Ballart, Pere. "El pescador d'imatges: Ferrater en perspectiva retòrica", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 197-240
El fonament de l'article és la idea de Ferrater que "d'estil n'hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal", idea interpretada com a "resolta adhesió a una pauta formal culta i eficient, intersubjectiva, [que] revela per part seva, al meu modest entendre, una total confiança en la retòrica i en el potencial del seu repertori de recursos" (pàg. 200). L'exercici que fa Ballart de revisió de Les dones i els dies des de la perspectiva retòrica és consistent, detallat i il·luminador, i és en certa manera la seva immersió més profunda i llarga en la matèria. Fixem-nos en aquesta observació general (pàg. 203):
Com deia en la resposta a una enquesta el 1970, "n'hi ha que encara no els travessa una imatge pel cap ja es precipiten a apuntar-la apostant per les possibilitats de desenvolupament. En canvi, jo començo a concebre el poema a partir de l'argument, no pas de la forma verbal, i no em poso a redactar-lo fins que ja el tinc molt organitzat" (Papers, cartes, paraules, pàg. 501). A diferència dels qui fien el rumb del poema al poder de suggestió de la primera intuïció sobtada (verba tene, res sequentur), Ferrater perservera en un altre protocol, que és el que més aviat atribuiríem a la prosa o, en tot cas, a la poesia anterior a tot espontaneisme romàntic (rem tene, verba sequentur): fixa i cenyeix el sentit del que vols dir, que les paraules ja vindran més tard, calculadament, per animar-lo.
Les pàgines 209-237 de l'article ressegueixen les peculiaritats de l'estil ferraterià en l'àmbit figuratiu, distingint les figures de ficció i les de pensament, anant de l'al·literació a la metàfora --nombrosos apunts d'aquest blog s'han beneficiat de l'estudi de detall de Ballart. Ferrater té una gran creativitat lingüística, amb derivats, diminitius, mots compostos, dins d'un registre col·loquial, al marge de consideracions sobre barbarismes (pàg. 211). És un virtuós de la sintaxi, amb l'incís com un dels seus recursos habituals. Ballart crida l'atenció sobre la profusió de parèntesis i, en canvi, l'absència de punts suspensius ("hi ha res més contrari a Ferrater que els estats de vaga contemplació?", pàg. 216). El guió llarg indica alguna suspensió o interrupció. Hi ha molta interrogació als poemes, i pocs signes d'exclamació.
Ballart esquiva la discussió taxonòmica sobre metàfora, personificació i comparació, i es concentra en la importància, per a Ferrater, de l'activitat analògica per estructurar i organitzar la imaginació. Repassa molts exemples, i conclou que "bona part de l'eficàcia suggeridora d'aquestes imatges es deu al compromís honest de Ferrater de construir-les a partir d'una realitat d'experiència percebuda amb ulls nets, de manera gens nebulosa." (pàg. 223). I cita una important carta a Foix, de l'any 1961, inclosa a Cartes a l'Helena, en què defensa que la metàfora és un instrument per enfocar bé el món que observem. Ferrater aconsegueix que les paraules diguin més i més concisament.
Repassades les figures de ficció, Ballart va més enllà, coherentment: "De fet, la construcció de les imatges és la punta de l'iceberg de tot allò que --per no tornar a sortir més de l'estricte terreny de la retòrica-- caldria anomenar la tòpica ferrateriana." (pàg. 224), i analitza a continuació el tractament del pas del temps, la mala consciència que sotraga el poeta, "Mentre que tot el món incert de la introspecció i la memòria té molts cops el referent simbòlic del 'pou' [...], de 'galeries' i 'corredors' [...], precisament els moments de màxima consciència de la pròpia misèria coincideixen amb una claredat exterior, feta de llum i de puresa de l'aire, perquè l'epifania sigui més dolorosa" (pàg. 226).
Pel que fa a les figures de pensament, la distància que la veu poètica intenta mantenir entre el sentiment que la poesia exposa i el centre de la imaginació del poeta el porta cap a dues figures: la reticència i l'al·lusió. "La primera té a veure amb la cautela extraordinària amb què Ferrater mesura l'enunciació expressa d'allò sobre què vol parlar." (pàg. 229). Un exemple és la secció final d'"In memoriam". Pel que fa a l'al·lusió, és un procediment major, d'acord amb Ballart, per aconseguir contenció i reserva --aprofito el seu comentari de detall en uns quants apunts més del blog (per exemple, a "Petita guerra"). L'al·lusió "torna a ser un procediment major en l'estil del poeta" (pàg. 231), utilitzada de moltíssimes maneres diferents.
Ferrater dona sovint moviment als seus poemes adreçant la veu poètica a una altra instància (pàg. 235):
Les xifres parlen per si soles: de les cent catorze peces del llibre, quaranta-set són meditatives (això és, no s'adrecen formalment a ningú) mentre que les seixanta-set restants són apostròfiques, en una proporció que augmenta títol a títol en cada un dels tres llibres que componen la poesia completa de l'autor.
Per acabar, estilísticament, Ballart (pàg. 237) destaca el rendiment formidable que Ferrater aconsegueix "arran del protagonisme atorgat en els seus poemes als pronoms personals, i amb ells, a un altre dels tics verbals més típics del seu estil, com és la profusió de reflexius i datius ètics [...], cridats a complicar i fer més ric i íntim el teixit de relacions morals entre els personatges del poema.". Els recursos retòrics de Ferrater, en síntesi, estan al servei de la seva honradesa i seriositat imaginatives, al servei del seu art generós.
***
Ballart aprofita en alguns moments l'accés als capítols o notes, més breus, que no es van incloure a Escritores en tres lenguas. Cita fragments de Joseph Addison (no figurava entre els autors citats per Jordi Julià als seus llibres L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater i a El poeta sense qualitats) i Henry Vaughan (que sí que hi figurava).
La pesca de la tonyina, al final de Stromboli, de Roberto Rossellini
--