Les direccions (rellegir Les dones i els dies) --vaig actualitzant el blog sovint: aquest apunt (em) serveix per resseguir l'activitat dels darrers anys
  • El text dels poemes --accés als textos, no pas copiats al blog sinó enllaçats en altres webs i blogs
  • Poemes cantats o recitats --llista i accés directe als àudios i vídeos
  • Índex de noms --l'índex que més o menys trobarem, quan la publiquin, al final de l'obra completa de Gabriel Ferrater
  • Índex de noms de l'obra de Joan Ferraté --un índex homòleg a l'anterior, encetat pel centenari de Joan Ferraté el 2024: aniré fent-lo créixer a mesura que torni a llegir els seus llibres
  • Encara una tercera llista --explicació preliminar de la secció del blog "Dins, tot això", que és una selecció d'apunts que en un moment donat em van semblar valuosos d'entre els que no eren dels més llegits
  • Apunts dispersos --aquest apunt mateix, que incloc a la columna esquerra, al final de la secció "Apunts complementaris"

Actes

Reflexió sobre el mateix blog

Un fres de móres negres va començar distribuint els apunts mitjançant quatre etiquetes principals. Ara en té una de nova, persones, amb solament tres apunts de moment, sobre Joan Ferraté i Jaime Salinas, i un en memòria de Joan Manuel Pérez i Pinya --a final d'agost hi afegeixo encara una etiqueta més, traduccions, per poder agrupar els apunts que tracten de les traduccions fetes per Ferrater i de les traduccions de l'obra de Ferrater. Al cap dels anys també he assignat a alguns apunts sobre poemes dues etiquetes secundàries:

  • cantat_o_recitat, per distingir-hi els que sé que han estat cantats o recitats;
  • poemesambcomentari, per destacar els apunts que han rebut algun comentari dels lectors, d'acord amb l'observació que els blogs són una xarxa social. 

Escric l'etiqueta bloc amb c final perquè aquella era la proposta de grafia del Termcat per adaptar el neologisme el 2009, quan vaig començar a publicar Un fres de móres negres --també les móres tenen un accent diacrític que ara ja no considerem necessari. 

Amb Víctor Seix, l'any 1961 (fotografia facilitada per Josep Massot)

--

Apunt revisat el 24 de febrer de 2024

dijous, 4 de novembre del 2021

Fil de memòria, recital de Pere Arquillué

¬¬¬¬¬

Ja em recava no trobar una estona per poder escriure aquest apunt. El 21 d'octubre vaig anar al Teatre Auditori de Sant Cugat pel recital de Pere Arquillué Fil de memòria, de poemes de Ferrater. No havia vist el recital d'Arquillué de 25 anys enrere i sempre n'havia sentit a parlar de manera elogiosa. Les expectatives eren altes, en vaig sortir contentíssim. Escenari sobri, amb un fons negre en què es projectaven els títols dels poemes que Arquillué va anar llegint, amb alguna variació: el títol "Tres llimones" va ser substituït per una imatge; "Aniversari" apareixia amb el text com si fos un esborrany; "Teseu", el darrer poema de Les dones i els dies, va ser llegit al principi del recital i, també, amb veu en off i projectat sense veu, al final. Escena il·luminada de manera eficient i molt ben microfonada, per poder gaudir de la dicció magnífica d'Arquillué, una veu poderosa que sap marcar el ritme i la cadència dels versos i donar dins del poema un canvi d'entonació quan cal. L'acompanyava el músic Toni Ubach, una troballa per donar joc i varietat al recital: hi va haver poemes acompanyats de guitarra, també percussió, discretament, amb un cert risc sense excés, ben resolt. Els poemes cantats van ser "Si puc", "Dits" i "Oci". Molts aplaudiments, ben merescuts.

El programa de mà incloïa un text de Pere Arquillué, que copio:

Passats 25 anys, em torno a enfrontar amb aquest retrat personal i literari de qui està considerat com un dels principals renovadors de la poesia catalana de postguerra. L’obra poètica de Gabriel Ferrater gira entorn de l’erotisme i el pas del temps. Precisos i intensos, els seus versos proposen un diàleg amb la complexa i enigmàtica realitat de les relacions humanes. Un espectacle de contrastos basat en una poètica de la claredat i el misteri, moral però no moralista. Un espectacle d’uns poemes que, amb el pas dels anys, han crescut amb mi i s’han convertit en una companyia reconfortant.

De la tria de títols, se n'havia encarregat Dolors Oller. Van seguir aquest ordre: "Teseu", "In memoriam", "La mala missió", "Naixença", "Literatura", "Si puc", "A l’inrevés", "Josep Carner", "Els aristòcrates", " Aniversari", "Exeunt personae", "Dits", "Fi del món", "Posseït", "Boira", "Oci", "Cambra de la tardor", "Tres llimones", "Teseu". Poemes excel·lents, dits de manera insuperable. Em va entusiasmar "In memoriam" --m'hauria agradat escoltar Arquillué en algun altre poema narratiu, com ara "Faula segona", "Petita guerra" o "Els polls", o més extens, dient "El mutilat" o "Les generacions"; "Cançó idiota" donaria joc, musicat i potser cantat, just darrere d'"In memoriam".

  • Bernat Puigtobella en va escriure una crítica plena d'informació i entusiasme, que cal llegir: "Els pous de Gabriel Ferrater", al digital de cultura Núvol. Coincideixo amb ell que l'any que ve, el del centenari del naixement de Ferrater, Fil de memòria és un espectacle que s'hauria de poder veure a tot arreu. -- Comentari del juliol de 2022: l'espectacle va fent al llarg d'aquests mesos de l'Any Ferrater una gira notable. El diari Ara Balears ha publicat una entrevista notable de Clàudia Darder a Pere Arquillué arran de la programació de Fil de memòria el dissabte 16 de juliol al Festival la Lluna en Vers, a Binissalem, al jardí de la Casa Llorenç Vilallonga.
  • El twitter del programa Tot es mou, de TV3, va recollir unes breus declaracions de Pere Arquillué

Fullet del recital de 1998
que em fa arribar Biel Ferrer

***

Ja que anava a Sant Cugat, m'havia acostat abans del recital a l'exposició titulada "La confidència": interpretació del poema de Gabriel Ferrater, organitzada per Firart a la Biblioteca Marta Pessarrodona, a Mira-sol. Pintures i escultures inspirades en el poema de Ferrater. L'exposició incloïa una reproducció del poema, amb lletra grossa: el vers 15 deia que ella es vessa "per terra, mollament. Un troll rodó", en comptes d' "Un toll rodó".

--

Apunt revisat el 15 de juliol de 2022

diumenge, 17 d’octubre del 2021

Gomis2021

¬¬¬¬¬

Gomis, Ramon. "Crònica dels Ferrater de Reus", conferència organitzada pel Centre de Lectura de Reus, 11 de juny de 2021, 62:25 

Conferència arran de la presentació del Fons Gabriel Ferrater i Soler de la Biblioteca Digital del Centre de Lectura de Reus --que recupero passat l'estiu al canal del Centre de Lectura a YouTube. L'acte va començar amb una intervenció de Lluís Miquel Pérez, president del Centre de Lectura, seguida de la presentació del ponent, a càrrec de David Figueres, president de l'Associació Gosar Poder. Figueres es va referir al llibre del metge i escriptor Ramon Gomis, del 1998, El Gabriel Ferrater de Reus, una de les grans aportacions a la biografia de Ferrater, i va repassar breument la trajectòria literària de Gomis. Gomis va puntualitzar més tard, a la conferència, que havia escrit la biografia a instància de Xavier Amorós. 

El tancament de l'acte va ser a càrrec de Montserrat de Anciola, bibliotecària del Centre de Lectura, responsable de la creació del nou Fons Gabriel Ferrater i Soler dins de la seva Biblioteca Digital. Va presentar el Fons, fonamentat en primer terme en la documentació lliurada per Ramon Gomis i elaborat amb l'ajuda de l'Associació Gosar Poder. Va destacar la col·laboració de Joan Manuel Pérez i Pinya, responsable de la bibliografia de referència sobre Ferrater. La iniciativa s'inscriu en els actes del Pròleg Gabriel Ferrater a Reus, en preparació del centenari.

Com que Ramon Gomis (minuts 9-43 del vídeo) ja havia parlat de Ferrater al Centre de Lectura, opta en aquesta intervenció per ocupar-se de la família Ferraté de Reus. Qualifica Gabriel Ferrater de personatge complex, que viu en un moment difícil: una veu crítica, lúcida i rebel. Els Ferraté de què s'ocupa són tres generacions, una de les sagues familiars reusenques més interessants de la primera meitat del segle XX.

L'avi Gabriel Ferraté va ser un vinater de Reus. No solament va exportar a França, com altres, sinó a altres països, amb un període brillant després de la Primera Guerra Mundial. Les dades del port de Tarragona indiquen, aclareix Gomis (en contraposició amb algunes afirmacions de Gabriel Ferrater), que el gran temps de l'exportació no va ser la guerra sinó els anys posteriors, que quadrupliquen les exportacions. Va tenir cinc fills, en van sobreviure quatre: el negoci era prou pròsper per deixar-lo a tots els fills. S'hi van dedicar sobretot els dos grans, Gabriel i Joan. L'oncle Gabriel Ferraté va ser president del Círcol de Reus i va comprar el Teatre Fortuny, va impulsar una escola de comerç. L'oncle Joan tenia la dèria d'escriure, va guanyar diversos premis als jocs florals, i va ser guardonat també amb palmes acadèmiques pel Govern francès: era políglota, professor d'alemany. Tots dos oncles eren solters i no tenien fills. Anaven a visitar els diumenges les seves amigues a Barcelona: la gent ho sabia, i ells eren provocadors. El gran es va acabar casant amb una dona jove i alegre, vuit mesos abans de morir --de la família sols Gabriel Ferrater va assistir als funerals. L'oncle menor, Amadeu Ferraté, casat amb Maria Pascual (pares de Gabriel Ferraté Pascual, que va ser el primer rector de la Universitat Oberta de Catalunya), era el més vinater. Els germans petits, Ricard (pare de Gabriel) i Amadeu, estaven distanciats, a part que les cunyades no es portaven gens bé. Tots dos van acabar partint-se el negoci als anys cinquanta, arran de l'intent de Ricard de fer un extracte alcohòlic, amb una màquina que els fills anomenaven "el mecano del pare", que va donar un resultat ruïnós.

Ricard Ferraté era el que ara en diuen un emprenedor. Va adquirir un periòdic, va crear el centre excursionista... Amàlia Soler, la mare de Gabriel, tenia un germà, Antoni, dibuixant gràfic, il·lustrador de les revistes reusenques, que havia fet alguna exposició, amb bones crítiques. Amàlia es va casar jove, als 22 anys. Els Ferraté-Soler eren una família important de Reus, des del punt de vista econòmic, social, cultural i polític. Gabriel Ferrater exercia de líder entre els seus amics. "Era un nen bé de poble", en paraules de Marta Pessarrodona. Van tenir un exili daurat, prop de Bordeus --en una societat que va enlluernar Gabriel. Quan torna, fa un servei militar llarg però alliberat d'algunes de les càrregues del soldat. Però després de la guerra la família perd estatus social: el pare es suïcida, deixen Reus, van a viure al carrer Benet Mateu de Barcelona, en un "pis normalet", diu Gomis. Gabriel no es torna a acostar a Reus, tot i que de lluny el considerés magnífic. Ramon Gomis va tractar la mare, Amàlia Soler, que sempre es referia al "pobre Gabriel".

La saga familiar va ser singular i poderosa fins al final. Joan Ferraté va pagar les trenta o quaranta mil pessetes que el seu germà devia a la llibreria Herder.


Aquesta conferència es pot complementar amb l'article testimonial del mateix Ramon Gomis "El Gabriel Ferrater de Reus" (títol igual que el del seu llibre), publicat per la Revista del Centre de Lectura de Reus l'any 2022.

--
Apunt revisat el 15 de març de 2024

dimarts, 12 d’octubre del 2021

Tosquelles1985

¬¬¬¬¬

Tosquelles, Francesc. Funció poètica i psicoteràpia: Una lectura de “In memoriam” de Gabriel Ferrater. Reus: Institut Pere Mata, 1985, 154 pàg.

Joana Masó va publicar al maig un llibre fonamental, molt ben editat, intel·ligent, esplèndid: Tosquelles: Curar les institucions (Barcelona: Arcàdia, maig de 2021, 392 pàg.). Inclou una breu però detallada trajectòria cronològica, nombroses fotografies i documents rellevants (cartes, articles, entrevistes...). És una síntesi esmolada del pensament i les aportacions de Tosquelles, que el reivindiquen com a pioner eminent de la psicoanàlisi a Catalunya, a l'Institut Pere Mata durant els anys de la República, format els anys trenta amb refugiats jueus, sobretot austríacs, del nazisme. També és un referent dels intents de transformació cultural, política i psiquiàtrica del segle XX, situat políticament en posicions al voltant del comunisme antiautoritari i antiestalinista del POUM. Professionalment antijeràrquic, la seva pràctica mèdica va obrir les portes a la psicoteràpia institucional, amb idees radicals en aquella època que avui són les dominants i normals en la psiquiatria. És fecunda la seva feina a l'hospital psiquiàtric de Saint-Alban (Sench Aubanh en occità), des del 1940, una escola de llibertat, constituïda al voltant de grups de treball que funcionaven democràticament inspirant-se en el coorperativisme català, de refugi també per a jueus i intel·lectuals, en connexió amb la Resistència. L'Institut Pere Mata, de Reus, ja havia estat una institució revolucionària quan va ser creat el 1896, amb els seus divuit pavellons, obra de Lluís Domènech i Montaner, plens de claror natural, i els seus espais oberts enjardinats per separar-los (precedent arquitectònic immediat de l'Hospital de Sant Pau). El llibre de Masó reprodueix, a les pàg. 130-145, la tercera part del llibre de Tosquelles sobre Ferrater i el "Poema inacabat". D'aquest Tosquelles de Masó, en copio el fragment d'una carta del 1943, del doctor Lucien Bonnafé, del sanatori de Saint-Alban, a un col·lega (pàg. 157):

A banda de Chaurand i jo, el servei mèdic està format per dos interns (una plaça actualment vacant durant poc temps) i un tresor inestimable, Tosquelles, català refugiat aquí --Balvet regnante--, un paio d'un valor absolutament excepcional, amb excel·lents idees, molt treballador i que va participar infatigablement en la reorganització de l'hospital mentre Balvet encara era aquí; no sabria dir què és el més valuós en ell, si el seu valor especulatiu o el seu valor pragmàtic. [...] L'ergoteràpia és la preocupació central del servei. La terapèutica a través del treball n'és tan sols el nucli, perquè l'essència és el desplegament profund de totes les capacitats no alienades en tots els malalts: rendiment social, resopnsabilitat, dignitat, que va des del cardatge de la llana o la tria de perles de colors fins a la representació teatral passant per l'horticultura, la gimnàstica, el cant, etc. Les realitzacions en aquest àmbit es despleguen seguint una concepció profundament ampliada de l'asil de poble.

El llibre de Joana Masó ens ajuda a entendre millor i valorar el llibre de Francesc Tosquelles sobre l'"In memoriam" de Gabriel Ferrater. Al pròleg d'aquest, pàg. 9-10, el doctor José García Ibáñez ens explica que el llibre era el resultat d’aprofitar les visites mensuals de vuit a deu dies de Francesc Tosquelles –que aleshores residia a França, exiliat-- a la seva ciutat natal de Reus, com a metge psiquiatre vinculat a l’Institut Pere Mata i la formació dels seus professionals. La tertúlia matinal transcendia aquell àmbit professional, i la institució Jove Cambra va aprofitar l’ocasió per fer arribar la seva veu, al Círcol de Reus, a un públic més extens, al qual va mostrar, des del llenguatge, amb l’exemple de Gabriel Ferrater i “In memoriam”, com els petits fets de la vida quotidiana es van articulant en un teixit que és la trama de la vida de cadascun de nosaltres. No tractava de fer de psicoanalista de Ferrater, ni de descobrir "la seva veritat", sinó de prendre alguns detalls dels seus poemes per il·lustrar l'ofici de psicoterapeuta. Naturalment, Ferrater no s'amagava com a poeta, ni la seva poesia es deixava explicar tampoc sota cap teoria més o menys psicoterapèutica. El que va dir Tosquelles al Círcol de Reus, ho va escriure, sembla, al cap de quatre anys. El pròleg de García Ibáñez va seguit d’un pòrtic de Xavier Amorós, pàg. 11-13. Joana Masó precisa que el 1978 va pronunciar la conferència "Qüestions de lògica de la vida i de la psicopatologia a propòsit de certes estances, errances i estampes poètiques de Gabriel Ferrater", que va acabar desenvolupant com a llibre a instància del traductor reusenc Joaquim Mallafrè.

Tosquelles no pretenia fer de crític literari ni d’estudiós de la ciència del llenguatge, sinó reflexionar com a metge psicoterapeuta, l’objecte d’estudi del qual és el discurs dels altres, un discurs que revela “una altra cosa”. Examina "In memoriam" i alguns altres poemes en ocasió d'una sèrie de pràctiques clíniques. “El ‘subjecte’ que esdevé el centre d’interès de totes les tasques de la psicoteràpia, només s’entreveu en el mateix niu que el llenguatge li fa. [...] No cal dir que en els nostres treballs de psicoterapeuta la problemàtica del subjecte –i no la del ‘jo’—és central.” (pàg. 19). Afirma que gairebé no sap res de la vida de Gabriel Ferrater, “fora del que ell en diu amb els seus poemes, ni cap falta que ens fa, perquè no s’hi val en el nostre treball a considerar allò de què no parla el qui ens parla.” (pàg. 56). Tosquelles no considerava tampoc que l’art fos un consol davant la neurosi de l’artista. 

Afirma al llibre que la seva reflexió es fonamenta en l'estudi de la funció poètica del llenguatge, tal com l’explica Roman Jakobson. Troba coincidències entre el seu plantejament i “La operación de leer”, un dels assaigs crítics de Joan Ferraté (pàg. 90), inclòs a Dinámica de la poesía –assaig i llibre fonamentats també en Jakobson. S’hi va referint al llarg d’algunes pàgines: “Si la construcció d’un poema ja és una actualització del que el poeta pesca i s’empesca, també el Joan ens diu que un poema no s’acaba mai en si mateix. Hi ha una actualització concreta, que només esdevé tal, en el moment precís de la lectura. // La noció, doncs, d’actualització, lligada amb la de valor connotatiu dels signes és molt important tant pel que fa a la poesia com pel que passa precisament en les nostres tasques de psicoteràpia.” (pàg. 95). Malgrat el títol del llibre, considero que Tosquelles aprofita més aquestes reflexions de Joan Ferraté sobre la lectura que no pròpiament la teoria de Roman Jakobon al voltant de la funció poètica del llenguatge. Ara, Tosquelles tenia interès per la poesia, i així, en un diàleg amb psiquiatres, psicòlegs i investigadors, l'any 1987, diu (pàg. 254 del llibre de Masó): 

[...] Això s'escapa del pensament cartesià i, per descomptat, de les estructures de l'Académie Royale de la Langue Française, que és la manera d'evitar que les persones pensin, reflexionin pel seu compte. Has de pensar bé, ben-pensar. Vol dir que has de pensar com els teus professors volen que pensis i no segons el moviment del teu pensament creatiu. Només uns quants poetes i uns quants bojos s'escapen d'aquesta imposició. El boig està condemnat al fracàs, el poeta combinarà alguna cosa... i serà l'única manera més o menys tolerada de protestar en societat.

El llibre tampoc no s’ocupa d'una manera preeminent d’”In memoriam”, sinó també del “Poema inacabat” i de “Teseu” –de fet, tot i acabar amb la reproducció íntegra del poema “In memoriam”, tot i figurar "In memoriam" al títol mateix, l’aportació més determinant de Tosquelles a la comprensió de la poesia de Ferrater és potser la de “Teseu”. Hi dona importància com a poema que tanca Les dones i els dies: l’altre va al costat del narrador, no pas enfilat dalt de si mateix com l’estilita d’“In memoriam”. Hi veu “el clàssic fantasma[*] narcisista –el mateix a què s’al·ludeix o es deixa entreveure en la temàtica clàssica del ‘doble’ o de ‘l’ombra’, evocat ben sovint pel romanticisme més o menys alemany. [...] El narcisisme, contràriament a allò que sovint es pensa, només esdevé un entrebanc en certes circumstàncies. Ens cal dir més aviat que el narcisisme ens és a tots indispensable per a viure i que cal conservar-ne una dosi important –com la nineta dels ulls.” (pàg. 45). Tosquelles apunta una lectura de “Teseu” com la d’una naixença: “les dones ‘quina, quina?’ com les gralles, que en certa època anaven amb els fagots a fer la música dels enterraments.” (pàg. 56). Aquells versos, “Salves esvorancs / de por successiva”, de “Teseu”, reflecteixen l’acostament al fantasma. 

  • [* nota al peu de la pàgina 45] “Parlo sovint aquí del fantasma –i l’oposo al concepte de fantasia. Dic del primer que és sempre inconscient –vull dir que almenys ens “sobta” i surt “no se sap de què”. No es tracta d’una construcció imaginària de somniatruites o dels que fabulen. Sovint els fantasmes només ‘surten’, diguem, del cau en el curs d’una psicoteràpia, cosa que no vol dir que constitueixin una pura creació o un artifici de la tècnica. [...] El fet que alguna cosa d’això ens sobti en els somnis és força conegut perquè en parli aquí. Però tampoc allò que somniem és el fantasma; s’hi deixa entreveure, més fàcilment que en altres produccions verbalitzables. El fantasma no és l’inconscient, sinó, diguem, només una finestreta que s’obre i es tanca, per la qual podem albirar el que va fent pòsit, dipòsit i casserola de pulsions i trossos, malavinguts, oblidats o el que sigui, de la vida de cada u.” (pàg. 57).

D'acord amb Tosquelles, la psicoanàlisi és una ‘experiència’ que, tot i no ser antisocial, es desenvolupa en un pla radicalment privatiu, ‘a-social’. Allunyat del primer Freud, considera que ni tan sols s’hi va a la recerca de records, o d’un ‘jo’ conscient de si mateix, sinó solament del que amb els fantasmes es deixa entreveure del subjecte. “Cadascú va construint amb penes i treballs –com pot i dol-- el personatge que voldria representar i la persona que es pressuposa arreplegar les ‘pàgines viscudes...’.” (pàg. 21). Les formes infantils del llenguatge contenen joc i gràcia i experiència viscuda, que la majoria de gent va oblidant, embarcats en el discurs pragmàtic que escau a les persones grans i responsables. La crisi de la pubertat, a la vegada, que planteja les problemàtiques del cos, de la identitat pròpia i de la qualitat de la relació amb els altres, fa renéixer la inquietud poètica en molta gent. “És veritat que, malgrat la transparència de la funció poètica del llenguatge en les poesies més reeixides, els poetes d’ofici són com tots els homes: sovint saben amagar l’ou a ells mateixos i al públic. M’atreviria a dir que de totes maneres aleshores les poesies que ens ‘ofereixen’ no valen res. No és el cas del Biel. [...] La memòria i l’evocació dels fets que ningú no pot negar, la ‘realitat’ social dels esdeveniments de la guerra que descriu, només són peces retallades i cosides de la funció poètica del llenguatge.” (pàg. 25). Tosquelles apunta que Ferrater sap que, en escriure els seus poemes, "no avança mai sol pels camins de les evocacions històriques i fins dels somnis i neguits. Cal que el que dirà s’adreci a un altre, que ocupa una funció ‘transferencial’, com diem en psicoanàlisi.” (pàg. 44). 

A propòsit d'"In memoriam": “En allò que un diu quan un parla s’hi produeix també sempre aquella ‘altra cosa’ de què el Biel diu que el seu cap anava ple i que ‘no sap com dir-ne’. Nosaltres en diem, amb alguna ambigüitat, el subjecte que empeny i en fa penyores cada vegada de nou, en la vida concreta de cada dia: un subjecte on rau ‘la clau de volta’ de totes les possibles produccions de l’aparell psíquic de cada home. I pensem de passada que cap home pot parlar si no escolta. Veiem els ‘sords-muts’ de naixença: muts per sempre perquè són sords.” (pàg. 33). “Hauríem de considerar els seus poemes com una verbalització ‘realista’, sense tenir en compte que precisament ell cerca a dir ‘una altra cosa’, i és per això que s’embarca lúcidament cap a on el porta la funció poètica del llenguatge. Ara també nosaltres, en psicoteràpia, anem cap a un altre terreny o cap a ‘un altre lloc’, que de vegades en diuen l’inconscient.” (pàg. 34). 

Almenys en aquest blog i com a lector de Ferrater, la reflexió de Tosquelles sobre la pràctica de la psicoteràpia té un interès secundari --per més sensacional que sigui el llibre de Masó. Ara: el llibre de Tosquelles té moltes observacions de detall que val la pena consignar, i sobretot m'ha fet veure que "In memoriam" és un text molt més travat que no sembla, estructurat amb una gran deliberació:

  • La rosa, que apareix als primers versos, és el motiu iconogràfic de l’escut de Reus –“ajagut al cor d’una rosa”.
  • Ell està ajagut a l’entrecuix del món, mentre el país està alçat per la revolta, i l’escorxat de la pell de l’eruga s’oposa als espetecs de revolta i contrarevolta. “Pensem en els trasbalsos d’una eruga que esdevé ‘papallona’, i, per què no, fins i tot en el vol de la papallona que va cap a les ‘roses’, contribuint així a la fecundació.” (pàg. 99).
  • “Quasi m’atreviria a dir –potser lluny de la pròpia intencionalitat del Biel—que l’al·lusió a l’odi amb què els nois dels ‘padres’ acollien les maniobres para-militars del Guiu, constitueix una veritable caricatura del comú denominador provocat per la majoria de tècniques pedagògiques utilitzades, tant pels mestretites com pels savis universitaris, amb els nens i les nenes. No m’estranya gens que sia el primer dels morts inesperats que acudeixi a la citació o al recital de l’ ‘In memoriam’.” (pàg. 84). 
  • La Sol és la primera dona que apareix al poema.
  • Els poemes de Les dones i els dies es refereixen ben poc al temps anterior a la guerra civil --recorden poc la infantesa: “Un pas insegur”.
  • Constata la repetició de la paraula “por”, que contribueix a unificar el curs del poema, i que esmenta quatre cops als versos finals. També hi ha por al primer bombardeig de Reus, que els enxampa a ca la Sol, i l’Oliva mor en un bombardeig –una de les simetries que Tosquelles posa en evidència. També hi pot haver por, tot i que no en digui res, a l’episodi de les bicicletes, quan l’apunten amb un fusell.
  • L’Oliva fa de pont entre l’estructura imaginària del sexe a la sala Reus i l’estructura real del sexe a ca la Sol (105). Passen d’intentar arraconar noies al pis requisat pel Sindicat d’estudiants a anar al prostíbul de ca la Sol: “Pulsions sexuals manifestes actualitzades.” (pàg. 106).
  • El botiguer catòlic Subietes: “la nota sexual explícita dels robatoris de robes ‘íntimes’ i fins i tot amb les satisfaccions més o menys eròtiques desplaçades dels brivalls, o en tot cas de les seves emocions i sentiments de victòria que hi trobaven, atrevint-se a transgredir les interdiccions.” (pàg. 99) –el vell Subietes els devia despatxar rere el taulell, com a les botigues de l'època.
  • S’esmunyen de casa per anar a Tamarit i el pare se l’endú a casa després de la discussió per les bicicletes. El pare se l’endú a casa després de la discussió per les bicicletes i, en canvi, després d’imposar-se a l’Oliva amb el pare “no volíem encara tornar a casa”. S’esmuny de casa a mig dinar i després enfonsen la cara dins del pa, com un pit calent.
  • Hi ha referències a ajupir-se. També a l’excursió a Tamarit, el vent ajup els amics, i s’ajeuen al recer de la cuneta. 
  • “Hi ha una mena de parricidi imaginari per procuració, que oposa l’Oliva al seu propi pare, i fa re-eixir, el pare real concret.” (pàg. 105).
  • “El poder polític apareix sovint a la convergència ambigua de l’imaginari i del que en diem sovint la realitat social. La seva força suggestiva, fascinant o imitativa, pesa tant com la violència amb què es pot exercir. El Biel ens diu com els fets del mateix comitè de Reus i de la Revolució es van proposar o es van pro|pagar, per contagi imitatiu, a la colla dels seus amics amb la caricatura del sindicat requisat, que –en el poema dit sigui de passada—ja anuncia o fa contrapunt amb la requisa del pis de l’Oliva i de la seva dona.” (pàg 105-106). 
  • Sobre el vers francès citat, “parfois nous prend comme une mer”: hi ha homofonia en francès, ens recorda Tosquelles, entre la “mer” i la “mere”, la mar i la mare, i la mare és la protagonista de la darrera part del poema, precisament a França --ara: no compro algunes reflexions de Tosquelles sobre els jocs sonors d'alguns versos, que crec que sobreinterpreta, pàg. 118-126.
  • Hi ha també simetria entre la discussió dels pares per l’afer de les bicicletes i l’afer al cafè de la plaça Prim, després del concert –que Tosquelles situa al teatre Fortuny. “Trobo que no és un pur atzar que l’escenari i la comèdia o drama en què l’Oliva, el pare del Biel i el Biel mateix es troben sigui el lloc d’un concert on s’oposa la música que ‘parfois nous prend comme une mer’ amb la conflictual interpretació dels himnes, que re-produeixen i re-presenten en el poema el clivellat de les persones i dels noms que ens diran potser qui és ‘el responsable’ i de què s’és responsable. És la qüestió debatuda entre l’Oliva i el pare del Biel.” (pàg. 110).
  • L’Oliva fa matar el vell botiguer de roba Subietes, o participa en la seva mort –la seva mare, a Bordeus, li donarà unes peces de roba.
Tot i no conèixer els germans Ferraté(r), que eren més joves que ell, Tosquelles els anomena, familiarment, Biel i Joan. "Pel que fa al Biel mateix o la seva família […],  no cal que m’hi entretingui. Quasi es pot dir que no els he conegut, i el que n’he sentit a dir és poca cosa. L’única vegada que he trobat el Biel, fou a la Universitat d’Estiu a Prada –a França. El vaig descobrir com un home que entenia en les complexes problemàtiques de la lingüística. Vaig admirar la precisió d’allò que explicava i li vaig dir que en el nostre ofici de psiquiatre també les problemàtiques lingüístiques tenien una gran importància, i que jo mateix era de Reus. Vaig fer un mal negoci amb això. El Biel se’m va ‘esmunyir’ i no l’he vist mai més. No sé si tenia pressa o si encara tenia por.” (pàg. 133). – Tosquelles havia fet de metge a l’Institut Pere Mata des del 1933. Va conèixer l’Oliva, el va tractar abans de la guerra i els primers mesos, fins i tot van intervenir tots dos en un míting al teatre Fortuny: després se’n va anar a fer de psiquiatre al front d’Aragó.

“Testimoniar el caràcter radicalment humà de les dificultats en què els malalts s’encallen i els sorprenen –provocant així tot un seguit d’exclusions dels grups socials en què viuen—potser constitueix la tasca higiènica prèvia indispensable a tota cura i prevenció de la follia. Els homes sans d’esperit –o que s’ho creuen—no són radicalment diferents dels malalts. També utilitzen mecanismes psíquics i situacions socials semblants per anar tirant de la millor manera possible. El que passa és que molt sovint els sans d’esperit encara tenen més por d’aquestes històries que els altres. Per això, sovint, no volen saber-ne res.” (pàg. 144 del llibre de Tosquelles). 

***

Arcàdia ha tornat a publicar, aquest Any Ferrater, pel centenari, el llibre de Tosquelles. Per més al·licient, té un pròleg, "Un contacte enriquidor", de Joaquim Mallafrè, i una "Justificació" de Maria-Arboç Terrades. Inclou en apèndix el pròleg i la presentació del 1985, de José García Ibáñez i de Xavier Amorós. Miquel Bassols n'ha escrit una ressenya, al web La ciutat de les lletres: "Francesc Tosquelles llegeix Gabriel Ferrater, amb Jacques Lacan". Ha inclòs la ressenya també al seu blog Desescrits: de psicoanàlisi lacaniana. Laia Badal ha revisat la trajectòria de Tosquelles i el llibre sobre "In memoriam" en un article molt ben escrit a la revista La lectora, "De la bogeria de Ferrater a la poesia de Tosquelles", dividit en dues parts, publicades al setembre i l'octubre de 2022. 

Francesc Tosquelles, a Saint-Alban, amb una escultura de fusta
d'Auguste Forestier, intern a l'hospital psiquiàtric

--
Apunt revisat el 22 d'octubre de 2022

dissabte, 2 d’octubre del 2021

Cabré1982

¬¬¬¬¬

Cabré, Rosa. “Les dones i els dies: Notes de lectura”, dins Faig: Revista literària, núm. 16, monogràfic dedicat a Gabriel Ferrater, març de 1982, pàg. 27-35

Rosa Cabré situa Gabriel Ferrater en la tradició poètica iniciada per Charles Baudelaire: una tradició que, més aviat que transmetre'ns l'enigma de la vida com havien fet els romàntics, tracta de desxifrar-lo i explicar-lo a partir de la pròpia experiència. "No es mou gairebé mai en el pla de les abstraccions. Tota la seva lucidesa s'aplica a fets concrets, a observar i dilucidar allò que constitueix el veritable interès de la gent." (pàg. 27). Cabré basteix l'article citant idees clau de Ferrater --amb el mèrit de triar-les l'any 1982, abans que la majoria d'aquestes frases no es convertissin en un dels recursos habituals per tractar de caracteritzar la seva poesia. 

Postula que la sinceritat de Ferrater és total, adduint aquells versos del "Poema inacabat", que es refereixen a la coherència entre el que l'escriptor pensa i el que diu:

Compta que no direm mentides
de nosaltres. La veritat 
ens sembla més interessant
perquè ens porta nosaltres dintre.

Cabré fa una aguda observació sobre el "Poema inacabat" com una recuperació del passat, un esforç de la memòria per salvar l'experiència passada de la seva devastació, per als altres, per a l'Helena, una experiència actualitzada a cada nova lectura. Acaba posant aquesta idea en contacte amb la redempció per la paraula de Joan Maragall, tot i que Ferrater la capgiri en un dels primers poemes, "Sobre la catarsi". La idea, de fet, persisteix al llarg de Les dones i els dies, i esclata al darrer poema, "Teseu", quan ens suggereix que tot el llibre és com un tapís de la seva vida. "Les dones i els dies també poden ésser, per a Gabriel Ferrater, una mena de camí cap a l'absolut." (pàg. 33).

La professora Rosa Cabré, l'any 2016, a la seva darrera lliçó a la Universitat de Barcelona
(fotografia procedent del compte de twitter de Laura Borràs)

--

dimecres, 22 de setembre del 2021

Pessarrodona2012

¬¬¬¬¬

Pessarrodona, Marta. “Més enllà de la poesia: un apunt”, dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 15-16

Apunt breu, que ocupa una pàgina i mitja del monogràfic amb què es va estrenar la revista Veus baixes. És un dels dos testimonis que apareixen a les primeres pàgines (l'altre és el de Narcís Comadira). Marta Pessarrodona recorda que Gabriel Ferrater, al cap de tres mesos de coneixe's (any 1968), li va dur The Golden Notebook, de Doris Lessing, novel·la publicada el 1962. L'exemplar era en préstec de la biblioteca de l'Institut Britànic a Barcelona. No el devia trobar a cap llibreria, és clar: m'adono que és probable que Ferrater, que havia viscut a la vora, al carrer de Benet Mateu, fos un usuari assidu de la bona biblioteca de l'Institut Britànic. Em crida l'atenció que, davant del plany de Pessarrodona pel seu anglès deficient, la resposta d'ell fos "Així n'aprendràs!". Podem suposar que, a ell, la voracitat lectora l'havia impel·lit a aprendre llengües. Pessarrodona ens recorda que Ferrater havia estat també un gran lector de novel·la, i que coneixia prou la literatura en llengua anglesa de la mateixa segona meitat del segle XX per adonar-se que The Golden Notebook era una novel·la important, destacada. Ímplícitament, l'apunt ens fa imaginar que la seva generositat va portar-lo a proposar-li a Pessarrodona de llegir un dels emblemes de la lluita feminista. Ella, jove i vital, a penes hi va prestar atenció aleshores; però va acabar llegint i rellegint The Golden Notebook, va arribar a conèixer Doris Lessing i va encarregar-se de presentar-la quan va rebre l'XIè Premi Internacional Catalunya, el 1999, probablement a proposta de Baltasar Porcel. -- La traducció al castellà de la novel·la de Doris Lessing és d'Helena Valentí, publicada per primer cop el 1978. Víctor Compta la va traduir al català, el 2002.

Doris Lessing: foto de l'època que va escriure The Golden Notebook (El quadern daurat)

--

dilluns, 20 de setembre del 2021

Perpinyà1997

¬¬¬¬¬

Perpinyà, Núria. “La inestable modernitat de Gabriel Ferrater”, dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 204-223

Es tracta de la conferència que Núria Perpinyà havia impartit a la Universitat de Londres (a la School of Modern Languages of Queen Mary and Westfield College), dins la 8th London Conference of Catalan Studies, el 5 de desembre de 1997. Una reflexió arriscada, que ens situa en context històric el plantejament estètic de la poesia de Ferrater --difícil de sintetitzar, per la gran quantitat d'informació i de punts de vista de què dona compte. Perpinyà trenca esquemes, i constata que els lectors joves no troben tan modern Gabriel Ferrater com el trobaven els lectors de la generació d’ella o com els coetanis de Ferrater. Apunta cap al final de l'article una reflexió de fons: 

Els estudiants d’avui dia, postmoderns vulguin que no vulguin, es cansen de Ferrater perquè reflexiona massa i sap el que és millor, quan a ells els manquen al·licients per estudiar, no saben què triar i es cansen aviat de pensar. Encara que la manca d’ideologia política podria unir-los, no ho fa perquè Ferrater substitueix la ideologia per la cultura llibresca, mentre que els joves la substitueixen per la cultura audiovisual. Els estudiants de finals del XX i de principis del XXI tampoc no s’impressionen quan es presenta Ferrater com un bohemi de luxe; avui dia un jove sense treball és una fatalitat vulgar sense glamour. El gran poeta de Reus tampoc no els sorprèn per la seva sexualitat, perquè els joves actuals són impudents i promiscus, ni els estranya el seu agnosticisme, ni admiren el seu poliglotisme, perquè no consideren que sigui indispensable per tenir una visió internacional de l’existència quan naveguen per tot el món amb un anglès d’estar per casa, sense necessitat d’estudiar lleis gramaticals. (pàg. 222).

De fet, Perpinyà declara que s'ha acabat convencent que el pes de la tradició literària a Les dones i els dies és immens. Enumera a l'article els aspectes de la poesia de Gabriel Ferrater que el lliguen a la tradició i després ressegueix sobretot els aspectes que el lliguen a la modernitat, d’acord amb diferents teòrics de la literatura, no sempre coincidents, i també els aspectes que el separen de la postmodernitat, amb noves discrepàncies entre els teòrics de més anomenada.

A Perpinyà la poesia de Ferrater li sembla tradicional, amb el benentès que considera la tradició de manera positiva, en el sentit d'intemporal. És una poesia plena de llibres, amb un realisme ja conegut, ocupada en l'amor i el sexe de manera preeminent, amb els sentiments que se'n deriven (la presència del sexe i l'amor en la poesia no és cap novetat; si de cas, contrastava amb la censura ambiental del franquisme)... El paper líric de les dones en aquesta poesia és, en canvi, qüestionable, tradicionalista.

Les teories clàssiques de la modernitat, observa Perpinyà, es resisteixen a ser aplicades a Les dones i els dies --m'estenc més en la síntesi de les seves reflexions sobre la modernitat de Ferrater, que no en les reflexions sobre el deute de Ferrater amb la tradició, apuntades als dos paràgrafs anteriors. Seguint els exemples de Perpinyà, la poesia de Gabriel Ferrater no lliga amb les descripcions del que és ser modern d’Hugo Friedrich, Marcel Raymond, Carlos Bousoño, Roland Barthes, Octavio Paz. Fins i tot, sembla que trenqui amb l'inventari de característiques dels poetes moderns de l'influent L’estructura de la lírica moderna de Baudelaire fins als nostres dies, d'Hugo Friedrich, publicat el 1956.

Ara, la valoració de la modernitat depèn de la teoria de la qual partim:

  • “Un escriptor car a Gabriel Ferrater, Gottfried Benn, l’any 1951, a Problemas de la lírica, deia que l’autoreflexió creativa era el tret distintiu de la modernitat. Assenyalava quatre obstacles per a poder-ho ser: no podrà ser modern el poeta que separi el subjecte de l’objecte i transformi l’objecte en un adorn decoratiu; el poeta que abusi de les comparances massa explícites (el «je raye le mot ‘comme’ du dictionnaire» de Mallarmé); el poeta que empri adjectius de colors de clixé, i el poeta que adopti un to melodramàtic i messiànic.” (pàg. 207).
  • “A la mateixa època, l’any 1950, un altre escriptor benvolgut de Ferrater, Cesare Pavese, divideix la modernitat, i per extensió la història de la literatura, en dues classes. Segons Pavese hi hauria dues maneres d’escriure. D’una banda, la del misticisme angelical, la paralitzadora, la reaccionària, que seguiria l’escola evasionista de D’Annunzio i que apostaria per un estil hermètic. Les estètiques formalment agosarades –de les quals s’allunya Ferrater– acostumen a camuflar ideologies reaccionàries. D’una altra banda, hi hauria la literatura realista, socialment crítica, que tindria un caràcter evolutiu i progressista com la de Ferrater. Vist així, el nostre poeta sembla molt modern, mentre que en les teoritzacions anteriors semblava tot al contrari.” (pàg. 214)

Perpinyà repassa quatre denominadors comuns de la modernitat: la ciutat, el col·loquial, l’agnosticisme i el metadiscurs. M'interessa el que apunta sobre el col·loquialisme: “Per fer-nos càrrec del to col·loquial de Les dones i els dies, cal interpretar-lo de manera sincrònica i adonar-nos que la llengua poètica ferrateriana s’allunyava dels escriptors anteriors i de força coetanis. Ferrater va transgredir l’horitzó d’expectatives lingüístiques de la poesia del seu moment. Trenta i cinquanta anys després, el sistema poètic català ha assimilat els seus atreviments i els ha fet seus. La parla de Ferrater ja no sembla moderna, ja sembla literàriament normal. I per als lectors més joves ja sembla antiga i tot.” (pàg. 217). Respecte a l'agnosticisme, corroboro l'observació de Perpinyà: Ferrater és conseqüent amb l'absència de Déu fins i tot en les seves imatges, en què de manera sistemàtica "defuig les comparances celestials, les al·lusions etèries, immaterials, volàtils, abstractes.” (pàg. 217).

S'ha considerat que la poesia de Ferrater es manté allunyada de l'avantguarda, que mostra una manca d’experimentalisme. “Normalment, l’incompliment dels requisits de modernitat és vist com una insuficiència del poeta, que no és a l’alçada del seu temps. Vist així, Ferrater seria poc experimentalista. El seu germà Joan Ferraté el valora a l’inrevés; l’elogia per no haver-se deixat endur pel corrent frenètic de la modernitat.” (pàg. 213) --opino que, tanmateix, Teoria dels cossos és un llibre amb experiments considerables, començant pel "Poema inacabat" i seguint amb tota la tercera secció, i Ferrater té un contacte intens amb Foix, l'altre poeta català, amb Carner, que l'influeix profundament.

A les conclusions, Núria Perpinyà, ateses les inadequacions de Ferrater respecte a les teories sobre la modernitat literària, planteja una nova possibilitat: 

¿Tindria gens de sentit qualificar Gabriel Ferrater de postmodern? Atès que les teories de Fokkema sobre el postmodernisme s’apliquen a partir de 1950, la connexió postmoderna de Ferrater seria admissible històricament. Al parer de Fokkema, la personalitat postmoderna és una intensificació de la moderna: el text com a quelcom inacabat; el dubte epistemològic en la relació entre el text i la realitat presentada; la dimensió metaliterària; la importància del paper del lector. Gabriel Ferrater il·lustra força bé els quatre punts que ens proposa Fokkema, encara que el primer (el de l’inacabament) ha estat excessivament exagerat i connotat biogràficament. (pàg. 220). 

Novament, hi ha més teories, també sobre la postmodernitat. Ferrater no s’adapta a les característiques  de la postmodernitat que destaca Hans Robert Jauss ni a les de Gianni Vattimo. Sí que mostra de forma constant el sentiment d'incertesa i s'impregna de múltiples tradicions literàries --característiques que altres autors, com Hans-Georg Gadamer, han associat a la postmodernitat.

Com deia Auden, al seu assaig «The Poet & the City», del 1948: «The characteristic style of Modern Poetry is an intimate tone of voice, the speech of one person addressing one person, not a large audience; whenever a modern poet raises his voice he sounds phony». ("L'estil característic de la poesia moderna és un to de veu íntim, la veu d'una persona que s'adreça a una altra persona, no a un gran auditori; quan un poeta modern alça la veu, sona impostat.") Gil de Biedma acostumava a citar l’axioma d’Auden (“que un poeta modern, quan aixeca la veu, sempre sona a fals”) a propòsit de Ferrater i d’ell mateix.

Núria Perpinyà, en una fotografia de l'època
que va escriure la seva primera novel·la, Un bon error, publicada el 1998


--

divendres, 20 d’agost del 2021

Oller2012

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "Meditació inacabada", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 149-153

En aquest article, Dolors Oller exposa algunes de les reflexions sobre Gabriel Ferrater incloses al seu llibre Accions i intencions (2010) --que vaig resumir en un apunt extens. Es fonamenten en el principi crític que formula de manera sintética en el paràgraf següent (pàg. 149): 

Totes aquestes seves intencions [del poeta], tot i ser realment significatives i sincerament argumentades, no ens han de distreure de l’acció dels poemes i de l’experiència que produeixen. De fet, i més enllà de les intencions proclamades pels poetes en els seus escrits teòrics, el lector té tot el dret a fer dels poemes un nucli d’experiència pròpia. Una experiència fruit de les accions del poema, que el poema formalitza per ell mateix i en la consciència del lector.

Exposades les reflexions, les il·lustra amb tres poemes que són exemplars respecte als procediments poètics de Ferrater: “Si puc”, “Sacra rappresentaziones” i “Els artistòcrates”, en el qual veu un lament d’impotència.

--

 

divendres, 13 d’agost del 2021

Jaime Salinas

¬¬¬¬¬

Jaime Salinas havia participat en el simposi de 1997, recordant la seva amistat amb Gabriel Ferrater. Era el darrer dels sis testimonis personals que s'hi van poder escoltar, una gran peça final de tancament del llibre on es van publicar les ponències, a cura de Dolors Oller i Jaume Subirana. També apareix als dos documentals d'Enric Juste: Metrònom Ferrater i --m'imagino: no ho he comprovat ara-- la seva adaptació per a la televisió espanyola Trabajos de seducción perdidos.

Llegeixo Cuando editar era una fiesta: Correspondencia privada (Barcelona: Tusquets, febrer de 2020, 631 pàg.), una edició de papers privats, fragments d'entrevistes, testimonis d'amics i coneguts, a cura d'Enric Bou. Jaime Salinas havia publicat un llibre de memòries d'infantesa, adolescència i joventut, Travesías: Memorias (1925-1955), que acabava amb la seva arribada a Barcelona i entrada a l'editorial Seix Barral --no l'he llegit, va tenir una recepció crítica molt positiva. Molts amics li havien demanat que publiqués un segon volum de memòries, que no va arriba a escriure. Pòstumament, el 2013 l'editorial Alfaguara va publicar El oficio de editor: Una conversación con Juan Cruz, que reprodueix una llarga conversa de l'any 1996 (Salinas va viure fins a l'any 2011). Enric Bou va ajudar Jaime Salinas, a partir de l'any 1989, a recopilar l'epistolari del seu pare, Pedro Salinas, i a dipositar-lo a la Houghton Library de la Universitat de Harvard, un esforç del qual han sorgit el llibre amb les cartes a Catherine Whitmore i una mostra inclosa a les Obras completas, que va publicar amb Andrés Soria el 2007.

Enric Bou, aplegant els materials de Cuando editar era una fiesta, ha construït un llibre singular, esplèndid, plantejat com una continuació biogràfica de Travesías, com si fos el segon volum de memòries de Jaime Salinas. Hi aprofita sobretot la correspondència amb la seva parella, l'escriptor i traductor islandès Guðbergur Bergsson, que va ser assídua, pràcticament setmanal (mantinguda contra el "vici" de parlar per telèfon). La tria de fragments d'aquestes cartes és el fonament de tots els capítols del llibre, un testimoni fresc i íntim, en primera persona: li serveixen a Bou per anar teixint els diferents fils biogràfics d'una manera consistent i complexa, complementant-les amb altres textos i amb el contrapunt de nombroses entrevistes personals, una feina de documentació esforçada, de gran valor i profunditat. 

La condició personal de Salinas proporciona una imatge crítica de l'edició i la cultura a Espanya i una reflexió constant sobre les dificultats de les editorials contemporànies per formar un catàleg literari deslligat de les pressions comercials: provinent de l'exili, format als Estats Units, treballador abnegat en projectes editorials de primera línia a Seix Barral i després a Madrid (Alianza, Alfaguara, Aguilar, amb els seus èxits i les seves crisis i misèries), compromès com a director general del Llibre i Biblioteques amb el ministre de Cultura Javier Solana dins el primer govern de Felipe González, vinculat els darrers anys de vida a la Residencia de Estudiantes i a l'esforç per recuperar i preservar el patrimoni bibliogràfic i documental de l'exili, va ser un ciutadà de temperament republicà, sempre crític i distant, discret i independent, respecte als usos socials i professionals espanyols... A la vegada, el predomini dins del llibre de la correspondència privada amb Bergsson ens dona retrats sense edulcorar de moltíssimes persones, entre els quals molts amics, començant per Carles Barral i Jaime Gil de Biedma, també l'agent Carme Balcells, Josep Maria Castellet, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, i a Madrid, Juan Benet, Juan García Hortelano, més Julio Cortázar, Giulio Einaudi, Claude Gallimard, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa. Ferrater li havia desaconsellat d'entrar a Seix Barral; li insistia que es dediqués a traduir, que seria la millor manera de recuperar la seva llengua pròpia (Salinas havia crescut i s'havia educat a l'exili, en anglès i francès).

El que m'interessa, en aquest apunt del blog, són algunes referències de Cuando editar era una fiesta a Gabriel Ferrater, com a informació biogràfica crua, que copio a continuació (el llibre inclou, naturalment, llargs fragments, pàg. 142-148, de l'evocació, que ja he esmentat al començament, del simposi de 1997, que no copio): 

[visita al nou pis del carrer Mandri; carta de l'abril del 1962] Esa misma tarde me habían anunciado una visita oficial, la primera, Jaime [Gil de Biedma] y Luis [Marquesán] que llegaron con Ángel González. Me vi obligado a invitar también a los Barral, pero su presencia rápidamente redujo a Jaime y a Luis a un silencio y un malhumor visible y violento. Naturalmente pocos momentos después llegó Gabriel, que después de haber hecho la ronda por las casas de los Barral, Gil de Biedma, y no encontrar a nadie, se olió que había cónclave en casa. Gabriel en pocos segundos se pimpló una botella de ginebra, empezó a agitar brazos, labios y lengua, y todo quedó resuelto en el habitual y tradicional numerito suyo que yo interrumpí proponiendo que fuéramos todos a cenar a Masana como método de sacarlos de casa. La cena fue lenta y pesada. Gabriel y Luis se aliaron para formar un frente de impertinencias dirigidas primero a los unos y luego a los otros y yo me fui cabreando interiormente y después del café me excusé diciendo que estaba muy cansado y quería acostarme. Por Ángel supe que siguieron y luego en el estudio de Jaime hasta las tres o las cuatro, y éste (Ángel) se limitó a decirme ¡que Gabriel era un desequilibrado! (pàg. 50)

[premi Formentor, maig de 1962] Gabriel se portó como un santo en las reuniones (creo que ya te he dicho que se portó tan bien social e intelectualmente | que [Heinrich] Rowohlt le ha contratado como lector suyo). Según descubrí después --estaba un tanto extrañado porque apenas si le veía beber en público--, los whiskies se los tomaba en su habitación y antes de meterse en la cama. Sus intervenciones en las reuniones fueron brillantes como lo es él, haciendo referencias, citas, gesticulando como un molino. No metió mano a nadie, fue un Gabriel desconocido. (pàg. 84-85)

[l'amistat amb Ferrater; carta del setembre del 1962] El lunes cené con Gabriel, que se ha instalado a vivir hasta enero en Calafell, en una casa de pisos que han construido sobre la del Barón; para Calafell es un rascacielos, ¡tiene cinco pisos! Ahora tiene dinero porque escribe una serie de artículos para un monstruoso diccionario de literatura que está preparando Salvat. A principios de año se irá a Hamburgo. Sobre su vida sentimental no sé nada directamente de él. Parece que su romance con Elena Valentí ha acabado, o por lo menos así lo cuenta Miguelito, que se lo | había contado a Jaime y que me lo ha dicho a mi. No sé muy bien por qué Gabriel me quiere mucho ahora, y me invitó a pasar el fin de semana con él, pero no lo haré. Se está muy bien en este piso y me temo que en el suyo no faltaría ginebra. (pàg. 141-142)

[els premis internacionals de literatura; carta de l'abril del 1965] He oído a la gente referirse a estos días, y en acentos variados a que es como un crucero en alta mar (Ship of Fools, pienso yo) o un sanatorio psiquiátrico... Yo diría que ni lo uno ni lo otro, pero sí reflejo un poco alentador del "mundo de la edición" y de la literatura contemporánea. Anoche escuché durante una | larga hora a Gabriel, que con [Guido Davico] Bonino se lamentaba de la putrefacción de todo ello; pero en el fondo están --estamos-- todos al servicio de esa probredumbre. (pàg. 109-110)

[preparant la col·lecció "El libro de bolsillo" a Alianza Editorial; març del 1965] A eso de la una llegaron los drinks y una conversación amena, interesante y útil sobre mi proyecto. Gabriel estuvo muy bien, como sólo puede estarlo él cuando quiere. Los consejos, sus acuerdos y desacuerdos, los formuló con seriedad, con mucho sentido práctico y sin caer en pedanterías o sentir la necesidad de brillar gratuitamente. Le propuse que para entendernos mejor proyectáramos en ese momento, y verbalmente, un primer título, que le diéramos forma, que considerásemos lo que debía excluirse, incluirse, prologar y anotar. En líneas generales estábamos de acuerdo. Yo propuse como título el Cid; una parte era fácil: versión original de Menéndez Pidal, traducción de Pedro Salinas; pero la discusión surgió en el momento que pasamos al prólogo. Yo pensaba en algo de mi padre --recordaba muy vagamente uno de los capítulos de Reality and the Poet, que podía prestarse bien--; Gabriel hacía hincapié sobre la necesidad de introducir otros puntos de vista. Considera que en lo del Cid Salinas es "fiel hijo" de don Ramón, pero que desde aquel entonces muchas de las teorías de Menéndez Pidal han sido puestas en duda y que por lo tanto convendría un prólogo que si bien no se metiera a fondo en la polémica, no expusiera una nueva contrateoría, sí diera al lector conciencia que lo de don Ramón y don Pedro no era el "verbo". Gabriel por lo tanto se inclinaba por uno de Riquer; y acabó diciendo algo que hay que tener en cuenta, tener en cuenta con pru|dencia. Me dijo tienes que llevar cuidado y "not understimate the reader"; y yo creo que no hay que desestimar esa advetencia. (pàg. 191-192)

[Salinas va plegar de Seix Barral el 1964 i es va instal·lar a Madrid, visitava sovint Barcelona; carta del setembre del 1965] Te paso revista rápida a mis visitas. Carlos B. impresionantemente incambiado. Después del abrazo de rigor le pregunté que cómo estaba, y su respuesta fue la que me conozco de memoria: "Fatal, chico, fatal..."; como aclaración pasó a hablarme de Seix (pero que nunca); de la editorial (que no durará más de seis meses); de Ferrater (se ha convertido en un objeto de lujo); de Yvonne [Hortet, la dona de Barral] (ya sabes...). En toda su conversación ni un verbo, sustantivo, ni una coma u objeto directo que no viera venir yo a kilómetros. [...] // Cené con los Ferrateres; ésos tan en órbita como siempre, aunque a Gabriel se le empieza a notar desgaste. Simpáticos los dos; viven en una casa de San Cugat y Gabriel se las ha arreglado para sólo ir tres veces a la semana (por las mañanas) a la | editorial. Me hizo unas cuantas sugerencias para mi plan de publicaciones y varias de ellas muy útiles. // Cena con los Castellet [...] Tengo la impresión que su tendencia es ir dándose de baja poco a poco del papel de "gran hombre" de la literatura castellana y pasarse totalmente a la catalana. (pàg. 182-183)

[organitza Alfaguara, negocia drets i contractes amb Carme Balcells; carta de gener del 1976] El resto del tiempo estuve prácticamente a la disposición constante del viejo Joan Ferraté que al encontrarse tan solo en Barcelona sólo me dejaba de la mano a la hora de ir a dormir. ¡Qué decirte de ese extraño loco! Comparte esa demencia con su hermano Gabriel, pero sin la brillantez y la agudeza de éste. (pàg. 356)

[arran de la publicació de La escuela de Barcelona, de Carme Riera; carta del maig del 1988] No sé muy bien de dónde ha sacado sus fuentes la Riera; probablemente echará más luz, pero sí otra luz a ese mundo de Felipe Gil, et alles. En fin, que el tiempo pasa, pero de pronto vuelven a revivir esas tensiones [Jaime Gil de Biedma es va negar a assistir a la presentació del llibre de Riera perquè s'hi afirmava que "A través del espejo" era un poema de ressentiment contra Gabriel Ferrater, interpretació que Carles Barral corroborava] del Putxet en las que tanto Jaime como Gabriel y siempre Marquesán les encantaba echar leña al fuego. Ya verás el libro cuando vuelvas. (pàg. 560)

A les cartes entre Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, incloses a Papers, cartes, paraules, hi ha naturalment unes quantes referències a Jaime Salinas. Així, a la carta 4, de febrer de 1956, de Ferrater a Gil, que llavors era a Manila:

Pero en fin, sí, doy testimonio de que lo que tú veías hace unas semanas sigue existiendo y transcurriendo, y de que yo sigo vién|dolo. Seguramente lo más interesante que ahora ocurre en nuestro círculo, es la apasionada refriega de Jaime Salinas con esta España que ya sabes le está saliendo respondona y le lleva de un lado a otro como una bola de billar, en una sucesión de conmociones anímicas et autres --de "traumas", como él dice. Desgraciadamente yo estoy pasando por una temporada de depresión, en sentido sobre todo monetario, que no me deja seguir de cerca como quisiera la lucha de Jaime con este ángel fieramente carpetovetonio al que al fin ha conseguido ver la cara (es muy peligroso ponerles citas a los ángeles: acostumbran a acudir a ellas). (pàg. 341-342)

A les cartes entre Gabriel Ferrater i Helena Valentí que encara no s'havien publicat, recuperades al monogràfic de la revista Reduccions, hi ha algunes referències a Jaime Salinas. La més sucosa és aquesta, en una carta de Ferrater a Valentí de març de 1965 (pàg. 66):

En Jaime Salinas ha passat a la Revista de Occidente, on, a partir de setembre, dirigirà una col·lecció de clàdsics en forma de pocket-book -- com si diguéssim una Austral força més evoluciojnada, amb textos solvents (no pas crítics, és clar), prefacis, etc. És un projecte seu, sostingut amb capital de Gallimard, i pot ésser molt interessant. El pressupost inicial és de pagar uns 500 dollars a l'editor de cada volum, cosa que no està pas gens malament. Si se t'acudís alguna cosa que t'agradaria de fer, només cal que m'ho diguis, perquè jo estaré en contacte "estret" (com diuen) amb en Jaime. Jo, de moment, faré La lozana andaluza.

Jaime Salinas també apareix de tant en tant a les cartes entre Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, incloses a Papers, cartes, paraules. A propòsit d'un informe sobre Dashiell Hammett, Gabriel explica (carta de gener de 1967):

D'en Jaime Salinas fa moltes setmanes que no en rebo cap carta --i em penso que és per un d'aquells embolics de timideses típicament seus. Li vaig enviar un informe llarg sobre les traduccions espanyoles de Hammett (o sigui que Alianza Editorial em deu diners), però el vaig fer en forma de carta (i ell no deu saber com fer que em paguin una carta). (pàg. 427) --aquesta carta informe es pot llegir a les pàg. 464-467 de Papers, cartes, paraules i a les pàg. 168-171 de l'Àlbum Ferrater

El llibre d'editorial Tusquets Cuando editar era una fiesta, a cura d'Enric Bou, inclou fotografies com aquesta de Jaime Salinas i Gurdeburg Bergsson a la meravellosa torre dels seus primers anys a Barcelona, al carrer Felip Gil

--

Apunt revisat el 14 d'agost de 2021

diumenge, 8 d’agost del 2021

Valls2012

¬¬¬¬¬

Valls, Fèlix M. "Ferrater s'hauria menjat A. Fabra", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 259-263

Remarcable article de Fèlix M. Valls, que cal posar al costat dels que ell esmenta com a articles més destacats sobre el Gabriel Ferrater lingüísta: el de Joan Mascaró, "Gabriel Ferrater i la tradició lingüística catalana" (1984), i la part que s'ocupa de l'obra lingüística de l'estudi introductori de la selecció Vers i prosa (1988) de Jordi Cornudella, que "postulà que la literatura havia aguditzat la seua consicència lingüítica. També s'adonà que la bel·ligerància dels seus escrits més coneguts es justificava per la necessitat d'oposar-se a les actituds tòpiques que dominaren, el 1968, la celebració de l'Any | Fabra." (pàg. 260-261). Coincideixo amb Valls a valorar el llibre d'Eduard Bonet Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres.

Valls rellegeix amb agudesa, constatant-ne el mètode, els primers articles sobre lingüística que va publicar Gabriel Ferrater, recollits a Sobre el llenguatge, entre els quals destaca el primer, "Les gramàtiques de Pompeu Fabra". S'adona que Ferrater sempre formalitza la raó de les seves admiracions. D'entrada, situa Fabra entre els grans lingüistes coetanis, concentrats a descriure les llengües vives europees. Descriu, com fa als articles sobre literatura o pintura, l'ambient intel·lectual i es fixa en la persona: Fabra ja destaca al Congrés de la Llengua Catalana del 1906, en què 40 pàgines de les actes donen les seves sòlides intervencions, i s'acaba imposant amb dificultat, donant més del que se li exigia, amb una gran disciplina, amb tacte, cedint sovint. 

"L'operació ferrateriana de vindicació acostuma a prosseguir analitzant les qualitats de la millor obra de l'autor, i valorant-la en si mateixa, i en comparació amb les obres menors. [...] Les obres majors són la gramàtica del 1912 i la gramàtica pòstuma, escrita a l'exili. Gabriel Ferrater n'aïlla alguns aspectes essencials i els revisa de forma brillant, aspectes que mostren que Fabra s'hi manifestava com a lingüista, no sotmès a la necessitat de codificar la normativa, deixant portes obertes a les posteriors recerques gramaticals, recuperant l'ambició personal d'estudiós de la llengua a què havia tingut de renunciar els anys anteriors." (pàg. 262).

En conseqüència, Ferrater constitueix Fabra com la font de la nostra tradició gramatical i ens insinua la seva alta lliçó ètica: la professió de científic seriós que descriu la llengua amb mètode i prudència, que fonamenta les decisions en l'observació formal i en una base fraseològica enorme, amb un sentit crític permanent. Com Valls, espero amb candeletes que l'edició de Jordi Cornudella inclourà també notes de treball lingüístiques.

Anotacions de l'agenda de 1966 de Gabriel Ferrater (font: Càtedra Màrius Torres)

--

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites