dilluns, 26 de desembre del 2022

Sbardella2022

¬¬¬¬¬

Sbardella, Amaranta, "Gabriel Ferrater: Immagini spezzate e vita infranta", pàg. 145-155, dins Ferrater, Gabriel. Teoria dei corpi. Sbardella, Amaranta, trad. Perugia: Occam Editore, octubre de 2022, 155 pàg.

Amaranta Sbardella signa el postfaci de la seva traducció de les seccions 4 i 5 de Les dones i els dies, que coincideixen més o menys amb les seccions B i C de Teoria dels cossos. De fet, Teoria dei corpi inclou també les traduccions de “Bosc”, ”El lector”,  “Aniversari”, la “Cançó del gosar poder” i “Babel’”, que no havien aparegut al llibre del 1966 i Ferrater va incloure al recull del 1968. Els tradueix seguint l’ordre del llibre sense distingir-los en dues parts --constitueixen, des del meu punt de vista, un tipus de poesia de Ferrater plena de camins nous, d’imaginació sovint més exuberant que la dels poemes de Da nuces pueris i Menja’t una cama, i també diferent del “Poema inacabat”, que Sbardella opta amb recança per excloure del llibre --enguany ha aparegut la traducció "Poema inconcluso", d'Umberto Dini. 

El postfaci repassa sintèticament la biografia de Gabriel Ferrater. Sbardella valora de la seva poesia les imatges lluminoses i el gust realista pels detalls. Creu que Ferrater es guia pel principi de plaer, també per mantenir a distància l’opressió ambiental enorme de la dictadura de Franco. Destaca la seva expressivitat lingüística, la renovació temàtica, el rigor formal que li ve de la tradició medieval, i la capacitat de fagocitar i transposar autors com Poe, Rimbaud, Frost, Graves, Cavafis, Eliot, Lowell, Auden, Carner, Riba, Foix, Pavese, i empeltar-los de la seva pròpia experiència. Ferrater exigeix un lector actiu, que quedarà fascinat. 

La traducció és gairebé sempre fidel, més preocupada a preservar la literalitat del sentit i la llum de les imatges, la sonoritat, la frescor dels versos, que no potser a reflectir els ritmes i els jocs formals que es prodiguen en aquestes seccions. En copio un parell de poemes.


IDOLI

Allora, quando giacevamo
abbraciati davanti alla finestra
aperta sul declivio di ulivi (due
nudi semi in un frutto che l'estate
ha spaccato violenta, e che d'aria
si colma), non avevamo ricordi. Eravamo
il ricordi che abbiamo ora. Eravamo
questa immagine. Gli idoli di noi,
per la fede sottomessa che verrà.


TEMPESTIVA VIRO

Il suo corpo vedevamo amico
e credevamo che lei non sapsesse.
Spiavamo si volesse
rimanere indietro, in una curva.
   Avrebbe contato denari e legge,
iniseme a quelle che non si aprono,
le giuste che solo si espongono
per darci figlie, per il dopo?
   Ma la ragazza di quest'anno
non ci ha burlato, e ci dà vergogna.
La pensiamo al riparo, confusa
con il corpo che ha scelto.
   Nei suoi occhi non brilli
il rimbrotto, che non la pensavamo
così furba. Le dirà una risata
che poco abbiamo temuto.
   Se ora ci gravano altre paure,
siano esse vane. Invisibile
scivoli la fragile per le vie
degli osceni capri delatori.
   La salvino i nostri dèi
(dèi di prudenza, non di giustizia)
dal rimpiangere il recinto dove non rischiano
la maligne che si son ritratte.
   Non tardi a scorprire
motivi validi per l'istinto,
docile al gusto della terra,
nascosta nel buio di un petto.
   E mai le spacchi il cuore
il discedito di chi di somiglia.
La copra una mano di riposo
in ogni letto dove si raccoglie.

Amaranta Sbardella (foto d'Anna Xalabarder)

-- 

dimecres, 30 de novembre del 2022

Timere, un petit espectacle total sobre els poemes de guerra de Ferrater

¬¬¬¬¬

Dilluns m'havien convocat a la plaça de la Gardunya, darrere del mercat del Born, al davant de l'Escola Massana, a les 20:50 h, punt d'inici de l'espectacle Timere, que començava a les nou en punt. Als espectadors que ens hi vam aplegar, una noia que organitzava el grup se'ns va anar acostant i va comprovar que érem a la seva llista. Ens va donar a cadascú una agulla d'estendre perquè ens la poséssim en un lloc visible i servís per identificar-nos. Havia arribat a la plaça poc abans de tres quarts. Al cap de poc, havia aparegut discretament Andrés Noarde, del grup Quatre Gotes: va seure en un racó a tocar de la Massana, va desenfundar la guitarra, va començar a tocar. A les nou, de l'altra banda de la plaça van començar a acostar-se'ns un home i una dona de mitjana edat, amb aire de desorientats, vestits amb roba que feia pensar en els refugiats dels anys quaranta, amb una petita i precària maleta cadascun. Ens miraven, ens miràvem. Van ensenyar un paper a algunes persones, com si demanessin indicacions sobre una adreça. Al costat del guitarrista, el grup va escoltar "Atra mater", un poema molt ben triat per començar. 

Va sonar una sirena d'alerta de bombardeig. Vam seguir l'home i la dona fins al carrer de la Junta de Comerç. Per una porta de servei vam accedir a un petit vestíbul fosc, com si entréssim en un refugi antieri. L'espai era petit i el grup es va fer compacte. Algú va tancar la porta del carrer. De les maletes, en van sortir uns fanalets, que a mi em van fer pensar en els antics llums de carbur. Van començar a repartir-los. S'hi veia una mica: un espai estret; una escala al davant, una part del grup era els primers esglaons; una porta entrant a la dreta. La van obrir: érem al bar del Romea. Fent-nos llum amb els fanalets, vam seure en cadires i tamborets a la part del fons, que és la de l'accés habitual al bar. De la maleta, en van aparèixer ara uns papers menuts: els anaven donant l'un darrere de l'altre als homes i les dones del grup, perquè els llegíssim: era el poema "Temps enrere", llegit per diferents veus, uns versos que avançaven a poc a poc, amb pauses ben posades, entre paper i paper. La dona que seia a la meva esquerra va llegir un dels papers, tres versos compostos amb lletra grossa. Aquella lectura de "Temps enrere" va resultar molt més efectiva que jo no preveia.

Conduïts pels refugiats, vam entrar a la platea, poc il·luminada, les butaques cobertes de lones. Van enretirar-ne una part perquè poguéssim seure a la files del darrere. La guitarra d'Andrés Noarde es combinava ara amb una altra guitarra, la de Daniel Llandrich, que semblava que fos damunt nostre, al pis de l'amfiteatre. Al cap de poc es va il·luminar l'escena i hi havia un altre grup com el nostre! De fet, hi devia haver tres grups, perquè eren almenys sis els membres de la companyia de teatre Kamchatka que havien interpretat tres parelles de refugiats. Els grups vam seure a les primeres files de la platea. Amb una il·luminació sòbria, Xavier Miró va començar a recitar "In memoriam", amb dicció clara, amb molta força i canvis de ritme, amb pauses, acompanyat de les guitarres, fins al final --una lectura resplendent, propiciada per tota l'elaborada creació de l'atmosfera de la sala on els grups havíem acabat confluint des de diferents punts de trobada i d'accés i recorregut pel teatre. Tantes vegades que l'he llegit, i hi vaig veure, en aquesta lectura d'"In memoriam", detalls nous, lluminosos!

La veu i les guitarres, els efectes de llum i de so, els moviments dels actors i les actrius de la companyia Kamchatka, van pujar aleshores d'intensitat per culminar l'espectacle, amb una lectura de la "Cançó del gosar poder". Imatges de la guerra civil, de nens amb cara de fam i de soldats disparant, es van projectar a les maletes dels refugiats, van aproximar el poema i la seva violència cap a les escenes evocades en els poemes anteriors, i un detall escenogràfic va suggerir la mort de Gabriel Ferrater. Un espectacle convincent, suggestiu, de Quatre Gotes i la companyia teatre Kamchatka, que van agrair la confiança de la Fundació Teatre Romea i la feina de Sílvia Güell perquè l'espectacle funcionés de manera mil·limetrada.



--

dissabte, 26 de novembre del 2022

Una conferència a Montcada

¬¬¬¬¬

Joan Olivares em va proposar de fer una conferència a l'Associació Cultural Montcada per l'Any Ferrater. Hi havia treballat fa uns anys: és una persona molt simpàtica, que té la virtut de saber mantenir les amistats. Vam titular la conferència "L'energia creativa de Gabriel Ferrater". La vaig orientar cap a un públic no expert, que vam imaginar que majoritàriament no devia saber gairebé res de Ferrater ni devia haver llegit la seva poesia --al contrari que la conferència que havia fet tres anys enrere al Centre de Lectura de Reus. La vam programar un dijous al vespre, el 24 de novembre, un parell de dies després de l'acte oficial de cloenda de l'Any Ferrater. La sala, menuda, feia goig de plena que era.

Què hi vaig explicar, en aquesta conferència? Vaig repassar la biografia de Gabriel Ferrater. Vaig posar èmfasi en la multiplicitat d'actes que han omplert l'Any Ferrater, que reflecteixen la vigència de la seva obra i la multiplicitat dels seus interessos. Vaig recordar com devia haver resultat d'incòmode Ferrater per a algunes persones, també com havia estat mitificat, sobretot els primers anys, abans que el seu germà Joan anés publicant els seus escrits dispersos de literatura, pintura, lingüística, una part de la correspondència, entrevistes, informes de lectura... Vaig explicar un parell d'anècdotes, sobre Gombrowicz i sobre una polèmica botifarra, que van fer riure. Laura Nebot va llegir al final quatre poemes (amb unes breus paraules de comentari meves abans de la lectura de cada poema): "Cambra de la tardor", els 48 primers versos del "Poema inacabat", "Kensington" i "Aniversari" . Hi va haver algunes preguntes. Em vaig equivocar en la resposta de l'última: entre els seus alumnes de l'Autònoma hi ha hagut crítics, gramàtics, professors de l'Autònoma. Hi ha hagut algun poeta? Em vaig quedar en blanc: no vaig recordar, per posar un exemple destacat, Salvador Oliva, si bé va ser més aviat alumne de seminari de Ferrater que no de l'Autònoma. Les valoracions de la conferència que m'han arribat són positives, però una bona part dels assistents va tenir la impressió, pels poemes triats, que Ferrater era difícil i críptic. Ara plantejaria la conferència, per a un públic no expert, d'una manera diferent, amb l'objectiu d'incitar algunes persones a llegir Ferrater.

Laura Bonet, llegint els poemes, cap al final de la conferència

--

dimarts, 22 de novembre del 2022

Cloenda de l’Any Ferrater a Sant Cugat

¬¬¬¬¬

Acte sobri al Teatre Auditori de Sant Cugat, intel·ligentment concebut per Jordi Cornudella, el comissari de l’Any Ferrater, al voltant de Gabriel Ferrater com a poeta i de tres dones: Jill Jarrell, Helena Valentí i Marta Pessarrdona. L’obren tres parlaments institucionals, breus, correctes, de l’alcaldessa de Sant Cugat, Mireia Ingla; l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, i el president de la Generalitat, Pere Aragonès. Cornudella recorda que nou mesos abans havien inaugurat l’Any Ferrater a Reus, al Teatre Bartrina, i que, sense necessitat d’entrar en el detall, el balanç és molt bo, superior a les expectatives. Agraeix especialment la capacitat de fer pinya al llarg de l’any de la Institució de les Lletres Catalanes, també el suport dels dos ajuntaments.

Uns talls de videoconferència de Jill Jarrell, d'aquest estiu mateix, serveixen per evocar Gabriel Ferrater i la seva relació de parella. Janet Rodney (aquest és el seu nom actual) el considera un home intel·ligentissim, no egocèntric, generós. La veu en off llegeix els seus versos que encapçalen Les dones i els dies: van apareixent en pantalla, amb la traducció a sota. 

Jaume Madaula llegeix “On mating”, per començar, i segueix a continuació per “In memoriam”, sencer, calmadament, marcant algunes pauses, acompanyat de la baixista Anna Tobias, que posa una segona veu en alguns fragments. Una lectura magnífica.

L’escriptor Pol Guasch i la ballarina Lorena Nogal, de la companyia La Veronal, interpreten l’espectacle No prometo donar-te res millor que un dubte, inspirat primordialment en fragments de la correspondència de Ferrater amb Helena Valentí. 

Cornudella apunta que Ferrater té un respecte escrupolós per la dona, i que no la interpreta ni la jutja ni parla per ella. Per això l’actor Pol López i l'actriu Bàrbara Roig reciten els vuit poemes de Ferrater que són a dues veus. A tall de pròleg, Pol López recita en primer lloc “Per no dir res”. Els poemes a dues veus són “Cambra de la tardor”, “No una casa”, “Engany”, “Fill”, “Kensington”, “Neu”, “Noies” i “També” --seguint l’ordre de Les dones i els dies.

Marta Pessarrodona, en veu en off, recorda el festival de poesia de la Sala Price de Barcelona, com li tremolaven les cames a Gabriel Ferrater. L’acte de l'Auditori de Sant Cugat es tanca amb el tall de la pel·lícula documental de Pere Portabella sobre aquell recital en què Gabriel Ferrater llegeix amb màxima convicció la “Cançó del gosar poder” i amb els crits de “llibertat llibertat!” del públic, l’any 1970. 

A la sortida de la sala, al vestíbul, els assistents hem tingut ocasió de tastar una copa del vi del Chateau Peyreau, de Saint-Émilion, on la família Ferraté(r) va passar una part de l’exili.

***

Bàrbara Roig i Pol López (fotografia descarregada del compte de twitter de Natàlia Garriga, consellera de Cultura)

--

Apunt revisat el 29 de gener de 2022

dilluns, 31 d’octubre del 2022

In memoriam: De l'amor i del temps, concert de Joan Artigas

¬¬¬¬¬

Ahir diumenge a la tarda vaig baixar a Reus, al teatre Bartrina, per assistir al concert de Joan Artigas In memoriam: De l'amor i el temps. El títol De l'amor i del temps ve del disc que Artigas havia presentat com a projecte el 2016 i publicat el 2017, gràcies a un microfinançament per Verkami. Aquell disc contenia deu poemes de Gabriel Ferrater, musicats i cantats per ell mateix, amb l'acompanyament d'una bona part dels músics del concert d'ahir. Artigas va explicar que havia musicat el primer poema de Ferrater als vint anys, quan estudiava a Saragossa: es tractava d'"Úter", que tancava una antologia de poesia catalana en què Ferrater era el darrer poeta, el més contemporani. Ahir, de cançons, en vam poder escoltar setze: ha continuat treballant-hi, i vencent reptes, poemes que se li resistien, com ara "Metrònom". Els poemes de la quarta secció de Les dones i els dies conformen la meitat del repertori. Hi ha incloses dues de les tres "cançons" que va escriure Ferrater.

En directe, al carrer, al vestíbul del Centre de Lectura de Reus, havia pogut sentir sol Joan Artigas, amb la seva guitarra, en alguns actes ferraterians. Ahir, abans de començar, l'escenari ja feia goig, preparat amb el piano a una banda i la bateria a l'altra, amb quatre posicions centrals per a la resta de músics. Van acompanyar Joan Artigas el pianista Sergi Sirvent (també trompeta), la violinista Núria Balcells, l'instrumentista de vent Pau Domènech (clarinet, clarinet baix, saxo soprano, flauta travessera), el contrabaixista Artur Regada i, a la bateria, el percussionista Martí Hosta. L'actuació va ser del tot solvent, comandada per la guitarra i la veu poderosa (amb sabor de Serrat) de Joan Artigas, un músic feliç i entusiasta. El públic va aplaudir amb ganes, hi va haver un bis.

Aquestes són les cançons que van interpretar, totes de poemes de Gabriel Ferrater llevat de "Tots hi serem al port amb la desconeguda", el poema que J.V. Foix va escriure en memòria del seu amic:

  • Riure
  • Boira
  • Amistat del braç
  • Metrònom
  • Perdó
  • Per no dir res
  • A l'inrevés
  • La ciutat
  • Esparver
  • Úter
  • El mutilat
  • També
  • Cambra de la tardor
  • Tots hi serem al port amb la desconeguda (Foix)
  • Cançó del gosar poder
  • Cançó idiota
  • Cançó del gosar poder (bis)
Té mèrit musicar Gabriel Ferrater. Qui tingui l'ocasió de veure Joan Artigas ben acompanyat d'aquests músics amics, que no la deixi escapar!

-- 

divendres, 21 d’octubre del 2022

L'art de la pintura

¬¬¬¬¬

Ferrater, Gabriel. L'art de la pintura: Notes d'estètica i de crítica. Batalla, Josep; Carbonell, Jordi À, i de la Cruz Vergari, Elena, ed. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, 2021, "Enraonaments: literatura d'idees", 7, 434 pàg.

Quan farem balanç de l'Any Ferrater, tan ric d'iniciatives i incitacions de tota mena, tinc pocs dubtes que considerarem L'art de la pintura una de les sorpreses més gratificants i inesperades. Malgrat la data d'impremta, el llibre va ser publicat per Obrador Edèndum el 2022. És un llibre bonic, fa goig. Està il·lustrat amb prop d'un centenar d'imatges, reproduccions d'alta qualitat. La tria és brillant, ben sospesada i amb intenció: podem tornar a llegir els textos d'art de Ferrater tenint a l'abast, impreses amb dimensions generoses, algunes de les obres de què s'ocupa. L'interès doncs augmenta, i també el plaer. També és un al·licient veure les provatures pictòriques de Ferrater (cinc quadres) i el retrat que li va fer el seu amic Josep Maria de Martín, que avui figura a la Galeria de Reusencs Il·lustres de l'Ajuntament.

El conjunt s'ordena en tres blocs: 

  • "Notes d'estètica", pàg. 17-97, 13 textos
  • "Darrers corrents pictòrics europeus", pàg. 99-258, 12 textos
  • "Pintura catalana dels segles xix-xx", pàg. 259-415, 16 textos --dels quals la revista Stroligut ha publicat els capítols de Rusiñol i Casas, que són proporcionen un bon exemple de l'interès del conjunt
  • també inclou, com cal, un índex de noms, i els crèdits dels textos i de les imatges; encapçala el llibre una "Nota allargassada dels editors", pàg. 11-16

Vaig llegir el llibre seguit, en uns pocs dies, amb tirades de lectura d'almenys una hora. L'ordenació proposada pels editors em sembla intel·ligent. Té el valor de mostrar la consistència i complexitat de la passió de Ferrater per la pintura. L'art de la pintura es basa en un treball d'edició decidit: així, el capítol sobre Maria Girona consisteix en [1] un article de la revista Laye que era pròpiament una ressenya de dues exposicions, de Maria Girona i Jaume Mercadé (el capítol dona la ressenya de l'exposició de Girona i omet la de Mercadé) i en [2] un fullet, quatre anys posterior, de la sala Parés sobre la mateixa Maria Girona. Guanyem de pas un capítol propi sobre Jaume Mercadé, a la tercera secció, la que es titula "Pintura catalana dels segles xix-xx" i s'ordena alfabèticament pels cognoms dels pintors. És un encert també incloure, entre les "Notes d'estètica", un capítol de la novel·la Un cuerpo, o dos, escrita amb Josep Maria de Martín. Els editors no han titulat sempre els textos tal com apareixien a LayeSobre pintura, sinó que han optat per títols més descriptius. 

En general, la feina dels editors ens ajuda a apreciar millor la qualitat de les aportacions de Ferrater. Ara: segurament hi guanyaríem si algunes decisions estiguessin més ben documentades. Hauria convingut justificar per què L'art de la pintura omet la ressenya prou extensa d'una exposició de J. A. Roda (Sobre pintura, pàg. 31-35), que conté per exemple una perla provinent de Laclos, sobre el plaer sexual comparat amb el do de la franquesa sensual de l'artista. Hauria valgut la pena apuntar en els crèdits que els textos redactats per Ferrater sobre Rafael Zabaleta o Benjamín Palencia per a un possible llibre sobre pintura hispànica contemporània coincidien amb dos articles de la revista Laye de l'any 1952, i exposar com s'ha aprofitat exactament el text titulat "Los impresionistas españoles" de Sobre pintura, pàg. 175-224, ara repartit en diferents apartats --no he estat capaç de localitzar-ne la nota preliminar, pàg. 175-9. 

Gabriel Ferrater va escriure la majoria dels textos del llibre entre el 1951 i el 1957. S'hi percep clarament, fins i tot quan el text ha estat traduït, que aquella prosa de joventut, als anys cinquanta, tenia encara clixés, era amanerada, reflex d'un estil d'època. Era una prosa per depurar, d'una qualitat inferior als seus escrits de la dècada dels seixanta, començant per la cèlebre nota amb què va tancar Da nuces pueris. El contingut dels textos sobre pintors també és desigual: en alguns casos s'havien publicat bones monografies, que l'ajuden a elevar la seva gran capacitat analítica (capítol sobre Picasso, o els inacabats sobre Gris i Miró), o segurament va tenir ocasió de veure moltes obres del pintor (Sunyer, Josep Maria de Martín). En altres casos, Ferrater ha d'escriure a partir d'uns fonaments acadèmics més febles i incerts, amb una documentació bàsica més aviat precària, o sense tenir tants quadres a l'abast. Ara: no hi ha cap text del llibre que no desprengui alguna espurna d'intuïció brillant, de visió personal molt deliberada. Hauríem d'esperar que el llibre tingui ara una distribució eficient a les llibreries del país.

***

Damià Amorós, president d'Obrador Edèndum, va presentar, el 13 d'octubre, el llibre al Museu Deu del Vendrell en diàleg amb Núria Payan, la directora del Museu. Amorós va explicar que l'editorial ha fet una inversió notable per adquirir els drets de reproducció de 20 imatges del MOMA i 25 del MNAC, entre altres. Onze dels artistes de què parla Gabriel Ferrater són al fons del Museu Deu. El pintor Joan Descals, que ja havia organitzat l'homenatge del Vendrell a Ferrater del mes de maig, va intervenir en el diàleg amb entusiame i criteri. -- La seva activitat de reflexió estètica i de crítica pictòrica incideix en la seva obra posterior. Hi ha poemes de Gabriel Ferrater que tenen darrere una imaginació pictòrica intensa, com ara "Paisatge amb figures", o "Tres llimones".


Escrites les línies anteriors, he vist la presentació que Elena de la Cruz Vergari i Vicenç Terol van fer al Centre de Lectura de Reus, al mes de juny de 2022, que va ser la primera del llibre. De la Cruz planteja L'art de la pintura com una nova edició dels textos de Gabriel Ferrater que supera les mancances de Sobre pintura, llibre editat per Joan Ferraté. Recalca la inclusió d'imatges i l'ordenació temàtica dels textos, a més de la traducció al català. Terol ens indica que el pintor més citat per Ferrater és Cézanne; després Picasso, Matisse, Nonell, Gauguin (sense comptar-hi els cops que esmenta Picasso i Nonell en els seus capítols). Constata que hi ha molta filosofia darrere d'aquests escrits. Es fixa en cinc dels textos de Ferrater i comenta els quadres que s'hi esmenten. El considera un racionalista, un defensor de l'art desvinculat de sentimentalisme.

***

Hi ha un apunt d'aquest blog que consisteix en un índex de noms d'una bona part dels llibres de Ferrater, entre els quals inclouré L'art de la pintura.

--
Apunt revisat el 29 de febrer de 2024

 

dijous, 13 d’octubre del 2022

Murgades2022

¬¬¬¬¬

Murgades, Josep. "Gabriel Ferrater com a traductor", conferència al Centre de Lectura de Reus, 30 de setembre de 2022

David Figueres, com a president de l'Associació Gosar Poder, l'associació ferrateriana de Reus, obre l'acte recordant la importància de la traducció per a Gabriel Ferrater, ja que va ser la seva professió principal. La conferència, programada el 30 de setembre, coincideix amb el Dia Internacional de la Traducció.

Josep Murgades comença remarcant l'estranyesa del tema de la conferència: Gabriel Ferrater com a traductor. Entra en matèria de manera espaterrant. Que algú s'imagina una conferència, un estudi o un article sobre Foix com a pastisser, Espriu com a administrador d'una companyia d'assegurances, Vinyoli com a redactor literari a Labor? Gabriel Ferrater es guanyava les garrofes traduint: era una feina, i prosaica i esclava. Era un bastaix, un "matxaca" de la indústria de la cultura. Les traduccions es pagaven malament, es continuen pagant malament. Traduïa frenèticament, vivia sempre de manera precària. Va traduir sobretot al castellà, perquè era la seva feina: era un jormaler a preu fet. A les editorials, Planeta per exemple, els importava més la celeritat que la qualitat. No sabem quantes traduccions devia arribar a fer. A vegades el traductor no constava al llibre ni a la fitxa ISBN. Era un ofici de servitud, menystingut. 

La biografia de Jordi Amat i l'interessantíssim Papers, cartes, paraules documenten la situació de Ferrater com a traductor. Murgades considera que hi ha un article canònic, "Gabriel Ferrater, traductor", de Dolors Udina, per explicar l'activitat traductora de Ferrater, per més que es va ocupar de moltes altres qüestions al llarg de la seva vida --David Figueres apuntarà, acabada la conferència, que hi ha un altre article imprescindible, i homònim, de Joan Manuel Pérez i Pinya, que completa la bibliografia, publicat a Visat: La revista digital de literatura i traducció del PEN català, núm 33, el número de la primavera d'enguany; jo mateix havia localitzat algunes traduccions més que no apareixien a l'article d'Udina, a partir dels catàlegs de les llibreries de vell.

Ferrater afirmava que escrivia en català perquè era l'única llengua en què sabia fer faltes, una idea plenament formalista, observa Murgades. La literatura consisteix a forçar la llengua --em ve a la memòria la frase "Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l'energia emotiva del nostre llenguatge", de la nota que tancava Da nuces pueris. Quan José María Valverde li proposa de traduir Rilke, li respon que el que l'amoïna és el seu domini insuficient del castellà, ja que les seves traduccions fins aleshores eren de mercenari i sense llengua de qualitat --vegeu la carta de Ferrater, de l'any 1956, dins les pàgines 62-63 del llibre editat per Jordi Amat Fons José María Valverde (1942-1996: Fragments d'una biografia intel·lectual (Barcelona-Catarroja: Afers - Centre d'Estudis Històrics Internacionals, col·lecció "Els Papers del Pavelló de la República", 7. 2010, 149 pàg.). Murgades recorda altres casos en què Ferrater reconeix que no tenia un domini del castellà com el del català. Les llengües de què traduïa, les coneixia com a lector, les llegia de manera fluida. El seu coneixement de les llengües era més aviat passiu: també li costava l'anglès oral. Ara: dels 105 informes de lectura que Assumpta Terés va localitzar a la Rowohlt Verlag, l'editorial d'Hamburg on Ferrater va treballar uns quants mesos cap a començament dels seixanta, 95 són en anglès, 10 en alemany. 

Era solvent Gabriel Ferrater quan traduïa? Caldria fer un estudi escolar de traductologia per determinar-ho, però hem de recordar sempre que, en les traduccions, era un jornaler a preu fet. Murgades es fixa, però, en la traducció de Ferrater d'El procés de Franz Kafka. Ell mateix va traduir, el 1982, totes les narracions de Kafka, en dos volums, a Quaderns Crema (fora de La transformació o La metamorfosi, ja traduïda per Jordi Llovet), i al cap dels anys, es va adonar que dues de les narracions ja havien estat traduïdes per Ferrater, perquè l'una formava part del corpus d'El procés i l'altra apareixia al seu pròleg). Les va comparar: "Pondero, no cal dir, i com!, la pertinència de la traducció de Ferrater", tot i que Murgades no es desdiu de les seves tries. Recorda que Ferran Toutain va gosar criticar la primera frase d'El procés en la traducció de Gabriel Ferrater, i va proposar una alternativa que li semblava millor. Projecta l'original i tres traduccions:

  • "Jemand mußte Josef K. verleumdet haben, denn ohne daß er etwas Böses getan hätte, wurde er eines Morgens verhaftet."
  • Gabriel Ferrater: "Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., del moment que no havia fet mai res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo."
  • Ferran Toutain: "Algú devia haver difós falsedats contra Josef K., per tal com / atès que no havent fet cap malifeta, l'anaren a arrestar un bell matí."
  • Josep Murgades: "Algú devia haver calumniat Josef K. ja que sense haver fet res de dolent van arrestar-lo un dia de matí."
Murgades conclou que Ferran Toutain no en sabia, d'alemany.

Acabada la conferència, vaig aprofitar per veure l'exposició Gabriel Ferrater, llegir tota la vida, exhibida al vestíbul del Centre de Lectura.

-- 

dissabte, 8 d’octubre del 2022

Gabriel Ferrater, llegir tota la vida

¬¬¬¬¬

Divendres de la setmana passada vaig baixar a Reus per poder escoltar la conferència de Josep Murgades sobre Gabriel Ferrater com a traductor, al Centre de Lectura. Al vestíbul, hi havia l'exposició Gabriel Ferrater, llegir tota la vida, produïda amb motiu del centenari per la Institució de les Lletres Catalanes en col·laboració amb les Biblioteques de la Generalitat de Catalunya. El web de l'Any Ferrater informa que l'exposició ha estat ideada per Jordi Cornudella i dissenyada per Jordi Romero --el fill d'Albert Romero, un dels amics de colla del Ferrater adolescent. És sòbria, intel·ligent, amb textos impecables, mesurats, amb una tria de citacions admirable: és un bon instrument de divulgació. Consisteix en set plafons: 

  • títol
  • 1922-1972
  • Llegir l'àlgebra
  • Llegir la pintura
  • L'ofici de llegir
  • Llegir versos, escriure'n
  • Llegir la llengua

Diria que ara mateix l'exposició circula per diverses poblacions alhora. Recomano a la lectora, al lector, d'aquest breu apunt que, si la té a l'abast, no deixi de visitar-la. Potser hi trobarà alguna espurna impensada del brillantíssim Gabriel Ferrater. A mi em va agradar veure la imatge dels seus carnets de biblioteca i em vaig apuntar que hauré de llegir la ressenya que Pere Gimferrer va escriure de Teoria dels cossos (Cuadernos Hispanoamericanos, març de 1967).



--


dijous, 29 de setembre del 2022

Jaumà2022

¬¬¬¬¬

"Josep Maria Jaumà ens parla de la branca de la poesia anglesa de Gabriel Ferrater", tercera de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 5 d'abril de 2022 

Enric Sullà fa una breu, simpàtica i informada presentació de Josep Maria Jaumà, que ha fet costat a molts actes de l'Associació Gabriel Ferrater. Recorda la nota que tancava Da nuces pueris: "he provat de fer-me un racó a l'ombra de la branca de poesia anglesa que surt a Thomas Hardy, i s'allarga amb Frost, Ransom, Graves, Auden.". Presenta Jaumà com un home modest i humil, molt treballador, traductor extraordinari, de Hardy, Frost, Ransom, no d'Auden --"en Marcel Riera em va passar davant". Jaumà --que des del meu punt de vista mereix tots aquests elogis, i més, per la seva intel·ligència agudíssima i bonhomiosa-- respon: "Tampoc he tingut temps de tenir ego, no. He treballat molt.". Hardy, Frost, Graves, Ransom, Auden són poetes que li agraden. També va traduir Graves, però el llibre no es va arribar a distribuir per fallida de l'editorial. I ha traduït Philip Larkin, el poeta coetani de Gabriel Ferrater que va continuar allargant aquesta mateixa branca.

Jaumà apunta que, a la nota de Da nuces pueris, Ferrater hi podria haver esmentat el Yeats posterior als poemes de simbologia cèltica i l'Eliot que ja no era l'avantguardista (el modernist, en anglès) de La terra gastada. De fet, la taula cronològica que tancava els llibres de la col·lecció "Antologia catalana", en què es va publicar Teoria dels cossos, incloïa, dins una llista amb 29 llibres de poemes de la primera meitat del segle XX, The Tower, de Yeats, i, malgrat tot, The Waste Land. I a la nota, també hi falta Shakespeare! Tots són poetes més aviat conservadors, i sorprèn que Ferrater, que era molt innovador, s'hi decantés. Què hi va trobar? Que renoven la poesia anglesa del segle XIX, amb un llenguatge més planer, conversacional; segueixen de fet el camí de Wordsworth, la poesia escrita amb el llenguatge de la gent. Parlen de coses concretes, de dones i dies, "un nucli dur d'objectivitat" en paraules de Ferrater, l'experiència personal sense sublimitat. Mantenen la mètrica tradicional, seguint el model de les cançons --i Ferrater escriurà sobretot decasíl·labs i octosíl·labs. Escriuen poemes que presenten un ordre lògic del començament al final: el poema ha de tenir la solidesa d'una carta comercial, o la complexitat i versemblança d'una novel·la, dirà Ferrater.

La sessió s'articula a partir d'un petit dossier elaborat per Josep Maria Jaumà i distribuït entre les persones assistents a l'Ateneu Santcugatenc, que inclou un parell de poemes de cada autor de la branca anglesa. Del parell de poemes, per no allargar-se massa, n'acaba comentant solament un per poeta, fixant-se en les seves qualitats i en les semblances amb la poesia de Gabriel Ferrater: 

  • Hardy és el pare, és el que instaura aquesta poesia moderna, diferent de la victoriana. Jaumà tria "Under the waterfall" ("Sota el salt d'aigua"), i explica que parla la dona primer, quan fica el braç dins l'aigua fresca d'un cossiol per rentar els plats... La situació descrita implica una poesia molt diferent de la de l'època precedent: el poema no és un joc de metàfores, té un començament, un final. L'amor queda personificat amb una imatge nova, gens grandiloqüent, en un got perdut al fons del cossiol. Jaumà sols comenta amb més detall un segon poema en el cas de Hardy: "A broken appointment" ("Una cita fallida"), un poema sense llocs comuns, en què un home gran no es troba amb una noia que esperava, i reflexiona sobre l'amor, la compassió i la indiferència.
  • De Yeats, en destaca "Leda and the Swan" ("Leda i el cigne"). Zeus es disfressa de cigne per seduir Leda, i en surten quatre ous, dos dels quals seran Clitemnestra i Helena de Troia, és a dir, el naixement de la guerra... Jaumà apunta que "Faula primera" invertiria la situació: el senyor Andreu, el protagonista del poema, quan rep l'atac sobtat, demanarà el divorci.
  • Frost era molt popular als Estats Units, entès com a poeta bucòlic, ja que vivia en una granja. Ferrater va admirar molt Frost i va adonar-se que era conflictiu, que el conflicte es trobava dins ell mateix. Després de comentar el poema, Jaumà acaba referint-se a Lionel Trilling, que va ser un dels primers crítics a destacar-ho, quan Frost ja era el poeta nacional, molt vell, com havia explicat Ferrater a l'article sobre Frost que es va aplegar a Escritores en tres lenguas. En tria "The Onset", que comença amb la imatge tòpica que la primera nevada de l'hivern ve silenciosament i ens sorprèn com la mort i acaba trencant el tòpic al final del poema, quan ens diu que no patim, que la neu es fon i no en queda res, que no hem de patir tant per la mort. 
  • De John Crowe Ransom, poeta i crític molt famós, fundador de The Kenyon Review, la revista per excel·lència dels new critics, tria "Bells for John Whiteside's Daughter" ("Campanes per a la filla de John Whiteside", text original i traducció que es poden llegir al monogràfic de la revista Reduccions sobre Ferrater, pàg. 82-83). És un poema sobre la filla d'un amic que ha mort. Ransom no fa el plany que consideraríem natural, veu la nena al tanatori... --em fa pensar en un altre poema, citat per Ferrater a l'article sobre Ransom dins Escritores en tres lenguas: "Dead Boy" (pàg. 255-6).
  • De Robert Graves, tria "The Persian Version", un poema, publicat el 1946 a la revista The Atlantic, sobre els savis perses, que no es molesten ni a contradir els grecs sobre l'escaramussa de Marató.
  • Jaumà afegeix a la branca Philip Larkin, que escriu la seva poesia als seixanta i setanta. És el poeta que reflecteix la nostra societat actual, molt crític i negatiu, amb humor. Es fixa en "Mr Bleaney" ("El senyor Bleaney", literalment "El senyor Grisenc"), un dels poemes de The Whitsun Weddings (1964), que tracta d'un home que busca una habitació, li ensenyen la d'un que ha mort, se la queda... amb un moviment brutal i brillant.

El repàs de poemes acaba de manera magistral amb la traducció que Arthur Terry va fer de Gabriel Ferrater: Women and Days. Jaumà observa que Terry, de qui fa un gran elogi, ha d'adaptar l'estil de Ferrater al d'aquests poetes de la branca que surt a Hardy, ja que li resulta massa diferent de la poesia anglesa. No pot evitar edulcorar Ferrater, el fa més suau. Així, posant un exemple de l'inici d'"In memoriam", del vers 14, aquell intencionat “a l'entrecuix del món” queda traduït amb un insípid, abstracte, "at the midpoint of the universe”.

El cicle Poetes de Ferrater coincideix amb l'Any Ferrater:

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024

dissabte, 17 de setembre del 2022

Gómez2022

¬¬¬¬¬

"Francesc Gómez ens parla d'Ausiàs March", segona de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 1 de març de 2022 

Enric Sullà presenta breument i elogia Francesc Gómez, poeta (premiat amb el Gabriel Ferrater), professor de la Universitat Autònoma, editor i investigador d'Ausiàs March. Gómez ens recorda que el cinquè centenari de la mort d'Ausiàs March, el 3 de març de 1959, va representar una fita en els estudis sobre el poeta, amb la publicació del volum final de l'edició crítica de Pere Bohigas a la col·lecció "Els nostres clàssics" i la publicació de l'antologia de Joan Fuster. És l'any de la mort de Riba i de l'escriptura de molts dels poemes de Da nuces pueris. March havia produït també un canvi de dicció radical respecte als poetes de les generacions precedents amb les seves primeres cançons, escrites amb un català lliure de provençalismes i amb un patró formal molt homogeni (aquestes primeres cançons són uns trenta-cinc poemes), sovint de cinc estrofes, de vuit versos, decasíl·labs. Intel·lectualitza la poesia amorosa, hi analitza el jo, usant el mètode i la terminologia de l'escolàstica --la filosofia dominant del seu temps. Beu d'Ovidi, sobretot de les Heroides, i dels monòlegs tràgics de Sèneca, tots dos autors traduïts aleshores en català, unes fonts que són tota una novetat en la nostra tradició literària. Manté una part de la temàtica amorosa trovadoresca però amplia els temes, de manera poc convencional, amb gust per la contradicció i la paradoxa: la desigualtat dels amants en la relació corresposta i la gelosia del poeta (diferent de la gelosia del marit, dels trovadors). L'èmfasi en el jo ens el fa proper, i per això atreu Ferrater.

Gómez llegeix i comenta amb solvència poemes de March i repassa els testimonis de l'interès que hi tenia Gabriel Ferrater, començant per la carta a Jaime Gil de Biedma del febrer de 1956 en què li cita amb entusiasme uns versos del primer poema del quart volum de l'edició de Pere Bohigas, acabada de publicar (poema XCI, versos 49-50): "Los fets d'amor no puc metre en oblit, / ab qui els haguí, ne el lloc, no em cau d'esment". Es tracta d'un poema innovador d'Ausiàs March, de la seva segona etapa, allunyat de la poesia medieval, de motius sexuals, molt realista (la carta es pot llegir a Papers, cartes, paraules, pàg. 341-4, i a l'antologia de Marina Porras Donar nous als nens, pàg. 307-11). Després hi ha la nota final de Da nuces pueris, gairebé programàtica respecte a la seva poesia, amb Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, i March com a models, constituïts com una antítesi de la literatura del Renaixement. I encara serà més clar en el "Poema inacabat", quan es declara "poeta medievista": Gómez llegeix els versos 76-94, i insinua que farem bé si ens els prenem seriosament. A Menja't una cama hi havia el poema "Tant no turmenta": unes paraules del LXXIII, un poema d'absència i enyor. En la carta, del 1965, al professor John Frederick Nims (Papers, cartes, paraules, pàg. 461-3), es refereix al LXVIII i al fet que incloïa una estrofa espúria, que havien inclòs les edicions d'Amadeu Pagès i de Pere Bohigas: aquesta observació, que Ferrater havia fet a Lola Badia quan estudiava a la Universitat Autònoma, es considera ara encertada; el poema es reprodueix actualment sense l'estrofa, i hi guanya, és clar. Gómez esmenta també les llibretes que es conserven, dins el llegat Ferrater, amb anotacions de l'edició de Pere Bohigas, i un article de presentació d'Ausiàs March, en castellà, amb tres poemes traduïts, el VII, el XXVIII i el XCI --que hem de comptar que llegirem dins l'obra completa. 

Ara: si bé hi ha una simpatia indiscutible de Gabriel Ferrater per Ausiàs March, Gómez constata que n'han quedat poques traces verbals dins Les dones i els dies, perquè on és més visible és als poemes descartats, com ara "Il gran rifiuto", amb un "Tu incorruptible,  / despietadament plena de seny", i "Estiu", fet de decasíl·labs cesurats a la quarta, ausiasmarchians (tots femenins, i gairebé amb estramps, menys el "com" del tercer vers de cada estrofa). -- La conclusió profunda de la conferència de Francesc Gómez, des del meu punt de vista, és que Gabriel Ferrater actua dins la poesia catalana com un revulsiu, de la mateixa manera que Ausiàs March. Hi ha també el mestratge de March en la lucidesa literària de Ferrater, i són també els poemes de Ferrater els que ens ajuden a recobrar la poesia de March. Al cap d'un mes de la conferència precisament, Jordi Amat va publicar Vèncer la por: Vida de Gabriel Ferrater: el començament del capítol "Literatura (1956-1958)", pàg. 173-177, documenta la lectura apassionada que Gabriel Ferrater feia d'Ausiàs March aquells anys. 

El cicle Poetes de Ferrater coincideix amb l'Any Ferrater, i segueix a principi de l'any següent:

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024

dissabte, 10 de setembre del 2022

IborraEnric

¬¬¬¬¬

Considero Enric Iborra un dels lectors més intensos i extensos que té el nostre país. Llegeix amb la minuciositat d'un creador de literatura i amb la voracitat d'un enciclopedista. L'any 2010 va estrenar un blog de referència, La serp blanca, amb el subtítol Notes de lectura i altres històries d'Enric Iborra. El segueixo, el vaig llegint. Escriu de manera clara i aguda, amb una obertura de compàs que fa pensar en els assaigs de Joan Fuster, amb una amenitat constant, sense cap baixada de to ni d'interès. El seu primer propòsit era dur un dietari públic de l'assignatura de literatura universal, que havia començat a impartir a l'Institut Lluís Vives de València al curs anterior. A l'aula concentrava l'esforç en el comentari oral i dialogat; concep la literatura com una conversa. Les seves anotacions sobre les reaccions sinceres i espontànies dels alumnes són simpàtiques. Així, els alumnes li comenten que no llegiran pas la Bíblia: “Quede clar: per molt que Enric s'haja esforçat a fer veure les virtuts literàries de la Bíblia, no hem de caure en el radicalisme de llegir-la. Fins aquí podíem arribar!”.

Professor de dedicació enorme (retirat fa poc de la docència), va anar afegint al blog també apunts de les seves lectures, sobretot les que tenien més relació amb el curs. Una bona part de La serp blanca ha acabat publicada també en tres llibres, en versió revisada i corregida, amb un cert esforç per ordenar els textos seguint un fil conductor: Un son profund: Dietari d'un curs de literatura universal (2013), La literatura recordada: 101 contrapunts de lectures (2018) i Els còmplices: Notes sobre l'ordre sord de la literatura (2021). Una de les qualitats d'aquests llibres és que, a mesura que avances pàgines, van creixent en profunditat i capacitat d'estímul. Tenen una inesperada consistència temàtica, dins els capítols i en el conjunt. Enric Iborra és el professor que tothom voldria haver tingut i sabut aprofitar. Qui llegeixi aquestes línies i no el conegui, que navegui uns minuts pel seu blog o que llegeixi la seva introducció al Diari 1952-1960 de Joan Fuster (València: Tres i Quatre, 2021).

Enric Iborra és un lector poderós, un divulgador infatigable. Per situar-lo d'una manera complexa, copio tres observacions de La literatura recordada:

  • “Això que els grans llibres poden canviar la vida és un tòpic literari, en el pitjor sentit de la paraula: una idea falsa per poc que la contrastem amb la nostra experiència –la real, no la verbal! Els grans llibres ens poden fer veure la vida d'una altra manera, podem fer-nos conscients d'aspectes que ens havien passat per alt. Però no ens canvien. La lectura d'un gran llibre no modifica cap ni una de les rutines que conformen la nostra vida.” (pàg. 43).
  • “El problema principal de la vida literària, a hores d'ara, no és ni la rebentada ni el botafumeiro, sinó el silenci. La literatura no existeix si no se'n parla, si els llibres no es comenten, si no es valoren, si no es comparen: si no es critiquen. Els autors viuen amb resignació amarga aquest silenci, aquesta sensació d'escriure en el buit. Els crítics, els pocs que hi ha, també.” (pàg. 57). 
  • “Reconec que soc una mica escèptic respecte a aquesta virtualitat de la literatura, encara que això segurament és una conseqüència d'habitar a l'àrea peninsular tradicionalment immune a les influències de la lletra impresa.” (pàg. 72).

"Jo també sóc ferraterià. He comprat i he llegit tot el que s’ha editat de Ferrater.", diu Enric Iborra, en el començament de la seva lectura del poema "Aniversari". Trobava a faltar, és clar, un apunt en aquest blog sobre l'Iborra lector de Gabriel Ferrater, per la quantitat i la qualitat de les observacions que li ha dedicat: 

Comparteixo amb Enric Iborra la dèria de fer llistes de lectures, per als mesos que s'acosten, de llibres per comprar, per demanar a la biblioteca... Vaig afegint nous títols a la llista general de lectures pendents i llevant títols a la llista de lectures de l'any que ve, perquè es mantingui en unes proporcions raonables, prou llarga perquè no sigui capaç de cobrir-la sencera però astutament mesurada per l'inconscient per fer-me creure que sí que podré llegir-ho tot. Constato que moltes lectures que he fet els darrers dos anys segueixen les seves recomanacions. També he llegit, del seu pare, Josep Iborra, membre de la tertúlia de Joan Fuster, Inflexions, Breviari d'un bizantí i Fuster, una declinació personal, i tinc damunt la taula el Diari 1965-1977, editat enguany per Enric Iborra. I a la llista de llibres que em poden regalar pel meu aniversari, els dos volums de cartes de Plini el Jove, un dels autors de qui Enric Iborra parla amb més entusiasme a Els còmplices. -- Me'ls van regalar, els dos volums de Plini el Jove, i els vaig llegir amb molt de plaer i amb la sorpresa de fer-se'm molt proper. Vaig acabar també el Diari de Josep Iborra, llegint-lo sense pressa, un any per setmana. L'anotació de l'11 de febrer de 1974 acaba amb aquesta referència que copio (pàg. 719, l'original inclou els punts suspensius finals):

Gabriel Ferrater: Teoria dels cossos. Contar l'alliberació, sentir-se alliberat, voler-se lliure: això és perfectament romàntic. Viure una il·lusió: la il·lusió de la lucidesa, de la comprensió, del despreniment. Flotar, surar, sobrevolar per damunt de la vida...

Ara tinc damunt la taula el darrer llibre de Josep Iborra editat pel seu fill: El vici de la introspecció --títol magnífic. El volum es compon de tres parts: "El descrèdit de l'humà", "Espigolant Montaigne" i "Correspondència amb Josep Garcia Richart".

Més sobre Enric Iborra:

Enric Iborra, en una foto publicada a eldiario.es per una entrevista que li va fer Lourdes Toledo l'any 2019

--
Apunt revisat el 24 de març de 2024

dilluns, 29 d’agost del 2022

Roig2022

¬¬¬¬¬

Roig, Albert. Posseït. Barcelona: L’Altra Editorial, maig de 2022, 270 pàg.

M’agrada la gent apassionada com Albert Roig, i m’entusiasmen els llibres que m’inciten a fer noves lectures, encara més si trenquen els meus hàbits. Les vindicacions i aversions de Posseït, i els testimonis de primera mà que inclou, són llaminers. Algunes de les aversions em semblen exagerades. La majoria tiren contra el que Dolors Oller va denominar poesia vivencial, feta d'anècdotes personals i insignificants (el terme poesia vivencial segurament és més exacte que poesia de l’experiència, que sí que podem aplicar a Ferrater). El que m'interessa sobretot són les vindicacions de Roig.

He llegit el llibre d’una tirada. Aquests retrats de poetes catalans han alterat les prioritats de la meva llista de lectures dels propers mesos, i m'han fet modificar detalls d’alguns apunts del blog. Potser aquella idea de C. S. Lewis era fecunda: que “la bona literatura és aquella que permet, invita o exigeix una bona lectura”, que “el que condemna un llibre no és que tingui mals lectors, sinó que no en tingui de bons”, que al capdavall la literatura amplia el nostre ésser, “volem ser més del que som” (els tres fragments entre cometes corresponen a les pàg. 157, 170 i 203 del llibre Un experiment de crítica literària, en la traducció de Jaume Vallcorba d’aquell assaig de l’any 1961). Albert Roig és un lector singular.

Havia llegit en el seu moment L’estiu de les paparres i El gos del poeta, dos llibres de Roig en bona part coincidents amb algunes de les tesis principals de Posseït. Roig evoca ara les vides d'uns quants poetes catalans, d'entre les quals prenc notes de la de Gabriel Ferrater. La imatge que projecta aquest llibre es decanta més aviat cap a la del poeta alcoholitzat i genial, quasi inevitablement des del moment que en bona part deriva del testimoni de Blai Bonet: “En Gabriel Ferrater bevia per recordar, per poder recordar molt, tot, i per augmentar d’intensitat.” (pàg. 18; text procedent de La mirada, 1975, de Bonet). És la imatge que, des del meu punt de vista, han liquidat la biografia de Jordi Amat i la introducció de Marina Porras a l’antologia Donar nous als nens. Segons com, és també la imatge pseudoromàntica del poeta que Ferrater havia combabut. Ara: Roig té present, entén profundament, com a poeta, que Ferrater era un intel·lectual de risc, d'una gran energia creativa, compromès amb la seva obra d’una manera absoluta. Val la pena llegir el que ens en diu, i el llibre sencer, naturalment.

Albert Roig (fotografia de Jep Colomé procedent de Núvol)

 --

dimarts, 23 d’agost del 2022

Dini2022

¬¬¬¬¬

Dini, Pietro U., “Nota compietamente inconclusiva”, pàg. 91-99, dins Ferrater, Gabriel. Poema inconcluso. Dini, Pietro U., trad. Novi Ligure: Edizioni Joker, març de 2022, 105 pàg.

Poema inconcluso presenta la traducció de Pietro U. Dini acarada a doble pàgina amb l’original: pàg. 4-79. És força literal, respectuosa amb els ritmes i el to de Ferrater, laxa mètricament i sense rima. A continuació el llibre presenta:

  • 128 notes –que segueixen molt de la vora les de William Cliff i que aprofitaré en part a l’apunt sobre el “Poema inacabat”--,
  • la nota de què m’ocupo ara, de la qual les pàg. 95-99 corresponen a una síntesi biogràfica, i
  • una relació dels llibres publicats: “Opera di Gabriel Ferrater”, pàg. 101-103.

Dini destaca amb encert, seguint Jordi Parramon, que els versos del “Poema inacabat” apliquen el model medieval i a la vegada se n’allunyen, el renoven. També descriu amb precisió la mena de narració que conforma el poema: digressiva, anant de motiu a motiu, mentre el conte que el narrador ha promès d’explicar va esperant. I seguint un treball de fi de grau d’Enric Blanco Piñol --que jo no coineixia--, interpreta el poema com un joc que barreja autobiografia i ficció, que qüestiona el paper del narrador i el lector, amb un narrador mentider que ajorna constantment el tema promès i va farcint el text de relacions intertextuals, com si Ferrater abolís la linealitat de la narració convencional i ens proposés un laberint circular. El poema conté molts fragments metapoètics o metanarratius, que constitueixen una història metaescriptural del poema.

Dini tracta de precisar les divisions del poema:

  • el poema estricte, vv. 1-1084
    • pròleg, vv 1-226
    • antecedents, vv 227-361
    • iniciació de l’heroi, vv 362-582
    • iniciació de l’heroïna, vv 583-718
    • desenvolupament de l’acció, vv 719-1024
    • tancament, vv 1025-1084
  • la tornada, que fa d’epíleg de la narració, vv 1085-1334 
Pietro U. Dini, imatge de la Viquipèdia

--

Margarit-Rovira1988

¬¬¬¬¬

Margarit, Joan, i Pere Rovira, “Prólogo”, pàg. 7-21, dins Ferrater, Gabriel. Poema inacabado. Margarit i Rovira, trad. Madrid: Alianza, 1988, 105 pàg.

Joan Margarit i Pere Rovira constaten que la biografia de Gabriel Ferrater havia estat mitificada pels seus amics, i que Joan Ferraté, amb l’edició pulcra i seguida dels textos del seu germà, havia obert un espai per poder-ne conèixer i comprendre l’obra. Ja es veia aleshores que Gabriel Ferrater també era un crític important, sòlid i lliure, del nivell de Carles Riba. Apunten que havia tractat Riba amb assiduïtat i que era una de les seves referències com a poeta, sobretot a l’adolescència, i en contraposició a ell en la maduresa. Situen amb claredat la seva poesia a partir dels textos autobiogràfics i de l’entrevista amb Baltasar Porcel de l’any 1972. Tracten de precisar el seu valor també com a poeta: “Ferrater es el primer poeta plenamente moderno de Cataluña, en el sentido de que su poesia surge ya homologable con la poesia que al mismo tiempo se escribe en cualesquiera de las lenguas cultas y también en el sentido de que no hace falta ningún prolegómeno sobre el conflicto catalán para que un lector de donde fuere saque todo el partido posible de su obra poética.” (pàg. 13). Saben que era un intel·lectual incòmode, per als uns i per als altres.

En el “Poema inacabat”, els traductors hi veuen l’interès per les dones, ben congruent amb el seu gust per la poesia medieval. Precisen que Helena no li descobreix pas Chrétien de Troyes sinó l’actualitat de l’Erec et Enide, “uno de los más grandes intentos literarios de conciliación de amor y matrimonio.” (pàg. 10). La trama casa amb les noves relacions de parella dels anys seixanta: dos amants que corren els mateixos perills. Chrétien no idealitza Erec com un trovador, i Ferrater li proposa el tranquil i segur tarannà d’Enide, la seva joventut, la força del seu amor i la fe en el vincle matrimonial. “Por eso puede decirse que el “Poema inacabado” parece, además de un poema de amor, una petición de matrimonio.” (pàg. 11). La protagonista i el narrador ja s’estimen quan el poema comença.

El “Poema inacabat” dona la sensació que no hi ha cap diferència entre el narrador i el poeta. Sota una capa d’espontaneïtat del narrador, l’autor dirigeix l’arbitrarietat discursiva del personatge, enamorat, encara que no ho digui en cap moment, de l’Helena. Es contraposen l’eufòria d’escriure i el que es diu cruament, sense sublimació ni patetisme, amb un constant equilibri tonal. “Tras la apariencia de desorden, existe una línia profunda de coherencia” (pàg. 17): la veu poètica es va inclinant cap a la interlocutora, a la vegada que el conte anunciat es difumina i els suposats protagonistes queden relegats per Gabriel Ferrater i Helena. “Simplemente los pone al servicio de la caracterización moral y afectiva de su narrador: son el necesario elemento distanciador y de contraste que le permite exponer un ars amandi personal, en cuyo didactismo se cobija y al mismo tiempo se exhibe sutilmente lo que de veras importa: la emoción del enamoramiento.” (pàg. 18).

El primer ensenyament del poema es referiria a la felicitat, que passa pel dret a fer-se independent, de buscar la plenitud personal, d'assumir l’avidesa de plenitud que mou les conductes dels homes i les dones. Per això la guerra, paradoxalment, és una escola de llibertat: cal desconfiar dels valors col·lectius de la societat adulta. El narrador s’oposa a la jactància masculina, dins l’homenatge final del poema a les noies que van riure fins que el clericalisme es va imposar. No l’amoïna la societat oprimida sinó l’opressió que aquesta societat pot exercir sobre la intimitat. “Su verdad [la veritat del narrador] reside en su carácter de experiencia personal, en el encuentro del personaje maduro con la juventud de su interlocutora, y, desde ella, con la propia, de manera que la ‘lección’, llevada hasta sus últimas consecuencias, implica el reconocimiento y el repudio de la propia intimidad corrompida, por parte de un hombre que en vez de ocultar su resentimiento, intenta transformarlo en aliado del amor. Quizá en esta puesta en juego de la identidad, que sigue siendo una insobornable invitación moral, encuentren ciertos lectores otra explicación del titulo del poema.” (pàg. 21).

L’original i la traducció apareixen a doble pàgina: mantenen l’octosíl·lab i la rima assonant, però no l’alternança de rimes masculines i femenines. La traducció em sembla excel·lent, tot i la dificultat de seguir el to col·loquial, els jocs de paraules i dobles sentits de l'original. La nota 12 de Margarit i Rovira es refereix a la traducció de William Cliff: “Pese a algunas exageraciones, la edición de Cliff es de gran interès, puesto que está elaborada a partir de la consulta personal con Gabriel Ferrater. La hemos tenido muy presente, tanto al traducir como al redactar las notas.” (pàg. 104). 

Foto que Carmen Secanella va fer per a El País de Pere Rovira i Joan Margarit
a l'època de la seva col·laboració, l'any 2006

--

Cliff1985

¬¬¬¬¬

Cliff, William, “Gabriel Ferrater 1922-1972”, pàg. vii-xi, i “L’oeuvre”, pàg. xiii-xv, dins Ferrater, Gabriel. Poème inachevé. Cliff, William, trad. Brussel·les: Alain Esterzon – Éditions Revue & Corrigée, 1985, xv + 133 pàg.

El poeta William Cliff va encapçalar la seva traducció del “Poema inacabat” amb un poema biogràfic penetrant, intel·ligentíssim, que dona una imatge completa de Gabriel Ferrater, fonamentada en la intensa amistat que van mantenir. La segueix una introducció crítica que m’estiro dels cabells per què no l’havia llegida fins aquest any –m’ha sorprès que no aparegui citada sovint! El text va acompanyat d’unes notes explicatives que molt sovint il·luminen detalls del poema i de l’escriptura de Ferrater –que aprofito extensament a l’apunt sobre el poema. El llibre es tanca amb la relació d’obres de Gabriel Ferrater i el text original del “Poema inacabat”. La meva sensació és que la traducció de Cliff té una qualitat de ruptura respecte a la dicció predominant a la poesia francesa del segle XX.

Si el poema biogràfic de Cliff no admet paràfrasi, la sagacitat de la introducció, titulada “L’oeuvre”, sí que es deixa sintetitzar. Comença amb una frase contundent, memorable: “J’ai trouvé dans Ferrater l’expression concrète de ce qui était caché dans la conscience de ma génération.”. Cliff el considera un nou tipus de poeta, contrari a la imatge dominant a la cultura francesa moderna. Ferrater parla des d’un jo concret, d’home ordinari, de veritat, amb limitacions, perversions i febleses, sense símbols ni paràboles, sense màscara de poeta ni veu impostada. La llengua feta coses és el seu llenguatge literari, sense generalitzacions, sense pontificar, lluny de l’escriptura esotèrica, de la literatura il·luminada, que des del temps del simbolisme projecta contra el lector un terrorisme mental i sentimental. Els poemes de Ferrater no pretenen ser obres mestres formals, sinó la imatge intel·ligent d’un home concret modern que ens restitueix, als lectors, la nostra pròpia imatge. Els símbols o les paràboles de Ferrater, diu Cliff, es troben si de cas en el moviment intern dels poemes, en la transposició contemporània del Perceval de Chrétien de Troyes a la nostra vida quotidiana.

A l'esquerra, el poeta William Cliff, signant per Sant Jordi de l'any 2022, un autògraf al "Poema inacabat", amb Gorka Knörr, delegat del Govern de la Generalitat davant la Unió Europea, i Jean-Marie Armand, representant de l'Ajuntament de Brussel·les

--


diumenge, 17 de juliol del 2022

Perpinyà-Subirana2022

¬¬¬¬¬

"Núria Perpinyà i Jaume Subirana comenten poemes de Gabriel Ferrater", col·loqui al Xalet Negre de Sant Cugat del Vallès, 14 de juny de 2022

Era el darrer acte aquest d'aquest curs tan intens que ha organitzat l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès per l'Any Ferrater. El va presentar breument Miquel Santaeulàlia. En vaig prendre notes, sense tenir present que l'acte era filmat --són una associació com cal: sistemàtics, és clar! Volia fer-ne un apunt, que no sabia com acabar d'enfocar, quan l'altre dia el meu exprofessor Enric Sullà, amb qui aquell dia vaig tenir la sort d'enraonar una bona estona, va enviar-me la llista dels 19 actes que han programat fins ara, des del gener. He assistit a 3 d'aquests actes i n'he recuperat 2 en vídeo. Ja tinc feina aquest estiu.

Núria Perpinyà va obrir la seva intervenció amb unes paraules de record per Joan Manuel Pérez i Pinya. Va apuntar que enguany no s'han comentat gaire els poemes de guerra i de postguerra de Gabriel Ferrater, tampoc els poemes intel·lectuals. Ens hem fixat més aviat en els poemes amorosos i existencials. Amb Jaume Subirana van optar per concentrar-se, en aquest col·loqui, en alguns dels seus poemes sobre literatura, sobretot en els que ensenyen com es construeix un poema. Hi ha molta literatura dins dels poemes de Ferrater, la qual li serveix també per no ser romàntic, per posar distància.

La lectura conjunta de Perpinyà i Subirana va ser molt cordial, d'una gran sintonia entre tots dos, amb mirades complementàries, no sempre coincidents en el detall, sempre exuberants, sense competir, entre la murrieria de Perpinyà i l'entusiasme de Subirana. El gremi ferraterià, com va destacar Subirana, gaudeix més de les seves afinitats que no pugna per les seves discrepàncies, en contrast amb els gremis lectors d'altres grans autors. Consigno les observacions de Perpinyà i Subirana a l'apunt sobre cada poema:

Val la pena seguir el col·loqui sencer. No hi ha casualitats en Ferrater: Les dones i els dies és un llibre molt pensat, deliberat, a la vegada que és sensual, vitalista, no sols intel·lectual.

--

dissabte, 25 de juny del 2022

Homenatge a Gabriel Ferrater al Museu Deu del Vendrell

¬¬¬¬¬

Ara fa un mes, el 25 de maig, la seu territorial d'Òmnium Cultural del Baix Penedès va organitzar un acte d'homenatge a Gabriel Ferrater al Museu Deu del Vendrell. La sala de tapissos es va omplir, va caldre afegir unes quantes files de cadires addicionals. Va presentar l'acte Ignasi Carbonell, president de l'Associació Pau Casals (en substitució de la presidenta d'Omnium Cultural, que estava indisposada). Va apuntar que Ferrater havia assistit als festivals Pablo Casals amb la seva dona --detall biogràfic confirmat pel llibre de Jordi Amat Vèncer la por, pàg. 294: en una carta des de Vernet li escriu a la seva mare que "és bonic, sentim concerts de Casals, no fa calor i jo em banyo en un riu sense sofre.".

La iniciativa i la concepció de l'acte van ser a càrrec de l'artista Joan Descals. Va ser un acte sobri en conjunt, amb poemes ben dits pel grup de teatre Els Inestables, acompanyats de la guitarra de Carles Terrón. Va començar amb una meritòria, intel·ligent i extensa intervenció de Joan Descals per presentar Ferrater als assistents, que és el resultat d'una llarga lectura i assimilació de la seva poesia. El resum biogràfic va lligar lectura i vida: va reivindicar Gabriel Ferrater com un gran lector i un crític d'art extraordinari, també com un poeta capaç d'escriure amb les paraules de cada dia. Va fer una glossa singular i ben resolta d'"In memoriam", mig llegits els versos, mig narrades per Descals les peripècies. Un quadre seu, del 1978, amb tres dones, Helena Valentí, Jill Jarrell i Marta Pessarrodona, li va servir de fonament per comprendre la vida de Ferrater, les dones que va estimar. Va saber aprofitar-hi les aportacions recents de la biografia de Jordi Amat. Va posar en valor de manera comprensible els versos de Jill Jarrell que encapçalen Les dones i els dies. Va recordar l'erudició i el to lapidari del "Poema inacabat", i el perdó que demana a la "Tornada". Va explicar com Ferrater, iconoclasta, provocador, apassionat, apassionant, obre un camí nou a la literatura catalana. La intervenció de Joan Descals va exigir la intel·ligència i atenció dels asssistents, sense perdre's mai per les teories de la literatura. 

Acabada la intervenció de Descals, Carles Terrón, amb la seva guitarra, va fer la transició cap al recital de poemes amb què va acabar l'acte. La companyia Els inestables va llegir "Com Faust", "Veus baixes", "Caragol", "Dues amigues", "Xifra", "Joc", "Aniversari", "El ponent excessiu", "Si puc" i, recitada en grup, la "Cançó del gosar poder". Aquests poemes es corresponien a quadres interpretatius que Joan Descals ha pintat al llarg dels anys, projectats a la paret del fons --massa petits (almenys des de les files del fons) i amb un cert desordre: aquesta combinació devia lluir com cal a la segona edició de l'homenatge, que va tenir lloc al cap d'uns dies, l'1 de juny, a la Casa Carles Barral de Calafell. Entre els poemes, alguns arpegis de guitarra. L'acte va superar de bon tros les meves expectatives, l'hora i mitja em va passar volant. 

--
Apunt revisat el 5 de juliol de 2022

dilluns, 13 de juny del 2022

AjuntamentdeReus2022

¬¬¬¬¬

Gabriel Ferrater, Reus, 1922 -- Sant Cugat del Vallès, 1972: Poeta, crític, traductor i lingüista. Col·lecció "Cultura d'Espais: Relats visuals per aprendre i pensar". Reus: Ajuntament de Reus, març de 2022, 171 pàg.

El cas és que vaig baixar a Reus pel centenari de Gabriel Ferrater, el 20 de maig, i em van obsequiar amb un exemplar d'aquest llibre, que agraeixo. Per explicar com és, diré que fa pensar en l'Àlbum Ferrater, que el 1993 va publicar Quaderns Crema, a cura de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà. Les pàgines 26-111, l'apartat central, titulat "Els genis neixen o es fan?", ens donen una sinopsi biogràfica, feta de pinzellades breus sobre la família, els estudis, els llocs, les parelles, les feines i les relacions, acompanyades de textos una mica més extensos del mateix Ferrater. A les pàgines primeres del llibre, altres veus ens el dibuixen com a poeta, crític d'art, crític literari, traductor, lingüista, professor: els fragments són d'Amàlia Barlow (la seva germana), Josep M. Castellet, Narcís Comadira, Jordi Cornudella, J. V. Foix, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo, Jordi Llovet, Xavier Macià, Josep Murgades, Justo Navarro, Núria Perpinyà, Helena Valentí i Joan Vinyoli --és una tria i sempre hi pots trobar a faltar un nom o altre: m'ha estranyat sols l'absència d'algunes paraules i alguna imatge de Jill Jarrell (per exemple, un parell de fotos a la pàgina 95, al costat de la pàgina que el llibre li dedica). La part final repassa els seus llibres, els de poesia que va publicar en vida i els que es van publicar pòstumament, sobretot gràcies a la bona feina del seu germà Joan Ferraté. També hi ha un apartat sobre Reus i Sant Cugat, dues de les ciutats on va viure, i una bibliografia. 

Llueix llueix tot el contingut que ha seleccionat l'equip que han compost Anna Figueras Torruella, Àgata Gil Capeta, Anna López Figueras, Fina Masdéu Abril i Laia Pellicer Toda. El llibre conté moltes imatges, de conegudes i de rares; té bones il·lustracions; el disseny està ben resolt, en el detall i en el conjunt; els esquemes cronològics són agraïts de consultar; la composició tipogràfica facilita la lectura. És un llibre que devores de gust, sobretot perquè les explicacions són clares i la tria de textos té punta. Pot ser una entrada en Ferrater llaminera per a lectors joves o grans, que encara no el coneguin.

Posat a copiar un parell de textos que donin el to del volum, m'encanta el fragment de Josep Murgades (pàg. 20) i em commou tornar a llegir aquest fragment de la segona entrevista que li va fer Baltasar Porcel (que copio de la pàg. 79, encara més retallat i amb cursives meves):

La irrupció que va fer en la vida intel·lectual catalana dels anys seixanta és només comparable a la d'un cavall desbocat enmig d'una botigueta de plats i olles de terrissa kitsch i primparada. La trencadissa va ser-hi sonada, de vegades potser gratuïta i tot, però ben del cert que era el preu que calia pagar perquè la cultura d'aquest país deixés enrere molts fantasmes i guanyés en confiança i en descaradura, en desinhibició i en exigència.

Jo tenia una sèrie de coses a dir sobre Espanya i els espanyols i Catalunya i els catalans, dir l'estat de degeneració i decadència en què es trobava, es troba, el país. [...] Em llegia i rellegia cíclicament les diguem-ne quinze millors obres de Shakespeare, tu. I és ell qui em va descobrir que en poesia es pot dir tot. [...] Vaig escriure "In memoriam", basat en Shakespeare, i cuc! funcionava. [...] Des de finals del 63 pràcticament no he escrit res, tret de mitja dotzena de curts poemes. No tinc res més a dir, penso, encara que, és clar, tingui coses a dir sobre els homes, les dones i la humanitat, que són eternes. Em referia a coses directes, experimentals, meves.

--

divendres, 10 de juny del 2022

El dia del centenari de Ferrater, a Reus

¬¬¬¬¬

Ara fa tres setmanes vaig baixar a Reus, convidat a seguir un breu acte de carrer per commemorar el dia del centenari de Gabriel Ferrater, al costat de la casa on havia nascut el 20 de maig de 1922. (Tot i haver plegat més d'hora per no haver de córrer, vaig ensopegar una avaria del tren que em va fer arribar a l'acte quan ja havia començat!) Em vaig perdre la inauguració de la placa commemorativa col·locada a l'edifici del Raval de Santa Anna on havia nascut Gabriel Ferrater --vaig poder veure la placa després, amb calma. Vaig arribar a l'acte quan acabava de començar --em sembla-- la intervenció del professor Josep Murgades. Va situar Gabriel Ferrater perfectament perquè se'n fes càrrec un públic general, va reivindicar el precedent reusenc de Bartrina, va recordar la "procacitat reusenca" de Ferrater, el fet que era un intel·lectual que no combregava amb rodes de molí. Va reivindicar els propers centenaris d'autors de Reus: Xavier Amorós i Joan Ferraté. 

Un parlament de l'alcalde de Reus, Carles Pellicer, va precedir les paraules d'Anne Barlow, neboda de Gabriel Ferrater, filla de la seva germana Amàlia, que va reinvindicar la riquesa, la integritat i el coratge de la cultura catalana. El regidor de Cultura, Daniel Recasens, va presentar tot seguit l'escultor Salvador Juanpere, que va explicar com havia compost la placa commemorativa, inspirada en el poema "Tres llimones" --justament un poema que té potser un motiu pictòric de fons. Es va preguntar sobre el significat de l'obra artística, una interrogació que el poema planteja. Per tancar l'acte, els alumnes de primer de Batxillerat, modalitat artística i escènica, de l'Institut Gabriel Ferrater van fer una breu lectura de poemes, entre els quals hi havia 'Tres llimones', també "Ídols" i "Dits", tots acompanyats d'una coreografia. 

Vaig poder saludar algunes de les persones que han portat la ciutat de Reus a omplir d'actes, iniciatives i homenatges aquest centenari. Em van obserquiar amb un llibre biogràfic sobre Ferrater. Va ser un acte sobri, digne, obert a tothom, concretat en una placa que honora Gabriel Ferrater i la ciutat de Reus.



--
Apunt revisat el 13 de juny de 2022
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites