dimarts, 23 de febrer de 2021

Poemes cantats o recitats

 ¬¬¬¬¬

Gabriel Ferrater va escriure la "Cançó de bressol", la "Cançó idiota" i la "Cançó del gosar poder". Anomenar cançons aquests tres poemes no sembla gratuït. A les anotacions autògrafes conservades al marge d'un exemplar de Da nuces pueris, hi trobem també comentaris com ara "ritme de Brassens" al final d'"El mutilat", "Hopkins, pel ritme" al final de "Punta de dia" o "ritme de Guillén" al final d'"El secret". 

Tenim la sort que s'hagin conservat la seva intervenció al Festival Price, l'any 1970, en què recita la "Cançó del gosar poder" i l'àudio d'una lectura del "Poema inacabat". La veritat és que Ferrater es deixa dir i cantar en veu alta. La llista següent enllaça amb els àudios i vídeos, disponibles a la xarxa, de lectures dels poemes i de poemes musicats i cantats: dona sintèticament el títol del poema i el nom del rapsode o cantant (la informació suplementària sobre el context en què es va llegir o cantar, la consigno, si s'escau, a l'apunt del blog corresponent a cada poema):

Joan Manuel Pérez i Pinya ha afegit a la llista, en el primer comentari a aquest apunt, quatre discos amb el detall dels poemes musicats a cadascun.

Il·lustració de William Blake, per a The Marriage of Heaven and Hell,
(vegeu el comentari de Gabriel Ferrater dins Escritores en tres lenguas, pàg. 166-7)

--
Apunt revisat el 10 de juliol de 2021


dissabte, 20 de febrer de 2021

Bosquet2012

¬¬¬¬¬

Bosquet, Jaume. "La poesia de Gabriel Ferrater a l'aula", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 80-91

Article insòlit, entusiasta i molt interessant: Jaume Bosquet ens hi explica vint-i-quatre anys d'experiència docent, des de l'any 1988, a Ripoll, Olot, fent llegir Gabriel Ferrater als seus alumnes, de catorze a vint-i-pocs anys (alumnes de l'antiga Formació Professional i, després, segon cicle d’ESO, batxillerat, PPA). Sempre que llegeix "Kensington" a l'aula, aconsegueix captar l'atenció dels alumnes:

La poesia demana humilitat per acceptar això: sóc tan ase que, en una primera lectura, no he entès res. I demana una altra cosa: insistència, constància en el picar i picar, en el llegir i llegir, en el dir i dir, en l’anar furgant incansablement fins que el poema ens doni precisament allò que demana: l’esforç per entendre’l, el pensament que ens permet sortir de la ment controladora i actuar i pensar des de la llibertat. Sí, els ho dic sempre, als alumnes, que jo faig trampa, que el poema ja me l’he llegit abans, que fa uns quants anys que vaig donant-hi voltes, que jo tampoc no hi vaig entendre res, quan el vaig llegir o dir per primera vegada en una tardor inoblidable de l’any setanta-nou. (pàg. 81)

Bosquet interpreta "Kensington" --el que en diu, ho incloc a l'apunt sobre el poema--, i acostuma a comparar-lo amb el poema "El rei dels verns", de Goethe. L'altre poema de Ferrater que llegeix sovint a l'aula és "Cambra de la tardor" --també aprofito la seva interpretació a l'apunt corresponent--, que lliga amb "El 23 de maig de 1973", de Wislawa Szymborska, i amb "Recorda, cos...", de C. P. Cavafis. Finalment, evoca amb una certa extensió les seves lectures a l'aula de "Corda", que compara amb la pel·lícula To have or have not, de Howard Hawks, amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall de protagonistes i guió de William Faulkner, a la vegada que evoca un tema homòleg, la independència del fill que creix i es distancia del pare, en el poema de Sam Abrams "Viatge en autobús amb el meu fill" (en traducció de Francesc Parcerisas). 

***

Miquel Àngel Llauger ha dedicat un article elogiós a Jaume Bosquet i la seva obra poètica: "Jaume Bosquet, el poeta a l'aula" (diari Ara Balears, 10 de juny de 2016).

--

dimarts, 16 de febrer de 2021

GFe: les entrades a la Gran enciclopèdia catalana

¬¬¬¬¬

Arran del podcast d'Enric Vila i Marina Porras sobre Charles Baudelaire (54:27), al seu programa Les recomanacions fonamentals, del 10 de febrer de 2021, he tornat a llegir l'entrada que Gabriel Ferrater va escriure sobre el poeta a la Gran enciclopèdia catalana, que en el seu moment havia copiat en un apunt dedicat a aplegar probables textos de Ferrater, no inclosos als seus llibres. El text de Ferrater li serveix a Porras per situar de manera ràpida i solvent Baudelaire com a autor i dins la seva èpòca, una visió que complementa amb el que en diu Marcel Proust a Contre Sainte-Beuve.

El cas és que el web de l'Enciclopèdia Catalana inclou ara 45 entrades atribuïdes a GFe, l'abreviació assignada a Gabriel Ferrater, que podem consultar --diria que, quan vaig copiar l'entrada de Baudelaire, la Gran enciclopèdia catalana encara no es podia consultar en línia. Es tracta d'entrades dedicades a lingüistes i gramàtica, a llengües i lingüística, de la lletra a a la c (la llista següent inclou, per exemple, verb copulatiu o nom apel·latiu, perquè Ferrater devia preparar les entrades relacionades amb copulatiu i apel·latiu). Hi ha sols dues entrades de literatura, que podem imaginar que va considerar importants i va aconseguir que li fossin assignades: Baudelaire i Les fleurs du mal. I hi ha un terme considerat de dret, cas fortuït, que potser va redactar per delimitar els sentits de cas, paraula sobre la qual l'entrada és extensa.

Quines entrades escrites per Ferrater han anat evolucionant en les noves edicions de la Gran enciclopèdia catalana de forma que el seu nom ja no hi apareix consignat, a la versió en línia? Explico per on vaig: l'entrada català, a la primera edició, era un text signat per Gabriel Ferrater, almenys les parts de descripció morfològica i sintàctica. Ara l'entrada és molt extensa i no és atribuïda a cap redactor ni col·laborador. Però fixem-nos en el text següent, que correspon a l'apartat "L'estructura sintàctica", de l'entrada català. Comparem-lo amb les entrades alemany i anglès (més amunt). S'hi reconeix Ferrater!

Com és normal en indoeuropeu, una frase catalana típica consisteix en una constel·lació de grups nominals centrats per un verb finit. La constitució del grup nominal (típicament, un nom amb determinatius i qualificatius) és en general semblant a la de les llengües veïnes, encara que naturalment amb peculiaritats distintives (tots tres / los tres / tous les trois /tutti e tre). Potser els trets més característics de la frase catalana són els que deriven del sistema dels pronoms personals àtons, que fan possible d’"extraposar” gairebé tot terme nominal i de representar-lo per un pronom contigu al verb. Així, el català pot, com el castellà, posposar al verb un nom amb funció d’objecte o de subjecte sense cap determinatiu (veig visions / vénen visites), però el català el pot extraposar gràcies al joc del pronom en amb la preposició de (de visions en veig / de visites en vénen). Bé que el francès i l’italià tenen pronoms formalment semblants a en i hi, el funcionament és molt distint. En català, la funció bàsica és la de marcar la contraposició fonamental del sistema de les preposicions: de per una banda, i totes les altres enfront. Els termes nominals amb de (o bé sense preposició ni article definit) són representats per en, i els altres, per hi, sempre que no siguin objectes indirectes animats (o termes nominals neutres o tota una oració subordinada, que ho són per ho). Però hi representa també els objectes indirectes inanimats (a això, hi dedico molt de temps), que el castellà, per exemple, no pot representar per cap pronom, i d’altra banda transforma en intransitius certs verbs transitius (veure-hi, tocar-hi). Les combinacions de dos pronoms àtons són molt nombroses: 65, segons l’inventari usual. La regla d’ordre en les combinacions és bàsicament idèntica a la del castellà: el reflexiu es precedeix tot altre pronom, tot pronom de segona persona precedeix qualsevol de primera, i qualsevol de primera qualsevol de tercera, i en només pot precedir hi i ho, que no poden precedir cap altre pronom. La inexacta regla que un pronom datiu precedeix un acusatiu és induïda pel fet que la tercera persona té més formes d’acusatiu que les altres: la funció sintàctica no té cap influència sobre l’ordre. Amb els verbs que admeten dos objectes de persona, les combinacions tenen un valor dual (us em presenteu / us em presento), i les dues sèries exemplificades per m'hi presento i me li he quedat el llibre es destinen precisament a proveir de datius en segona posició. El sistema és molt flexible i lliure de limitacions, i el català pot dir m'hi van recomanar quan el castellà ha de passar a me recomendaron a él i el francès a ils m'ont recommandé à lui; per això el català fa un ús copiós de l’extraposició, cosa que li permet de situar qualsevol terme nominal com a tema o subjecte lògic de la frase, sense recórrer al passiu tan sovint com el francès o l’anglès, i sense necessitat d’identificar, com el castellà, l’objecte directe mitjançant una preposició (si no és en alguns usos molt delimitats). Alguns dialectes han tendit modernament a fixar un inventari molt reduït de preposicions, i a emprar els termes posicionals del tipus de davant, etc, exclusivament com a adverbis. Així, ha esdevingut corrent en aquests dialectes (paral·lelament al castellà i al francès) de dir davant de la casa enfront del més genuí davant la casa, i davant de mi és substituït per davant meu, etc, o sigui que s’ha format una mena de sèrie de flexió del pronom personal que formalment coincideix amb el possessiu (sense article). Quant al sistema verbal, segurament té més afinitats amb el del castellà que amb el de cap altra llengua veïna, però és lluny de coincidir-hi. El català usa el subjuntiu amb molta més laxitud (si venia i si vingués són formes pràcticament sinònimes), però en canvi no admet la modalitat hipotètica dels futurs: a París plourà no vol dir a París deu ploure. Així mateix el català no és tan sensible a la gamma de perífrasis aspectuals que el castellà, com el francès, ha desenvolupat (estaba escribiendo, iba a escribir, etc), però usa molt més sovint els adverbis que podríem dir-ne “de delimitació temporal” (ja, encara), tret que l’aproxima curiosament a les llengües germàniques. Coincideix amb això el fet que el català és d’una precisió absoluta en l’ús dels temps anteriors (els perifràstics amb haver): cal que es refereixin a un període que inclou el moment de la parla, i diu va venir fa deu anys i ha vingut enguany, però mai l’equivalent de vino este año, com diu sovint el castellà. Un contrast obvi amb el castellà és la concordança del participi amb l’objecte, encara que de fet només es donen restes de la concordança, i les variacions dialectals són grans. L’afinitat entre les dues llengües (i també el portuguès i l’italià), representada per la coexistència d'ésser i estar, és més aparent que real. Estar no és realment en català un verb atributiu, i bàsicament només es dona amb participis i amb certs adjectius quasi-participis (tipus malalt). Si és certa l’explicació que donen els gramàtics de la valor dels dos verbs castellans (ser atribueix qualitats permanents, estar qualitats transitòries), aleshores el fet català fóra gairebé l’oposat.

***

Hi ha un apunt d'aquest blog que consisteix en un índex de noms d'alguns dels llibres de Ferrater, entre els quals hi ha les 45 entrades a la Gran enciclopèdia catalana.

--
Apunt revisat el 17 de febrer de 2021

diumenge, 14 de febrer de 2021

Balaguer1991

¬¬¬¬¬

Balaguer Pascual, Enric. «La mirada contemplativa. Apunts sobre les veus poètiques de Cesare Pavese i Gabriel Ferrater». Aiguadolç, L’, [en línia], 1991, núm. 15, p. 41-56

El professor Enric Balaguer és un dels impulsors del Grup de Recerca de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat d'Alacant, especialitzat en l'estudi de la literatura del Jo: autobiografies, memòries, diaris, dietaris, cartes --un camp fonamental en la literatura catalana del segle XX i l'actual. No és estrany, doncs, el seu interès a comparar Cesare Pavese, l'autor d'Il mestiere de vivere, i Gabriel Ferrater, que ens consta que havia anat escrivint un diari aforístic: "Del 54 al 57 havia escrit una mena de diari, que vaig cremar, i ara em sap greu, en el qual, però, no deia 'avui m'ha passat tal cosa i demà tal altra', sinó que sota la forma de l'aforisme seguint els models de Nietzsche i de La Bruyère, deia el que em semblava sobre la gent de la península, i sobretot els catalans. Però no m'acabaven de satisfer." (de l'entrevista de Baltasar Porcel, del 1972, reproduïda a Papers, cartes, paraules, pàg. 531). Sabem per Carles Barral que Ferrater era un lector apassionat d'Il mestiere di vivere i sabem per Àlex Susanna que tenia el llibre Poesie, de Pavese (en l'edició d'Einaudi de 1961). Narcís Comadira, a Marques de foc: Els versos i els dies, ens explica que, al seu parer, Ferrater havia llegit molt Pavese i bé. Lavorare stanca és un dels títols que va incloure, significativament, quan va publicar Teoria dels cossos dins la col·lecció "Antologia catalana" d'Edicions 62, a la taula cronològica de literatura que acompanyava els textos de la col·lecció. Hi ha també semblances biogràfiques entre tots dos poetes, i fan un paper semblant com a renovadors dins la seva tradició literària, tot i tenir una obra poètica breu, del voltant d'un centenar de poemes cadascun.

Enric Balaguer, assagista frondós i prolífic, autor d'un blog excel·lent, A tall d'invocació, fa una aportació rellevant en aquest article --que ja té 30 anys!-- per copsar millor el valor de Gabriel Ferrater a la literatura contemporània. Veu una gran connexió entre Pavese i Ferrater (si bé no tan intensa com entre Gil de Biedma i Ferrater). Balaguer repassa sobretot, de forma útil i prou detallada, la poètica de Pavese, amb comparacions pertinents amb Ferrater. Pavese és un poeta ric en imatges de camp i oposa el món infantil al món adult, mentre que Ferrater fora un poeta més aviat urbà en les imatges, amb un món imaginatiu que comença a l'adolescència. Pavese distingia entre la "poesia racconto", de Lavorare stanca, i la "poesia canto", de La terra e la morte i Verrà la morte e avrà i tuoi occhi. Balaguer opta per cenyir el seu article a Lavorare stanca, que és la que troba més afí a la poesia de Ferrater, i a fixar-se en tres aspectes que considera bàsics: la concepció de la poesia com a plasmació d'experiència moral, l'observació social com a procediment d'elaboració poètica i les afinitats pel que fa a la tria del llenguatge poètic." (pàg. 43). 

Sembla que Pavese tractava d'extreure en la seva poesia el que era essencial de la vida, els gestos significatius, d'exaltació per contacte amb les coses i el món, el fons de la nostra pròpia consciència --sintetitzo el que en diu Balaguer, que destaca cap al final de l'article, amb agudesa, que Ferrater es distingeix de Pavese en la tessitura racionalista i el posat antiromàntic. Coincideixen a construir molts poemes a partir de l'observació i de la descripció detallada d'una anècdota de caràcter quotidià. "La perspectiva des de la qual es conta, en moltes de les seves composicions, és bàsica. [...] En el fons, bona part de l'activitat indagatòria en tots dos autors va en un sentit molt concomitant, o assolirà característiques semblants, a la recerca existencialista. Aquesta actitud és la que els porta contínuament a preguntar-se sobre el sentit de l'existència i a mostrar, de forma nua i directa, el buit i la desolació." (pàg. 46).

La poesia de Pavese s'omple d'escenes i personatges quotidians, com la de Ferrater, i d'una mirada sobretot cap a l'exterior, cap a un món que sovint els és estrany. Tots dos tenen una aguda capacitat d'observació social, ens diu Balaguer. "Tot és susceptible de ser elevat a una consideració interessant, a desvetllar un gest significatiu i emblemàtic." (pàg. 49). I fan una poesia que és narrativa, plena d'encavalcaments als versos: en el cas de Pavese, per influència de la literatura nord-americana, per la seva experìència com a novel·lista, per la consecució d'un estil col·loquial proper al lector i pel descobriment de Shakespeare --la voluntat de trobar una dicció natural i l'influx de Shakespeare també són fonamentals en Ferrater.

Vet aquí que l'interès per Gabriel Ferrater m'ha descobert Enric Balaguer, un lector i assagista poderós.

Cesare Pavese

--

diumenge, 7 de febrer de 2021

Barios2012

¬¬¬¬¬

Barios, Arnau. "Un esforç de lectura: "Babel'” de Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 65-78

Arnau Barios és, des del novembre de 2019, per a una gran majoria de lectors catalans, l'admirable traductor de l'Eugeni Oneguin, d'Aleksander Puixkin. Per a uns quants, era des del maig de 2012 el jove estudiós que havia tret l'entrellat de “Babel'”, de Gabriel Ferrater, al número 0 de la revista Veus baixes, per tal que poguéssim començar a entendre un poema del qual gairebé no s'havia dit res fins aleshores.

L'article es divideix en cinc parts: la reproducció del poema a la primera pàgina, un paràgraf introductori (pàg. 66), "Les vides de Ferrater" (pàg. 66-69), el "Diccionari del poema" (pàg. 69-73) i "Les morts de Bàbel" (pàg. 74-78). En la nota a peu de pàgina del paràgraf introductori, Arnau Barios agraeix a Jordi Cornudella la informació sobre l’origen de "Babel’" i la seva aparició al volum Desde España: En el cincuenta aniversario de la Revolución de Octubre, publicat a París el 1967. "No he vist mai aquest recull però em puc imaginar que el poema de Ferrater allà posat deu fer un goig indescriptible.". Cornudella ha completat aquest context del poema al capítol de notes i variants de la seva edició crítica de Les dones i els dies. El "Diccionari del poema" és la part central, com el moll de l'os de l'article: consisteix en 26 aclariments, presentats per ordre alfabètic, respecte a al·lusions biogràfiques del poema sobre Isaak Bàbel, al·lusions textuals a tres contes de La cavalleria roja i a l'Autobiografia de Bàbel, la traducció de les frases en rus intercalades als versos del poema, fets històrics de la Revolució Russa, altres al·lusions literàries i també connexions amb altres poemes de Ferrater. Aquest "diccionari" ens dona, a la majoria de lectors, els instruments per trencar la resistència del text. 

"Les vides de Ferrater" i "Les morts de Bàbel" són les dues parts de l'article que ens donen la interpretació de "Babel'" que fa Arnau Barios, molt llaminera però que no acabo de compartir. Intento sintetitzar-les sense distorsionar la lectura de Barios. Subscric els punts principals de "Les vides de Ferrater": el poema ens parla de l'escriptura i tracta de la tensió entre l'art i la vida. Ferrater i Bàbel, en la seva vida literària, coincideixen a començar a escriure molt intensament i a deixar d'escriure de cop. No veig al poema, en canvi, que Ferrater s'hi compari amb Bàbel.

També subscric alguns punts principals de "Les morts de Bàbel". La narració s'articula cronològicament, del 1916 al 1940. M'agrada l'arriscat paral·lelisme de la revolta civil i la revolta personal del començament d'"In memoriam" amb la revolució en què participa Bàbel i la seva vida tan viscuda. Coincideixo que els versos 13-17, amb unes preguntes posades entre cometes, corresponen a una altra veu. Barios ens diu que és la veu d'un mal lector. Però no es tracta més aviat d'un interrogatori? La veu tergiversa els fets: l'ànec en comptes de l'oca (el conte molt famós de Bàbel és “La meva primera oca”). Inverteix la idea de Flaubert sobre els mots justos: converteix el mot just, en el sentit d'exacte, en la insinuació que els mots de Bàbel són injustos. Ho barreja tot, el to és prepotent: aquell "Què dius?" inicial. Es fixa en detalls insignificants com la casualitat que el vell celler fos al carrer de Puixkin. Acusa i intenta fer caure l'altre en contradiccions: "Ah, vols ara poder escriure malament?". Cronològicament, aquests versos corresponen a l'empresonament de Bàbel.

Barios afirma que el poema tracta de la incomprensió i considera determinant el fet que Ferrater l'hagués escrit quan ja havia deixat d'escriure poesia habitualment --no acabo de veure ni l'una cosa ni l'altra. Basteix un paral·lelisme entre Bàbel i Ferrater. Si l'entenc bé, compara el silenci poètic de Ferrater amb la mort de Bàbel. Cap al final, la conclusió és: "De fet, aquest poema també tracta de la vida, la vida que he viscut i que he escrit, i la que no escriuré i se’m quedarà viscuda al pou de la memòria. La vida que compta és aquesta i les paraules només vénen d’aquesta vida. Al final tot això no va de la mort bona dels mots, sinó de la mort sempre atroç de la persona que els escriu." (pàg. 78). És persuasiu, però no ho sé veure.

Rellegint amb atenció aquest article d'Arnau Barios, que a mi em resulta imprescindible per tractar d'entendre "Babel'", em queda la sensació que, als lectors de Gabriel Ferrater, se'ns obren noves alternatives d'interpretació i nous plaers de lectura. L'hi haurem d'agrair sempre.

--  

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites